Bueno bueno bueno... doncs ja som a Tailàndia, sens dubte, la destinació turística més popular del Sud-Est asiàtic, amb gran diferència. Sembla que tothom va a Tailàndia avui en dia, i la veritat és que, sobre el paper, no és gens d'extranyar: illes i platges impressionants, selves i animals d'allò més exòtics, ciutats i festa per un tubo, i tot tant barat com a qualsevol pais barat. Tot això està molt bé, però tants visitants (especialment si aquests visitants no són massa sensibles) porten moltes conseqüències dolentes al costat dels diners que tant necessiten aquesta països en desenvolupament. Àrees sobreexplotades, llocs replets de turistes, la famosa prostitució realment explícita característica del pais (de la qual en parlarem més tard), i locals sense escrúpols que veuen els turistes com si fóssin un signe de dòlar.
Per tots aquests motius, les meves expectatives de Tailàndia, a la qual hi passarem 6 o 7 setmanes, més que a qualsevol altre pais en aquest viatge, són força modestes. Prometo mirar-m'ho tot lliure de prejudicis. Tot i així, esperem poder escapar al màxim dels negatius i poder disfrutar al màxim dels positius. Sigui com sigui, aquí ho tindreu explicat.
La nosatra primera parada està força lluny dels camins turístics més populars. Hat Yai és la ciutat més gran del sud musulmà del pais, i la gent no vé massa per aquí per dos motius. El primer i més obvi, és que no hi ha pràcticament res d'interès (a part de ser testimoni de la vida d'una ciutat del sud tailandès sense turistes, que ja és lo seu). El segon, i més circumstancial, és que als últims anys hi ha hagut força violència separatista en aquesta àrea. Les províncies del sud, com he dit, són musulmanes, i sembla ser que se senten una mica ignorades pel centralisme budista professat per la inmensa majoria del pais. Per aquest motiu, aquestes províncies han demanat la seva independència (o la seva unió amb Malàisia, també musulmana) reiteradament. Hat Yai no és a l'epicentre d'aquestes accions, però ha rebut atacs terroristes amb certa regularitat.
Nosaltres, com que ens prenem les coses amb un grà de sal, sabem que la probabilitat de veure'ns implicats en una acció d'aquest tipus és més que petita, així que hi vam anar igualment.
Tailàndia és, diuen, la terra dels somriures. I serà que la gent que es va inventar el nom no han estat mai a Indonèsia, perquè nanos, de moment és on hem trobat que tothom és més antipàtic. No vull dir en absolut que la generalitat dels tailandesos ho siguin, d'antipàtics, es clar que no, però la publicitat m'ha semblat exagerada. Per començar, extranyament, molta menys gent parla anglès que a cap dels països que hem estat fins ara. I no només aquí a Hat Yai, sino també a algun altre lloc més turístic que hem estat després. També, quan els hi dius alguna paraula en la seva llengua, et miren amb cert escepticisme, quan aquest esforç era rebut amb crits de joia tant a Malàisia com a Indonèsia.
El que sembla ser que passa, amb això dels somriures, és que una de les característiques de la seva cultura és que no els hi és permès enfadar-se o cridar en públic, així que, per no plorar, com qui diu, somriuen, encara que internament es puguin estar cagant en els teus morts.
Pues vaja. Total, que de moment, aquest nom de "terra dels somriures" encara me l'han de demostrar, i molt.
No m'agradaria començar la cosa amb mals esperits, de cara a Tailàndia, però el nostre primer contacte tampoc va ser necessàriament positiu. És una xorrada eh, oju: en molts països, sabreu, quan entres et dónen una targeta que has de mantenir amb tu fins que marxis del pais. En la majoria d'ells, aquesta targeta, ben pensadament, fa la mateixa mida que el passaport, de manera que la pots guardar còmodament dins. Doncs els Tailandesos, com que són més guapos, i fent alarde d'una falta de sentit comú important (o del que més em temo, d'importar-lis un bledo), et dónen una targeta d'una mida absurda, que ja t'apanyaràs on fotre.
Aquí el passaport, la Departure Card de Malàisia, de mida correcte, i la Departure Card de Tailàndia, que sembla una targeta d'embarcament.
Viatjant com viatjàvem amb estil, la nostra furgoneta ens va deixar a la porta de l'allotjament escollit. Com que a Georgetown teníem internet infinit, i mostrant cert recel per les recomanacions de la Lonely Planet, vam acabar triant la Louise Guest House (que, per ser justos, també està a la Lonely Planet). Està molt ben situada, és barata (6 euros per nit... Tailàndia serà una mica més car, em sembla a mi, del que van ser Malàisia, i sobretot, la fantàstica Indonèsia), i tal. L'entrada està en una espècie de corredor interior, però.
L'habitació, gran i plena de llums i punts elèctrics (cosa que s'agraeix). Seguint amb la nostra premissa de no córrer massa, aquí hi vam passar tres nits, malgrat la manifesta manca d'atractius turístics.
Mira, una foto del menda en un mirall de l'hotel. Us servirà per, 1) que us enrecordeu de mi i 2) introduir un altre tema característic tailandès. Si us fixeu en les dues petites fotos de sota, a banda i banda del rellotge de paret, us diré que són fotos del rei. El rei, aquí, és exageradament venerat.
Hi ha fotos del rei i de la reina a punta pala a tot arreu. De joves, de grans, de mitjans, amb la familia, els amics, amb vestits de gala, amb vestits distesos... als carrers, carreteres, restaurants, hotels i cases particulars. El rei és absolutament capital en la societat tailandesa, i sembla que tothom l'adora. Dos cops al dia, l'himne reial sona per la tele (i en alguns pobles petits, sembla ser, fins i tot per megàfons públics), i durant aquests moments tothom es posa dret i para de fer qualsevol cosa que estigués fent. La meva teoria és que la importància que se li dóna al rei, que em sembla a totes llums absolutament exagerada i fins i tot perillosa, és un símbol per la valuosa independència històrica del pais, que és un dels pocs al món que mai ha estat colonitzat.
Ara, una cosa... si aquesta idea de que el rei hagi d'estar en fotos a tot arreu és d'algú altre, em sap greu pel pobre rei, que us diré per cert que no sembla necessàriament feliç... fins i tot una mica amargat. I si és idea del propi rei, jo tinc clar que llavors l'home deu tenir un problema important de manca de mida de membre viril.
Per això que acabo de dir, podria ser fàcilment engarjolat, en aquest pais. La meva fidelitat a la lliure opinió, però, fa que me la porti fluixa. Confiem però que ningú m'estigui espiant per sobre l'espatlla al cafè internet, i que ningú de vosaltres es xivi a les autoritats... merci!
Per si les mosques... llarga vida al rei!!
Hat Yai és una ciutat viva i enfeinada. Plena de mercats i d'activitat. Tot i que de reputació una mica dubtosa, també és sorprenentment neta i moderna. Tota aquesta activitat la podem apreciar en aquesta artística i reflexiva fotografia d'una cantonada qualsevol.
Simpàtic costum aquest de l'oficina de correus mòbil, i força pràctic. Em pregunto com funciona, però... m'imagino que a diferents hores del dia s'estaciona a diferents llocs de la ciutat? No és mala idea...
Tot i que la ciutat està neta, i se la veu força cuidada, un cop d'ull a les altures i ens trobem amb un merder de cables d'electricitat que no havíem vist des de la Índia. Extrany, ja que ni està superpoblat, ni en absolut sembla (ni és) tant pobre com la Índia. És clarament més opulent que Indonèsia, però en aquest cas, la infrastructura deixa força que desitjar.
Si hi ha alguna cosa molt comuna, aquí, són salons de massatge. Ja sabeu que el massatge tailandès és tota una institució, i el ciutadà tailandès típic no se'l pren com cap teràpia de luxe, sino com a necessitat bàsica (de la mateixa manera que podria ser, per exemple, fer esport). Hi ha un saló de massatge cada tres portes, tots oferint més o menys el mateix als mateixos preus. Al no ser una cosa turística, els preus semblen força continguts, així que vam aprofitar la ocasió per regalar-nos un massatge a nosaltres mateixos. La Tiffany va ser massatjada als peus durant una hora, mentre jo rebia un massatge tailandès de cos sencer. Cadascun, per 4 euros. Després d'una bona caminata decidint on fer-lo, aquest va ser el saló escollit... semblava un dels menys sospitosos, al qual les noies no correrien a oferir-te extres...
La Tiffany va resultar molt satisfeta del seu massatge, i al final encara va tenir una mica de bonus de braços i esquena. Com a esportista de pro que sempre ha sigut, estava força acostumada a rebre massatges assiduament, i ara que ja no ho fa tant, la veritat és que la noia ho valora!
En el meu cas, una noia joveneta em va portar escales amunt, i em va introduir en una habitació plena de matalassos al terra i cortines separadores, on en aquell moment no hi havia ningú. Va posar musiqueta melosa, i em va demanar que em tragués la roba. I ja em temia jo que en qualsevol moment o altre, li hauria d'apartar les mans de les meves zones més púdiques. No és que parli frívolament. La prostitució, a Tailàndia, és un problema, i seriós. En parlarem també més tard, però molts salons d'aquests de massatge estaven plens de noies amb les més vertiginoses minifaldilles que et fan realment sospitar. Però no, perdoneu-me per ser mal pensat, en aquesta ocasió la noia es va limitar, com ha de ser, a massatjar-me amunt i avall durant tota una hora. No m'atreviria a dir que era superprofessional (tot i el meu desconeixement del massatge tailandès), però mentiria si no digués que va ser una experiència absolutament agradable.
Aquesta és l'escena del crim. Sospitosilla, però innocent!
Ja us dic, realment, que alguns d'aquests salons et fan els massatges a llocs molt concrets...
Una cosa que fem tot sovint, aprofitant la creixent maduresa d'en Jett, és deixar-lo enxufat a algun DVD i escapar-nos la Tiffany i jo a algun lloc. Aquestes escapades poden ser diurnes (amb els exemples dels dies de moto) o nocturnes, de manera que tinguem la oportunitat de tastar una mica les gràcies més fosques dels llocs on visitem. En Jett, admirablement, se'n va a dormir quan té son, i sempre quan tornem el nano dorm com una soca (i fins i tot amb les dents netes!). La foto no és cap maravella, però serveix per il.lustrar el comentari. I també em serveix per dir que, aquests temps, en Jett està molt aficionat a en Tintin (a les sèries animades, no als còmics), i dir que en anglès, en Milú es diu Snowie i els Dupondt Thomson&Thompson. Això últim, de totes maneres, és tant alarmant com lo dels Hernández y Fernández. Aquests traductors... Dir per acabar que jo, pels que no ho sapigueu, als meus anys mozos era un fan obsessiu, d'en Tintin. De fet, em podeu preguntar qualsevol cosa i segurament us ho sabré respondre amb malaltís detall.
Tot aquest comentari serveix per introduir la vida nocturna de Hat Yai. Com a ciutat tailandesa, semi-fronterera i de reputació dubtosa, no ens hem de sorprendre al trobar-nos de cara amb el primer contacte amb un dels mals endèmics del pais: els "girl bars". Bars on tot de noies locals en roba provocadora, amb poca cultura i necessitades de diners, aproximen constantment als homes solitaris (tant locals com estrangers, amb especial èmfasi en aquests últims) per 1) fer-los beure el màxim possible per la comissió que en trauran; 2) altres serveis més carnals. Tots els bars oberts de nit que vam veure, a Hat Yai, són d'aquest tipus. Això és força trist, la veritat. Hem llegit en algun lloc que un terç del turisme que vé a Tailàndia (un terç!!) ho fa per motius sexuals. Personalment, no tinc cap problema amb prostitució regulada i controlada, si tothom que hi està implicat està rebent un tracte just i voluntari, però em sembla que no fa falta que us comenti gaire que aquí no és precisament el cas. I és un ambient no necessàriament agradable per estar-te prenent una cervesona.
La Tiffany tota moixa, a la penombra, i una noia local esperant la seva presa.
Com no, els grups residents (tots els bars que vam veure eren del pal) es dediquen principalment a tocar cançons pastelosilles, per mantenir una atmosfera propícia. Ni punt de comparació amb els simpàtics rockeros de la vella escola de Georgetown. De totes maneres, sembla que no tots els dies és així. Per exemple, el 12 de grgfyts de 2552 també hi toquen els metallers Stone Metal Fire, com es pot veure al cartell del darrere. Pena que caigui una mica lluny. Pels confosos, dir que hi ha 543 de diferència entre el calendari tailandès i el romà. De totes maneres, el 12 de març també queia, dissortadament, fora de la nostra estada a Hat Yai.
Si a Malàisia i a Indonèsia la birra no era massa barata (més barata que a Europa - i molt més barata que a Noruega, es clar -, però no massa barata en comparació a d'altres coses), Tailàndia és un altre tema. Els preus habituals són 1,2 euros, aprox, per una cervesa gran de 66 cl. La cervesa nacional és la Singha, però la meva preferida de moment, aquesta Beer Chang, de gust potent i complet. Bisca la Beer Chang!
En aquesta zona de Tailàndia, la demografia no és massa diferent al que havíem vist a Malàisia. Aquests tailandesos són majoritàriament musulmans i molts d'ells procedeixen d'ètnia malaia. Hi ha, també, una forta representació xinesa. I els xinesos, allà on ténen una comunitat representativa, fan el possible per exercir cert control de l'economia. Per exemple, la majoria de restaurants eren xinesos, o de propietaris xinesos. I no es nota massa, però tota aquesta introducció serveix per que em veigueu doble (oh miracle! Joia al món! Un altre jo!!) en un restaurant xinès.
El transport local per excel.lència, a Tailàndia, és el tuk-tuk. En alguns llocs, els tuk-tuks són molt semblants als rickshaws indis, però aquí, concretament, eren petites furgonetetes obertes al darrere i que poden acomodar fins a 8 persones. En aquest sentit són més semblants als opelets indonesis. El que passa és que els opelets, furgonetes que fan rutes concretes, també existeixen, a Tailàndia. Aquí reben el nom de sawngthaews. Una foto més estètica que descriptiva, a bord d'un tuk-tuk. Per cert que els tuk-tuks es diuen així pel soroll que fa el motor de dos temps que els empeny.
Com que som uns tios amb sort, va donar la casualitat que, durant la nostra estança, es duia a terme a Hat Yai el festival de les llanternes. Passes a dubtar com d'especial és, això, quan t'enteres que el festival dura des de l'1 de novembre fins al 28 de febrer. 4 mesos. Així que, vinguis quan vinguis, tens un terç de possibilitats de que aquest festival estigui en marxa. De totes maneres, i tot i que està en un parc a 10 quilòmetres del centre de la ciutat, vam enganxar un tuk-tuk i ens hi vam presentar a veure què es coïa.
I realment, el parc en qüestió era tot un tema. Plè de gent i activitats. Les llanternes en si són figures transparents amb un llum a dins. Com que aquest tipus de figures van resultar ser tremendament fotogèniques, n'abusarem una mica. I comencem per aquests animals cirquencs.
Seguint per aquests 8 espècie de patrons xinesos. De la mateixa manera que els sants catòlics, per exemple, cadascun d'aquests bons homes és el patró d'una activitat concreta.
Sincerament, m'esperava alguna cosa més aviat cutre, però no ho era en absolut. Era ampli i complet i ben cuidat i molt agradable. En una zona hi havia una recreació completa d'un aquari, amb tot de bitxos marins incloït aquest simpàtic tauró tintinenc.
Hi havia també figures dels dotze signes zodiacals. Posarem només els gèminis, alegres cervesers, que no fa falta dir que són el signe més molón.
Uns cubs de rubik...
En Pumba, de Timón i Pumba... o algú que s'hi assembla...
Fins i tot el llac artificial que travessa el parc estava plè de figures, com aquest extrany vaixell sirener, o algo...
Interessants també les llanternes representatives de cada païs (de cada pais asiàtic que fa servir llanternes, vull dir). Les xineses són les clàssiques rodones vermelles que tots coneixem. Aquestes en forma de globus, per exemple, són típiques de Vietnam, i són molt guapes. Potser n'omplirem el balcó, d'aquestes, també, si les trobem...
I ja està. Ja he acabat amb les llanternes. Però al festival hi havia moltes més coses. Artesans de tot tipus mostraven les seves habilitats en petites paradetes. Menció especial per aquesta, on fabricaven marionetes tailandeses. Aquest tipus de marionetes, una tradició del sud de Tailàndia que sembla que està perdent popularitat en els últims temps, es tallen en una sola peça d'un tros de cuir. Després, es pinten, i es mostren a través del contrallum, de manera que els colors i les ombres es destaquen i s'amplifiquen.
De show n'hi havia molt poc, però si que vam poder veure una mica com es feien. No esperava veure-ho, i em va agradar fer-ho.
També és un lloc tan bo com un altre per desvirgar la teva pell en forma de tatuatge. Potser no és el lloc més higiènic, però escolta'm... segur que si regateges una mica pots treure un bon descompte!
La sorpresa més sorprenent va venir quan, en un petit descampat proper, uns paios hi tenien muntat un projector de cinema absolutament professional. El que hi projectaven era una pel.lícula tailandesa amb pinta de ser prou interessant, basada en un poble rural i tot de coses que hi passaven. Ara, evidentment, era en tailandès i no ens enteràvem d'un torrat, així que la vam abandonar a mig camí. Un puntàs lo del projector i el sistema de so, que també se les portava. El pressupost del govern local sembla que s'ha de justificar, tu!
Per últim, també hi havia un escenari on grups locals hi tocaven les seves cançonetes. El problema dels grups pop/rock tailandesos, pel que he vist de moment, és que són un pastel de cuidado, i les cançons són totes sensiblones i bastant vomitives en general. Tothom va plè d'actitud, això si, però es fan pesats com ells sols i sonen tots iguals.
Més interessant va ser quan els grupillos van desapareixer i van pujar tot de dones amb vestits tradicionals a l'escenari. Veure danses locals, que sembla que és algo que vulguis o no, enganxes a tot arreu, és sempre interessant. Els monitors al davant del gegant escenari no ajudaven massa a apreciar una dansa on totes les participants estaven de genolls... però vaja, menys dóna una pedra.
El que us vull fer pensar ara és que això era un dimarts, estava tot plè de gent, i hi havia activitats per un tubo. I això sembla que passa cada dia durant aquests 4 mesos que dura el festival. Bé, no?
Durant la duració del festival, el calendari ens depara tot d'events celebratius. Per nombrar-ne alguns: nadal, el cap d'any xinès, o Sant Valentí, que, pels misteriosos designis de la globalització, sembla que guanya popularitat arreu del món. Cada cop que un d'aquests events arriba, una nova zona del festival s'inaugura, amb les seves llanternes particulars, per ajudar en l'ambient de celebració constant.
I no ens en vam poder estar, es clar, de posar en aquesta plantilla on centenars de caps ja hi havien posat abans. És curiós com de populars són aquest tipus de coses. Per molt xorres que siguin i per molt que mai acabis de quedar bé, pocs se'n poden estar de fer-s'hi la seva fotografia.
I el romanticisme induït per tant de valentinisme ens va inspirar a practicar noves i evocadores fotografies. Això si, sense contacte real, que estem en zona musulmana i aquestes coses no estan permeses.
Vale, vale, ja acabo. Aquestes llanternes eren realment fotogèniques, i oferien el fons perfecte per fotos ombrívoles. I amb en Jett amb alguna espècie de pose reial o aspirativa, despedeixo el festival de les llanternes, que em va sorprendre sincerament gratament. Espero que si mai veniu, sigui durant el terç de l'any correcte.
Ens queda encara un dia més a Hat Yai. I com que no hi ha gaire res més a fer, vam decidir agafar-nos una excursioneta fins a la propera ciutat costanera de Songkhla. De fet, Songkhla, si bé molt més petita i, diguem-ne, provincial, és la capital de la província on es troba Hat Yai, que està a l'interior i no té ni costa ni res.
La Tiffany i en Jett, cansats després d'un dia de massatges i llanternes, van decidir quedar-se a casa, així que vaig ser jo sol qui va fer els 30 quilòmetres que separen les dues ciutats, per documentar aquest nou emplaçament per aquest blog i tots vosaltres.
Per començar, la guia recomanava amb força una visita al museu nacional, amb informació detallada sobre l'especial cultura del sud de Tailàndia. Quan vaig arribar allà, però, em vaig trobar amb aquesta desagradable informació.
Aquesta pràctica de fer pagar als estrangers més (què dic més, MOLT més) que als locals em sembla bastant vergonyosa. I no és que facin pagar més als europeus o americans o japonesos, que s'ho poden permetre més que els locals, sino que qualsevol estranger, vingui de França o de Laos o del Congo, ha de pagar cinc vegades més que un local. I com que sóc molt crític amb això, i em sembla una cosa gairebé racista, vaig refusar a col.laborar-hi i a entrar-hi. I ho denuncio des d'aquí.
Songkhla està situada a la costa est del petit istme que és el sud de Tailàndia. La situació és totalment privilegiada: a l'est de la ciutat, el mar i el golf de Tailàndia. A l'oest, el llac natural més gran del païs. Així que, sobre el paper, tenim un enclavament no massa gran (uns 80.000 habitants) rodejat d'aigua pràcticament per tot arreu. En teoria ideal. A l'hora de la veritat, però, la cosa no és tant idíl.lica. El llac aquest que diem està plenament ocupat pel port, i la veritat és que no vaig trobar la manera d'acostar-me a l'aigua, tapat tot com estava per edificis, vaixells, tancats i perímetres militars. Això és el màxim que vaig ser capaç de veure. No massa espectacular, realment.
A l'altre cantó ja era una altra cosa. Si bé no es troba entre les 100 platges més espectaculars que he vist, aquesta Hat Samila (Hat vol dir platja, en Tailandès, i és una paraula que em sembla que escoltarem moltes vegades, durant la nostra estança), llarga, despoblada i de blanquíssima sorra, no està gens malament. En aquesta foto en podem veure una certa panoràmica. I per cert, que els més avispats segur que ho heu pensat... si Hat vol dir platja, què vol dir Hat Yai? No has dit que no tenia platja? Pues la veritat... no en tinc ni idea... com Yai no vulgui dir "sense" o alguna cosa així...
Just davant de la platja, aquestes dues illes, Ko Yo i Ko Losin (Ko vol dir illa, en Tailandès, i és una paraula que escoltarem moltes vegades, durant la nostra estança).
Ko Yo vol dir la illa del gat, i Ko Losin, la illa del ratolí. Aquests noms vénen d'una història local, que com que sé que a tots us agraden els contes, explicaré intentant ser breu.
Es veu que ens els primers dies de la ciutat, molts mariners xinesos feien sovint el trajecte Songkhla - Sud de la Xina. Un d'aquests mariners tenia una pedra que, es veu, el protegia d'enfonsar-se, i d'aquesta manera, per molt que fes mala mar, l'home sempre arribava a bon port. Al seu vaixell hi solien anar-hi un gos, un gat, i un ratolí. Aquests animals ja n'estaven una mica farts, d'haver d'anar amunt i avall tota l'estona, i com que els hi agradava Songkhla, es veu que van decidir robar-li la pedra al seu amo i nedar fins la costa en algun moment que aquest no els veiés. I així ho van fer. El ratolí era el que va agafar la pedra, i tots tres es van llançar al mar. Però el ratolí va pensar que potser el gat i el gos voldrien robar-li, la pedra, al ser aquesta tan valuosa, així que en algun moment va intentar escapar per protegir-se de la seva paranoia. El gat, pensant que el ratolí fugia amb la pedra, va córrer a perseguir-lo, i mentre tots dos lluitaven per posseïr-la, aquesta es va perdre al fons del mar, i els dos animals van morir ofegats, convertint-se els seus cossos en les illes del gat i del ratolí. Pel que fa al gos, el fet és que és l'únic dels tres que sap nedar, així que va poder arribar fins la costa. I allà va morir al cap d'uns anys, donant lloc a un turó que, casualment, es diu el Turó del Gos.
No sé si aquesta història té cap ensenyança, em sembla que no. Potser a qui se la va inventar li agraden els gossos més que els gats i els ratolins, ves a saber. I tot això ho vaig aprendre llegint un plafó al costat d'aquesta estàtua del gat i del ratolí.
La gran atracció d'aquesta plaja, però, que no atractiu, és l'estàtua d'una petita sirena a les roques amb el mar al darrere. Us sonarà d'algun altre lloc, això, oi? Doncs aquí és igual de cutre que a Copenhagen. Amb l'agravant de que aquest sembla ser un lloc de peregrinatge per totes les escoles de la zona, que ocupaven i omplien de color tots els raconets.
Per molt que sembli una ciutat amb cert atractiu, no vaig veure ni un sol turista occidental durant la meva estança. Si que vaig veure alguns occidentals amb pinta de viure-hi, aquí, ja que es veu que hi ha interessos petrolífers a pocs quilòmetres de la costa (d'aquí que veiguem vaixells petrolers en algunes fotos). En un dia de general solitud, vaig acabar parlant només amb un nano de Bangkok que estava de vacances, que tenia una càmera molt més bona que la meva, i que va insistir en tirar-me una foto davant de la sirena en qüestió. És curiosa, aquesta mania de la gent de fer fotos amb ell mateixos davant de coses... d'on deu venir, això? És per demostrar que realment hi has estat i que no sembli una postal? Perquè generalment, no queda pas necessàriament millor, quan hi surts al davant.... en tot cas, aquí queda demostrat que hi he estat, al davant de la sirena aquesta de Songkhla.
I per si no l'hem vista prou encara, aquí va l'escultura en qüestió amb tot detall. Ale pues, canviem de tema.
Aquesta foto de vius colors em sembla força atractiva, no pas per l'obelisc que la protagonitza, més aviat lletjot, sino pels colors i formes.
Em vaig asseure una estona en un banc al costat d'un dels caminets que resseguien la platja, tot veient passar el món. Una de les visions habituals eren aquestes dones, extremadament baixes, carregant aquests cistells plens d'snacks i menjars per picar variats. En un dels cantons hi portava tot d'ous com foradats. Realment estic esperant el moment en que, sense saber-ho, ens portin un ou i ens hi trobem un fetus d'ànec mig desenvolupat. I en aquell moment podrem dir que estem experienciant realment Àsia. I després, podrem vomitar tranquils però satisfets.
Just davant meu, hi havia una altra dona amb cistells que venia quincalla i decoracions corporals vàries de baratillo. Doncs bé, de cop, tot de nens d'una de les escoles que copava la zona, van apareixer en massa, disposats tots a comprar una qualsevol petita cosa, fos el que fos. Era fascinant la determinació amb que pots remenaven els trastos i acabaven decidint què comprar. La cosa curiosa del tema és que sis o set d'ells (que no tenien més de set o vuit anys) van acabar comprant collarets amb fulles de marihuana, que com sabeu és molt estètic. Però com sabeu també, la possessió d'aquesta substància a Tailàndia pot derivar en penes de presó molt serioses. Graciós.
Una mostra més de que els tailandesos no són, així de bones a primeres, tan colegues com hem trobat altres cultures, és que, en la meva estança en aquest poble, siguent l'únic blanc, i estant tot plè de nens, tots ells em van ignorar completament. A Índia o a Indonèsia una situació similar hagués suposat crits i xiscles i centenars de fotos i de "Hello what your name where you from", tot en un clima de màxima joia. En canvi aquí, tothom feia com si no hi fos, i restava impassible a la meva presència. Fins i tot quan, tot confós, me'ls mirava fixament als ulls, els tios em miraven de tornada amb cares reprotxadores de "i tu què mires?". Molt confós tot plegat.
Per sort, en un moment que vaig tirar-li una llunyana foto a aquesta colla al costat del mar, un parell van decidir, per fi, prestar-me atenció. Gràcies home, que ja m'estava frustrant!
Com que a la ciutat, finalment, vaig descobrir que no hi havia res a fer a part d'estar-se a la platja, vaig trobar un fantàstic banc a l'ombra, i allà em vaig apalancar tranquilament durant un parell d'hores, tot informant-me una mica més sobre la cultura, la geografia i tot de demés coses tailandeses. En altres paraules, em vaig estar llegint la guia.
I aquest és el banc en qüestió. Un bon banc, sens dubte. I la brisa marina, infotografiable, molt i molt agradable per sufocar les calors del migdia.
I aquí tenim la platja que diem, de segur el millor de Songkhla, una ciutadeta que m'havien vengut millor del què em va semblar. Aquest és el nostre primer contacte amb les platges tailandeses, famoses arreu del món. Durant les properes setmanes (calculem que unes 4 setmanes), ens centrarem en aquestes platges. La de Songkhla no és famosa en absolut, em sembla a mi, però no està gens malament.
Gens malament.
És hora de marxar de Hat Yai i encaminar-nos, ara si, cap a les platges i cap a la massificació turística. És una mica problemàtic aquest tema de les platges i illes. Llegeixes i llegeixes i sembla que hi ha infinites opcions, totes elles espectaculars. Algunes més perdudes, d'altres més desenvolupades, i és absolutament impossible veure-les o experimentar-les totes, ni tan sols la majoria. El que hem decidit és que, durant aquest més que vé, ens basarem en 3 o 4 llocs, i des d'allà farem el que podrem. Els primers dos seran a la costa oest, i els dos següents a la costa est. I després, anirem tirant amunt, deixant enrere les platges, i entrant a les ciutats i a la cultura més pura i dura.
I el primer d'aquests llocs serà la illa de Ko Lanta, una mica més tranquila i indesenvolupada, sembla ser, que les destinacions més conegudes de la costa oest (com Krabi, Phuket o Ko Phi Phi), la costa d'Andaman, però més desenvolupada que certes illes més aviat remotes i més elitistes. Allà ens hi estarem una setmaneta, rascant-nos força el que no sona i descobrint el perquè les platges d'aqust pais estan tan publicitades.
Fins llavors doncs, sigueu bons i cuideu-vos-me!
No comments:
Post a Comment