Primer de tot, ens tocava conduir una trescentena de quilòmetres fins a la que anomenen la Waterfall Way. Aquesta carretera va des de la costa fins a la petita ciutat d'Armidale, i s'estira uns 200 quilòmetres, però nosaltres, per això de les dreceres, en vam pillar només un tros. A banda i banda de la Waterfall Way no hi ha només cascades, sino que s'hi alinea un Parc Nacional rere l'altre, plens de muntanyes, valls i miradors espectaculars.
El nostre temps era extremadament limitat, així que no li vam poder dedicar ni remotament tot el que es mereix, i vam haver de concentrar-nos en una zona reduïda. Concretament, vam decidir plantar la nostra tenda al Cathedral Rock National Park. Un dimecres a la nit d'hivern no és espectacularment popular per anar d'acampada a les muntanyes, així que estàvem pràcticament sols (de fet, només un home sol amb pinta de psicòpata compartia la zona d'acampada amb nosaltres). Aquí estem amb la cosa preparada i totalment disposats a gaudir d'una nit campestre campestre.
La zona que ens envoltava era boscosa, humida, freda i una mica misteriosa.
Com una bona nit de càmping al mig del bosc, la cosa va acabar amb tots al voltant del foc, això si parlant de la rasca que feia més que explicant històries de por. Quines boniques captures de guspires voladores mentrestant, eh, però.
I oh! Qui ens ho havia de dir que la nostra nocturnitat es veuria visitada per un parell de simpàtics pòssums sorprenentment amigables i mansos, que es van acostar per allà a veure què pescaven de menjar per entre les nostres bosses i caixes. I si bé, de forma inexplicable, el que tenim són un munt de fotos de merda, es van deixar veure i quasi tocar amb exrema facilitat. Ben grossos que eren.
Amb l'alegria i emoció d'aquest nou encontre amb la fauna autòctona, ens en vam anar a dormir. Donades les circumstàncies de campestrisme, encara no hi vam anar massa d'hora: deurien ser pràcticament les 9! El que feia, tal i com hem dit, és molt de fred. No sé quants graus, però si no eren 0 estava ben a la vora. I es clar, dormir en una tenda en aquestes circumstàncies et demana estar preparat, per exemple cobrint-te el cap per evitar la marxa sense pietat de la preciada calor corporal.
La dormida (personalment) encara no va estar tan malament, tenint en compte la situació, però el matí ens va despertar amb una sorpresa desagradable. Havíem deixat el menjar a l'avancé de la tenda, on semblava que estava a cobert de les feres enganades nocturnes, però sembla ser que no n'hi va haver prou: un dels pòssums va fer un forat a la mosquitera de la tenda tot animat per la oloreta que venia de dins. Doncs quina gràcia. Haurem après, almenys, que hem de deixar tot tipus de menjar tancat al cotxe, en aquests casos!
Estic segur que els pòssums murris deuen estar acostumats a que certs campingueros domingueros els hi deixin menjar accessible, i per això eren tan mansos, els tios. Com a mínim tenim unes anècdotes maques tu!
El perquè de venir al Cathedral Rock National Park i no cap altre dels que hi ha per aquí al voltant són les formacions rocoses granítiques particulars que es veu que ens hi hauríem de trobar. Nosaltres ja n'havíem vist algunes de l'estil a Girraween, al principi de la nostra estada a Austràlia, i precisament per això vam pensar que els nostres il.lustres visitants mereixien també unes visions rocalloses curioses.
El parc oferia una caminada d'unes tres hores que gustosament vam agafar, i que travessava una bona sèrie de terrenys fins arribar finalment a les roques balancejants. Comencem per uns curiosos aiguamolls muntanyencs, amb herba alta i peluda, boscosisme evocatiu i boniques llums.
Que la cosa és freda i humida ho podem veure en la quantitat de líquens que s'enganxen a tota vegetació i pedra que es trobin.
Insistirem en aquest arbre tallat i blanquinós perquè crec que és molt fotogènic. Mira.
No sé perquè, però n'hi havia molts, d'arbres tallats al voltant del camí. M'imagino que tot plegat és conseqüència de pluges i inundacions, que com sabeu ténen una influència decisiva en aquestes ruralitats australianes. Com que som tios que aprofitem les situacions que ens passen pel davant, l'Òscar es va llançar a surfejar el tronc aquest amb gran estil. I amb una certa aparença de Igor del Jovencito Frankenstein.
En aquesta zona hi podem trobar, amb força abundança, aquestes peculiars flors, d'una textura sorprenentment ferma (recorden a un raspall del cabell). La flor en qüestió, si no recordo malament, es diu banksia, i és relativament representativa de certes zones d'Austràlia.
I per fi arribem a la zona estrella de la caminada: les pedres granítiques balancejades de formes impossibles. Cathedral Rock és una muntanya concreta i individual, però totes les que l'envolten són una mica del pal. Aquesta té una mica d'estil monserratenc boscós.
I la nostra Cathedral Rock, doncs, està plena de formacions interessants. La nostra sempre informada Lonely Planet, de fet, diu que s'assemblen a lluitadors de sumo fent ballet. No sé jo com d'acurada és, aquesta descripció, però vaja, que dóna una idea...
Un tronc força veterà pel mig de les roques, amb la muntanya montserratenca al fons.
I comença l'escalada. Al principi la cosa no és més que un camí empinat, però a mesura que avancem, el camí desapareix per donar lloc a tot de roques superposades a saltar, amb petites fletxetes a seguir.
I en alguns moments, la cosa era un pèl complicada. Res que la nostra voluntat de ferro no pogués superar.
I finalment, després de l'esforç enmig del fred i del vent, fem el cim, amb la satisfacció que això suposa i que podem veure a les cares dels nostres il.lustres visitants escaladors.
Des de dalt, de fet, es tenia un panorama excepcional de les rodalies. la Cathedral Rock era la muntanya més alta de la zona, amb uns 1500 metres, i la part superior era això, una roca granítica sobressortint al més pur estil Girraween i Bald Rock.
A dalt, però, els més desconeguts perills ens esperen. Poc m'ho penso jo que estic a punt de ser atacat per un perillós gripau rosa!
Sempre que tens formacions rocoses extranyes o torres de Pisa o coses d'aquestes, et dóna per ser original i fer aquest tipus de fotos en les que sembla que les estiguis empenyent o aguantant. Com que nosaltres som uns tios originals i plens d'inventiva (cosa que ja tots sabreu), no vam ser menys, tampoc. I us diré més, tampoc ens va sortir gaire bé, perquè el sol venia de cara i no es veia un torrat a la pantalla de la càmera!
Aquesta foto plena d'activitat individual al cim és força interessant. Especialment la Tiffany amb la seva rosó i la seva manca de cama esquerra. I fins i tot així va ser capaç de pujar fins aquí dalt la primera de totes!
I la baixada, tan interessant i divertida com la pujada (cosa no gaire sorpressiva, ja que havíem de baixar pel mateix lloc).
Més baixada, més! Aquesta foto és bona, però.
Després de la baixada i la descansada corresponent, ja era hora d'empaquetar i posar-nos de nou en marxa. La següent nit teníem previst passar-la a Tamworth, de la qual en parlarem després, però pel camí encara ens hauríem de parar a un parell de llocs.
Primer de tot, a la Waterfall Way hi ha incomptables atractius, i ja que hi erem, no costava res parar-s'hi uns minuts. Comencem per, efectivament, unes cascades. Concretament les Ebor Falls.
I continuem pel que consideren un dels més maravellosos miradors de la zona (i m'ho crec), encabit dins el New England National Park, el parc estrella i més gran de la zona. Va costar una volta de 30 o 40 quilòmetres, però el mirador de marres val realment la pena. Situat en una muntanya inexplicablement molt més alta que totes les que l'envolten, ofereix unes vistes espectaculars de tota la zona, estirant la vista fins a l'oceà, a uns pràcticament 100 quilòmetres. Quin gran mirador.
A mi, com que sóc un agonies que vol anar a tot arreu, també m'hagués agradat parar-me a un tal Wollombi (o Wollombimbi, ara mateix no recordo) gorge, que sembla que és un gorg estret i empinat i espectacular, també, però la majoria de la companyia, amb molt de seny, va pensar que seria millor intentar evitar cap mena de conducció nocturna, per aquestes carreteres de déu, i així no trobar-nos amb cangurs saltarins perillosos. Com que sóc un tio submís a les decisions de la majoria, vaig acceptar la decisió, això si pensant dins meu com ens ho podem fer per tornar a passar per aquesta zona en algun moment.
Perquè és una zona absolutament abarrotada d'atractius, i les 24 hores que vam passar-hi van saber una mica a poc. I com que tampoc està molt lluny, de casa, potser en sentim a parlar, en un futur...
On si que ens vam parar, per fer un cafè i recuperar forces conductives, va ser a la petita ciutat d'Armidale, que es veu que és un centre cultural important d'aquesta zona (zona que es diu New England, pèr cert). Nosaltres ens hi vam estar molt poc, però vam tenir temps de veure uns quants edificis harmòniques i atractius, i això si, moltes i moltes esglésies, de tot tipus de credos i variacions cristianes.
Aquesta foto del carrer principal d'Armidale és, un cop més, una excusa per parlar-ne més que altra cosa.
Durant les pràcticament tres setmanes que portàvem de viatge, l'Oscar havia intentat enganxar un d'aquests cartells a la carretera, fins ara sense sort (i mira que n'hi ha, eh!). El problema és que la nostra càmera (recordem que la seva estava en mode percanç) té un temps de reacció força alt (l'any que ve, si passem per Àsia, farem unes renovacions) i va ser sempre impossible. Aquest cop, però, vam relantitzar la marxa suficient com per aconseguir-ho! Visca!
I de bonus, fins i tot aquest altre cartell amb un wombat, vam trobar. Ja m'agradaria a mi, de trobar-nos un wombat, ja que tenen una pinta de cucos que no vegis, però es veu que són uns animalots força tímids i no es deixen veure massa sovint. Es veu que n'hi ha, en aquesta zona, així que mantindrem els ulls ben oberts!
Finalment, i encara que pels pèls, abans de que es faci fosc, arribem a Tamworth. Es tracta d'una ciutat de mida mitjana, i força pagesa, situada uns 150 quilòmetres al sud d'Armidale i al bell mig de la zona de New England. Si hi ha algo pel que Tamworth és famós, és per ser la capital del country australià, així que nosaltres, amb totes les esperances, arribàvem un bon dijous a la nit amb l'expectació d'assistir a un concert de country com déu mana.
Aquesta capitalitat fa que sigui el lloc on, anualment, s'entreguen els premis de la d'aquesta indústria. Aquests premis els anomenen Golden Guitars, i Tamworth els llueix amb orgull, com podem veure a la porta de la oficina d'informació, que dobla com a museu de cera d'estrelles del country i altres memorabilies relacionades.
Aquestes grans guitarres ofereixen la possibilitat de grans poses plenes d'actitud per guitarristes i allegats, com aquí podem veure.
A dins del centre informatiu aquest, tot de marcs amb els guanyadors actuals dels Golden Guitar Awards, una selecció de música força àmplia i alguns posters curiosos. No sé jo si aquest personatge se suposa que ha de ser pres seriosament...
En aquesta ocasió, i com que només teníem previst quedar-nos-hi una nit, aquí, vam anar de rics i vam agafar un parell d'habitacions dobles al barat però acceptable Hotel Tudor. No tenim cap foto significativa del lloc (que tampoc tenia massa res d'especial), així que ens haurem de conformar amb els menjars generosos per gent de pagès que oferien al propi restaurant. Recordem que aquí molts dels hotels doblen com a pubs i restaurants. L'hamburguesa era lo seu de grossa (però vegetariana, això si!)
Així que ja estàvem preparats pel nostre concert de country. Quina animació que portàvem a sobre, tot expectants. No és que el country ens digui res, es clar, però ja ens havíem motivat prèviament a que la cosa seria excitant. Ens havien dit que l'Imperial Hotel és el lloc on anar per aquestes coses, així que cap allà ens vam dirigir. Però ai! Un cop allà, si que hi havia un grup tocant, si, però dissortadament es tractava d'uns jovenets que feien les mateixes versionetes pop/rock que a tants altres llocs d'Austràlia, insatisfent totalment les nostres expectacions del moment.
Contrariats, vam anar preguntant quin local seria la nostra millor opció, i finalment vam ser dirigits a un bar anomenat "The Albert". Com que el nom ens va fer gràcia per motius obvis, vam decidir tirar-li una foto al cartell, encara que la cosa no va acabar sortint massa bé. (explicació: si, el cartell és aquesta taca lluminosa que es repeteix dues vegades a davant i al darrere de l'indicació d'ATM).
En aquest "The Albert" el que hi havia era una jam session, que vaja, tampoc era massa country, però si que donava més el pego que el concertillo anterior. Els músics s'ho curraven força i les cançonetes tenien un millor feeling. Per la nostra sorpresa (meva, com a mínim), el nostre amic Òscar (guitarrista, com ja sabeu), va tenir un atac de gelosia i va decidir saltar a l'escenari, ni més ni menys que per agafar les baquetes. I el nano va demostrar gran valentia, però també, per què no dir-ho, que el que ell és és guitarrista. :-)
I amb aquesta estrellada (estrellada d'estrella estelar vull dir eh) acabaríem la nit, que s'havia despertat amb grans expectatives countrieres i que va acabar decepcionant una mica. Tan decepcionant va ser tot plegat que, el matí següent, els nostres amics visitants no van ni tan sols trobar el barret de cowboy que buscaven. Com a mínim el fet de tenir una habitació amb el seu corresponent enxufe va fer que pogués dedicar uns minuts a l'escriptura d'aquest blog, aprofitant per oferir a la càmera i als espectadors les meves postures més sexis.
I un cop més, empaquetem i ens llancem a la carretera! El que tenim per davant aquest cop és ja la última parada abans de Sydney. I què millor per preparar-nos per l'ajetreo de la gran ciutat que un parell de dies de tranquilitat i excel.lents sabors a la tranquilitat vinícola del Hunter Valley. Aquesta imatge de carretera s'ha convertit en algo de lo més comú aquests dies!! És que penseu que n'hem fet uns quants, de quilòmetres, eh!
Com diem, el Hunter Valley és una zona vinícola. No només això, sino que 1) és la primera zona vinícola de tot Austràlia i 2) encara ara és la principal zona vinícola de New South Wales. En pocs quilòmetres quadrats es concentren l'esgarrifós nombre de 141 cellers, cosa que mareja una mica a la hora de triar. Donant per acabats els luxes hotelers del dia anterior, tornàvem a la nostra habitual vida de tenda. Aquesta vegada estaríem basats a Cessnock, el centre comercial de la zona vinícola, ben còmodes per la nostra exploració del dia següent. Tot això sona segur molt bonic. El problema és que durant el nostre camí es va posar a ploure amb força passió i així seguia quan vam arribar al càmping. Ens vam fer unes fotos al cotxe tot esperant que la cosa escampés i poguéssim fer una operació planta-tenda llampec.
I per sort, no va tardar gaire, a escampar, així que, amb l'efectivitat que ens caracteritza, vam aixecar la tenda en pocs minuts, posant-nos a cobert per cap ruixat potencial posterior. Com que sabeu que m'agrada, això de flatugrafiar arreu on ens plantem, pues aquí va aquesta.
Durant aquest viatge he tingut la desgràcia de ferir-me de poca consideració un bon pilot de vegades, entre les mans, la cama, els peus, el cap, etc... en aquest cas em vaig tallar un dit mentre agafava una bossa del cotxe (s'ha de ser burro, eh). Aquí vagi aquesta poc definitòria foto com a protesta per la meva indubtablement inmerescuda mala sort.
Aquí al Hunter ens hi passaríem dues nits, i també hi feia un fred de consideració, a la tenda. L'experiència ens va permetre sobreviure, i ens vam aixecar el dia següent amb un dia de tastos vinícoles molt prometedors. El plan és anar de vineria en vineria on, gratuïtament, t'ofereixen un petit tast de cadascun dels seus vins amb l'esperança que et decantis a comprar-los. Les 141 que diem es troben en un radi força petit, i els voltants de les carreteres que les uneixen estan enterament plens d'escenes cepils.
Això si, és hivern, per aquí, així que tot plegat està una mica sec. Segur que dóna una impressió més colorida a la primavera o a l'estiu, però així també tenia la seva gràcia. La primera vineria que vam visitar (i gràcies Òscar per la intuició!) va ser l'Iron Gate Estate, que va resultar una autèntica maravella amb els seus Sweet Mandala i Sweet Shiraz especialment. Aquí veiem els camps ressecs adjacents i la mansió estil espanyol de l'amo, que demostra que la cosa no li va pas malament.
Això dels tastos funciona tal que tu arribes a la porta de la vineria i algú et diu: "Bueno, què voleu provar, doncs? Comencem pel principi?". I el principi és el primer d'una llista d'una desena de vins que et planten al davant, i que et van posant un darrere l'altre, amb interessants comentaris sobre la seva elaboració i el posterior tast. Tot plegat absolutament gratuït. Tenint en compte que tots els vins són considerablement bons i que hi ha infinites vineries, el dia es presenta realment especial, particularment si has de conduir. Com que som uns tios responsables (sobretot jo, el conductor - ostres ja et val Patry (que no veu) el no haver-te tret el carnet internacional! -) en vam visitar només unes poques, de vineries, suficients això si per provocar uns alegres brindis entre els assistents.
Salut!
Aquestes dues fotos següents les vam tirar una rere l'altre, i intentaré reproduir fidelment la nostra reacció mentre les vam veure per primer cop.
"Hem estat bevent uns vins":
"Jo no bec vi":
Si no us fa gràcia, llegiu-vos-ho una altra vegada. Vaja, a nosaltres ens en va fer força!
Fent un parèntesi recuperador, i sota la meva absoluta estupefacció, la Tiffany, normalment exemplarment sostenible i respectuosa amb el medi ambient, va enganxar una moneda a un arbre amb un xiclet tot excusant-se que seria una moneda de la sort per qualsevol que se la trovés, però més aviat demostrant que els tastos l'havien afectat una mica. Aquí va una foto incriminadora.
Compensem aquesta vergonyosa acció amb unes boniques floretes properes d'aquestes que li agraden a ella, just al costat de la foto anterior.
I enmig de tanta vineria, entre les que personalment destacaré la Iron Gate i la Piggs Peake, també excel.lent, una sorpresa: una birreria! Suposo que ni que sigui per la curiositat de saber què fa una birreria en aquesta zona, i també per la natural afició dels australians per aquests deliciós beveratge, el lloc estava més plè que cap altre. I nosaltres, com vicentes (i amans de la birra -menys la Patry-, allà que vam anar també). La cosa funcionava del pal: per 10 dòlars podies tastar 6 birres diferents, i al final et donaven un got més gros amb la que més t'havia agradat. Un bon plan, i un bonic arc de sant martí birrero, el tastador! La birreria, per cert, és força petita i es diu Bluetongue. I les birres no estaven malament!
El dia tampoc va donar per molt molt més, i al dia següent ja tocava llançar-nos altre cop cap als últims quilòmetres d'aquesta etapa del nostre viatge. De vegades, i sobretot amb els canvis de temps com els que havíem viscut als últims dies, a l'Òscar li agafen migranyes força dolentotes. La Tiffany, que uns anys enrere també havia tingut aquest problema, i que de remeis naturals en sap un niu, li va ensenyar a la Patry els massatges correctes a fer per prevenir aquestes situacions. I jo, que no hi tenia res a veure, encantat que estava de fer de conellet d'índies per aquestes situacions. Espero per cert que les ensenyances funcionin en un futur!!
I acabem el post i l'etapa viatgera amb aquesta foto força catxonda, amb la qual ens despedim per una estona, només per retrobar-nos en breu enmig del barullo que segur que ens ofereix la prometedora ciutat de Sydney!
Vinga doncs, fins després que sigui!!
Salut!
ps. Us preguntareu, per cert, el perquè del títol del post. Lo de l'amanida rural està clar que ve per la barreja de diferents ruralitats típiques australianes. I llavors, l'Òscar diu que utilitzo molt sovint la frase-coletilla "some sort of" en el meu anglès. I potser és veritat, tot i que a mi em sembla que li pega força a la majoria de les frases! :-)
