Ambaixadors IX: Entrem a la carretera més viatjada

En anglès, l'expressió "the road less travelled" es refereix a aquelles rutes més remotes pels turistes. A la inversa, es clar, "the road most travelled" serà aquella on més quantitat de turistes s'hi concentren. I això és el que passarà a partir d'ara. Deixem enrere tots aquells quilòmetres de solitud i relativa originalitat viatgera per enganxar la carretera que va de Cairns fins a Sydney, resseguint la costa est, de platja en platja i d'illa en illa, indubtablement el recorregut més famós i popular de tots els recorreguts que campen per Austràlia.

Nosaltres farem unes dues terceres parts d'aquest recorregut, des de Cairns, capital oficiosa de la costa nord-est, fins a Brisbane i la Gold Coast, uns 2000 quilòmetres més avall. En resum, pràcticament la totalitat de la costa de l'estat de Queensland. Quan els nostres amics Òscar i Patricia apareixin per terres australs, per cert, i si tot va segons el previst, farem també gran part d'aquesta mateixa ruta: des de Mackay tot cap a avall fins a Sydney. Així que a aquells implicats els suggereixo màxima atenció a partir d'ara.

El fet que sigui la ruta més comuna no vol dir que sigui la més avorrida. Tampoc ho pensàveu, això, es clar... al contrari... la costa és idíl.lica i espectacular, i cada dos per tres et trobes temptadores atraccions destinades a separar els teus diners de la teva persona.

A més, tot i ser la més viatjada, segueix sent Austràlia, i hi ha espai de sobres per tothom, així que no està ni sobredesenvolupat ni afetxegat pràcticament enlloc, per delícia dels feliços visitants.

Bueno, a lo que anem! Sortim del Daintree, tot passant de nou Port Douglas i entrant a la part de costa que ens portarà, al cap d'una cinquantena de quilòmetres, fins a Cairns. Aquesta costa, que no té cap nom especial, és especialment espectacular i està plena de miradors d'aquells que et sacsegen una mica l'alè.


I si bé, com diem, Cairns està a prop, encara tardarem un parell de dies a arribar-hi. El motiu: la sèrie de platges encantadores que s'estenen al llarg d'aquesta espectacular costa que es veu des dels miradors. I n'hi ha unes quantes, però nosaltres, com que no som d'aquella gent que ens agrada parar-nos a tot arreu (ehem), només ens vam parar en un parell. I en una d'elles, Palm Cove, hi vam trobar un càmping barat i ens hi vam quedar un parell de dies, sense fer gaire més res que tumbar-nos a la bartola. Ves per on.

Però de camí, des d'Ellis Beach, podem veure aquesta apropiadament anomenada Double Island.


I des de Palm Cove, com diem, la mateixa Double Island, a tocar de la costa. Vam estar temptats d'intentar arribar-hi a cop de kayak, però al final ens vam rajar.


Com totes les platges de per aquí, la civilització està a una línea d'arbres de distància de la platja, de manera que, encara que en aquesta zona tot estigui ja força desenvolupat, no en tinguis la sensació ni quan estàs a la platja ni quan te la mires panoràmicament.


Ja sabeu que en aquestes latituds és impossible banyar-se a les platges (o vaja, al mar en general) per culpa de les ditxoses meduses (que a finals de maig ja desapareixeran, pel què sembla). Per això cada platja amb un mínim de població demandant (cosa que no passava al Daintree) instal.la unes xarxes d'allò més antiestètiques per mantenir les meduses apartades de la zona banyívola.


Al passar aquí uns quants des, i al ser la Tiffany una persona matinera, vam tenir la oportunitat de veure també les sortides del sol. Això si, jo les vaig veure només en foto! Aquí veiem aquesta petita illa beneïda amb rajos solars d'aspecte diví.


Al cap d'un temps d'estar per aquí ja t'acostumes, però no deixa de ser exòtic això de veure tot de cacatues pastant per la platja...


Una cosa molt curiosa que hem trobat que passa en aquesta zona (i no sé si seguirà passant costa avall) és que ens hem anat trobant tot de xancletes soles i desperdigades aquí i allà. Curiosament, segons les nostres observacions, sempre és la dreta. I podríem pensar que han estat arrossegades pel mar, però no sempre les hem vist en llocs on el mar hi té contacte, així que hem arribat a la conclusió de que es tracta d'alguna espècie de codi secret que serveix a alguna societat oculta per comunicar els seus malèfics plans. N'estem segurs, a més. Si per un casual desapareixem misteriosament, ara que he fet aquesta revelació pública, ja sabeu el perquè.


Deixem enrere les platges del nord de Cairns, doncs. Però no encara per anar a Cairns (es fa esperar, la cosa, eh?) sino que, quan estàvem per les Atherton Tablelands, dos posts enrere, vam deixar el petit poble de Kuranda per visitar, ja que cau més a prop de la costa que d'on erem llavors. Així que

vam pujar de nou les muntanyotes i ens vam trobar, de nou, en bosc tropical.

Kuranda, però, és un poble MOLT turístic, amb MOLTES botigues i moltes atraccions per tots aquells que no passaran d'aquí però volen veure una mica de tot (és a dir: zoos tropicals, jardins botànics i per l'estil). Però a pesar de les baixes expectatives, a l'hora de la veritat sembla un encantador i entranyable poble artificial.

Dels fulletons que hem anat acumulant i carregant en les nostres setmanes de viatge, n'hi havia un que anunciava la Kuranda Candy Factory, és a dir, una fàbrica de caramels i llaminadures vàries. Com que a en Jett li agraden més les llaminadures que a un nen un caramel, va estar donant la vara durant uns bons dies amb "anem a Kuranda, demà?" i per l'estils. A l'hora de la veritat més que una fàbrica era una botiga a seques, però com que en realitat a ell el que li importava era menjar-se'ls, els caramels, i no pas com es fan, pues va venir a ser el mateix.


Però a part de les botiguetes i mercats i històries, també hi havia un parell de coses curioses, a Kuranda. La primera, aquesta ruïna d'avió començant a ser guanyada pel bosc, que avança ben ràpidament, si el deixes. Es veu que és un avió construït als anys 40 i que es va fer servir per una peli rodada en aquesta zona als 80. A la peli, l'avió és estavellat contra el mar, i els senyors de Kuranda en van aconseguir la carcassa. El vam trobar de miracle, ja que n'hi dónen massa importància, però a mi em va semblar interessant.


I l'altra cosa curiosa... i a falta de cocodrils reals, una vegada més, és aquest cocodril de pacotilla, construït per algun artista local imaginatiu (en David M. Jones) a base de pneumàtics esclatats a la carretera. De fet, te'n trobes forces, de pneumàtics esclatats, així que l'home tenia material de sobres.


I com que estàvem en plenes Tablelands, que recordem, és terra de cascades, aquí tampoc podien faltar, Les Barron Falls creen un gorg espectacular just al costat del poble, encara que la quantitat d'aigua, a aquestes altures, no ho és tant, d'espectacular, sobretot comparat amb algunes fotos que havíem vist. El gorg, però, és certament la hòstia!


I si, finalment arribem a la ciutat de Cairns, capital oficiosa del nord de Queensland, meca turística i festiva i autoproclamat paradís tropical. Com a ambaixadors que som, al llarg del nostre viatge gaudim de certs privilegis, com és ara internet gratuït o, per exemple, una nit d'hotel aquí i allà de la geografia australiana. El que passa és que, dels llocs on anem en aquest viatge, només Cairns ofereix aquest hotel. Així que, per una nit, vam aparcar la nostra furgo i ens vam allotjar al The Serpent, a Cairns.

I nanos, el The Serpent en qüestió és l'hotel amb la més absolutament abrumadora quantitat de noies que mai he vist enlloc. De fet, és el que podríem anomenar "paraís de l'home solter". Homes solters, doncs, si mai veniu a petar per aquí, estic segur que el The Serpent no us decepcionarà!

Cairns és també la ciutat més gran que hem vist fins ara en el nostre viatge ambaixador furgonetil, amb els seus 120.000 habitants i els seus milers més visitants ocasionals. I, com a capital festiva i tropical que és, també tela la de festa que hi ha. Durant aquest viatge no l'hem explotat massa, la vessant festiva, primer per la presència d'en Jett, i segon perquè les opcions fins ara tampoc és que siguéssin massa atraients. Però aquí havíem de sortir una mica. Així que, als seus pràcticament 9 anys, vam deixar al Jett, en completa il.legalitat, tancat a l'habitació de l'hotel armat amb una peli de bollywood (que dura tres hores!), i vam fer unes visites per la vida nocturna, plena, per cert, i gens sorprenentment, de turistes borratxos.

Aquí tenim a en Jett borrós i instal.lat.


L'activitat principal, aquí, com tothom hi pot estar d'acord, és allunyar-se tan com puguis de la ciutat i visitar la maravella subaquàtica que suposa la Great Barrier Reef (la Gran Barrera de Corall). I nosaltres no seríem menys. Vaja, més ben dit, jo no seria menys. El preu de les excursions, que s'hi estan tot el dia, no és barat, i novament fent menció del nostre pressupost reduït, vam decidir que aquesta seria una altra de les activitats que duria a terme de forma solitària. I no és que sigui un gos egoïsta, sino que la Tiffany ja se n'ha fer un fart, d'snorquelejar la Barrier Reef, i en Jett, a pesar d'agradar-li força el món submarí, s'hi moriria de fàstic, tot el dia. I encara que en un principi al nano la idea de quedar-se a terra no l'hi va molar gens, vam conseguir convèncer-lo a canvi d'una bossa de patates fregides.

Així que la següent decisió era veure amb quina de les desenes de companyies que ofereixen aquest tipus d'excursions faria jo la meva. I en sèrio que les series de pamfletos anunciatius mareja força...


Finalment, i seguint la recomanació de tres agències diferents, sembla que qui paga millor comissions és el vaixell Osprey V, ja que totes em van recomanar aquest. I aquest va ser, finalment, el vaixell elegit per portar-me a la fablada barrera!

La cosa dura tot el dia. Embarques a les 8 del matí i et tornen a terra allà a les 5, amb esmorzar, dinar i berenar inclòs, així com tot l'equipament que puguis necessitar. Així que valen els seus diners, però els serveis que t'ofereixen també són generosos.

I aquí em teniu, embarcat en el rapidíssim Osprey V, saltant les onades en busca del desitjat corall. De bon matí, el solaco era ben maco, i tot prometia un dia gloriós.


I no us dic que no ho sigués, de gloriós, però al final les coses no van sortir exactament com estaven previstes. La culpa principal va ser de que el temps, com acostuma a passar per aquí dalt (baix), canvia radicalment en menys del que canta un gall, i del matí assolellat i prometedor, vam passar a una tempesta com una casa, amb cel ennegrit.


I el que és pitjor dels pitjors, d'una mar relativament calmada i bonica, vam passar a una mar brava i remoguda!


Així que jo em vaig refugiar a les entranyes del vaixell, escapant de la pluja, mullada com és. Però ai l'as! A les entranyes del vaixell, si bé seques, no hi ha massa aire, i el saltironar constant d'una banda a l'altre es va apoderar del meu estómac, sacsejant-lo una mica més del que m'agrada. Com vaig poder, superant el meu creixent malestar, vaig tornar en busca de l'aire reparador, arribant com a empentes i rodolons a la primera de les dues àrees del Reef on passaríem el dia.

L'estar a fora, però, em va permetre veure aquest bonic arc de Sant Martí a les aigües del mar de Corall.


La majoria d'aquests viatges porten als afortunats snorquelaires i submarinistes a l'Outer Reef, la part més exterior i més espectacular de la Barrier Reef, situada a uns 60 quilòmetres de Cairns. En el nostre cas, els llocs exactes elegits van ser el Saxons Reef i el Hastings Reef. Cada barca va a diferents punts, per no fer la cosa massa saturada.

I bé, aquesta és la imatge dels satisfets snorquelaires. Les zones que veieu d'un blau més intens són llacunes enmig del corall. I les zones més marronoses, el corall en si, molt i molt a prop de la superfície.


I nanos, la veritat és que no n'hi ha per menys! Tots els documentals de la tele de vida submarina tropical, coralls i peixos de colors es queden absolutament en res en comparació amb la real realitat! Coralls de tot tipus de mides, formes i colors, peixos dels colors més vius i encisadors, de tota mida, extremament amigables, estrelles de mar... tot extremadament increïble, un nou món a poc més d'un metre de la superfície marina.

Com que no vaig fer afotos, d'aquesta experiència submarina, ja que el lloguer d'una càmera com déu mana era astronòmic, i les d'usar-i-tirar barates diuen que ofereixen una qualitat pèssima, i sense que serveixi de costum, agafaré prestades un parell de fotos que he trobat en lo ancho y basto del internet per il.lustrar la cosa.

Primer, les formacions de corall. Ja passant dels peixos (que és tot un passar), el corall en si és absolutament espectacular, cobrant infinita varietat de colors i formes. Tantes que, sincerament, no saps on mirar, i tanta bellesa i novetat fins i tot agobia una mica. És senzillament impressionant.


I la segona gran cosa, es clar, és la vida peixívola submarina. Com dic, peixos de colorins, nemos, blaus brillants, grocs brillants, vermells brillants, peixos gegants, peixos minúsculs, peixos mitjans. Peixos i peixos només vistos en aquaris tropicals que campaven tan feliços anar mossegant el corall i sense inmutar-se massa per la presència dels maravellats humans. I entre els peixos, que ja tela de per si, aquestes fabuloses tortugues, amb cara de pocs amics però moviments de molts amics. Precioses.


Dissortadament, la invasió de centenars d'humans dia a dia, la majoria dels quals busseja o snorqueleja per primer cop a la vida, sense ni coneixement ni respecte per l'entorn en que es troben en el moment, fa que moltes zones de l'ultra delicat corall estiguin força malmeses. No sé fins a quin punt aquestes ànsies de turisme li fan gens de bé. Però vaja.

Deia abans que no hi han fotos, de la meva experiència submarina. I això no és del tot cert. De fet, un membre de la tripulació de l'Osprey V es va dedicar a, tota l'estona, anar fent fotos a tot cristo. El que passa és que 1) a mi només me'n va tirar una... suposo que hi havia moltes més noies més maques i suggerents que jo entre els més de 100 ansiosos bussejadors que aquell dia formàvem part de l'expedició. I 2) comprar la foto (una foto!) en format digital (és a dir, un JPG), costava 10 leuros. Cosa que, per una foto, em va semblar una mica exagerat. Tot i així. si almenys a la foto em pogués veure amb alguna fascinant tortuga, o envoltant d'espectaculars peixos de colors... però no... senzillament sóc jo fent el senyal submarinista de "tot OK" amb les dues mans, i tot d'aigua pel voltant. Així que vaig decidir passar de comprar-la. Però perquè no es perdi, la reprodueixo aquí el més fidelment possible, perquè em veieu disfrutar en les profunditats del mar de Corall!


I això és la part bona del viatge! Com us dic, vam passar el dia a dues zones del Reef. Mentre estàvem a la primera, al vaixell es va servir un generós dinar-buffet, amb amanides de tot tipus i una barbacoa australiana que incloïa entrecots i bistecs de cangur. Degut al meu estómac delicat, i al fet que a l'aigua s'hi estava molt bé, però el vaixell seguia movent-se una barbaritat, a la primera forquillada d'amanida una sensació extranya es va apoderar del meu sistema digestiu i em va obligar a deixar d'ingerir res més a no ser que volgués patir extranyes conseqüències. I tot i obeïr-lo, un cop el veloç Osprey V es va posar en marxa per dirigir-se al Hastings Reef, saltant de nou violentment sobre les ones, el sistema digestiu aquest que dic no va poder més, es va revoltar i va decidir expulsar violentment tot allò que contenia.

Amb d'altres paraules, vaja, que vaig fotre una trallada més que elegant per la borda del vaixell. Trallada la mar de maca, per cert, i que segurament col.locaré a l'estanteria de trallades memorables al costat de la mítica des del balcó de casa la iaia de l'Albert.

Sento que no en tingui cap foto, per cert, però en aquells moments estava ocupat amb d'altres menesters!

Com sempre passa en aquests casos, el potar em va fer sentir molt millor, i quan vam arribar a la segona zona ja em sentia com un rei i vaig disfrutar de l'snòrquel amb absoluta felicitat.

I res, un dia per recordar, aquest dia al Reef!

De tornada, el viatge es va fer més plàcid. Es veu que a les entranyes del vaixell hi havia un entretenidor per mantenir entretenits als afamats expedicionaris, però jo vaig preferir estar-me a la seguretat de la coberta posterior, a resguard de vents i tempestats, mentre uns replegaven les eines de treball del dia...


I d'altres, plàcidament, descansaven totes les emocions passades.


A l'anar-nos acostant al port de Cairns, ens vam anar trobant totes les altres barques plenes d'snorqueliaires procedents de tots els punts del Reef propers a Cairns (penseu que el el tal Reef s'estén uns 2000 quilòmetres de nord a sud, però com més al nord més proper està a la costa).


Després de l'experiència, de totes maneres, i repeteixo que va ser impressionant, potser hagués triat un vaixell que m'hagués portat a una de les zones del Reef i a algun dels bancs de sorra (cays) que també hi ha per allà al mig. Potser dic això influenciat pel desig de trepitjar terra ferma, però els dos punts que vam visitar eren relativament semblants, i hagués estat bé estar-se una mica a la platja amb corall adjacent. Vaja, ara ja ho sé per la propera vegada!

El nostre hotel, el The Serpent, està bastant enretirat a la cantonada de la ciutat. Per compensar això, cada hora hi ha un minibús llançadera gratuït entre l'hotel i el centre de Cairns. I la meva intenció era agafar-lo per tornar a l'hotel, on la familia m'esperava i on, gràcies al poder de la terra ferma, seria capaç d'engullir alguna cosa (no ho he dit, oi, que a l'hotel també ens donaven un petit refrigeri / sopar gratuït? Gran iniciativa per mantenir a la gent al bar! :-). Doncs a l'arribar al lloc on el minibús (amb capacitat per 10 persones) sol parar, em trobo això:


Fins a 35 persones esperant! El bus, evidentment, va venir fins a 4 vegades, amb lo qual l'espera va ser encara més llarga. I pobre de mi, dèbil i famèlic com estava, vaig ser incapaç de lluitar per un lloc en els primers busos amb les salvatjament competitives fèmines que ocupaven la parada!

Perquè us n'haureu adonat, que la inmensa majoria d'aquestes 35 persones que s'esperen són noies, oi?

Un cop a l'hotel, va caure a les meves mans una revista d'aquestes dirigides als backpackers, i a les últimes pàgines, tot colpejant la meva innata innocència, em trobo aquests pavorosos anuncis!


I la frase clau: "Descobreix el que moltes noies viatgeres ja tenen: la manera més ràpida i fàcil de financiar els teus viatges". Òstia! Així que aquesta és l'explicació de tanta noia? Carai...

Com a ciutat gran que és, i donant la casualitat que poc abans havíem marcat els 5000 quilòmetres del nostre viatge, vam portar la furgo a fer la seva revisió pertinent, aprofitant que hi ha una delegació de Travellers Auto-Barn (el proveïdor del nostre adorat vehicle) a Cairns. I la portaven un parell de germanes neozelandeses absolutament encantadores, que ens van arreglar la revisió en un plis i fins i tot ens van regalar un bidó d'oli (que la furgo, als seus pràcticament 500.000 quilòmetres, en traga una mica, d'oli). Aquesta és la Trisha amb en Jett. La seva germana XXX va refusar aparèixer a la foto, però sigui aquí mencionada també, home!


I he parlat de coses que hem fet a Cairns, però no he parlat massa, encara, de Cairns en si. Doncs bé, aquí uns petits comentaris: Malgrat ser una meca turística platgívola, Cairns no en té, de platja, sino que la zona de costa està ocupada per la marina, amb una quantitat considerable de vaixells, i un passeig d'un parell de quilòmetres, que aquí veiem, i que va força plè a totes hores. I el que ho uneix amb el mar, aquesta zona semi-pantanosa...


En canvi, però, i constituint una fita arquitectònica interessant, una piscina / llacuna artificial ocupa gran part de la primera línea de mar, creant una fabulosa sensació de continuitat entre la piscina i l'oceà.


Tota aquesta zona estava més que plena de cossos rostint-se durant tot el dia, i per si fos poc, sempre hi passaven coses: des de Dj's a espectacles de malabars a demés històries. Una ciutat totalment indicada i interessant, per unes vacances festives. Oh si!

I el centre de la ciutat en si, doncs no massa a dir... no exageradament gran, i amb morfologia clarament australiana i un bar cada dos portes (siguen les portes intermitges una agència de viatges i tours al reef).


A nosaltres tanta gent i tantes coses passant ens va desconcertar una mica, acostumats com estàvem a la tranquilitat i solitud de l'outback, així que d'alguna manera o altra vam acabar, una de les nits, al Bull Bar, un bar outback-style que ofereix els millors bistecs de Cairns. No tinc res a dir sobre els bistecs, ja que hi vam anar sopats, però aquest bon home, que no prometia massa, va resultar tenir un vozarrón important i unes habilitats guitarrístiques totalment apreciables, tot envoltat per un estil de rock acústic setantero triomfatore. Ni idea de com es diu, el tio.


Així que en una ciutat així tens mil i una oportunitats i temptacions per gastar els teus diners. I en la nostra condició de sense-sostre / sense-feina, això ens va portar a la més absoluta bancarrota, així que vam haver de pensar en noves formes de conseguir uns ingressos extra!


Així que quan aconseguim suficient, posarem més gasofa a la furgo i avançarem costa avall fins al proper post!

Feu bondat fins llavors!

Salut!