Monday, June 02, 2008

Ambaixadors XI: Oops! Toca espavilar-se!

Perquè nanos! Queden només 10 dies pel final del nostre viatge i ens hem anat entretenint entretenint pel camí, així que ara ens hem de donar pressa per cobrir els 1200 quilòmetres que hi ha entre Townsville i la Gold Coast. Això vol dir, és clar, que ens haurem de saltar algunes de les coses que teníem previst fer en un primer moment. Però això no és un gran problema, ja que cobrirem aquesta zona de nou amb els amics Patry i Oscar. Amb la qual cosa anirem intercal.lant emplaçaments i activitats. Ves per on.

En aquesta etapa, doncs, el primer que hem fet és parar-nos a Townsville, la ciutat més gran que hem vist en tota la ruta (si no comptem Brisbane), i també la ciutat tropical més gran d'Austràlia, amb uns respectables 160.000 habitants. La raó d'aquesta popularitat, a part de la situació privilegiada amb clima perfecte, és que aquí hi ha una base militar imponent, i molts soldats estan destinats aquí, amb l'agitació social que això suposa.

No us sembla que Townsville és un nom tot extrany, per una ciutat? Humm... vull dir: Town i Ville vénen a voler dir el mateix, com si fos una espècie de Vila-Vila... així que vam investigar una mica i vam descobrir que el senyor que la va fundar es deia William Towns! I es clar, suposo que no era plan de batejar-la Townstown...

Abans doncs, de procedir a l'explicació gràfica de la nostra experiència en aquesta ciutat, una foto que pertany al post anterior, però que per problemes d'edició no va sortir finalment. Aquest ocell llargarut es passejava entremig de la gent amb absoluta alegria, i era tot simpàtic!


Hem de dir, doncs, que Townsville és una ciutat molt elegant i ordenada. Comencem amb unes quantes visions generals, com aquesta de la populosa marina.


Al ser una ciutat històrica (fundada als 1860s o així), amb força rellevància durant aquest últim segle, hi podem trobar una generosa quantitats d'edificis remarcables, que fa que tot plegat faci força patxoca. Aquest, d'arquitectura colonial típicament australiana, n'és un exemple interessant.


I també tenim un riu, el Ross River, que travessa el cor de la ciutat, donant lloc a fotogèniques situacions. El pedrot que veiem al fons és el Castle Hill, imposant i dominador de la contrada.


No val a dir que des de dalt del pedrot en qüestió, com podem veure en aquesta foto absolutament oposada a l'anterior, les vistes són més que fantàstiques. És més, diré que tot plegat té una perspectiva força Sim City, no creieu? Potser també és veritat que últimament en Jett està força aficionat (o l'estem intentat aficionar en comptes de jocs mata-mata) al Sim City...


Després de la Segona Guerra Mundial, on Townsville va ser una base important per l'aliança atlàntica en les batalles del Pacífic amb Japó, soldats americans van proposar als locals el fer volar la muntanya i utilitzar la pedra per construir un pont a la propera Magnetic Island, que aquí veiem. No és quan de mite té, aquesta història, però sona una mica garrulo, no?

Magnetic Island està a 8 quilòmetres de la costa, i sembla que és una passada. Nosaltres, per temes de temps i pressupost, vam decidir, amb dificultat, no anar-hi. Diuen que és magnífica per snorquelejar-hi, que el paisatge és excepcional, que és majoritàriament verge, i que conté la colònia natural de koales més gran d'Austràlia. De fet, va ser una mica dolorós decidir no anar-hi, i és, de moment i de llarg, el lloc que ens hem saltat que més ressenteixo haver-nos saltat.... però vaja, que ja tornarem algun altre dia... no?


La foto està tirada des del "The Strand", l'excepcional passeig que ressegueix la costa. Una de les atraccions més celebrades i imponents, d'aquest Strand, és aquest petit i públic parc aquàtic, que feia les delícies de petits i grans.


I el fet de trobar-nos encara en zona de meduses (la temporada de les quals, per cert, ja s'acaba, i ja et déixen banyar-te lliurement a tot arreu), fa que, com a Cairns, hagin construit una espècie de piscina / llacuna artificial just al costat del mar. En aquest cas n'hi diuen "The Rockpool" i conté aigua de mar filtrada i renovada cada tres hores.


Aquests ocellots eren populars a la nostra Gold Coast i no els he tornat a veure fins aquí. Són una espècie de coloms molt exòtics que estan per tot arreu.


Per celebrar el meu recent aniversari vam seguir el tradicional ritual del pastís. En aquest cas, un pastís que estava d'oferta (perquè caducava en un parell de dies) al supermercat, i que ens va costar 3,49 dòlars (uns 2,2 euros). Que som tios de pressupost limitat, ja us dic!


Però vaja, que la cerimònia no va tenir res que envejar a d'altres de molt més pomposes, i segur que el desig es complirà absolutament igual!


Com passa tot sovint, i sense mai preparar-ho, va donar la casualitat que vam enganxar dissabte en una ciutat de consideració, així que vam decidir explorar la vida nocturna una mica. Però ja us dic que això està plè de militars (vestits de militars durant el dia, i amb pinta de militars durant la nit). És a dir, l'escena està dominada per homenots musculosos força amenaçadors i garrulos i cridaners amb un parell de copes de més. I per envalentonar-los, les mosses, amb roba molt curta, s'hi van pavonejant al voltant i rient-lis les gràcies. Total, que la nostra exploració nocturna, a falta de comoditat en l'entorn, va acabar aviat, i vam procedir al món segur de les pelis de bollywood a la fragoneta (que, esplèndids que som, estàvem en un càmping i tot - tocava dutxar-se, en sèrio-).

La peli que vam veure té un nom indi irreproduïble, però és de les ploraneres. I ja us podeu imaginar a la Tiffany, que això ja li mola, i al Jett, que no s'entera de res del que passa a la peli, però que és sensible i psicosomàtic com ell sol, plorant com dues magdalenes la majoria de la peli, mentre jo em partia la caixa de la situació... tota una escena!

Quan la peli va acabar, i tot anant a fer el pipi nocturn d'abans d'anar a dormir, quina va ser la meva sorpresa quan un elegant possum va saltar dalt d'un arbre just davant meu! Ben poc que me l'esperava!


Deixem enrere Townsville, i ens dirigim a Bowen, la nostra propera parada, uns 200 quilòmetres al sud. Pel camí, però, un parell de coses... la primera, al poble de Home Hill, que no tindria massa res a dir en condicions normals, hi ha una magnífica parada que anomenen Comfort Stop, i que està destinada especialment a viatgers com nosaltres, i on deixen que la gent aparqui pels carrers i hi dormi, i fins i tot ofereixen dutxes calentes. Nosaltres, que aquestes coses les valorem un pilot, vam córrer a utilitzar-ho. Fa falta més gent, com aquests de Home Hill!


Tot plegat està al costat d'una estació, que va servir per alguna bonica foto en la penumbra...


La segona cosa que ens vam trobar pel camí va ser un cartell al mig de la carretera, acompanyat d'una bandera noruega, que convidava a tot aquell que parlés noruec o tingués ascendència o relació amb aquest bonic païs a passar-se un moment i parlar una estona. Nosaltres, doncs, per la part que ens toca, ens vam parar i ens vam adentrar a la nòrdica propietat, només per descobrir que les portes estaven tancades i no hi havia ningú. Lo curiós és que ens vam trobar a una dona, motorista ella (i noruega!), que també estava mirant a veure si les portes estaven obertes, i en comptes de parlar amb ella, només vam comentar que les portes estaven tancades (en noruec, això si).

Tot plegat estava plè, però, de l'anyorada parafernàlia tan habitual a les escandinàvies...


I encara una tercera cosa, per completar el tema... podem veure com, aquí, els paisatges ja canvien radicalment respecte als posts anteriors, quan ens trobàvem en zones tropicals i selvàtiques. Tècnicament encara estem als tròpics, però l'ambientació i entorn és molt diferent... pla i cultivat.


Bowen és conegut pels seus mangos i les seves platges. De mangos no en vam tastar cap, però les platges són un rato guapes. La ciutat (de la mida habitual al voltant de 10.000 habitants) està situada en una gran badia. Les muntanyes que veiem al fons en són l'altre cantó, de la badia, i les illes del mig la fan extremadament escènica enmig de l'aigua blavíssima d'un dia excepcional. En d'altres posts hem comentat lo poc fondes que són les platges i els canvis que crea la marea... bé... es veu que, amb marea baixa, pots caminar fins a l'illa amb el far. Curiós...


El que fa les platges de Bowen especials és que, en comptes de ser llargues extensions de sorra, com acostumen a ser les platges australianes, són petites caletes rocalloses, precioses i acollidores.


Enmig d'aquesta Horseshoe Bay, potser la millor del lot, hi veiem un tour de motxilers tots arrejuntats i protegint-se dels vents que assetjaven la cala. De tours de motxilers (que lleig que queda, però, no dir-lis backpackers... m'estaré anglosexitzant?), creieu-me, n'hi ha un bon pilot, per aquí!


El que no sabien aquests motxilers és que la zona de les platges escèniques de Bowen és com una petita península, i si un dels cantons és ventós, l'altre no ho és, així que nosaltres, savis com som, vam decidir una exploració per aquella altra zona, atrets a més a més per la propaganda i els bons comentaris que parlaven d'un snorquel més que decent just al costat de les platges. Així que aquí em teniu a mi plè d'esperança, tot endinsant-me a les temptadores aigües...


Però nanos! Quina decepció... un cop dins l'aigua, i un cop observant amb il.lusió les profunditats, la sorra estava tota aixecada i l'aigua no era gens clara, amb la qual cosa no es veia un borrall (un altre dels motius pel qual la sorra tan fina no em convenç massa, a mi...). Decebut, doncs, vaig oblidar les meves ànsies esnorquelianes i em vaig disposar a disfrutar d'un senzill bany relaxant, però redéu! Just posar el peu al terra em vaig tallar, a tres llocs diferents de peu i mans amb un a) tros de corall; b) conglomerat de petxines talladores (no ho podia veure) que va fer que em cagués amb tots els sants i que enviés a tomar pel cul al bany a les platges de Bowen.

Això si, són la mar de guapes per les fotos!

Jo, de totes maneres, vaig optar per remullats més segurs i menys perillosos...


Bowen, també, és conegut (localment) pels seus murals. Es veu que una senyora habitant de Bowen va visitar no sé quin poble del Canadà i va veure que, a les parets, hi explicaven la història local a través de murals. Això va fascinar a la bona dona i al tornar a casa no va parar d'insistir fins que van fer el mateix, i des de mitjans dels 80, una vintena de murals expliquen diversos aspectes de la història de la ciutat. El matís és que expliquen la història europea de la ciutat, perquè d'aborígen no en vam veure ni un, però vaja, suposo que a mitjans dels 80 tampoc li importaven massa a ningú...


Aprofitant la morfologia particular de la zona, amb la badia, es va fer una espècie d'intentona de visió de posta de sol a la superfície marina. Al final els núvols van fer que no fos ben bé així, però guapa, igualment, ho era un rato...


La següent parada habitual en un recorregut com el nostre, després de Bowen, seria a Airlie Beach, porta d'accés a les fabuloses illes Whitsundays. Com que els amics Òscar i Patricia vindran en breu i seran dirigits a aquestes zones, hem decidit pospondre aquest punt tan destacat per aquell moment. I si tot va bé, i aconsegueixo figurar una manera de resistir els moviments marins, les illes en qüestió també seran navegades per la valenta expedició!

Òscar i Patricia, però, atenció màxima, ja que a partir d'aquest exacte moment entrem a la ruta que vosaltres també fareu, així que al tantu a veure si us mola, i tal!

El que no ens vam saltar, ja a pocs quilòmetres al nord de Mackay, és el ben parlat Cape Hillsborough National Park, amb la seva bona quantitat de mangroves.


I sobretot, amb un parell de platges espectaculars, d'aquelles verges vergíssimes i amb el bosc a tocar de la sorra.


Aquesta, en concret, també va plena de roques.


Roques que creen interessants formes a la sorra:


I interessants perfils escarpats:


Amb una mica de sort, també, quan tornem a aquesta platja amb els nostres ansiosos visitants, inclús farà bon temps (que segons el costum del més d'agost, hauria...). I amb una mica més de sort, també, tornarem a ensopegar amb una tortuga posant els seus ous. La tia no semblava massa saludable, mig coberta de sorra, però després ens vam enterar que estava allà una estona tot preparant el niu de les seves cries. Les tortugues aquestes, que són grossotes, són força comunes en aquestes zones.


Aquests visitants, ignorant els propòsits de la tortuga, i volem pensar que amb les millors intencions, van intentar empènyer-la aigua endins, pensant que estava encallada o algo. La tortuga però, tossuda, no es va moure ni un pèl.


Ens movem doncs uns quilòmetres cap al sud, per arribar a la ciutat de Mackay, que gaudeix dels seus feliços 80.000 habitants. Vam arribar ben de vespre, i ens va donar temps de restar ensimismats amb les nostres coses. En Jett, per exemple, es va estar una bona estona mirant envejós una classe de claqué des de les finestres exteriors.


Mentre la Tiffany s'abstreia amb la mateixa passió davant d'una botiga de llibres de segona mà (per cert, molt comunes a Austràlia i on hi pots trobar autèntiques joies per quatres duros).


Tot caminant, però, vam ser ràpidament expulsats de les nostres fantasies amb un cop de puny de la trista realitat:


I això és el què ens passarà a tots, tios, si no parem de basar la nostra dieta en Coca-Cola i menjar ràpid de centre comercial. I val a dir que aquí a Austràlia, una mica a l'estil americà que, com sabem, s'imposa fàcil i alegrament a tot el món, la gent manté unes dietes força xocants...

Mackay no és més que una de les ciutats de 10.000 habitants, però que es dóna la circumstància que ha crescut. Té la mateixa pinta que totes les altres, sense massa personalitat, com tindria per exemple Townsville, però és més grossa, i amb moltes i moltes perruqueries. Una cosa bona que han fet, per treure la sensació de que camines per carreteres als carrers tan desproporcionadament amples que s'acostumen a portar per aquí, és plantar tot de palmeres al mig. Així almenys té una sensació de ciutat, home!


També hi tenim una mica d'influència gaudiniana...


I poca cosa més... Mackay, en si, no té massa res. Les rodalies ja són una altra cosa. Nosaltres, però, com que les coses gratis ens molen un pilot, ens vam endinsar a explorar una galeria d'art gratuïta i que es veu que estava bé.


Començant per aquesta oda a la platja infestada de meduses, cosa tan comuna per aquí dalt (baix).


I com no, la omnipresència de Barcelona a tot arreu. Això s'uneix a que la dona que estava a càrrec de la recepció de la galeria era australiana però havia nascut i viscut 12 anys a València, mentre que la relacions públiques era espanyola i es deia Mayte. Ves per on, quina concentració, tu! Més de la que he trobat en tot el viatge!


Aquest quadre és gairebé el que més em va agradar. S'ha de dir, però, com ja suposo que dec haver dit d'altres cops, que sóc absolutament ignorant en temes pictòrics, i que aquest és absolutament no el meu art. La sensació de volum està força aconseguida, crec.


Dic abans que les atraccions principals de Mackay estan més aviat a les rodalies. La més destacada, potser, està a uns 100 quilòmetres endins, i és l'Eungella National Park. El parc és considerat el millor lloc d'Austràlia (i per tant del món) per veure platipusos al natural. També ens el saltem en aquest viatge, i el visitarem com déu mana un cop els nostres il.lustres visitants vinguin per aquí.

Ens queden ja pocs dies amb la furgo. Després de Mackay, només una setmaneta. Una de les tasques gairebé diàries que hem de dur a terme és el reompliment del dipòsit d'aigua, que ens serveix per veure i rentar els plats com uns senyors. Vaja, ens serveix per tenir aigua corrent... Normalment no hauria de ser diària, la tasca, però la furgo ja està una mica velleta, la pobre, i el dipòsit goteja una mica.


Per cert, que en aquesta estada a Mackay sembla que ens ha mirat un tort (jeje) o algo. I acostumats a ser tios amb sort com som això no mola un pèl. Primer de tot, en un moment donat obro la meva fidel càmera de fotos i la tia em diu que la memòria està buida, amb el meu conseqüent sobressalt i la tràgica possibilitat d'haver perdut totes les fotos de Bowen i el Cape Hillsborough que il.lustren part d'aquest post i del meu computador. Una mica d'exploració de la internet em va permetre baixar-me l'impagable programa "Art Plus Digital Photo Recovery", que em va alegrar el dia tot recuperant totes aquelles fotos que la càmera i el senyor windows em deien que estaven perdudes.

Pitjor encara, si cap, és que l'estimadíssima nevera de la furgoneta, que tants bons moments, menjar sucós i birres fredes ens ha donat, ha deixat, tot de cop, de funcionar. Les llumetes s'encenen i tal, però la tia no vol refredar ni una mica. La bona gent de Travellers Auto-Barn, al comunicar-lis la nostra situació, ens han confirmat que no hi poden pas fer res fins a Brisbane, que és quan tornarem la furgo, i que el millor que podem fer és comprar un eski i anar fent. Com que ja en tenim a casa, d'eski, internarem passar aquests últims dies sense nevera ni birres fredes.

Si aquestes desgràcies ens passen perquè hem sigut dolents, oh món, des d'aquí et vull demanar les meves sinceres disculpes, i la promesa que ràpidament torarem a ser molt i molt bons (com acostumem a ser, per cert).

Acabem aquest post tot deixant enrere Mackay i fent un ràpid cop d'ull a Hay Point, que és on es troba la planta de procés i enviament de carbó més gran d'Austràlia. Aquí, com hem anat veient, s'extreu de tot i molt (amb estupefacció de la població aborígen, una vegada més). En aquest cas, és carbó el que és venut i carregat en vaixells amb destins principalment India i Xina. El que fan amb aquest carbó, no ho sé, i potser tampoc ho vull saber.


Segur que el que volen és crear molta energia per poder posar-lis una tele a tots els indis i xinesos, així podran també viure la vida de puta mare que vivim nosaltres, els occidentals. I també podem fer que els seus nens es tornin diabètics! No diuen que es reprodueixen massa ràpid? Pues ale! Ja ho diu el senyal, ja... Warning!!


He de dir que aquesta llarga exploració pel continent australià m'ha despertat algunes insatisfaccions amb l'espècie humana (a sumar a les que ja tenia). Però vaja, paciènica i esperança! Pel que a mi respecta, aniré fent webs hippies!

Ale senyors, fins la propera! Entrarem a la Capricorn Coast, ja a poc més de 500 quilòmetres de Brisbane, per apurar els últims dies d'aquesta magnífica experiència... atents a l'aparatu!!

Fins llavors doncs!

4 comments:

Anonymous said...

ole q guai! i tant q ens agrada la ruta! siguem sincers, ens agradaria qualsevol ruta que preparesis! Molts petons i fins aviat!

bert said...

No em temptis, que estic segur que moltes rutes serien un conyàs de molt de cuidado! ;-)

M'he quedat amb les ganes d'alguns dels llocs intercal.lats amb la vostra ruta, així que ja tinc el gusanillo de tornar-hi!

Escric ja des del sofà de casa, així que parlem detalladament en breu!

Salut!

Anonymous said...

Felicitats!!!! retrasaaadessssss!

No tinc temps de reee , voyyy con las rastaass paaa traasss!!!! huaaaaa!

Una abraçada!
Marta

bert said...

Moltes gràcies Marta! (vigila que no se t'enganxin en cap velcro, les rastes, tan patràs! ;-))