Una India que anirem descobrint, espero, a través d'aquests propers posts, i que servirà per donar-vos una idea de la inmensitat de la tasca que tenim per davant.
Diuen que, pel viatger desacostumat, com és ara nosaltres, són necessaris uns quants dies per aclimatar-te al món de sensacions, colors, olors, costums i extrany ritme de vida de la India. Un pais que o adores o odies, o normalment una barreja dels dos. En la nostra visita, que ha transcorregut sobretot per zones bastant visitades (és una primera visita, què vols!), hem experimentat tot sovint aquesta dicotomia amor - odi, vestida en molts detalls que anirem especificant a poc a poc. Ara que ja fa 15 dies que n'hem marxat, el particular dia a dia que es viu aquí sembla encara més irreal.
Bé. Anem a pams. Vam sortir de Dubai per un vol de 3 hores fins a Delhi, la capital de la India (cap dels nostres vols, que en total, fins a Austràlia, han sigut 8, ha sigut més llarg de 4 hores). Tothom diu que l'arribada a l'aeroport de Delhi pot ser un malson, amb tots els conductors de rickshaws i taxis insistint-te malaltissament, fins i tot convencent-te que l'hotel que has triat està plè, ha tancat, o va patir un desgraciat incendi un parell de dies enrere. Per aquest motiu, i per no començar amb mal peu, vam organitzar, amb l'hotel elegit, l'hotel Namaskar, que ens vinguéssin a buscar a l'aeroport, a una trentena de quilòmetres de la ciutat, per la mòdica quantitat de 7,5 euros. Ja anireu veient, per cert, que tot plegat a la India és molt barat, però que si no vas en compte et pots gastar tot lo gastable.
L'home que ens va venir a buscar, suficientment correcte, es va passar mig viatge comentant-nos veladament que ell acostuma a fer tours pel Rajastan, i que per si de cas en volíem un. Llogar un cotxe i un conductor és força comú, a la India, ja que el preu és relativament barat i t'estalvia l'haver de batallar amb tots els insistents venedors, taxistes, hotelers, guies i tota la mandanga. Òbviament, però, també et separa una mica de la realitat (o si més no la realitat que volíem veure, així que, un cop rere l'altre, li vam comentar que no estàvem pas interessats, però que gràcies.
El nostre hotel es trobava a una de les zones més populars entre els turistes de butxaca estreta, i no precisament per la seva bellesa. La zona es diu Pahar Ganj, està just al costat de l'estació, i està plena d'hotels barats i de botigues per hippies. També és bruta com ella sola, i has d'esquivar les caques de vaca amb molta cura!
El primer que et crida l'atenció, però que vaja, t'hi acostumes amb molta rapidesa, és la impressionant precarietat del sistema elèctric. No m'extranya que hi hagin apagades cada dos per tres, que n'hi han. I no vull ni saber com deu respondre tot això durant el monsó, amb pluges torrencials comunes.
El detall de l'Hotel Decent també mola :-)
El nostre hotel, el Namaskar, recomanat per les guies entremig de la quantitat abrumadora d'altres hotels semblants, era suficientment acollidor pels 7 euros que pagàvem per habitació i nit, amb bany a la turca i, també, electricitat sospitosa. Tot i així hi vam dormir suficientment bé i l'aigua era raonablement calenta.
Això si, només arribar-hi vam trobar a l'amo escridassant-se amb un paio indi, ja que aquest pretenia pujar a una habitació amb una turista, i es veu que no està permès, per un indi, d'anar a l'habitació de cap fèmina a no ser que sigui la teva dona. O si està permès, el senyor Namaskar va decidir no buscar-se problemes. Així al principi semblava una mica intimidant, però vaja, que aquí també la gent s'escridassa amb passió per no res!
Com que només hi passaríem dos nits, a Delhi, vam decidir que potser valdria la pena agafar algú amb cotxe que ens passegés per les atraccions que no estan al centre (i que són unes quantes). Ho vam organitzar a través de l'hotel, a qui vam pagar 550 rupis (casi 9 euros) per un tour de tot el dia. Mentrestant vam sortir a fer la primera exploració pel barri, tot buscant algun lloc per sopar. I ara m'ho miro relativament, suposo, però aquesta primera caminata va ser força estressant. Gent demanant, un darrere l'altre, gent intentant vendre't viatges i tours per aquí i per allà, gent seguint-te perquè entris a la seva botiga, tots ells insistents i impassibles. Nens seguint-nos durant carrers i carrers (tampoc ténen res més a fer, està clar), demanant-te rupis, bolis, caramels, o el que se'ls hi acudeixi, i tocant-li la moral al Jett, que ja de per si és prou sensible...
Benvinguts, doncs!
Vam sopar molt bé (el menjar, veus, és una de les coses realment positives, a la India, i un 70% dels restaurants són vegetarians, per jolgorio de la familia) i vam tornar cap a l'hotel esquivant el mateix nombre d'insistents.
Al matí següent, a les 9 en punt, el senyor Dutt ens estava esperant amb el seu petit cotxe (els cotxes, aquí, o són tot terrenys o són molt petits), disposat a donar-nos la volta promesa per la ciutat. Abans de marxar vam veure com el senyor Namaskar li donava 400 rupis, així que l'home va fer una bonica comissió.
Enfrontem-nos-hi: el tràfic i la polució de Delhi són quelcom horripilant. Humm. Potser no és prou definitori. És quelcom absolutament horrorós. Respirar és sincerament difícil, pel matí hi ha una boira sospitosa, procedent dels fums de cotxes, rickshaws (el clàssic tricicle que anirà apareixent moltes vegades en aquests relats) i fàbriques incontrolades. El tràfic és caòtic, sense cap respecte per carrils, voreres (quan n'hi ha), dretes o esquerres, i utilitzant la tècnica del rascat amb el cotxe/rickshaw/bici/peató/vaca per fer-se lloc amb una precisió aturdidora.
Un cop superat el shock, i un cop el senyor Dutt, que es va presentar orgullosament com a brahmin (membre de la casta més alta) i antic xofer d'un president de la India allà als 80, ens va explicar que ell fa tours pel Rajastan i que és realment reputat, tot ensenyant-nos el seu llibre de recomanacions (tothom sembla tenir un llibre de recomanacions, aquí), vam començar el nostre tour.
Delhi és una ciutat inmensa... podem parlar d'uns 12 milions d'habitants censats (o sigui que imagina't els no censats). El que veiem ara és la superposició de 7 ciutats (i capitals) diferents, datant de temps inmemorials, i per això tot plegat està bastant apartat, i això del cotxe té força sentit.
La nostra primera parada no és en un lloc tan inmemorial, ja que vam parar a la Porta de la India (India Gate), una espècie d'Arc de Triomf creat com a homenatge a tots aquells indis morts lluitant sota ordres britàniques a la Primera Guerra Mundial.
Un exemple de polució matinera, en un dels cenotaps (em jugo algo a que no es diu així :-P) que omplen el parc que envolta l'India Gate.
Per cert. Aquí tothom parla anglès amb força fluidesa... recordem que van ser una colònia anglesa fins als anys cinquanta, i des de llavors l'ensenyança de l'idioma està totalment normalitzada. Molts dels monuments ténen nom anglès, i fins i tot la majoria de cartells i indicacions estan en hindi i anglès. Així que sempre que tingui sentit, em referiré a aquestes coses en anglès.
Per la nostra següent parada, la impressionant Tomba d'en Humayun, ens vam veure cara a cara amb una dels exasperants realitats que ens trobem a la India, que no és altra que aquesta:
I és que els estrangers, en aquest cas per exemple, es veuen obligats a pagar fins a 25 vegades més que els indis. Cosa que, considerats els preus de tot a la India, és un abús intolerable. Em sembla fins i tot bé que hagis de pagar una mica més, però 25 vegades més??? Els 250 rupis, per cert, són al voltant de 4,5 euros, que per visitar un monument és inclús força sota estàndards europeus! I espereu a que arribem al Taj Mahal!
Ara això si, la tomba d'en Humayun val realment la pena. El senyor Humayun va ser el primer dels grans emperadors Moghuls (imperi musulmà a la India que va durar des del segle XVI al XVIII, més o menys), i la seva tomba és considerada revolucionària i una de les principals influències per construccions moghuls posteriors, com el propi Taj.
Els jardins i edificis auxiliars que l'envolten estan molt bé, a més a més, genuïnament indis!
I la tomba en si no em digueu que no us el recorda una mica, el Taj Mahal... només li falten els quatre minarets al voltant.
Aquestes escales eren d'allò més populars per tirar-s'hi fotos, vam veure... i ja diuen que si vas a Roma, fes com els romans, així que...
El bellíssim edifici amb més detall. Lo bo d'aquests tancats, com a mínim, encara que hagis de pagar un ull de la cara, és que manté tots els plastes a fora.. que creieu-me que en el primer dia a la India era tot un què!!
I la forma dels jardins i les fonts també el recorda, al Taj, encara que bastant més auster. Aquí vaig haver de triar entre foto o empenta, i per la pacífica convivència del grup vaig aguantar-me les tentacions!!
Em perdonareu perquè aquesta següent foto és una mica una guarrada, però és clarament il.lustrativa. He aquí l'estat i el color de les meves excrecions nasals (mocs) després d'estar tan sols una vintena d'hores a Delhi. Sense paraules.
La següent parada del nostre tour havia de ser al magnífic Q'tub Minar, un minaret inmens de l'any de la quica (em perdonareu aquestes flagrants imprecisions, però és que ara no me'n recordo, de les dates d'algunes coses...). El senyor DUtt, però, després de comentar-nos que ell el que fa sobretot són tours pel Rajastan, ens va dir que ens costaria un altre ull de la cara, entrar-hi, al complex, i nosaltres vam decidir que no ens podíem pas permetre d'entrar a tot arreu, així que finalment vam anar a un turó proper on hi teníem una bonica panoràmica, ben gratuïta. I el minaret, realment, n'és força, de gros!
El senyor Dutt demostrava un coneixement remarcable de Delhi, això si que no li podem pas negar! Després de comentar-li que, si-us-plau, no ens digués més lo del Rajastan perquè sincerament no estàvem interessats, vam parar a la casa de la ex-presidenta Indira Gandhi, que tot i ser, per dir-ho de forma maca, una mica controvertida en les seves decisions polítiques, sembla que compta amb una devoció incondicional entre la població india. La casa, reconvertida en un museu sobre la seva vida, ultra complet (fins a la tediositat), estava abarrotada de turistes indis. Va ser aquí, a més a més, on l'any 1984 va ser assassinada per un dels seus guardaespatlles, d'origen sikh (en parlarem al pròxim capítol amb tot detall, dels sikhs), després d'una de les seves "controvertides" decisions. El punt amb les floretes marca amb detall on la senyora Gandhi va caure sense vida després del seu passeig matinal pel jardí.
I de Gandhi a Gandhi, tot i que no ténen cap tipus de relació familiar, la següent parada és al Raj Ghat, on el pare de la pàtria, el Mahatma, va ser incinerat després del seu (també) assassinat, l'any 1947. Això d'assassinar polítics és bastant comú, per aquí! L'emplaçament de la seva pira funerària és un lloc de peregrinatge pels indis, que el consideren un absolut heroi (i vaja, l'home els tenia ben posats, això està clar!).
El nostre tour amb el senyor Dutt va acabar amb una comilona a la cantina dels membres del parlament, on va comentar que els indis (que no eren membres del parlament, s'entén) no hi tenien permesa l'entrada, donant-nos a entendre un cop més la seva exclusivitat, on el menjar tampoc era tan bo i l'home no va fer tan sols la mínima intentona de pagar el seu. I finalment, es clar, no vam poder evitar la típica visita a un parell de botigues recomanades, on el senyor Dutt s'enduria una sucosa comissió en el cas que compréssim alguna cosa.
I no en vam comprar cap, de cosa, però vam aprendre com es fan les catifes al Kashmir, i és bastant interessant!!
Això dels kashmiris, per cert, té la seva cosa. El Kashmir està en perpètua disputa entre India i Pakistan, per motius que explicarem en un futur, i molts dels seus habitants estan ara esparcits arreu de la India, bàsicament com a comercials, ja que acostumen a tenir bona presència, excelent anglès, i molta, molta làbia. Ara encara no ho sabíem, però al cap d'un mes ja estàvem fins al capdamunt, dels kashmiris (i els seus pashmina shawls).
Ens quedaven només els atractius propers al nostre hotel, que vam deixar pel matí següent, ja que per la tarda / vespre ja marxàvem de Delhi.
Comencem per una visió d'una cantonada qualsevol de la ciutat, amb el seu caos de vehicles de tot tipus, de cables elèctrics, i de tot el que pugueu trobar. Fixeu-vos també amb els lavabos, blau clar, al darrere. Si voleu eviten que la gent pixi al mig del carrer (que ho fa igual), però passar-hi pel costat és una experiència olorosament MOLT desagradable!
No oblidem que Delhi és una ciutat històricament musulmana, i que avui en dia encara n'hi ha una àmplia comunitat. La mesquita més gran de la Índia, la Jami Masjid de Delhi, s'alça impressionant en un promontori visible des de gran part de la ciutat vella. Increïble com a edifici, indubtablement.
Òbviament, la mesquita s'utilitza encara per resar. En una cantonada vaig poder enganxar aquest nen dedicat a les seves coses, i vaig trobar que feia per una bona foto.
L'altre gran atractiu de la zona, a la que anomenen Old Delhi, si bé no és la zona de Delhi més vella, és el Red Fort, el primer dels incontables forts que veuren en les properes setmanes, i que va servir temporalment com a seu de la cort Moghul, abans de que treslladéssin la seva capital a Agra. Al fort no vam entrar-hi, ja que no teníem temps de cobrir-lo sencer (és inmens) i així ens estalviàvem uns rupis, però des de fora ja dóna una idea de la seva planta imposant.
Notareu per cert que els edificis aquí estan tots construïts amb aquesta pedra argilosa típica de la zona, i tots provénen d'una època semblant. Pues això.
Ja de tornada cap a l'hotel, no me'n puc estar de posar de nou l'estat de l'entramat elèctric. Fa realment por.
I per tornar cap a la nostra zona vam utilitzar un bike-rickshaw. És a dir, un tricicle - bicicleta, on la gent s'amuntega al darrere i el sofert conductor / ciclista empeny amb més o menys esforç. És sens dubte una de les professions més dures i mal pagades, i generalment tots els bike-rickshaws que ens vam trobar donaven la sensació de ser més honestos que la meitat de la resta de professions. En aquest cas, des del Red Fort fins al Pahar Ganj (després de regatejar, es clar), una mitja hora de tràfic caòtic, vam acordar per 20 rupis (uns 35 cèntims). Durant el trajecte una moto que passava de tot ens va rascar i es va carregar un parell de raïls de la roda del rickshaw. L'home, inmutable, va continuar fidelment el seu trajecte. Al final, què coi, n'hi vaig donar 40, de rupis (uns 70 cèntims), i el tio em va agafar la mà i em va dedicar el somriure més agraït que he vist en temps.
I aquesta va ser la meva primera gran experiència india. :-)
No tinc cap foto del meu conductor simpàtic, però si una des del rickshaw, en un carrer no especialment transitat. :-D
I això és Delhi. La veritat és que vam estar-hi poc temps i no em sabria greu tornar-hi, sobretot ara que ja no ve de nou, el que et trobaràs. És un repte pels sentits i les sensacions, però els contrastos i la increïble quantitat de coses a experimentar-hi poden fins i tot fer oblidar l'evident pobresa que es pot detectar a tot arreu i l'aire irrespirable.
A la tarda vam agafar el nostre primer tren nocturn amb destinació Amritsar i el seu famós Golden Temple. A veure què tal!
Fins llavors doncs!
No comments:
Post a Comment