Ens posem de nou en context: hem passat les pràcticament últimes dues setmanes a Hat Noppharat Thara, a la costa de la província de Krabi, a l'oest del sud de Tailàndia. Durant aquests últims dies en Jaden, germà de la Tiffany, ha arribat amb la intenció d'acompanyar-nos durant, com a mínim, un mes.
La costa oest de Tailàndia, banyada pel mar d'Andaman, amb les seves aigües calmades i càlides, i amb les seves impressionants postes de sol, ha estat la nostra casa durant tres setmanes. Tot té un final, però, i arriba el moment de deixar-la enrere, i centrar-nos en la costa del golf de Tailàndia, a l'est del sud del país.
Les principals destinacions, en aquesta costa, són les illes de Ko Samui, Ko Pha-Ngan i Ko Tao. En un principi a mi m'hagués agradat anar a totes, però el temps s'està convertint en limitat, i no vé de gust l'haver de canviar de lloc cada parell de dies, així que la nostra primera decisió, a semi-contracor, és la de saltar-nos Ko Samui. Aquesta illa és la més gran, popular i desenvolupada de les tres. Estic segur que escapar-se d'aquest desenvolupament hagués sigut relativament fàcil, i que la illa ha de valer la pena. Pues res. Esperem compensar aquesta pena amb glorioses experiències a Ko Pha-Ngan i Ko Tao.
Per arribar fins a Ko Pha-Ngan des de Noppharat Thara, i concretament fins la platja de Hat Thien, a la costa est, que és on hem decidit estar-nos, hem d'agafar sis transports. Primer un sawngtaew fins a Krabi, i des d'allà un bus fins a Surat Thani, capital de la província on es troben les illes. Com que el ferry no surt exactament de la ciutat, encara haurem d'agafar un altre bus, fins al port. Llavors el ferry. I un cop a Ko Pha-Ngan, un sawngtaew des de Thong Sala, el poble més important i on el ferry arriba, fins a Hat Rin. I des de Hat Rin encara una longtail fins a Hat Thien, ja que no hi pots arribar per carretera. Què us sembla?
Ens esperen doncs unes 9 hores de saltar de transport en transport. I més val que ens ho prenguem amb filosofia. Els busos, generalment i per sort, a part d'estar plens de motius roses, gaudeixen d'elevats estàndards.
Deu ser afortunat, això de ser tailandès, perquè sembla que tothom sap fer massatges. Així que en qualsevol moment, la teva senyora o qualsevol altre conegut et pot massatjar un lloc o altre. En aquest cas és al bus, un petit massatge al coll, però ho hem vist ja unes quantes vegades, en diferents situacions.
El bus de Krabi fins a Surat Thani tarda aproximadament unes 3 hores, i trnascorre enmig de camps i ruralitat. Surat Thani, però, sembla una massa de cases, cotxes, cables i urbanisme en general. És una impressió basada en ben poc, ja que no ens hi vam estar més de mitja hora, però és una impressió.
El viatge en general no surt massa barat: 60 Baht pel primer sawngtaew, 140 pel bus Krabi-Surat Thani; 100 més pel bus fins al ferry (estafa); 220 pel ferry... ja en tenim 520 només per arribar fins a l'illa (això són aproximadament uns 10 euros). I a l'illa ja us explicaré.
Si Surat Thani no convidava massa, Donsak, que és el petit poble on es troba el port, ja és una altra cosa. Comprovem feliçment com per molt que haguem canviat de costa, les aigües segueixen blaves, cristal.lines i calmades. I la costa, pues també segueix més o menys igual.
Ale doncs, deixem enrere terra ferma i anem en busca de les illes.
Hi ha diversos ferrys, que fan el trajecte des de Donsak (o qualsevol dels altres ports al voltant de Surat Thani, que n'hi ha tres) fins a Ko Pha-Ngan. El que ens va tocar a nosaltres va ser un ferry per cotxes ben gros i amb molt d'espai per apalancar-se, cosa que celebro i que m'agrada molt més que aquestes barques-bus on només pots seure en un estret seient.
Potser serà perquè la lluna plena va ser només tres o quatre dies abans, però hi havia un sorprenentment baix nombre de turistes utilitzant el ferry. La majoria d'ocupants, de llarg, eren locals, tots ells es sentien com a casa.
Si el normal en aquestes barques és que els bars siguin ridículament cars, en aquest cas (potser perquè vam enganxar la barca pels locals... que els turistes prefereixen les barques-bus) el bar era baratíssim, i les birres encara més. Alegria, doncs.
A partir d'aquest post (i també va passar a l'anterior) comptarem amb la inestimable ajuda fotogràfica d'en Jaden i la seva nova càmera. Així que poden passar dues coses: que l'estàndard de les fotos pugi, ja que podrem triar entre més; que el nombre de fotos a cada post (oh no terror) pugi també. Ja ho veurem doncs, què passa.
El ferry va tardar un parell d'hores i mitja, més o menys. Quan ens acostàvem a Thong Sala, el poble principal de l'illa de Ko Pha-Ngan, en Jett va comentar emocionat "sembla Espanya!". I moltes vegades diu tonteries, en Jett, però aquest cop crec que té un punt.
Thong Sala està al sud-oest de la illa (una illa que té, més o menys, forma quadrangular). La nostra platja està al sud-est. I en aquesta foto, tirada des de Thong Sala quan vam arribar a mitja tarda, podem veure què passarà: que aquí hi ha posta de sol sobre el mar (o més o menys, en aquest cas) i nosaltres no en tindrem. Què hi farem.
Arribar des de Thong Sala fins la nostra platja de Hat Thien va ser ràpid, infotografiat i car. El sawngtaew costa 100 B i la barca 150, 5 euros en total, per persona. I són preus per tothom (el que passa que gairebé tothom són turistes, es clar, i si no ho són, viuen del turisme i gaudeixen dels seus beneficis econòmics). Vam passar per Hat Rin, a l'extrem sud-est de l'illa, i seu de la Full Moon Party, per comprovar que té una platja força guapa i un desenvolupament força asquerós. Per anar des d'on ens va deixar el sawngtaew fins on vam agafar la longtail havíem de passar pel costat de la piscina d'un hotel, i el panorama era dominat per nois musculitos i noies galarnejades molt i molt preocupats per fer-se veure i que tothom admirés els seus respectius atributs. Què voleu que us digui. Curta impressió de Hat Rin, de nou, però impressió a fi de comptes.
Hat Thien només està dues platges més enllà de Hat Rin, però sembla un altre món. No és que no hi hagi desenvolupament, eh, que n'hi ha, i força. Un centenar de bungalows, la majoria força senzills, ocupen pràcticament tot l'espai ocupable, però es respira un aire de tranquilitat interessant. La platja està dominada per una espècie de resort de yoga i demés anomenat "The Sanctuary". La veritat però és que transpira pretensió i aires de superioritat per tot arreu, tant el resort com la gent que s'hi està.
Nosaltres vam acabar agafant un parell de bungalows amb els Family Bungalows. Els bungalows eren pràcticament iguals que molts d'altres, i el preu també era el mateix. 300 baht per nit (6 euros). I la nostra idea, era estar-nos-hi aproximadament unes 5 nits.
He aquí els bungalows, que no donaven al mar (molt pocs en donaven: la platja és petita), sino a una mica de jardinet.
I un detall important: portem un mes a les platges de Tailàndia, el paraïs dels bungalows. I abans, a Indonèsia també n'havíem ocupat algun que altre. I mai fins ara havíem pogut gaudir del que havíem vist a molts altres gaudir: una hamaca al porxo! Al.leluia!!
A dins, tot força rústic però absolutament suficient.
Els Family Bungalows no tenen bar/restaurant, però just al costat hi ha els Love Lip bungalows (que us deixo desxifrar a vosaltres mateixos què vol dir aquest extrany nom), amb el seu restaurant i la seva tele comunitària. Aquí hi vam veure, per donar un detall molt poc important, Sweeny Todd i Commando, peli vuitantera del Schwarzzenegger. I si quan tenia menys de 10 anys aquesta peli em va semblar espectacular, suposo, ara em va semblar un horror infumable.
Per cert, fixeu-vos amb aquesta espècie de coixins, que són molt comuns, a Tailàndia. Hem llegit a algun lloc o altre que, un cop t'hi acostumes, són tremendament còmodes. Doncs bé, sembla que jo no m'hi he acostumat encara, perquè tot i provar-los aquí i allà els trobo mal fets de collons.
No hem comentat encara perquè vam triar la platja de Hat Thien, si sembla tan remota. Per això mateix, doncs. Hem estat quinze dies envoltats de gent a la costa de Krabi, i d'aquí poc seltarem a les ciutats de Tailàndia, també abarrotades de gent. Ara és la nostra oportunitat, doncs, de difrutar dels nostres últims moments de tranquilitat i paraïs. Sembla que la cosa va per bon camí, observant les calmades aigües nocturnes poc abans d'anar a fer nones, ja que el llarg dia de viatge ens tenia una mica petats.
I un dels múltiples bungalows de la platja, en una foto de brillants contrasts, formes i colors. En Jaden ens ha vingut amb un trípode, lo qual dóna per moltes noves i excitants possibilitats.
Així que, com que com dic estàvem petats, i havíem vingut aquí en mode relax, cap allà a les 11 ens en vam anar tranquilament a dormir. I quina va ser la nostra sorpresa quan, al cap de poc, un estrident chunda-chunda va començar a sonar per entre les palmeres: una rave!! Es veu que, cada divendres, hi ha rave en un bar de la platja. O sigui que, no tan sols en ténen prou amb muntar raves a Hat Rin i d'altres llocs principals, que fins i tot a aquells llocs on hi vas per escapar-te de les raves hi ha raves. Es clar que et poden dir, si no t'agraden les raves, veste'n a una altra illa, que aquesta és la illa de les raves. I es clar, què els hi dius! No m'agradaria sonar avorridot eh, ni que m'he fet gran ni res d'això, però ja us dic que a mi ni les raves ni la música que hi sona (ni la gent superposada dansant frenèticament, ja que ho comenteu) mai m'han dit ni em diuen absolutament res.
Força gent a la platja hi va anar, però, per molt resort de yoga que fos. I pel matí, quan ens vam aixecar, la cosa encara anava a tot drap (jo sóc d'aquells que dorm en pràcticament qualsevol situació). Aquí una foto ràvica matinera dels que hi quedaven.
Com a anècdota, una noia que va venir amb la longtail fins aquí amb nosaltres ens va comentar que venia a pintar, i per això havia escollit aquest racó. Per desgraciats motius, i sense saber-ho, va acabar agafant un bungalow JUST al costat d'aquest bar. El matí següent ens la vam tornar a trobar violentment desesperada per escapar-se d'aquesta platja. I és que ja podrien avisar.
Bé... nosaltres a lo nostre. Com que estem a la familiar costa est, el sol ja no es pon al mar, sino que hi surt, així que hem de referir-nos a les primeres hores del matí per veure la platja il.luminada amb màgics colors. Una platja, per cert, que no ho he dit encara, però ja anireu veient que és magnífica.
Evidentment no és apreciable a la foto, però és certament paradoxal la visió de tranquilitat i silenciosa meditació de la Tiffany i d'altres personatges, amb el chunda-chunda provenint de les profunditats de la cala.
Com que no he sabut descobrir que la nostra càmera tingui cap mode panoràmic (i si el té, la veritat és que tampoc mai he sigut gaire habitual en utilitzar-lo), us ho haureu d'imaginar mitjançant les tres fotos següents. La platja de Hat Thien en tota la seva plenitud: roques granítiques, aigües clares, poc profundes i calmades, palmeres i d'altres arbres escènics, i tants bungalows com són possibles amagats rere aquests arbres. Una preciositat, Hat Thien, ja us ho dic.
La segona.
I ale.
I la manera com ens ho vam mirar va ser la major part del temps aquesta. Sobretot no ens estresséssim, eh.
Això de les hamaques surt a tots els catàlegs i sembla un fet estàndard, a Tailàndia, però noi, per un motiu o altre encara no havíem tingut la ocasió d'utilitzar-ne cap (sembla increïble, ho sé). Així que creieu-me que aquí ho vam aprofitar!
En aquesta platja en particular n'hi havia per tot arreu, d'hamaques: als bungalows, als restaurants i sota qualsevol parell d'arbres. Fixem-nos en aquests de ben interessants, d'arbres, durant aquests moments de reflexió hamaquil.
Si us fixeu amb el títol parlo de yoga (tick), raves (tick) i hamaques (tick). Però... què passa amb la boxa. Doncs bé, pujant per les roques de la dreta de la platja (tres fotos més amunt, les que veieu al fons de la imatge) vam arribar a, primer que res, un mirador interessant, amb un banc on no et tocaven les peus al terra.
I aquí dalt, un "Muay Thai boxing camp"! És a dir, un campament per aquells que volen aprendre boxa tailandesa. Aquí en veiem el ring. Si bé ara no hi ha ningú, practicant, si que d'altres moments hi havia nois i noies occidentals fotent-se d'hòsties i amb les cames ben vermelles. Sembla que és popular, entre els visitants, l'aprendre boxa tailandesa. De totes maneres, resulta curiós el fet que en una mateixa i petitíssima platja, s'ajuntin els ioguis amb els boxejadors, tot amanit amb una mica de raves. Per sort, als passius sempre ens queden les hamaques!!
La majoria de gent que corria per aquí, però, venien pel yoga i els centenars de cursos de renaixament i respiració i meditacions i qualsevol cosa que us pugueu imaginar. Si voleu que us digui la veritat, però, la gent en general (que no tothom eh) em va semblar una mica flipada, i amb uns aires de superioritat i "jo sóc especial" que no podien amb ells. Em semblava a mi que això del yoga té com a principal objectiu la búsqueda de la unitat entre la persona i el món que l'envolta, no la insistència i l'adoració de la individualitat. Encara que, es clar, pobre de mi, què sé jo.
En tot cas, estava tot plè de hippies, que a ja ben curta edat eren capaços d'excel.lir en algunes habilitats hippies.
I aquesta senyora..? Va aparèixer enmig de la tarda (mentre jo estava tranquilament a l'hamaca) i es va plantar, literalment, al mig de la platja. Per començar, no hi veus massa locals, en aquesta zona. Suposo que deu tenir algun objectiu per la millora de la circulació o algo, el crear pes sobre les cames, però així de bones a primeres la impressió va ser una mica extranya.
Tenint en compte que la platja és relativament remota i que no hi ha locals (amb lo qual tampoc hi ha restaurants per locals), les opcions gastronòmiques són limitades i, sobretot, cares. Està clar que, si vols escapar-te de les masses has de pagar un cert preu, i de vegades val la pena. El menjar estava força bo, però, cosa que com a mínim s'agraeix. D'entre les quatre o cinc opcions més o menys semblants, destacarem la qualitat i, sobretot, l'encant als Hat Thien Bungalows & Restaurant. Just davant de la platja, amb cadires encarades pel disfrute visual.
Per subratllar aquest sentiment de comunitat (una mica dubtós i artificial) que domina aquesta platja, els mateixos Hat Thien Bungalows anunciaven un "mercat gratuït" els diumenges al matí, al qual podies agafar el que volguéssis i deixar-hi una donació. El que va resultar ser és que algú que s'havia estat, pel que sembla, mesos, en aquests bungalows va acabar deixant-lis un parell de maletes plenes de roba, llibres i trastos varis que molt possiblement no podrien carregar de tornada. I com que a nosaltres això de les coses gratis ja ens agrada, doncs ens hi vam passar.
Majoritàriament es tractava de roba de noia (i de talla molt més gran del que gasta la Tiffany), però en Jaden va trobar un sac de dormir (de llençol, no un sac en si) que havia estat buscant per tot arreu sense èxit. I segur que aquest va ser el motiu pel qual vam acabar venint. Aquí veiem el racó dels trastos i en Jaden tot feliç.
Entre les moltes coses a triar i remenar que hi havia, estava plè de llibres i revistes. Quan li vam oferir al Jett que podia triar el/la que volgués, no ens va sorprendre gaire quan, demostrant un cop més la seva genuïna obsessió pel poder i la riquesa material, triés la revista del Wall Street Journal. No fa falta dir que després de dos minuts literals de llegir-la, se'n va avorrir i va tornar al seu lloc original.
I en Jaden que demostra una mica més de profunditat i recerca espiritual.
Una altra cosa que no hi havia, aquí, eren massatges barats a peu de platja. Cap problema, però, ja que en Jett apren les coses ràpid!!
Això dels paraïsos tropicals dóna lloc a infinitat d'escenes de fraternal felicitat. Clar que si. La Tiffany i en Jaden han viscut junts en un parell d'etapes, així que històricament han tingut una relació força estreta.
Com que les mars estaven calmades i ja hem arribat al final de la època de pluges, uns nanos de la cala van muntar una plataforma que es veu que munten cada any, de manera que puguis nedar-hi i tirar-te a la tumbona. Veure com ho feien, per cert, va ser tot un espectacle seguit amb furor des de la platja, amb els paios des d'una longtail arrastrant la plataforma amb les mans...
Però per aquelles coses que només Murphy entén, al cap d'una mitja hora (en sèrio) de que els nanos haguéssin donat per acabada la seva feina... patam! Nubarrons amenaçadors a l'horitzó, acompanyats de vents huracanats que anunciaven tempesta inminent.
I tal dit tal fet. En pocs minuts, els cels blaus es van ennegrir i la pluja anunciada va començar a caure sense remissió. I les mars calmades es van tornar braves, i tot és molt dramàtic i tal.
Un parell de detalls de la pluja, que sempre són macos...
I el segon.
Com a resultat d'això, i no és conya, durant la resta de dies de la nostra estança, ja no vam tornar a veure el mar calmat. El primer dia després de la pluja hi havia onades bastant grosses, i tot i que la cosa es va anar tranquil.litzant poc a poc, mai va arribar a completar-se. Què hi farem. El mar brau tampoc està malament, i és fotogènic igual. La platja, però, sembla una altra totalment diferent.
Tot i que tota aquesta zona és com un raconet amb aires força quiets i algunes llacunes que et farien pensar que hi trobaríem desenes de milers de mosquits, no va ser així. Potser també vam notar especialment el canvi venint de l'hotel on estàvem a Noppharat Thara, que era un horror. Un dia qualsevol, però, vam poder descobrir el perquè, d'aquesta benevolència. Acompanyat d'un soroll atronador, una boirina insecticida es va anar escapant per entre els bungalows, creant un pestasso important i enduent-se per davant tot mosquit que s'atrevís a existir. I sembla ser que això ho fan un cop per setmana. Una mica exagerats.
Aquesta metafòrica foto simbolitza la renaixença del cuc acapollat Jett com a esbelta i gràcil papallona.
Quina gran sorpresa la meva quan, tot remenant entre els llibres que poblaven un dels restaurants de la platja (tots els hotels i restaurants estan farcits de llibres abandonats i bescanviats per viatgers, aquí) vaig trobar-me aquest Mortadelo! Ostres tu! La d'anys que feia que no en llegia cap, de Mortadelo, amb lo afeccionat que n'era als meus anys mozos! Me n'alegro que la sapiència del senyor Ibáñez dongui voltes arreu del món!
I evidentment, em va faltar temps per robar-li el capoll al cuc Jett (que ja l'havia deixat estar tot papallonejant igualment) i apalancar-me per disfrute mortadel.lí. N'hi havia quatre, d'històries (entre elles Atenes 2004) i me les vaig empapar una rere l'altra. Hores de disfrute que em van fer recordar el perquè m'agradaven tant en el seu moment. I n'hi vaig traduir una de sencera al Jett, que s'anava partint la caixa cada dos per tres. Un bon començament!
Per cert, que no m'agradaria ser pretenciós, però llegint aquests mortadelos em vaig adonar que el meu estil escriptural està clarament influenciat pel genial Ibáñez. Mai ho havia pensat, però tenint en compte la quantitat que en vaig llegir, de petit i pre-adolescent, no m'extranya gens.
Deixarem aquí aquest primer post sobre la nostra estança a la paradisíaca illa de Ko Pha-Ngan. Tot i els seus molts afegitons, el lloc és indubtablement fantàstic, i per això es mereix un segon post farcit de noves múltiples anècdotes i demésos!!
Apalis doncs, fins llavors!
