Tuesday, September 23, 2008

Le moment de gloire de le garçon occupé

Bueno, així que després del caos i l'excitació que comporta un viatge llarguet com el que hem tot just acabat, com sempre passa, vé la corresponent i lenta aclimatació de nou a la monòtona vida de treballador. Està clar que la meva vida, ara per ara, si algo no té massa és monotonia, especialment comparat amb moltes altres, però vaja, que com que tot és relatiu, a mi aquesta etapa em sembla més monòtona.

Que no dic avorrida eh, oju!

Però l'haver estat un mes i mig fora de la circulació monotonil fa que, de nou, tingui bastantes coses acumulades a fer, de la tornada. I aquest post les explicarà una mica, ves per on.

Per començar, sembla impossible que me'n vaig un temps i el bo de'n Coco (que en anglès - ergo, en original - es diu Grover) se'ns torna terrorista! Ostres tu! És que no se'l pot deixar sol!


I tornant a casa tornem a les coses habituals de viure en aquest raconet de la Gold Coast, com és ara els bitxos simpàtics que pululen pel jardí. Aquesta és una extranya mantis mig mantis mig algun altre animal.


També el feliç d'en Jett, que se les havia vist molt felices durant la nostra absència, on tothom li havia alimentat tot tipus d'indulgències, s'ha vist llançat de nou a les misèries de la vida diària. S'ha de dir que, tot i no anar al cole aquest any, el nano està aprenent força més del que ho estava fent a Noruega abans de que marxéssim. Es clar que el sistema educatiu a Noruega tampoc és que sigui espectacular... però vaja... tampoc és el moment de parlar-ne, ara, dels sistemes educatius en general. I mira que en tindríem per estona eh.


Està molt bé això de tornar acompanyat del bon temps. La primavera que comentem vé força calorosa en alguns moments del dia, cosa que ens ha permès reestrenar la sempre agradable piscina. A notar que la Tiffany s'ha comprat recentment un grorro, que com no, és rosa. Algun dia, pel vostre disfrute (i meu), li suggeriré que es posi tots els tons de rosa que té per una sessió fotogràfica...


I a part de continuar amb la feina desenvolupadora dels meus projectes, hi ha d'altres coses que m'he proposat fer en aquest temps que podem gaudir dels luxes d'un lloc on viure. I una d'elles fa anys que la portava en ment, i que l'anava aparcant per un futur proper. I és que m'he posat amb relativa serietat a aprendre francès, amb la ferma opinió que conèixer anglès, espanyol i francès amb certa fluidesa em pot portar a gran part del món. A veure què tal va, i si no ho deixo al cap de poques setmanes com ja em va passar amb l'alemany i l'italià.

En aquest cas estic utilitzant un tal mètode Pimsleur, que està basat en àudio, que vas repetint i inferint. Així que, matant dos ocells d'un tret, cada tarda surto a fer una sana caminata d'una hora tot dient frases en francès pel veïnat. I per això, per cert, avispats lectors, el títol del post en aquest bell idioma d'en Voltaire, en Montesquieu i en Louis de Funes.


Aquestes caminates m'han portat a descobrir sorprenents racons que desconeixia, ja que com és típic, m'he posat a viatjar milers de quilòmetres però no havia estat mai dos carrers més enllà. Tampoc és que hi hagi moltíssim a descobrir, a part de centenars de cases i cases que totes semblen iguals, però allà al darrere, ves qui ho havia de dir, hi ha un llac! Un llac tu! Vaig flipar quan vaig veure'l! Quines coses!


I nois, el que tampoc és conya és lo del garçon occupé (el noi ocupat). Certament, aquesta arribada a casa no és pas unes vacances de les vacances com m'hagués agradat, sino que tot de feines intel.lectuals i físiques m'esperaven a la tornada. Començant per la sempre desagradable tasca d'obrir un ordinador i canviar-li la targeta de vídeo i afegir-li un disc dur. Mira que les he hagut de fer cops, aquestes coses, però segueix sense agradar-me un pèl!


Uns coneixements de mecànica són més que útils, en aquest món d'avui en dia, i estic en procés d'adquirir-los. El nostre pobre cotxe ha tornat una mica masegat del viatge. A part d'haver de canviar el llum i el paraxoc pel nostre encontre amb el desgraciat wallaby, cal recordar també que una peça del motor (que per sort va resultar formar part del sistema d'aire condicionat) va sortir volant. I també portava arrastrant un problema amb el cony de bomba de la direcció assistida, que algun dia hauria de pensar en arreglar. I aquí em teniu prenent nota de la situació.


I als amos de la casa se'ls hi va acudir que era una bona idea pelar algunes branques mortes de les palmeres del jardí (palmeres que, per cert, estan pensant fins i tot en tallar). Està clar que aquest cop qui es va pujar a l'arbre serra en mà va ser el valent d'en Bill, però escolta, que la meva feina d'estirar la corda amb força sobrehumana per evitar que la branca o ramat de fruites caigués al jardí veï també era bàsica! Humm... que si eh! Us ho prometo! ... No sé per què no em creieu...


I per si fos poc, encara em queda temps per ferrar ous per tota la familia. Si és que quin paio!


I no només de fàcils barbacoes consisteix la meva excel.lència culinària, sino que també seguim afrontant amb èxit els reptes dels fogons amb una vestimenta pura i impoluta. I ja veieu que la mà revoltosa va que vola!


Tot sigui per tenir els crios alimentats i contents. Ja coneixeu a l'Scott, a l'esquerre, i el petit del mig és en Ryan. Els angelets...


I tot això en els meus moments lliures, entre picar tecles i picar tecles. Però tots els esforços i sofriments es van veure compensats i a l'ombra de la simpàtica sorpresa que va suposar veure's a un mateix i a aquest entranyable blog sota els focus de la fama, ni que fos per un dia. La gent de La Vanguardia digital està duent a terme l'elogiosa tasca de promocionar, continuament, a viatgers i blocs en general. I cada dia en destaquen un a la seva pàgina principal. Pàgina que, està clar, mira molta gent.

Aquí tenim un pantallasso demostratiu:


I aquí la meva alegria al descobrir l'event!


Aquesta sortida a La Vanguardia és la fita mediàtica més gran a la que mai ha arribat aquest blog, i en les 24 hores que es va estar en primera pàgina em va generar unes 400 visites. La qual cosa és, no val a dir-ho, molt més del que mai havia aconseguit en un dia. L'article segueix a la Vanguardia i el podeu visitar aquí. Com us ho curreu, vanguardistes!! :-)

No només de feina viu el noi ocupat, sino que també hem tingut els nostres moments d'oci. Com sabeu, en Geir està per aquí aquests dies (i s'hi estarà, en principi, fins a finals d'octubre), i entre ell i en Jett ens van insistir i enredar per anar al cine. El que passa és que la seva confabulació i intenció era veure The Mummy III, cosa a la que em vaig negar en rodó. Així que, finalment, ells dos se'n van anar a la seva mòmia i la Tiffany i jo vam gaudir amb l'estupidesa de Tropic Thunder, que com no, té punts simpàtics, d'altres llestos, i en Tom Cruise amb un maquillatge interessant.

Us deixaré que comproveu això d'en Tom Cruise vosaltres mateixos. Aquí va en Jack Black davant una muntanya d'heroïna.


I no només una vegada, sino dues, que vam anar al cinema durant la vida d'aquest post. I la segona va ser per assistir per primera vegada a la meva vida al primer dia d'alguna pel.lícula (almenys, que jo sàpiga). L'elegida és Wall-E, i em sembla que feia fàcilment dos o tres mesos que ja estava estrenada a la resta del món, però sembla que aquí, com que estem molt lluny, la cosa ha tardat a arribar. Més val tard que mai, que diuen.

En tot cas, la pel.lícula, com molts segurament ja haureu vist, val la pena, especialment per les visions una mica apocalíptiques però tristament realistes. Farem una petita ressenya, per aquells que no en sapigueu massa: cap al segle XXII, l'espècie humana es veu obligada a abandonar la terra, ja que ho hem omplert tot de residus, hem gastat l'energia i el sòl ja no és sostenible. Mentre ens estàvem a l'espai durant 5 anys, tot de petits robots recolliríem la basura, preparant la terra per la nostra tornada. Però 700 anys després seguim vivint en una nau, amb totes les comoditats possibles, mirant la tele i d'altres pantalles interactives, asseguts tot el dia i amb robots servents que ens ho fan tot. Paral.lelament a això, històries d'amor, semblances i diferències, redescobriments i realitzacions.

I així és com prediuen que seran tots els humans d'aquí 700 anys (i possiblement) abans, si continuem amb la nostra vida de creixents comoditats i decreixent s esforços físics. Per cert, relatiu a això, he llegit un article en que grups de "Fat Pride" es queixaven de la visió que la pel.lícula ofereix del desmesurat sobrepès. Manda huevos.


El cinema més proper a casa és Harbour Town, que és on solem anar quan anem al cinema. Com tots els cinemes aquí, està dins els límits d'un centre comercial mamut. I als vespres, les botigues tanquen les seves portes i deixen el seu lloc als bars, que s'omplen de gent amb exactament el mateix comercialisme. En un dels bars en qüestió hi havia un paio tocant versions amb la seva guitarra, cosa també molt comuna per aquí.

En aquest el paio tocava força bé, i donava la casualitat que aquell dia celebrava el seu cinquè aniversari de casats. En una taula hi havia l'afortunada esposa, amb dos crios petits, i entre els dos (el guitarrista i l'esposa) s'anaven pimplant una ampolla de cava rere una altra (exagero: només van ser dos; però vaja, una per cap ja és lo seu!). D'aquí que l'home anés un pèl de tort... aquests australians!!

A en Jett, però, tot plegat se li portava una mica fluixa, sembla ser...


Us comentava de passada, abans de que vinguéssin l'Òscar i la Patry, que els presents havíem descobert la gràcia dels sims. Amb lo famós que és el joc de marres i mai hi havíem jugat cap dels dos. I el 'Sims 1' era suficientment interessant i addictiu per mantenir-nos (sobretot a la Tiffany) enganxats. En Jett, que va rebre uns centenars de dòlars de tots els seus generosos allegats pel seu aniversari, va gastar-ne una bona part en l'adquisició del Sims 2, aprofitant que no miràvem. La veritat és que el joc és una passada, tot i no haver-hi encara jugat massa.

De totes maneres, tots hem creat el nostre sim, a la nostre imatge i semblança. El meu, concretament, per motius que no vénen el cas, se sent especialment atret per la roba interior. I la Tiffany, lleona com és (vull dir el seu sim), em va convidar a sopar a casa seva tot esperant-me en roba interior. Així qualsevol!!


I acompanyant la nostra tornada, torna el moment de les indulgències. Del Hunter Valley li vam portar a la mare de la Tiffany, com a regal, una ampolla d'un extrany vi de la varietat Sweet Shiraz, que sembla ser que és força única, i que és més aviat un vi de postres. Evidentment té força truco això de regalar una ampolla de vi a algú que viu amb tu, i aquí està la gràcia. El vi en qüestió és especialment deliciós acompanyat de xocolata, i la Tiffany té especial devoció de la cadena xocolatera Darrell Lea. Així que a la que hem tingut la oportunitat, hem barrejat les dues indulgències per crear una memorable experiència indulgent. El vi, com veieu, de l'excel.lent Iron Gate.


Ostres amb en Grover! Un cop hem aconseguit reformar-lo i treure'l dels perillosos camins del crim organitzat, el nano se'ns posa a flirtejar amb tothom que se li posi pel davant, com aquest extrany peluix-mongeta.


En Geir s'està en un apartament a Surfers Paradise, cosa que va la mar de bé a l'hora de sortir, prendre un parell de copes de més, i no haver de conduïr de tornada a casa. Un cop més, la festa de Surfers és de gust dubtós, i més ara que ens trobem en plenes vacances escolars i la cosa estava abarrotada (abarrotada, vull dir) d'adolescents amb faldilles vertiginoses (les noies) i actitud extrema (els nois). I el dia següent, amb un sol de justicia i una calor que no vegis, la panoràmica de la platja ve a confirmar que la cosa està abarrotada (abarrotada).


Que Surfers és un cau, vaja. Però això ja ho sabem. Com a mínim, el fet que estigui fins al cul de turistes fa que hi hagi els típics llocs on pots tirar-te fotos amb el nom de Surfers Paradise.


Ja sé que la cadira tampoc és necessàriament maravellosa, així en la distància, però la gràcia és el treball de prop, amb tot de figuretes una mica pavoroses i molones, en ferro mig rovellat.


I aquí ens teniu a en Geir i a mi, enmig d'una amigable conversació. Els observadors podreu observar que alguna cosa ha passat a la meva cara, i que el format del vellut facial ha canviat sorprenentment!! Quines coses eh!! Més detalls en posts propers!!!


Acabarem amb en Bill i la Virginia, els nostres amablíssims hostes, que us saluden amb cara de felicitat primaveral per despedir aquest post! Adéu siau!


I això és tot de moment. Una sorpresa ens espera al següent post, i és que els amics gresquils Alberto i Luque ténen una convenció (són doctors en telecos, ambdós d'ells) a la ciutat de Brisbane, que servirà d'evident i perfecta excusa perquè ens veiguem i passi alguna cosa. Que ja veurem quina serà!

I ja la veureu vosaltres també! Ale pues! Fins la propera... vull dir: Au revoire! :-)

2 comments:

INQUIET said...

epas titu!!!
ja torno a esser a granofaFapudorEsaburridaIlaGentesSnob

aixi k ara k tink temps me dedicare a llegir el teu blog, potser de fet l imprimeixi i el llegeixi tot d una tirada, k aixo de la konstancia ....
no es un fet comprovat en mi...

i re... avaure si nos diem kelkom mako!!!
ALBERT!!!

bert said...

Home! Què passa tio!

No te'n vas a Barna, al final? Et quedaràs per la Granofa pudorosa? :-D

Llegir-te'l tot d'una tirada!! Ostres!! Això si que és ambiciós! Jo diria que tot el que he escrit des que vas marxar a la India deu tenir mides de novela (mitjana / llarga), així que ja t'hi pots anar asseient :-)

Me n'alegro de tenir-te de tornada, amb sandalies i misticisme!!

Parlem, i a disfrutar! :-)