No és que hi hagi res de dolent, en aquesta isolació. Força al contrari. Però vaja, que aquí estem.
Deixem enrere la savana, i entrem en els boscos tropicals que dominen la costa nord-est. Això vol dir que, també, a part dels canvis en població i maneres de guanyar-se la vida, que explicarem més tard, el nivell de pluja també canvia radicalment, i de l'absència de gotes i signes de pluja que ha marcat aquesta primera meitat del nostre viatge passem a un clima més aviat ennuvolat, amb pluges semi-constants, que produeixen territoris verds i frondosos.
El primer que ens trobem amb la que és una de les atraccions naturals més populars i més esperades del nostre viatge. Quan estava mirant guies i internets, tot preparant la nostra ruta, vaig enterar-me de l'existència de les Undara Lava Tubes. Uns túnels formats per lava que semblaven talment espectaculars.
Els 45 dòlars de l'entrada (30 euros), van estar a prop de tirar-nos enrere. Val a dir que les atraccions de tot tipus, aquí a Austràlia, són força cares, i per nosaltres, pobres sense sostre, és totalment impossible anar a gaires, tenint en compte les nostres limitacions de temps i pressupost. La Tiffany, sacrificada com és, va trobar una fàcil solució, que ella i en Jett es quedéssin al bar amb cafè i pastissos (sacrificadament) mentre jo anava als túnels en qüestió.
I així ho vam fer.
L'entrada és tan cara perquè la única manera que et deixen visitar les lava tubes és mitjançant una visita guiada. Per molt que explicaven les múltiples raons de seguretat perquè això fos així jo no ho vaig acabar de veure clar, però vaja.
De totes maneres, els túnels són bastant impressionants, i algo que, personalment, no havia vist mai. Les fotos, ja em perdonareu, no són massa bones, ja que la llum no era en absolut magnífica, però si us interessa el tema en podreu trobar d'altres fotos a internet. I com no, Austràlia està aquí a quatre passos, així que què millor que una visita en directe, eh?
En la visita guida, de dues hores, vam visitar 3 àrees diferents. La primera l'anomenen l'archway, ja que el sostre del túnel s'ha esfondrat a banda i banda, de manera que ha creat una espècie d'arc, que deixa veure el familiar bosc tropical de l'exterior.
I aquí podem veure un detall del relleu i textura de la roca volcànica, rica en colors i matisos.
Però us preguntareu, i ho entenc... túnels de lava? De què parles, tio? I ens ensenyes aquí quatre pedres? No entenc res!
Vaaale, vale!! Explico, doncs! Fa uns 190.000 milions d'anys, aquesta zona estava infestada de volcans. I un d'ells era el volcà Undara. Aquest volcà va erupcionar i va escopir, lentament, una bona quantitat de lava. Però no la va escopir cap amunt, com a les pelis i fent un gran escàndol, sino que la lava va fluir líquida i viscosa pels laterals de la muntanya. Degut a que aquesta zona té una lleugera pendent cap a l'oest durant centenars de quilòmetres, la lava va córrer fins 150 quilòmetres, creant la llengua de lava (diuen) més llarga del món (que coneguem ara per ara). Però... com es van crear, els túnels que dius? Bé... la lava, en origen, surt a 1200 graus, però de seguida que entra en contacte amb l'aire, es refreda i entra en un procés de solidificació. Així que la superfície d'aquesta llengua de lava es comença a solidificar, i a la vegada, serveix com a protecció i aïllant tèrmic per la lava que transcorre per l'interior. De manera que es va creant una "manguera", on la lava de la superfície es solidifica i la lava interna segueix fluint. Fins que tota la lava ja ha fluït i ha deixat la manguera al seu pas.
Vaja... espero haver-me explicat. Amb un parell de gràfics segur que és més fàcil, així que un parell de googles us poden ajudar...
Amb aquests nous coneixements, tornem a donar un cop d'ull a l'archway aquest que diuen, ara des de l'altre cantó:
Potser ho entendrem tot plegat millor amb aquesta ombrívola foto d'una altra de les seccions. Així a sembla vista sembla una cova, encara que li faltin les estalactites i estalagmites. Però les coves solen ser formades per roques sedimentàries, i això és roca volcànica. Potser a tots aquells a qui no us interessi la geologia tot això us la porta fluixa... però és interessant, trobo...
Com a punt particular, una de les seccions que vam visitar, degut a que aquest any les pluges han sigut especialment abundants, estava mig inundada, amb la qual cosa vam haver de caminar una estona enmig de l'aigua per afegir-hi una mica de sentit aventurer. L'aigua sempre dóna un extra de possibilitats reflexives!
Una cosa que em va cridar l'atenció és que el terra dels túnels estava plè d'arrels, que s'estiraven centenars de metres en busca de l'aigua preuada.
I ja ni t'explico quan la nostra guia, que s'ha de dir que en sabia un pilot, del que estava parlant, va apuntar la llanterna al sostre d'un dels túnels, per assenyalar-nos uns extranys objectes penjant del sostre... doncs es veu que són arrels, que, atretes per la humitat de l'interior del túnel, van anar fent el seu camí a través dels 4 o 5 metres de roca fins estar en situació de captar la condensació d'aquí sota. Ves per on! (foto un cop més no massa clara...)
I això és el que serien els túnels... un cop més, no sé com d'il.lustratiu és tot plegat, i potser us encoratjo a buscar d'altres fotos... l'experiència, tot i així, val la pena, i és clarament diferent al que seria una visita a unes coves. I sobretot, en el meu cas, tenia realment ganes d'anar-hi, i tot i que no sé si va cobrir les meves expectatives o no, segur que me n'hagués arrepentit, de no haver-hi anat.
Acabarem el nostre tour amb aquest petit rock wallaby, feliç en l'entorn rocós, que vam trobar al camí de tornada. Ja sé que a aquestes alçades us n'he ensenyat uns quants, de cangurs i wallabies i tot això, i aquest no tenia res d'especial. Però poso la foto per explicar la situació que es va produïr al grup, on tots els meus companys d'expedició, 3 parelles i un parell de nens, tots australians, van començar a emocionar-se, mig xisclar i fotografiar compulsivament al petit canguret. I penses que si ets australià de tota la vida, n'hauràs vist ja centenars, de cangurs, i te la sua una mica, veure'n un altre, però sembla que no. Suposo que si veus un senglar mentre vas caminant pel Montseny també li tiraràs una foto...? Vaja, no sé...
I encara més si, al tornar al "campament", on hi ha una zona de càmping, restaurant, piscina, botiga de souvenirs i tota la pesca, i on havia deixat a la família tota treballadora, hi havia aquesta família de cangurs, els més grossos que he vist fins ara, pacíficament menjant herba al costat de la piscina, i a pocs metres de tothom que passava, sense inmutar-se ni un pèl.
Incloïnt la sempre exitosa mama amb el petit joey (que així li diuen als cangurs petits-fills) a la bossa.
Per últim, val a dir que el campament en qüestió és força original. Els primers blancs que van arribar a la zona, la família Collins, van posar, com és típic, quatre valles al voltant i van dir "això, ara, és meu". Allà als 80, algú de la cinquena generació de Collins va tenir la idea de que aquests túnels curiosos que hi havia al mig d'on pastaven les seves vaques podrien ser interessants per algú, i va decidir obrir-los al públic. I també va crear una espècie de resort. Resulta que, en algun lloc de les rodalies, hi havia tot de vagons de tren amuntegats i rovellats que ningú feia servir, i el senyor Collins va decidir comprar-los per quatre duros, restaurar-los, i convertir-los en allotjament original. I així és ara:
I aquesta va ser la nostra experiència a les Undara Lava Tubes, i així us la hem explicat. Continuem.
Aquesta àrea, per cert, sembla que és força prolífica en vida salvatge. En el conduïr nocturn, vam veure un altre d'aquests autòctons i particulars animals australians. En aquest cas un punxegut echidna, que és una espècie de porc espí, però que té una trompa a mode d'ós formiguer. En aquesta foto, tirada cegament enmig de la foscor, no la podem veure massa, la trompa, però serveixi el comentari per encendre-us una llum sobre l'existència d'aquest simpàtic animal.
La zona que fa d'enllaç entre la savana interior i la costa costanera és anomanada Tablelands. A uns 50 quilòmetres del mar, a uns 700 metres d'alçada, i farcida de bosc tropical, aquesta àrea és perfecte per una escapada alternativa a la costa, amb l'àrea hiperturística de Cairns i rodalies (que veurem en un parell de posts).
El primer poble de les Tablelands és Ravenshoe, orgullosament etiquetat com el poble més alt de Queensland, a uns 960 metres, metre amunt, metre avall. Aquí, hi vam aprofitar per publicar els nostres últims posts i impressions, i el cafè internet elegit va resultar ser també un videoclub. Al veure'ns a la Tiffany i a mi tan enfeinats, el nano que currava al videoclub es va apiadar del pobre Jett i el va emplastar al davant d'una tele, oferint-li un visionat dels Simpsons. A en Jett, que li agrada la tele com res al món (s'hi podria passar hores sense parpadejar), i que es veu frustrat pel nostre general digust cap a la tele i el que representa, va estar més que content, mirant tota la peli, com diem, sense parpadejar.
El fet de ser el poble més alt de Queensland també fa que faci una mica de rasca (la primera rasca que passo, potser, des que sóc a Austràlia!), i que ho faci un vent del copón. Sobre la rasca, poca cosa hi poden fe, però sobre el vent, l'aprofiten creant la granja de vent més gran d'Austràlia, amb uns (ehem) 20 molins. Que no és gaire, no, però aquests molins sempre molen!
I com ja podeu veure a la foto anterior, les terres de per aquí son sobretot turons verds i arrodonits, cosa que em recorda força a la nostra entranyable Noruega. De totes maneres, aquests turons no són necessàriament naturals: per una banda, una de les indústries principals, aquí, és la de la fusta, de la que en parlarem una mica després, i vam deixar forces zones força pelades. I les vaques encara són importants, així que aquestes pastures els hi van molt millor que els boscos originals.
Macos però, els turons arrodonits!
De vegades, et trobes pel món escenes de lo més bizarres. I aquesta jo diria que lluita per les primeres posicions... una parada de bus campestre, una cabra i un microones dalt d'un post.... sense comentaris.
Si a l'outback utilitzaven les vaques bàsicament per la carn, aquí la indústria és ben diferent, basant-se en llet i formatges. Una de les nostres parades va ser en una petita formatgeria penjada dalt de tot d'un d'aquests turons... i tios! Experiència a recordar! Plata de formatges de primer i un pastís de formatge MOLT energètic de postres per llepar-s'hi els dits! El lloc es deia Mungalli Creek Dairy Farm i és totalment recomanat pels amants dels formatges que mai passin per la zona de Cairns. Aquí podem veure uns clients satisfets qualsevols.
Una mica més de turons verds, ara amb l'afegit aquàtic d'un dels múltiples riuets de la zona, impossiblement escènics.
I allà on hi ha riuets i hi ha turons, no hi poden faltar cascades. I de ben segur que no en falten aquí, al contrari! En tenim per triar i remenar, i la següent sèrie són les que vam trobar més destacades, totes compreses en una zona d'uns 30 quilòmetres quadrats.
La primera, les Millstream Falls, són la cascada més ampla d'Austràlia, mira tu.
Les Little Millstream Falls són tot de petites cascadetes fantàstiques, i potser són la meva elecció personal de tot el lot.
Les més típiques, i que surten a tots els fulletons, són les Millaa Millaa Falls, indubtablement fotogèniques.
Una mica més frondoses, les Zillie Falls són força guapes, si bé des del mirador tampoc les pots veure massa bé.
I què me'n dieu de les Ellinjaa Falls? També ténen el seu rollo, i si no fos per la rasca i el mal temps, jo diria que ténen la millor de les piscines per banyar-s'hi!
Parlàvem abans que una de les indústries de la zona és la de la fusta. Quan els blancs es van establir per aquí, i concretament en aquesta zona, van veure que hi havia una mà de boscos impressionant, i seria un bon negoci això de vendre'n la fusta. I es veu que no se'n van pas estar de res, els tios. Sembla que hi havia arbres mil.lenaris i inmensos, que devíen servir com a llenya per moltes llar de focs. Ara, per desgràcia, no en queden gaires, d'aquests arbres. Un d'ells estava per la zona, però no el vam saber trobar, així que l'exemple més proper és aquest.
Per sort, aquest altre el van deixar. Segurament és un dels arbres més coneguts d'Austràlia (a Austràlia). En diuen el Courtain Fig Tree. No sé com se'n diu en català d'aquestes "figueres estranguladores", que creixen dalt de les branques d'un arbre hoste, i l'exprimeixen i l'estrangulen fins que li roben tota la sàvia, mentre envien les seves arrels cap al terra en busca de l'aigua necessària. A Austràlia són força comuns, però cap és tan inmens com aquest.
A Yungaburra, el poble segurament més encantador de les Tablelands, hi ha una atracció d'allò més temptadora, i relacionada un cop més amb els extranys animals australians: l'avistament d'ornitorrincs!
Primer que res, voldria des d'aquí fer un anunci important! Trobo que el nom d'ornitorrinc, si bé és el tècnic i tal, és força lleig, i no li fa gens de justícia a la monada que és un ornitorrinc en si. En anglès, als ornitorrincs n'hi diuen platypus, que és un nom força més escaient. Proposo que des d'ara el nom en català sigui una adaptació d'aquest nom anglès, així que jo mateix anomenaré a l'ornitorrinc platipús!
Prometo fer una proposta a l'Academia de la Llengua! Aquí queda escrit!
Bé doncs! Els platipusos, per qui no en tingui massa idea de la seva vida, són mamífers que ponen ous, que viuen a l'aigua i que ténen bec d'ànec (així per sobre). També són molt tímids i quasi no es deixen veure. La única manera que tens és esperar silenciosament a la vora d'algun riu no gaire mogut a primera hora del matí o última de la tarda.
A Yungaburra, doncs, tenien aquesta plataforma construida, per potenciar la cosa:
I nanos, els platipusos en qüestió són realment difícils de veure, i t'has d'estar una bona estona, amb una bona dosi de paciència, amorrat a la valla i esperant que alguna cosa passi. No fa falta dir que mentre estava allà va passar gent i gent que s'hi estava menys de cinc minuts i marxava remugant. Aquest món d'avui, eh, que no tenim temps per res!
Però la paciència va ser recompensada, i l'amic platipús va aparèixer no una, sino tres vegades (no sé si era el mateix, o tres de diferents). Nadant cap a la superfície, agafant una mica d'aigua, i tornant cap avall movent les aletes i el cul en busca dels cucs i petits peixos que mengen. A d'altres llocs de la costa Est sembla que també en podrem veure. I me'n congratulo, perquè són ben cucos, els animalons!
(la foto, com moltes altres vegades, és més una excusa per parlar-ne que no pas un document gràfic massa rellevant...)
Yungaburra va ser un d'aquells llocs en que vam aparcar la furgo al mig del poble (carrer principal) i ens vam posar a dormir, per despertar-nos al dia següent, sota la nostra sorpresa, al bell mig d'una cursa ciclista!). Coses que té, aquesta itinerància furgonetil!
El poble és realment força maco, plè de cases històriques (del voltant de 1910), com és ara aquesta església de fusta talada d'algun arbre ben gros de la zona.
Els vegetarians del grup posant per la càmera...
També hi havia una llibreria tan vella com el poble, amb llibres de segona mà que molava un huevo. Especialment a la Tiffany, que és una mica malalta dels llibres! Nosaltres, al final, vam acabar passant gran part de l'estona jugant a escacs al pati. A en Jett li agraden molt, els escacs, i si bé de vegades no acaba de pillar l'objectiu global de la cosa, té moviments sorprenents!
Tenim turons, tenim cascades, tenim vaques i formatges, arbres i animals curiosos... i què ens falta? Doncs aquesta zona ve ben completeta, perquè la última de les atraccions són els llacs volcànics. Tal i com comentem al principi, quan parlem d'Undara, hi va haver activitat volcànica per aquí tan recentment com fa 10.000 anys, que no és gaire res. Molts cràters van acabar inundats i d'altres pressions de la terra va crear altres escletxes suscebtibles de convertir-se en llacs. El primer de tots, i el més popular, és el llac Tinaroo, que ves per on, és una presa artificial. Ale!
Els altres, principalment, són el llac Barrine, al que no hi vam anar, i el llac Eacham, al que si, i que compta amb una aigua de color fascinant i el frondós bosc tropical abraçant-lo per tot arreu.
Excel.lent el color de l'aigua, sens dubte.
I cristal.lí! Et deixava veure amb total claredat els peixos i les simpàtiques tortugues autòctones!
Per últim, tenim el Mount Hypipamee (he de copiar aquest nom perquè no és massa intuïtiu!). Aquest és més raro, ja que és un foradot al terra d'unes quantes desenes de metres. I sembla el cràter d'un volcà més que cap altre, però no ho és, sino que un volcà proper, a l'erupcionar, va crear una explosió de gas que va obrir un forat a la terra just aquí. No sé ni si m'explico ni si la foto ajuda massa, però així funciona la cosa!
Per aquells llavors ja plovia sense cap mena de reserva. Nosaltres, però, equipats amb les nostres jaquetes anti-pluja noruegues, ens en riem, de tot plegat.
Els pobles principals de les Tablelands són Atherton i Mareeba, amb més de 10.000 habitants tots dos, i amb totes les facilitats que un poble occidental com déu mana pot demanar. El que passa és que amb la d'atractius naturals que abunden, per aquí, els pobles passen un pèl desapercebuts, potser. A Atherton, val a destacar aquest temple xinès fet de ferro típic de principis de segle. És curiós com els xinesos, quan van venir a treballar explotats a les mines (i aquí també n'hi havia, sembla ser), eren marginats i humiliats sense cap mena de respecte pels blancs, i ara, aquest temple xinès és l'atracció turística no natural més important de la zona. No fa falta dir que qui ho porta són tots blancs.
Com canvien, els temps, eh?
Entrar era molt car, i ja sabeu que som tios de butxaca estreta, així que ho vam deixar córrer. En canvi, però, vam aparcar la furgo just des d'on està tirada la foto, i hi vam passar ben còmodament la nit!
Ja de sortida de les Tablelands, i dirigint-nos cap a la costa, ens trobem amb una zona plena de plantacions fruiteres: plàtans, avocados, mangos,... i cafè! Com a bons cafeters, ens vam parar a una d'elles, la de Tichum Creek, on el bo d'en Mario, italià ell, ens va explicar i ensenyar ben detalladament tot el procés de curació del cafè des de la planta fins a la tassa. Per cert, que no sabia jo que el gra de cafè, així natural de l'arbre, tastés ben semblant a una magrana! Curiós!
Aquí ens tenim, disfrutant d'un bon capuccino i un pastís mocha-mocha molón!
Aquesta foto està fora de contexte, així que va la última. A en Jett li vam deixar que portés només dues caixes petites (la blava i la verda que veiueu a la foto) plenes de joguines. D'aquí que les seves batalles siguin d'allò més multiculturals, amb una orgia de soldats, playmobils, legos, star wars i tortugues ninja....
I ens dirigim cap al Daintree, les zones de boscos tropicals del nord de Queensland, ja a la costa. Diuen que són els boscos tropicals més antics del món, i una àrea única! Ja ho veurem, això! :-)
Fins aviat!
4 comments:
osti vila, aquest post m'ha molat, ha estat entretingut! Molts records x tots. Passe-ho molt b!
Ostres patry, quines bones paraules! Indirectament, però, també vol dir que altres posts no et deuen d'haver molat tant ;-)
Salut des d'aquí baix!
jajaj no simplement q aquest s'ha fet molt amè, has d reconèixer q a vegades són una poquita llargs. Ei ja ens hem fet les fotos xl passport, tot i q hi havia molta cua x fer-lo i nirem next week. Ja parlem! Disfruteu! Petons! X cert jo vull veure platypus!
Llargs? Què vols dir? Segur que no et confons de bloc? Jo crec que sempre m'he caracteritzat per ser una persona concisa amb una innata habilitat per resumir i anar al grà? No?
Per la teva alegria, just al costat de Mackay, inici de la vostra excepcional ruta australiana, hi ha el Parc Nacional d'Eungella, al qual tinc perfectament previst portar-vos, i que és el lloc de tot Austràlia on es concentren més platipusos!
Visca el platipús!
Recordeu també, a part del passaport, que necessitareu un visat electrònic. No corre pressa, l'adjudiquen crec que instantàniament. Mireu la web d'inmigració australiana (que és un caos, si!). I recordeu que, si per un cas voleu conduir, necessitareu un permís de conducció internacional, que podeu sol.licitar a la campana. No fa falta, però potser us fa gràcia :-)
Ale!
Post a Comment