Ambaixadors V: Going woop-woop

Aquesta expressió la utilitzen els australians per referir-se a l'outback remot, on les distàncies són llargues, els paisatges monòtons, la calor sufocant i les mosques insistents. Nosaltres n'hi diríem anar-nos-en al quinto pino o donde Cristo perdió el mechero.

En tot cas, aquí és on transcorre aquesta nova etapa del nostre viatge.

Des de la regió Caterina, relativament mitjanament poblada (ehem), l'Stuart Highway, que és la carretera que creua Austràlia de dalt a baix, es limita a unir estacions de servei cada 150 quilòmetres i algun extrany poble cada 300. Però es clar, això, pel viatger inquiet, està plè de possibles atractius i experiències que difícilment podries viure enlloc més. Amb lo que ens en congratulem!

Nosaltres seguirem l'Stuart Highway (que ja venia de Darwin) des de Mataranka fins a Tennant Creek i els Devils Marbles. Després, tornarem enrere per, poc després de Tennant Creek altre cop, girar cap a l'est i cap a Queensland, per trobar-nos, uns 500 quilòmetres més enllà, a la oficiosa capital de l'outback, Mount Isa.

Aquest post, doncs, anirà explicant cronològicament les petites parades aquí i allà, algunes d'elles absolutament remarcables!

Però bàsicament, el que ens trobem serà això:


La primera parada, recomanada a totes les guies, és al poble de 13 habitants de Larrimah, uns 80 quilòmetres passat Mataranka. El motiu és que la Fran sembla que fa uns pastissos que t'hi cagues. I vaja, si que estaven bons, i cars també ho eren força!


La Fran era una senyora una mica extranyota que s'amagava rere les cortines, parlava molt depressa i que semblava un hobbit. També tenia un parell de gossos simpàtics, petits i que es pixaven encantadorament a tot arreu.


Uns 150 quilòmetres més enllà hi tenim una de les icones de l'outback, el Daly Waters Pub. De fet, a l'outback, el que et trobes de tan en tant és un pub, oferint-se els bàsics suplements de gasolina i cervesa. Aquest, el de Daly Waters, presumeix de ser el més antic del Northern Territory.


A dins, una bizarra col.lecció d'objectes dels milers de visitants que hi han passat. De fet, és força popular (i de fet, estàs quasi obligat a parar-te pràcticament a tot arreu, si vols repostar gasofa). Curiosa la col.lecció de sostenidors, si més no...


Al pub també hi havia una nena molt petita (curiosa infància, la que t'espera, en un poble amb una desena d'habitants i tot de turistes cansats que es paren a fer una birra). La nena es va estar a punt d'esberlar el cap un parell de cops i va fer bones migues amb en Jett (els dos events no estan necessàriament relacionats).


Prop del pub, el senyor Stuart l'explorador va marcar un arbre amb una S. Com que estem en absolut desacord amb escriure als arbres, ni posarem una foto ni res.

L'outback, paios, us l'heu d'imaginar com una gran inmensitat de no res. Però aquest mateix fet és el que el fa especial. Els paisatges són infinits, tot és pla i uniforme... té una extranya sensació de serenitat...


A la carretera, molt de tan en quant, hi ha zones especialment habilitades per parar-se a passar la nit. I com no, són molt populars i són un bon lloc per intercanviar experiències amb els molts d'altres (i n'hi ha molts més del que et penses!) viatgers com tu. La nostra furgo, però, és sens dubte la més colorida!


Com que no hi ha electricitat ni res, en aquests casos, el fet d'encendre fotos ens convida a les sempre efectives fotos de foc.


Una de les parades més fascinants d'aquesta part del nostre trajecte ha sigut, sense dubte, al poble abandonat de Newcastle Waters. Tota aquesta zona es va "desenvolupar" des de finals del segle XIX fins a mitjans del XX com a zona de transhumànica de bestiar. És a dir, els "vaquers" conduïen les vaques durant centenars de quilòmetres des d'un lloc a l'altre. Al costat de Newcastle Waters hi ha una zona humida bastant generosa considerant la sequedat general de la zona on ens trobem (oblidem-nos dels monsons d'uns centenars de quilòmetres més amunt), així que els vaquers es paraven sempre per aquí a donar de beure a les vaques i a fer unes cervesotes ells també.

Quan el negoci va desinflar-se amb l'arribada del transport a motor de forma generalitzada, el poble també va morir, i ara només queden una desena de cases rovellades i abandonades, a mode de museu, i que desprenen història i fascinació.

Aquí una casa:


I aquí un paio assegut en una cadira de la Jones Store que us juro que em va donar una mica de yu-yu quan el vaig veure per primer cop!


Les fotos, finalment, no han quedat tan bé com la cosa prometia, així que no en posaré més. Així que us convido a tots a que us passeu per Newcastle Waters. Però us aviso que està una mica apartat de tot arreu, eh! :-)

Ja us dic que avui en dia les vaques jo no es caminen amunt i avall, però encara n'hi ha moltes, i algunes, per ves a saber el motiu, també cauen pel camí. Al costat de la carretera hi vam trobar quatre vaques mortes, totes juntes, que feien una pinta de cuidado.


I no només vaques moren al costat de la carretera. El més típic és trobar-te cangurs atropellats i esbudellats, que són un festí pels animals carronyers que també abunden la zona. Com aquest espectacular aguilot, segur que el més gros que mai he vist.


Anant tirant quilòmetres i anar trobant d'altres petites parades... Renner Springs és una casa de carretera que ofereix els típics gasolina i cerveses (i allotjament i menjars, i souvenirs), amb la particularitat que està en venta! No us fa gràcia, començar un negoci aquí? Penseu que Las Vegas va començar més o menys així!


Aaahhh mate! Una mica de carretera...


(fixeu-vos en com de diferent és de la primera foto)

Algunes escenes rovellades... aquí el rovell també abunda força...


De camí hi havia fins i tot un poble, d'uns 600 habitants, Elliot, al qual hi vam posar gasofa, i li vam preguntar a la dona de la gasolinera que què podíem fer o veure, allà, rebent la desoladora resposta "aquí? res... seguiu conduint!"

Això que veieu és una lluna enrabiada enmig de la malesa.


Quilòmetres i quilòmetres més tard arribem a Tennant Creek, el poble més gran de la zona, amb uns 3000 habitants, però ens hi parem? No! Tirarem encara uns 100 quilòmetres més avall per veure els Devils Marbles, que suposaran el límit sud del centre del nostre viatge (estic segur que les ments més despertes entendran aquesta extranya definició). I després de veure'ls, tornarem a pujar i ja ens pararem a Tennant Creek.

Els Devils Marbles (les "caniques" del diable) mereixen un apartat especial i una bona quantitat de fotos. Junt amb l'Uluru o el Kata-Juta (que no visitarem encara però que esperem fer-ho allà a finals d'any), formen part d'aquelles extranyes formacions rocoses del centre d'Austràlia. Extremadament fotogènics, els Devils Marbles!


El lloc posseeix una serenitat molt especial. Silenciós i envoltat de no-res.


No és d'extranyar que, pels aborígens, aquest lloc tingui un significat ben especial: són els ous de la Serp Multicolor a la que atribueixen la creació de la terra. També creuen que sota les roques hi viuen els "homes secrets", que són homes com nosaltres, però que viuen sota terra i et volen enredar a que t'uneixis a ells.


El que tothom recomana fer, aquí, es veure les pedres quan es pon el sol i quan surt, ja que se suposa que llavors adquireixen un color vermellós especial. Mira que és catxonda la cosa, que mai hi ha hagut núvols des que vam començar el viatge, fins al moment de la posta de sol aquí!


Així que el que decidim fer és quedar-nos a la zona d'acampada situada just al costat dels marbles, cosa que ens permetrà veure la sortida del sol.

De nit, però, fem una petita escapada a un dels pubs de carretera més famosos d'Australia: a Wycliffe Well, diuen que veuen OVNIS cada dos per tres, i el lloc s'autoproclama la capital extraterrestre d'Australia. Encuriosits amb uns encontres a la tercera fase, ens vam dirigir cap allà a fer una cervesota, i l'únic que vam trobar va ser una mica de decoració de sèrie B, bona per la foto.


Pel matí, a l'alba, també estava força ennuvolat, i no vam veure les pedres rogenques com teòricament haguéssim hagut de, però de totes maneres vam poder captar alguna vista i foto espectacular.


Vale doncs, això dels Devils Marbles devia ser perfecte, oi? Pues no del tot! Hi ha un problema, i seriós. Les mosques!! Si nois! A Kakadu ens pensàvem que el tema de les mosques era xungo? Jajaja, infeliços de nosaltres!

Aquí una mostra envoltant l'àrea cuinífola de la nostra furgoneta:


Emplastant-se al meu braç...


I, per horror nostre, intentant introduir-se als nostres orificis nassals i bucals, ja que, pel que sembla, per aquests orificis en surt una ferum d'estómac podrit (encantador, eh?) que els resulta d'allò més atractiva. Pues ja veus.


La Tiffany, però, inventiva ella, va tenir una idea per desempallagar-se'n... es va empastifar tota ella de sorra i terra, amb l'objectiu de confondre's amb el sòl... i funciona una mica... però ja us direm si funciona a llarg termini!


Deixem de nou els Devils Marbles enrere, refent la carretera cap a Tennant Creek. Si això de fer aquesta carretera és dur i pesat, sempre és bo pensar que per d'altres deu ser pitjor que tu!


(aquesta visió, per cert, fa reviure les meves fantasies de futurs viatges en bicicleta, que de ben segur seran explicats en aquest viatger blog!)

I finalment arribem a Tennant Creek! Un cop més, la nostra parada ens havia de servir per connectar-nos a internet i fer els nostres deures com a jornalers. Però per algun motiu segurament sobrenatural, la biblioteca estava tancada (era víspera d'Anzac Day, un dia d'homenatge a les víctimes australianes i neozelandeses a les guerres mundials) i el cafè internet, desconnectat per algun motiu que ni ells mateixos coneixíen.

Així que, si bé vam aprofitar per escriure les nostres aventures, no les vam poder publicar. El que si que vam fer va ser visitar dues de les majors atraccions de la zona, de per si no necessàriament plena d'atraccions. Per una banda, Tennant Creek, com tantes altres pobles i ciutats de l'outback, va néixer (cap allà al 1930!) gràcies a l'indústria minera, així que vam visitar l'inevitable exposició de trastos vells de la mina, com és ara aquest simpàtic camió.


L'altra atracció bàsica, i para de comptar, és l'antiga estació del telègraf, que es va instal.lar aquí cap allà al 1800 i llargs. És realment fascinant caminar al voltant dels edificis, amb els seus panells autoexplicatius, i veure com era la vida d'aquells que vivien en una estació remota com aquesta, que feia la funció de, a part de telègraf, punt de trobada entre aquells ganaders de la contrada, i parada obligatòria per tot viatjant.

Com a curiositat, us diré que, un telegrama des d'Austràlia tardava 7 hores a ser transmès fins a Londres, cosa que, hòsties, als 1800 i llargs, no està gens malament! El que no sé és quantes vegades havia de ser repetit i per quantes estacions havia de passar...

En tot cas, aquí van els no necessàriament interessants edificis de l'estació, quan els poses fora de context. Que no faltin els termite mounds, dels quals n'estàvem molt excitats al principi, però que noi, són de lo més vulgar, també!


Que no falti una mostra extra de la quantitat i insistència de les mosques d'aquestes contrades. Per tots aquells que hagin de venir i s'estiguin esgarrifant, sapigueu que a la costa no passa, això... és més una cosa de l'outback!


Abandonem doncs Tennant Creek per llençar-nos de nou a la carretera!


Aquesta vegada, deixarem la Stuart Highway per girar cap a l'est, direcció Queensland i Mount Isa. El tema és que per davant tenim uns 600 quilòmetres de solitud, sense ni tan sols petits pobles ni petites atraccions ni petits res on parar-nos.

Però això no ens treu les ganes de tirar afotos! Faltaria més!


Un bonic paisatge, força vegetat...


Les postes de sol, en aquest no-res ample i plà, ja us dic per allà dalt que són molt boniques!


En aquestes carreteres de déu, però, els reis són els Road Trains. Uns autèntics campions dignes de portada de qualsevol disc de Judas Priest.


La inmensitat de la cosa et fa sentir petit petit, i serè serè.


I els colors, amb el terra vermellós característic del centre d'Austràlia, són inigualables...


Pel mig, alguns estris, herència de temps passats, però que encara s'utilitzen, i que li dónen un aspecte tot pintoresc a la cosa.


I els últims quilòmetres de la nostra estància al Northern Territory, al que si tot va bé ja hi tornarem, a la part sud, per visitar Uluru, Alice Springs i tots els collindants, són de lo més monòton i buit que mai he vist enlloc. Centenars de quilòmetres exactament així.


Però... a que mola??

Al pròxim post, doncs, ja creuem la frontera entre el Northern Territory i el nostre estat, Queensland, al qual li donarem un repàs com déu mana durant sis setmanes. Allà ens espera la costa tropical, la famosa barrera de coral, i d'altres històries, però abans, encara queden uns quants quilòmetres de desolació, a la qual l'hi extraurem el que puguem pel vostre delecte!

Ale fins aviat!

Ambaixadors IV: La regió Caterina

Just després de sortir de Kakadu, anem a parar de plè al que anomenen Katherine Region. Aquesta regió ocupa diversos centenars de quilòmetres, però degut a que no és que estigui massa poblada, que diguem, ho ajunten tot en un sol nom i administració, i acaben abans.

Explicarem el nostre profund pas per aquesta regió cronològicament, ja que, en realitat, cada una de les petites parades té el seu caràcter particular, i com a tal, explicable.

El primer poble que trobem després de traspassar els límits de Kakadu, i de tornada a la Stuart Highway, que és la carretera que creua Austràlia de dalt a baix, és Pine Creek. En els seus "bons temps", allà a finals del segle XIX, sembla que Pine Creek era un centre força enfeinat com a conseqüència del descobriment d'or a la zona. Posem lo de bons temps entre cometes. Us remiteixo al post sobre Kakadu. Avui, però, tot i que, com veurem, les activitats mineres continuen, el poble és de lo més adormit.

Comenecem per l'edifici històric de ferro arrovellat anomenat "Old Bakery". I que això deu ser, el forn vell, que fa forces anys que no en fa, de forn!


Els trastos que utilitzaven durant l'època dorada del poble estan ara exposats en un petit "Miners Park", amb interessants explicacions dels procediments d'extracció i de les dures condicions de vida a l'època per tots aquells (majoritàriament inmigrants xinesos, per cert) que treballaven a les mines.

I els trastos està bé de veure'ls, però a mi el que em va molar són els arbres aquests del fons amb forma d'ampolla. Els havia vist en fotos i sé que són originaris de Western Australia, una part del païs que no tenim previst visitar aquest any, amb lo que em va fer molta ilu trobar-los aquí!


Per molt que diguin que les activitats mineres van cessar a mitjans del segle passat, hi ha una bona obertura i polseram just a les afores del poble, així que alguna cosa o altra encara n'extrauen. El llac que veiem, per cert, és l'antiga mina d'or, ara inutilitzada i inundada.


Per últim, ens va fer gràcia veure com, també a les afores (vaja, en un poble d'uns 300 habitants... què és afores i què no ho és?), hi havia una espècie de circuit de curses de cavalls, reutilitzat com a càmping quan no s'hi fan curses (que deu voler dir, uns 363 dies l'any), i amb tot de termite mounds entre les valles i per allà al mig. Una estampa interessant.


Deixant enrere Pine Creek, la següent població d'importància ja era la capital de la zona: Katherine. Que amb els seus 8000 habitants, perquè us feu una idea, és la tercera ciutat de tot el Northern Territory, deprés de Darwin i Alice Springs. De Katherine "ciutat" en parlarem d'aquí una estona, però abans d'anar-hi ens vam concentrar un parell de dies en l'interessant Nitmiluk National Park, anomenat, en altres dies, Katherine Gorge.

En vam visitar dues, de seccions d'aquest parc, separades per una setantena de quilòmetres. La primera, les Edith Falls, ens havien sigut recomanades per tothom: des dels pares de la Tiffany fins a encontres ocasionals durant aquestes últimes setmanes. Teníem ganes, doncs, de saber de què anava la cosa!

I la cosa anava, bàsicament, d'unes petites cascades i una zona on banyar-se absolutament excepcional!

Lo bo de la cosa és que per arribar-hi necessitaves caminar una bona mitja hora en pujada, així que no estava tan sobresaturat de gent (tot i ser dissabte una altra vegada) com estava una setmana abans a Litchfield. Les primeres vistes que es divisen un cop superes la pujadeta són tan espectaculars com aquestes:


I un cop a baix, la cosa fins i tot millora!


Una vista lateralitzada...


I una demostració de que, efectivament, ens hi vam banyar ben feliçment. De fet, hi vam passar quasi mig dia, i vam ser uns autèntics campions, ja us ho dic.


En Jett fins i tot, es va proposar convertir-se en la nova sireneta. Cosa que li surt ben naturalment.


Com diem, aquestes cascades i piscines naturals estan a dalt de les muntanyes, però a baix, a nivell de terra, carretera i càmping carot, també hi ha aquest gran forat d'aigua. A la que el va veure, la Tiffany, que com sabeu és força receptiva a les, diguem-ne, forces de la naturalesa, va notar que alguna cosa no convidava massa a banyar-s'hi, a aquesta gran piscina. Poc després vam llegir que els aborígens que han habitat sempre la zona creuen que un dels seus déus viu al fons d'aquestes aigües, i que demana no ser molestat. Típicament, els homes blancs s'han passat aquestes coses pel forro i ho han convertit en una atracció turística. La veritat, però, és que la piscina inferior, per banyar-se, era bastant poc atractiva en comparació amb la superior, però estava força més plena!!


L'altra part del parc que volíem visitar era el Katherine Gorge en si, que s'anomena així perquè el riu Katherine crea un gorg força pronunciat, i ben atractiu pels visitants. Com diem, però, aquesta part estava a una setantena de quilòmetres, i havíem de passar per la "ciutat" de Katherine per anar-hi, així que aprofitant que era dissabte, doncs vam sortir una mica.

Evidentment, no fa falta esperar que hi hagi gran cosa a fer, en un poble de 8000 habitants, i finalment vam anar a parar a l'RSL, que és on semblava que es concentrava la majoria de gent. Els RSL són clubs bastant populars a Austràlia... en trobem pràcticament a tot arreu, i les sigles volen dir "Return Service League", que traduït ve a dir que són clubs de trobada per ex-militars. A l'hora de la veritat, no ho són exclusivament, ja que tothom pot anar-hi després de signar un llibre de registre, i són molt populars ja que els preus del menjar i de, sobretot, la cervesa, per algun tipus de trampa de cara a taxes, són molt més barats.

El tema és que estan força orientats (molt orientats) a la població blanca, i si bé ja n'havíem visitat un parell abans (a Melbourne quan l'enterrament de la iaia de la Tiffany i a Darwin uns dies abans amb el senyor de les banderes), aquí a Katherine, amb una proporció de població aborígen bastant gran (i amb cap al club, evidentment), doncs donava una mica de mal rollo....

Només per posar-hi una mica de color, aquí tenim a en Jett amb una de les seves begudes preferides últimament: una espècie de refresc gasós de móres (raspberry), que a aquí en diuen "Fire Engine". Vamos, algo força infumable i sobredolç. Per cert que podeu veure com m'hi prenc un bany, jo.


Tornaríem ben aviat a Katherine, però ara era temps de visitar el gorg.

Nosaltres som uns nanos a qui els hi agrada, això de potenciar els Parcs Nacionals, i si bé normalment dormim gratuïtament aparcant la furgo allà on podem, no ens sol saber greu, quan visitem un parc nacional, d'utilitzar les zones d'acampada que ofereixen, i que normalment ténen preus ben populars.

En aquest cas, però, això no era així, ja que la teòrica zona d'acampada pública valia inclús més que un càmping privat. Però és que no era una zona d'acampada bàsica, sino que oferia tots els luxes... des de dutxes calentes, a zones elèctrificades, nevera, cuina, rentadores i sala de TV. Això de per si no està malament, però no és la filosofia que se li suposa, a un parc nacional. Especialment si no ofereixen cap altra opció.

Però un cop es va fer de dia i vam poder veure de què anava la cosa ho vam entendre tot: la zona estava farcida d'ofertes de creuers pel riu, de lloguer de canoes, de vols amb helicòpter i de tot tipus d'atraccions amb ganes de separar el teu camí del dels teus diners. Vamos, que tot plegat estava una mica explotat.

La única cosa a fer, si no volies gastar-te un ull de la cara, era caminar, i com que la Tiffany passava per un d'aquells moments en el que li agradava ser dona, hi vaig anar jo sol. Per arribar a veure alguna cosa del famós gorg, havies de caminar uns 12 quilòmetres, durant unes 5 hores.

A mi no em sap pas greu, això de caminar, però la majoria de la caminata era força planota i avorrida, i no va ser fins al final, que vaig arribar al gorg i em vaig poder maravellar amb la seva bellesa. Que aquí teniu:


Però el que vull dir és que no sé si tot plegat valia tan la pena, sobretot comparat amb d'altres atraccions més inmediates que ocupen les rodalies... ho deixo a la vostra opinió.

Ben satisfet que estava jo, però, amb la meva fita assolida!


Vam tornar a dormir a Katherine, amb els problemes que suposava aparcar la nostra indissimulada furgoneta a algun lloc dormible, tenint en compte els amenaçadors cartells que informaven de l'absoluta il.legalitat d'acampar gratuïtament als carrers del poble. Finalment, inalterables davant les coaccions, vam dormir tranquilament en alguna cantonada suburbial.

Katherine es diu Katherine perquè el senyor Stuart, del qual en sentirem a parlar aquests propers dies, i que va ser el primer europeu que va creuar Austràlia de baix a dalt, cap allà a mitjans del segle XIX, va batejar aquest lloc amb el nom de la filla del seu patró. Com aquest, n'hi ha centenars, de noms, a Austràlia, amb lo que desperta l'interessant pensament de la decisiva influència que una sola persona, en un moment aleatori, pot crear al futur d'un lloc, i, en conseqüència, de tota una sèrie de gent...

Vam anar a esmorzar en un petit parc al costat del Katherine River, que aquí podeu veure al pas per la seva capital:


Aquí, realment, és un d'aquells llocs on es pot veure la inmensa diferència entre els modes de vida blancs i aborígens. I cadascú fa una mica la seva. Els blancs van fent els seus negocis de vaques i tal, i després van a l'RSL, i els aborígens van deambulant pel poble amb cara de no tenir ni idea de què fan aquí.

Per il.lustrar la integració, i tal, el mural d'una escola integradora qualsevol.


Parlant d'escoles, si per alguna cosa és conegut Katherine, i fins i tot potser a vosaltres us sonarà, és per la Katherine School of the Air. Jo n'havia vist algun documental, al passat, i em sonava i tot, també!

De què va, això? Bé... la idea és que, a l'outback australià (l'outback és tota aquella zona on tot està la hòstia de separat i per anar d'un lloc a l'altre tardes hores) hi ha gran quantitat de nens que, per raons d'isolació, no tenen la possibilitat d'assistir normalment a l'escola. Estaríem parlant de, per exemple, estacions ganaderes, petites mines o comunitats aborígens aïllades. Per aquest motiu, cap allà als setanta va sorgir la iniciativa de començar una escola via ràdio, i des dels estudis d'aquí, a Katherine, els professors es comunicaven amb els alumnes de tot arreu.

Per això s'autoanomena "l'aula més gran del món".

Avui en dia ja han deixat de banda la ràdio, i utilitzen internet. També el fet de tenir internet fa que l'escola perdi una mica el sentit que tenia en un origen, és a dir, el de proveïr un accés a l'educació per comunitats sense accés al món exterior. Ara, amb internet, aquestes comunitats poden bucar-se la vida molt més.

Però segueix sent interessant, i almenys per la història i el concepte, mereix una menció i una visita. Aquí podeu veure l'estudi des d'on els profes donen la classe... a la tele, el que veuen els alumnes a les seves pantalles. I el del mig, en Jett.


Katherine també, com a lloc més civilitzat en uns quants quilòmetres a la rodona, ens va permetre publicar les nostres últimes impressions a internet. Veieu els dos posts anteriors i uns quants al nostre journal. Vam anar a parar a un cafè internet que va resultar ser una barreja entre cafè, internet i galeria d'art aborígen. En Glen, l'amo, ens va explicar els seus somnis de crear una cadena al voltant d'Austràlia seguint el seu concepte, i ens va il.lustrar amb algunes tradicions aborígens interessants. A ell, el podeu veure a la foto amb una bonica pintura, i la seva web, que en un futur mostrarà el seu incremental succés, és http://www.didji.com.au


També va ser el moment per rentar tota aquella roba bruta de les últimes dues setmanes...


I de reposar stocks alimenticis i d'altres, com aquest matamosques que, creieu-me, és bastant útil!


L'última de les nostres parades a la regió Caterina, i que suposa el seu límit sud, és el poble de Mataranka, famós per les seves aigües termals. Que de fet, no ho són de termals, sino que flueixen a uns 34 agradables graus tot l'any degut a petites partícules que formen part de l'aigua (limestones).

Hi ha un parell de llocs on t'hi pots banyar. El més anunciat serien unes piscines termals on, a l'arribar-hi, semblava que fos una reunió de la Inserso. Res en contra, però li faltava una mica d'autenticitat...


Prop d'aquesta piscina hi havia aquesta casa. Hi ha un famós llibre i pel.lícula australians que es diu "We of the never never". El va escriure una dona de l'Austràlia civilitzada a principis del segle XX que va venir a viure per aquesta zona durant 6 mesos, i després va escriure sobre la seva experiència. Jo no en sabia res, ni del llibre ni de la peli, però la Tiffany diu que la opinió paral.lela és que la dona no en tenia massa idea, de com es vivia aquí, amb només sis mesos, i els locals s'ho prenien una mica a conya.

Aquesta casa és la reproducció de la casa on va viure i que es va construir per fer la peli. I només ho poso com a excusa per a explicar la història :-)


L'altre lloc on ens podíem banyar, a Bitter Springs, la veritat, era molt però molt millor. Començant per l'assentament natural, i continuant amb el quasi irreal color de les aigües.


I ben feliços que ens hi vam banyar! I aquestes aigües se suposa que tenen algun efecte rejovenidor, així que bé per nosaltres! Deu ser veritat, com veieu en aquesta foto on surto en primer plà.


No només d'aigües calentetes i de cases històriques viu Mataranka. Mireu quin peacho d'arbre!!


Realment, un dels més espectaculars que he vist mai, amb aquest multiplíssim tronc bifurcat i entortolligat!


Acabem amb algunes fotos generals. Durant aquest, el nostre viatxu, estem gravant alguns videos que, si el déu de les bateries ho vol, seran editats i publicats al nostre journal. En Jett s'ha apropiat de la càmera en moltes ocasions i estem desenvolupant la seva tasca de narrador (amb lo que li agrada xerrar, almenys que serveixi per algo!)


Una foto bonica de la furgo, glamourosa i radiant com sempre!


I un reflex en qualsevols aigües llefiscoses al mig del camí! Però noi, tot queda maco, si ho enfoques bé!! :-)


Anem amb una petita pinzellada de món animal. Quin bonic (i cap gros!) bonic llangardaix!


I quina espectacular llagosta colorida!


Acabem amb aquesta espectacular foto rollo "Ángeles de Charlie", que segur que utilitzarem a més d'un lloc!


Foto que em servirà per despedir-me! Deixem doncs la regió Caterina i ens embarquem en quilòmetres de no gran cosa. Però segur que exprimirem aquesta no gran cosa amb interessant informació i fatugrafies que ompliran el proper post i delectaran els vostres moments d'oci!

Ale doncs!! Salut!