Però vaja, que va fer el fet igualment, i ràpidament ens vam posar en marxa. Em fa molta ilu, que hagin vingut, n'Òscar i na Patricia!! :-)
Per una introducció com déu mana a les delicatessens australianes, què millor que un fish and chips amb una cervesona al costat de la platja per matar les ànsies alimentícies?
Com a deute amb els procediments habituals d'aquest blog, per cert, tan aviat com va ser possible vam fer la solemne cerimònia d'entrega del premi del concurs dut a terme durant els darrers posts, i que l'Òscar va guanyar sorpressiva i apropiadament. Tal i com ell ben avispadament va endevinar, el premi seria una samarreta amb l'esbelta figura d'en Sanchez. I aquí la tenim. Moltes felicitats, Òscar!
Aquests primers dies, per començar amb merescut relax un tour que serà força complet, vam decidir passar-los acampant tranquilament a l'envejable entorn del Cape Hillsborough, a una quarantena de quilòmetres al nord de Mackay. En un principi la idea era estar-nos al càmping del parc nacional, però finalment vam veure que al veï poble de Seaforth tindríem dutxa i d'altres facilitats per pràcticament el mateix preu. I a Seaforth que ens vam quedar.
El càmping estava prou bé. Pena que féssin unes sorolloses obres a pocs metres de la nostra liviana tenda.
Pero ni con esas.
No van haver de passar més d'unes poques hores perquè els nostres visitants tinguéssin el seu primer contacte amb la simpàtica fauna australiana: estant dins la tenda resguardant-nos dels vents nocturns i posant-nos al dia en cotilleos varis, vam sentir uns extranys sorolls. A l'investigar, vam veure com un àvid possum anava rascant la mosquitera de la tenda amb l'ambició de l'accedir a les bosses del menjar que havíem deixat al costat de la porta. Quins paios, aquests possums!
Així que la nostra relació amb els pòssums, en aquest viatge, va ser d'allò més entranyable. Desgraciadament, però, un parell de dies més tard, en una acció d'allò més desafortunada, vam tenir la mala sort de trepitjar-ne un lleugerament amb el cotxe, tot esbudellant-lo miserablement. Molt malament, la veritat. El nostre karma va baixar unes quantes unitats.
Que estiguéssim basats en aquesta zona era per 1) tenir accés a tranquilitat absoluta en aquests primers dies post jetlag dels nostres visitants (que realment els hi va afectar: l'ôscar s'aixecava el primer de tots a les 7 del matí amb sorprenent energia!) i 2) per la properesa (!) de l'Eungella National Park, que com hem anat venent en posts anteriors, és com qui diu la capital platipúsica d'Austràlia i, per extensió, del món.
Abans però del nostre encontre amb aquestes simpàtiques criatures, que hauria de tenir lloc així que el sol baixés una mica, vam fer unes (curtes) caminades per altres seccions del parc, estrenant així les botes caminadores dels nostres amics (que han vingut certament preparats). Deien que el Finch Hatton Gorge estava molt bé. Bueno, és maco, però tampoc és necessàriament espectacular. També és cert que gran part dels camins estaven tallats i impracticables, així que ens vam contentar amb un agradable riuet i cascada.
On hi vam fer unes poses d'allò més divines.
Us ho prometo.
Aquest Eungella National Park està força elevat, i venint de la costa vam haver de fer unes carreteres bastant empinades. La vall de sota és la que forma el Pioneer River i que, originalment, es diu Pioneer Valley. Aquí la tenim, en tota la seva amplitud i inmensitat.
Però tot això són només piscolabis en comparació amb el plat fort de la cosa, que són els platipusos. Un cop més, no vam ser els únics que ho sabíem, que n'hi havia, per aquí.
Però nois, les expectatives van ser més que cobertes, ja que vam veure més i millors platipusos que mai abans. Passejant-se alegrament just per davant nostre, fent piruetes i delectant-nos amb la seva curiositat. Visca els platipusos!
L'altre dia que teníem el vam passar a les platges del Cape Hillsborough. No sé si us heu fixat que està com molt de moda que la penya es faci fotos a les platges amb el seu nom i el nom de la seva destinació. Nosaltres, com que estem al dia, també ho vam intentar, tot i que, si voleu que us digui, ens va quedar una mica cutre.
La platja del Cape Hillsborough National Park és, per què negar-ho, una autèntica passada. I amb el sol encara és millor (tenint en compte que quan vam venir amb la furgo estava tot ennuvolat). Tan bé estava que fins i tot ens vam permetre un semi remullat elegant. Sobretot elegant.
En aquestes platges hi ha un pilot de petxines, caracoles i tot de demés closques marines que van delectar els nostres visitants, que es veu que, cosa que desconeixia, són grans afeccionats a aquestes closques marines. Ves per on.
A les platges, també, hi ha aquests dibuixos gegants de boletes fetes pels crancs.
Crancs com aquest. Una misèria de cranc. Però és que n'hi ha molts, certament!
I ja sabem que de bitxos aquí no ens en falten pas. Encara que portin un temps morts i ressecs. Pedazo de rajada (gràcies Òscar pel terme correcte!) que hi havia al caminet cap al pàrquing!
El primer gran event del nostre viatge és el creuer per les Whitsundays. Les Whitsundays s'accedeixen a través de la meca turísticofestiva d'Airlie Beach, que és poca cosa més que hostals, bars, discoteques i botigues de souvenirs. I estem de nou, després de marxar de zones més aviat rurals, sota les influències de les modes més cruels. Com és ara aquests crocs amb funda hivernal, que ténen una tela que no vegis.
I per no parlar d'aquestes glamouroses ulleres. Estic certament interessat en conèixer a algú que s'hagi comprat aquestes ulleres perquè li agradaven...
El nostre package-tour incloeix, per 299$ més extres (que n'hi ha uns quants), 2 dies / 2 nits de creuer a les Whitsundays, 2 nits d'alberg a Airlie Beach, 3 dies / 2 nits de safari quatreperquatrero per Fraser Island, i 2 nits d'alberg a Hervey Bay, que és el punt d'accés a Fraser Island. Aquí a Airlie Beach, el nostre alberg era el Magnum Backpackers, que semblava que seria com una bacanal però que al final no ho era gaire. El que molava és que eren petites casetes al voltant d'una espècie de jardí molt frondós.
Això si, en una de les situacions més rateres que he experimentat, algun capullo ens va xorrar, de la nevera comuna, 2 cerveses, 1 pot de mermelada per estrenar, un tros de formatge per estrenar, i inclús dos ous. Ja veus amb els backpackers! Mal karma els empaiti!!
I com diem, a Airlie Beach no hi ha gaire cosa. El que si que hi ha són unes barbacoes al costat del mar.
I una llacuna com les que ja havíem vist a Cairns i a Townsville. És a dir, una manera de banyar-te sense haver de compartir espai amb les meduses. Que no n'hi ha, aquests mesos, tampoc, però vaja, la llacuna segueix sent popular.
Però això d'Airlie Beach no és més que, com diem, un aperitiu i una excusa pel vaixellet a les Whitsundays. Les Whitsunday Islands són 74 illes idíl.liques i pràcticament verges a prop de la costa australiana. El vaixell que vam agafar es deia Habibi, un dels barats però que va resultar ser la mar de resultón. Amb nosaltres, una vintena de passatgers més, una mica de tot arreu, i moltes ganes de passar-nos-ho bé.
Així que si estem preparats, despleguem les veles!!
Això dels vaixells, com alguns sabeu, es mouen força, i hi fa força vent. Per sort, el nostre Habibi no anava massa ràpid i no hi va haver ocasió per marejar-se. Però despentinats si que hi vam quedar!
No dóna per gaire més relax que el creuer aquest. Rodejats d'altres petites embarcacions, un cel blau impecable i les rugoses illes al fons. Fantàstic.
El que us dic. Barquetes per aquí i per allà, i illes boscoses per allà, i per aquí.
No és que em vulgui fer pesat eh, però en sèrio que mola!
De fet, estic segur que, com a parelleta, ha de ser un lloc d'allò més encisador, i del que en pots treure experiències que mai oblidaràs. I potser ho seria inclús més si no haguéssis de compartir una closca de nou amb 25 persones més. Però vaja, que la nostra parelleta preferida va tenir un camarot particular (això si, amb lliteres) i tot plegat va ser molt maco!
I jo, mentrestant, vaig compartir un altre camarot amb 5 persones més, on hi havia un llit inmens perfecte per tot tipus d'orgies. De totes maneres, els meus companys i companyes eren uns rancis i es van anar repartint per les lliteres laterals, amb la qual cosa vaig dormir, segur, el més ample de tot el vaixell.
La foto no és massa bona, no...
I bueno, les Whitsunday Islands són pràcticament integrament parc nacional, amb tot el que això suposa en temes de conservació i virginitat.
Un dels grans atractius particulars, possiblement el gran atractiu particular d'aquestes illes és la Whitehaven Beach. Es veu que aquesta platja està, en algun tipus de rànquing, entre les top-5 platges del món. Està clar que ranquejar això és una xorrada, però la platja, sincerament, és una passada. I no només per la virginitat, la zona fantàstica i les aigües blaves blavíssimes i cristal.lines, sinó per la blancor i puresa de la sorra. Impressionant.
Oh, eh? Quina sorra! De fet, aquesta sorra conté un 99 i pico per cent de silica, que és una espècie de cristall sorrós que no vegis. De fet, diuen que les lents dels telescopis més xungos del món estan fets amb sorra d'aquesta platja. Lo que només vol dir que, per molt parc nacional que sigui, si paguen prou tot està en venta. La sorra, però, és espectacular.
I com no, unes remullades no es van fer esperar. També és, com és habitual per aquestes latituds, una d'aquelles platges on pots caminar per hectòmetres i l'aigua t'arriba a la cintura, però ja està. Aigües calmades com elles soles, per cert.
I cristal.lines, com us deia.
Donem-li un cop d'ull així més proper a la silica aqquesta. Primer, que no s'enganxa. Segon, que no es calenta amb el sol (però reflexa els rajos que no vegis), i tercer, que té un tacte ben curiós, podent moldejar-la amb certa facilitat. Molt bé molt bé.
Això si, la sorra és tan tan fina que es ens van avisar que és perillós que estigui en massa contacte amb aparells elèctrics del rollo càmeres de fotos, ja que es pot ficar per tots els racons i inutilitzar el percal. I què m'has de dir, perquè es veu que vaig cometre la il.legalitat d'endur-me alguns granets dins la meva càmera, ja que el zoom va fer el tonto durant un parell de dies. Ara que escric això, però, sempre que està tot sota control. I jo que me n'alegro!
És imperdonable que no tingui cap foto del Habibi com déu mana, però és que no el vam veure gaire des de fora. Aquí el tenim, a la llunyania, encorat mentre una petita zodiac ens anava transportant cap a la platja.
Al vaixell no hi havia gran cosa a fer, a part d'asseure't per allà a prendre la fresca o estirar-te al sol. Està clar que molt de molt de lloc no hi havia, però vam tenir sort i trobar un bon grup, sense massa estridències i molt agradable. Aquí estem en maravellosa harmonia.
Quines agradables converses, en la tranquilitat d'una tarda a les aigües calmades de les Whitsundays. La curiositat d'aquest moment és que la noia amb qui estic parlant era una golfa golfèrrima amb molt de drama i força cridanera, que anava convidada o algo i que donava força el cante. Lo curiós és que no crec que parlés amb ella en cap altre moment de tot el viatge. Què m'heu de dir, però, del fons fabulós, eh? Eh?
I com en tot grup heterogeni, hi ha d'haver un líder que mogui a les masses a tot tipus d'activitats. En el nostre cas va ser l'Ian, aquest nano de Liverpool que era tot ditxaratxerisme, i que parlava amb un accent molt peculiar. De fet, en vam aprendre força, d'aquest parlar liverpolià, i d'algunes de les seves costums, com és ara el molt prometent "pób golf" (que traduiríem com a "pub golf" i que ja us explicaré com funciona si algun dia el veniu a jugar).
Un personatge, l'Ian, ben cert.
Com suposo que deu ser típic en aquest tipus de situacions, la vetllada va venir presidida per uns clàssics "jocs de beure". I en el nostre cas, van ser jocs de beure liverpolians :-) De totes maneres, ens va tocar un grup no massa bevedor. Cosa que ja està bé. Suposo que si et toca un grup de mascles anglesos garrulos pot ser bastant infernal, tot plegat...
Però bueno, que no el fèiem anar nosaltres, en Habibi, sino que hi havia tres tripulants que es van assegurar que tot anés viento en popa. Començarem per presentar el nostre capità, en Gilles. Jo crec que al nano li vam agradar una mica, ja que tot sovint estava parlant amb nosaltres. Però la veritat és que a vegades semblava una mica amargat. A mi és que em sembla que el fet que aquests viatges siguin tan barats (que ho són) repercuteix en que el sou d'aquesta gent és una misèria.
Molt bé, en Gilles.
També tenim al mestre de cerimònies Shane, que era el personatge que interectuava amb tots nosaltres, pirates d'aigua dolça, i ens informava passionalment de tot el que passava o aniria a passar. En Shane, a més a més, va complir anys, durant aquesta travessa. Així que des d'aquí el felicitarem públicament: felicitats Shane!
El tercer membre de la tripulació era una noia més aviat callada que ens anava preparant els menjars amb tota diligència. Com que era molt callada no va destacar suficient per aparèixer en cap foto. Però vaja, que la recordem igualment, la... humm.... com es deia? (ja-ja-ja)
(Es deia Fern).
L'altre gran atractiu del viatge no estava sobre el mar sino a sota. Les Whitsundays formen més o menys part de la Gran Barrera de Corall, amb la qual cosa la vida submarina és remarcable. De fet, no va ser en absolut pitjor que quan vaig estar a Cairns, tot i que allà se'n fa com molt més plat. Vam parar a tres llocs diferents a fer snòrquel (un d'ells, senyors, a les putes 7 del dematí, i que vaig ser un dels pocs valents que hi va anar - mentre els nostres tortolitos es quedaven sobant al seu camarot amb lliteres). Dissortadament, no podies entrar a l'aigua sense posar-te un d'aquests horrorosos "stinger suits" (vestits anti-medusses). Que no n'hi havia, de medusses, però era una excusa perquè te'n cobréssin el lloguer.
Una preciositat, els vestits, ja us dic.
I amb la conya dels vestidets, teníem tots la mateixa pinta, així que no podies reconèixer ningú ni des de fora ni des de dins de l'aigua. Així que aquests potser som nosaltres, o potser no.
El que hi ha a sota, però, és una passada: corall de colorins absorbent i magnífic, peixets de tota mida i, especialment, una colònia de wrasses, que són uns peixassos de metre i mig per metre d'allò més espectaculars. Molt satisfet que en vam quedar, tots, de l'esnòrquel!
Ens havien venut la moto, però, que segurament podríem veure balenes, des del vaixell, així que anàvem tots amb un extra d'esperança. Però al final no en vam veure pas. Ens vam haver de contentar en llums fabuloses de la tarda.
Perquè en una de les nits vam encorar en una badia que oferia una sempre resultona posta de sol al mar, amb les llums espectaculars que se'n deriven.
Ooooh! Aaaah!
I acabem la cosa amb una silueta evocadora i encantadora d'algun altre dels molts vaixellets que pululaven tranquil.lament les aigües d'aquestes fantàstiques illes.
Tot plegat, una escapada d'allò més exitosa. Ben organitzada, econòmica, relaxant, escènicament espectacular. Vamos. Com uns campions.
Després de tornar a tocar terra, vam passar una nova nit a Airlie Beach, per comprovar-ne una mica la turística nocturnitat, i ràpidament vam empaquetar el cotxe de nou per avançar en el nostre recorregut. La nostra destinació inmediata, Rockhampton. La nostra destinació final, la glòria! ;-)
Allà us esperem doncs!
Fins aviats!
(o com dirien per aquestes terres, see yous!)
1 comment:
Looks beautiful and like you're having a great time.
See you all soon
Post a Comment