Vam sortir d'Airlie Beach cap allà al migdia, amb l'objectiu força realista d'arribar a Rockhampton abans de que es fes fosc. Des d'Airlie Beach fins a Rockhampton hi ha una bona quatrecentena de quilòmetres, que a ritme australià, a pesar de falcó generós, es fan amb unes 5 hores.
I pel camí, unes bones visions australianes de carretera, començant per potents i amenaçadors camions (que no road trains, ja que els road trains no estan permesos en les carreteres més circulades, i la carretera que seguim, la que fa la costa est, és probablement la més circulada de totes). També hi ha una mica de ronya al vidre del cotxe.
Oh quines llums de la tarda més encisadores, subratllant els colors dels eterns eucaliptus que envolten les carreteres.
Durant aquests 400 quilòmetres que diem, ben poca civilització, i la que hi ha, naturalment, ben de pagès. En un poble de tres cases hi havia una espècie de concurs d'habilitat eqüestre que ens va cridar l'atenció. I també el nen muntant a cavall descalç.
Ja vam parlar de Rockhampton en el post corresponent de la furgo, però ara en tornarem a parlar. I començarem recordant que aquesta ciutat, d'uns 70.000 habitants i situada just sobre el tròpic de Capricorn, s'autoconsidera la capital australiana de la indústria vacuna. I amb la de vaques que hi ha a Austràlia, ja és dir, això! Per què te'n convencis, per tot arreu hi trobem estàtues de vaques, com en aquest cartell benvingutiu.
La foto anterior està clarament fora d'ordre, ja que quan vam arribar-hi, a Rockhampton, ja era fosc. I no teníem ni idea d'on aniríem a dormir, la única nit que pensàvem estar-nos-hi. Primer de tot vam trucar a un càmping en busca d'una caravana d'aquestes estàtiques, amb poc èxit; vam anar a un hostal i estava plè. Després vam anar a un altre hostal i només tenien 3 llits en 3 habitacions diferents. I vam provar també a un càmping a veure si podíem muntar la tenda en la penombra, però el paio que el portava no semblava necessàriament col.laborador. Així que, finalment, vam decidir anar a l'hostal dels 3 llits separats, a veure què podríem fer. I per aquells guinys del destí, sembla que des que havíem passat abans s'havia produït una cancelació, i vam poder gaudir d'una habitació de 4 per nosaltres sols.
I també d'una cuina per saciar la nostra fam, feina que sembla que l'Òscar s'ha anat apropiant poc a poc.
Aquí una foto ben escènica de la Patricia als corredors decadents de sostre alt del nostre alberg, que ben bé que estava i bé que s'ho va currar, existint.
Aquella nit era dissabte, i com a tal tocava xequejar què es coia per la ciutat. En general es veia força ambient, encara que també força esparcit. Nosaltres vam anar a parar a un bar amb dos concerts a la vegada (pocs n'hi ha, de bars amb dos concerts a la vegada!). A fora, un grup de versionetes guitarreres, típicament australià, i a dins, aquesta parella que feien un playback flagrant i que eren força simpàtics. Ells cantàven, però no tocaven res. I el de la dreta, l'home, em duia una papa que no s'aguantava de peu. Una diversió, els tios.
Com que som ja gent madura (i estem ràpidament adaptats als horaris australians de fer-ho tot d'hora), ens vam recollir a una hora més que decent pel llarg dia que ens esperava. I imagineu-vos si és llarg, que és l'últim que cobrim en aquest post.
Per començar, uns passejos matiners per la vora del Fitzroy, el gran riu que creua Rockhampton.
I continuem cap al gran entreteniment per petits i grans que és el zoo. I especialment, el zoo de Rockhampton és gratuït, així que es perfecte per entretenir a petits i grans de baix pressupost, com és ara nosaltres. Al zoo jo ja hi havia anat, també, però els meus il.lustres visitants també mereixien un ràpid recorregut per la fascinant fauna australiana.
El primer de tots, però, d'australià en té ben poc. Aquest ximpanzè va venir corrent com un boig des del fons de la gàbia per enganxar-se a la valla, començant a muntar escàndol i, finalment, llençar una generosa escopinada en direcció a nosaltres, no donant-nos per ben poc.
Quin cabró, el coi de mico, no?
Aquí els companys diuen que és normal, però jo aquesta goanna la veig absolutament sobrealimentada. La pobra s'anava arrastrant per la caixa sense ni tan sols moure les potes del darrere. Però es clar, com que es van menjant la merda que tothom els hi tira...
L'emú és un dels animals australians per excel.lència. Imagineu-vos si ho és que l'escut oficial d'aquest pais està flanquejat per un cangur i un emú (no un koala ni un platipús no, un emú). Una foto com aquesta ja hi és uns posts enrere, però és que el tio és un personatge-!
L'atracció principal, per la seva indubtable cucada, són els koales. I aquesta vegada fins i tot estaven una mica actius (una mica, tampoc ens passem!), amb lo que pots apreciar-les, les cucades, amb força més intensitat. Curiós sentir els murmuris d'excitació del personal, quan el koala fa dues passes cap amunt de l'arbre. Em pregunto què en deuen pensar, els koales, de nosaltres?
Ara això si que és veritat que no ho pot negar ningú eh, que són cucos!
L'altre gran animal australià, és clar, és el cangur.
I la Patry va disfrutar com una nena amb sabates noves donant-lis menjar a discreció. I els nanos no dubtaven a anar obedients a llepar-li la mà, per delit de la nostra protagonista :-)
El zoo està dins el recinte dels jardins botànics, així que els animals, encara que forces, estan en franca minoria respecte les plantes. Una de les parts més destacades dels jardins, que en general estan molt guapos, són els japonesos. També ho vam explicar al seu moment, però com que sóc un tio al que li mola repetir-se, us diré que estan aquí com a conseqüència de l'agermanament de Rockhampton amb la ciutat japonesa d'Isobuki, que gaudeix a la vegada d'uns fabulosos (no ho sé) jardins australians.
Estan bé, els agermanaments. N'hauríem de fer més.
I com a detall per la mare de l'Òscar, apassionada dels cactus (i d'altres plantes, però sembla que especialment dels cactus), he aquí aquesta foto. Val a dir, però, que molaven força. els cactus en qüestió, i que n'hi havia uns quants de ben curiosos.
I un parell d'hores tard sobre l'horari prèviament previst, sortíem aquell matí mateix de Rockhampton. El nostre objectiu, al final del dia, era el poble costaner de Hervey Bay, punt de salt cap als misteris de Fraser Island, la illa de sorra més gran del món. Però Harvey Bay està, com a ahir, a uns bons 500 quilòmetres més lluny, ja que vam escollir fer una petita volta per l'interior en comptes de resseguir la carretera de la costa. I pel camí teníem intenció de parar-nos a un parell de llocs, així que se'ns presentava un dia força llarg.
El primer d'aquests llocs seria el poble històric de Mount Morgan, que em produïa certa curiositat des de força temps enrere. Aquest poble està ben a prop de Rockhampton, però per arribar-hi havíem de superar una serralada força generosa, els costats de la qual anaven coberts d'aquestes herbes peludes tan curioses. La sensació general de la muntanya, certament, era força rara, creieu-me.
Mount Morgan és històric, com molts altres pobles australians, per la seva història minera. En aquest cas, el que més s'ha minat és coure i sobretot, carbó. Aquí una panoràmica de la zona de la mina, ara ja en desús.
En tot cas, si el poble té un valor interessant, que el té, no és per les seves escultures. Aquesta estàtua cutríssima d'un miner amb un pot de cervesa (!) presideix el carrer principal, i és digne del més inexpert dels amateurs.
Però certament, es despren un encant especial dels (pocs) carrers de Mount Morgan. I nosaltres, a més a més, en vam disfrutar d'unes "pies" (com ho traduiríem, això, en català? Del rollo "pastel de carne"... ajuda aquí!) la mar de resultones.
Per últim, un pont penjant d'aquests de l'any de la quica, que no s'hi pot pujar perquè es trenca, però que és força escènic, te'l miris per on te'l miris.
Uns pocs centenars de quilòmetres després, quilòmetres plens de planes i vaques, hi trobarem la nostra segona (i última) parada del dia: la bellesa rocosa i calcària del Cania Gorge. De fet, aquest Cania Gorge és el principal motiu pel qual els vaig vendre la moto als nostres il.lustres visitants per anar per aquesta carretera i no la principal, més curta i senzilla.
I vam arribar-hi que la llum ja anava caient, com podem veure en aquest arbre amb un merder de nusos i coses que pengen.
Els atractius del Cania Gorge es basen en roques amb formes capritxoses, formant petites coves i cobertes. Aquesta n'és potser la més coneguda. Es diu The Overhang i està al final del curt camí que et passeja pel Parc. A aquestes hores de la tarda i al fons d'un gorg, no li pots demanar a les nostres sofertes càmeres unes fotos més perfectes que aquestes...
No ens ho esperàvem, però pel camí també vam anar trobant algunes pintades aborígens (un pèl simples, això si). Està clar que els aborígens, que recordem sempre han viscut a l'aire lliure, resguardant-se allà on la natura els deixava, valoraven moltíssim aquest tipus de coves, per això normalment, allà on n'hi ha, també hi ha pintades.
No tens gaire més de 4 o 5 quilòmetres caminables pel gorg, cosa que ja estava bé donat el temps molt limitat que teníem fins que es fes fosc. I aquests quilòmetres transcorren resseguint parets i roques. En algun moment també tenim algun encontre amb la fauna autòctona. Aquí podem veure a la Patry reaccionant davant el que ella mateixa va definir com una "mosca elefant".
I aquí estem, com uns valents plens de classe i actitud, al final del camí, amb la satisfacció d'una feina ben feta.
També vam arribar fins a la Dragon Cave (quantes coves del drac hi deu haver-hi, al món?). Però la classe i l'actitud la seguíem carregant amb nosaltres, això que no falti!
Aquí la podem veure millor, una mica elevada, un resguard perfecte, i amb el sol ja força baix, indicant-nos que era hora de començar a anar tirant, ja que pel davant encara ens quedaven uns quants bons petits centenars de quilòmetres fins a Hervey Bay.
Com sol ser habitual en aquestes últimes hores de llum del dia en aquest tipus de llocs, quan caminàvem de nou cap al cotxe vam trobar-nos un wallaby tot saltironant pel mig del bosc, amb el que va suposar el primer "cangur" (un wallaby és una espècie de cangur petit, però a efectes turístics ve a ser el mateix) que l'Òscar i la Patry veuen en la realitat (tenint en compte que els que vam veure abans al zoo no compten). El tio anava ràpid i no vam tenir temps de fer-li cap foto.
Excitats per aquest aconteixement, vam anar parlant una mica del tema del wallaby, i l'Òscar, enginyós com és, va saltar amb la frase "If you wallaby my lover", cosa que va derivar en una conversa tal que així:
- Juas, bon títol per un post, aquest. (jo)
- Però no és que el que estigui passant ara tingui massa relació, amb els wallabies... i ni tan sols en tenim una foto (algú altre, o potser jo mateix, també... és que parlo molt, jo)
- Jo crec que n'hauríem d'atropellar algun ara de camí i llavors si que tindria sentit (jo de nou, bromista com sóc)
- Ja, ja (tots)
I aquí va quedar la cosa.
I ens vam posar en marxa, ja pràcticament de nit, per aquestes carreteres de l'interior de Queensland, amb el seu poble cada 70-80 quilòmetres. I tot plegat va anar bastant ineventual, fins que en un fatídic moment donat, vam avistar un wallaby, tot quiet, al carril oposat de la carretera. Els cangurs i wallabies, els maleïts, són tan absurds com per perseguir les llums que passen, i aquest no va fer altra cosa que això: tot i que vam reduïr la velocitat i el tio estava quiet, a la que vam passar pel seu costat va saltar estúpida i ràpidament cap a la nostra llum frontal, de manera que vaig ser incapaç d'evitar el fatal impacte, enduent-me el cony de wallaby pel davant, apujant el meu registre d'animals australians executats a la carretera fins a 3, i, de segur, baixant uns quants punts de karma.
Però això si, almenys tenim títol pel post!
I tot i que el wallaby en va sortir bastant més mal parat (que no el vam veure, després de l'impacte, però vaja, ja us ho puc assegurar), nosaltres tampoc ens en vam anar de rositas, ja que el tio va obrir un foradot al para-xoc força interessant, carregant-se un dels faros de camí.
I encara ens han dit que vam tenir sort, de no destrossar més el cotxe! Pues vaja, pues gràcies!! :-)
I així arribem a Hervey Bay, preparats per la nostra aventura a Fraser Island, que serà detalladament relatada al proper post!
Keep it up, mates!
No comments:
Post a Comment