Wednesday, May 28, 2008

Ambaixadors X: Aniversari a la Gran Via Verda

Aquest títol, com d'altres altres vegades en aquest tan explícit blog, és certament explícit. Per una banda, la ruta que ressegueix més o menys la costa des de Cairns fins a Townsville, està plena de sorprenents atraccions i rep el nom de "Great Green Way" (la Gran Via Verda). I durant la nostra estància a la via en qüestió, un servidor va entrar a formar part del grup d'aquells que ténen 29 tacos i es troben, ja, a les portes de l'abisme!

Però cada cosa al seu temps! Aquest amic animaló verd, mig aranya, mig crustaci, que salta i camina, ens guiarà en el nostre periple per la via en qüestió!


El fet que s'anomeni via verda no és per res, sino que, tal i com diu la nostra fidel Lonely Planet, tota aquesta zona és "wonderfully fertile". El motiu és que és l'àrea d'Austràlia on hi plou més, amb la qual cosa la vegetació creix verda, constant, i ufanosa com ella sola!


Hem de fer una menció especial pel primer poble al que ens vam parar en aquesta ruta. I al qual ho vam fer de pura casualitat: Babinda. Al ser entrada la nit quan vam sortir de Cairns, i tot buscant un lloc adient per passar la nit, vam triar la primera atracció natural que hi hagués, siguent aquesta uns tals "The Boulders" a Babinda. El motiu de triar la primera atracció natural una mica apartada de la civilització és que ens permetria
aparcar còmodament al pàrquing del lloc amb la seguretat que ningú apareixeria durant la nit (tal i com ja hem fet d'altres vegades). Però a l'arribar als Boulders en qüestió va resultar que hi havia una zona de càmping gratuït habilitada, amb dutxes i facilitats dignes de càmping de pagament! I no només això, sino que Babinda, amb la seva absoluta petitesa, també en disposava d'una altra, de zona de càmping gratuït, a l'altre extrem del terme municipal.

Per aquest motiu, vam decidir estar-nos-hi a totes dues, què carai, i retre homenatge a la zona de Babinda durant un dia i pico sencer! Tres hurres per Babinda!

I ben contents que hi estem, d'haver estat un temps per aquesta zona, ja que ens era absolutament desconeguda, no apareix a les guies ni res, i és ben placentera, la tia!

En primer lloc, els Boulders, que són tot de roques enmig d'un riu, un riu que en un moment donat crea un gorg petit però espectacular. Recorda vagament al Mossman Gorge.


El gorg que comento, amb aquestes capritxoses formes causades per l'erosió continuada sobre el granit, és realment especial, un cop més amb aigua excepcionalment clara, com és costum d'aquesta zona.


Una perspectiva diferent. Seguint amb els recordatoris, em recorda al Cobbold Gorge, que no vam poder visitar quan recorríem les nostres mines bovines, ja que només és accessible amb 4x4. Amb lo qual em congratulo enormement d'haver anat a petar aquí per admirar aquesta similar atracció.


Un curiós cuquet crea aquesta espècie de butllofes una mica fastigosetes a les fulles...


La nostra benvolguda furgoneta ambaixadora, tota colorida ella enmig de la frondosa verdor generalitzada.


Movent-nos uns quilòmetres, encara dins l'àrea de Babinda, hi trobem les espectaculars Josephine Falls. Si us imagineu que la Tiffany es diu Josephine entendreu perfectament la broma.


I oh quines boniques cascades, aquestes Josephine Falls. Afirmo amb absoluta seguretat que amb el temps que porto a Austràlia ja he vist més cascades espectaculats que a la resta de la meva vida. I tampoc t'ho penses, que n'hi ha tantes, i de tan guapes, oi? O si? Jo no m'ho pensava....


El bany a les piscina inferior és excepcional, però l'aigua és freda de collons. Tot i així, amb la valentia que ens caracteritza vam fer una ràpida submergida, astorats amb la quantitat de gent que hi havia i amb l'aparent impassivitat amb que es movien per l'aigua, considerant que, sincerament, era freda de collons.

D'altres es benagloriaven de passar l'estona capturant vida animal, amb la malèvola intenció de traslladar-la a la barbacoa.


La nostra última etapa de l'homenatge a Babinda, tenint en compte que el poble de Babinda en si no tenia massa res (a part de bona gent i bones intencions, que de fet és força), és la propera platja de Bramston Beach, com sempre verge i encantadora, i on hi vam trobar una interessant parella setantanyera lituana plena de batalletes interessants.


Aquests dies, per cert, estem al voltant de la lluna plena. De fet, aquesta pregunta suposo que és una mica tonta, però... hummm... el cicle de la lluna és igual a tot el món? És a dir... quan és lluna plena aquí a Austràlia també és lluna plena a Catalunya? Si algú en coneix la resposta, i per estalviar-me una búsqueda a google, ho podria contestar aquí, tot mofant-se de la meva ignorància.

Aquí una foto de la furgo sota els efectes d'aquesta lluna semi-plena, apropiàdament (si?) fora de la imatge.


Deixant enrere Babinda i la seva excepcional hospitalitat arribem al primer poble com déu mana després de Cairns. Es tracta d'Innisfail. I el que seria un poble de població mitjana normal i corrent es converteix en una mica especial pel fet que, allà als anys 20, va ser totalment devastat per un dels freqüents ciclons que apareixen per aquesta zona. Aquest fet va fer que ho haguéssin de reconstruir tot, i ho van fer seguint els patrons de moda a l'època, que eren els de l'Art Deco. Alguns dels més fidels o memoriats lectors (o aquells que van estar-hi amb mi) recordaran que una cosa semblant passava amb Alesund, a Noruega. Aquí, però, si voleu que us digui la veritat, considero que els edificis estan força menys currats!


I potser més que els edificis, em va cridar l'atenció una sèrie de mosaics al costat del riu que explicaven la història completa de la zona i la ciutat, força interessants. Per cert, aquí, a menys de 10 quilòmetres del mar, és on el North Johnstone River i el South Johnstone River es troben per formar el que s'anomenarà, ho heu endevinat, Johnstone River. Per si algun cop us ho pregunten al Trivial (versió australiana...)


Aquesta zona, al ser excepcionalment fèrtil, està plena de plantacions sucreres i de fruita. Parlarem del sucre, omnipresent per aquí dalt, en algun altre moment, però respecte a la fruita, et vas trobant tot sovint petites parades al costat de les plantacions amb fruita en venda, ben barata i ben bona. Evidentment, al pagès li surt més a compte i al comprador també. A la parada de fruita de l'Stevo (que no és el mateix que el de Jackass), amb la seva plantació al darrere, hi vam comprar uns plàtans i unes papaies per llepar-s'hi literalment els dits!


Arribats a aquest punt, farem una petita aturada per presentar-vos un petit especial que segur que tots trobareu interessant (o petitament interessant). Una de les atraccions de la zona de les que tothom parla amb més entusiasme es troba a pocs quilòmetres, a la petitíssima localitat de Mena Creek. I es diu Paronella Park.

En Josep Paronella va néixer a la Vall de Santa Creu, un poble minúscul proper al Port de la Selva. Venint de família pobre , siguent el petit de 6 germans, i veient que no li tocaria pas massa herència, va decidir imitar a tants altres europeus que, a les portes de la Primera Guerra Mundial, va deixar una dubtosa Europa en busca de promeses de futur esplendorós a les noves colònies. En aquest cas, i després de prometre's amb la Matilda, va marxar cap a Austràlia l'any 1911 a treballar el sucre, amb el compromís de tornar a buscar a la seva promesa un cop hagués amassat una petita fortuna.

I amb les seves dificultats i molt de treball dur, va ascendir de treballador del sucre a propietari de terres, que va anar comprant i venent més o menys al marge de la legalitat, durant 11 anys, exercint de català com déu mana, i estalviant fins la última pesseta amb l'objectiu d'assolir el somni que el perseguia des d'anys i anys enrere. Que no és altre que el de construir un castell com els que la seva àvia li explicava quan era petit. (No sé si això últim és una llicència sentimentaloide, però vaja...).

Així que, amb la fortuna a les butxaques, va decidir tornar a Catalunya en busca de la seva promesa Matilda, però aquesta s'havia cansat d'esperar, ja que en Josep no li havia enviat ni una trista carta en aquests 11 anys, i s'havia casat amb un altre. Lluny d'enfonsar-se, i amb la determinació que el caracteritzava, en Josep es va prometre amb la Margarita, germana petita de la Matilda, i tots dos junts van navegar de nou fins a Austràlia per dur a terme els seus somnis.

Aquí tenim, per involucrar-vos una mica més amb la història, una foto d'en Josep i la Margarita. En Josep amb un pentinat tot particular i la Margarita, una noia ben alimentada.


I, de la molta gent al món que té un somni, no n'hi ha pas tanta que l'aconsegueix, però en Josep ho va fer. Va comprar unes terres de bosc tropical ben escèniques a Mena Creek, al costat d'una petita cascada, i hi va construir el seu castell. Vaja, més que un castell va construir una espècie de parc amb jardins i edificis amb torretes, inspirats en el modernisme català que recordava de la seva terra natal, i ho va fer pràcticament amb les seves pròpies mans. I aquesta construcció tan poc habitual a Austràlia es va convertir ràpidament en una atracció turística popular a la comunitat, ja que en Josep va obrir els jardins al públic i organitzava vetllades cinematogràfiques i balls (als anys 30 i 40!).

Però, ai l'as! No sé com, però després d'11 anys vivint a Austràlia, i en aquesta zona tan plujosa, en Josep no es va adonar que aquí, les catàstrofes naturals i el poder de la pluja i el vent són bastant incontrolables, i al llarg dels anys, inundacions i ciclons han anat testejant la solidesa de les construccions del parc, no massa sòlides per cert.

I un cop i un altre, amb la determinació que diem, en Josep ho va anar reconstruint, fins que el bon home va morir l'any 1946, deixant el seu somni en mans de la Margarita i els seus fills Teresa i Josep II (que ja es fa dir Joe). La cosa va anar funcionant fins l'any 1967, que la Margarita va morir, i dos anys més tard ho va fer en Joe. Als anys 70 i 80 el parc va restar en més o menys abandó, a la mercè de les inclemències del temps, que ja sabem que són moltes, fins que l'any 1993 els actuals propietaris van venir per aquesta zona de casualitat, van veure el tinglado, se'n van enamorar, el van comprar i ara el cuiden com si fos el seu propi somni.

I aquesta és la història del Paronella Park. Una història certament interessant, sobretot siguent el tio un compai. Espero que no us hagi avorrit massa i que serveixi per crear un vincle sentimental entre vosaltres, oh estimats lectors, i el parc.

Anem a la realitat de la cosa, i a les meves impressions. Primer, el parc és indubtablement encantador. Però no perquè els edificis siguin gens espectaculars, que no ho són gaire, sino per l'absoluta sensació de conte de fades i de realització personal que desprenen. Tot plegat és absolutament amateur, les tècniques constructives, una mica cutres, i tot està mig devorat pel bosc tropical (selva), poderós com ell sol. I això és el que el fa un lloc tan especial.

El motiu pel qual, doncs, el parc i el "castell" està en aquest indret són les cascades, les Mena Creek falls. El que veiem en primer terme és la zona de picnic original al costat d'aquestes i de la piscina.


Si mirem amb més detall, veiem aquest petit edifici d'estil castellesc, menjat per vegetació. Tots els edificis, petits i grans, del parc, segueixen aquest estil i estan construits amb formigó. En aquest en concret, hi van instal.lar una petita turbina hidroelèctrica, la primera del nord de Queensland, que els permetia ser totalment autònoms elèctricament. Un visionari, en Josep!


Molts dels edificis del parc estan mig destrossats a dia d'avui. Ja us dic que ciclons i inundacions, i fins i tot incendis, han anat deixant la seva emprempta. El que millor es conserva, sens dubte, és aquest, que servia al seu moment com a "bar". No em digueu que no és un encant!


I una de les gràcies, sens dubte, és veure com la vegetació li va guanyant terreny a les construccions, donant la impressió que tot plegat és molt més antic que els 70 anys que té...


El parc és força gran, amb petits caminets aquí i allà. En un raconet, les Teresa Falls, amb aquest nom en honor de la seva filla gran. No són gaire grans, però són ben boniques. Ja us dic que tot plegat té una sensació de conte de fades selvàtic bastant important.


Per si fos poc, a la piscina de les cascades, i al riu adjacent hi havia una de peixos i tortugues que tela, i els més petits del ramat eren encoratjats a alimentar-los. A destacar unes anguiles molt grosses i ben alimentades que feien una mica de por. En Jett va disfrutar força, amb el tema alimentici. En aquest punt va tenir lloc una situació curiosa: una família una mica chola estava alimentant els peixos i, en un moment de brillantesa mental, se'ls va acudir tirar-los-hi una mica de sorra en comptes de menjar. En veure que els peixos saltaven en busca de la sorra com si fos menjar, van començar a cridar i riure tot exclamant "Stupid fish!", tot venint a provar que els humans són més llestos que els peixos. Mmm... oi?


També hi havien unes quantes sempre encantadores tortugues, lentament simpàtiques!


En un altre dels racons hi ha un túnel anomenat, apropiadament, Tunnel of Love. El túnel és força lletjot, ja que en Josep no va aconseguir el seu propòsit de muntar-hi un aquari, i la cosa va quedar a mitges. Però amuntegats al sostre hi ha una colònia de petits rat-penats d'allò més monos! I es veu que, petits com són, cada nit volen una mitjana de 200 quilòmetres per anar a buscar el seu menjar! Déu n'hi dó, no?


Lo millor de la cosa, però, és com els responsables cuiden el parc amb absoluta dedicació. El preu normal de l'entrada són uns 20 euros per persona, però això incloeix una nit al càmping i 3 tours guiats. Nosaltres, per cert, i degut a la nostra condició d'ambaixadors, vam pagar 20 euros pels tres, i a tothom li va fer molta gràcia que fos un compatriota del senyor Paronella, mostrant-se genuïnament interessats en Catalunya i el que significa. L'últim dels tours, per cert, era una visita nocturna amb algun dels punts il.luminats, com és ara les cascades.


O l'excepcional pavelló del cafè, preciós de nit. Penseu que, ja als anys 30, aquests edificis estaven il.luminats.


Et mous una mica i els colors de la llum canvien totalment. Quina cosa, això de les fotos, eh?


En la visita nocturna, pel mateix preu, podem veure la vida salvatge que corre pel parc, un parc que no deixa de ser un gran bosc tropical. Lo més espectacular, aquest simpàtic echidna, desesperat en tornar-se una bola per escapar de les múltiples llanternes que l'apuntaven.


I això ve a ser el Paronella Park. Potser esteu una mica desconcertats ara, i no heu entès molt bé què és o de què va tot plegat. Pues es possible. En aquest cas, pregunteu-me o visiteu la pàgina web del parc a http://www.paronellapark.com.au

És bo veure, però, que aquests somnis constructius han inspirat algun veï de les rodalies. Silkwood és tan sols el poble del costat, i aquest castell és encara força més extravagant!


Parlàvem abans que estem al voltant de la lluna plena. La vam enganxar, de plè, reflexada a les aigües de la propera Kurrimine Beach.


En aquesta etapa, hem anat saltant de la costa a les rodalies de la costa, visitant platges excepcionals i d'altres atraccions més muntanyenques. Dins del sector platges mereix una menció absolutament especial Mission Beach, que ràpidament escala fins al Top 5 de platges més magnífiques de les que sóc conscient haver trepitjat. Segurament ajuda el fet que el temps fos assolellat i calmat, fent que l'aigua semblés excepcionalment blava en la distància i excepcionalmentment cristal.lina un cop t'hi acostes. La illa del davant és Dunk Island. Aquesta zona està tota plena d'illes, certament.


Aquí veiem a en Jett literalment plantat.


Per il.lustrar el tema de les illes que us comento, aquesta vista panoràmica ens ensenya Dunk Island i tot d'altres illes més petites que formen el que anomenen el "Family Group". Hagués estat molt bé anar-hi, però els ferries són força carots, així que hem de racionar, tu!


I cap a l'altre cantó, més illes i més aigües blaves, cristal.lines i brillants. Diuen que Mission Beach és un d'aquells llocs en que la gent ve per un dia i s'hi queda a viure uns anys. I si vénen en un dia com aquest, ostres, no m'extranya pas! Inclús nosaltres vam tenir la temptació!


Aquí veiem una escena familiar interessant: en algun moment que en Jett, per variar, devia tocar la moral per algun motiu, la Tiffany li va saltar al damunt tot noquejant-lo. En la segona foto podem veure com ella s'aparta de la situació victoriosa i l'expressió de derrota resignant d'en Jett. Dunk Island de nou forma el fons de pantalla.


Mission Beach no és només platja, sino que també hi ha interessants caminates i boscos tropicals (selves). Concretament, és la zona amb més densitat de cassowaries (vegeu un parell de posts enrere). Una de les caminates, força curta, era anunciada com una excepcional (terrific) forma d'ensenyar als nens sobre la vida d'aquests enperillats ocellots. Nosaltres, com a pares/tutors conscienciats que som, vam pensar que seria una bona idea, per ensenyar al nostre fill/tutorejat. Però sembla que els nens objectius de la cosa són els inferiors de 4 anys, ja que l'únic que vam fer va ser seguir petjades de pacotilla fins a trobar uns ous blaus de pacotilla. Menos dá una piedra...


Comentem uns quants paràgrafs més amunt que en aquesta zona és on plou més de tot Austràlia. Concretament, Babinda, Innisfail i Tully es disputen ser el poble on més ha plogut. Els de Tully són els que s'ho creuen més, i han erigit aquesta bota de pluja per conmemorar que, l'any 1950, van caure 7,9 metres d'aigua (en tot l'any). I aquests 7,9 metres són la mida de la bóta.


Seguint amb les platges, l'històric poble de Cardwell, el més antic del nord de Queensland, tampoc és queda curt. En aquest cas estem en marea alta, i quasi se la menja tota!


I des de Cardwell, per cert, és d'on tens accés a una de les illes més espectaculars de la costa est, la Hinchinbrook Island. Es tracta de la illa més gran del món que és considerada enterament Parc Nacional, i és absolutament verge. La única cosa a fer és caminar-la de punta a punta, en un circuit de 32 quilòmetres que es sol fer en 4 o 5 dies.


La illa és realment propera a la costa, i el que la separa de terra ferma és el Hinchinbrook Channel. Per cert, aquesta zona del mar és una reserva important de dugongs, en perill d'extinció. El nom més comú pel dugong és el de vaca marina :-)


Nosaltres no en vam veure cap, de dugong, però la illa té una pinta que t'hi cagues. Aquí, des d'un mirador proper, en conjunt amb el pintoresc estuari d'un riu amb nom desconegut.


Cardwell, per cert, tot i ser històric, no té pràcticament res particularment interessant, així que vam passar la majoria del nostre temps al jetty ("embarcaderu"), on tot de pescadors hi feien les seves, i des d'on vam poder veure una sorprenent quantitat de vida marina, des de crancs inmensos, passant per raies i fins i tot tortugues de les grosses. A més, allà tirats i abandonats hi havia tot de peixets petits i morts, així com un parell de rollos de fil de pescar. La senyal estava clara: vam lligar un peixet a la punta d'un tros de fil i vam provar una mica de pesca esportiva. Evidentment, en Jett el vegetarià no va pas tenir paciència suficient, per assolir cap mena d'èxit.


Però si bé el jetty de Cardwell era ben entranyable, com a jetty, el que s'emporta la palma és el de Lucinda. És el jetty més llarg del món, amb 5,7 quilòmetres (!), i s'utilitza per carregar vaixells de sucre, ja que aquesta zona, com hem vist més amunt, és una important productora de sucre. Però... 5.7 quilòmetres?? Per què? Tants vaixells a la vegada necessiten carregar? Pues no... l'explicació del perquè és tan llarg és una mica més absurda... la platja, aquí, és espectacularment poc fonda, i té un gradient baixíssim. Quan dic poc fonda vull dir que has de caminar una bona estona perquè et superi els genolls. Doncs bé, a 5.7 quilòmetres és on és suficientment fondo perquè els vaixells que vénen a carregar sucre no embarranquin. Què me'n dieu? :-)


Al costat de Lucinda, al petit assentament d'Halifax, al qual hi vam passar de casualitat, hi vam veure aquest arbre, i vam haver de veure si era veritat...


Una cosa curiosa d'aquesta zona, que vam trobar absolutament idíl.lica (especialment si no estàs just al costat del jetty de 5,7 quilòmetres i els inmensos magatzems adjacents), és la gran quantitat de cases i terrenys en venta que hi havia. Vam preguntar i ens van dir que els preus són força cars, i que molta gent només vé a viure per temporades, aprofitant la collita d'alguna cosa (potser sucre, potser d'altres fruites). També m'imagino que, si bé nosaltres vam tenir la sort de que fes un temps excepcional, normalment la cosa és més plujosa i ventosa. Anant a la foto, és curiós que els terrenys i les cases, aquí, estan en venta per vàries inmobiliàries a la vegada, siguent doncs, obertament, un joc de comissions. La cosa que et depara escenes simpàtiques com aquesta.


La següent parada de la nostra interessant ruta verda, ara a l'interior de nou, és la ciutadeta d'Ingham. A Ingham hi ha una comunitat italiana impressionant, i diuen que un 60% de la població actual té ascendència italiana. Per aquest motiu, ténen un cementiri a l'estil mediterrani plè de mausoleus i creus i àngels que tothom considera especialment interessant. Es clar que a Austràlia no són d'aquest estil, en absolut, i per això. Des del punt de vista del qui escriu, i segurament dels lectors majoritàriament mediterranis, no ho és tant, d'especial, es clar...


Per aquests llavors, l'efemèride tan llargament esperada ja havia tingut lloc. I és que no és broma, però per fi, després d'anys de desconcert, el bert29 utilitzat pràcticament a tot arreu com a identitat electrònica d'un servidor s'omple de significat!

I per celebrar-ho, i aprofitant que estàvem a la meca italiana del nord de Queensland, vam pensar que podríem gaudir d'un fantàstic sopar italià. La nostra decepció va venir quan, per una banda, la ciutat no és que sigui una meca d'activitat precisament, i gairebé tot estava tancat a la que es va pondre el sol. Vam acabar finalment en una pizzeria cutre que ens va oferir una pizza també cutre d'estil absolutament americà. Però vaja, la intenció és el que compta!

Hi ha una cançó popular australiana que es diu "The pub with no beer", i que parla de la tristor que suposa anar a un pub i que no els hi quedin birres. Es veu que, allà als 40, enmig de la segona guerra mundial, un grup de soldats americans va passar per un pub i el va deixar tot sec de birres. Per desgràcia pel pub (o per sort per la posteritat), el següent client que va anar en busca de birra va ser un poeta. I la gent del bar li va haver de negar la birra, ja que no els hi quedaven. Amb lo que el poeta va crear una oda a la situació. Anys més tard, el popular Slim Dusty, que canta tot de cançons populars australianes, va agafar el poema i el va popularitzar.

Doncs bé, com us podeu imaginar, el pub en qüestió es troba aquí, a Ingham, i nosaltres li vam pagar una visita a mode de tribut. Sembla que, per sort, ja han re-estocat el tema birres. Aquell vespre (el mateix vespre que, per cert, si tot hagués funcionat correctament, hagués hagut de buscar un lloc apropiat per veure la final de la Champions League) hi havia a la tele (i a la realitat) un partit de rugby de les sèries que aquí anomenen "State of Origin" i que sembla que és força popular. Els estats de New South Wales i Queensland, cada any, juguen una espècie de campionat de seleccions, uns de blau i uns de granat. El bar estava plè de "maroons" donant suport al seu equip. Vam veure, per cert, un terç de partit o així, i els blues els hi estaven fotent tota una pallissa, a l'equip local. La foto no és massa bona, però un cop més, serveix per il.lustrar.


Fora de context, hi ha moments en que coses infortunades passen, com que el pot del cafè no estigui ben tapat...


Continuant endavant, sense por, i seguint exprimint aquesta Gran Via Verda que té moltes més coses de les que ens pensàvem, i que ha desballestat una mica el nostre calendari. Ja acostant-nos a Townsville, hi podem trobar el Parc Nacional de Paluma. Un altre parc nacional, si. En aquest s'hi troben els trossets de bosc tropical (selva) més surenys d'Austràlia. De camí cap a les Jourama Falls, aquest riuet encantador.


Abans m'he oblidat de comentar que, a uns 50 quilòmetres d'Ingham, i al llarg d'una carretera inesfaltada, es troben les cascades més altes d'Austràlia, les Wallaman Falls, amb més de 250 metres de caiguda ininterrompuda. Com que els senyors que ens deixen la furgoneta ens van recomanar amb força que no agaféssim massa carreteres inesfaltades, i com que, de fet, en sèrio que el nostre calendari va desballestat, vam deixar-ho córrer.

En canvi, vam poder accedir a les Jourama Falls, que si bé a la vida real no estan malament a les fotos queden una mica tristes...


El que mola d'aquest parc, però, són un parell de llocs on banyar-te... el primer, a Big Crystal Creek


I el segon, a (je je) Little Crystal Creek. En aquest hi ha un pont força històric, que van construir l'any 1932 (fa gràcia, eh, lo històric de les coses). El lloc era idíl.lic, certament.


Aquesta zona forma part del municipi de Thuringowa. Un municipi del que mai havia sentit a parlar, però que ens ha alegrat la vida d'aquest últim parell de dies del post. Per una banda, les barbacoes elèctriques de tot arreu vénen amb fogons de sèrie! (Que fa una diferència!)


I per altra banda, i encara millor, les platges del nord de Townsville, que pertanyen a Thuringowa, ténen, totes, una àrea de càmping gratuït, cosa totalment gloriosa per furgoneteros de baix pressupost com nosaltres. Així que vam decidir no passar-hi una nit, sino dues, dedicant el dia intermig a rascar-nos les pilotes com ens mereixem!

I les platges elegides van ser Balgal Beach, plena de pescadors i amb un estuari molt escènic...


I amb una farola just a la platja que il.luminava les sorres, donant lloc a interessants


I amb un xiringuito que ens va permetre enxufar les nostres computadores i escriure això que esteu llegint ara mateix. I que ofereixen unes porcions descomunalment generoses de fish and chips, que m'han fet recuperar instanàniament aquells centímetres de panxeta suorosament eliminats durant aquestes setmanes!


Per cert, que podeu veure que càmping gratuït si que n'hi ha, però dutxes poques!! :-D Serveixi també per, tot i que no estigui especialment atractiu, compensar el que no aparegui cap foto més de mi en aquest post! Oh! Imperdonable!

La segona nit la vam passar a Saunders Beach, una platja ben semblant a l'anterior, però amb la particularitat de que a la caravana del costat hi havia 3 nens de curta edat que ens van donar la nit, els maleïts.

El proper post el començarem per la ciutat de Townsville, des d'on anirem tirant avall, quan ja queden, només, menys d'un parell de setmanetes per acabar la nostra ruta.

Aquest ha quedat llarguet, però ho justificaré dient que és el post que cobreix més dies, amb un total de 8. Hem de dir que, sincerament, aquesta Via Verda té molt més suc del que ens pensàvem en un principi!


Saluts i fins la propera!

3 comments:

Anonymous said...

eiii què guai nen! i FELICTTAS, mira q ho tenia apuntat a l'agenda i em vaig empanar sorry! Passe-ho molt b! ja tenim els passaports, no+ queden 2 mesos!!!

Anonymous said...

eeeeeee mooooltes felicitats albert :) mira que m'ho va dir el teu pare al jazz l'altre dia...:( espero que anés molt b l'aniversari, vas tenir presència catalana amb el Paronella Park... com s'ho va currar el tiu!

impressionants les platges eh! passeu-ho de conya i no pateixis... jo tp sé res sobre la lluna plena a l'altra banda del món, li preguntaré al meu geògraf! petons!

bert said...

Moltes gràcies per les vostres felicitats, oblidadisses!
Només queden dos mesos, ben cert! Els dos mesos que jo tinc per descansar de tan viatge, jeje :-)
Anna! El Paronella Park és interessant, i la lluna plena, també. Les platges molen, però moltes són de mirar i no tocar. No li veig molt la gràcia, jo, a això!

Espero que em disfruteu per aquí dalt. Aquí ja comença l'hivern, així que, a 25 graus, us envejo una mica!

Ale! :-)