Ascensió a la gresca barcelonista (trentanyera i retrassada!!)

I amb aquest que és possiblement el títol més concentradament descriptiu que mai he posat us presento aquest segon post (el de confirmació) de la nostra renovada etapa catalana i granollerina.

També, serà per compensar èpoques recents anteriors d'innatural proliferància, o bé perquè aquests entorns catalans i granollerins hi conviden, m'he ronejat una mica amb l'escriptura i publicació d'aquest post. Espero i suposo que m'ho sapigueu perdonar. I si no, estic segur que podeu llegir hores i hores d'aventures passades durant aquest temps d'espera, així que no se m'us queixeu.

Dèiem que el títol és descriptiu. Doncs ho és, i apunta als quatre temes sobre els quals, a priori, voltarà aquest post: el primer ("Ascensió"), la Fira i Festes de l'Ascensió a Granollers, que suposaran la nostra presa de contacte amb totes aquelles tradicions catalanes i populars aparcades durant els passats temps. La "Gresca" es refereix a la Telecogresca, la festa universitària més gran d'Espanya (o això dèiem als nostres temps, no sé si encara és veritat), a la qual vaig col.laborar a muntar durant forces anys, i a la que hi vaig assistir com a absolut visitant durant el transcurs d'aquest post.

No fa falta dir el perquè del "barcelonista". Ja n'anirem parlant.

Per penúltim, és trentanyera perquè durant el transcurs d'aquests dies també jo m'he apuntat a la dècada del tres al davant, la del començament d'entrada a la maduresa i tot això. Però si voleu que us digui, si bé quan penso en el número em sona una mica irreal, no tinc gens de trauma ni res.

I evidentment, retrassada. Més retrassada fins i tot del que pensava, acabo publicant això (si no em retrasso encara més!!) un mes més tard de que els events passéssin. I si bé això els presents ho trobeu ben poc excitant, si us ho llegiu d'aquí a un any tot us semblarà més o menys el mateix. Pues això.

Així que després de la introducció i les excuses, comencem.

A poc a poc ens estem situant i aclimatant a la nostra nova condició de sedentaris amb casa. I com que el nostre pressupost, a espera d'alegres notícies laborals, està bastant pels terres, a casa és on hi passem la major part del temps. I com a tal amb ella començarem aquest post, donant a conèixer els petits (força petits!) retocs decoratius del moment. Començant pel passadís, amb aquest interessant quadre de l'Anne Angelshaug (amiga noruega pintora) en primer terme i amb el fons tot maco ell.


I l'habitació d'en Jett, que és el que era la meva habitació, ha començat a prendre forma també. I a falta d'altres coses, al nano li han convençut els posters d'Iron Maiden que ja l'havien decorat força anys enrere, aquesta mateixa habitació. Quina gràcia. Però ara s'ha aficionat a Hanna Montana (maleïda tele), així que no sé com quedarà la combinació de posters al final...


I fins i tot el balcó ha rebut una bufada de color (que d'aire fresc ja en rep normalment). Amb un parell de plantes que cuidarem com si fóssin petits sims. La primera, uns clavells (ves per on), i l'altra, una lavanda. Aquí ens les prometíem molt felices, però, per gràcia del déu del futur, he de dir que cap de les dues ha evolucionat amb massa alegria, degut a que aquí, al nostre bonic i airejat balcó, el sol no hi dóna massa. Així que les pobres, avui en dia, estan una mica pansides. Però quan les vam adquirir estàvem molt contents!


La Tiffany, des que hem arribat, ha començat a oferir els seus serveis com a instructora personal de ioga i altres demés físico-espirituals (des de pilates a meditació, passant per dansa del vendre, que la noia és molt llesta!). I ja té uns quants alumnes (vosaltres sabeu qui sou) i encara n'espera més! Així que no tingueu por i aprofiteu la oportunitat! Visiteu la seva web a http://www.patheya.com.

El primer alumne i també el més aplicat i abnegat en la promoció de les excel.lències de la Tiffany com a professora és sens dubte l'Òscar, que aquí veiem en un moment de felicitat meditativa.


Ja sabeu que això de "en casa de herrero, cuchillo de palo" és denominador comú a tot arreu, però no en aquesta, de casa. O com a mínim, no en aquest cas molt concret. Aquí veiem a en Jett demostrant com ha de ser un "down dog" perfectament executat. De fet, per anar bé els talons haurien de tocar el terra, però vaja... i pels que pregunteu per mi, jo sóc més de qigong que de ioga. I tot i així sóc una mica gandul.


La Tiffany, aladid de salut i vida verda i sostenible, ha tingut certs problemes adaptant-se a la copiosa utilització de l'oli d'oliva que té lloc en aquestes latituds. Al seu blog us ho explicarà amb més detall. Aquí l'enxampem, en tot cas, amb les mans en la fregició de patates. Cosa gens habitual, per cert, però mira. Ja sabeu que "maté un perro, y mataperros me llamaron". Com hi vaig, amb el refraner, avui, no?


En aquesta nova vida de retorn a terres catalanes intentaré, entre moltes altres coses, actuar conseqüentment amb les meves idees (una cosa, que si voleu que us digui, sempre m'havia desagradat una mica no fer). Deuen ser aquestes coses del madurar. Els meus pares, com molts sabeu, ténen una casa a Santa Eulàlia de Ronçana, i en aquesta casa hi ha uns quants arbres fruiters que s'han deixat a la mà de déu. Doncs a partir d'ara, i com a humil introducció a la coneixença de la terra, cuidarem i ens responsabilitzarem d'aquests arbres i, en conseqüència, de les fruites que produeixin. I esperem, sincerament, que funcionin millor que els clavells i la lavanda! He aquí els nostres arbres.


Per cert, que des que hem tornat, li pillem les nostres verdures a una gent que es fa dir el Col.lectiu Rave Negre, i que el formen, entre d'altres, la Meritxell i la Núria, germana i cosina de l'Albert Torrents i en Toni Feliu respectivament. Us ho promocionaria i recomanaria, però em sembla que ja estan a tope de producció, així que no crec que us puguin servir. Tot i així, aquí va la seva pàgina perquè li dongueu un cop d'ull: http://gallecshorta.blogspot.com

La casa aquesta, per cert, porta una feina que no vegis. Aquí veiem una tarda de dissabte qualsevol amb el meu pare i en Jett ensimismats en els seus treballs de manteniment. Però com que als dos ja els hi agrada, pues ja està bé.


I un cop acabades les tasques, és hora de la diversió. No em negareu un excel.lent estil en el meu intent de batre el ben col.locat Jett. I no em digueu que intento abusar ni res, que jo tampoc sóc massa bo!!


Ja ho comentàvem abans amb l'oli, però aquesta (bé, ja ho sabeu) és una terra d'indulgències culinàries. A la Tiffany lo de l'oli mira, se la porta una mica fluixa, però el que si que li ha robat el cor són la quantitat de pastetes, pastissets i derivats de la xocolata que et trobes a tot arreu, i amb l'alegria que tothom els consumeix. Aquí la veiem, en un d'aquests moments de deliri, disfrutant d'una xocolata desfeta al Cafè del Pi a Barcelona. Tota una institució, per altra banda.


En una d'aquells moments una mica absurds, quan estàvem a Austràlia em vaig apuntar a una espècie de concurs on et podia tocar no sé què (ni em pregunteu, perquè no ho recordo). Doncs fa poc la mare de la Tiffany va enviar un paquet amb quatre coses i, entre elles, dos o tres cartes procedents d'aquest lloc, assegurant-me que havia guanyat no sé quants de milers de dòlars si em suscribia a no sé on, més un cap de setmana en un hotel de luxe a Sydney més una col.lecció de 24 rellotges de disseny més una xurrupada (humm... o això últim no era?)... tot amb moltes fotos i molts colors i molta perafernàlia.

El vell truc... només em sap greu que ara la Virginia i en Bill rebran correu basura a punta pala per culpa meva... com a mínim en Jett està contentíssim amb aquests xecs per valor d'1 milió de dòlars (o el que sigui), per satisfer les seves fantasies.


Sortim finalment de casa, que ja toca. I passagem una mica per Granollers a veure què es cou. Aquí en va una de batalleta personal: caminant caminant vam arribar al camp de futbol del Primer de Maig. Camp que, per cert, no és la pista de sorra que recordava, sino que està tot apanyat amb gespa artificial i tota la història. Doncs bé. Jo, en una edat que no recordo, però que devia estar entre els 8 i 11 anys (calculo així a botepronto) em vaig apuntar per un temps molt curt (i no sé bé per què) a l'equip de futbol de l'Escola Pia, que era el meu cole. Durant aquest temps només vaig tenir ocasió de disputar un partit. Resulta que havia de sortir de titular, al lateral dret (suposo que allà no molestaria massa), però (i com que ja apuntava maneres) vaig arribar tard al començament del partit i ja havien començat. La primera part va acabar 0-0 (no sé contra qui jugàvem, suposo que qualsevol altra escola o club de la comarca que farà de protagonista passiu). I a la segona vaig saltar al camp. Però com que això del lateral dret a mi m'oferia molt poc glamour, vaig decidir atorgar-me llibertat per tot el camp i, en una desmarcada de davanter centre xupa-postes vaig marcar l'únic gol del nostre equip a porta buida i després d'aprofitar una passada de la mort. La pena és que el partit va acabar 1-5, i em faria por recordar que la majoria dels gols del rival van arribar per la meva banda (que era, es clar, una autopista).

I això, aquesta és la meva experiència a les lligues escolars de futbol. Algun dia us parlaré de les de bàsquet, on, com a mínim, vaig tenir-hi més continuitat.

I la foto: Aquesta és la porteria on vaig marcar el meu gol triomfador. Quin paio.


De tant en quant aniran apareixent per aquí algunes crítiques a la realitat urbanística de Granollers. Més que menys, suposo, ja que no falta buscar gaire per trobar unes quantes barbaritats. Començarem per un clàssic, que és la "serp de llum" de la plaça del cony. O, per què no dir-ho, la plaça del cony mateix, amb la seva gepa inexplicable, deguda a que el pàrquing no podia anar més avall ja que hi havia aigua. Així doncs, deixem una gepa aquí que ningú ho notarà. I per despistar-los encara més, perquè no hi posem una serp de llum, potencialment mortal pels nens que, a aquestes alçades deuen haver desenvolupat un sisè sentit per evitar les seves letals cantonades quan corren amunt i avall. En Jett, com que no és d'aquí, no en va sortir tan ben parat.

No intenteu això a casa, però. L'escena ha estat rodada per professionals.


Jo em pensava, sincerament, que a Granollers no hi passava mai res. Pues aquests dies, en sèrio, m'ho estan desmentint. En parlarem amb més detall més tard, però començant així fluixets comentarem una exposició itinerant, i probablement creada per cobrir pressupost, dedicada a les ciutats educadores. Està (i encara estarà un temps, suposo) a la Caixa, i és una mica interessant (tampoc brutalment, però vaja). Ho demostra en Jett aquí amb cara de passar-s'ho pipa.


Canviem radicalment de tema i anem a un d'aquells amb els que hem titolat el post: la Telecogresca. La Telecogresca, pels que no ho sapigueu, és la festa que organitzen els estudiants de l'Escola de Telecomunicacions de la UPC. Es porta fent des ja més de 30 anys i és (almenys ho era) la festa universitària amb més assistència d'Espanya. Els últims anys, amb més de 10.000 assistents sempre. Si la venc amb tanta insistència és perquè també jo, fins no fa massa anys (o potser ja si...) també estava enmerdat en la organització, i en tinc records i amics excel.lents (que bonic). I sé el que costa muntar-la, així que toca fer-li una mica de publicitat.

Una publicitat bastant poc útil, tenint en compte que aquest ja ha passat, però menys dóna una pedra. Aquest any el cartell era el més roquer que recordo mai, amb Soziedad Alkohólika davant de tots, i amb Boikot i una colla més al darrere. I com que aquests últims anys d'estar fora no hi he pogut assistir, aquesta va ser la primera a la que vaig anar-hi com a absolut espectador, i sense tenir-hi cap ni una responsabilitat (a part de consumir el màxim d'alcohol que pogués a la barra lliure oferta als ex-currants).

No vaig portar-hi la càmera, així que no hi vaig fer fotos. Només posaré aquesta, per gentilesa del senyor Albert Laparra (que ja s'ha cuidat de posar una marca d'aigua amb el copyright a sota :-), on sortim el senyor Isra (tot un colega, el tio, i que espero que hagi deixat definitivament de fumar :-)), que no és ni tan sols de gresca, tècnicament, i jo, amb les meves barbes.

Abraçades a tota la resta!


El temps, ja ho sabeu, passa inexorablement, i si fa res encara estava cagant-me per sota les taules en la meva més tendra infantesa (pregunteu detalls d'aquests vergonyosos records si n'esteu realment interessats), ara, ja, com qui no vol la cosa, ja n'he complert 30. I com que això ha coincidit més o menys amb la nostra arribada, l'excusa és perfecta per celebrar-ho amb un soparet al restaurant del nostre amic Àlex (i el Jesús) té a la Garriga, La Claraboia. Que no només mola perquè és de l'Alex, sino que també és excel.lent.

I mira si és amic, el tio, que va tenir un detall a l'hora de posar les espelmes!


I aquí una mostra més o menys aleatòria dels assistents, mostrant una alegria controlada, però alegre a fi de comptes.


va ser una agradable sorpresa poder comptar amb la presència de l'altre nostre amic Eguren, que va donar la casualitat que estava per aquí durant aquests dies. L'Eguren és càntabre, per aquells que no ho sabeu (i suposo que tampoc us importarà massa, però vaja, jo us ho dic igual) i un, diguem-ne, nòmada ibèric. Va estar vivint nu parell d'anys a Granollers, fins que va marxar de nou a la seva terra natal. Després, va estar a Logroño, i ara se'n va a passar l'estiu a Menorca, com un tonto, ja veus. I com que Granollers vé de pas, pues això.

I sempre s'ha caracteritzat per ser un gaupot, ja ho podeu veure!


No només de sopars multitudinaris viu La Claraboia, sino que també és un lloc per encontres intimistes. I aquests estan amenitzats tor sovint per dolces melodies de la comarca. Com en aquest cas, on vam poder disfrutar de la dolçor de l'Aleix i la Carol, que normalment van tot distorsionats amb els Speakers, però que aquí es desenxufen. I molt bé, tu.

En Jett, ja veieu, tampoc és que li importi massa, tot plegat. Però no és res personal.


Hem anat cremant ja la gresca, el trentanyerisme i el retràs. Així que ara ens toca l'Ascensió. I per fer promoció de les activitats comarcals i tradicionalment catalanes, doncs mira, li dedicarem el tros més gros d'aquest post, per font d'informació sense parangó a tot aquell que li importi.

La Fira de l'Ascensió es fa a Granollers cada últim cap de setmana de maig (o porai, corregiu-me si m'equivoco). De petits i adolescents estava bé perquè hi ha atraccions i tal (que mai, per cert, m'han enamorat en absolut), però un cop et vas fent més gran (passes dels 15) la cosa ja perd força emoció. El principal motiu de la Fira és, com ja diu el nom molt apropiàdament, fer una fira d'expositors de la ciutat i comarca. Amb l'excusa, però, s'aprofita per encabir-hi una colla d'activitats tradicionals que si bé no són "top of the range", pues estan bé per uns nouvinguts (o renouvinguts) com nosaltres. Anem a explicar-les doncs.

Comencem, com no, per la dansa nacional, la sardana. Personalment, a risc de sonar botifler, sempre l'he trobat una mica avorridota, i de valor artístic bastant fluixot en comparació a d'altres danses tradicionals de molts altres llocs. Si que li valoro l'aspecte social i cooperatiu, i la simbologia (que suposo que hi és intrínsecament, i no és només que ho sembli) de que tothom té el mateix valor, un cop a la pista de ball sardanenca, i sense els teus companys de balls sardanencs el ball no té sentit. Ja està bé, això.

Dissortadament, la mitjana d'edat entre els balladors era bastant alta, així que des d'aquí encoratgem a les noves generacions a calçar-se les espardenyes i fotre-li canya als saltironets.

La Tiffany em va comentar que com és que la gent ni reia ni res, mentre ballava. Jo, la veritat, no li vaig saber contestar (i no em vaig atrevir a opinar que els balladors devien ser uns antipàtics, pobre de mi). El meu pare, però, en una conversa posterior, va sortir amb la resposta: es veu que deuen estar concentrats comptant les passes. Pues podria ser. Com que aquí som uns tios severs i seriosos, però, millor que ho fem amb cara de pomes agres.


Només per comentar-ho (perquè ni ho vam veure gaire ni res), una orquestra de la qual no en recordo el nom (la putada d'escriure les coses amb tres setmanes de retràs) va tocar a la porxada tots els èxits d'anys passats (bastant passats) per alegria i disfrute del personal, amb aquest estil orquestril d'atri i americana blanca que ténen les orquestres de festes majors. Molt bé.


Passem a la fira en si, abans de saturar-nos d'activitats lúdiques, que tampoc seria el plan. En la meva infantesa, la fira tenia lloc als carrers principals de Granollers, o al parc, i tot plegat tenia una ambientació força festiva. Uns anys enrere, però, van construir, a les afores de la ciutat, un parc firal que pogués hostejar aquest event sense que ho notés gaire la resta de la ciutat. El resultat és que la fira té un glamour bastant baixet, i el lloc elegit és una esplanada polsosa que sembla que ens trobem al mig d'un rodeo de l'Austràlia profunda, però amb molta pols i pocs rodeos.


La impressió general de la visita és més aviat fredota, encara que és divertit passejar-te enmig dels estants i que la gent t'intenti vendre seguros i aparells filtradors d'aigua (les grans estrelles de la fira). Suposo que algú li donarà ràbia, aquesta clara demostració de que et reconeixen com a un adult amb responsabilitats i poder adquisitiu per dur-les a terme, però a mi em va fer gràcia.

Per cert, si a algú li interessa aprendre xinès, vam conèixer a un paio d'aquí amb dona taiwanesa que n'ensenyen a Les Franqueses, i el tio semblava colega. Així que aquí va una mica de publicitat gratuïta: http://www.actualitzat.com

El que si que ens va molar, però, va ser la carpa Jogar X Jogar (que es deia), portada i usada per una colla de friquis jugant a jocs de taula del rollo Catan, Carcassonne, Warhammer i tots els etcèteres. El Catan, per cert, l'hem retrobat aquests últims dies, i segueix sent el millor joc de taula al que jo mai he jugat, i segurament (a risc de sonar fonamentalista i radical) el millor joc de taula de la història. A fora de la carpa hi tenien alguns jocs de lògica i habilitat entretinguts. Aquest, per exemple, consistia en reproduir un puzzle de boles de colorins, i aquí tenim la prova de que en Jett em va guanyar sense cap mena de compassió. I no va ser potra, no, que vam jugar dos cops i els va guanyar tots dos. I sense donar-li jo peixet ni res.

Jó.


Les amigues típiques d'aquest tipus de fires, es clar, les vaques.


I aquesta foto que titularé brillantment "Tiffany i poni" em sembla força simpaticota.


Ja hem fet doncs prou fira i tornem a les activitats tradicionals de lleure i reconeixement patri. Tot i que mai se m'ha acudit, ni molt menys, involucrar-m'hi (gandul que és un, per què negar-ho), els castellers sempre m'han semblat la tradició catalana més admirable, per l'indubtable treball d'equip que necessita i els valors que transmet i promou. Bisca. I és per això que ens ho mirem amb gran interès, això si, des d'una distància prudencialment poc implicada.


Per amenitzar-nos aquesta diada teníem els Xics de Granollers, que exercien de locals, acompanyats dels Marrecs de Salt i Xiquets de Tarragona (cap dels tres colles punteres a Catalunya. En aquest cas, però, evidentment, lo important és participar!). Aquí tenim als locals enfilant-se fins les esferes guvernamentals de la ciutat (ergo el balcó de l'ajuntament). Tinc el dubte si hi pot pujar tothom qui vulgui, aquí dalt, ja que hi vaig veure gent diferent tota l'estona (amb alguns comuns, es clar). Es clar que tampoc és que l'ajuntament de Granollers és de grandíssim estatus, però vaja...


Els castells m'agraden perquè tots els participants tenen un paper imprescindible per la consecució correcte de l'objectiu. I, abnegadament, tot i les indubtables incomoditats que tenen que patir de vegades, s'hi esforcen sense queixar-s'hi gens, com ens demostra aquest personatge contret dels Xiquets de Tarragona.


I per posar les tres colles, com així ha de ser, aquí van els Marrecs de Salt. Aquests ens serviran per ensenyar els cascs que els i les anxanetes porten aquests últims anys, degut a la desgraciada mort d'una anxaneta fa no massa a Mataró. Queden una mica rarots, però més val prevenir. Tot i així, deu ser l'únic accident seriós que hi ha hagut en lustres.


I per acabar amb aquesta sèrie castellera, dir que la nostra posició privilegiada panoràmica i perspectívica també tenia els seus inconvenients...


Fixeu-vos que compromesos que estàvem amb les activitats de l'Ascensió que fins i tot vam anar a veure i escoltar el concert d'òrgan a l'església. Durant la meva absència, a l'església de Granollers hi han posat un òrgan de tres parells de collons, i de tant en quant hi fan un concertillo. Aquí tenim l'instrument en qüestió, que imposa lo seu.


EL bon home que tocava era un tal Guido Iotti, un italià amb truco, ja que portava molts anys afincat al Marsesme i parlava un català perfecte. El concert molt guapo, encara que es clar, al cap d'una estona ja anàvem fent cops de cap. Una tele al davant t'anava ensenyant com tocava el paio, i la veritat és que és per cagar-s'hi. El que em va sorprendre és que hi havia quatre gats, així que no sé com l'amortitzaran, l'òrgan aquest.


I ja va la penúltima, de les activitats! Les havaneres!! Les sempre apropiades cançons d'aquests vells llops de mar a la seca Porxada. M'ha fet molta gràcia això de fixar-me amb totes aquestes mostres d'art cantaire tradicional, que tenia bastant oblidades. Cosa que sembla que no passa amb l'espectador mig de Granollers, que cobria l'aforament a reventar.


I ja us dic que tampoc és que n'hagi vist moltes eh, jo, d'havaneres a Granollers, però les que havia vist sempre havien estat de la mà de les emocionants i emocionades veus dels quatre mestres del grup Voramar (eh que serviria, de comentarista d'havaneres?), que deuen ser de per aquí. Aquí veiem al tenor del grup en qüestió, en intimista emoció. Quin paio. No ho dic en conya que tenia molt bona veu, eh!


I el respectable, amb problemes per aguantar les llàgrimes. Hem de dir que la majoria de gent feia una mica de cara de pomes agres... i no sé jo per què? La majoria de cançons que cantaven (totes uns clàssics, que fins i tot jo en coneixia la majoria) eren corejades amb gran èxit per la gent, però entre cançó i cançó, ja tornava la mala cara. Ja veus tu.


Lo bo que ténen aquestes trobades havaneríques és el cremat, servit gratuïtament a tothom qui en vulgui. Com que està bé però tampoc és que sigui deliciós, pel meu gust, amb un gotet ja vas que xutes. Ara això si, fa festa que no vegis :-)


No us penseu, de totes maneres, que ens hem esborrat totalment d'activitats nocturnes i que ens hem convertit en corresponsals íntegres del que passa abans de que es pobgui el sol. En primer lloc, si que és veritat que el nostre pressupost vergonyós no ens permet gaires dispendis nocturns ara per ara; en segon, la càmera no ens l'enduem mai, així que no hi ha lloc en aquest fotogènic blog per aventures no fotografiades. En aquest cas, i amb la nostra falera de viure l'Ascensió aquesta en la seva completitud, si que ens vam endur la càmera al Rock a l'Ascensió (que com que igualment es feia davant de casa tampoc teníem oportunitat de no anar-hi).

Els grups que hi tocaven van generar impressions barrejades... uns tals Pas de Zebra, rock-ska adolescent bastant tipicot però amb intencions... uns tals Codex, metallers que no van acabar de convèncer a la parroquia metallera (de la qual orgullosament en formo part, es clar), i els Kaire, una espècie de Coldplay a la catalana que no em van tampoc acabar de convèncer (vagi per davant que li tinc especial ràbia a Coldplay). Els que van salvar la vetllada, però, i no tan sols això, sino que van triomfar sense reserves van ser els Bogarde, que s'autoetiqueten com Techno-Metal moreneta, i que fan exactament això. Uns cracks, els tios. Escolteu-los tots a la seva web: http://www.bogardinho.com


I bueno, deixem el que ja tots coneixeu molt abrumadorament pel final. L'últim dels temes a tractar que conformen el nostre títol descriptiu és el final de temporada espectacular del Barça, el meu equip, que s'ha endut totes les competicions amb una autoritat impressionant. Perquè veigueu com de tard anem amb aquest post (això us ho podia colar quan estàvem fora, però aquí em sembla que anem apanyats, eh), he de cobrir des de la Copa del Rei fins la Champions. Una bona ocasió per recordar la nostra temporada triomfal, ara que estem tots (oi?) amb el canguelo del Cristiano Ronaldo i tal.

Per començar, com dic, la Copa del Rei. amb la final entre l'excel.lent Barcelona i el pundonorós (!) Athletic de Bilbao, que va acabar amb un clar 4-1. Una final que vam anar a veure a la Porxada, però que va resultar un èxit relatiu, ja que no es veia gaire res i estava tot plè de barcelonistes d'aquells que no suporto, que es queixen per tot i tothom i ho veuen tot un desastre a cada moment. Al final, però, tot i no haver vist dos dels quatre gols dels blaugrana, l'alegria es va desfermar als carrers de la ciutat. Oh si.


Però el gran event barcelonista d'aquests dies ha sigut (va ser, més aviat) la finalíssima de la Champions League a Roma, on el Barça tenia la oportunitat de fer-se amb la seva tercera Copa davant del Manchester United, vigent campió. L'ambient i la tensió es palpava durant tot el dia, i nosaltres no vam voler ser menys, ajudant a omplir de color blau i grana els balcons de la comarca (tot això entonat amb una veu de Matías Prats (pare) amb accent de Vic).


A l'hora de la veritat, però, el Barça va demostrar de nou la seva superioritat i es van fer amb el merescut triplet. A casa, seu del visionat del partit (després d'haver descartat la Porxada aquest cop), l'alegria es va desfermar de manera que casi ni sembla que aquesta foto sigui de pose. Pels que no ens conegueu, em teniu a mi (amb la samarreta més blaugrana que vaig trobar, amb la bandera de Cambodia :-/), l'Alex, en Toni, l'Oscar i en Jett. Aquest últim, per cert, surt una mica tapat, però ja és una mica just, ja que el nano es va passar el partit jugant a la DS i sense oferir-li el més mínim interés als devenirs del joc. Així que tampoc toca apuntar-se el tanto massa!


I des del balcó de casa, cèntric com és, vam tenir una visió privilegiada de l'exitosa corrua de penya que va sortir al carrer a celebrar l'èxit. El senyal de sentit obligatori sembla indicar metafòricament la direcció a seguir. En aquesta direcció, per cert, es trobava l'Opencor que va acabar assaltat (amb l'excusa, es clar...). Nosaltres, per la nostra part, ens vam apuntar a la celebració pacífica, que va acabar abruptament amb l'amenaçadora presència dels antidisturbis de mossos i policies locals. Sempre hi ha classes, per cert, ja que aquests últims, de pressupost i experiència més reduïda, venien amb cascos de moto protectors, mentre els mossos anaven tunejats fins al gorro (mai més ben dit). El que diem: encara hi ha classes.


Bueno bueno!! I acabem ja amb aquest post que, per què mentir-nos, m'ha costat treure'm de sobre. Com sol passar (o almenys, em sol passar), després d'època d'abundància i motivació postil extra, toquen les vaques flaques. Les trampejarem com poguem, doncs.

De moment, està clar que el post s'ha allargat un moltíssim a sortir, i de tot ell no n'estic particularment satisfet. Però oju!! Que el títol si que mola eh!

Ale doncs, fins la propera, que serà aviat! :-) (oi?)

Ciutadans de Catalunya: Ja som aquí!

Pues si! Ha costat, i ens hem perdut una mica pel camí, però finalment, després de més de dos anys i mig, acabem tornant (vaja, jo, que la Tiffany i en Jett hi vénen nous), a les conegudes i acollidores lleres del Congost, disposats a instal.lar-nos i intentar muntar una vida més o menys rutinària a mig termini.

Suposo que aquest blog deu sentir una espècie de crisi d'identitat, aquests dies... el vaig començar precisament quan vaig marxar per explicar el que ens anava passant per aquests móns de déu. Ara els receptors originals ja ho anireu veient més o menys en directe, el que ens passa, però i els altres? I tots aquells lectors inesperats, ocasionals i espontanis? Doncs bé, com que això del blog ja està enganxat com un tumor dins les meves activitats periòdiques, el seguirem escrivint (sanament amb menys freqüència que aquests últims mesos, m'imagino), reinventant-lo una mica, i utilitzant-lo com a plataforma sacsejadora de la moltes vegades enquilosada societat catalana. I de pas, explicarem què fem.

I per cert, sabeu que tots sou potencials protagonistes de propers posts, així que més us val que sortiu de casa amb les vostres millors gales i el cabell arreglat, per si les mosques.

Situem-nos doncs una mica. Tornem per instal.lar-nos a Granollers, la meva ciutat natal i on he viscut la majoria de la meva vida. On viuen els meus pares i majoria d'amics. La gent m'ha anat dient que quin conyàs, això de tornar a la notòriament no massa excitant Granollers, després de voltar mig món. Pues jo la veritat és que no ho veig pas així. Tornar amb perspectives i punts de vista diferents me la fan probablement més excitant que moltes d'altres opcions. I què coi, que si no és excitant, haurem d'ajudar a que ho sigui.

Els meus pares s'han canviat de pis durant aquest temps que hem estat fora, i el pis on vivien abans (i on jo també havia viscut) ha quedat arreglat com la nostra residència de moment definitiva, a canvi d'un lloguer amable. Des d'aquí demano una ovació pels meus pares, que ens han deixat el piset pintat, arreglat, fantàstic i amb la nevera plena. Moltes i moltes gràcies, que se sepa!

Aquestes primeres dues setmanes de tornada han estat, la veritat, una mica extranyotes. Per començar, i us semblarà extrany, ens hem pelat de fred. Reacostumar els nostres cossos habituats a la sufocant calor tropical asiàtica ens ha costat dies de costipats i diarrees. I no ajuda que plogués dia si dia també. És clar que em dieu que ha estat plovent tot l'any, no?


Així que el que hem fet més aquests dies, perquè mentir, és tirar-nos petats al sofà, covant galipàndries i disfrutant d'unes merescudes vacances de les vacances, que bona falta que ens fèien! De fet... durant els tres primers dies de tornada em vaig caure sobat entre les 7 i les 8 de la tarda, sense ni tan sols veure a ningú. Però vaja, que tampoc hi ha pressa!

Per cert, que no sé si el cobriment de les meves parts íntimes vé motivat per algun tipus d'instint protector inconscient. Més val prevenir, en tot cas!


I entre dormida i dormida, unes quantes feines de la casa (que no moltes). Aquesta foto mola.


Quan vam marxar de Noruega, al desembre del 2007, ja sabíem que després d'Austràlia ens instalaríem aquí. Així que, tal i com us vam explicar detalladament al seu moment, vam fer la mudança amb el Corsa (pèsol, pels amics) replet fins als topes i la intenció de deixar aquí un pilot de caixes preparades per la nostra tornada. I aquí les hem trobat. I no us dic que a mi també m'ha fet gràcia, però no sabeu la Tiffany, avorrida de tenir només tres o quatre mudes durant aquests mesos de viatge, lo contenta que estava de retrobar (moltes) peces de roba estimades i oblidades. I com més feliça estigui ella, més feliços estarem tots :-)


A la foto anterior, es clar, vèiem el passadís de la casa que poc a poc us anirem presentant. Fa falta fer un zoom cap a la paret final, es clar, on el bo del Coco (Grover!) també ens espera fent amics amb qui es posi per davant.


Com que la casa té habitacions extra, una d'elles s'ha convertit en una habitació de Ioga i meditació per la Tiffany. Tot plegat encara està una mica baix a nivell decoratiu (es clar), però com a gent apanyada que som, amb dues caixes ex-contenidores de llibres i una capa de disfressa de rei d'en Jett (que ja li va, això), ha muntat una espècie d'altar presidencial per col.locar tots els knick-knacks espirituals acumulats, amb el buddha de Chiang Mai (que hem hagut de carregar pacientment força temps) al capdavant.


En Jett s'ha apropiat de l'habitació que havia sigut la meva anys enrere, donant lloc a un interessant relleu generacional. El nano, que és molt casolà i viatjar no és gaire lo seu (quin pobre, no?) està més content que ningú.


No tot és disfrute, però, es clar. De fet, i després d'haver-hi estat fora dos anys, al setembre en Jett anirà de nou al cole, en un centre encara a decidir (o a que ens decideixi, que ja es veurà!). De moment, però, a continuar amb les activitats extraescolars!


La cuina és absolutament nova i impoluta, de nou gràcies a la generositat dels meus pares. La combinació de gris i taronja li va que ni pintada a la "Paradoxa del nostra temps" del senyor Dalai Lama (que és tan savi, el tio, que hasta fa riure). Com que aquesta paradoxa és realment certa, fins i tot la traduiré i la copiaré aquí. Espera que vaig a per ella!

"Tenim cases més grans però famílies més petites;
més conveniències però menys temps;
Tenim més títols, però menys sentit;
més coneixements, però menys capacitat de judici;
més experts, però més problemes;
més medicines, però menys salut;
Hem anat fins la lluna i hem tornat,
però tenim problemes creuant el carrer per trobar un nou veï.
Construïm més ordinadors per guardar més informació per produir més còpies que mai,
però tenim menys comunicació;
Hem esdevingut llargs en quantitat però curts en qualitat.
Aquests són temps de menjar ràpid però digestió lenta;
Homes alts però caràcters baixos;
Beneficis empinats però relacions molt poc profundes.
Són temps on hi ha molt a la finestra, però res a l'habitació".

I com que el tio és un crack, es mereix aquest lloc de privilegi damunt de les patates i les cebes. Clar que si.


Les lleis de la comunitat ens prohibeixen estendre la roba al balcó, per motius teòricament estètics. Aquests són els problemes de viure en comunitat, es clar. Així que hem de conviure amb l'estenedor, què hi farem.

Menció especial faré pel tema del TDT, del qual n'era absolutament desconegut. Sorprès he arribat aquí veient que hi ha desenes de canals de tot tipus a disposició del teleespectador, des de batalles dialèctiques dretanes a totes hores fins a un Canal Barça que, 24 hores, em va posant partits de l'any de la quica i demés excitacions! Quina cosa, això del TDT! Fins i tot farà que miri més la tele del que he fet en lustres!!


Hem estat redescobrint Granollers, aquests dies. I entre d'altres, on anar a comprar. Tothom recomana entusiàsticament el Mercadona com el supermercat econòmic i de confiança del moment. Així que, com que la nostra situació econòmica no està ara mateix per dispendis orgànics i històries, ens hem convertit en uns nous clients habituals d'aquesta competitiva cadena. Estàvem davant del prestatge dels Martinis, dubtosos de si era gaire sensible gastar els 7 euros que costava en una ampolla, quan vam veure aquest tal Vermouth Pratti per 1,79. Així que per provar no es perd res. I realment, té un gust realment semblant i absolutament alegrament bebible, per una quarta part del preu.

Coneixeu doncs a uns nous consumidors fidels de Vermouth Pratti. I si el preu no us compensa la falta de glamour, potser el patriotisme ho farà: està fet a Reus. Mai se sap, el que convenç a la gent...


Ja us dic que la nostra socialització, aquests primers dies, no ha sigut tampoc l'esperada, degut al nostre sobre-cansament i precària (fot-li drama aquí) salut. El que si que va passar, per exemple, és que la meva bona tieta Maria i els meus cosins Josep i Piti van venir a dinar un dia a casa dels meus pares. En la meva creuada en presentar tota la prole, us en poso aquesta foto no massa ben escollida, d'en Josep i de la Piti.

Per cert, en aquest dinar familiar va ser el primer moment on testejar la meva nova condició de vegetarià (varietat particular) en un entorn desacostumat. A l'hora de la veritat, i gràcies a les particulars condicions de la meva varietat particular, la cosa no es va acabar de consumar, ja que la meva mare havia acabat cuinant un conill provinent de la granja del meu tiet, que compleix totes les condicions ètiques que em poso a mi mateix.

Em quedo però amb una frase del meu cosí Josep, que treballa en una fàbrica de pinsos per animals, tot parlant del tema en general. "Tot i veure el que li posen als pinsos, jo segueixo menjant carn". Que no és el mateix que "Ei! Veig el que li posen als pinsos i és més que fantàstic menjar carn". Interessant, si més no, aquesta opinió interna...


En Jett té un interès particular i molt elogiable cap a la música en totes les seves expressions, tan escoltaires, visuals, dansaires o tocables. El que passa és que li falta una mica de perseverància. Aquí però, jo, pianista de qualitat i experiència contrastades, intenta ensenyar-li els meus vasts coneixements al petit deixeble, aprofitant el piano més aviat decoratiu de casa dels meus pares.


Ja sé que hem sigut menys socials del que em pensaria, però veient les fotos d'aquest post sembla que ho haguem sigut encara molt menys. El motiu és que, com la socialitat sol ser més aviat nocturna, en aquells moments deixem la càmera a casa (que és grossa i incòmoda). Prometem pensar en com solucionar aquest tema en els propers dies i posts. Sort que de vegades algú ens vé a veure a casa, com en aquest cas l'Albert, i li podem tirar afotos.


Hem arribat, no fa falta que us ho digui, en plena etapa d'èxtasi barcelonista. El primer dels partits de la sèrie triomfadora que hem vist va ser el Madrid-Barça aquell que el Barça va guanyar. I com que la majoria de bars de la ciutat estaven replets vam acabar al Bar Princesa, que està al carrer Princesa, i al que no havia anat mai, personalment. Va ser interessant, ja que comptàvem amb una nombrosa comunitat internacional i un públic (més o menys) repartit entre els dos equips. I la Tiffany, a més, plena de pedigrí amb aquesta samarreta Meyba de finals dels 80 que jo tenia de quan era petit. Això si que és classe.


I donat el desenvolupament del partit, no fa falta dir que la claca estava força contenta! Inclús hi havia un iaio amb qui vam parlar al final del partit que deia que tenia vuitanta i pico d'anys, que havia viscut el Barça de les Cinc Copes i tota la resta, i que no recordava res com aquest 2-6. L'home, de fet, estava d'un emocionat que em va fer tota la impressió que aquella mateixa nit li donaria un atac de cor i moriria en la màxima felicitat.

No és cap d'aquests eh. Però aquests també estan contents!


No hi vam anar pas sols, a veure aquest partit. Hi vam anar amb l'Òscar, el Ferran, l'Ana, la Tània i el Marc Capel (per si els coneixeu i us interessa). Dissortadament, no tenim cap prova gràfica d'aquest companyerisme culer, però si que tenim aquest simpàtic dibuixet demostratiu que va fer l'Ana (que em temo que, increïblement, es devia avorrir amb el partit!) de l'Òscar i de mi. Un dibuixet que ara mateix ha passat a decorar la nevera. Entre això i la paradoxa del nostre temps, ja us podeu imaginar que la nostra cuina està adquirint un nivell considerable.


Canviant de tema, la Tiffany arriba disposada (volent-ho o no, de fet) a donar una mica el cante en el força homogeni Granollers (a part dels inmigrants africans, que tothom sembla ignorar una mica forçadament). De fet, la gent se la mira amb certa curiositat, em pregunto per què serà.

En tot cas, us comento que, tal i com vaig fer jo quan vaig marxar a països extranys, la noia ha començat un blog explicant les seves impressions de la vida catalana i granollerina des del punt de vista d'una visitant anglosaxona i no necessàriament convencional, amb la ni tan sols velada intenció de no deixar títere con cabesa. No és per ser parcial, però crec que el blog és bastant divertit i interessant. El trobareu a http://life-in-catalonia.blogspot.com


Al que si que s'ha adaptat a la perfecció, la noia, és a la cultura del cafè i la pasteta. I a Granollers no n'hi falten, de cafeteries de cafè i pasteta. Aquesta colorida i llaminera imatge correspon a una mica elitista pastisseria situada a la Porxada, que segur que tots (els granollerins) coneixeu. És curiós, perquè la mestressa del local es va ofendre quan vam recollir els plats de la nostra taula per col.locar-los al taulell i fer lloc pels següents assedegats clients. Aquestes mestresses de Granollers...


Pels qui no la coneixeu, aquesta bonica (ehem) ciutat de Granollers, us en posaré un parell de detalls. A veure, Granollers sempre s'ha caracteritzat per no ser necessàriament atractiu, però al venir de països tan diferents (i tan nous, en molts casos... que a Austràlia res té més de 100 anys, per exemple), l'arquitectura més o menys tradicional i Meditarrània de Granollers em sembla
fins i tot força mona. És clar que encara no ens hem passat per cap ciutat de les rodalies que li dongui mil voltes. I és que tot és circumstancial.

Aquí l'església parroquial, d'on només el campanar és original (i la resta es va reconstruir amb un gust dubtós després de la Guerra Civil). Lo bo de l'església és que algú va decidir que cobrint-la amb enredaderes quedaria molt més maca, tot dissimulant-ne la lletgesa general, i va encertar plenament.


I la icònica Fonda Europa en un dijous de mercat qualsevol. Un mercat dominat per jaquetes i cares grises, per cert.


La veritat és que el mercat de Granollers, el qual vam visitar en safari fotogràfic, té la seva gràcia, i si fos en qualsevol lloc més exòtic ens semblaria d'allò més interessant i ompliria rengles i rengles de post. Per aquest motiu no vull ser injust i també els hi ompliré, els rengles de post, què coi.

Per començar, la senyora gitana venent alls tot bramant en una cantonada és ben pintoresca. Pena que quan li vam demanar si la podíem fotografiar ens va dir que ni parlar-ne i gairebé ens llença mals de ojo. A canvi, aquí estic jo darrere unes floretes, amb una pinta intentonament espontània, però que no cola.


Em sembla a mi que encara tenim una mica el mode turista a sobre, perquè aquesta cara de curiositat descobridora enmig del no massa rialler usuari mig del mercat sembla no enganxar-hi del tot.


Per sort, enmig de la grisor sempre hi ha algun espontani més colorit, com aquesta noia anònima olorant floretes. Tres hurres per la noia anònima!


I aquí uns pans de pagès, que segur que a la majoria no us semblen res gaire curiós, però a mi, així de cop, em semblen molt grossos i rodons. I bons!

I els paios del darrere, que segur que no estan molt acostumats a que els hi tirin fotos.


Quina interessant i encoratjadora imatge de potencial convivència multicultural. Tot de races i religions representatives a la realitat d'avui en dia a Granollers, amb la meva mare simbòlicament al mig, envoltant a un home (d'una altra raça i presumiblement religió) que venia algun trasto útil per la cuina a preu de mercat. (un rallador crec que era). La moraleja òbvia però de vegades difícil de comprendre és que, siguem més iguals o més diferents, més foscos o més clars, amb permanent, mocador o gorra de bèisbol, tots busquem escencialment el mateix. Per exemple, un trasto de cuina útil a preu de mercat.


Aquí la meva mare esperançada amb la possibilitat d'una bonica camisa nova. Finalment, i amb la mesura que la caracteritza, va deixar la possibilitat per un altre dia.


La oportunitat que si que no vam deixar escapar va ser la de comprar uns mitjons per en Jett. No és una compra que produeixi massa excitació, però vaja... algo és algo.


Aquests dies són dies de gestions i papers. Que si amb el banc, que si el cotxe, que si curro, que si censos, permissos, matrícules, carnets, i un llarg i marejant etcètera. Posem aquesta espera davant de taulell com a metonímia de totes les esperes davant de taulell que portem (i les que ens queden!). Dir, a més, que això és el Departament d'Educació de l'Ajuntament de Granollers, i les noies aquí ens van ser molt útils i amables. I jo, per agraïr-los-ho, doncs deixo que em vegin una mica els calçotets.

De res.


Des del balcó de casa tenim una vista privilegiada d'uns dels rascacels més impressionants i cònics de Granollers. I amb això, els que no sabíeu on vivíem, ara ja ho sabeu.


I acabem per demostrar que, si bé pots voltar el món amunt i avall i de través, i et pots anar trobant amb postes de sol espectaculars a qualsevol racó, un dia qualsevol surts al balcó a Granollers, i mira. Algú va dir "va voltar el món per trobar el que ja tenia dins seu". Està clar que no és ben bé això, però em venia de gust deixar anar la frase.


I bueno, així acaba aquest primer post de la nostra etapa catalana. No està tot el que ha passat, però tot el que està, ha passat. Esperem ser una mica més disciplinats amb les fotos i les consegüents històries relacionades en aquests propers.

Al proper post, que apareixerà en el marc d'un parell de setmanes: la sempre exitosa Telecogresca, els títols infinits per la parròquia culé i demés històries sorpressives que ens passaran.

Cuideu-vos-em-ens fins després, i que no ens veiguem qualsevol dia!

Salut!