A Hervey Bay, per què mentir, no hi vam fer gran cosa, tot i haver-nos-hi passat dos dies pràcticament complets. També és veritat que, així a simple vista, i veient-ho des de cinquanta metres de radi des de l'alberg, no semblava que hi hagués massa res a fer ni a veure.
Però perquè no es digui, almenys vam veure aquesta esbelta escultura de cranc, o peix, o serp marina, o el que fos que era.
Ja diem que el motiu pel qual estàvem aquí era Fraser Island. I la cosa funciona així: agafen a grups de 10 persones i les embuteixen en un 4x4. Aquestes 10 persones s'han d'organitzar per menjar, dormir, conduir i muntar-se una ruta durant 3 dies, basats en una sèrie de guies i consells. Com que la cosa sona confosa, a simple vista, i ho és, un cop t'ho mires una mica més d'aprop, han de fer una reunió explicativa el dia anterior. Per omplir-nos d'ànims, a la reunió ens trobem aquest diari que anunciava el quasi fatal accident de dos 4x4 de backpackers (exactament com nosaltres) un parell de dies abans...
I la cosa té pinta realment de bruta i aventurera, tal i com te l'expliquen. Per començar, el cotxe, a absoluta prova de bomba, és un ferro que no vegis, això si plè de carisma.
A dins hi cabrem tots 10 i a la coberta hi aniran tots els nostres trastos: bosses, menjar, neveres, etc... tot posat meticulosament perquè no salti i surti disparat a cada un dels infinits bots que anirem passant.
Per arribar a Fraser Island, que és una illa (ehem) vam haver d'agafar un ferry que tarda una mitja horeta. Una vegada més, es tracta d'una excursió ben popular, i un bon pilot de quatreperquatres com el nostre (i inclús força més colorits) ja feien cua per pujar-hi.
Lo bo de ser els últims, però, i com diu algú, és que vam acabar sent els primers, per aquestes coses de l'haver d'entrar d'esquenes (i tal).
Oh, la brisa marina!
Pues ja hi som. Fraser Island és una illa de sorra. I quan diem de sorra volem dir plena de sorra absolutament a tot arreu. Els camins són de sorra, les muntanyes són de sorra, i fins i tot les pedres són de sorra conglomerada. Així que el nostre ferro resultava imprescindible. El lloc és realment guapo i la sensació d'aventura anava creixent.
Ben aviat ens vam trobar el nostre primer contratemps: uns paios flipats anaven arrastrant la seva barca descomunal per aquests caminots de déu, i era impossible que passéssim tots dos a la vegada. A nosaltres, degut a la nostra novatesa de minuts en aquest nou món de sorra, la cosa ens va semblar un gran drama, però vaja, amb una mica de paciència i apartades, ho vam solucionar sense més problemes. Certament els nanos de la barca semblaven ben acostumats i s'ho prenien amb molta calma!
El cotxe l'havíem de conduïr nosaltres mateixos, i d'entre els 10 que érem disposaven de quatre carnets vàlids. I un d'ells era d'algú que només sabia conduir cotxes automàtics, així que quedaven tres carnets vàlids. Un d'ells, el meu. La veritat és que no vaig conduir molta molta estona, però la que ho vaig fer m'ho vaog passar la mar de bé. Tot i que, com es pot deduir de la meva expressió, això de conduir sobre sorra requereix certa concentració.
És hora de parlar del nostre grup, aquelles set persones amb les que vam compartir hores i hores d'estretors i decisions decisives. Els dos nanos del final i la noia de verd són, respectivament, l'Ander, el Martín i la Naroa, els nostres companys bascos i amb els que més vam interectuar amb força aventatge i que eren sincerament molt macos. Els altres van passar més desapercebuts: dues noies israelianes, una mica difícils; una noia anglesa, una mica extranya, i una altra noia alemanya tot innocentota i amb molt bona fe i intencions que havia vingut a Austràlia per World Youth Day.
I aquí els tenim a tots apretats a la part del darrere del camió!
Aquí pots conduir per pistes de sorra obertes al mig del bosc o per l'autopista principal, que no és altra que la platja, que és circulable pràcticament a tot el costat est de l'illa (el que dona directament al Pacífic). La platja et deixa anar força ràpid i és totalment escènica.
He aquí el cotxu, pilotat amb braços de ferro i temperament d'acer, tot sortejant veloç tota dificultat. Us dic que és molt i molt divertit, això, i que si no heu conduït mai sobre sorra d'aquest pal, ho hauríeu de provar.
Una mica més... la platja estava força circulada, i fins i tot s'utilitzava com a pista d'aterratge per avions, així que no és que anéssim sols, no...
Està clar però que el fet de conduir en sorra fa que hi hagin coses que siguin difícils d'evitar, com és ara quedar-te embarrancat enmig de tot de sorra tova com aquesta...
La qual cosa dóna lloc, es clar, a un altre fet inevitable: l'haver d'emputjar el cotxe per treure'l del seu embarrancament (cosa que s'ha de dir que vam aconseguir sense massa dificultat). Noteu per cert l'ajuda inestimable del paio del barret (amb la birra a la mà), que segur que es devia passar el dia partint-se de tots els "backpackers" com nosaltres que no teníem ni papa de conduïr sobre sorra.
Val a dir que és tota una garrulada, també, farcir l'illa (que és tota Parc Nacional, per cert) de joves generalment festius i irresponsables (que no el nostre grup, eh, oju!) que no ténen ni idea de conduïr en aquestes circumstàncies. Llavors, es clar, la penya s'estrella i se la menja el cotxe la sorra, però bueno... ben bé que ens ho vam passar!!
Saltem ara a alguns dels atractius naturals d'aquesta illa tan especial. De fet, no només és tota de sorra, sino que és la illa de sorra més gran del món. Fa uns 120 quilòmetres de llarg per 30 d'ample, ces segurament el més conegut, i que es diu Lake McKenzie.
Aquí tenim un contacte més proper amb els nostres amics euskalduns. En Martín anava tot el dia càmera en mà (sigués de fotos o de video) registrant tots els events que passéssin, i l'Ander, amb el seu barret amb dents de cocodril, era tot un personatge, d'aquelles personalitats que omplen l'espai, amb tot lo bo i dolent que això significa. Un paio entranyable, certament.
Un altre dels "landmarks" (com es diu, "landmarks", en català? tenim una paraula, per dir això, que no sigui "imatges més representatives" o algo així?) de Fraser Island és aquest vaixell embarrancat l'any 1935, el Maheno. De fet, a la costa australiana, degut a que la platja és molt poc fonda per quilòmetres i quilòmetres, n'hi ha uns quants, d'aquests vaixells. No és més que una desferra, es clar, però té la seva gràcia, amb les onades trencant-li a dins.
Bonica foto, aquesta, amb borrositats caminants sota les últimes llums de la tarda.
La illa, a part de backpackers festius, estava plena de pescadors. La veritat és que n'hi havia molts. A Austràlia, el tòpic dels homes marxant uns dies amb els colegues a pescar és absolutament merescut, ja que aquí pesca tot déu. L'Ander venia tot decidit també a pescar alguna cosa, i va llogar tot l'equipament a Hervey Bay, incloïnt unes quantes sardines per fer d'ham, cosa que diu de la grandària dels peixos que volíem pescar. La sardina, però, la pobra, va acabar d'allò més mutilada.
Aquí tenim al nano amb el seu superllum, la seva canya, i les seves millors esperances.
Finalment però, vist el poc èxit de la operació, vam anar sobre segur i cuinar unes barbacoes de patatones, cebes, bolets i blats de moro. És tot un curro, haver de cuinar per 10, certament. Però si tens tot el grup implicat, és inclús divertit, fer coses productives. En el nostre cas, l'hi teníem quasi tot, i vaja, era divertit, fer coses productives.
En aquest cas tenim a la Patry fent coses productives i a l'Òscar supervisant (que també s'ha de fer).
La primera nit vam dormir en una espècie de campament aborígen on se suposava que hi haurien danses i ens explicarien històries i ens pintarien i tocaríem el didgeridoo. Però abans d'anar cap a Fraser Island ja ens van dir que cabia la possibilitat de que els aborígens no es presentéssin, ja que estaven protestant per no sé quins permissos. I sort que ens van avisar, perquè efectivament no es van presentar en absolut. El fet és que teòricament vam agafar aquesta companyia (Unique Fraser) i no una altra pel tema dels aborígens, que semblava com una mica de fet diferencial, i a la hora de la veritat, nanai.
En tot cas, el campament estava ple de rotondes pintades (que ja em diràs). En aquesta concretament és on els 10 membres del nostre grup i els 9 d'un altre grup vam dormir, passant, per què no dir-ho, una mica de fred.
Pujat al sostre del cotxe, que és la única manera com pots accedir als trastos, tot plegat té una perspectiva diferent.
Com diem, en Martín era l'enregistrador oficial del grup, i de fet espero algun dia tenir accés als seus videus. Aquesta foto mola.
Conduïnt uns quants quilòmetres més arribem a un dels punts conduïbles més al nord de la illa: l'Indian Head. És un dels pocs punts amb roca, i no és pas petit: un rocot que s'aixeca uns bons centenars de metres sobre el mar i que et dóna unes vistes fabuloses sobre les platges collindants, amb la seva inevitable quantitat de sorra per tot arreu.
El que us dic de l'Indian Head: alt i rocallós.
Sembla però que, com a tots aquests llocs aventurers que anem, no som els únics en pensar-hi. Aquest cop va ser fins i tot ridícul, la de gent que hi havia, però és clar, hem de pensar que tots els grups com el nostre reben un itinerari semblant (tampoc hi ha tants llocs així concrets per veure, a Fraser Island) i es clar, ens acumulem aquí tots plegats...
Però és un lloc on dona per fer unes poses plenes d'actitud, cosa que no ens en vam pas estar de fer. Per cert, que des d'aquí dalt és un bon lloc des d'on veure l'abundant vida marina que hi ha per aquesta zona, des de balenes a dofins i taurons. El que vam veure més, nosaltres, van ser mantes, força grosses, algun dofí i la intuició de balenes a la llunyania. Les fotos que en tenim no valen la pena, així que ens haurem de contentar amb les poses plenes d'actitud que diem.
Parlant de balenes, que no ho he comentat abans: Hervey Bay és el lloc estrella per veure balenes. Aquestes balenes viuen a l'estiu a l'oceà Antàrtic i pugen aquí a l'hivern, quan les aigües allà baix són massa fredes, per reproduïr-se. I la zona que esculleixen és la badia que forma Fraser Island amb la costa continental. Hi ha molts vaixellets que t'hi porten, a veure-les, i a mi m'hagués agradat un força, però la cosa se'ns escapava una mica del pressupost, així que finalment, molt al nostre pesar, ho vam deixar córrer.
Continuem. També a la costa, i també amb l'aparició d'algunes roques, hi tenim les Champagne Pools, que es diuen així perquè, a la que les onades trenquen a les roques exteriors, omplen les piscones interiors de bombolletes, fent-les semblar (amb una mica d'imaginació, es clar) plenes de xampany. Això np ho podem veure bé en aquestes fotos, ja que depèn una mica de com està la marea, però vaja, que segur que us en podeu fer una idea.
Una àrea bonica, però.
I l'Òscar, el més valent de tots, que va ser l'únic que es va atrevir a ficar-se a les gèlides aigües xampanyeres. Quin paio, aquest Òscar.
Bueno bueno, i si hi ha algun animal característic de Fraser Island, no són cangurs ni koales ni cap d'aquests típics australians, sino que són els dingos. Un dingo, com segur que ja he explicat en algun post passat és una espècie de gos-guineu-llop, que té pinta de quisso manso però que no s'està d'hòsties. No t'ataquen a no ser que els hi posis fàcil, com quasi tot, però han arrancat el braç a més d'un nen histèric. Nosaltres en vam veure uns quants per la platja, i des del cotxe, així que no vam poder provar cap tècnica anti atac de dingo. Ben macos que són.
Quan vam trobar tot el grup, el dia abans de marxar, i ja que havíem de fer la compra dels tres dies tots junts, ens van donar un menú suggerit. La segona nit era pasta amb coses, però l'Ander va saltar ràpidament amb que ell faria una paella. I l'expectació de la paella va anar creixent fins al moment en que, efectivament, la va fer. I se la va currar un pilot, ja que estava boníssima. Per cert que finalment no va pescar res cap dia, però uns pescadors amables ens van acabar donant una mica de peix molt i molt bo, que va enriquir la paella que no vegis. Es clar que si et tires tres dies pescant segur que pesques una de peix que no et pots menjar mai. Gràcies, senyors pescadors, i gràcies Ander perquè la cosa va quedar de puta mare!
(foto borrosa però representativa, que és el que conta!)
Aquesta segona nit la vam dormir en un camping del parc nacional, que tenia un enreixat al voltant per salvar-te dels atacs dels furiosos dingos en busca del teu menjar.
Per cert que totes dues nits les vam anar matant amb unes cervesones al voltant del foc. El que passa que no en tinc cap foto que ho il.lustri amb suficient bellesa.
Així que tot estava anant perfectament, i el grup estava content i satisfet. Vam empaquetar les tendes, tots els trastos al cotxe, i ens vam disposar a marxar. Però ai l'as!! Misteriosament, la clau del cotxe es va doblegar i quasi partir quan el vam intentar engegar, creant un moment de desconcert al grup. La premissa era no forçar la clau, ja que si la trencàvem a dins tindríem un problema seriós. He aquí una mala foto de la trapella clau.
Vam trucar a l'amo dels cotxes a veure si n'hi havia alguna altra, de clau, però es veu que no, i després d'intentar-ho amb un ganivet i d'altres objectes ens vam donar mig per vençuts. Al cap d'una estona, l'Ander, tot tossut, i quan ningú mirava, va forçar el cony de clau dins el pany i la va trencar, davant la meva absoluta estupefacció. Em vaig enfadar molt i li vaig dir, i el paio no les tenia totes. Finalment però, i per un miracle que només ell coneix i que li va salvar la pell, el nano va ser capaç de , utilitzant els dos trossos trencats de clau, engegar el cotxe. Per anar sobre segur, però, no vam apagar més el cotxe fins que el vam tornar a Hervey Bay, la qual cosa vol dir que el vam deixar encès per 6 o 7 hores (incloït el viatge en ferry).
Tot i que l'hagués matat i vaig estar mosca una estona, al cap de no gaire ja ens fèiem unes fotos reconciliadores, amb l'Ander.
Continuem doncs amb alguns altres atractius de la illa, i comencem per aquest Eli Creek, un petit riuet d'aigua clara que no estava malament però tampoc matava.
I el Rainbow Gorge, que rep el seu nom de la sorra multicolor que el forma, tal i com la Patricia ens ensenya aquí, disseccionant capes blanques, grogues i taronges de sorra. I també n'hi havia de negruzca en d'altres llocs.
La gràcia però no és la sorra en si, sino el fet que formava una vall de dunes certament impressionant.
I on els nostres amics humans quedaven ben petits i humils.
Evidentment aquest tipus de superfícies són ideals per fer una mica el pamplines. Els nostres amics euskalduns han vingut a Austràlia especialment pel surf, així que porten això dels salts a la sang. Aquesta foto va sortir perfecta, amb la Naroa capturant el salt del Martín, la sorra infinita i el cel fotogènic.
I un cop més, l'Òscar va ser el valent que es va llençar de la duna tot fent tombarelles i desafiant tot sentit del mareig i la integritat personal. No en tenim cap, de foto perfecta, però aquesta pot fer el fet.
I aquí ve la millor part del viatge: El nostre ferry sortia a les 14.30, i per aquells llavors devien ser com les 12.30. Nosaltres, feliços que som, vam pensar que encara tindríem temps de visitar una última atracció, el Lake Wabby, un llac blau blavós amb bosc en tres cantons i una duna al quart. Una passada, a les fotos, vamos, i segur que una altra passada a la realitat. Per arribar al llac en qüestió havíem de seguir una carretera que es ficava cap endins de la illa. I em dóna a mi que els mapes que teníem eren una sonora porqueria, perquè ens vam acabar fent la picha un lio i mig perduts pel mig de la illa, havent agafat una pista de sorra que donava una volta del copón i amb la pressió del temps tirant-se-nos a sobre. A falta d'una hora o així, i a falta de força quilòmetres pel port on ens esperava el ferry, vam tenir la inmensa sort de trobar-nos un altre cotxe, amb un parell de iaios, que es van oferir a guiar-nos fins la nostra destinació, dient-nos però que si hi volíem arribar havíem d'anar ràpid. I aquí va començar el nostre rally per les pistes de Fraser Island, amb l'Ander magistralment al volant i amb una excitació generalitzada important (i no compartida per alguns membres de la tripulació, també ho hem de dir). Tan excitats estàvem que ens vam oblidar de tirar fotos.
Ens va costar una bona estona de conducció ràpida, i no les teníem pas totes de que arribéssim a temps, però quan vam fer la última curva, vam veure el vaixell allà, plè, i vam explotar d'alegria i alivi, tot traient la ikurriña i cantant cançons tradicionals. És que som uns patriotes, home!
Com va molar eh, la cursa, però!
Aquí veiem al cotxe ja salvat dins el ferry (i els últims seran els primers altre cop), amb la ikurriña presidencial i amb seguros a les rodes ja que, recordem, el vam haver de deixar engegat.
I el fet d'haver arribat a temps, barrejat amb les nostres companyies basques i el cony de munt de sorra que ens vam haver de menjar durant aquests dies, ens porten al títol d'aquest post: Sorrionak. (Zorionak, en euskera, vol dir "felicitats", per cert).
Com que no havíem dinat fins llavors, ho vam fer allà mateix per recuperar les adrenalines. Tot i que el paio del ferry ens va frustrar les birres amenaçant-nos amb unes multes. Vale home vale!!
I aquesta va ser la nostra experiència a Fraser Island. Una experiència realment excitant. Si les Whitsundays van ser absolut relax, això ha sigut molt més aventurer, i entre les dues hem fet un bon complet!
De nou a Hervey Bay, i després d'alegrar-nos que ningú es queixés per la clau trencada i de despedir-nos dels nostres companys fins la propera, vam empaquetar de nou el cotxe pensant en la pròxima destinació (que no parem, aquí). De fet, la nit que teníem per davant ja era la última abans d'arribar a Helensvale, a casa nostra, i on ens retrobaríem amb la Tiffany i la resta de familia.
Així que vam pensar que, com que ja tindríem llit uns quants dies, per aquesta nit podíem dormir al cotxe, no?
I així ho vam fer. Tot anant molt al tanto amb els cangurs traicioners de les carreteres, vam arribar a Tin Can Bay, escenari de la nostra última nit, i que els fidels recordaran que és on el dofí enganat ve cada matí, puntualment a les 8, perquè els bons turistes li donin peixets.
Al cotxe ens ho vam muntar prou bé, per cabre-hi tres, encara que està clar que no estàvem molt molt amples i que l'Òscar i la Patry van clarament estretar la seva relació.
A les 8, als dofins, la cosa ja estava més abarrotada que mai. Ja veus.
I els nostres amics van complir amb el que havien de fer i li van donar el corresponent peixet a en Mistique, que així es diu el dofí, tot congelant-se les cames. No és que es vegi massa, ni el dofí ni l'acció d'alimentar-lo, però us prometo que ho van fer.
Aquí està aquí, en dofí. Recordem que aquí ja hi vam venir amb la furgo, i la cosa va funcionar exactament igual, així que el nano és de costums fixes. Tothom encantat, però, que és del que es tracta.
El dofí està molt bé, però a nosaltres ens va casi semblar que els pelicans que també corrien per allà a veure què pescaven eren més simpàtics. I sens dubte, fotogènics.
I vam deixar enrere Tin Can Bay. Originalment tenia la idea de parar-nos a Rainbow Beach, a on també hi havíem estat amb la furgo i que em va agradar molt, però el seu principal atractiu era sorra, i vaig pensar que ja n'havíem tingut prou, així que ens ho vam saltar i vam anar directament a fer una curta parada a Nossa Heads, al cor de la Sunshine Coast.
I aquest cop si que feia honor al seu nom, la costa aquesta, cosa que ens n'alegrem!
No hi va haver temps per gaire res més que donar un cop d'ull als carrers pijos i al sorrós i bonic estuari del Noosa River, amb els seus inevitables pescadors.
I per fer una remullada de peus a les no massa fondes aigües de la platja. Un bon final a aquesta primera part del viatge dels nostres il.lustres visitants, que de moment, semblen prou satisfets!
I des d'aquí, emprenem ja els últims quilòmetres que ens portaran ja cap als braços de la meva damisela i cap a noves aventures a Brisbane, a la Gold Coast i més enllà cap a New South Wales.
I estigueu al tantu a l'aparatu que tot plegat vindrà explicat per aquí amb més o menys puntualitat, però sempre amb tot detall i alegria.
Apalis doncs! A disfrutar mentrestant!
No comments:
Post a Comment