Però aquest cop els déus de la metereologia, altres vegades cruels, van ser benevolents amb nosaltres, i el sol relluent del que havíem gaudit en aquests últims dies a Port Stephens es va allargar una mica més del que esperàvem, així que tot correcte.
Com avançàvem al post passat, deixem Port Stephens i resseguim la costa de New South Wales cap al nord, fins arribar a l'alçada de Coffs Harbour, que és on girarem de nou cap a l'interior per acabar al festival aquell de les pedres, a Emmaville. Des de Port Stephens a Coffs Harbour hi ha uns 400 quilòmetres, amb molta més bellesa de la que et pots pensar en un principi, i que cobrirem apressuradament en 3 dies i un post. Com a consol per deixar-nos coses enrere, cada cop estem més a prop de casa, amb la qual cosa cada cop és més fàcil tornar.
El primer que ens trobarem és el vast Myall Lakes National Park. El nom li vé d'una sèrie de llacs força generosos situats pràcticament a tocar de la costa. Els llacs en si, havent vist llacs muntanyencs i tal, tampoc són molta gran cosa, però no només de llacs viu aquest parc nacional, ja que dins els seus límits també hi tenim costes escèniques, platges fantàstiques i, ves per on, el que sembla ser l'arbre més alt de New South Wales, aquest tal Grandis, un eucaliptus certament poderós, d'uns 450 anys d'edat. És una mica trist pensar que si aquest és el més alt és perquè tots els altres d'èpoques similars han estat tallats, però vaja, esperem que amb la proliferació de Parcs Nacionals la cosa canvii. No es veu massa, lo gros que és, però realment ho és.
I les platges... què dir de les platges! Tenia jo la sensació que aquest tros de costa estaria molt poblat i no tindríem la oportunitat de gaudir de la isolació i la virginitat de la costa més al nord, però en absolut. La cosa segueix sent espectacular. Això és Seal Rocks. I no vaig ser capaç de trobar-li la forma de foca, a les roques.
I mira que de roques si que n'hi havia unes quantes eh, però de foca res...
Què millor que unes petites vacances assolellades de costa per reforçar el romanticisme d'una relació. I sobretot si has empaquetat un dels nens amb la iaia i els altres dos en un avió de tornada cap a casa!
A mi, aquests romanticismes, és que em fan saltar, ja us ho dic.
La zona està tota plena de lookouts i miradors, la qual cosa ens ajudarà a entendre com està tot organitzat. Des d'aquest podem veure una panoràmica del Myall Lakes National Park, amb els llacs propers a la costa tal i com us deia. A l'esquerra, el mar, i a la dreta, un llac. Sembla inclús curiós que l'evolució dels temps no hagi fet que aquestes dues masses d'aigua s'ajuntéssin... suposo que ho faran un dia o altre...
I aprofitant que estem aquí dalt, una posta de sol sempre resultona, remarcant extranys colors a la superfície dels llacs i a l'inmensitat de la zona en general. Aquest mirador, per cert, es troba al costat de Forster i es diu Cape Hawke lookout. Per si volíeu saber-ho.
Com que ara només som dos i portem menys trastos que quan érem 4 (i també que quan érem 3), el cotxe va sobrat d'espai. I com que és gros i còmode, doncs vam decidir que el podríem utilitzar per dormir-hi alguns dies. A New South Wales, com hauria de ser normal, sembla que pots aparcar i dormir a totes les àrees d'autopista (cosa que no passa a Queensland), així que ens vam parar en una, vam fer un petit soparet i ens vam preparar per passar la nit. Però mentre sopàvem va arribar un cotxe petit i destartalat, d'on en va sortir un home també força destartalat (però gros), dirigint-se directament als lavabos, i quedant-s'hi una bona estona.
Durant aquest temps, algun camió va parar, baixant el seu conductor i anant-se'n també cap als lavabos, per tornar i engegar la marxa al cap de força ratet. Així que nosaltres vam deduïr, gràcies a la nostra intuició i al fet que sabem que passa en força rest stops, que aquell lavabo era un d'aquells on homes aleatoris es trobaven per fer les seves coses. I no és que hi tingui res a objectar-hi, a això, però la veritat és que em sembla una mica brut, així a la vora. Així que vam decidir moure'ns fins a la pròxima àrea de servei.
A més que no t'extranyi que, de tant en quant, apareguin un pilot de yobos (mascles garrulos australians) i els hi vagin a partir les cames, amb la qual cosa sempre està millor no estar-s'hi massa a la vora.
I res, la nova parada fantàstica tu, amb uns arbrets i tot molt maco i innocent. Com ha de ser, home!
I si acabàvem el dia anterior amb un lookout, començarem aquest nou dia amb un altre lookout. En aquest cas és a Laurieton, un poble que mai recordaríeu. El que té dormir al cotxe és que et sols aixecar molt molt d'hora (que el cotxe és còmode, però tampoc tan-tan) i pots aprofitar el dia al màxim.
La llum era millor a l'altre cantó, on podem veure una sèrie de llacs i coses. Molt maco tot eh. El que passa que venint dels lookouts anteriors, que éren per cagar-se per la pota, pues aquest no imposava tant.
Hi havia la possibilitat de fer una petita caminadeta al voltant del cim de la muntanyeta aquesta, des d'on, per cert, sembla que és popular tirar-se amb ala delta. Com que nosaltres ens apuntem a tot, especialment si és gratis, hi vam anar contents, a la caminadeta. Nada nuevo bajo el sol, excepte aquest arbre tot corcat que s'aguanta de manera inexplicable.
Quina desesperada sorpresa que ens vam trobar de tornada al mirador! Una funda d'ulleres, sense ulleres però amb un paperet colpidor. La declaració de la petita Archie, que considera la seva mare més maca que totes les flors del món va estremir els nostres sensibles cors. Allà vam deixar-ho, amb l'esperança que la mare en qüestió recordi el lloc on va perdre la funda, i torni a buscar-la per recuperar l'amor de la seva filla. I tela amb el "bad dad" també :-D
La següent parada del nostre estressat recorregut serà en una de les ciutats principals de la costa: Port Macquarie. La veritat és que només té 40.000 habitants, així que no sé bé perquè ho és, de tan principal. I si bé la ciutat és indubtablement agradable, tampoc té cap res especial per fer-la massa coneguda.
En tot cas, i per fer una mica d'història, direm de Port Macquarie és la tercera ciutat més antiga d'Austràlia. Com alguns sabreu, Austràlia es va començar a poblar amb delinqüents i maleants procedents de Gran Bretanya, i que els britànics van voler enviar tan lluny com fos possible. I si primer de tot es van assentar a Sydney, als presos més perillosos i reincidents els van enviar a Port Macquarie, en aquells temps (finals del segle XVIII) absolutament inaccessible per terra.
Avui en dia queda poc d'aquesta teòrica decadència, i si bé la ciutat està orgullosa del seu passat, tot plegat és més aviat maco i elegant. Comencem el nostre petit reportatge gràfic amb les aigües del port.
Per cert que, en aquest port, i com que estem realment fora de temporada, oferien creuers de dues hores per la increïble quantitat de 6 euros. Com que anàvem una mica amb el petardo al cul no ens hi vam apuntar, però vaja, que a pocs llocs ho trobaràs, això!
L'Alma Doepel presideix orgullosa l'entrada del port.
Port Macquarie és, com Port Stephens o el Sydney Harbour, per exemple, una entrada de mar terra endins, de manera que la població queda força protegida de les eventualitats oceàniques (que ja sabem que aquí són moltes, comuns i brutals). Això també et dóna la possibilitat de tenir molts quilòmetres de costa en menys espai del que necessites normalment. Gastant una mica d'aquests quilòmetres, una interessant galeria del poble... un espigó on les roques han sigut preses per la inspiració individual de centenars de locals i visitants, deixant-hi la seva impressió, més o menys artística. La veritat és que la majoria són "Jo he estat aquí" sense massa gràcia, però el global de la cosa fa gràcia... Dissortadament ni quedaven massa pedres ni teníem pintura a mà com per dir-hi la nostra. Així que ja us aviso que aneu preparats, si mai us passeu per Port Macquarie.
Mig segon més tard i haguéssim tingut una foto de crema de capuccino regalimant perfecta.
I si bé és una ciutat relativament populosa, tampoc ens escapem de trams de costa espectaculars, verges i rocallosos just al costat de les cases.
Aquesta és una de les platges del poble, per exemple, a menys de cinc minuts caminant del centre de la ciutat. Certament Port Macquarie em va donar la impressió d'oferir un nivell de vida força elevat.
Per fi vaig poder engaxar aquest cartell com es mereix. És una campanya de trànsit del govern de New South Wales que sembla que té força èxit. Crec que s'entén força bé, però ho podem traduir com "Corres? Ningú pensa gaire gran de tu". I del rollo la rossa fent una subtil referència a la mida del teu membre. I certament, tothom ho sap que si córres massa i el teu cotxe fa molt soroll és que la tens petita, però a ningú se li havia acudit dir-ho. Bé pels de New South Wales!
I sense córrer gaire vam arribar a un altre dels restaurants elegits pel nostre concurs de pies. Després de la frustració de veure que l'anterior elegit havia desaparegut, va ser una alegria trobar-nos amb les Fredos Pies, al poble de Kempsey, preparades per acollir-nos amb alegria.
Oh, i aquests en tenien una bona selecció, de pies! De tots colors i mides, amb un sabor ric i complet, i amb un servei amable i eficient, jo crec que els senyors de Fredos Pies s'enduen el premi del nostre descafeinat concurs. Moltes felicitats!
I per si fos poc, van pintar tota la paret del darrere només per dissimular un broc que sortia. I això els converteix indefectiblement en uns ídols.
Després de la parada toca seguir amb l'àrdua tasca d'anar visitant llocs idíl.lics de la costa australiana. I el següent serà el poble de South West Rocks, que tot i tenir un nom de merda va resultar ser un poble fantàstic, amb grans facilitats pel viatger i una atmòsfera molt agradable. Aquesta n'és la platja principal, amb un bonic parquet engespat envoltant-la.
I si Port Macquarie va ser creat com una presó, a South West Rocks li va passar tres quarts del mateix. Però en aquest cas només es va construir la presó, sense poble ni res, a la propera Trial Bay, i es va utilitzar fins bastant més tard. Avui l'edifici de la presó es conserva com un element històric important, i suposo que deu ser-ho. Aquí la veiem, tota sòlida i inexpugnable ella.
Al voltant de la presó, i comprenent el propi edifici, hi ha una espècie de reserva cultural que inclou un càmping a mode de Parc Nacional. Fins i tot no ens hagués sabut greu utilitzar-lo, si no fos perquè estava abarrotat de nens que formaven part d'algun tipus de colònies o històries. I tampoc és plan.
Aquí tenim a la Tiffany disfressada de minera, amb bigoti i tot.
La veritat és que és una pena, i fins i tot un fet una mica extrany, que durant l'estança a Austràlia de l'Òscar i la Patry no veiguéssim cangurs com déu mana. I és que lo més normal és trobar-te'ls comunament, a molts llocs, i els tios són tremendament mansos i suden de tu, amb lo que pots acostar-t'hi tant com vulguis. I alguns són realment grossos.
Prop de South West Rocks també hi ha el que diuen és el far més alt de tota la costa est australiana, el que està penjat dalt de tot de l'Smokey Cape. El far blanc és d'allò més escènic, i el nom d'Smokey Cape li va ser assignat per l'omniassignador capità Cook, que va veure uns focs fumejants al voltant del cap quan va passar per aquesta zona per primera vegada i li va quedar el nom.
Té fins i tot un toc mediterrani, tanta blancor!
Digueu-m'ho si avorreixo, però ja queda poc, de costa espectacular, i em resulta difícil estar-me de posar-la. A més, com que no sé quants més dies de sol tindrem, més val aprofitar-ho ara! Aquesta zona, amb l'Smokey Cape i tota la pesca, està enquadrada dins el Hat Head National Park. M'imagino que el senyor Cook devia veure alguna muntanya amb forma de barret?
Des d'aquí dalt és un lloc privilegiat per veure la inmensitat del mar i tot el que la pobli, així que és un mirador perfecte per avistar alguna de les teòriques moltes balenes que estan per la zona aquests mesos, migrant amunt i avall del South Pacific Ocean. No només els cartells et diuen el que et pots trobar, sino que quan pujàvem ens vam creuar una parella dient que n'havien estat veient unes quantes, des d'aquest mateix lloc, i que vaja, que segur que nosaltres també en veuríem. Quina emoció!
Però nosaltres, tot i estar-nos-hi fixant una bona estona, el que vam veure va ser això. Centenars de milers de litres d'aigua sense rastre de cap vida animal. Ja us dic que no som gaire afortunats, amb aquestes coses, però el saber segur que sota aquesta inmensitat blava estava plè dels joganers ballenots, i que ni tan sols es dignéssin a treure el cap ni un sol cop va ser una mica frustrant.
Com dèiem, els senyors de South West Rocks van demostrar una extraodinària amabilitat cara als viatgers de baix pressupost com nosaltres. En primer lloc, just al costat de la platja hi havia les clàssiques barbacoes, aquesta vegada, però, acompanyades d'una generosa coberta que ens protegia de vents i pluges.
I encara millor, quan vaig anar a preguntar a l'oficina d'informació si, per un casual, hi havia algun lloc al poble on la gent pogués parar i dormir en el seu cotxe o caravana, em van comentar que al costat del riu estava permès. Tornaré a comentar que en la meva experiència a Europa, he aparcat i dormit al cotxe en els llocs més inverosímils i transitats, però aquí sembla que el tema és una mica tabú, i la gent no aparca el cotxe al mig del carrer i es posa a sobar. Així que està molt bé que designin certes àrees per aquests menesters.
Al cotxe hi vam dormir com uns reis, però el que havia de passar va acabar passant durant aquella nit: finalment es va posar a ploure, i ens vam despertar enmig d'un bassal. Havia sigut bonic mentre havia durat!
Com que no teníem massa oportunitat d'arrassarar-nos gaire enlloc, amb això d'estar vivint al cotxe, vam decidir que al mal temps bona cara. La Tiffany va portar aquesta màxima fins l'extrem quan va sentir una cançó de bollywood sonant al random, fent-me parar per fer unes ballaruques. Vaia una, aquesta.
Amb menys il.lusió que en dies anteriors, ens vam encaminar a la nostra ruta de miradors, que avui seria curta. De fet, només ens pararem a mirar la costa a Nambucca Heads, un poble relaxadíssim a la boca del riu Nambucca, que aquí veiem.
Si hi ha alguna cosa que val la pena destacar, de Nambucca Heads, és un excel.lentíssim i extens mosaic representant tot tipus de criatures marines i fet amb tot tipus d'estris reciclats, des d'ampolles, tasses, cadenes, figuretes de ceràmica, pots, llaunes, etc... una obra d'art digna de veure.
Però el tema de la pluja s'estava intensificant i la nostra misèria, malgrat els intents de bona cara, segur que també aniria incrementant, així que vam decidir buscar el motel més barat que poguéssim per passar-hi la que seria la última nit dels dos en solitari abans de llençar-nos cap a la trobada de la família el dia següent. I el lloc elegit va ser el poble d'Urunga, on hi vam trobar un motel de carretera sense cap mena de glamour que ens va costar menys de 25 euros. La mar de bé.
I home, a Urunga tampoc no hi havia tanta cosa. Un poble més aviat molt petit, amb un ambient força agradable i relaxat i, això si, una curiosa i llarguíssima passarel.la que et permetia passejar-te pel costat del mar, a la desembocadura del riu Bellingen.
I tota aquesta zona resulten ser unes wetlands plenes de mangroves i d'ocells migratoris. Els ocells, amb el mal temps, diria que s'estaven amagant a algun altre lloc, però la vegetació era totalment generosa i abundant. Un lloc interessant, i segur que no massa visitat per les multituds.
Finalment inclús vam deixar de visitar Coffs Harbour, que estava a no més de 20 quilòmetres d'Urunga, i que és una de les ciutats més grans de la costa. Un cop més, i igual que va passar amb Newcastle, això ens forçarà a tornar a venir una hora o altra. Una hora que ha de ser més aviat que tard, perquè ja ens queden menys de quatre mesos d'estança a les antípodes. Així que ens hi haurem d'afanyar.
I deixem aquí aquest post, amb l'horitzó ja mirant als últims dies d'aquest viatge oscaripatriztat. Ens queda només un cap de setmana llarg amb la familia de la Tiffany al Gemfest d'Emmaville. Allà hi arribarem demà mateix, després de superar les muntanyes que separen la costa de l'interior enmig de la pluja. Desitgeu-nos sort!
No comments:
Post a Comment