Thursday, April 26, 2007

Sudàfrica III: A florestinha do Índico

La nostra idea original, segons havíem parlat abans de marxar a Cape Town, era que la Sevika i en Jonny ens passéssin a recollir a l'aeroport, deixar al Jett amb algun dels múltiples familiars a Joburg, i tirar directament cap a Moçambic. Tingueu en compte que és un viatge de 9 hores en cotxe, i la frontera entre Sudàfrica i Moçambic tanca a les 17 hores.

Finalment però, un cop arribats i recollits, se'ns va comunicar la decisió unilateral de que dormiríem una estona a casa i marxaríem ben d'hora, cap allà a les 5 del matí. Suficientment just, ja que en Jonny havia de conduir un pilot d'hores, i no estaria de més descansar.

Així que això vam fer, vam arribar a casa, vam desfer la mitja maleta que havíem utilitzat per Cape Town, vam reorganitzar els trastos per Moçambic i ens vam disposar a dormir l'estona en qüestió. En Jonny, mentrestant, i almenys fins que em vaig sobar, es va quedar despert escrivint el seu blog.

Perquè tios! En Jonny també escriu un blog. Però això d'aquest nano amb el blog és una obsessió una mica fora de mida... No tan sols, a cada petit moment lliure a casa, de forma totalment asocial, es posa a escriure, sino que fins i tot es va endur el portàtil a Moçambic, per tres dies d'excursió a la platja. I el tio va escriure, si! Ja us posaré el link en algun post posterior, de moment em demano l'exclusivitat bloggil, que teniu molt a llegir per ara!! ;-)

I poc després ens vam aixecar, el Jonny el primer de tots (sembla que no necessita molta son), deixant en Jett i la Joey dormint darrere nostre (en Troy havia marxat, junt amb els avis, a Durban, esperant la nostra arribada la setmana següent), ficant-nos els 4 al Mercedes i disposats a passar-hi mig dia.

Sudàfrica és un pais de conductors. És molt habitual fer viatges llargs en cotxe, i la gent també l'agafa per qualsevol petit trajecte. El cotxe és el rei, té prioritat, o sobretot, se n'agafa, en qualsevol circumstància. El transport públic, a part, no és cap maravella. Els trens són extremadament lents, els autobusos només fan trajectes llargs a llocs molt concrets (i també lents), i la xarxa d'autobusos "locals" es limita a furgonetes rollo taxi compartit on hi entaforen una vintena de persones. Així que els sudafricans, majorment, decideixen agafar el cotxe.

De totes maneres, al 2010 està prevista la celebració del mundial de futbol, i hi ha grans projectes en quan a la millora de la xarxa de transports, que bona falta li fa. A veure si és veritat! :-)

Bueno, total, que ens vam llençar a la carretera, tot veient la sortida del sol i un cel fantàstic, una mica de pluja (que no falli a la zona de Johannesburg, pel que sembla) i un tràfic excel.lentment baix per començar el viatge. 700 quilòmetres són els que ens toquen a la carretera, i que passaràn per una inmensa varietat de paisatges, des de les zones àrides i groguenques de Gauteng, semblant a les fotos que podeu veure al safari del primer post, fins a zones més muntanyoses, per arribar a la verdor exhuberant de Kwazulu-Natal, farcit de boscos i rius i llacs, tocant a la frontera amb Moçambic.

Poc després de començar ens vam parar a una hamburgueseria Steers de carretera. L'Steers és el burger per excel.lència a sudàfrica, i la veritat és que te'n trobes un pilot. A destacar que ténen com 5 hamburgueses vegetals diferents, tot un què que jo no havia past vist enlloc... no cal dir que la Tiffany i en Jett van estar molt contents i satisfets per aquesta notícia! També, tot fent una hamburguesa, hi havia un paio adolescent molt ros i amb un pentinat extrany amb una samarreta de Trivium, acompanyat de la seva familia.

Ens vam posar en marxa de nou, i poc després la Sevika va trucar a la seva feina (era divendres), fent veure que tenia molta tos i estava molt malalta i, excusant-se molt, havia d'anar al metge i no podia anar a treballar. Li sabia molt de greu.

Quina penya, aquest parell :-/

La següent parada va ser a Piet-Retief, forces hores després, un poble al mig del no-res que semblava més un lloc de pas i avituallament que altra cosa. Com a comentari, només, el nom de Piet Retief és el d'un dels primers trekkers afrikaners que van "guiar" la migració dels boers des de la costa cap a l'interior un cop els britànics es van fer forts als enclavaments costers. No sé si ara per ara us sona a xino (o a xhosa, hauria de dir), això, però espero que al llarg dels posts us dongui una visió general de la història i realitat de sudàfrica suficient.

Al bar on vam parar a fer el cafè hi havia, tot prenent algo, un xaval amb un pentinat extrany, molt ros, i una samarreta de Trivium. Acompanyat de la seva familia.

A pesar de que les carreteres, de veritat, són molt bones i estan plenes de carrils, el trajecte porta un colló de rato. La Sevika i en Jonny ja hi havien anat unes quantes vegades, a Moçambic, i es coneixien el camí molt orgullosament. Tot i així, al mirar-me el mapa per curiositat, vaig veure que estàvem donant una volta d'uns 60 km inútils... però bueno, m'ho vaig callar fins la tornada. Pa qué.

Com que es coneixien el camí, vam parar al costat d'un llac on es veu que habitualment hi ha nens venen amatistes que deuen trobar en alguna zona de les rodalies. Els nens van estar molt contents al veure'ns parar, i van fer tot el possible per vendre-li alguna als nostres hostes, que van finalment rebutjar per una diferència en el regateig d'uns 80 cèntims... estan bojos, aquests romans!

A mesura que ens acostàvem a la frontera i a la costa, l'ambient es veia més relaxat, aturats més d'una vegada per típiques vaques i cabres creuant, i rebent la salutació de la majoria de gent que trobàvem a la carretera, algo ben curiós, inusual per aquí dalt, i força gratificant i agradable. Les carreteres, per cert, eren bastant pitjors, i hi havia moments que trobaves un pilot de forats. No era gens extrany que de tant en quan un grup de nens apareguéssin a tapar-los i anivellar-los amb terra, per tot demanant uns rands als cotxes que passaven.

Els nens de per aquí baix és algo que no hi ha.

I finalment, després de les 9 hores de trajecte vam arribar a la frontera. Pots veure la diferència de desenvolupament entre els dos països, carretera i pàrking al cantó de sudàfrica, pistes de sorra a l'altre cantó; caseta de policia grossa i apanyada al cantó de sudàfrica; petita barraca a l'altre cantó; una bandera llampant i orgullosa al cantó de sudàfrica, un drap esparracat que havia viscut mil batalles a l'altre cantó... uns policies seriosos i eficients al cantó de sudàfrica, un paio desarreglat i somrient que repartia estampes al passaport sense ni mirar-se'ls a l'altre cantó :-D

Sense anar més lluny, era impossible arribar a la nostra destinació final, Ponta do Ouro, a uns 15 km de la frontera, amb el nostre cotxe, així que hi havia un tot terreny, un Toyota pick-up de l'any de la maricastanya, esperant per portar-nos fins allà.

La veritat és que, per primera vegada a la vida, tenia la sensació d'arribar a una destinació realment exòtica. Mentre pujàvem les motxiles al 4x4 i practicava el meu inexistent portuguès amb el conductor, vam veure arribar uns personatges a l'aduana. Un d'ells duia un extrany pentinat ros, i una samarreta de Trivium.

Mola, Trivium, per cert.

El camí des de la frontera fins a Ponta do Ouro no és més que una pista de sorra de platja envoltada de verda vegetació, a vegades amb possibilitat i tot de que hi passin dos cotxes al mateix temps. Havia just plogut una mica, com era fàcil de veure, i es divisava un espectacular arc de Sant Martí, el vent era fresc tot dret darrere del pick-up, per fer la pràcticament mitja hora que teníem de camí. Una altra de les sensacions especials a recordar del viatge. :-)

Cada cop que passàvem pel costat d'una casa o una mica de civilització, una colla de nens (hi ha molts nens, per aquí) sortien rient a trobar-nos i a córrer darrere el cotxe tot cridant "sweets!! sweets!!". Vaig ser molt feliç al descobrir que en una de les butxaques del pantaló hi tenia com 4 o 5 caramels que ens havien donat dies abans en un restaurant -acostumen a donar caramels amb el compte, aquí-. Que contents que estaven, amb els caramels que els hi vam tirar des del cotxe! I llavors diuen que és dolent no canviar-se mai els pantalons. :-)

La veritat és que la gent de Moçambic, tot i estar-hi realment poc temps, especialment els nens, em van tocar força. Algo a reflexionar, realment, lo sincerament feliços que poden ser aquests nens amb un simple caramel, quan no ténen quasi res, i lo que dónen pel cul els "nostres" nens, que ténen de tot i mai no en tenen prou. No és culpa seva, òbviament, sino nostra per ensenyar-los que la vida no és més que una acumulació de trastos majoritàriament inútils.

Quan vam arribar a Ponta do Ouro, va començar a ploure de nou, el mar estava enrabiat i el cel semblava realment amenaçant. La platja d'aigües teòricament cristal.lines no era tal, i la suposada calor xafogosa tampoc, per la meva alegria. Ponta do Ouro és una espècie de poble amb una platja de més o menys 1 quilòmetre de llarg, i 3 o 4 "resorts" o complexos turístics amagats en segona línea, coneguda especialment per les possibilitats de submarinisme. Segons sembla, i el Jonny ho sap perquè ell es submergeix sovint, a les proximitats hi ha bancs de corall realment espectaculars, diuen, on hi abunda tot tipus de fauna, incloent taurons ben grossos i ferotges i d'altres exòtics animalons :-)

El que teníem llogat, al Motel do Mar, era un petit apartament hàbil per 4 persones, força cutre com el país requereix, però fantàsticament suficient per les nostres limitades necessitats. Hi havia 2 "habitacions", bàsicament un envà que separava l'habitació en dues... una amb un llit de matrimoni, que la Sevika i en Jonny es van adjudicar sense preguntar ni res, i l'altra amb una llitera "desmuntable", molt pràctica, perquè podies separar la part de dalt i posar-la junta amb la part de baix, creant una espècie de llit doble.... Que hagi d'anar a Moçambic per descobrir aquestes interessants tecnologies!

Vam deixar a la parelleta fent una becaina (no m'extranya que estiguéssin cansats! L'un sense haver dormit i l'altra malalta! xD) i ens vam disposar a explorar una mica la platja i les rodalies, preciós tot plegat després de la pluja, amb un ambient extranyament tropical (m'imagino... perquè no hi he estat pas mai, al tròpic). Tot caminant caminant vam trobar el xiringuito que dóna nom a aquest post: el moníssim "A florestinha do Indico" :-) Quins paios, aquests moçambiquenys!

Mentre ens prenem una copa tot esperant a aquells dos que es despertin, us explicaré quatre coses de la història recent de Moçambic, si és que us interessa. La primera cosa que crida l'atenció, encara que no tinguis ni idea del seu passat, és la bandera... no pels colors, sinó perquè conté una AK47 Kalashnikov.. segurament és la única bandera del món, que jo recordi, que té una arma de foc. Simbolitza que els moçambiquenys lluitaran per la seva independència amb el que faci falta, i està extret de l'escut del partit del poder, i vencedor de la guerra d'independència i la guerra civil moçambiquenya (anys 70 i 80), el Frente do Liberaçao do Moçambique (FRELIMO). Aquest grup té tendències comunistes, però pel que sé, força moderades ara per ara. Va liderar la guerra d'Independència contra els colonitzadors portuguesos allà a mitjans dels 70, i contra guerrilles anti-comunistes auspiciades per Sudàfrica principalment en una guerra civil fins l'any 92. Pel que fa a la bandera però, sembla que s'està en procés de referèndum per canviar-la... personalment la trobo una mica garrula, i m'agradaria que la canviéssin... ja que vaig sentir una especial afecció pel pais, i crec que la kalashnikov no li fa gens de justícia.

Evidentment, ells sabran, només vaig estar-hi un cap de setmana, jo :-)

Ah! Mira! Just a temps, d'alguna manera extranya -sorpren que no s'hagin perdut- la Sevika i el Jonny ens han vingut a buscar a la Florestinha, sense saber que hi érem. No hi ha altre plan pel vespre, com correspon a un cap de setmana de platja, que anar a sopar i a fer unes copes!

Es veu que el restaurant que val la pena de la zona, i és al que vam anar, és el "Café del Mar" (de què em sona a mi, aquest nom?), una mica elevat i amb una posició privilegiada sobre tot el "poble" de Ponta do Ouro. El Café del Mar el porta un francès, submarinista empedernit, que diu molts tacos, començant per saludant-nos amb un "Howzit motherfuckers?". Tots els occidentals que estan assentats a aquesta zona, pel que vaig veure, hi estan per alguna relació amb el submarinisme. En Jonny comentava que a ell no li faria res, tampoc, viure allà una temporada. El que no sé si tenen massa internet per publicar el blog periòdicament....

El menjar al Café del Mar, s'ha de dir, va ser exquisit... i encara més barat que a Sudàfrica... unes birres per esperar, una amanida per compartir, 4 plats incloent mariscada, un parell d'ampolles de vi blanc, 4 postres, cafès i copes i més birres i whiskis... 49 euros... o el que és encara millor... 420 krons!! :-| buff!! xD Com mola, ser noruec i anar de viatge pels puestos!!

Mentre estavem sopant, va arribar una familia, disposada a fer el mateix. Un dels components era ros i duia un pentinat força extrany... em sonava d'algo, si no fos que vestia una samarreta d'Opeth.

I al mig de les copes, es va posar a ploure molt virulentament, obligant a amagar-nos sota el poc resguard que hi havia (el café del mar és, majoritàriament, un xiringuito)... i d'alguna manera que no recordo, segurament les copes ajuden, tant la Tiffany i jo com la Sevika i en Jonny, ens vam posar a discutir uniparellalment, de temes que no venen al cas, i vam estar molt enfadats una bona estona! Segurament les copes ajuden! :-D

A la piltra falta gent!!

Al dia següent el temps era molt però que molt millor, un solet molt agradable, un cel preciós, com no, amb un estol de núvols força espectacular, i unes condicions que convidaven al perrerío de forma tremenda. Vam inquirir la possibilitat de fer una nedada amb dofins, però ens van comunicar que, si bé podíem provar-ho, els bancs de dofins que ténen localitzats per aquestes aigües se n'havien anat de parranda aquells dies... que podia ser que sonés la flauta, però que ho dubtaven...

Així que ho vam deixar córrer i, després d'esmorzar opíperament, ens vam dedicar a gaudir de la platja de forma passiva durant major part del dia.

Quina platja, tios!! No fa falta dir que va ser la meva primera experiència a les aigües de l'Índic, i realment si que notes que l'aigua està més calenta del que estàs acostumat al Mediterrani, i ja no t'explico a l'Atlàntic -per no parlar del Mjosa :-P-. Les onades són prou generoses com per omplir la platja de surfistes i windsurfistes, però a la vegada la platja és suficientment gran com per tenir, als laterals, una àrea més tranquila, on les onades no et venen en el seu màxim espendor, i on estàs més separat de la multitud. I com que jo sóc més de fer el mort que de fer el surfero, pues aquí vam triar :-)

Pel que vaig veure, també -no us en fieu 100%-, les platges d'aqui són força menys desenvolupades que les de la veïna Sudàfrica, a uns pocs quilòmetres de distància... com tota la resta, vaja, i això et fa tenir la sensació d'estar REALMENT en un lloc diferent. Sudàfrica és diferent, absolutament, però té un nivell molt semblant a l'europeu en moltes zones, amb lo que a vegades, en un centre comercial, et sents com a casa... a Moçambic en canvi... tot és encantadorament rural... no sé si encantador per ells.. però almenys per mi... i semblaven ben feliços, de totes maneres :-D

En quan a "coses" que vam fer, la veritat és que no n'hi ha masses... tot plegat va estar sumit en una gran atmòsfera de relax... però de veritat que la zona convida 100% a això.. tothom sembla prendre's les coses amb molta calma, només destorbada per quatre ocasionals capullos sudafricans amb sorollosos quads. Els quads, pel que sembla, són un problema seriós, en relació al respecte a l'entorn tant natural com social. Diuen que és molt comú que munions de sudafricans es desplacin fins a aquestes zones properes a la frontera, aprofitant que no hi ha ni carreteres i que tot és ple de pistes presumiblement divertides, per fer el garrulo amb els quads...

No puc definir millor la platja i la zona que amb unes fotos, que després d'una mica més de parrafada trobareu.

Vam dinar/berenar opíparament en un altre xiringuito -peix del dia, el que pesquin, vamos-, per traslladar-nos obedientment de nou a fer unes copes al Cafè del Mar, com que diuen que és l'únic que val la pena...

No ens va ni sorprendre el més mínim trobar-nos en una de les taules la familia de marres amb el nano del cabell ros i curiós. De fet, també ens l'havíem trobat pel matí fent una caminata per la platja... però vaja, que ja era com un més, el tio, i ja ni ho comentàvem!

Anant amb molta cura de no anar massa tocats i repetir les desafortunades discussions del dia anterior, vam beure amb relativa moderació i, després d'una caminata nocturna per la platja, ventosa i amb un cel i una llum espectacular, ens vam retirar als nostres aposentos. Tingueu en compte que al dia següent ja marxàvem, i ens quedaven un pilot d'hores de carretera, amb lo que un merescut descans no estava de més.

A més, en Jonny s'havia apuntat a una baixada submarinística matinera, el diumenge, de la qual en va tornar molt content i excitat, comentant-nos la de taurons que havia vist, i com d'aprop que estaven. Em va fer les dents llargues, i em va recordar com, anys enrere (molts anys enrere! sniff) l'Albert Carrillo m'insistia en fer algun curs de submarinisme, ja que ell n'era (i n'és, pel que sé) un apassionat... pues jós... ara me n'arrepenteixo, de no haver-lo fet... crec que en els pròxims mesos m'ho intentaré treure -no a Noruega, per descomptat-. Segur que serà una important part d'algun llunyà post, així que ja veureu!

De fet, i sense que vingui a cuento per res, l'altre dia m'estava preguntant quan de temps duraria, escrivint aquest blog... ja que sóc ben conegut per començar moltes coses i no acabar-ne gaires.... de fet el blog no es pot "acabar", així que no sé com considerar-ho... ara per ara estic molt motivat i satisfet, com segur que podeu notar, així que durarà un bon temps... accepto porres :-)

El matí de diumenge va donar per poc més que per una remullada ràpida tot fent el capullo amb les ones, notant la forta corrent que hi havia per sota, i per l'últim àpat ben barat, un generós esmorzar. De seguit vam carregar els trastos al mateix toyota pick-up de l'any de la quica, amb el mateix conductor silenciós, i vam partir cap a la frontera, deixant enrere l'encantador enclavament de Ponta do Ouro.

Un cop més, drets dalt del pick-up, experiençant els vents a la cara i al cabell, vam trobar-nos als nens demanant sweets, sweets que sàviament havíem anat guardant durant el cap de setmana... també hi havia nens més grans, a partir de 12, que no estaven per tonteries i demanaven "raands! rands!" :-p

Quasi em descuido de comentar que Moçambic està considerada zona de malària de baix risc, i que d'insectes i mosques no n'hi faltaven pas. Vam consultar abans de baixar al Jonny i a la Sevika a veure quines precaucions havíem de prendre, i ens van contestar que gintonics, que ténen quinina -la tònica-, i és bona per les picades... els hi vam fer cas i no vam prendre especialment res... però després de coneixer-los més, i veure que no són precisament un exemple, els nanos, no sé si la pròxima vegada els hi faré cas. :-) Si ni tan sols m'agrada el gin tonic, a més!

Vaig tornar amb unes quantes picades, com tots, però sembla que cap d'elles va ser d'un dels minoritaris mosquits infectats, així que aquí em teniu, vivito y coleando, que diuen :-)

Després de saborejar aquests últims minuts a Moçambic, i desitjant tornar-hi algun dia o altre -sense presses, però, encara que els llocs canvien a velocitats terrorífiques, avui en dia, així que no sé si seguirà així, quan hi torni-, vam arribar a la frontera, desfent els tràmits de dos dies abans, i pujant resignadament al cotxe, ens vam llençar a les últimes hores del nostre viatge.

Com sempre, els viatges de tornada sempre són molt menys excitants que els d'anada... les anades sempre són com més animades, estàs esperant amb candeletes arribar a on hagis d'anar, i això fa que tot plegat sigui com més emocionant. A la tornada, majoritàriament estàs cansat i el que t'espera a la fi del trajecte no és més que la vella rutina de cada dia. En el nostre cas això no era així ben bé, ho sé, però era per parlar en general :-)

Segueix fent molta gràcia, però, que la gent et saludi amb la mà quan passes amb el cotxe, cosa que fa que ràpidament actuis mimèticament i saludis a tot déu. Això, aquesta petita interacció humana tan inhabitual a les nostres terres, tan simple, t'apropa molt més fàcilment a la societat i a les persones d'aquestes terres. I és que un cop més es demostra que nosaltres, l'home blanc, que ens creiem tan llestos i guapos i millors que ningú més, tenim MOLT per aprendre d'altres races, pobles i cultures.

Vam tenir sort de no trobar massa trànsit a la tornada, ni tan sols a l'entrada de Joburg, i el trajecte es va fer força curt. Més tenint en compte el petit consell al conductor de que hi havia una carretera més ràpida i curta... ehemm...

Ni tan sols vam trobar el paio de la samarreta de Trivium, a més!!

Per davant teníem 4 dies a Johannesburg, sense masses activitats preparades... però segur que trobarem alguna cosa a fer!!

Així ho veureu al pròxim post!! :-D

Ale! Afotos!

Comencem pel trajecte fins allà, que ens vam tirar les nostres bones hores per arribar-hi, i, tal i com el lema del consorci de carreteres sudafricanes diu, "The journey is the destination"... i el journey tenia moltes coses a oferir :-)

De bon matí, carreteres inmenses, llargues, buides i de qualitat... un temps dubtós, i el sol que intenta aparèixer d'entre els núvols...


Aquest mercat tan atrafegat, arrenglarat al costat de la carretera, ens el vam trobar, si no vaig errat, al poble de Carolina, al bell mig de la volta inútil de camí a Moçambic.


Ja a Kwazulu-Natal, el terreny és molt més agreste, verd i accidentat. Una presa creava aquest bonic embalsament.


I just al costat de l'embalsament (possiblement inclús tiro la foto des del mateix lloc, i només m'he de girar 90 graus, hi havia tot de nens venen afarrissadament amatistes. En Jonny i la Sevika van negociar un rato a veure si pescaven un gran xollo, però al final res de res.


I arribem a la frontera!! Ja carregats dalt del pick-up.. en primer terme, la chabola del cantó moçambiqueny, i en segon, la casa apanyada dels sudafricans...


Les pistes de sorra i el paisatge ondulant que ens havien de portar fins a Ponta do Ouro


Un cop allà, el que trobem és un temps força inestable, ensenyant-nos un mar enrabiat i amenaçador!


Amb lo que sempre està bé tenir una figura serena i meditativa per guiar les excentricitats del temps cap a bon port i evitar mals majors!


El Motel do Mar, el "resort" on ens allotjàvem, tenia un encant rústic especial-d'altres l'anomenarien cutre-. El nostre apartament és el quart o així tal i com es veu aquí... no estèvem en primera línea de mar ni de conya :-)


Els colors i la disposició en aquesta foto són ben guapos... el que no tinc clar és per qué no vaig esperar / tirar una altra foto sense aquesta penya caminant pel mig... perquè tampoc és que ni hagués tanta, de gent...


La Forestinha! :-)


I em sembla que encara no he posat cap foto seva des que he començat les sèries, i això no pot ser, home! Els nostres companys i hostes, la Sevika i en Jonny, gaudint d'un petit piscolabis a la Florestinha do Indico!


Disfrutant un nou dia, aquest si assolellat, a la fantàstica platja de Ponta do Ouro... en posarem unes quantes... tot i que val a dir que les fotos no li fan gens de justícia, a la platja... de fet, abans d'anar-hi vaig buscar afotos de Ponta do Ouro a internet, i no semblava gran cosa... segueix sense semblat tan agradable com realment és, en aquestes fotos...



De boles com aquestes n'hi havia moltes... a primera vista semblava un coco o algo, però per dins tenien una consistència carnosa i "animal". La veritat és que no tinc ni idea de què és...


Quina bonica flatugrafia!


Al mig de tant llarg i estressant dia, hi havia d'haver lloc per xurrupar com déu mana una bona cairpirinha!!


A Moçambic tot és, pel que vam veure, molt rústic. Aquest camió molava un ueb. No és que tingués res d'especial, es clar... hagués molat que ens haguessin vingut a buscar a la frontera amb aquest, en comptes del Toyota vell!


El camp de futbol... amb un nano espontani i el paisatge "tropical" de la zona... hummm... ostres... quan hi penso se'm fa la boca aigua de nou!! Quin lloc més guapo!!


A la nit, al Cafe del Mar, la Tiffany i la Sevika, demostrant qui és la guapa del grup ;-)


I a l'altre cantó de la taula, els mascles! Demostrant-ho també! :-p


Em sap greu no tenir cap foto del paio de la samarreta de Trivium... no sé com no li vaig tirar... amb la de tropocientas fotos que tinc :-)

Esperem que el contrast del vostre monitor sigui suficientment alt com perquè pugueu apreciar aquesta foto amenaçadora siluètica nocturna, amb una fresca brisa portadora de nova tempesta.


I s'acaba la visita moçambiquenya!! De tornada cap a la frontera amb el pick-up de nou, pelo al viento. La Sevika es va allotjar còmodament al costat del conductor, mentre nosaltres ens despentinàvem sense pietat. Sempre diré, de totes maneres, que una de les grans recompenses de portar el cabell llarg és que et vingui el vent a ala cara, i notis el pes del cabell fent-te un lleuger massatge a cada un dels porus. Una de les penitències, però, és que el vent et vingui per l'esquena :-)


I ja la última, que n'he posat moltes però espero que les fotos no se us facin pesades! Una interessant foto. A la llarga carretera, posta de sol i fàbrica inimmutable, deixant anar els seus fums sense pietat.


Pues això és tot de moment! Continuarem amb les sèries ben aviat! Disfruteu i descanseu fins llavors ;-)

2 comments:

Anonymous said...

Huolaaaa!!

Ja torno a estar connectada al món de la informàtica. És que va petar el portàtil que teníem, i en vam haver de comprar un altre (això significa que vaig perdre molta informació, perquè els que som de lletres i no entenem ni un borral d'informàtica, no solem fer còpies de seguretat per si passen aquestes coses´...). Total, després ens han hagut de formatejar-lo tot, configurar de nou internet (perquè en cosí d'en Jordi és un dels que ha muntat la xarxa de wifi, o guifi, no sé com l'escriuen ells) i... com queel sabater és el més mal calçat, fins aquest mes no ens ha funcionat!! I tampoc era plan de fer-ho des de la feina (que, per cert, vaig de "putu" cul!!! Han fet fora a la Secretària de l'Ajuntament per inepte, i ara.. a que no saps qui ho és? -no sé per què faig aquesta pregunta, ja que la resposta és evident, oi?-). Però avui, que ha acabat la Lliga regular de bàsquet (de la LEB-2, on som l'Akasvayu Club Bàsquet Vic), m'he disposat a tornar a tenir contacte amb el meu viatger cosí (o cosí viatger, vaja). Saps que hem acabat quarts (de bàsquet) de la Lliga "nacional"? Doncs, sí noi, hem quedat quarts (i una mica més, segons!). La setmana que ve juguem el primer partit del play-off d'ascens a LEB-1!! Una passada d'equip, tenim!!!

Bé, també em presento a les eleccions municipals per Vic (com no podia ser d'altra manera). Total, que el dia 11 de maig, estaré en plena campanya electoral.

T'escric tot aquest rotllo, perquè m'he empassat els teus posts des del gener fins ara!!! Això vol dir, que tinc dret a fer-te un rotllo de "ca l'ampla". La sort és que són les 2 de la matinada i tinc son. I les idees m'avandonen poc a poc, també se'n van a dormir. O sigui que encara em quedarà algun altre comentari llarg a fer-te!

Apa! Fins aviat!

Una abraçada,

Carme

bert said...

Carme!!
Se t'extranyava per aqui, que feia segles que no comentaves!!
Des del gener fins ara!! Tot d'una tirada!!! :-O Wow! Això si que és tenir valor!! Bisca bisca!! Me'n congratulo!!

Et felicito pels teus ascensos personals i els presumibles ascensos del teu equip! A veure si t'ascenses cap aquí dalt algun dia, dona!

Els meus pares han estat aqui aquest cap de setmana, per cert. Pregunta'ls-hi a ells pero crec que tot molt be!!

Et responc mes al seguent comentari!!

Cuida't fins llavors!!

I sort a les eleccions!!