El plan d'aquests propers dies és el de fer una breu exploració per la nostra encisadora Gold Coast i el veï Brisbane, socialitzar una mica els nostres il.lustres visitants amb la familia, i finalment recollir a la Tiffany i llançar-nos cap a la segona part de la nostra ruta, aquest cop a l'estat de New South Wales, amb direcció final a Sydney, on els nostres amics agafaran l'avió que els tornarà a casa sans, estalvis i satisfets.
Anem a pams, però. A l'arribar a casa el bo d'en Jett, tan atent com és moltes vegades, va decidir cedir la seva habitació a l'Òscar i la Patry, tot decorant-la pertinentment per la ocasió.
Aquell vespre vam poder disfrutar d'un sopar d'aquells que cuina la Tiffany i que són tot un èxit. Per culpa de la emotivitat del moment, no se'ns va acudir tirar cap foto, així que us ho haureu de creure sense disposar de proves gràfiques.
Només havíem de passar tres nits a casa, i la veritat és que no dónen per gaire, donades les atraccions potencials que hi ha i la logística que havíem de satisfer. Després de passar el primer vespre de retrobada tranquilament a casa, el segon dia el vam dedicar a Brisbane, la capital de l'estat de Queensland, a uns 70 quilòmetres de la Gold Coast.
Els fidels lectors d'aquest blog haureu notat que no n'he parlat mai gaire, de Brisbane, i això és perquè, tot i que vivim ben a prop, hi hem estat ben poc. Només un parell de cops per la nit i un altre cop per practicalitats, però encara mai amb objectius turístics, com farem ara.
Durant la meva absència, en Geir, pare d'en Jett, també ha fet la seva arribada a Austràlia, amb la intenció de quedar-se un parell de mesos. Ben hàbilment, l'home s'ha agafat uns mesos sabàtics i ha llogat un apartament a Surfers Paradise, així que l'anirem veient per aquí durants els propers posts.
Introdueixo això perquè, per anar a Brisbane, ens vam empaquetar l'Òscar i la Patry, en Geir, en Jett, la Tiffany i jo a la furgoneta d'en Bill, cedida amablement per la ocasió.
Brisbane té pràcticament dos milions d'habitants, però és una ciutat ben vivible. La seva demografia està marcada pel riu (el Brisbane River) que la creua meandrament formant moltes corbes i raconets. En una de les ribes d'aquest riu hi ha el que anomenen South Bank, un parc molt amable i acollidor, plè de caminets, floretes, esculturetes, caminants i corredors.
Brisbane està una quinzena de quilòmetres a l'interior, però com que a Austràlia, com ja haureu vist en d'altres posts, moltes platges banyables són artificials, els brisbanites també en poden gaudir d'una, ben apanyada al mig del South Bank.
Enmig de mercadets, bars i restaurants, aquesta interessant escultura que, tot i la teòrica impossibilitat, ens va costar una estona descobrir si era real o no.
En una de les cantonadetes del riu es concentra la CBD (Central Business District), amb els seus edificis ben alts i ufanosos i la seva llum de la tarda intensa i colorida.
I tot això està molt bé, però en realitat no havíem vingut a Brisbane per veure Brisbane en si, sino per participar en una activitat australiana ben comuna: assistir a un partit de futbol australià, cosa que tenia pensada fer durant tot l'any, però que hem aprofitat fer-ho amb l'arribada de l'Òscar i la Patricia.
Comencem per aquí: els australians adoren els esports. Adoren practicar-los i adoren mirar-los. I en ténen molts, que els hi agraden, no és com a Espanya (i la majoria d'Europa) on el futbol és l'esport rei i això és tot, sino que segons l'àrea i la època de l'any en segueixen uns o d'altres. Per començar, l'estiu (d'octubre a març o porai) és la temporada estrella del críquet, seguit apassionadament a tota la costa est. A l'hivern (ara), els esports bàsics són el rugby (amb tradició especial a New South Wales i Queensland, com ja sabreu pels State of Origin) i el futbol australià, sobretot a l'estat de Victoria (capital Melbourne). Això vol dir que aquí a Queensland el futbol australià no és necessàriament popular, tot i que hi ha suficient afició perquè els Brisbane Lions siguin un dels equips més exitosos de la lliga, campions força vegades últimament.
I els Brisbane Lions que diem juguen al The Gabba, altrament conegut com el Brisbane Cricket Ground.
El The Gabba aquest (que no sé què vol dir) està extranyament encabut enmig d'un barri residencial, amb tot de cases petitones tot al voltant, i a molt curta distància del centre de la ciutat. Les torres de llums, a més a més, són altes i grosses.
I sembla que tots opinen el mateix, judjant per l'admiració amb les que se les miren.
Fets els prolegòmens, anem cap al partit en si. Només entrar al camp, una sobtada distinció, poc comuna als camps i pavellons del món als que havia assistit: hi ha una part on pots veure alcohol (licensed) i una altra que no. Nosaltres (com no) estàvem a la licensed, i coneixent als australians, no les tenia totes de que més d'un acabés borratxíssim i liant-la. Però no, al contrari, tothom va mostrar una civilització exemplar. Visca :-)
Els Brisbane Lions (que vesteixen de blaugrana) s'enfrontaven avui als Western Bulldogs. Em perdonareu la ignorància, però no tinc clar d'on són, aquests Bulldogs. No són de Western Australia, em sembla, sino que jo diria que són de West Melbourne, ja que més de la meitat d'equips de la lliga són de Melbourne. Ben fluixos en inquietud, no vam ni preguntar-ho ni tan sols buscar-ho al google.
Com funciona el futbol australià? Començant per trencar mites, no es foten tantes d'hòsties com ens pensem, i de fet se'n foten força menys que al rugby. El camp té forma d'òval i és inmens. A cada cantonada, quatre pals. Tot passant-se la pilota de peu a mà o a cops de puny, l'objectiu de tot d'homes amb pantalons molt curts i samarreta sense mànigues és xutar la pilota entre els pals: si la fiques entre els pals del mig, són 6 punts, i si la fiques entre els laterals, només un. Segur que ho entendreu millor veient aquesta foto o, molt millor encara, buscant "australian rules" al youtube.
El partit la veritat és que va ser força emocionant. En tot moment semblava que els Bulldogs dominaven amb relativa facilitat, però cap al final, els Lions van fer una remuntada espectacular que va fer les delícies de l'afició. El marcador final, Brisbane 90, Bulldogs 79. Excel.lent experiència.
I nosaltres es clar, gaudint d'alegria. Observem al Jett sudant i ocupat en alguna altra activitat personal (en Jett no en demostra massa, d'interés per aquest tipus d'esports, no). A la Tiffany també se la porta fluixa, i a més a més, ella és de Melbourne, així que tampoc és que estigués necessàriament emocionada. Però vaja, tant jo com els nostres visitants granollerins ho vam disfrutar com uns malandrins.
A la sortida del partit, i degut al cansanci general i a condicions infantils, no vam continuar la nostra vetllada més enllà. A més a més, la nostra feliç i sorprenent aparcada just al costat de l'estadi va traduïr-se en una multa. Però vaja, vam poder escapar de l'embús abans que ningú.
El dia següent el vam dedicar pura i durament a la nostra Gold Coast. Per provar-ho, aquesta clàssica foto de l'skyline de Surfers Paradise.
A més a més, vam aprofitar per fer lloc a una altra de les activitats típiques d'aquesta àrea, que és anar al casino. Això si, no vam llençar un duro a les tragates ni a les ruletes, sino que ens el vam gastar en dinar al magnífic i barat buffet lliure. Sembla ser, per cert, que també és una activitat popular, aquesta, ja que hi havia una cua força esfereïdora.
Sempre que venim aquí (i ho dic com si fóssim uns habituals, i només és el segon cop que venim) la Tiffany reserva les seves forces estomacals per l'extens buffet de pastissos. Un bon plan, aquest.
El casino (que es diu Conrad Jupiters) està Broadbeach, just al sud de Surfers. No sé jo si ho he explicat gaire, però ho tornaré a fer igualment. La Gold Coast està considerada tota ella una ciutat, dividida en suburbis. Entre ells tenim Southport, Surfers Paradise, Broadbeach, Burleigh Heads o Coolangatta, tots resseguint els 30 quilòmetres de costa que la ciutat ocupa. Helensvale, el nostre suburbi, que està a l'interior, també en forma part.
Tot caminant per Broadbeach vam trobar un agradable concert de jazz de mitja tarda, que ens va tenir ocupats una estona. L'edifici que veiem al darrere és el casino, per cert.
Broadbeach no és tan extremadament turístic com Surfers, però també està plè d'edificis força alts. Encara que mai ho he comentat, aquest sempre m'ha semblat particularment atractiu, amb tota la seva sinuositat.
L'Òscar i la Patry, per cert, es van mostrar d'allò més eficients com a cuidadors / entretenidors d'en Jett, demostrant una vocació interessant. Per cert... està alt, el nano, no?
I la nostra experiència a la Gold Coast acaba pràcticament aquí. Vaja, no la meva ni la de la Tiffany ni la d'en Jett, es clar, però si la dels nostres visitants. I fins i tot ens vam descuidar d'anar a veure els rat penats del costat de casa! Quins tios descuidats!
Degut a la presència d'en Geir, i també per temes d'absoluta practicalitat, vam deixar en Jett enrere i vam empaquetar de nou el cotxe (sense haver tingut temps de reparar el llum ni el para-xoc, per cert) amb tots els nostres trastos i unes miques més.
Deixàvem l'estat de Queensland, que havia viscut les nostres aventures durant aquestes últimes setmanes, per endinsant-nos a New South Wales. La primera parada, no gaire lluny de la frontera entre els dos estats, va ser a Byron Bay, un dels meus llocs preferits per les nostres rodalies (entenent com rodalies uns 150 quilòmetres de casa), i una parada obligatòria per tot turista que passi per la zona.
Entre pitos i flautes, vam arribar suficientment tard com per haver de plantar la tenda en la foscor i no tenir temps per fer gran cosa més. El que si que vam enganxar, de totes maneres, va ser una bonica lluna plena reflexada a la inmensitat onerosa del Pacífic.
Feia fred, per cert, i com que som ens hem convertit en unes aus diürnes vam anar a dormir d'hora amb l'intenció de, ja que dormíem en un càmping a molt pocs metres de la platja, veure la sortida del sol des del mar. Uns tios ambiciosos, com veieu. Però tot i així ho vam aconseguir. Encara que una gran massa de núvols molt densos plantada a l'horitzó ens va frustrar la cosa una mica.
Els que coneixeu l'Òscar sabreu que és un nano amb certs problemes per aixecar-se i ser persona, però aquí fins i tot es va aixecar promptament i amb relativa energia. I aquesta foto ho prova.
Per cert que podeu veure que a aquestes hores del matí ja hi havia força activitat a la platja. Val a dir que el mode de vida australiana va bastant de d'hora. S'aixequen més d'hora, van a treballar més d'hora, mengen més d'hora, pleguen més d'hora i se'n van a dormir més d'hora. De fet, si poses el rellotge un parell d'hores més tard, tot passa a temps normals per nosaltres, i com que això del temps i les hores és només un conveni, t'hi adaptes i tampoc hi ha massa canvi.
Amb aquest petit rollo hem tingut temps a que el sol efectivament sobressortís per darrere els núvols trapelles, oferint-nos unes boniques llums i colors.
Byron Bay és terra d'ones i de surferos. Amb la qual cosa també és terra de vent. Amb el vent, les onades creen una espècie de cresta de gotetes molt bonica de veure, i igualment difícil de fotografiar amb una càmera compacte personal cutre com la nostra.
Aprofitant la sorra verge de primera hora del matí, vam deixar-nos anar amb dibuixets i demés. Veurem si en un futur això apareix en alguna de les properes gravacions dels Miyahi, a qui des d'aquí saludem i desitgem la màxima de les sorts i èxits (tal com indubtablement es mereixen). Pels desconeixents, els Miyahi són el grup de l'Òscar i d'altres personatges de l'entorn.
Sé que tots trobàveu a faltar aquestes fotos super-super-properes que la Tiffany acostuma a tirar i que no han aparegut per aquestes pàgines en un temps. Per sort, la tornem a tenir a l'equip per donar-nos aquest extra de qualitat que sempre apreciem.
Ja sabeu que em sol agradar mostrar on plantem la tenda per les nostres experiències campestres. En aquesta ocasió vam estar a Suffolk Park, al mateix càmping on ja ens vam allotjar l'altre cop que vam venir a Byron Bay, allà cap al març passat. Suffolk Park està uns 5 quilòmetres al sud de Byron, suficientment a prop però no al mig del cotarro. Aquest cop, a més a més, ens van donar el lloc estrella, en un petit pedestal. Podem veure també el cotxe en el seu costat bo. Perquè creieu-me que l'altre no està en el seu millor moment. :-/
La cuina del càmping és més que suficient. D'aquesta foto no hi ha massa res a explicar, a part de que semblem enganyosament molt avorrits.
La Tiffany, amb els pantalons de xandall calentets que s'ha comprat per aquest viatge (que serà fred), ja té tot el conjunt de combinacions roses afortunades. De fet, la noia es sol queixar que la seva mare vesteix fatal amb gradients extranys de rosa. Però li deu agradar, ja que orgullosament va posar per aquesta fotografia.
Però vaja, portem 10 fotos a Byron Bay i encara no ens hem mogut del càmping, així que és hora de moure's una mica. Ja vaig parlar d'aquest poble i dels seus origens i noms al post que cobria el tema allà al març, així que no ho tornaré a fer. El landmark més conegut i destacat és sens dubte el far, situat orgullós al capdamunt del Cape Byron, i que, al seu torn, és el punt més oriental de l'Austràlia continental.
Des del cap podem veure la platja on es troba el nostre càmping, llarga, verge, onerosa i fantàstica. També veiem que feia una mica de vent. Cosa que, per cert, els paios de l'ala delta del darrere van aprofitar sense pensar-s'ho massa.
Dèiem abans que els Miyahi són el grup de l'Òscar i demés. La seva relació amb Karate Kid va fins i tot més enllà, però.
Byron Bay és un cau de hippies. I com a tal, uns quants són uns bons personatges. Estàvem nosaltres tranquilament a la platja quan vam veure un paio aparèixer amb una llama (una llama a Austràlia!?). Entre el paio amb el barret curiós i la llama, feien una bona imatge. A l'esquerre tenim un peruà que, segurament, en deu ser l'amo definitiu, de la llama. Una llama, per cert, és com una ovella tota estirada. Un curiós animal...
Des de la platja, aquest cop la principal de Byron, unes vistes evocadores del sol morint, els múltiples passejadors, les generoses onades i les serralades més nortenyes.
I a l'altre cantó, amb una llum magnífica, el far i un sorprenent arc de Sant Martí, que devia voler dir que va ploure, per allà endins del mar.
I tornem cap al primer cantó, enlluernant les grenyes, aquí.
En un moment concret, el sol baix il.luminava la onada tota dorificant-la espectacularment. Semblava impossible que ho pogués capturar amb la càmera, però mira, ho vam fer i tot, ensenyant també les gotetes de la cresta que comentàvem aquest matí. I de bonus, uns hippies ciclistes tot observant la cosa.
I cau la nit. La nit cau força d'hora aquí, per cert. La lluna s'amagava rere els núvols tot tímida com és, la tia.
Era un dimarts a la nit, així que l'activitat al petit poble de Byron Bay tampoc no era massa massa elevada. Vam anar a sopar a un restaurant krishna amb preus bastant occidentals però força bo, i tot investigant després què més hi havia pels locals de la zona vam espetegar amb en Lapdog, un paio d'aquests hippies que tocava una mica de tot i que tenia certa gràcia, si bé semblava improvitzar una mica sempre i sonava tota l'estona força igual.
I el que havia de passar però encara no havia passat va acabar passant. Alguns sabreu que l'Òscar té certa aversió a les aranyes, i alguns també sabreu que aquí n'anem força sobrats, d'aranyes. Doncs bé, tot desmuntant la tenda un aràcnid ben generós va aparèixer per entre els plecs, fent saltar el nostre pobre amic ben lluny. Aquesta foto de culte és absolutament definitòria de la situació, amb l'aranya amenaçadora i l'Òscar tot resguardat ben lluny rere un arbre.
Arribats a aquest moment, i per fugir de la situació, l'Òscar i la Patry van marxar a donar un volt, tot enduent-se la càmera per il.lustrar la situació. Per cert que hem de comentar que la seva, de càmera, està sofrint alguns percanços i malfuncions que desemboquen en el sembla que famós "error 18", que segur que solucionaran tan bon punt arribin a casa. Si algun dels nostres experts lectors, per cert, té alguna idea de com solucionar aquest error en una Canon IXUS, que ens ho digui, home!
Aquesta bonica platja, adjacent a la nostra, és molt bonica. I no només això, sino que és aquella on, mesos enrere, vaig trobar tots aquells homes despullats entre la malesa. Per cert que, des de llavors, "homes despullats" és la búsqueda de google que porta més visitants a aquest bloc, demostrant com de cremats/es que sou. I ja ni us explico si posés "Dones despullades", eh!
La platja mola, i assolellada i tot!
Oh quina bonica instantània, les onades trencadores!
Em dedueixo, com a observador extern que sóc, que això deu ser una espècie de llacuna / rierol / bassal de color vermellós curiós. Per cert diria que és el primer cop a la història d'aquest blog on poso fotos d'events on no hi sóc present. Quin tio, no? Aquí obrint-me a nous horitzons!
Aquell dia concretament feia un bon temps i una caloreta sorprenent (sorprenent donats els dies no massa calorosos que portàvem últimament). I què millor que una remulladeta pacífica, en aquestes circumstàncies?
Remulladeta pacífica que serà probablement la última pels nostres il.lustres visitants, ja que, massoques com sóm, deixem enrere el solet i el gran temps, escapant-nos cap a l'interior, cap al fred i el vent, i no tornarem a enganxar costa fins a Sydney, on em sembla a mi que farà massa fred com per sucar-nos.
Així que el proper post anirà d'interior, de fred i de vent, i d'altres aventures que segur que també us interessaran molt.
Per cert, que mentre l'Òscar i la Patry anaven a fer la seva caminadeta i banyet, nosaltres ens vam quedar amb la missió de vetllar que l'aranya no fes contacte amb les nostres pertinences. I va ser una tasca fàcil, ja que al cap de ben poca estona, i en una escena digne de National Geographic, un bush turkey la va veure i se la va pimplar en un moment.
I s'ha acabat l'aranya.
I també el post. Fins la propera doncs!
2 comments:
Aussie Rules is not my cup of tea.
I believe so :-)
Post a Comment