OZcaripatri V: On n'hi caben tres n'hi caben quatre

I després d'aquestes tres setmanes d'exili voluntari, torno a casa triomfador acompanyat dels meus ocasionals escuders. Està clar que donar voltes pels llocs està molt bé, però també ho està el tornar a casa, als braços de l'anyorada mestressa i a les comoditats d'una completa llar occidental.

El plan d'aquests propers dies és el de fer una breu exploració per la nostra encisadora Gold Coast i el veï Brisbane, socialitzar una mica els nostres il.lustres visitants amb la familia, i finalment recollir a la Tiffany i llançar-nos cap a la segona part de la nostra ruta, aquest cop a l'estat de New South Wales, amb direcció final a Sydney, on els nostres amics agafaran l'avió que els tornarà a casa sans, estalvis i satisfets.

Anem a pams, però. A l'arribar a casa el bo d'en Jett, tan atent com és moltes vegades, va decidir cedir la seva habitació a l'Òscar i la Patry, tot decorant-la pertinentment per la ocasió.


Aquell vespre vam poder disfrutar d'un sopar d'aquells que cuina la Tiffany i que són tot un èxit. Per culpa de la emotivitat del moment, no se'ns va acudir tirar cap foto, així que us ho haureu de creure sense disposar de proves gràfiques.

Només havíem de passar tres nits a casa, i la veritat és que no dónen per gaire, donades les atraccions potencials que hi ha i la logística que havíem de satisfer. Després de passar el primer vespre de retrobada tranquilament a casa, el segon dia el vam dedicar a Brisbane, la capital de l'estat de Queensland, a uns 70 quilòmetres de la Gold Coast.

Els fidels lectors d'aquest blog haureu notat que no n'he parlat mai gaire, de Brisbane, i això és perquè, tot i que vivim ben a prop, hi hem estat ben poc. Només un parell de cops per la nit i un altre cop per practicalitats, però encara mai amb objectius turístics, com farem ara.

Durant la meva absència, en Geir, pare d'en Jett, també ha fet la seva arribada a Austràlia, amb la intenció de quedar-se un parell de mesos. Ben hàbilment, l'home s'ha agafat uns mesos sabàtics i ha llogat un apartament a Surfers Paradise, així que l'anirem veient per aquí durants els propers posts.

Introdueixo això perquè, per anar a Brisbane, ens vam empaquetar l'Òscar i la Patry, en Geir, en Jett, la Tiffany i jo a la furgoneta d'en Bill, cedida amablement per la ocasió.

Brisbane té pràcticament dos milions d'habitants, però és una ciutat ben vivible. La seva demografia està marcada pel riu (el Brisbane River) que la creua meandrament formant moltes corbes i raconets. En una de les ribes d'aquest riu hi ha el que anomenen South Bank, un parc molt amable i acollidor, plè de caminets, floretes, esculturetes, caminants i corredors.


Brisbane està una quinzena de quilòmetres a l'interior, però com que a Austràlia, com ja haureu vist en d'altres posts, moltes platges banyables són artificials, els brisbanites també en poden gaudir d'una, ben apanyada al mig del South Bank.


Enmig de mercadets, bars i restaurants, aquesta interessant escultura que, tot i la teòrica impossibilitat, ens va costar una estona descobrir si era real o no.


En una de les cantonadetes del riu es concentra la CBD (Central Business District), amb els seus edificis ben alts i ufanosos i la seva llum de la tarda intensa i colorida.


I tot això està molt bé, però en realitat no havíem vingut a Brisbane per veure Brisbane en si, sino per participar en una activitat australiana ben comuna: assistir a un partit de futbol australià, cosa que tenia pensada fer durant tot l'any, però que hem aprofitat fer-ho amb l'arribada de l'Òscar i la Patricia.

Comencem per aquí: els australians adoren els esports. Adoren practicar-los i adoren mirar-los. I en ténen molts, que els hi agraden, no és com a Espanya (i la majoria d'Europa) on el futbol és l'esport rei i això és tot, sino que segons l'àrea i la època de l'any en segueixen uns o d'altres. Per començar, l'estiu (d'octubre a març o porai) és la temporada estrella del críquet, seguit apassionadament a tota la costa est. A l'hivern (ara), els esports bàsics són el rugby (amb tradició especial a New South Wales i Queensland, com ja sabreu pels State of Origin) i el futbol australià, sobretot a l'estat de Victoria (capital Melbourne). Això vol dir que aquí a Queensland el futbol australià no és necessàriament popular, tot i que hi ha suficient afició perquè els Brisbane Lions siguin un dels equips més exitosos de la lliga, campions força vegades últimament.

I els Brisbane Lions que diem juguen al The Gabba, altrament conegut com el Brisbane Cricket Ground.

El The Gabba aquest (que no sé què vol dir) està extranyament encabut enmig d'un barri residencial, amb tot de cases petitones tot al voltant, i a molt curta distància del centre de la ciutat. Les torres de llums, a més a més, són altes i grosses.


I sembla que tots opinen el mateix, judjant per l'admiració amb les que se les miren.


Fets els prolegòmens, anem cap al partit en si. Només entrar al camp, una sobtada distinció, poc comuna als camps i pavellons del món als que havia assistit: hi ha una part on pots veure alcohol (licensed) i una altra que no. Nosaltres (com no) estàvem a la licensed, i coneixent als australians, no les tenia totes de que més d'un acabés borratxíssim i liant-la. Però no, al contrari, tothom va mostrar una civilització exemplar. Visca :-)


Els Brisbane Lions (que vesteixen de blaugrana) s'enfrontaven avui als Western Bulldogs. Em perdonareu la ignorància, però no tinc clar d'on són, aquests Bulldogs. No són de Western Australia, em sembla, sino que jo diria que són de West Melbourne, ja que més de la meitat d'equips de la lliga són de Melbourne. Ben fluixos en inquietud, no vam ni preguntar-ho ni tan sols buscar-ho al google.

Com funciona el futbol australià? Començant per trencar mites, no es foten tantes d'hòsties com ens pensem, i de fet se'n foten força menys que al rugby. El camp té forma d'òval i és inmens. A cada cantonada, quatre pals. Tot passant-se la pilota de peu a mà o a cops de puny, l'objectiu de tot d'homes amb pantalons molt curts i samarreta sense mànigues és xutar la pilota entre els pals: si la fiques entre els pals del mig, són 6 punts, i si la fiques entre els laterals, només un. Segur que ho entendreu millor veient aquesta foto o, molt millor encara, buscant "australian rules" al youtube.


El partit la veritat és que va ser força emocionant. En tot moment semblava que els Bulldogs dominaven amb relativa facilitat, però cap al final, els Lions van fer una remuntada espectacular que va fer les delícies de l'afició. El marcador final, Brisbane 90, Bulldogs 79. Excel.lent experiència.


I nosaltres es clar, gaudint d'alegria. Observem al Jett sudant i ocupat en alguna altra activitat personal (en Jett no en demostra massa, d'interés per aquest tipus d'esports, no). A la Tiffany també se la porta fluixa, i a més a més, ella és de Melbourne, així que tampoc és que estigués necessàriament emocionada. Però vaja, tant jo com els nostres visitants granollerins ho vam disfrutar com uns malandrins.


A la sortida del partit, i degut al cansanci general i a condicions infantils, no vam continuar la nostra vetllada més enllà. A més a més, la nostra feliç i sorprenent aparcada just al costat de l'estadi va traduïr-se en una multa. Però vaja, vam poder escapar de l'embús abans que ningú.

El dia següent el vam dedicar pura i durament a la nostra Gold Coast. Per provar-ho, aquesta clàssica foto de l'skyline de Surfers Paradise.


A més a més, vam aprofitar per fer lloc a una altra de les activitats típiques d'aquesta àrea, que és anar al casino. Això si, no vam llençar un duro a les tragates ni a les ruletes, sino que ens el vam gastar en dinar al magnífic i barat buffet lliure. Sembla ser, per cert, que també és una activitat popular, aquesta, ja que hi havia una cua força esfereïdora.


Sempre que venim aquí (i ho dic com si fóssim uns habituals, i només és el segon cop que venim) la Tiffany reserva les seves forces estomacals per l'extens buffet de pastissos. Un bon plan, aquest.


El casino (que es diu Conrad Jupiters) està Broadbeach, just al sud de Surfers. No sé jo si ho he explicat gaire, però ho tornaré a fer igualment. La Gold Coast està considerada tota ella una ciutat, dividida en suburbis. Entre ells tenim Southport, Surfers Paradise, Broadbeach, Burleigh Heads o Coolangatta, tots resseguint els 30 quilòmetres de costa que la ciutat ocupa. Helensvale, el nostre suburbi, que està a l'interior, també en forma part.

Tot caminant per Broadbeach vam trobar un agradable concert de jazz de mitja tarda, que ens va tenir ocupats una estona. L'edifici que veiem al darrere és el casino, per cert.


Broadbeach no és tan extremadament turístic com Surfers, però també està plè d'edificis força alts. Encara que mai ho he comentat, aquest sempre m'ha semblat particularment atractiu, amb tota la seva sinuositat.


L'Òscar i la Patry, per cert, es van mostrar d'allò més eficients com a cuidadors / entretenidors d'en Jett, demostrant una vocació interessant. Per cert... està alt, el nano, no?


I la nostra experiència a la Gold Coast acaba pràcticament aquí. Vaja, no la meva ni la de la Tiffany ni la d'en Jett, es clar, però si la dels nostres visitants. I fins i tot ens vam descuidar d'anar a veure els rat penats del costat de casa! Quins tios descuidats!

Degut a la presència d'en Geir, i també per temes d'absoluta practicalitat, vam deixar en Jett enrere i vam empaquetar de nou el cotxe (sense haver tingut temps de reparar el llum ni el para-xoc, per cert) amb tots els nostres trastos i unes miques més.


Deixàvem l'estat de Queensland, que havia viscut les nostres aventures durant aquestes últimes setmanes, per endinsant-nos a New South Wales. La primera parada, no gaire lluny de la frontera entre els dos estats, va ser a Byron Bay, un dels meus llocs preferits per les nostres rodalies (entenent com rodalies uns 150 quilòmetres de casa), i una parada obligatòria per tot turista que passi per la zona.

Entre pitos i flautes, vam arribar suficientment tard com per haver de plantar la tenda en la foscor i no tenir temps per fer gran cosa més. El que si que vam enganxar, de totes maneres, va ser una bonica lluna plena reflexada a la inmensitat onerosa del Pacífic.


Feia fred, per cert, i com que som ens hem convertit en unes aus diürnes vam anar a dormir d'hora amb l'intenció de, ja que dormíem en un càmping a molt pocs metres de la platja, veure la sortida del sol des del mar. Uns tios ambiciosos, com veieu. Però tot i així ho vam aconseguir. Encara que una gran massa de núvols molt densos plantada a l'horitzó ens va frustrar la cosa una mica.


Els que coneixeu l'Òscar sabreu que és un nano amb certs problemes per aixecar-se i ser persona, però aquí fins i tot es va aixecar promptament i amb relativa energia. I aquesta foto ho prova.


Per cert que podeu veure que a aquestes hores del matí ja hi havia força activitat a la platja. Val a dir que el mode de vida australiana va bastant de d'hora. S'aixequen més d'hora, van a treballar més d'hora, mengen més d'hora, pleguen més d'hora i se'n van a dormir més d'hora. De fet, si poses el rellotge un parell d'hores més tard, tot passa a temps normals per nosaltres, i com que això del temps i les hores és només un conveni, t'hi adaptes i tampoc hi ha massa canvi.

Amb aquest petit rollo hem tingut temps a que el sol efectivament sobressortís per darrere els núvols trapelles, oferint-nos unes boniques llums i colors.


Byron Bay és terra d'ones i de surferos. Amb la qual cosa també és terra de vent. Amb el vent, les onades creen una espècie de cresta de gotetes molt bonica de veure, i igualment difícil de fotografiar amb una càmera compacte personal cutre com la nostra.


Aprofitant la sorra verge de primera hora del matí, vam deixar-nos anar amb dibuixets i demés. Veurem si en un futur això apareix en alguna de les properes gravacions dels Miyahi, a qui des d'aquí saludem i desitgem la màxima de les sorts i èxits (tal com indubtablement es mereixen). Pels desconeixents, els Miyahi són el grup de l'Òscar i d'altres personatges de l'entorn.


Sé que tots trobàveu a faltar aquestes fotos super-super-properes que la Tiffany acostuma a tirar i que no han aparegut per aquestes pàgines en un temps. Per sort, la tornem a tenir a l'equip per donar-nos aquest extra de qualitat que sempre apreciem.


Ja sabeu que em sol agradar mostrar on plantem la tenda per les nostres experiències campestres. En aquesta ocasió vam estar a Suffolk Park, al mateix càmping on ja ens vam allotjar l'altre cop que vam venir a Byron Bay, allà cap al març passat. Suffolk Park està uns 5 quilòmetres al sud de Byron, suficientment a prop però no al mig del cotarro. Aquest cop, a més a més, ens van donar el lloc estrella, en un petit pedestal. Podem veure també el cotxe en el seu costat bo. Perquè creieu-me que l'altre no està en el seu millor moment. :-/


La cuina del càmping és més que suficient. D'aquesta foto no hi ha massa res a explicar, a part de que semblem enganyosament molt avorrits.


La Tiffany, amb els pantalons de xandall calentets que s'ha comprat per aquest viatge (que serà fred), ja té tot el conjunt de combinacions roses afortunades. De fet, la noia es sol queixar que la seva mare vesteix fatal amb gradients extranys de rosa. Però li deu agradar, ja que orgullosament va posar per aquesta fotografia.


Però vaja, portem 10 fotos a Byron Bay i encara no ens hem mogut del càmping, així que és hora de moure's una mica. Ja vaig parlar d'aquest poble i dels seus origens i noms al post que cobria el tema allà al març, així que no ho tornaré a fer. El landmark més conegut i destacat és sens dubte el far, situat orgullós al capdamunt del Cape Byron, i que, al seu torn, és el punt més oriental de l'Austràlia continental.


Des del cap podem veure la platja on es troba el nostre càmping, llarga, verge, onerosa i fantàstica. També veiem que feia una mica de vent. Cosa que, per cert, els paios de l'ala delta del darrere van aprofitar sense pensar-s'ho massa.


Dèiem abans que els Miyahi són el grup de l'Òscar i demés. La seva relació amb Karate Kid va fins i tot més enllà, però.


Byron Bay és un cau de hippies. I com a tal, uns quants són uns bons personatges. Estàvem nosaltres tranquilament a la platja quan vam veure un paio aparèixer amb una llama (una llama a Austràlia!?). Entre el paio amb el barret curiós i la llama, feien una bona imatge. A l'esquerre tenim un peruà que, segurament, en deu ser l'amo definitiu, de la llama. Una llama, per cert, és com una ovella tota estirada. Un curiós animal...


Des de la platja, aquest cop la principal de Byron, unes vistes evocadores del sol morint, els múltiples passejadors, les generoses onades i les serralades més nortenyes.


I a l'altre cantó, amb una llum magnífica, el far i un sorprenent arc de Sant Martí, que devia voler dir que va ploure, per allà endins del mar.


I tornem cap al primer cantó, enlluernant les grenyes, aquí.


En un moment concret, el sol baix il.luminava la onada tota dorificant-la espectacularment. Semblava impossible que ho pogués capturar amb la càmera, però mira, ho vam fer i tot, ensenyant també les gotetes de la cresta que comentàvem aquest matí. I de bonus, uns hippies ciclistes tot observant la cosa.


I cau la nit. La nit cau força d'hora aquí, per cert. La lluna s'amagava rere els núvols tot tímida com és, la tia.


Era un dimarts a la nit, així que l'activitat al petit poble de Byron Bay tampoc no era massa massa elevada. Vam anar a sopar a un restaurant krishna amb preus bastant occidentals però força bo, i tot investigant després què més hi havia pels locals de la zona vam espetegar amb en Lapdog, un paio d'aquests hippies que tocava una mica de tot i que tenia certa gràcia, si bé semblava improvitzar una mica sempre i sonava tota l'estona força igual.


I el que havia de passar però encara no havia passat va acabar passant. Alguns sabreu que l'Òscar té certa aversió a les aranyes, i alguns també sabreu que aquí n'anem força sobrats, d'aranyes. Doncs bé, tot desmuntant la tenda un aràcnid ben generós va aparèixer per entre els plecs, fent saltar el nostre pobre amic ben lluny. Aquesta foto de culte és absolutament definitòria de la situació, amb l'aranya amenaçadora i l'Òscar tot resguardat ben lluny rere un arbre.


Arribats a aquest moment, i per fugir de la situació, l'Òscar i la Patry van marxar a donar un volt, tot enduent-se la càmera per il.lustrar la situació. Per cert que hem de comentar que la seva, de càmera, està sofrint alguns percanços i malfuncions que desemboquen en el sembla que famós "error 18", que segur que solucionaran tan bon punt arribin a casa. Si algun dels nostres experts lectors, per cert, té alguna idea de com solucionar aquest error en una Canon IXUS, que ens ho digui, home!

Aquesta bonica platja, adjacent a la nostra, és molt bonica. I no només això, sino que és aquella on, mesos enrere, vaig trobar tots aquells homes despullats entre la malesa. Per cert que, des de llavors, "homes despullats" és la búsqueda de google que porta més visitants a aquest bloc, demostrant com de cremats/es que sou. I ja ni us explico si posés "Dones despullades", eh!

La platja mola, i assolellada i tot!


Oh quina bonica instantània, les onades trencadores!


Em dedueixo, com a observador extern que sóc, que això deu ser una espècie de llacuna / rierol / bassal de color vermellós curiós. Per cert diria que és el primer cop a la història d'aquest blog on poso fotos d'events on no hi sóc present. Quin tio, no? Aquí obrint-me a nous horitzons!


Aquell dia concretament feia un bon temps i una caloreta sorprenent (sorprenent donats els dies no massa calorosos que portàvem últimament). I què millor que una remulladeta pacífica, en aquestes circumstàncies?


Remulladeta pacífica que serà probablement la última pels nostres il.lustres visitants, ja que, massoques com sóm, deixem enrere el solet i el gran temps, escapant-nos cap a l'interior, cap al fred i el vent, i no tornarem a enganxar costa fins a Sydney, on em sembla a mi que farà massa fred com per sucar-nos.

Així que el proper post anirà d'interior, de fred i de vent, i d'altres aventures que segur que també us interessaran molt.

Per cert, que mentre l'Òscar i la Patry anaven a fer la seva caminadeta i banyet, nosaltres ens vam quedar amb la missió de vetllar que l'aranya no fes contacte amb les nostres pertinences. I va ser una tasca fàcil, ja que al cap de ben poca estona, i en una escena digne de National Geographic, un bush turkey la va veure i se la va pimplar en un moment.

I s'ha acabat l'aranya.

I també el post. Fins la propera doncs!

OZcaripatri IV: Sorrionak

Així que tot mosquejats i amb una víctima més a les nostres espatlles, vam arribar a Hervey Bay, amb dues nits per davant abans de saltar cap a Fraser Island. Aquestes dues nits les hauríem de passar al NEXT backpackers, alberg que ens anava inclòs en el paquet mencionat en posts passats.

A Hervey Bay, per què mentir, no hi vam fer gran cosa, tot i haver-nos-hi passat dos dies pràcticament complets. També és veritat que, així a simple vista, i veient-ho des de cinquanta metres de radi des de l'alberg, no semblava que hi hagués massa res a fer ni a veure.

Però perquè no es digui, almenys vam veure aquesta esbelta escultura de cranc, o peix, o serp marina, o el que fos que era.


Ja diem que el motiu pel qual estàvem aquí era Fraser Island. I la cosa funciona així: agafen a grups de 10 persones i les embuteixen en un 4x4. Aquestes 10 persones s'han d'organitzar per menjar, dormir, conduir i muntar-se una ruta durant 3 dies, basats en una sèrie de guies i consells. Com que la cosa sona confosa, a simple vista, i ho és, un cop t'ho mires una mica més d'aprop, han de fer una reunió explicativa el dia anterior. Per omplir-nos d'ànims, a la reunió ens trobem aquest diari que anunciava el quasi fatal accident de dos 4x4 de backpackers (exactament com nosaltres) un parell de dies abans...


I la cosa té pinta realment de bruta i aventurera, tal i com te l'expliquen. Per començar, el cotxe, a absoluta prova de bomba, és un ferro que no vegis, això si plè de carisma.


A dins hi cabrem tots 10 i a la coberta hi aniran tots els nostres trastos: bosses, menjar, neveres, etc... tot posat meticulosament perquè no salti i surti disparat a cada un dels infinits bots que anirem passant.

Per arribar a Fraser Island, que és una illa (ehem) vam haver d'agafar un ferry que tarda una mitja horeta. Una vegada més, es tracta d'una excursió ben popular, i un bon pilot de quatreperquatres com el nostre (i inclús força més colorits) ja feien cua per pujar-hi.


Lo bo de ser els últims, però, i com diu algú, és que vam acabar sent els primers, per aquestes coses de l'haver d'entrar d'esquenes (i tal).


Oh, la brisa marina!


Pues ja hi som. Fraser Island és una illa de sorra. I quan diem de sorra volem dir plena de sorra absolutament a tot arreu. Els camins són de sorra, les muntanyes són de sorra, i fins i tot les pedres són de sorra conglomerada. Així que el nostre ferro resultava imprescindible. El lloc és realment guapo i la sensació d'aventura anava creixent.


Ben aviat ens vam trobar el nostre primer contratemps: uns paios flipats anaven arrastrant la seva barca descomunal per aquests caminots de déu, i era impossible que passéssim tots dos a la vegada. A nosaltres, degut a la nostra novatesa de minuts en aquest nou món de sorra, la cosa ens va semblar un gran drama, però vaja, amb una mica de paciència i apartades, ho vam solucionar sense més problemes. Certament els nanos de la barca semblaven ben acostumats i s'ho prenien amb molta calma!


El cotxe l'havíem de conduïr nosaltres mateixos, i d'entre els 10 que érem disposaven de quatre carnets vàlids. I un d'ells era d'algú que només sabia conduir cotxes automàtics, així que quedaven tres carnets vàlids. Un d'ells, el meu. La veritat és que no vaig conduir molta molta estona, però la que ho vaig fer m'ho vaog passar la mar de bé. Tot i que, com es pot deduir de la meva expressió, això de conduir sobre sorra requereix certa concentració.


És hora de parlar del nostre grup, aquelles set persones amb les que vam compartir hores i hores d'estretors i decisions decisives. Els dos nanos del final i la noia de verd són, respectivament, l'Ander, el Martín i la Naroa, els nostres companys bascos i amb els que més vam interectuar amb força aventatge i que eren sincerament molt macos. Els altres van passar més desapercebuts: dues noies israelianes, una mica difícils; una noia anglesa, una mica extranya, i una altra noia alemanya tot innocentota i amb molt bona fe i intencions que havia vingut a Austràlia per World Youth Day.

I aquí els tenim a tots apretats a la part del darrere del camió!


Aquí pots conduir per pistes de sorra obertes al mig del bosc o per l'autopista principal, que no és altra que la platja, que és circulable pràcticament a tot el costat est de l'illa (el que dona directament al Pacífic). La platja et deixa anar força ràpid i és totalment escènica.


He aquí el cotxu, pilotat amb braços de ferro i temperament d'acer, tot sortejant veloç tota dificultat. Us dic que és molt i molt divertit, això, i que si no heu conduït mai sobre sorra d'aquest pal, ho hauríeu de provar.


Una mica més... la platja estava força circulada, i fins i tot s'utilitzava com a pista d'aterratge per avions, així que no és que anéssim sols, no...


Està clar però que el fet de conduir en sorra fa que hi hagin coses que siguin difícils d'evitar, com és ara quedar-te embarrancat enmig de tot de sorra tova com aquesta...


La qual cosa dóna lloc, es clar, a un altre fet inevitable: l'haver d'emputjar el cotxe per treure'l del seu embarrancament (cosa que s'ha de dir que vam aconseguir sense massa dificultat). Noteu per cert l'ajuda inestimable del paio del barret (amb la birra a la mà), que segur que es devia passar el dia partint-se de tots els "backpackers" com nosaltres que no teníem ni papa de conduïr sobre sorra.


Val a dir que és tota una garrulada, també, farcir l'illa (que és tota Parc Nacional, per cert) de joves generalment festius i irresponsables (que no el nostre grup, eh, oju!) que no ténen ni idea de conduïr en aquestes circumstàncies. Llavors, es clar, la penya s'estrella i se la menja el cotxe la sorra, però bueno... ben bé que ens ho vam passar!!

Saltem ara a alguns dels atractius naturals d'aquesta illa tan especial. De fet, no només és tota de sorra, sino que és la illa de sorra més gran del món. Fa uns 120 quilòmetres de llarg per 30 d'ample, ces segurament el més conegut, i que es diu Lake McKenzie.


Aquí tenim un contacte més proper amb els nostres amics euskalduns. En Martín anava tot el dia càmera en mà (sigués de fotos o de video) registrant tots els events que passéssin, i l'Ander, amb el seu barret amb dents de cocodril, era tot un personatge, d'aquelles personalitats que omplen l'espai, amb tot lo bo i dolent que això significa. Un paio entranyable, certament.


Un altre dels "landmarks" (com es diu, "landmarks", en català? tenim una paraula, per dir això, que no sigui "imatges més representatives" o algo així?) de Fraser Island és aquest vaixell embarrancat l'any 1935, el Maheno. De fet, a la costa australiana, degut a que la platja és molt poc fonda per quilòmetres i quilòmetres, n'hi ha uns quants, d'aquests vaixells. No és més que una desferra, es clar, però té la seva gràcia, amb les onades trencant-li a dins.


Bonica foto, aquesta, amb borrositats caminants sota les últimes llums de la tarda.


La illa, a part de backpackers festius, estava plena de pescadors. La veritat és que n'hi havia molts. A Austràlia, el tòpic dels homes marxant uns dies amb els colegues a pescar és absolutament merescut, ja que aquí pesca tot déu. L'Ander venia tot decidit també a pescar alguna cosa, i va llogar tot l'equipament a Hervey Bay, incloïnt unes quantes sardines per fer d'ham, cosa que diu de la grandària dels peixos que volíem pescar. La sardina, però, la pobra, va acabar d'allò més mutilada.


Aquí tenim al nano amb el seu superllum, la seva canya, i les seves millors esperances.


Finalment però, vist el poc èxit de la operació, vam anar sobre segur i cuinar unes barbacoes de patatones, cebes, bolets i blats de moro. És tot un curro, haver de cuinar per 10, certament. Però si tens tot el grup implicat, és inclús divertit, fer coses productives. En el nostre cas, l'hi teníem quasi tot, i vaja, era divertit, fer coses productives.

En aquest cas tenim a la Patry fent coses productives i a l'Òscar supervisant (que també s'ha de fer).


La primera nit vam dormir en una espècie de campament aborígen on se suposava que hi haurien danses i ens explicarien històries i ens pintarien i tocaríem el didgeridoo. Però abans d'anar cap a Fraser Island ja ens van dir que cabia la possibilitat de que els aborígens no es presentéssin, ja que estaven protestant per no sé quins permissos. I sort que ens van avisar, perquè efectivament no es van presentar en absolut. El fet és que teòricament vam agafar aquesta companyia (Unique Fraser) i no una altra pel tema dels aborígens, que semblava com una mica de fet diferencial, i a la hora de la veritat, nanai.

En tot cas, el campament estava ple de rotondes pintades (que ja em diràs). En aquesta concretament és on els 10 membres del nostre grup i els 9 d'un altre grup vam dormir, passant, per què no dir-ho, una mica de fred.


Pujat al sostre del cotxe, que és la única manera com pots accedir als trastos, tot plegat té una perspectiva diferent.


Com diem, en Martín era l'enregistrador oficial del grup, i de fet espero algun dia tenir accés als seus videus. Aquesta foto mola.


Conduïnt uns quants quilòmetres més arribem a un dels punts conduïbles més al nord de la illa: l'Indian Head. És un dels pocs punts amb roca, i no és pas petit: un rocot que s'aixeca uns bons centenars de metres sobre el mar i que et dóna unes vistes fabuloses sobre les platges collindants, amb la seva inevitable quantitat de sorra per tot arreu.


El que us dic de l'Indian Head: alt i rocallós.


Sembla però que, com a tots aquests llocs aventurers que anem, no som els únics en pensar-hi. Aquest cop va ser fins i tot ridícul, la de gent que hi havia, però és clar, hem de pensar que tots els grups com el nostre reben un itinerari semblant (tampoc hi ha tants llocs així concrets per veure, a Fraser Island) i es clar, ens acumulem aquí tots plegats...


Però és un lloc on dona per fer unes poses plenes d'actitud, cosa que no ens en vam pas estar de fer. Per cert, que des d'aquí dalt és un bon lloc des d'on veure l'abundant vida marina que hi ha per aquesta zona, des de balenes a dofins i taurons. El que vam veure més, nosaltres, van ser mantes, força grosses, algun dofí i la intuició de balenes a la llunyania. Les fotos que en tenim no valen la pena, així que ens haurem de contentar amb les poses plenes d'actitud que diem.


Parlant de balenes, que no ho he comentat abans: Hervey Bay és el lloc estrella per veure balenes. Aquestes balenes viuen a l'estiu a l'oceà Antàrtic i pugen aquí a l'hivern, quan les aigües allà baix són massa fredes, per reproduïr-se. I la zona que esculleixen és la badia que forma Fraser Island amb la costa continental. Hi ha molts vaixellets que t'hi porten, a veure-les, i a mi m'hagués agradat un força, però la cosa se'ns escapava una mica del pressupost, així que finalment, molt al nostre pesar, ho vam deixar córrer.

Continuem. També a la costa, i també amb l'aparició d'algunes roques, hi tenim les Champagne Pools, que es diuen així perquè, a la que les onades trenquen a les roques exteriors, omplen les piscones interiors de bombolletes, fent-les semblar (amb una mica d'imaginació, es clar) plenes de xampany. Això np ho podem veure bé en aquestes fotos, ja que depèn una mica de com està la marea, però vaja, que segur que us en podeu fer una idea.


Una àrea bonica, però.


I l'Òscar, el més valent de tots, que va ser l'únic que es va atrevir a ficar-se a les gèlides aigües xampanyeres. Quin paio, aquest Òscar.


Bueno bueno, i si hi ha algun animal característic de Fraser Island, no són cangurs ni koales ni cap d'aquests típics australians, sino que són els dingos. Un dingo, com segur que ja he explicat en algun post passat és una espècie de gos-guineu-llop, que té pinta de quisso manso però que no s'està d'hòsties. No t'ataquen a no ser que els hi posis fàcil, com quasi tot, però han arrancat el braç a més d'un nen histèric. Nosaltres en vam veure uns quants per la platja, i des del cotxe, així que no vam poder provar cap tècnica anti atac de dingo. Ben macos que són.


Quan vam trobar tot el grup, el dia abans de marxar, i ja que havíem de fer la compra dels tres dies tots junts, ens van donar un menú suggerit. La segona nit era pasta amb coses, però l'Ander va saltar ràpidament amb que ell faria una paella. I l'expectació de la paella va anar creixent fins al moment en que, efectivament, la va fer. I se la va currar un pilot, ja que estava boníssima. Per cert que finalment no va pescar res cap dia, però uns pescadors amables ens van acabar donant una mica de peix molt i molt bo, que va enriquir la paella que no vegis. Es clar que si et tires tres dies pescant segur que pesques una de peix que no et pots menjar mai. Gràcies, senyors pescadors, i gràcies Ander perquè la cosa va quedar de puta mare!


(foto borrosa però representativa, que és el que conta!)

Aquesta segona nit la vam dormir en un camping del parc nacional, que tenia un enreixat al voltant per salvar-te dels atacs dels furiosos dingos en busca del teu menjar.


Per cert que totes dues nits les vam anar matant amb unes cervesones al voltant del foc. El que passa que no en tinc cap foto que ho il.lustri amb suficient bellesa.

Així que tot estava anant perfectament, i el grup estava content i satisfet. Vam empaquetar les tendes, tots els trastos al cotxe, i ens vam disposar a marxar. Però ai l'as!! Misteriosament, la clau del cotxe es va doblegar i quasi partir quan el vam intentar engegar, creant un moment de desconcert al grup. La premissa era no forçar la clau, ja que si la trencàvem a dins tindríem un problema seriós. He aquí una mala foto de la trapella clau.


Vam trucar a l'amo dels cotxes a veure si n'hi havia alguna altra, de clau, però es veu que no, i després d'intentar-ho amb un ganivet i d'altres objectes ens vam donar mig per vençuts. Al cap d'una estona, l'Ander, tot tossut, i quan ningú mirava, va forçar el cony de clau dins el pany i la va trencar, davant la meva absoluta estupefacció. Em vaig enfadar molt i li vaig dir, i el paio no les tenia totes. Finalment però, i per un miracle que només ell coneix i que li va salvar la pell, el nano va ser capaç de , utilitzant els dos trossos trencats de clau, engegar el cotxe. Per anar sobre segur, però, no vam apagar més el cotxe fins que el vam tornar a Hervey Bay, la qual cosa vol dir que el vam deixar encès per 6 o 7 hores (incloït el viatge en ferry).

Tot i que l'hagués matat i vaig estar mosca una estona, al cap de no gaire ja ens fèiem unes fotos reconciliadores, amb l'Ander.


Continuem doncs amb alguns altres atractius de la illa, i comencem per aquest Eli Creek, un petit riuet d'aigua clara que no estava malament però tampoc matava.


I el Rainbow Gorge, que rep el seu nom de la sorra multicolor que el forma, tal i com la Patricia ens ensenya aquí, disseccionant capes blanques, grogues i taronges de sorra. I també n'hi havia de negruzca en d'altres llocs.


La gràcia però no és la sorra en si, sino el fet que formava una vall de dunes certament impressionant.


I on els nostres amics humans quedaven ben petits i humils.


Evidentment aquest tipus de superfícies són ideals per fer una mica el pamplines. Els nostres amics euskalduns han vingut a Austràlia especialment pel surf, així que porten això dels salts a la sang. Aquesta foto va sortir perfecta, amb la Naroa capturant el salt del Martín, la sorra infinita i el cel fotogènic.


I un cop més, l'Òscar va ser el valent que es va llençar de la duna tot fent tombarelles i desafiant tot sentit del mareig i la integritat personal. No en tenim cap, de foto perfecta, però aquesta pot fer el fet.


I aquí ve la millor part del viatge: El nostre ferry sortia a les 14.30, i per aquells llavors devien ser com les 12.30. Nosaltres, feliços que som, vam pensar que encara tindríem temps de visitar una última atracció, el Lake Wabby, un llac blau blavós amb bosc en tres cantons i una duna al quart. Una passada, a les fotos, vamos, i segur que una altra passada a la realitat. Per arribar al llac en qüestió havíem de seguir una carretera que es ficava cap endins de la illa. I em dóna a mi que els mapes que teníem eren una sonora porqueria, perquè ens vam acabar fent la picha un lio i mig perduts pel mig de la illa, havent agafat una pista de sorra que donava una volta del copón i amb la pressió del temps tirant-se-nos a sobre. A falta d'una hora o així, i a falta de força quilòmetres pel port on ens esperava el ferry, vam tenir la inmensa sort de trobar-nos un altre cotxe, amb un parell de iaios, que es van oferir a guiar-nos fins la nostra destinació, dient-nos però que si hi volíem arribar havíem d'anar ràpid. I aquí va començar el nostre rally per les pistes de Fraser Island, amb l'Ander magistralment al volant i amb una excitació generalitzada important (i no compartida per alguns membres de la tripulació, també ho hem de dir). Tan excitats estàvem que ens vam oblidar de tirar fotos.

Ens va costar una bona estona de conducció ràpida, i no les teníem pas totes de que arribéssim a temps, però quan vam fer la última curva, vam veure el vaixell allà, plè, i vam explotar d'alegria i alivi, tot traient la ikurriña i cantant cançons tradicionals. És que som uns patriotes, home!

Com va molar eh, la cursa, però!

Aquí veiem al cotxe ja salvat dins el ferry (i els últims seran els primers altre cop), amb la ikurriña presidencial i amb seguros a les rodes ja que, recordem, el vam haver de deixar engegat.


I el fet d'haver arribat a temps, barrejat amb les nostres companyies basques i el cony de munt de sorra que ens vam haver de menjar durant aquests dies, ens porten al títol d'aquest post: Sorrionak. (Zorionak, en euskera, vol dir "felicitats", per cert).

Com que no havíem dinat fins llavors, ho vam fer allà mateix per recuperar les adrenalines. Tot i que el paio del ferry ens va frustrar les birres amenaçant-nos amb unes multes. Vale home vale!!


I aquesta va ser la nostra experiència a Fraser Island. Una experiència realment excitant. Si les Whitsundays van ser absolut relax, això ha sigut molt més aventurer, i entre les dues hem fet un bon complet!

De nou a Hervey Bay, i després d'alegrar-nos que ningú es queixés per la clau trencada i de despedir-nos dels nostres companys fins la propera, vam empaquetar de nou el cotxe pensant en la pròxima destinació (que no parem, aquí). De fet, la nit que teníem per davant ja era la última abans d'arribar a Helensvale, a casa nostra, i on ens retrobaríem amb la Tiffany i la resta de familia.

Així que vam pensar que, com que ja tindríem llit uns quants dies, per aquesta nit podíem dormir al cotxe, no?

I així ho vam fer. Tot anant molt al tanto amb els cangurs traicioners de les carreteres, vam arribar a Tin Can Bay, escenari de la nostra última nit, i que els fidels recordaran que és on el dofí enganat ve cada matí, puntualment a les 8, perquè els bons turistes li donin peixets.

Al cotxe ens ho vam muntar prou bé, per cabre-hi tres, encara que està clar que no estàvem molt molt amples i que l'Òscar i la Patry van clarament estretar la seva relació.


A les 8, als dofins, la cosa ja estava més abarrotada que mai. Ja veus.


I els nostres amics van complir amb el que havien de fer i li van donar el corresponent peixet a en Mistique, que així es diu el dofí, tot congelant-se les cames. No és que es vegi massa, ni el dofí ni l'acció d'alimentar-lo, però us prometo que ho van fer.


Aquí està aquí, en dofí. Recordem que aquí ja hi vam venir amb la furgo, i la cosa va funcionar exactament igual, així que el nano és de costums fixes. Tothom encantat, però, que és del que es tracta.


El dofí està molt bé, però a nosaltres ens va casi semblar que els pelicans que també corrien per allà a veure què pescaven eren més simpàtics. I sens dubte, fotogènics.


I vam deixar enrere Tin Can Bay. Originalment tenia la idea de parar-nos a Rainbow Beach, a on també hi havíem estat amb la furgo i que em va agradar molt, però el seu principal atractiu era sorra, i vaig pensar que ja n'havíem tingut prou, així que ens ho vam saltar i vam anar directament a fer una curta parada a Nossa Heads, al cor de la Sunshine Coast.

I aquest cop si que feia honor al seu nom, la costa aquesta, cosa que ens n'alegrem!

No hi va haver temps per gaire res més que donar un cop d'ull als carrers pijos i al sorrós i bonic estuari del Noosa River, amb els seus inevitables pescadors.


I per fer una remullada de peus a les no massa fondes aigües de la platja. Un bon final a aquesta primera part del viatge dels nostres il.lustres visitants, que de moment, semblen prou satisfets!


I des d'aquí, emprenem ja els últims quilòmetres que ens portaran ja cap als braços de la meva damisela i cap a noves aventures a Brisbane, a la Gold Coast i més enllà cap a New South Wales.

I estigueu al tantu a l'aparatu que tot plegat vindrà explicat per aquí amb més o menys puntualitat, però sempre amb tot detall i alegria.

Apalis doncs! A disfrutar mentrestant!