OZcaripatri I: Una llarga setmana d'hivern

Així que en un moment donat, i degut a tot allò que ja comento al post passat, vaig empaquetar el cotxe (amb tot l'espai que té) amb tots els estris de subsistència necessaris per una vintena de dies: els primers 7 en solitari, i en terres no necessàriament populars entre els turistes (especialment turistes estrangers). Els segons 13 transcorreran un cop trobats s'Òscar i sa Patricia, i tindran lloc a algunes de les àrees més bàsiques per tot visitant a Austràlia.

Ja tindrem temps, de parlar d'aquests segons, així que ara per ara, concentrem-nos amb els primers.

Com recordareu, aquesta setmana en solitari em portarà des de la Gold Coast fins a Mackay, però en comptes de resseguir la costa i el que seria la ruta més curta (que ja farem de tornada), el que faig és anar per l'interior, aprofitant per visitar certes zones encara no visitades i que difícilment visitaríem en d'altres circumstàncies. Ja sabeu que les ànsies de visitar són grans, per aquí, i no en deixem escapar una!

Aquestes zones que diem les podríem resumir en tres àrees bàsiques: 1) el que anomenen les "Darling Downs", i que són tot de pobles rurals a més no poder de l'interior sud de Queensland; 2) el Carnarvon Gorge, una mica més amunt i que, segons tothom diu, és una de les zones naturals estrella de tot Austràlia (i no en van curts, de zones naturals espectaculars, aquí!); i 3) Emerald i les Sapphire Gemfields, encara més al nord, i que es veu que són una de les àrees del món amb més profusió de pedres precioses i safirs i rubíes i històries, i que la penya va tranquilament a buscar-los, i fins i tot alguns tenen sort i troben algo. Doncs mira, també ho provaré jo! :-)

No sense pena (al contrari, amb força pena), vaig deixar enrere els acollidors braços de la Tiffany i les impagables comoditats de la casa dels Lewis per, un cop més, fotre-li canya a la carretera. Quan vaig sortir, allà al migdia, el dia prometia força, però al cap de no massa, i amb un d'aquells canvis de temps brutals que solen passar a Austràlia, em trobo amb això:


Així que el plan sembla tremolar una mica. I quan arribo a Toowoomba, la meva primera parada, a uns 200 quilòmetres recte cap a l'interior, la cosa no està góta millor...


De fet, Toowoomba està a dalt de tot d'una pujada que ens porta a l'altiplà que forma el centre de Queensland. I es veu que les vistes des de la ciutat abarquen l'espectacular extensió de les planes inferiors... Doncs ja veieu, la foto anterior és la de les suposades vistes.

I de la ciutat, la més gran de l'interior de Queensland, amb un centenar de milers d'habitants (oi que vaig dir al seu moment que era Mt Isa, la més gran? doncs bé, viatjar serveix per desmentir amb els teus propis ulls les milongues que altres t'expliquen), poca cosa més a dir. Un diumenge a la tarda plujós només va deparar desertisme absolut als carrers de la ciutat. Com a molt, destaco una sèrie de figures estilitzades al costat d'una espècie de centre d'art. I perquè estic generós!


I com que sóc un tio amb consciència monetària, i com que el cotxe és gros, vaig decidir que, quan fos possible, dormiria al cotxe. Això si còmodament estirat a la part del darrere, suposant una gran millora respecte d'altres dormides al cotxe anteriors (no conten furgonetes o la voyager chanant que teníem al principi a Noruega).

Com podeu veure, la comoditat té pinta de ser extrema!!


I la veritat és que no està malament, un cop superat el tema fred i solitud sense gaire res a fer un cop la llum del dia se'n va, inclús diria que hi vaig com un pepe!

Però el meu primer despertar, en una d'aquelles àrees on Austràlia et deixa dormir gratuïtament (a Europa sempre he dormit on he volgut, però sembla que aquí has d'anar amb extra compte!), va ser amb aquesta llòbrega visió, maca de per si, però no massa alentadora, tenint en compte que en un moment o altre has de sortir del cotxe (i del sac que et guarda!!)


I tal dit tal fet, si bé va deixar de ploure com a tal, a la que anava jo intentant sortir de l'àrea en qüestió en busca de noves aventures, vaig quedar llastimosament embarrancat al fang. Sortosament, els meus 6 cilindres i 4 litres de motor (amb la de cavalls que deuen suposar) em van treure de l'apuro no sense problemes, enmig d'un gran soroll i fumera, i davant les mirades escèptiques d'una colla de retirats australians amb les seves caravanes que semblen copar aquest tipus d'àrees. Ni puta gràcia, que em va fer la cosa, ja us ho dic.


La meva ruta em va portar pels pobles de Dalby i Chinchilla (simpàtic nom, aquest), sense gaire res a destacar. L'ambient plujós i més aviat fredot feia que el meu estat d'ànim fos una mica depressiu, si voleu que us digui, i no em venia massa de gust caminar massa profundament al voltant de pobles que semblaven iguals que molts d'altres pobles als que ja havia estat abans i on la gent et mirava força amb cara de "ostres! una nova persona!! d'on ha sortit, aquest?".

Així que la primera instantània que destaco és aquesta de la central tèrmica de (espero no equivocar-me) Kegan Creek (o algo semblant). Es veu que és la central individualment més poderosa de tot Austràlia (no ténen nuclears, aquí?), i l'energia creada aquí arriba a tots els cantons del continent. A més, una colla de plaques automasturbatòries explicaven com de neta i eficient és i com s'ho curren per mantenir nivells i bli i bla...

Grossa ho era, això si...


Així que com us dic, el meu estat d'ànim no estava al seu millor moment, i no va ajudar gens el fet de que, tot i buscant el desodorant, em trobés dins el necesser aquest paper sorpresa escrit per la Tiffany dient-me tot de coses boniques. I aquesta va ser la gota que va fer vessar el got, home!!


Ja diuen que quan un ganivet es clava just davant teu vol dir que alguna cosa xunga ha de passar (vol dir això, oi?). Doncs això mateix em va passar a mi quan m'encaminava tranquilament cap a aquesta taula en busca del meu picnic. També es veritat que posar un ganivet punxegut cap per avall en una bossa de plàstic prima no és gaire bona idea, però bé, tot sigui pel drama!!


Però després d'aquestes primeres 24 hores llargues no massa afortunades, la cosa no va fer més que millorar: a Miles, un altre dels pobles aquests de les Darling Downs, hi havia un centre per visitants que incloïa una espècie de galeria d'art. I el que exposaven era una ciutat feta amb Legos blancs, i construïda per nens d'escoles locals seguint un cert patró. Doncs bé, es veu que justament avui (un dilluns d'hivern qualsevol) era el dia en que tocava desmuntar-ho, i em van enganxar a mi també per, durant una bona estona, anar deconstruïnt peces de Lego. Va ser força entretingut, la veritat!


I em va donar la oportunitat de conèixer alguns locals. Una dona, per cert, parlant del seu viatge a Europa temps enrere, explicava tota emocionada com de petits són els països allà, que fins i tot en un dia va creuar 9 països. Sort que vaig ser educat i no li vaig preguntar "ah si, quins?", perquè em sembla una flipada de consideració...

Tots aquests pobles que comento estan al llarg de l'anomenada Warrego Highway (que podria dir-se qualsevol altra cosa, no és massa important). I l'últim dels que em tocaria visitar és Roma (pels curiosos, batejat així en honor de l'esposa italiana de no sé quin governador britànic). Roma és una mica més gran que aquests altres, encara que no us penseu, i despren també una ruralitat que no vegis.

El que mola són aquests arbres ampolla. Aquest, en concret, fa quasi 9 metres de diàmetre. En aquesta zona n'hi ha un pilot.


El que fa Roma especial, però, no són els arbres ampolla (que literalment es diuen així: bottle trees), sino el fet que va ser el primer lloc a Austràlia on es va descobrir gas natural i petroli. Tot i que diria que ara ja no s'utilitza, el petroli d'aquí, en fan un bon plat, d'aquest descobriment. Hi ha un centre dedicat al tema que es diu "The Big RIg". I on "rig" vol dir la torre aquesta que s'utilitza per fer prospeccions petrolíferes i que no en tinc ni papa de com es deu dir en català...


Com que estava avorrit de falta d'activitats i de la rasca de consideració que feia (qu3e la feia, creieu-me!), vaig decidir assistir a una espècie de show nocturn al Big Rig aquest. El show, com no, explicava la història dels descobriments a la ciutat enmig d'una orgia de llum i color.


Val a dir que de la trentena d'assistents a l'espectacle en qüestió, jo era l'únic que baixava de 50 (i perquè no m'arrisco a dir 60). I segurament també era l'únic que no era australià. I és que aquesta zona sembla força bona per una parella de mitjana/alta edat australiana, però per un jove circumstancialment sol com jo, és més aviat un bluff.

I quan buscava ni que fos un pub per anar a fer una birra i afogar les meves penes i últims vestigis de depressió, em vaig veure cohibit per la penya que hi havia als pubs, una colla de mascles garrulos cridaners de poble que em van intimidar una mica. Diga'm marieta eh. Pues si.

Així que al final, i sudant per cert de tota precaució, me'n vaig anar a sobar a qualsevol carrer de Roma. Per exemple aquí:


Com que els vidres estaven tot entelats, de totes maneres (feia molta rasca a fora, creieu-me!), ningú podia veure (no dic imaginar-se) que algú estava dormint a dins...

I una caminada per Roma de dia em va deparar que hi ha més que arbres ampolla, nostàlgics petrolífers i garrulos de poble. També hi ha algun edifici típicament australià triomfador.


Si bé encara fred, però, el dia es va aixecar assolellat, cosa que no sabeu com s'agraeix. I aquí trencava la meva relació amb la Warrego Highway per encaminar-me cap al nord, en busca del Carnarvon Gorge. I aquí em teniu a mi, a la carretera inasfaltada que porta al gorge en qüestió (que està, per cert, a uns 150 quilòmetres de qualsevol lloc poblat), beneït per un dia amablement assolellat.


I un cop arribat, em vaig dirigir directament al càmping (única opció d'allotjament, per cert), on la construcció de la tenda en un entorn més que agradable va solucionar els meus problemes d'estretor per un parell de dies. Noteu dues coses: 1) l'arbre que de què em menjo (però que més tard va servir encertadament de suport per estendre la roba; 2) quin tros de tenda per una sola persona, no? Doncs si, la gent del càmping opinava el mateix.


Això del Carnarvon Gorge la veritat és que prometia. I més que va prometre quan la gent del càmping em va comentar que aquell vespre, després dels meus merescuts dutxa i sopar (sopar de les 6 de la tarda... si noi què vols? Ja m'hi he acostumat!), una rànger del Parc Nacional (no ho he dit, però és un parc nacional, és clar, Carnarvon Gorge), faria una espècie d'explicació acompanyada de diapositives. Les diapositives estaven bé, però la noia era tan, però tan entusiasta i se li notava tant que li encantava la seva feina i el parc en si, que em va acabar de convèncer totalment.

Les diapositives i una silueta més aviat poc concluent de la noia...


El Carnarvon Gorge és un paraïs pels caminadors, així que el que tocava era caminar-lo. Perquè us feu una idea de la morfologia de la cosa, ahí va:


El camí va resseguint el gorg format pel Carnarvon Creek i hi ha tot de petits gorgs laterals que en suposen la principal gràcia. La cosa és que el camí principal fa 9,7 quilòmetres en un sol sentit. I en doble sentit, amb visites a tots els gorgs laterals, en fa 25, de quilòmetres. Que es diu aviat! Però com que jo sóc un valent, pues allà que voy!

Bàsicament, la morfologia habitual del gorg principal és el riu al mig i les parets blanques imposant a ambdós cantons. I per alguna circumstància curiosa, un pilot de palmeres a banda i banda, barrejades amb els habituals eucaliptus. El camí i el creek són (per sort) força plans, i te'l fas a bon ritme i en un entorn alegre. A més, i per la gràcia dels déus del caminador, no feia ni fred.


El camí creua el riu exactament 20 vegades. I a cadascuna, un camí de pedretes com aquest. A la tornada, titus, les 20 creuades es feien tan eternes com les 21 curves d'Alpe d'Huez! (són 21, oi?)


Mireu que content i cofoi que se'm veu! Com es nota que estàvem al principi de la jornada!


El que et recomanen és que facis els 9,7 quilòmetres fins al final d'anada, i de tornada vagis entrant als camins laterals. I com que sóc un tio obedient, això és el que vaig fer. I al final de tot, al que anomenen "Big bend", aquesta piscina natural llepant la descomunal paret. Vale que no feia fred, però vaig passar un molt d'intentar banyar-me...


Així que anem començant amb els petits gorgs laterals, el gran què del Carnarvon Gorge. El primer de tots ja és per cagar-te per la pota. L'estretíssim Beewinda Gorge és una autèntica passada. Una constant corrent d'aire el fa sempre fred, i el terra de pedres fa que hagis d'anar al tantu, però mare de déu!


A Carnarvon Gorge, com a Kakadu, també hi ha pintures aborígens. No oblideu mai que tot Austràlia estava habitat per aborígens fa 150 anys, i si bé han estat miserablement aixafats per la cultura occidental, en llocs sense desenvolupar (com és ara els Parcs Nacionals), encara se'n poden veure vestigis.

Tal i com comentava a Kakadu, però, no tinc opinió sobre el valor artístic de la cosa. Mereix ser reconegut, però, absolutament. Aquestes pintades es troben a la segona parada, Cathedral Cave, i ténen uns bons centenars d'anys d'antiguitat.


I no només hi ha pintades. Com que les parets del gorge són argiloses, és un lloc molt apriopat per esculpir-hi. Com a curiositat, aquests forats encerclats corresponen a vulves, i en aquesta zona n'està plè, com a alegoria a la fertilitat (o al folleteo més vil, ves tu a saber!)


Sempre hi ha d'haver algun capullo a tot arreu, però... (es llegeix "Brisbane 1952"). Per sort, per evitar aquests capullos, hi ha una barana que et costa els teus bons milers de dòlars en multa si te la saltes. De totes maneres, no sé si recordareu que parlva de la cova de Gutmanis (i no, no recordava el nom, ho he hagut de mirar). És una cova argilosa on la gent hi ha anat escarbant i escarbant durant dècades i ara és un mural popular espectacular. Que no dic que això hagi de passar a sobre de l'art aborígen de Carnarvon eh, només faltaria, però només per comentar....


La següent parada seria al Ward's Canyon, un gorg estret que també molava però que no estava a l'alçada del Beewinda Gorge impressionant d'abans. En aquest, però, hi havia força més vegetació, especialment falgueres gegants.


Per cert que tota l'àrea, si bé encara espectacular estava força devastada per riades i inundacions sense pietat que han anat passant aquests dos últims anys. La ranger ens explicava que molta gent s'havia queixat de que 1) no hagués evitat les inundacions (!!) i 2) no hagin netejat tot el tema que es veu a la foto. Seria una tasca titànica, certament, a part que què cony, un parc natural ha de ser natural, no?


La següent de les visites laterals tenia una entrada d'allò més prometent, ja que després de les escales havies d'entrar mitjançant aquesta estreta esquerda a la roca...


Però ah! A l'esquerda hi havia tot d'aigua, i si bé hi havia tot de pedretes i caminet preparat perquè nosaltres, benvolguts turistes, hi poguéssim accedir, un dels troncs (que jo pensava que era per posar-hi el peu, però indubtablement no ho era) va cedir sota el meu pes i em vaig ficar absolutament de potes al bassal, deixant anar els crits i renecs més contrariats. Tal com les hamburguesas flotantes del Takeshi's Castle, vamos.


La foto no és massa bona, però serà suficient per il.lustrar del que estem parlant: la cosa negra enmig de l'aigua és el tronc després de ser trepitjat per mi. En sèrio que en el seu moment em va semblar estable. O potser que la vintena de quilòmetres a les cames no em deixava pensar massa bé...


Però fins i tot amb el mosqueig, vaig quedar absolutament impressionat amb el que es trobava a l'altre cantó de l'esquerda. Un lloc impossible de descriure amb fotos o paraules. Un forat al mig de la roca, amb parets altíssimes a quatre costats, i amb una ressonància eixordadora. N'hi diuen l'Amfiteatre, i suposo que té sentit.


Amb els peus molls i els mitjons i les botes pesants, em vaig encaminar cap a, ja, la última de les parades. I la veritat és que a aquestes alçades ja ho agraïa una mica, que no n'hi haguéssin més. Aquest cop es tractava del Moss Garden, o el jardí de les molses. En un forat de la roca, la humitat era espectacular, i tota la paret està recoberta de molses. Molt bé.


Els últims pocs quilòmetres fins al final, ja s'ha de dir que anava una mica petat, jo, i començava a fer jocs de paraules amb "Ca cabrón gorge" i coses d'aquestes. Els 25 quilòmetres em van portar una jornada laboral completa: de 9 a 5. Gens malament.

A l'arribar on tenia aparcat el cotxe m'estaven esperant aquests simpàtics cangurs. És extrany perquè al gorge en si no vaig veure pràcticament gens de vida animal (o potser és perquè és la Tiffany, qui acostuma a tenir una visió més observadora), però en canvi a la zona de picnic del final n'estava farcit, de cangurs. Suposo que no són tontos i van en busca de les restes de menjar dels despistats turistes...


Aquella nit vaig dormir certament pla! I al dia següent la meva intenció inicial era començar amb una altra caminada, aquest cop a un mirador des d'on es veu tens unes vistes del Gorge espectacular. Però veient els problemes que tenia per caminar des de la tenda al lavabo, vaig decidir que seria millor deixar-ho córrer i, en comptes, vaig obrir el portàtil assegut tranquilament al solet i vaig escriure tot això.

Exactament fins aquí :-)

De tornada del Gorge, pel camí de carros que em portaria de nou a la carretera principal, hi ha aquesta espècie de memorial d'un avió que es va estabellar exactament aquí l'any 1943. És curiós que el monument sigui l'avió esbudellat...


La meva ruta, doncs, continua cap al nord. Les Sapphire Gemfields, la destinació elegida, estan a uns 300 quilòmetres al nord del Carnarvon Gorge. En la comoditat rutera del meu cotxe, un plis fàcil i comfortable. Pel camí, un parell de parades. La primera, al petitíssim poble d'Springsure, que no té massa res d'especial, però que sembla ser que és "conegut" per una muntanya que té forma de Verge. Bé, la muntanya és aquesta i n'hi diuen la Virgin Rock. No sé què en penseu, vosaltres, però a mi em sembla una afirmació una mica atrevida...


I la següent parada és Emerald, el que podríem dir és la ciutat més gran i, en conseqüència, capital de tot el districte. Emerald m'era conegut perquè, quan vaig arribar a Austràlia aquest gener passat, estava a totes les notícies a conseqüència d'unes brutals inundacions que van devastar la zona. Ja sabeu que qui més qui menys tots el pobles australians pateixen algun huracà o inundació o algo una hora o altra. És bo veure que no n'hi ha ni rastre, de les inundacions, i la ciutat torna a estar ben ufanosa.

Vaja, tot lo ufanosa que pot estar, ja que, amb la meva exploració, no vaig poder constatar gaire res més que una molt bonica estació de tren, tres barbacoes que no funcionaven (tres, si, tres), i, curiosament, aquesta pintura dels Gira-sols de Van Gogh, que ves per on, són els Gira-sols de Van Gogh més grans del món. Es clar que suposo que deu ser fàcil, així si es vol, posar a Santa Eulàlia de Ronçana, el Gran Masturbador de Dalí més gran del món, no?


I donat que Emerald no donava gaire per més, em vaig ja encaminar cap a les Gemfields, a no més de 50 quilòmetres. Per sort, el petit poble de Sapphire, al bell mig del cotarro, proporciona una àrea d'estada gratuïta pels soferts viatgers, i jo, que me'n vaig enterar de casualitat, bé que me'n vaig aprofitar. I no tan sols això. Fins i tot vaig saciar les meves ànsies d'entreteniment enxufant el portàtil còmodament al lavabo i veient una peli. Com un Pepe. Quin tio, si senyor!


A l'àrea en qüestió, per cert, i com que som de poble, aquí, les vaques pastaven amb tota tranquilitat entremig dels cotxes i caravanes. En total harmonia, tot plegat.

Així que em vaig aixecar amb una caloreta ben agradable i amb l'ambiciosa perspectiva de trobar una pedra preciosa suficientment gran i valuosa com per retirar-me. Més val posar-se cotes altes, que la realitat ja ens les tirarà per terra!

Conduïnt els 5 quilòmetres entre el lloc on vaig passar la nit i Rubyvale, el centre de les Sapphire Gemfields, ja vaig veure que la cosa no seria fàcil, ja que el terreny estava tot aixecat i rebuscat, donant-li un aspecte lunar una mica extrany. No n'hi ha per menys però: sembla ser que aquesta zona és l'àrea més gran del món amb aquest tipus de característiques! Així que ja veieu!

També sabeu que no en som necessàriament fans, d'això de robar a la terra de coses que només serveixen per enriquir-nos, però, per una ocasió, i com que si no ho feia jo ho faria un altre, vaig deixar els meus principis en algun racó amagat i em vaig disposar també a esbudellar a veure què trobava!

A Rubyvale i rodalies hi ha molts parcs i llocs que ofereixen més o menys el mateix: 1) una pala i un cubell i apa apanya't, o 2) un cubell ja plè de terra i safirs i coses, i totes les eines necessàries per separar un de l'altre.

Jo, com que sóc un gandul, em vaig decantar per aquesta segona opció. Aquí el cubell que m'anava a convertir en milionari:


El procés consisteix en posar una mica de terra en un d'aquells "plats enreixats" que es fan servir per aquestes coses, i rentar-ho amb aigua, tal que així:


Després, un cop net, tocava anar rebuscant entre les pedretes a veure si alguna era safírica o rubiònica. Una feina ben entretinguda.


El cubell em va portar una hora i mitja més o menys, i a part de petites pedretes, vaig trobar-ne aquestes dues una mica més grans, i úniques que es podrien tallar:


La penya del lloc em van comentar que, després de tallar-les, valdrien uns 60 dòlars cada una. És a dir, uns 40 euros. Així que després d'invertir 6 euros en el cubell, la cosa me'n retornava 80. No és mal plan. I no m'extranya que hi hagi gent que s'hi quedi tot el dia, comprant cubells com qui fica pasta a les tragates.

Finalment, però, no vaig tallar-les i me les enduc ben verges i boniques i ja decidirem quin ús n'hi donem! :-)

Per cert, que el parc aquest on vaig anar està en venta! Així que si algú té uns calerons estalviats i vocació de joier, que no deixi passar la oportunitat!

Per celebrar els meus nous descobriments, vaig decidir anar a fer un picnic a la caloreta d'un parc proper. I tan feliç que estava jo, quan se'm van acostar una colla de cavalls ensumant-me a mi i al menjar amb incòmoda insistència, fins que em van foragitar de la taula fins al cotxe. I al cotxe que em van seguir a veure què pescaven. Aquí en tenim un d'ells però n'hi havia mitja dotzena!


Aquesta és, doncs, la meva experiència com a buscador de tresors! Encara queden uns 300 i últims quilòmetres fins arribar a Mackay, final d'aquesta primera etapa i post.

De camí, unes poques modestes parades. A Capella, un poble de mala mort, m'hi vaig trobar una dutxa pública amb aigua calenta! La veritat és que les coses et vénen quan menys t'ho esperes!

L'altra parada, a Clermont, dita així en honor de la ciutat francesa de Clermont-Ferrand, però que aquests clermonesos australians no ho pronuncien pas així. El poble no té tampoc gaire res, a part de connexió a internet molt barata a la biblioteca, barbacoes que si que funcionen, i un molt curiós monument per recordar les brutals inundacions que es van produir aquí l'any 1916. Ja veiem a Emerald que aquesta zona és força propensa a inundar-se.... però la gent segueix aquí, tossuts com ells sols!


El que veiem ara és una rèplica, es clar, però és cert que l'any 1916 es van trobar no tan sols un, si no uns quants pianos (i d'altres estris) dalt dels arbres!

Aquesta zona, tot plegat, té una pinta força semblant a l'outback, encara que tècnicament no ho sigui: planes inmenses sense massa vegetació, cel sense absolutament ni un sol núvol, i carreteres llargues i monòtones. I plè d'escenes de l'outback, magnífiques elles!

Per cert, moment de cabreig: conduïnt aquesta carretera, que és la que va de Clermont a Mackay, amb destinació a la meva última parada abans de la ciutat, que serà a Nebo, on a més hi farem nit, se'm va fer fosc (com ja es veu a la foto anterior, que anava de camí a fer-se fosc). La conducció va ser d'allò més tranquila, fins que en un moment donat, el cangur més gros i ben plantat que he vist mai se'm va col.locar lentament i sense inmutar-se al mig de la carretera. I jo, apretant els frens mentre li resava a tothom que se'm va acudir per no menjar-me'l. I els frens (que els mecànics van dir que estaven que s'havien de canviar, per cert) van respondre com uns campions i van aturar el cotxe a pocs centímetres del feliç cangur, que després de fer-li llums i escridassar-lo, va marxar amb tranquils saltirons. Fins aquí tot normal. De cangurs a la carretera te'n trobes sovint, i fa por veure la de cangurs morts que hi ha a les cunetes. El tema ve quan, amb jo parat al mig de la carretera, el cotxe del darrere, a una distància considerable, també va haver de parar. Doncs bé, el paio, després de que arranquéssim de nou, em va estar menjant el cul una bona estona, absolutament incomprensiblement i amb el conseqüent risc de que se'm tragués si havia de frenar de nou. Al final, enmig del meu creixent cabreig, vaig apartar-me a la cuneta i el vaig deixar passar, cosa que pocs cops faig.

Evidentment, no és una història necessàriament super emocionant, però escric això no massa minuts després de que passés i vaig encara una mica mosca!! :-D

Nebo, a part de ser la última parada abans de Mackay, i de proporcionar-me una dormida legal als terrenys on se sol celebrar el rodeo anual, va resultar ser un petit poble la mar d'encantador. Ruralíssim, però amb molta personalitat. Com sempre, l'edifici a destacar és l'Hotel del poble, i ja sabem que Hotel aquí vol dir pub. Curiós que a Europa els edificis més destacables solen ser ajuntaments o esglésies, i aquí a Austràlia són bars. Menudos, els australians.


De Nebo a Mackay només hi ha uns 90 quilòmetres, i encara estem parlant del dia abans que l'Oscar i la Patry arribéssin, així que hi havia temps de sobres per, entre d'altres coses, i com que el temps era assolellat i acalorat, passar-me una estona per la platja!

A aquesta platja, que es diu Bucasia, ja hi havíem estat un parell de mesos enrere, però llavors era núvol i ventós, així que la cosa canvia força:


De totes maneres, encara era suficientment ventós, també, perquè no pensés en remullar-me. De totes maneres, allà vaig tenir una brillant idea: en comptes d'anar directament a plantar la tenda al Cape Hillsborough, que és on passaríem el primer parell de dies amb els nostrus visitants, vaig pensar que estaria bé passar la nit a Mackay mateix, en un alberg. D'aquesta manera, tindria dutxa, internet, aeroport i tot d'altres coses ben a mà en aquesta última nit del meu viatge en solitari. A més, al ser dissabte, podria fins i tot endinsar-me una mica en la vida nocturna de Mackay!

Així que feliç, em vaig dirigir cap a la ciutat, però ràpidament, el meu gos es va enfonsar dins el pou ja que els tres albergs econòmics que vaig preguntar estaven tots plens. I hi havien habitacions per uns 90 dòlars que mai a la vida pensava pagar. I ni tan sols una dutxa, em van deixar prendre. Tot mosca, i per acabar-ho d'adobar, mentre conduïa d'un hostal a un altre, el cotxe, que tan bé s'havia portat fins ara, va començar a fer un extrany soroll. I poc després, una peça es va desprendre del motor (!!), amb el mal rollo relacionat. Aquesta és la maleïda:


Finalment, i una mica superat per les circumstàncies, vaig decidir anar-me'n a un càmping (tot per poder dutxar-me), i tot i que al principi em van amenaçar amb que estava plè, em van acabar dionant un lloc al mig del parc pels nens, amb tota la tela que això suposa...


Però per sort, al càmping hi havia uns homes que van respondre a les meves preocupacions respecte a la peça perduda al cotxe: es veu que forma part del sistema d'aire condicionat. I encara que no l'arregli inmediatament, el cotxe continuarà funcionant. Només que no tindrem aire condicionat. Pues quin problema! Tampoc fa tanta tanta calor!

I finalment vaig tenir la meva merescuda sortida nocturna solitària final. I sorpressivament, vaig trobar uns concertillos al mig de Mackay, que em van suposar un bon entreteniment i una gran excusa per conèixer una bona colla d'australians, molt simpàtics ells, i que no van dubtar ni un moment en ensenyar-me la merescuda reputació de grans bevedors que tenen. La hòstia, els tios!

I no en tinc ni una foto... ves per on! No en sóc massa, de fotos nocturnes...

I això és tot... aixecat ben d'hora amb ressaca, buscant un cafè internet abarrotat i publicant això, abans de dirigir-me cap a l'aeroport per continuar les nostres aventures!

Bisca nosaltres!

No ens queixàvem que els posts d'aquestes últimes setmanes eren molt curts? Pues ale! :-)

Per acabar explico el tema del títol del viatge, "OZcaripatri", que me l'he pensat una estona. Els que vénen són l'Oscar i la Patry, així que aquesta part no té truco, però posar "Els benvolguts amics Oscar i Patry ens visiten amablement a Austràlia" quedava massa llarg, així que he aprofitat per fer un enginyós joc de paraules amb OZ (que vol dir Oztralia - ho pronuncien així, els australians... de fet ho pronuncien més aviat "oshtraia") i els noms dels amics en qüestió. Un plaer!!

Fins la propera doncs, aquesta vegada ja amb els visitants aquí. Un fort aplaudiment!!

Salut!