Wednesday, September 17, 2008

OZcaripatri XI: Com la vida mateixa

Onzè i últim capítol d'aquesta exitosa sèrie. Ja se sap que tot lo bo s'acaba. Lo que també està bé és que després que s'acabi comença alguna altra cosa també bona. Molt profitós això de ser positiu, certament.

Com ja comentàvem en posts anteriors, que com a abnegats lectors que sou segur que ja heu llegit, aquests últims quatre dies del mes i mig que ha suposat aquesta etapa els passarem, declinant tot tipus de lideratge, amb els pares de la Tiffany, la seva germana Linda i la seva parella, en Glen, en Jett i en Geir, que com que corre per aquí, doncs també s'hi apunta. Vaja, que la cosa estarà plena de socialització, així de cop.

Al final del post anterior us havíem deixat en un motel de carretera al poble d'Urunga, amb una metereologia força dubtosa. I quan ens vam aixecar, la cosa estava pitjor que mai, ja que nanos, plovia a bots i barrals, i no semblava pas que anés a canviar gaire, tot plegat.


Recordem que veníem resseguint la costa pràcticament des de Sydney. Si haguéssim continuat per aquesta carretera passaríem per COffs Harbour, eventualment Byron Bay i, finalment, la Gold Coast i Brisbane. I si continuéssim encara més vorejaríem tota la costa de Queensland fins a Cairns i más allá. Però el que farem serà girar cap a l'interior, seguint la Waterfall Way que ja vam passar un trosset amb l'Òscar i la Patry un parell de setmanes enrere.

El primer dels pobles que ens trobem de camí és Bellingen, que té un nom molt semblant al riu Bellinger que el travessa. Sota la òptica de pluja i mal temps, el poble tenia un aspecte melanconiós, de muntanya baixa fresca (si això defineix algo). El que es pot veure clarament és que és una comunitat plena de hippies (amb molts estudis de yoga, supermercats orgànics, roba de tot de llocs exòtics,...), però que les botigues venen poques coses que valguin menys de 100 dòlars. Res nou sota el sol, vaja.

Aquest edifici més gros, el Hammond & Wheatley, és una de les botigues aquestes que diem, i té la particularitat que és l'edifici de formigó més antic d'Austràlia, construit l'any 1911 com a grans magatzems, i que avui encara té aquest mateix ús, però amb departaments diria que una mica més exclusius.


El que també hi ha, a Bellingen, a part de l'ambient del poble en general, és una colònia de rat-penats, pel que sembla, bastant extensa. Com que el temps no acompanyava, i com que, de fet, en tenim una just al costat de casa, de colònia extensa de rat-penats, vam deixar-los córrer, fent, en canvi, allò que la majoria de gent fa quan plou.


La Waterfall Way es diu així, tal i com haureu endevinat avispadament, perquè passa al costat o al voltant d'una sèrie de cascades. Alguna d'elles cau realment a la vora de la carretera, com és ara aquesta, que pels pèls no desborda i ens talla el pas malandrinament.


Perquè si la pluja és una putada per moure's pels llocs i per conduir, certament ajuda força a l'hora de veure cascades. A Dorrigo, el poble principal de tota aquesta zona, hi ha el que anomenen Rainforest Centre, amb sembla ser que una passarela per damunt dels arbres i uns miradors que flipes. Està clar que, vistes les circumstàncies, els miradors no donarien massa de si, i la passarela seria més misèria que altra cosa. Així que vam anar directament a les Dangar Falls, a l'altre cantó del poble, i aquestes si que, ostres tu, wow, valien la pena!


Però com diem, els miradors, a part de boira i misteri, no ofereixen grans vistes...


Anem a fer un exercici de memòria. Comentàvem abans que per aquesta zona, un tros, ja hi havíem passat amb l'Òscar i la Patry un parell de setmanes enrere. Va ser quan ens vam estar al Cathedral Rock National Park, i a la vora hi havia aquell espectacular mirador al New England NP i les Ebor Falls. En realitat, no és massa tros el que vam conduir llavors i conduïm ara, però si que passem per Ebor i les seves cascades. Recordem-les de quan hi vam venir l'altre cop, en una foto extreta d'aquell post (el VI d'aquesta sèrie).


Doncs bé, així és com estaven avui, des d'exactament el mateix lloc, després d'un parell de dies de pluja constant. El canvi és espectacular i fa fins i tot por comprovar la força de l'aigua. Com mola eh, la natura, que interessant que és, la tia.


Ja sabeu que Austràlia és un país de vaques, i com més a l'interior te'n vagis, més. Però ostres, em sembla que en aquest punt vaig veure més vaques de les que mai havia vist juntes i apretades (a no ser que estiguéssin engabiades dins una granja, es clar). I és que no són només aquestes, sino que s'extenien metres i metres de vaques a ambdós cantons de la foto. Vaja bistecs que es faran, aquests!


Des d'Urunga fins a Emmaville, el nostre destí final del dia, hi hauran uns 350 quilòmetres, pam amunt pam avall. Però Emmaville, creieu-me, és un poblet de mala mort que amb prou feines surt als mapes. La localitat més important d'aquesta zona és Glen Innes, una ciutat petita i força apanyada d'origen escocès i que s'autoproclama la capital cèltica del pais.


I perquè t'ho creguis, hi han plantat fins i tot unes pedres a l'estil cercle megalític, amb la particularitat que si normalment sembla que aquestes construccions contenen una creu cèltica, en el cas de Glen Innes el que contenen és la Southern Cross, aquesta constel.lació que només es pot veure des de l'hemisferi sud i que forma part de la bandera d'Austràlia (entre d'altres).


La resta de la família arribava des de la Gold Coast, així que havíem quedat que ens trobaríem al càmping d'Emmaville. Sincerament pensava que amb la de parades que havíem fet, ells haurien arribat abans i ja ens hi estarien esperant, però no no, els que vam haver d'esperar vam ser nosaltres. I si, no fa falta dir que la càmera no estava massa ben orientada.


Finalment tota la resta van arribar i vam procedir a una muntada del campament contrarrellotge, no només per evitar la pluja que miraculosament ens estava respectant, sino també la caiguda de la nit, que hauria de ser inminent. Com que som uns tios amb sort, però, tots aquests impediments ens van esperar a que estiguéssim instal.lats.

Els que recordeu l'altra excursió campinguera que vam fer amb els pares de la Tiffany sabreu que són gent que va ultra preparada per aquestes viscicituds, i mireu quin campamentaco que vam muntar per un cap de setmana. La nostra tenda a l'esquerra, on hi dormiríem només la Tiffany i jo (i mira que és grossa!), l'altra de grossa amb el Bill i la Virginia per una banda, i la Linda i en Glen per una altra, i en Geir i en Jett a la petita. Si noi. I en Bill, l'únic que curra, el pobre, fregant els plats, mentre tota la resta s'ha escaquejat a un lloc o altre.


Per algun motiu no teníem prou piquetes per totes les tendes, i com que ja et dic jo que era necessari clavar tots els vents, vam haver de recórrer a l'inventiva. De fet, estic segur que més d'un i més de dos ja se l'havia empescat, aquesta tècnica, però mira, a mi, innocent que sóc, em va semblar ben inventiu i curiós.


I seguint amb la meva innocència, per allà a la vora també hi havia aquest cotxe amb la roda de recanvi reventada. I jo no n'havia vist mai cap, de roda reventada d'aquest pal, ja que sempre que he reventat les més ha siguut del pal foradet i roda plana. De fet, ni tan sols sabia que hi havia tots aquests filferros, dins un neumàtic. I quan li vaig comentar a en Bill, plè d'excitació, l'home em va mirar amb una cara de "ets un passarell" que no vegis. Què hi farem.


Aquest segon dia es va aixecar amb el mateix temps de merda que el dia anterior, i entre la nostra companyia es feien sentir les primeres queixes, que vam aplacar una estona entretenint-los amb les botiguetes que estaven muntades per tot el càmping.

Explico una mica en què consisteix això del GemFest. Bàsicament és una trobada d'amants de les pedres i de la búsqueda d'aquestes a la naturalesa...

Humm... faig un parèntesi: En anglès australià ténen un terme per referir-se a aquesta acció de buscar-les i desenterrar-les: "fossicking", i com que, tot i buscar-ho, no he sabut trobar-hi una traducció, n'hi diré, a partir d'ara, fossicar. Ale, una paraula més introduïda a la llengua (o com a mínim al google) des d'aquest humil racó de la internet. De re home! La llengua segueix viva!

Tornem-hi: Amants dels minerals i del fossicar en general es troben en aquest càmping del petit poble d'Emmaville un cop a l'any per intercanviar impressions i pedres, i sortir conjuntament a fossicar per aquesta zona, que és particularment rica. Els pares de la Tiffany, en Glen i la Linda, ja hi van venir l'any passat, i la Linda concretament és molt i molt aficionada a aquestes coses, així que ha arrastrat a tothom aquí una vegada més.

Ale, ja sabeu què hi fem aquí, doncs.

I el centre del festival (festival molt humil, ja us ho dic) era al propi càmping on ens estàvem. Bueno, al poble tampoc hi havia gaire res més... Des d'allà s'organitzaven les sortides i hi havia tot de paradetes de venta de pedres curioses, pastissos i demés manualitats, tot sota una atmòsfera més aviat tristota.


Per si no n'hi havia prou, de pedres, la Linda ens va arrastrar al museu del poble, on n'hi havia unes quantes col.leccions. A veure, no m'entengueu malament: no estan malament, les pedres, però ostres! Tantes i tantes acaben cansant una mica. Per sort, en aquest sincerament interessant museu no hi havia només pedres, sino també revistes de l'any de la quica, que sempre fa gràcia llegir. Nosaltres ens centrarem en les pedres, però.


Però vaja, que del museu en vam marxar relativament ràpid per anar de "pub crawl". En aquest cas, la cosa va ser fàcil, perquè només n'hi havia un. El Club Hotel, al que hi vam arribar tots empaquetats al multifuncional cotxe d'en Bill.


A dins, la Tiffany va descobrir una cosa important: li agrada molt la cervesa negra. I això que ella no és massa cervesera, i diu que la Guinness tampoc li va dir massa, però un tast de la Tooheys Old (la negra de la Tooheys) la va maravellar. Per cert, és increïble la inmensa quantitat de marques i models de cervesa que hi ha Austràlia, tenint en compte la poca gent que hi ha. Jo he fet un esforç per tastar-les pràcticament totes, i algun dia hi dedicaré un extens comentari. Mentrestant, conformem-nos amb la felicitat que suposa una revelació.


Dic en algun lloc que Emmaville és un poble força petit. No té pas més de 300 habitants. I estant com està, una mica apartat del món, no és d'extranyar que els seus habitants siguin una mica garrulos. Al pub del poble, a mode de caps de cèrvol, hi ténen els peixos més grossos que han pescat. El tema és que vam estar parlant amb ells i ens van dir que quan són tan grossos no te'ls pots pas menjar, que ténen massa grassa. Però ells els pillen igual només per penjar els caps a la paret.


Està clar però que dóna joc, això de tenir caps de peixos per allà. I en Glen és d'aquells que li costa poc, fer tonteries.


Finalment el dia es va desencapotar una mica i vam poder fer el que havíem vingut a fer: fossicar. I la cosa funciona tal que quedes a una hora a la porta del càmping amb els teus quatreperquatres (la furgo d'en Bill és quatreperquatre) i el líder de la comitiva et porta a algun lloc on se suposa que el fossicatge estarà molt bé. I tots com borregos al darrere.


De tants que érem, a vegades muntàvem embussos als camins de carros i tot.


I al cap d'uns bons 45 minuts de conducció per pistes i camins boscosos i pràcticament impassables, el convoi es va parar en una zona que m'imagino que deuria ser fantàstica. El que se suposa que havíem de buscar eren cristalls i pedres de colorins, però vaja, amb la de gent que érem i la de gent que devia haver vingut abans, raro seria que en quedéssin masses...


Perquè ja us dic que era fins i tot una mica ridícula, l'expedició en un lloc remot en busca de preciats materials, amb tota la multitud...


Però bé, que el millor que pots fer, si no vols rallar-te massa, és unir-te a ells. I en Bill sembla realment preparat per liderar la cosa.


I nosaltres, doncs ja sabeu que no som necessàriament fans de destrossar la terra i robar-li el que ens pugui semblar de valor. Però tot i així ens vam apuntar a la moguda, això si, sense fer massa soroll, però amb bona cara i inmillorable actitud. Serà per actitud!


I ja tens a la multitud picant i rascant i esberlant pedres sense cap mena de pietat. La veritat és que no sé si la gent sabia el que es feia, perquè em sembla a mi que anar trencant les pedres a cops de pic no és una bona tècnica, per trobar-hi cristalls (massa intactes) a dins. Però vaja, que tothom semblava passar-s'ho bé. Aquí, a més a més, tenim una visió general dels culs de tothom.


Al cap d'una estona però, i malgrat les bones intencions, la cosa es torna una mica avorrida, especialment si no trobes gaire res, i fins i tot els més grans líders cauen en la desmotivació.


D'altres, però, lluny de desmotivar-se, es veuen envalentonats pels contratemps, despertant l'agressivitat que porten dins.


Però vaja, que ni con esas. A la mínima distracció, ni que sigui una trista formiga, ja perden el nord i comencen a tirar-li fotos, oblidant-se de la missió principal.


Com a recompte final, la millor troballa que vaig fer (i que diria que tot el nostre grup va fer) va ser aquesta peça de quars força pur i amb tot de terminacions estètiques. No és que tingui cap valor en absolut, a part del que li volguem donar, però és maco, ves.


El que està clar és que si hem de comparar aquesta zona amb Rubyvale, que és on, si recordeu, vaig estar fossicant zafirs quan anava a buscar l'Òscar i la Patry a Mackay, i on en vaig trobar un parell en un cubell, pues no hi ha color. Però vaja, allò queda molt més lluny, així que per un cap de setmana ja val.

Així que vam tornar al càmping, malgrat tot, satisfets de la fossicada, i quina inesperada sorpresa! (suposo que les sorpreses deuen ser per definició inesperades, oi?) Estaven preparant un concertillo. I per la meva entera satisfacció, els nanos es van posar a tocar cançons country australià clàssiques, i vam poder viure tot allò que la nostra visita a Tamworth (capital del country australià) no ens va poder oferir. Què més vols que una birra fresca i un bon country (mentre d'altres preparen la barbacoa) per gaudir d'una nit típicament australiana i un merescut descans d'un llarg dia fossicant.


La mare de la Tiffany, a qui no li agrada el country un pèl, també ho disfrutava. I ves a saber on mirava, jo.


I els nanos que tocaven van seguir tocant durant hores, els maleïts. I diferents cantants i cantantes van anar "pujant" a l'escenari a cantar les seves cançonetes, uns millors que altres. Confesso que la cosa es va acabar fent una mica pesada, però ho vaig disfrutar sincerament. Els tios tocaven bé, malgrat lo amateur de tot el tinglado, i les cançons eren interessants, totes elles espectacularment depressives, sobre dones que et deixen perquè t'has tirat un parell d'anys pasturant vaques per l'outback sense tornar a casa.

Parlant d'això... al pamfleto informatiu de Glen Innes comentaven que en aquesta àrea pots viure "el romanticisme dels primers pioners europeus que es van instal.lar a Austràlia". I sincerament, no sé jo quan de romàntica és, aquesta vida de mineria perillosa, anys de vaqueries, cultius que no funcionen, desastres naturals i animals desconeguts...


Aquest grup no tenia bateria, però si que tenia, ocasionalment, un paio que sacsejava aquest pal amb tot de xapes de cervesa enganxades. I la veritat és que si els altres no tocaven malament, el sacsejador perdia el ritme amb sorprenent facilitat.


El fet de que no tinc rellotge i de que poques vegades duc el mòbil a sobre fa que no acostumi a saber quina hora és. I si vull saber-ho, la única manera és que tirant fotos absurdes (que la càmera si que la porto a sobre, no fos cas) i mirant a quina hora han estat tirades. Així que en tinc algunes, d'aquest pal.


De totes maneres, devia ser tard, quan els senyors del country van acabar, perquè el dia següent, pel matí, jo duia una cara de papu de cuidado. També pot ser que no estigués acostumat al sorprenent bon dia que feia.


I si jo sóc un papu pel matí, ja sabem que la Tiffany està en el seu moment més actiu...


Però malgrat el dia assolellat, i inexplicablement, el grup va decidir, per diferents motius individuals, de marxar aquell mateix i dia i no el dia següent, com estava inicialment previst. Hem d'entendre que nosaltres estem força acostumats, a les limitacions de comoditat de tendes i pluges i fred (que en feia, de fred!), però sembla que d'altres no ho estan tant. Ja sabem que és el que té, això d'anar amb molta més gent... què hi farem.

Així que, sense pensar-nos-ho, aquest seria l'últim dia del nostre ozcaripatrisme.

Després de recollir el campament amb força efectivitat (almenys no plovia, gràcies), vam engegar una lenta tornada. Encara per la zona, al voltant d'Emmaville, ens pararíem en un parell de llocs d'interés fossicador i miner en general. El primer és la Ottery Mine, una antiga mina d'arsènic.


La mina ja està tancada, però es veu que era una garrulada de tres parells de collons, amb els treballadors (curiós que a les fotos els treballadors eren pràcticament tots aborígens o xinesos), que patien pèrdues de cabell, pell i ungles amb pasmosa facilitat, degut al contacte amb els vapors de l'arsènic. Aquí una ruina d'alguna cosa que no sé què és, però és fotogènica.


I aquí les càmeres on s'emmagatzemava l'arsènic en qüestió. Sembla que es crea com a reacció química i apareix en forma de vapor. I per "capturar-lo" tenien una sèrie càmeres hermètiques, que només s'obrien un cop precipitat. Tot això pot ser mentida, però com que segur que no en teniu ni idea, pues us ho creieu i llestos. És el que vaig entendre al seu moment. El que segur que podeu veure són petites taques polsoses de color rosa als totxos de les càmeres (i si no les veieu, penseu que ho féssiu). Doncs això és encara restes d'arsènic precipitat. The real thing, tenim aquí, tu.


I de fet ja t'ho avisa, que el lloc conté materials contaminats, i que no llepis les pedres ni res. Però en Glen, que no se'l pot deixar sol, va veure unes fruitetes rosa fosforites gelatinoses i no se'n va saber estar. Una pena. Era un bon paio.


Un wallaby amb el seu corresponent joey (cangur petit a la bossa) va ser promptament capturat per l'objectiu de la mare de la Tiffany.


La segona parada abans d'emprendre la ruta final cap a casa era al petitíssim assentament de Torrington, on es presentava la oportunitat de fossicar de nou, aquest cop, principalment, per uns cristalls de color verd dels quals no en recordo el nom. Però la zona ja havia estat aixecada i reaixecada, també, així que no sé jo el que trobaríem...


Inclús túnels manuals i cutres, resseguint algun tipus de veta. No fa falta dir que no vam trobar pas res massa destacable.


S'ha de veure lo comuns que són, per austràlia, aquests gripaus roses... I s'encaramen a tot arreu!


I res, després d'aquesta infrutuosa operació, vam ja empendre el camí de tornada cap a casa, fins on hi ha uns 300 quilòmetres fàcils. Ni en tinc fotos ni anècdotes, d'aquest camí, així que deixo la cobertura gràfica aquí. Vam arribar sense contratemps i ara ja estem de nou instal.lats i disposats a ser productius uns dies més.

I ara què, però? Queden encara 4 mesos de la nostra estança australiana i no sé si ens escaparem de nou. Hi ha dos llocs bàsics als que ens agradaria anar, que són la Great Ocean Road, una espectacular costa a la vora de Melbourne, i Uluru, al bell mig del país, el qual està massa lluny com per pensar en conduir-hi. Potser ens agafarem un meset cap a Melbourne amunt i avall? No ho sé. La veritat és que una setmana de viatge a Australia et costa el mateix que un mes i mig a l'Àsia, que, com sabeu, és on volem anar al sortir d'aquí. Així que ja veurem. Estigueu segurs que us tindré puntualment informats!

I finalment, us preguntareu a què vé, el títol del post. De fet us ho deveu preguntar a quasi cada post. Aquest viatge, per mi, ha sigut tot metafòric de la clàssica evolució humana. El vaig començar tot sol. Després vaig passar un temps amb els col.legues. Més tard, amb els col.legues i la mossa. I encara més tard, els col.legues van desaparèixer i em vaig quedar sol amb la mossa. Tot per acabar amb la mossa, el crio i tota la família de la mossa, que la van acabar liant. Com us dic, com la vida mateixa :-)

Ale, salut!

2 comments:

Anonymous said...

jajajajaj tenies raó un gran post! M'ha molat molt aquest! Ja s'ha acabat la saga ozcaripatri, tot una llàstima... Ja ens aniràs explicant els teus plans! Molts petons a tots! Envia records a la family! Per cert, en aquest pos he trobat a faltar fotos d'en Jet!

bert said...

Si si, ja s'acaba l'Ozcaripatrisme. Ha sigut bonic mentre ha durat :-)

Gràcies pels piropos, i ja saps que segur que aniré explicant plans i tot el que faci falta amb tot detall. Em sembla però que l'any que vé, per l'agost, ja estarem de tornada, així que haureu de pensar en unes vacances independents aquest cop ;-)

Records enviats a la family! Envia tu records a tothom de per allà!

De fotos d'en Jett n'està el blog plè, així que no pateixo massa per això. En tot cas, serà que aquest cop no ha sigut massa fotogènic, el nano!...

Fins aviat!!