Sunshine Coast?

Deixàvem el post anterior al dissabte sant anant a fer unes copes a Surfers Paradise... doncs bé, ja sabeu que aquí les coses van molt de d'hora, i pel diumenge estava previst aixecar-se allà a les 6 i pico i anar a passar el matí en uns mercats a les afores de Brisbane (com sempre diuen "aquí al costat", que al final vol dir a una hora de cotxe).

El perquè és que la Laurie, filla gran de la Linda i cosina d'en Jett ens havia convidat a dinar a casa seva (dinar a les 12, es clar), i la familia va pensar que seria una bona idea anar als mercats aquests abans, que estan "porta per porta" (20 minuts amb cotxe) de casa de la Laurie.

Els mercats en si no són gaire cosa ni eren massa barats, especialment si els comparem amb els mercats mediterranis o, encara pitjor, amb souqs del món àrab, però aquí són feliços, amb ells, així que què els hi hem de dir! :-)

L'únic que trobo destacable a comentar és que últimament estic una mica patós amb la interacció entre líquids i els meus pantalons blancs: durant aquestes últimes setmanes, cada cop que m'he posat pantalons blancs (que bé que m'agraden) m'hi he tirat algo per sobre: vi negre, en dues ocasions, una tassa sencera de cafè a Byron Bay (que per cert, després anava d'allò més maco, amb una taca marronosa mostruosa als meus pantalons blancs...), i un generós gotarró de salsa de kebab als mercats aquests que comento.

A veure doncs si el treballem, aquest control sobre els líquids!

Com que no tinc fotos que ho corroborin, tot plegat, començarem la sèrie amb aquesta discutible mostra d'humor australià:


Una altra cosa (així com prèvia) a destacar és que, per fi, aquesta setmana hem rebut el paquet que vam enviar des de la India! Paquet que, per cert, i així off the record, us diré que ja donava per perdut, tenint en compte que el vam enviar el 14 de desembre, i l'hem rebut a 25 de març. Possiblement l'ha portat un carter caminant... ja sabeu que a la India encara no tot està totalment evolucionat...

Però vaja! Que más vale tarde que nunca! :-D

He aquí el paquet, amb el seu savi envoltori, fet a mida amb un tros de roba. Paquet que molaria saber per tot arreu per on ha passat! La Tiffany ens el presenta amb expressió mañanera.


Seguint el nostre costum, com vaig comentar al post anterior, de seguir una rutina de 7 dies de feina intensa (resultats de la qual veureu, suposo en pocs dies / setmanes) seguits de 3 dies d'escapada campestre. Aquest cop, com que som uns revolucionaris, hem fet 4 dies d'escapada campestre. I per posar-hi encara més novetats, hem deixat a en Jett a casa, amb avis i tietes.

El lloc elegit aquest cop ha estat la Sunshine Coast. Si la Gold Coast està inmediatament al sud de Brisbane, la Sunshine Coast està inmediatament al nord, i té una sensació totalment diferent.

Us heu fixat, per cert, que Gold Coast ve a voler dir, més o menys, Costa Daurada, i Sunshine Coast, Costa del Sol? Però vaja, suposo que són d'aquells primers noms que et vénen al cap, quan has de batejar una costa... en cas de que en quedi alguna per batejar, de totes maneres, i per no fer-se avorrits, proposo que es digui Costa de l'Albert... per intentar que no quedi!

La Sunshine Coast té poc a veure, com diem, amb la Gold Coast. Si aquesta útima està sobredesenvolupada en moltes ocasions, i destinada al turisme totalment massiu i festiu, la Sunshine Coast és més relaxada, és només densa en petites àrees molt concretes i els vacacionals són de nivell econòmic més elevat.

Nosaltres, però, vam seguir amb les nostres despeses contingudes i vam tirar de tenda una vegada més. El lloc elegit va ser Peregian Beach, una platja tranquila a uns 10 minuts de Noosa Heads, un dels centres principals de la costa. El càmping no estava malament, encara que no necessàriament tranquil, però vaja. La inevitable foto de situació:


La nostra estada a la Sunshine Coast, però, va venir marcada pels nostres constants dubtes de que el nom fos massa apropiat, perquè nanos, de sunshine, ben poc. Va ploure força torrencialment la majoria de dies, i quan no, com a mínim, estava generosament ennuvolat. Aquí podem veure una mostra del sunshine del que disfrutàvem normalment...


De camí cap allà, uns 200 i pico quilòmetres des de casa, vam passar per una de les atraccions característiques a Austràlia, diuen. L'Ettamogah Pub. Òbviament això a vosaltres no us dirà res. El pub està al costat d'un parc temàtic que es diu Aussie World i que està plè de coses totes australianes típiques. A la vegada, tot plegat està a prop del famós Australia Zoo del malograt Steve Irwin (el "caça-cocodrils" que va morir atravessat per una raja fa un parell d'anys). Però! Aquí tenim la foto del pub.


I us seguireu preguntant que què té d'especial, aquest pub. Doncs bé, es veu que anys enrere hi havia una sèrie de còmics que transcorrien al voltant d'aquest pub, i era algo ben australià. El pub actual, òbviament, és una atracció turística, i no el pub real (no n'hi ha, de pub real). Seria com si tinguéssim un 13 Rue del Percebe a les espanyes... que de fet no és tan mala idea, no?

Curiosament... un dels personatges principals de les historietes es diu Bert, i al voltant del pub hi ha tot de vinyetes referint-s'hi. Si la cosa fos graciosa, ja seria del copón!


La platja que teníem a pocs metres del càmping era, com ja m'estic acostumant, totalment verge. El que fan per aquí, cosa que està molt bé, es mantenir la primera línea de mar totalment inexplotada, i urbanitzar uns metres (no més d'un centenar) més enrere, deixant un espai de vegetació intermig que li dóna aquesta sensació d'isolació que tan mola a la platja. Això no passa a totes les platges, es clar, però mola, quan passa!


En aquesta platja en concret hi havia una zona plena de roques negruzques que feien la seva patxoca i que li donaven un toc especial.


I de fet, moltes d'elles feien una mica de yuyu, amb cares cridaneres i tenebroses. Miris com t'ho miris, en veig unes quantes, aquí, per exemple...


Aquestes platges, com podeu veure, són llargues i de sorra força dura, la qual cosa les fa perfectes per caminar i córrer, o anar amb bici, o practicar qualsevol tipus d'esport. En un arrebat de competitivitat, vam decidir fer una cursa de velocitat, la Tiffany i jo. Us he de dir que la Tiffany els ha practicat tots, els esports, i va arribar a ser campiona estatal dels 200 metres quan era júnior. Doncs bé, aquí, jo, amb totes les meves limitacions, la vaig aplastar en una cursa de velocitat. Bé... no la vaig aplastar, però vaig guanyar per una mica!!

Aquesta foto no pertany a la cursa en si, sino que està preparada absolutament per la premsa. Noti's l'absoluta diferència d'estils, de totes maneres...


Noosa és la localitat principal de la zona nord de la Sunshine Coast. Està plena de cases de rics i famosos i de restaurants cars, però també conté l'inevitable Parc Nacional, que comprèn un cap rocallós i boscós amb les també inevitables platges escèniques. Estalviant-me comentaris, he aquí unes quantes fotos de la costa i les platges de la zona, més verges encara si cap, protegides del desenvolupament. Tot plegat sense massa sunshine, com podeu veure.






Es nota, per cert, en quina direcció era la caminata, oi? :-) La tornada la vam fer pel mig del bosc, amb una bellesa especial també, però segurament menys fotogènica.

La falta de sunshine es va fer notar plenament, fins al punt de, a mitja tarda, posar-se a ploure brutalment, obligant-nos a refugiar-nos a bars de la zona i, en última instància, fins i tot al cinema local, on, després d'unes quantes dificultats, vam decidir veure "St Trinian's", bàsicament gràcies a la participació d'en Rupert Everett i d'en Colin Firth, a qui la Tiffany adora des que va fer de Mr. Darcy al clàssic "Pride and Perjudice" de la BBC. La peli, sincerament, tampoc és massa bona, però entretén una estona. I les dues hores que dura són molts més diners en birres als sobrepreuats bars de Noosa!

Els pares de la Tiffany ténen un llibre per casa que es diu "Explore Australia", i és la biblia de tourejar al voltant d'Austràlia. El llibre conté mapes i guies d'arreu d'Austràlia, així com recorreguts suggerits en segons quines zones. Dóna la casualitat que el recorregut suggerit (l'ünic!) a l'estat de Queensland és al voltant d'aquesta zona, i amb lo gran que és Queensland i amb la de coses que hi ha a fer i a veure, ja és que triin aquest, així que, no sigui que ens perdem algo important, vam decidir fer-lo, tasca que ens va portar un dia ben complet.

La primera parada era a Eumundi. Aquest petit poble de l'interior es revoluciona cada dimecres i dissabte al matí gràcies al que, diuen, és el mercat més popular de tot Austràlia. Com que era dissabte al matí, la cosa estava força concorreguda, i si bé segueix sense ni tenir punt de comparació amb mercats mediterranis o àrabs, evidentment, no estava malament, i era sens dubte molt millor que els de Brisbane que comento al principi d'aquest post.

Aquesta foto és tot curiosa... la gent sembla realment feliç d'estar aquí, que sempre està bé. La meva expressió facial, però, parla per si sola...


La següent parades era a les cascades de Mapleton Falls, que no estaven del tot malament però només les vam poder veure des d'un mirador molt mal situat, ja que la resta de camins estaven exageradament enfangats, i vam decidir que no valia la pena. Després, una ruta escènica amb vistes cap a la costa, que estava també força ennuvolat i, de totes maneres, malgrat i ser definides a la guia com a exhilarants, tampoc vaig considerar que ho fóssin tant (potser tampoc són definicions preparades per a noruecs o avesats a les vistes noruegues...). Nosaltres, o la Tiffany, més aviat, vam aprofitar la plataforma per fer uns estiraments.


El que no va estar malament és el petit poble de Montville... una mica pijo, val a dir-ho, amb botigues per a butxaques plenes, però encantador. No m'atreviré a dir autèntic, perquè segurament no ho era massa, però vaja, encantador igualment.

Una de les botigues era de licors de tots colors... haureu sentit parlar del còctel "Sex on the beach". Doncs aquí en venien unes quantes variants! Mola el "sex in the mud"!


Una altra botiga a destacar era una en que venien tots de trastos indis totalment autèntics i importats. Ja sé que sol passar, però veure els preus d'aquests ítems, que a la India costaven al voltant de 3 euros, siguent venuts aquí a 50, fa una mica de mal. Està clar que és un negoci no gens secret, tornar d'allà amb la maleta plena, però almenys llavors no posis una botiga pretenent ser gaire hippy...

Anyway!

Com que preteníem estar tot el dia a fora, i el aquests dies estem en mode "no gastem gaire", portàvem el nostre picnic preparat per servir-lo a qualsevol lloc. Com també segur que ja he comentat en algun post anterior, per aquí hi ha barbacoes elèctriques públiques tot sovint, moltes d'elles cobertes, així que en un principi comptàvem amb aquesta possibilitat a l'hora d'alimentar-nos.

Però quan vam arribar a un dels llocs on als mapes posava que hi havia barbacoes, vam poder comprovar, amb sofrida resignació, que del que disposàvem era de barbacoes a llenya (això si, generosament proveïda) a l'aire lliure. No fa falta dir que la llenya estava absolutament mullada, i per molts esforços que la Tiffany sembla que estigui fent en com solucionar la cosa, ens vam haver de contentar amb uns bons sandvitxos freds!


De totes maneres, això de seguir una ruta tan curosament fa que en algun moment dubtis de les instruccions. Aquesta escena, acompanyada de la mala cara, és tot un clàssic de rutes turístiques!


Per cert, que ara que veig el cotxe per dins, una curiositat: tant a Irlanda com a Sudàfrica com a Xipre, que és on havia conduït abans amb el volant a la dreta, la palanca de l'intermitent estava al mateix cantó que està normalment a l'Europa continental, és a dir, a la mà esquerra. Aquí, en canvi, està a l'altre cantó, no sé ben bé per què. Això, no val a dir-ho, va provocar uns moments de confusió al principi, però ara ja resulta ben normal...

Els mapes els miràvem per arribar al nostre últim punt del dia, i al final de la nostra ruta, que si bé no estava malament, tampoc era allò que dius la més espectacular. L'últim punt, doncs, i potser un dels highlights, eren les Glass House Mountains, de les quals en podem veure una primera vista, des de la distància, aquí:


Són tot de muntanyes de formes extranyes que s'aixequen abrubtament al mig de la plana. El senyor capità Cook, descobridor d'Australia pels ulls europeus, les va batejar així perquè l'hi recordaven una casa de cristall a la seva Anglaterra natal. Les muntanyes, com no, són sagrades pels aborígens, i el nom de totes elles, individualment, és aborígen. Estèticament ténen molta gràcia. Aquí en podem veure la que potser n'és la més representativa...


Així que anàvem marxant vam poder veure com la posta de sol incrementava la seva bellesa, convertint-se en un intens vermell. El que hagués pogut ser una vista maravellosa de la silueta escarpada de les muntanyes amb el to rogenc al fons es va convertir en una irrefrenable frustració per culpa de la multitud d'arbres torrecollons que hi havia pel mig, i que van fer que, a qualsevol lloc que ens paréssim, no es veiés un pijo. Us en podeu fer una idea aquí, amb unes vaques impassibles en primer terme.


Abans de continuar cronològicament amb el que ja seria l'últim dia de la nostra estança (que va ser, per cert, de 4 dies i 3 nits), farem una petita interrupció per referir-nos a les belleses dels regnes animals i vegetals. Comencem, aquest cop, ves per on, pels animals.

Amb tanta pluja, es clar, han d'aparèixer els cargols... però ja sabem que aquí tot és a lo bèstia, i els cargols no en són l'excepció... la hòstia!! Quins animalots!


Aquests cucs que es posen drets i caminen ajuntant les puntes i estirant-se són tot curiosos, i si els enganxes en una bona foto, molen lo seu.


Me'n recordo els primers dies d'estar aquí que quan veia un "bush turkey", un gall d'indi silvestre d'aquests, estava tot excitat per la novetat... pues bé.... de galls d'indis silvestres n'hi ha a tot arreu, i n'hi ha molts. Aquí en tenim un que, tot fent-se el dissimulat, està clarament preparant un atac sorpressiu al nostre picnic. Com si fóssim tontos.


I l'últim animal és un d'aquells animals especials australians dels quals tots n'hem sentit a parlar, i d'aquells que tots venim a veure. És ni més ni menys que un entranyable i bonic koala, tranquilament fent la migdiada en la seva habitual (i dubtosament còmoda) posició penjat d'alguna branca. Vaja, que el que es veu és sobretot una bola de pèl grisosa allà dalt d'un arbre, però ja compta, ja! Si bé no n'hi ha moltíssims, es troben amb relativa facilitat pels boscos, els ganduls koales!


I després dels sospirs que de ben segur el bonic koala us ha despertat, passem al regne vegetal, que tampoc es queda gens curt. D'aquests arbres, que en realitat es diuen "grass trees", aquí en diuen "black boys". Segur que us preguntareu perquè!


I la Tiffany, inexplicablement, diu que no, però vamos, a mi em sembla claríssim a què em recorda, i molt clarament, aquest arbre...


I el següent i últim dia, després d'haver tastat el pub del poble la nit anterior, es va aixecar amb un sol espatarrant, ensenyant-nos una mostra, per fi, del famós sunshine que se suposa que ha de ser tan habitual aquí. I ostres tu! Com canvia, la cosa, eh!!



S'ha de dir, però, que estem extremadament agraïts que no haguéssim de desmuntar la tenda tota molla en una superfície tota molla, així que benvingut sigui el solaco a última hora! De baixada, per cert, vam parar a dos o tres llocs, tot fent uns remullots a les platges i unes torrades al sol, i donant un cop d'ull a algunes poblacions, ara si força desenvolupades, de la costa asolellada.

Una d'elles és Mooloolaba, a la qual hi vam tenir molts problemes per accedir-hi, ja que la meitat dels carrers estaven llastimosament tallats. Quan vam inquirir del perquè, ens van comentar que s'estava disputant un triatló de la copa del món. I com que ja se sap que si no pots amb el teu enemic, millor que t'hi uneixis, vam aparcar on vam poder, acostant-nos a l'acció, comprobant que Moololaba no està gens malament i disfrutant de tot d'homes musculosos i suats corrent i pedalant davant de nosaltres.

El nano que va tenir la sort d'aparèixer tan solitàriament a la foto és, tal i com he investigat posteriorment, en Philipp Schenk-Mischke, de nacionalitat alemanya. Dissortadament, sembla que, després de mirar els resultats del triatló, el nano no va acabar la cursa. Poso això per, i seguint simpàtiques tradicions, quan el tal Philipp es busqui a ell mateix a internet i trobi aquesta entrada es sorprengui grata (o ingrata) ment.


I per acabar, ens despedim amb l'últim dels múltiples picnics, des de la badia de Caloundra, fins la propera i tot això!


Per cert, que si Jesus fos realment hippy com diuen, hagués fet l'últim picnic, i no l'últim sopar. Això és una xorrada blasfema com una altra, però mira, se m'acaba de passar pel cap i no he volgut que la idea morís en el mar de l'oblit!

I d'aquí ben pocs dies ja marxem cap a la nostra aventura amb la furgoneta. Recordeu que durant dos mesos estarem conduïnt des de Darwin fins a Brisbane, uns 6000 quilòmetres, amb una autocaravana que, sortosament, hem aconseguit de manera gratuïta, a canvi de mantenir un diari del nostre viatge.

No patiu que sereu avisats al moment que tot plegat engegui seriosament, però així per començar, ja podeu donar un cop d'ull al nostre journal, que la Tiffany s'ha encarregat d'omplir d'històries prèvies per crear expectació. A partir del 10 d'abril, podreu seguir en semi directe les nostres aventures a http://journals.worldnomads.com/allwelcome . I com no, podreu seguir el making off, en exclusiva pel mercat catalanoparlant, en aquest blog! Més detalls al proper post, que serà l'últim abans de marxar.

I això seria tot, de moment! Me'n torno als meus dies de feina intensa!

Salut i pessetes!!