Què vols dir, de tornada? Bé... si mirem un mapa d'Austràlia, i ens concentrem en la zona nord-est, veiem que el cap gros en forma de banya és el Cape York. Aquesta zona és pràcticament verge i força inexplorable a no ser que tinguis un 4x4 i força habilitats. Nosaltres vam arribar a la costa a través de Mareeba, i la nostra exploració es dirigeix cap a Mossman, Daintree i Cape Tribulation. A partir d'aquí, les carreteres es tornen impracticables per nosaltres, així que el que farem serà tornar enrere, passant per Port Douglas i Cairns i resseguint, finalment, la costa fins a la Gold Coast.
Però finalment, com diem, hem mogut aquesta parada a Port Douglas a l'anada, cosa que fa que el nostre contacte amb la platja sigui una mica abans d'hora, cosa que ja està bé!
Per cert que us presento aquesta sandalia, que crec que ningú de vosaltres coneix, i que porta siguent la meva amiga en aquests viatges dels últims mesos. Mai havia tingut una sandalia d'aquest pal i n'estic força content! Visca la meva sandalia!
A la guia deia que la platja de Port Douglas era espectacular. Doncs bé, què voleu que us digui. Mola, està clar, però a Austràlia ja n'he vist unes quantes que ho són força més, d'espectaculars. El paisatge del fons, però, mola força! Noti's l'aigua turbulenta i el tancat blanc. En zones tropicals, i durant els mesos d'estiu (que s'acaben ara), moltes de les aigües estan infestades de meduses. I són unes meduses força cabrones, amb tentacles de fins a 3 metres. Així que no et pots banyar a no ser que sigui dins el tancat enreixat. Ja sabeu que aquí, si no et mata una cosa et mata una altra...
Port Douglas és un destí vacacional més aviat pijo, més aviat carot, i més aviat elitista. Els restaurants, hotels i cases (la majoria per llogar, i ben poques amb algú que hi visqui) ens ho poden corroborar.
Per aquest motiu compta també amb un club marítim força apanyat, ja que ja sabem que a aquests ricatxons els hi molen els iots i el mar i tot plegat. Així que quan va ser l'hora ens vam dirigir al club marítim, per disfrutar de la nostra experiència a alta mar. El que sembla ser que fan, els dimecres, és sortir uns quants iots (dels de vela) a veure la posta de sol des del mar, i convidar-hi tanta gent com hi càpiga. El club era ben maco, s'ha de dir.
El que passa és que n'hi havia força, de gent, que s'hi va apuntar, i la cosa tenia una mica de truco: tot plegat és cert, però quan t'apuntes et demanen si et quedaràs a sopar al club després o no. I et diuen que els qui es queden a sopar ténen preferència. Òbviament, els plats, barats no ho són, així que no ens hi volíem quedar pas, a sopar. I dissortadament, i tot i els meus esforços perquè la meva elegància comptés com a fet diferencial, sembla que s'hi va apuntar molta penya, a la cosa, i uns quants desafortunats ens vam quedar a terra. Pues vaja!
De totes maneres, olé pel club marítim, ja que aquesta és una iniciativa interessant. A part, es clar, d'atraure molta gent al club, on molts hi soparan, i molts d'altres hi van fer unes cervesetes mentre s'esperaven! :-)
I de totes maneres, també, el fet de no sortir a alta mar ens va permetre explorar Port Douglas una mica més, primer per veure la que la guia diu que és candidata a església més bonica d'Austràlia, on hi ha més de dos anys de llista d'espera per casaments:
I segon, per veure una posta de sol excepcional, amb l'astre rei desapareixent rere les muntanyes que formen el Daintree que veurem tot seguit, amb uns núvols interessantíssim i un senyor canoísta valent.
I fins i tot vam tenir temps de veure com els iots en que haguéssim hagut d'estar tornaven feliços cap a casa. Hagués molat! Però vaja, que un altre dia serà!
Així que ens vam haver parat a Port Douglas sense realment necessitar-ho, però sense arrepentir-nos ni un pèl. Contents, ens vam dirigir cap a Mossman, la porta sud del Daintree. El poble en si no té massa res de diferent que la majoria de pobles de la seva mida a Austràlia (una mida ben comuna, també, uns 2000 habitants). Justament per això en posarem una foto il.lustrativa, d'un típic carrer de poble típic australià.
A més, vam aprofitar per estar-nos per segon cop a un càmping, enxufar la furgo, i posar-nos al dia laboral, relatil i higiènicament. Donava la casualitat que el càmping estava situat just al costat de la piscina municipal, i el fet de ser client d'un et donava accés a l'altra. Una piscina olímpica de 50 metres que et reventava fer de banda a banda (no he sigut mai massa hàbil, jo, en això de nadar sense cansar-me molt). L'equip local d'un aquàtic ves a saber què, per cert, els Mossman Meteors!
Uns arbres peludets i curiosos...
I Mossman en si no té massa més res, a part d'una església de disseny original i amb un concepte molt encertadament metafòric.
Però si no té massa res... què hi fèieu, aquí? Bé... Mossman city no té massa res, però la primera de les atraccions naturals que veurem del Daintree està aquí a les afores: el Mossman Gorge.
Moltes de les coses que ens trobem en aquest viatge eren absolutament desconegudes per mi, i les vaig descobrint a mesura que llegim el següent capítol de la guia (o els panfletos recollits a l'oficina d'informació de Mount Isa :-)), i la impressió que originalment m'havia donat això del Mossman Gorge era que era un gorg del rollo canyon, com n'hi ha d'altres a Austràlia. Però no ho és. És "només" un riu. Amb tot de bosc tropical al voltant. I és d'allò més espectacular, confessem-ho! Amb aigües clares i cristal.lines com a enlloc!
Vist de diferents prespectives...
Amb moltes roques...
Una passada, vamos! Visca el Mossman Gorge!
A part del riu, com diem, hi ha una generosa extensió de bosc tropical (selva) espectacular. Un cop més, no podem dir que siguem necessàriament aventurers o originals de venir fins aquí. En un dels escènics ponts penjants ho podem comprovar...
Ja n'hem visitats uns quants, de boscos tropicals i subtropicals, a aquestes alçades, però aquest és un món apart. Per començar, és el més antic del món, i el complexíssim ecosistema, vegetal i animal, creat al seu voltant, és senzillament impressionant.
Un parell dels arbres més espectaculars, pel meu gust... una strangler fig en tot el seu esplendor, escanyant el seu desafortunat hoste sense pietat. Més endavant, i creant expectació, podrem veure l'excitant resultat d'aquesta escanyada.
Un altre dels arbres que em fascina són aquests amb arrels serpentejants, i que es poden allargar els seus bons metres. Pel que he anat descobrint, hi ha diversos arbres, que desenvolupen aquest tipus d'arrels, i certament són força comuns, per aquí baix.
El caminet que et portava pel mig del bosc (selva) tenia la seva cosa, però tot plegat va quedar en no res quan vam anar a espetegar al que deu ser algo semblant al jardí de l'Eden, un petit foradet on banyar-se senzillament impressionant, verge, inexplotat, buit, cristal.lí, verd verdíssim, i amb una aigua freda que t'hi cagues, però d'això quasi ni me n'enrecordo!
Durant aquesta caminada, i enmig d'una de les seves voràgines parladores, en Jett, el pobre, es va despistar i es va fotre de lloros sobre unes mates (mates que li van estalviar menjar-se alguna pedra més sèria, per cert), fent-se unes ostentoses rascades. Passat el petit drama del moment, el nano es passejava tot orgullós tal com si hagués abatut un ós amb un sol braç.
Continuant cap al nord, deixant Mossman enrere, arribem al Daintree Village, que gaudeix d'un nom més important del que realment ofereix. Allà, en una zona de càmping gratuït d'aquelles que van força buscades, vam trobar-hi el primer espanyol del nostre viatge (i mira que hem trobat forces altres nacionalitats!), en Pablo, estudiant d'arquitectura d'Alcañiz! El nano s'està un any a Austràlia, i viatjava amb 3 francesos. La furgoneta que els portava estava tocada per un detall d'espanyolitat...
El nom de Daintree ve del Daintree River, que separa el sud (on es troba el Daintree Village, i tota la resta d'Austràlia, de fet) de l'isolada zona nord, amb el Cape Tribulation entre d'altres. Infalible la posta de sol sobre el riu, com sempre, des de més o menys el lloc on vam dormir aquella nit. Mola això de tenir el jardí més gran del món!
Per cert que just darrere dels arbres que veieu hi havia una espècie de granja de vaques que es van tirar mugint, histèricament preocupades, pràcticament tota la nit. I lo dificultós a l'hora d'adormir-se que era aquest insistent i dolorós mugit era pràcticament comparable a aquelles àrees de carretera de l'outback on els road trains et passaven a pocs metres (fent molt de soroll, creieu-me!)
Parlant d'animalons, en aquesta zona d'acampada gratuïta hi havia uns lavabos molt ben mantinguts, que a la que va caure la nit es van omplir de simpàtiques granotes, de mida força considerable. Aquí en tenim una, oferint-nos tota la seva bellesa.
I pel matí, oh, la serenor de les aigües del Daintree River (des del mateix punt que a la foto anterior), infestat per cert de cocodrils, ens va omplir d'energies per un nou i excitant dia!
Aquest dia seria el que entraríem al Daintree pròpiament dit, on l'electricitat és un luxe, la majoria del terreny està protegit contra el desenvolupament sota Parc Nacional, i on la virginitat regna sobre tot plegat.
I per arribar-hi, la única manera és aquest ferry que creua el riu, i que costa uns 6 euros per un viatge de 2 minuts. (que més tard hauràs de fer per tornar, es clar). Vam llegir en un pamfleto publicitari que algú està pensant en fer-hi un pont, però que així "perdria la màgia"... si bueno... la màgia i uns ingressos que flipes, és lo que perdria!
Aquí tenim, per fer una panoràmica de la cosa, l'estuari del Daintree River. També podem veure, al fons, la difuminada silueta d'unes muntanyes, que són les Atherton Tablelands (veure capítol anterior) al darrere de Port Douglas (veure aquest mateix capítol).
I aquí... doncs boscos tropicals i platges verges! Això és el que et trobes. I t'ho trobes amb gran profusió! Anem a veure unes quantes platges, doncs, que segur que te'n mors de ganes! Aquí van, doncs, una mica ennuvolades!
Quines ties, eh! Aquestes dues, si no vaig errat, pertanyen a la bonica Cow Bay.
Oh, l'home, quin valent animaló, aventurant-se a l'inmensitat dels oceans en una insignificant closca de nou! Que petits que som!
Les fotos, evidentment, no poden captar pròpiament l'absoluta majestuositat de l'escenari que podeu veure. Senzillament impressionant.
Platges més petites i platges més grans... al llarg d'una cinquantena de quilòmetres, des del Daintree River fins que s'acaba la carretera asfaltada a Cape Tribulation (que és el cap que veiem en aquesta foto, per cert) només hi podem trobar alguns allotjaments campestres i ni tan sols una edificació en cap de les excel.lents platges. Està clar que, siguent Austràlia, això no és tan extrany (veure posts sobre Byron Bay o la Sunshine Coast, per exemple), però és impagable estiguent acostumat al sobredesenvolupament de la Costa Brava i demés lleres mediterrànies.
Selva, i mar. I això és lo que hi ha.
Les platges ha sigut, sens dubte, el que ens ha mantingut entretinguts més estona durant aquesta visita de quatre dies al Daintree. Encara que el temps no fos majoritàriament assolellat!
En Jett va trobar el passatemps perfecte en crear boles de sorra, i intentar malabarisme infructuosos (esperem que, en unes setmanes, ja controli suficient com perquè introduïm una segona bola)
Vaja vaja, amb aquestes platges, eh... i amb una sensació totalment tropical (que desconeixia d'abans, però segur que és així).
De vegades podíem gaudir d'una mica de sol, que ho fa tot encara més preciós...
Sol que, literalment, desapareix en una hora, per convertir-se en pluja torrencial. Aquestes dues fotos estan tirades amb una hora de diferència, des d'exactament el mateix lloc.
Ostres tios! Pues amb tantes platges excepcionals, tan poca gent i la bona temperatura que feia (que no ho he dit, però encara que plogués, de caloreta en fa una mica, també!), us haureu fotut uns banys que no vegis, no? Pues mira, no. Ja sabeu que aquí, si no et mata un cocodril ho fa una aranya, i si no és una serp és un tauró. I si ho has sobreviscut tot, encara et quedaran les meduses, que les cabrones infesten aquestes aigües fins a finals de maig, fan fins a tres metres de llarg, i poden ser mortals! Pues ja veus! Les platges, per sort (ehem) estan preparades per qualsevol eventualitat, però frustra que no vegis!
La que podríem considerar la "nostra" platja, en aquesta visita al Daintree, és Thornton Beach. I dic que la podríem considerar la nostra perquè vam dormir dues nits al pàrquing que dóna accés a la platja. Aquestes dormides il.legals tan habituals en aquest viatge fan que ens haguem d'aixecar ben d'hora per dissimular, la qual cosa ens va permetre disfrutar d'una magnífica sortida del sol. Com a Catalunya, també a la costa est, el sol surt des del cantó del mar, i si no fos perquè és refumudament d'hora, ben bonic que és, enmig dels núvols!
Com que he tingut uns quants problemes per seleccionar una foto de les moltes inmortalitzant aquest moment, i com que no ve d'un pam, he decidit posar-ne dues, ves, aquesta segona centrada en el detall dels rajos obrint-se pas en la maranya ennuvolada.
A les platges, aquí, moltes vegades, hi podem veure uns arbres molt interessants anomenats mangroves (i que no sé com es diuen en català). Aquests creixen a la sorra en àrees on la marea puja i baixa ràpidament. Com que aquestes arrels ténen accés a l'aigua amb molta facilitat, no necessiten anar a gaire fondària, però en canvi, necessiten ramificar-se per abarcar el màxim d'àrea possible. No sé si m'explico, però el resultat són aquesta xarxa d'extranyes branques. I en d'altres llocs és molt més caòtic, però llavors a la foto no ho podríeu apreciar bé :-)
Si imagineu un mapa d'Austràlia, i imagineu la Great Barrier Reef (la Gran Barrera de Corall), veureu que, a la part sud, comença pràcticament a l'alçada de Brisbane, i a uns pocs centenars de quilòmetres de la costa, i que a l'arribar aquí dalt, pràcticament toca la costa. Doncs bé, moltes de les platges, com aquesta, amb l'evocatiu (i tipiquíssim) nom de Coconut Beach, ténen barrera de coral just allà mateix. Dissortadament (o no), i amb els moviments de la marea, un cop exposat a l'aire, el corall mor irremediablement. Però no massa lluny, sembla ser que la vida marina és remarcable. Per culpa de les condemnades meduses, però, no ho vam poder comprovar. De totes maneres, al pròxim post espero portar-vos experiències de primera mà sobre snorquels a la barrera de corall. Mentrestant, aquest corall mort a la platja dels cocos!
Enmig del corall i de les roques, tothom hi va fent la seva vida...
I de la platja al bosc tropical (selva), tot en un pas. Recordo que les plantes aquestes les teníem al menjador de casa, no fa pas gaire temps enrere!
Anys enrere, l'home blanc, tal i com hem anat veient en aquestes sèries, ha anat donant pel cul tot el que ha pogut sense massa miraments amb l'obsessió de fer pasta. El Daintree, i els boscos tropicals (selves) en general no se'n van pas salvar. Per una banda, molts arbres van ser tallats per les indústries de la fusta, i per altra banda, grans àrees van ser clarejades per fer lloc a pastures per les vaques. Recentment, però, aquesta barbàrie ecològica s'ha anat controlant, i a dia d'avui la consciència és força alta. La majoria de camins en aquest parc nacional són pasarel.les de fusta, que si bé pot semblar que són molt més intrusives que un caminet normal, eviten que trepitjis directament el delicat sòl d'aquests boscos (o que agafis el típic atajillo). Els forats enmig de la passarel.la diuen en favor de la conscienciació de la cosa.
Parlàvem abans de l'strangler fig, que asfixiava l'arbre hoste fins a matar-lo. Si veiem la foto d'abans, veiem que l'estrangulador és ben generós, però l'arbre original encara està ben ufanós. Doncs bé, uns anys més tard, el resultat és aquest: l'arbre mor i, poc a poc, es va desfent, fins que l'strangler fig queda al voltant creant aquesta interessant esculptura.
Aquí veiem la cosa des de dins. Interessant, la natura!
Si bé aquí també hi ha cocodrils, l'estrella animal d'aquesta zona és el cassowary, un ocellot no volador de la família dels estruços i emús, i que està en perillós perill d'extinció. Doncs aquest cop, tot i que no som necessàriament afortunats en aquestes oportunitats de veure vida salvatge, aquest cop la deesa fortuna animal ens va somriure, i aquest fantàstic cassowary es va aparèixer en el nostre camí. L'animal és d'allò més interessant: pot fer fins a 2 metres d'alt, té un plomatge bastant mamífer, un coll llarg, colorit i molt flexible i una espècie de banya al cim del cap.
A més a més, és una espècie clau pel desenvolupament dels boscos tropicals en aquesta zona tal i com els tenim entesos, ja que són l'únic animal capaç d'engullir i digerir els fruits més grossos, i defecar les llavors senceres, estenent-les així per àmplies zones. Per això diuen per aquí que la caca de cassowary és la més valuosa d'aquestes àrees.
És molt guapo, el cassowary! Per cert, que vam estar-nos-hi una bona estona, mirant-nos-el, i més que ens n'hi haguéssim estat, si no fos perquè un capullo va aparèixer corrent i cridant "howzitgoinmate" (que és com els australians diuen 'hola'), espantant a al nostre protagonista, que va desaparèixer ràpidament entre la malesa. Pues vaja.
No tan òbviament interessant, però que també mereix una mica d'atenció, és aquest altre ocellot que es passa l'estona removent terra per allà on passa. Aquest pilot de terra és el resultat de la feina incansable d'aquesta au de la qual en desconec el nom. Però el tema és que sembla fer-ho sense cap objectiu concret, sino com una espècie d'obsessió malaltissa contra la qual la pobra no pot fer-hi res. Així com d'altres ocells s'estan parats una bona estona, aquest sembla que és del gènere actiu...
I parlant d'ocellots, aquí en tenim un parell més a punt de prendre el vol...
Per acabar pràcticament amb el nostre relat daintriesc, unes boniques notícies pels nostres cada dia més propers visitants, els amics Òscar i Patricia. Per aquí dalt, hi ha algunes aranyes que fan una mica de riure de lo grosses que són. Lo bo de la cosa és que són de les que es queden al mig de la teranyina i no se'n van a veure món. Que consti que només les he vistes en aquesta zona, i més al sud, que serà on aquests visitants seran conduïts, no n'hi ha pas (que jo sàpiga).
I no només aranyes, també d'altres insectes variats, com és ara aquesta papallona nocturna (de la llum) gegant...
O aquesta mosca també de mides considerables, entestada en xurrupar tot el que trobava, incloïdes les nostres carns.
Quan ja marxàvem, del Daintree, després (com dirien els grandiloqüents pamfletos) d'una estada inoblidable, ens vam parar en un d'aquells llocs que suposo que tothom s'hi para: una fàbrica de gelats tropicals. I els tios s'ho munten bé... arribes allà i et diuen "mira: avui tenim copa variada amb aquests 4 sabors, lo tomas o lo dejas?". I com que ja has arribat fins allà, pues lo tomas, es clar. A més a més, t'estalvien un dels clàssics moments en una botiga de gelats, que és triar el que vols en aquell moment entre una possible elecció d'una trentena. Per cert, black sapote (no sapte, com diu a la foto) és una fruita que té gust de xocolata. De fet, és originària de Sudamèrica, així que tampoc és massa escaient, però vaja, és un gust interessant...
I per últim, i per no quedar-nos curts en grandiloqüència emotiva, una última mirada a la bellesa i riquesa del Daintree, ja a punt de marxar, i tornar a la corrupta civilització. Sospirs.
I aquí acabem, pràcticament batent el record de fotos per post, però sense aconseguir-ho per un parell. A partir d'ara, enganxem la costa est per no deixar-la, saltant de meca turística a meca turística, i així anar fent. A veure com ens en sortim!
Ja ho veurem en propers posts!
Fins llavors, a disfrutar del principi de l'estiuet, eh pillins!
Ale!
No comments:
Post a Comment