OZcaripatri X: Amanida costera rocallosa

Les previsions metereològiques comentaven que aquests següents dies hauria de ploure amb fúria. S'ha de veure com influeix, això del temps, quan estàs viatjant i vius en un cotxe o una tenda. Està clar que no descobreixo res, amb això, però tampoc està de més dir-ho. Així que anàvem preparats per, d'un moment a l'altre, haver de fer front a xàfecs i tempestes.

Però aquest cop els déus de la metereologia, altres vegades cruels, van ser benevolents amb nosaltres, i el sol relluent del que havíem gaudit en aquests últims dies a Port Stephens es va allargar una mica més del que esperàvem, així que tot correcte.

Com avançàvem al post passat, deixem Port Stephens i resseguim la costa de New South Wales cap al nord, fins arribar a l'alçada de Coffs Harbour, que és on girarem de nou cap a l'interior per acabar al festival aquell de les pedres, a Emmaville. Des de Port Stephens a Coffs Harbour hi ha uns 400 quilòmetres, amb molta més bellesa de la que et pots pensar en un principi, i que cobrirem apressuradament en 3 dies i un post. Com a consol per deixar-nos coses enrere, cada cop estem més a prop de casa, amb la qual cosa cada cop és més fàcil tornar.

El primer que ens trobarem és el vast Myall Lakes National Park. El nom li vé d'una sèrie de llacs força generosos situats pràcticament a tocar de la costa. Els llacs en si, havent vist llacs muntanyencs i tal, tampoc són molta gran cosa, però no només de llacs viu aquest parc nacional, ja que dins els seus límits també hi tenim costes escèniques, platges fantàstiques i, ves per on, el que sembla ser l'arbre més alt de New South Wales, aquest tal Grandis, un eucaliptus certament poderós, d'uns 450 anys d'edat. És una mica trist pensar que si aquest és el més alt és perquè tots els altres d'èpoques similars han estat tallats, però vaja, esperem que amb la proliferació de Parcs Nacionals la cosa canvii. No es veu massa, lo gros que és, però realment ho és.


I les platges... què dir de les platges! Tenia jo la sensació que aquest tros de costa estaria molt poblat i no tindríem la oportunitat de gaudir de la isolació i la virginitat de la costa més al nord, però en absolut. La cosa segueix sent espectacular. Això és Seal Rocks. I no vaig ser capaç de trobar-li la forma de foca, a les roques.


I mira que de roques si que n'hi havia unes quantes eh, però de foca res...


Què millor que unes petites vacances assolellades de costa per reforçar el romanticisme d'una relació. I sobretot si has empaquetat un dels nens amb la iaia i els altres dos en un avió de tornada cap a casa!


A mi, aquests romanticismes, és que em fan saltar, ja us ho dic.


La zona està tota plena de lookouts i miradors, la qual cosa ens ajudarà a entendre com està tot organitzat. Des d'aquest podem veure una panoràmica del Myall Lakes National Park, amb els llacs propers a la costa tal i com us deia. A l'esquerra, el mar, i a la dreta, un llac. Sembla inclús curiós que l'evolució dels temps no hagi fet que aquestes dues masses d'aigua s'ajuntéssin... suposo que ho faran un dia o altre...


I aprofitant que estem aquí dalt, una posta de sol sempre resultona, remarcant extranys colors a la superfície dels llacs i a l'inmensitat de la zona en general. Aquest mirador, per cert, es troba al costat de Forster i es diu Cape Hawke lookout. Per si volíeu saber-ho.


Com que ara només som dos i portem menys trastos que quan érem 4 (i també que quan érem 3), el cotxe va sobrat d'espai. I com que és gros i còmode, doncs vam decidir que el podríem utilitzar per dormir-hi alguns dies. A New South Wales, com hauria de ser normal, sembla que pots aparcar i dormir a totes les àrees d'autopista (cosa que no passa a Queensland), així que ens vam parar en una, vam fer un petit soparet i ens vam preparar per passar la nit. Però mentre sopàvem va arribar un cotxe petit i destartalat, d'on en va sortir un home també força destartalat (però gros), dirigint-se directament als lavabos, i quedant-s'hi una bona estona.

Durant aquest temps, algun camió va parar, baixant el seu conductor i anant-se'n també cap als lavabos, per tornar i engegar la marxa al cap de força ratet. Així que nosaltres vam deduïr, gràcies a la nostra intuició i al fet que sabem que passa en força rest stops, que aquell lavabo era un d'aquells on homes aleatoris es trobaven per fer les seves coses. I no és que hi tingui res a objectar-hi, a això, però la veritat és que em sembla una mica brut, així a la vora. Així que vam decidir moure'ns fins a la pròxima àrea de servei.

A més que no t'extranyi que, de tant en quant, apareguin un pilot de yobos (mascles garrulos australians) i els hi vagin a partir les cames, amb la qual cosa sempre està millor no estar-s'hi massa a la vora.

I res, la nova parada fantàstica tu, amb uns arbrets i tot molt maco i innocent. Com ha de ser, home!


I si acabàvem el dia anterior amb un lookout, començarem aquest nou dia amb un altre lookout. En aquest cas és a Laurieton, un poble que mai recordaríeu. El que té dormir al cotxe és que et sols aixecar molt molt d'hora (que el cotxe és còmode, però tampoc tan-tan) i pots aprofitar el dia al màxim.


La llum era millor a l'altre cantó, on podem veure una sèrie de llacs i coses. Molt maco tot eh. El que passa que venint dels lookouts anteriors, que éren per cagar-se per la pota, pues aquest no imposava tant.


Hi havia la possibilitat de fer una petita caminadeta al voltant del cim de la muntanyeta aquesta, des d'on, per cert, sembla que és popular tirar-se amb ala delta. Com que nosaltres ens apuntem a tot, especialment si és gratis, hi vam anar contents, a la caminadeta. Nada nuevo bajo el sol, excepte aquest arbre tot corcat que s'aguanta de manera inexplicable.


Quina desesperada sorpresa que ens vam trobar de tornada al mirador! Una funda d'ulleres, sense ulleres però amb un paperet colpidor. La declaració de la petita Archie, que considera la seva mare més maca que totes les flors del món va estremir els nostres sensibles cors. Allà vam deixar-ho, amb l'esperança que la mare en qüestió recordi el lloc on va perdre la funda, i torni a buscar-la per recuperar l'amor de la seva filla. I tela amb el "bad dad" també :-D


La següent parada del nostre estressat recorregut serà en una de les ciutats principals de la costa: Port Macquarie. La veritat és que només té 40.000 habitants, així que no sé bé perquè ho és, de tan principal. I si bé la ciutat és indubtablement agradable, tampoc té cap res especial per fer-la massa coneguda.

En tot cas, i per fer una mica d'història, direm de Port Macquarie és la tercera ciutat més antiga d'Austràlia. Com alguns sabreu, Austràlia es va començar a poblar amb delinqüents i maleants procedents de Gran Bretanya, i que els britànics van voler enviar tan lluny com fos possible. I si primer de tot es van assentar a Sydney, als presos més perillosos i reincidents els van enviar a Port Macquarie, en aquells temps (finals del segle XVIII) absolutament inaccessible per terra.

Avui en dia queda poc d'aquesta teòrica decadència, i si bé la ciutat està orgullosa del seu passat, tot plegat és més aviat maco i elegant. Comencem el nostre petit reportatge gràfic amb les aigües del port.


Per cert que, en aquest port, i com que estem realment fora de temporada, oferien creuers de dues hores per la increïble quantitat de 6 euros. Com que anàvem una mica amb el petardo al cul no ens hi vam apuntar, però vaja, que a pocs llocs ho trobaràs, això!

L'Alma Doepel presideix orgullosa l'entrada del port.


Port Macquarie és, com Port Stephens o el Sydney Harbour, per exemple, una entrada de mar terra endins, de manera que la població queda força protegida de les eventualitats oceàniques (que ja sabem que aquí són moltes, comuns i brutals). Això també et dóna la possibilitat de tenir molts quilòmetres de costa en menys espai del que necessites normalment. Gastant una mica d'aquests quilòmetres, una interessant galeria del poble... un espigó on les roques han sigut preses per la inspiració individual de centenars de locals i visitants, deixant-hi la seva impressió, més o menys artística. La veritat és que la majoria són "Jo he estat aquí" sense massa gràcia, però el global de la cosa fa gràcia... Dissortadament ni quedaven massa pedres ni teníem pintura a mà com per dir-hi la nostra. Així que ja us aviso que aneu preparats, si mai us passeu per Port Macquarie.


Mig segon més tard i haguéssim tingut una foto de crema de capuccino regalimant perfecta.


I si bé és una ciutat relativament populosa, tampoc ens escapem de trams de costa espectaculars, verges i rocallosos just al costat de les cases.


Aquesta és una de les platges del poble, per exemple, a menys de cinc minuts caminant del centre de la ciutat. Certament Port Macquarie em va donar la impressió d'oferir un nivell de vida força elevat.


Per fi vaig poder engaxar aquest cartell com es mereix. És una campanya de trànsit del govern de New South Wales que sembla que té força èxit. Crec que s'entén força bé, però ho podem traduir com "Corres? Ningú pensa gaire gran de tu". I del rollo la rossa fent una subtil referència a la mida del teu membre. I certament, tothom ho sap que si córres massa i el teu cotxe fa molt soroll és que la tens petita, però a ningú se li havia acudit dir-ho. Bé pels de New South Wales!


I sense córrer gaire vam arribar a un altre dels restaurants elegits pel nostre concurs de pies. Després de la frustració de veure que l'anterior elegit havia desaparegut, va ser una alegria trobar-nos amb les Fredos Pies, al poble de Kempsey, preparades per acollir-nos amb alegria.


Oh, i aquests en tenien una bona selecció, de pies! De tots colors i mides, amb un sabor ric i complet, i amb un servei amable i eficient, jo crec que els senyors de Fredos Pies s'enduen el premi del nostre descafeinat concurs. Moltes felicitats!


I per si fos poc, van pintar tota la paret del darrere només per dissimular un broc que sortia. I això els converteix indefectiblement en uns ídols.


Després de la parada toca seguir amb l'àrdua tasca d'anar visitant llocs idíl.lics de la costa australiana. I el següent serà el poble de South West Rocks, que tot i tenir un nom de merda va resultar ser un poble fantàstic, amb grans facilitats pel viatger i una atmòsfera molt agradable. Aquesta n'és la platja principal, amb un bonic parquet engespat envoltant-la.


I si Port Macquarie va ser creat com una presó, a South West Rocks li va passar tres quarts del mateix. Però en aquest cas només es va construir la presó, sense poble ni res, a la propera Trial Bay, i es va utilitzar fins bastant més tard. Avui l'edifici de la presó es conserva com un element històric important, i suposo que deu ser-ho. Aquí la veiem, tota sòlida i inexpugnable ella.


Al voltant de la presó, i comprenent el propi edifici, hi ha una espècie de reserva cultural que inclou un càmping a mode de Parc Nacional. Fins i tot no ens hagués sabut greu utilitzar-lo, si no fos perquè estava abarrotat de nens que formaven part d'algun tipus de colònies o històries. I tampoc és plan.


Aquí tenim a la Tiffany disfressada de minera, amb bigoti i tot.


La veritat és que és una pena, i fins i tot un fet una mica extrany, que durant l'estança a Austràlia de l'Òscar i la Patry no veiguéssim cangurs com déu mana. I és que lo més normal és trobar-te'ls comunament, a molts llocs, i els tios són tremendament mansos i suden de tu, amb lo que pots acostar-t'hi tant com vulguis. I alguns són realment grossos.


Prop de South West Rocks també hi ha el que diuen és el far més alt de tota la costa est australiana, el que està penjat dalt de tot de l'Smokey Cape. El far blanc és d'allò més escènic, i el nom d'Smokey Cape li va ser assignat per l'omniassignador capità Cook, que va veure uns focs fumejants al voltant del cap quan va passar per aquesta zona per primera vegada i li va quedar el nom.


Té fins i tot un toc mediterrani, tanta blancor!


Digueu-m'ho si avorreixo, però ja queda poc, de costa espectacular, i em resulta difícil estar-me de posar-la. A més, com que no sé quants més dies de sol tindrem, més val aprofitar-ho ara! Aquesta zona, amb l'Smokey Cape i tota la pesca, està enquadrada dins el Hat Head National Park. M'imagino que el senyor Cook devia veure alguna muntanya amb forma de barret?


Des d'aquí dalt és un lloc privilegiat per veure la inmensitat del mar i tot el que la pobli, així que és un mirador perfecte per avistar alguna de les teòriques moltes balenes que estan per la zona aquests mesos, migrant amunt i avall del South Pacific Ocean. No només els cartells et diuen el que et pots trobar, sino que quan pujàvem ens vam creuar una parella dient que n'havien estat veient unes quantes, des d'aquest mateix lloc, i que vaja, que segur que nosaltres també en veuríem. Quina emoció!


Però nosaltres, tot i estar-nos-hi fixant una bona estona, el que vam veure va ser això. Centenars de milers de litres d'aigua sense rastre de cap vida animal. Ja us dic que no som gaire afortunats, amb aquestes coses, però el saber segur que sota aquesta inmensitat blava estava plè dels joganers ballenots, i que ni tan sols es dignéssin a treure el cap ni un sol cop va ser una mica frustrant.


Com dèiem, els senyors de South West Rocks van demostrar una extraodinària amabilitat cara als viatgers de baix pressupost com nosaltres. En primer lloc, just al costat de la platja hi havia les clàssiques barbacoes, aquesta vegada, però, acompanyades d'una generosa coberta que ens protegia de vents i pluges.


I encara millor, quan vaig anar a preguntar a l'oficina d'informació si, per un casual, hi havia algun lloc al poble on la gent pogués parar i dormir en el seu cotxe o caravana, em van comentar que al costat del riu estava permès. Tornaré a comentar que en la meva experiència a Europa, he aparcat i dormit al cotxe en els llocs més inverosímils i transitats, però aquí sembla que el tema és una mica tabú, i la gent no aparca el cotxe al mig del carrer i es posa a sobar. Així que està molt bé que designin certes àrees per aquests menesters.

Al cotxe hi vam dormir com uns reis, però el que havia de passar va acabar passant durant aquella nit: finalment es va posar a ploure, i ens vam despertar enmig d'un bassal. Havia sigut bonic mentre havia durat!


Com que no teníem massa oportunitat d'arrassarar-nos gaire enlloc, amb això d'estar vivint al cotxe, vam decidir que al mal temps bona cara. La Tiffany va portar aquesta màxima fins l'extrem quan va sentir una cançó de bollywood sonant al random, fent-me parar per fer unes ballaruques. Vaia una, aquesta.


Amb menys il.lusió que en dies anteriors, ens vam encaminar a la nostra ruta de miradors, que avui seria curta. De fet, només ens pararem a mirar la costa a Nambucca Heads, un poble relaxadíssim a la boca del riu Nambucca, que aquí veiem.


Si hi ha alguna cosa que val la pena destacar, de Nambucca Heads, és un excel.lentíssim i extens mosaic representant tot tipus de criatures marines i fet amb tot tipus d'estris reciclats, des d'ampolles, tasses, cadenes, figuretes de ceràmica, pots, llaunes, etc... una obra d'art digna de veure.


Però el tema de la pluja s'estava intensificant i la nostra misèria, malgrat els intents de bona cara, segur que també aniria incrementant, així que vam decidir buscar el motel més barat que poguéssim per passar-hi la que seria la última nit dels dos en solitari abans de llençar-nos cap a la trobada de la família el dia següent. I el lloc elegit va ser el poble d'Urunga, on hi vam trobar un motel de carretera sense cap mena de glamour que ens va costar menys de 25 euros. La mar de bé.

I home, a Urunga tampoc no hi havia tanta cosa. Un poble més aviat molt petit, amb un ambient força agradable i relaxat i, això si, una curiosa i llarguíssima passarel.la que et permetia passejar-te pel costat del mar, a la desembocadura del riu Bellingen.


I tota aquesta zona resulten ser unes wetlands plenes de mangroves i d'ocells migratoris. Els ocells, amb el mal temps, diria que s'estaven amagant a algun altre lloc, però la vegetació era totalment generosa i abundant. Un lloc interessant, i segur que no massa visitat per les multituds.


Finalment inclús vam deixar de visitar Coffs Harbour, que estava a no més de 20 quilòmetres d'Urunga, i que és una de les ciutats més grans de la costa. Un cop més, i igual que va passar amb Newcastle, això ens forçarà a tornar a venir una hora o altra. Una hora que ha de ser més aviat que tard, perquè ja ens queden menys de quatre mesos d'estança a les antípodes. Així que ens hi haurem d'afanyar.

I deixem aquí aquest post, amb l'horitzó ja mirant als últims dies d'aquest viatge oscaripatriztat. Ens queda només un cap de setmana llarg amb la familia de la Tiffany al Gemfest d'Emmaville. Allà hi arribarem demà mateix, després de superar les muntanyes que separen la costa de l'interior enmig de la pluja. Desitgeu-nos sort!

OZcaripatri IX: Ja és primavera al port del senyor Esteve

Les estacions, aquí a Austràlia, canvien el dia 1. És a dir, l'1 de desembre arriba l'estiu, l'1 de març, la tardor, i l'1 de juny, l'hivern. L'1 de setembre, per fàcil deducció, és quan arriba la primavera. No sé per què és així, però és. I a part d'alterar la sang, la primavera també ve a suposar la fi dels freds hivernals (que a Austràlia són moderats, però també són) i els nous rajos d'esperança per una mica de caloreta i alegria.

Tot això sona molt bé, però on nosaltres solem fer vida, a mi l'hivern em sembla un millor negoci que l'estiu. A l'estiu fa molta molta calor i plou dia si dia també. En canvi, a l'hivern els vespres són fresquets però els dies estan molt bé i no plou quasi mai. Suposo però que la primavera i la tardor portaran el millor dels dos extrems. Així que sort i ànims per nosaltres.

I amb les visions primaverals, doncs, tornem de nou a la costa! No és que haguem estat tampoc masses dies, separats de la costa. De fet només han sigut dues nits. Però vaja, que sempre fa il.lusió tornar-hi, no? El nostre destí, en aquesta ocasió, serà Port Stephens, uns 200 quilòmetres al nord de Sydney i les Blue Mountains. Port Stephens és una zona, no un poble o ciutat, que agrupa totes les petites comunitats al voltant d'una espècie de badia força profunda. Nosaltres, per motius més aleatoris que altra cosa, vam decidir estar-nos, en un càmping, a Shoal Bay, just al costat del poble principal de la zona, Nelson Bay.

La putada, però, és que el que ens estava esperant en un primer moment va ser això:


Platja i costa i pluja mai acaben de ser una barreja massa agradable, i les primeres 24 hores completes que vam passar en aquesta nova localitat van consistir bàsicament en això. I per acabar-ho d'adobar, era dissabte, amb lo qual centenars de milers de famílies amb desenes de milers de fills pre-adolescents van semblar tenir la bona pensada d'anar a passar el cap de setmana a la costa (com que ja és primavera, oi?), i van estar donant pel cul al càmping a totes hores. Els tios. Qui els va parir.


El que té això de ser un viatger de llarga distància és que, a diferència de quan marxes per quatre o cinc dies, quan plou i/o les condicions són incòmodes, no surts igualment a veure el màxim possible, sino que aprofites per fer altres coses. En aquest cas, va donar la sortenyuda casualitat que enganxàvem, des de la nostra tenda, una xarxa wireless d'alguna bona persona que no la va protegir. Amb la qual cosa vam gastar bona part del dia, sense cap mena de vergonya, escrivint blogs i mirant videos al youtube. Què carai.


Perquè quan plou, estar en una tenda és una putada, i certament incòmode. Encara per sort la nostra tenda és gran i amb doble habitació, i pots fer una vida més o menys decent, però a fora, el terra està moll (i en aquest cas sorrós), i a la que et cau alguna cosa et queda enganxifosa i asquerosilla per una bona estona.


També tens temps per conèixer-te el càmping i els seus tristament certs cartells.


Així que el primer dia de la nostra estada a Port Stephens va passar, diguem-ne, sense ni pena ni glòria. Per aquest motiu, vam decidir allargar la nostra estada a la zona de les dues nits que pensàvem inicialment a tres. I ben bé que vam fer, ja que el segon dia es va despertar amb aquestes boniques ombres a la paret de la tenda. La qual cosa, avispats lectors, vol dir que feia sol.


A més, ja devíem estar a dilluns, perquè totes les molestes famílies de cap de setmana ja no hi eren, i vam poder gaudir de la grandària i buidor de la sala comuna, antisocials com som de vegades.


Ara que fa solet posarem la inevitable foto de situació campestre, amb el cotxe (que si us hi fixeu encara té un guant penjat de l'antena), la tenda, i un convidat especial, l'enxufador robòtic, que ens va proporcionar la preciada electricitat amb una cara simpàtica.


Així que per fi vam poder veure el que havíem vingut a veure, que no és altra cosa que sol espatarrant i aigües blavissèrrimes. I aquí les tenim, amb totes les barquetes i una petita passarela marina.


Gran part d'aquesta zona de Port Stephens està protegida sota els límits del Tomaree National Park. Us pensareu que tot Austràlia és un Parc Nacional, amb tants National Parks, i la veritat és que, si bé no tot Austràlia, déu n'hi dó el pilot que n'hi ha. Una de les caminades més populars, en aquest parc, és escalar els 400 i pico metres d'un petit promontori a l'entrada del Port. Des d'aquí podrem veure força bé de què va tota la cosa. Tota la zona és força turística, i hi ha força edificis d'apartaments i tal. Les construccions de l'esquerra són Shoal Bay, on ens estàvem. L'aigua blavissèrrima és Port Stephens, i podem veure com va entrant costa endins una estona.


Entre el color màgic i la caloreta, nosaltres estàvem maravellats.


No em direu que aquesta costa no és per cagar-se per la pota.


Us en poso una altra foto per si no en teniu prou. Algú va dir que el mirador situat al capdamunt d'aquest promontori és un dels millors miradors de tot Austràlia. No sé jo com d'exagerada és aquesta afirmació, però si que sé que les vistes són absolutament increïbles, i tenint la sort d'un dia clar com avui, la cosa és difícilment igualable. De fet, què més li pots demanar, a un mirador de costa?


Li pots demanar unes illetes, a pocs metres del litoral, potser...


O veure l'altre cantó de l'entrada del Port, amb alguna platja infinita de sorres blanques...


I per si fos poc, per cert, Port Stephens és una de les capitals balèniques australianes. I des d'aquí surten uns quants vaixells amb l'objectiu d'avistar aquests gegants i saltarins mamífers. Recordem que a Hervey Bay, unes setmanes abans, vam tenir la oportunitat d'agafar un d'aquests vaixells, oportunitat descartada pel preu de la cosa, uns 100 dòlars. Doncs aquí només en valien 60, de dòlars, però saps què? També ho vam descartar. I el motiu és que, amb el dia de puta mare que feia, i la no garantia de veure les balenes de marres, a saber si valia la pena gastar quatre hores en un vaixell. No sé si vam fer bé, però això és el que vam fer de totes maneres.

A més, des d'aquests promontoris de costa també en tens la oportunitat, de veure balenes. Amb aquestes coses no solem tenir sort, perquè no en vam veure pas cap, però com a mínim vam veure una abella ben propera tota enfeinada en els seus negocis nectarils.


I a la vora de l'abella, un vespot ben gros, també ocupada amb les seves coses. L'elecció d'aquesta foto i no una altra és degut a que la Tiffany, l'autora, té especial predilecció per aquestes fotos de coses a mitges als extrems del marc. I això. Per cert, acabo de llegir a la wikipedia que una vespa són tots aquells insectes del subordre apocrita que no són ni formigues ni abelles. Pues ja veus tu.


Aquesta visió de les idíl.liques platges de la zona des de dalt de la muntanyeta aquesta (que per cert, es diu Tomaree Head), va fer que fos impossible estar-nos de baixar-hi i trepìtjar-les amb els nostres propis peus. Aquí està doncs, ben trepitjada.


I la platja, certament, no era en absolut pitjor que el que es veu des de dalt. Aquesta és la primera de les cales que veiem en aquelles dues fotos de dalt amb tot de cales fantàstiques, una després de l'altra. Visca la primavera!


Des de baix, l'aigua segueix blava blavèrrima. El que si ens pensàvem que hi faríem un banyet, anàvem apanyats, perquè encara que no ho sembli, l'aigua estava congelada. Algun que altre turistillo s'hi llançava per sortir-ne ràpidament, ni que fos per la foto, però a nosaltres no ens la donaran amb formatge, no.


Com a molt unes sucadetes de peus i llestos.


Durant aquests dies també duríem a terme una petita competició particular. En aquesta zona hi ha diversos "restaurants" especialitzats en aquest tipus de "pies" (pastels de carn i d'altres històries) tan populars en la cultura anglosaxona i, per derivació, australiana. Però no fan pastels qualsevols, sino que tots ells són guanyadors de premis del sector. La nostra recerca prèvia va fer que en poguéssim localitzar 3 al llarg de la costa que ens ha de portar fins a casa, i en veurem les experiències i la nostra particular valoració entre aquest post i el proper. El primer participant es troba al mateix Nelson Bay, i es diu Red Neds Pies, basant el seu nom en l'icònic bandoler australià Ned Kelly (que solia anar de camuflatge, l'home).


I les pies que oferien eren, com a mínim, diverses (més de 50 de diferents), grosses i colorides. A la Tiffany no li van convèncer massa (de fet creu que no va elegir la millor opció) però jo en vaig quedar prou satisfet, amb la meva pie de 9 vegetals rostits individualment.


De cacatues, realment, n'hi ha moltes a tot arreu.


Per fer baixar els pastels (que no fa falta que us digui que són força pesadets de digerir) què millor que alguna altra de les infinites i fantàstiques platges de les rodalies? En aquest cas vam decidir donar-li un cop d'ull a la One Mile Beach, que com el seu nom diu, polzada més polzada menys, fa una milla de llarg. Aquí ja ens escapem una mica de les cales rocoses per entrar en el domini de la sorra.


De fet, no gaire lluny d'aquí hi ha una gran duna que es veu que està molt bé. De totes maneres, no crec que la cosa fos més sorrosa que a Fraser Island, així que ho vam deixar córrer. Tot i així, unes bones formacions dúniques, amb interessant vegetació, no ens les va treure ningú.


Inmensitats de sorra, aigua poc profunda, solitud i reflexes. Sospir.


En aquests moments estem a punt d'assistir a una d'aquelles escenes tan comunes entre les parelles d'avui en dia. I és aquesta extranya fixació que teniu les noies amb tot granet o similar que aparegui en les nostres altrament masculines i impolutes pells.


Per si ho voleu des d'una mica més a prop, aquí ho tenim amb tot detall. De res.


Per acabar amb la llum d'un dia ben complet com aquest (i després de passar per una vineria de la zona, de la qual no en tenim prova gràfica), què millor que anar a parar a la Sunset Beach. És el que té tenir una història tan recent, i haver de posar-li nom a tot en quatre dies, que els noms resulten poc originals però extraordinàriament descriptius. La Sunset Beach està encarada de tal manera que et dóna la oportunitat de veure la posta de sol reflexada a l'aigua. Una cosa que potser ja us sembla fins i tot avorrida als lectors habituals d'aquest blogs, però que a mi em continua agradant.


Tant l'Ander a Fraser Island com l'Òscar a Sydney, en aquestes últimes setmanes, ens havien servit uns més que satisfactoris arrossets. I jo m'hi vaig anar fixant, en com ho fèien, per finalment, omplir-me de valor i llançar-me jo mateix als fogons, per encarar-me amb els misteris de l'arròs per primer cop a la meva vida culinària.


I bueno escolta!! No estava a l'alçada de les fantàstiques obres de l'Ander i de l'Òscar, però déu n'hi dó lo bo que va quedar. L'arròs una miqueta miqueta tou, però vaja, res que un parell d'intents més no solucionin! Quina satisfacció eh, veure que ets capaç d'alguna cosa més! Interessants animalons que som, els humans.


La Tiffany va decidir, com a persona valenta i matinera que és, d'aixecar-se per veure la sortida del sol des de dalt del turonet aquell d'ahir. I tot i que segur que tot seria molt maco, allà dalt, a mi la idea em va semblar un esforç exagerat (teniu en compte que és 1 quilòmetre de pujada intensa o així, a quarts de sis del matí), i em vaig quedar còmodament fent nonetes mentre li desitjava tota la sort. I sembla que la noia va aconseguir arribar-hi a temps.


I les espectaculars platgetes, amb aquesta llum de primera hora del matí, són senzillament impressionants. Quin lloc, aquest Port Stephens. Si mai aneu a Sydney, cosa no gens difícil, aquests dies, penseu en la possibilitat de fer un foradet de dos o tres dies per aquest lloc.


No gaire lluny tenim la ciutat de Newcastle, que és la segona més gran de New South Wales. Per un motiu o un altre vam acabar no anant-hi, tot i el seu interès a priori. Una raó per tornar per aquestes terres un altre dia.

Tocava ja empaquetar els trastos i avançar cap a la nostra següent destinació. Ens queden només 3 nits per cobrir la costa, ja que, cosa que no havia dit, a la quarta retrobarem els pares de la Tiffany i demés familia al petit poble d'Emmaville, on hi ha el Gemfest, una trobada / festival d'amants de les pedres i la búsqueda de gemes i històries. Nosaltres no ho som necessàriament, però ens apuntem a un bombardeig!

Abans de continuar, volíem passar-nos per Raymond Terrace, un poble que no té gaire res a destacar de no ser per ser la seu d'una altra de les botigues de pastels participants en el concurs. Però llastimosament, les nostres fonts van semblar no estar massa ben informades aquest cop, ja que al no ser capaços de trobar el lloc vam preguntar als locals, que ens van dir que el lloc en qüestió havia tancat uns cinc anys enrere. Una pena de fonts, les nostres. I més trist és que siguin la Lonely Planet edició 2008. Però tot i així, com que teníem ganes de pie, la vam menjar igualment, en un forn de pa qualsevol de la zona. I escolta, que ben bones que estaven!


I amb això ens despedim. Avanço ja que ens queden dos posts d'aquestes sèries. El primer ocuparà la costa des de Port Stephens fins a Coffs Harbour, i el segon estarà enterament dedicat al festival pedregós aquest que comento. Perquè digueu llavors que no us tinc informats!

Apali doncs, fins llavors que sigui!