Ambaixadors IX: Entrem a la carretera més viatjada

En anglès, l'expressió "the road less travelled" es refereix a aquelles rutes més remotes pels turistes. A la inversa, es clar, "the road most travelled" serà aquella on més quantitat de turistes s'hi concentren. I això és el que passarà a partir d'ara. Deixem enrere tots aquells quilòmetres de solitud i relativa originalitat viatgera per enganxar la carretera que va de Cairns fins a Sydney, resseguint la costa est, de platja en platja i d'illa en illa, indubtablement el recorregut més famós i popular de tots els recorreguts que campen per Austràlia.

Nosaltres farem unes dues terceres parts d'aquest recorregut, des de Cairns, capital oficiosa de la costa nord-est, fins a Brisbane i la Gold Coast, uns 2000 quilòmetres més avall. En resum, pràcticament la totalitat de la costa de l'estat de Queensland. Quan els nostres amics Òscar i Patricia apareixin per terres australs, per cert, i si tot va segons el previst, farem també gran part d'aquesta mateixa ruta: des de Mackay tot cap a avall fins a Sydney. Així que a aquells implicats els suggereixo màxima atenció a partir d'ara.

El fet que sigui la ruta més comuna no vol dir que sigui la més avorrida. Tampoc ho pensàveu, això, es clar... al contrari... la costa és idíl.lica i espectacular, i cada dos per tres et trobes temptadores atraccions destinades a separar els teus diners de la teva persona.

A més, tot i ser la més viatjada, segueix sent Austràlia, i hi ha espai de sobres per tothom, així que no està ni sobredesenvolupat ni afetxegat pràcticament enlloc, per delícia dels feliços visitants.

Bueno, a lo que anem! Sortim del Daintree, tot passant de nou Port Douglas i entrant a la part de costa que ens portarà, al cap d'una cinquantena de quilòmetres, fins a Cairns. Aquesta costa, que no té cap nom especial, és especialment espectacular i està plena de miradors d'aquells que et sacsegen una mica l'alè.


I si bé, com diem, Cairns està a prop, encara tardarem un parell de dies a arribar-hi. El motiu: la sèrie de platges encantadores que s'estenen al llarg d'aquesta espectacular costa que es veu des dels miradors. I n'hi ha unes quantes, però nosaltres, com que no som d'aquella gent que ens agrada parar-nos a tot arreu (ehem), només ens vam parar en un parell. I en una d'elles, Palm Cove, hi vam trobar un càmping barat i ens hi vam quedar un parell de dies, sense fer gaire més res que tumbar-nos a la bartola. Ves per on.

Però de camí, des d'Ellis Beach, podem veure aquesta apropiadament anomenada Double Island.


I des de Palm Cove, com diem, la mateixa Double Island, a tocar de la costa. Vam estar temptats d'intentar arribar-hi a cop de kayak, però al final ens vam rajar.


Com totes les platges de per aquí, la civilització està a una línea d'arbres de distància de la platja, de manera que, encara que en aquesta zona tot estigui ja força desenvolupat, no en tinguis la sensació ni quan estàs a la platja ni quan te la mires panoràmicament.


Ja sabeu que en aquestes latituds és impossible banyar-se a les platges (o vaja, al mar en general) per culpa de les ditxoses meduses (que a finals de maig ja desapareixeran, pel què sembla). Per això cada platja amb un mínim de població demandant (cosa que no passava al Daintree) instal.la unes xarxes d'allò més antiestètiques per mantenir les meduses apartades de la zona banyívola.


Al passar aquí uns quants des, i al ser la Tiffany una persona matinera, vam tenir la oportunitat de veure també les sortides del sol. Això si, jo les vaig veure només en foto! Aquí veiem aquesta petita illa beneïda amb rajos solars d'aspecte diví.


Al cap d'un temps d'estar per aquí ja t'acostumes, però no deixa de ser exòtic això de veure tot de cacatues pastant per la platja...


Una cosa molt curiosa que hem trobat que passa en aquesta zona (i no sé si seguirà passant costa avall) és que ens hem anat trobant tot de xancletes soles i desperdigades aquí i allà. Curiosament, segons les nostres observacions, sempre és la dreta. I podríem pensar que han estat arrossegades pel mar, però no sempre les hem vist en llocs on el mar hi té contacte, així que hem arribat a la conclusió de que es tracta d'alguna espècie de codi secret que serveix a alguna societat oculta per comunicar els seus malèfics plans. N'estem segurs, a més. Si per un casual desapareixem misteriosament, ara que he fet aquesta revelació pública, ja sabeu el perquè.


Deixem enrere les platges del nord de Cairns, doncs. Però no encara per anar a Cairns (es fa esperar, la cosa, eh?) sino que, quan estàvem per les Atherton Tablelands, dos posts enrere, vam deixar el petit poble de Kuranda per visitar, ja que cau més a prop de la costa que d'on erem llavors. Així que

vam pujar de nou les muntanyotes i ens vam trobar, de nou, en bosc tropical.

Kuranda, però, és un poble MOLT turístic, amb MOLTES botigues i moltes atraccions per tots aquells que no passaran d'aquí però volen veure una mica de tot (és a dir: zoos tropicals, jardins botànics i per l'estil). Però a pesar de les baixes expectatives, a l'hora de la veritat sembla un encantador i entranyable poble artificial.

Dels fulletons que hem anat acumulant i carregant en les nostres setmanes de viatge, n'hi havia un que anunciava la Kuranda Candy Factory, és a dir, una fàbrica de caramels i llaminadures vàries. Com que a en Jett li agraden més les llaminadures que a un nen un caramel, va estar donant la vara durant uns bons dies amb "anem a Kuranda, demà?" i per l'estils. A l'hora de la veritat més que una fàbrica era una botiga a seques, però com que en realitat a ell el que li importava era menjar-se'ls, els caramels, i no pas com es fan, pues va venir a ser el mateix.


Però a part de les botiguetes i mercats i històries, també hi havia un parell de coses curioses, a Kuranda. La primera, aquesta ruïna d'avió començant a ser guanyada pel bosc, que avança ben ràpidament, si el deixes. Es veu que és un avió construït als anys 40 i que es va fer servir per una peli rodada en aquesta zona als 80. A la peli, l'avió és estavellat contra el mar, i els senyors de Kuranda en van aconseguir la carcassa. El vam trobar de miracle, ja que n'hi dónen massa importància, però a mi em va semblar interessant.


I l'altra cosa curiosa... i a falta de cocodrils reals, una vegada més, és aquest cocodril de pacotilla, construït per algun artista local imaginatiu (en David M. Jones) a base de pneumàtics esclatats a la carretera. De fet, te'n trobes forces, de pneumàtics esclatats, així que l'home tenia material de sobres.


I com que estàvem en plenes Tablelands, que recordem, és terra de cascades, aquí tampoc podien faltar, Les Barron Falls creen un gorg espectacular just al costat del poble, encara que la quantitat d'aigua, a aquestes altures, no ho és tant, d'espectacular, sobretot comparat amb algunes fotos que havíem vist. El gorg, però, és certament la hòstia!


I si, finalment arribem a la ciutat de Cairns, capital oficiosa del nord de Queensland, meca turística i festiva i autoproclamat paradís tropical. Com a ambaixadors que som, al llarg del nostre viatge gaudim de certs privilegis, com és ara internet gratuït o, per exemple, una nit d'hotel aquí i allà de la geografia australiana. El que passa és que, dels llocs on anem en aquest viatge, només Cairns ofereix aquest hotel. Així que, per una nit, vam aparcar la nostra furgo i ens vam allotjar al The Serpent, a Cairns.

I nanos, el The Serpent en qüestió és l'hotel amb la més absolutament abrumadora quantitat de noies que mai he vist enlloc. De fet, és el que podríem anomenar "paraís de l'home solter". Homes solters, doncs, si mai veniu a petar per aquí, estic segur que el The Serpent no us decepcionarà!

Cairns és també la ciutat més gran que hem vist fins ara en el nostre viatge ambaixador furgonetil, amb els seus 120.000 habitants i els seus milers més visitants ocasionals. I, com a capital festiva i tropical que és, també tela la de festa que hi ha. Durant aquest viatge no l'hem explotat massa, la vessant festiva, primer per la presència d'en Jett, i segon perquè les opcions fins ara tampoc és que siguéssin massa atraients. Però aquí havíem de sortir una mica. Així que, als seus pràcticament 9 anys, vam deixar al Jett, en completa il.legalitat, tancat a l'habitació de l'hotel armat amb una peli de bollywood (que dura tres hores!), i vam fer unes visites per la vida nocturna, plena, per cert, i gens sorprenentment, de turistes borratxos.

Aquí tenim a en Jett borrós i instal.lat.


L'activitat principal, aquí, com tothom hi pot estar d'acord, és allunyar-se tan com puguis de la ciutat i visitar la maravella subaquàtica que suposa la Great Barrier Reef (la Gran Barrera de Corall). I nosaltres no seríem menys. Vaja, més ben dit, jo no seria menys. El preu de les excursions, que s'hi estan tot el dia, no és barat, i novament fent menció del nostre pressupost reduït, vam decidir que aquesta seria una altra de les activitats que duria a terme de forma solitària. I no és que sigui un gos egoïsta, sino que la Tiffany ja se n'ha fer un fart, d'snorquelejar la Barrier Reef, i en Jett, a pesar d'agradar-li força el món submarí, s'hi moriria de fàstic, tot el dia. I encara que en un principi al nano la idea de quedar-se a terra no l'hi va molar gens, vam conseguir convèncer-lo a canvi d'una bossa de patates fregides.

Així que la següent decisió era veure amb quina de les desenes de companyies que ofereixen aquest tipus d'excursions faria jo la meva. I en sèrio que les series de pamfletos anunciatius mareja força...


Finalment, i seguint la recomanació de tres agències diferents, sembla que qui paga millor comissions és el vaixell Osprey V, ja que totes em van recomanar aquest. I aquest va ser, finalment, el vaixell elegit per portar-me a la fablada barrera!

La cosa dura tot el dia. Embarques a les 8 del matí i et tornen a terra allà a les 5, amb esmorzar, dinar i berenar inclòs, així com tot l'equipament que puguis necessitar. Així que valen els seus diners, però els serveis que t'ofereixen també són generosos.

I aquí em teniu, embarcat en el rapidíssim Osprey V, saltant les onades en busca del desitjat corall. De bon matí, el solaco era ben maco, i tot prometia un dia gloriós.


I no us dic que no ho sigués, de gloriós, però al final les coses no van sortir exactament com estaven previstes. La culpa principal va ser de que el temps, com acostuma a passar per aquí dalt (baix), canvia radicalment en menys del que canta un gall, i del matí assolellat i prometedor, vam passar a una tempesta com una casa, amb cel ennegrit.


I el que és pitjor dels pitjors, d'una mar relativament calmada i bonica, vam passar a una mar brava i remoguda!


Així que jo em vaig refugiar a les entranyes del vaixell, escapant de la pluja, mullada com és. Però ai l'as! A les entranyes del vaixell, si bé seques, no hi ha massa aire, i el saltironar constant d'una banda a l'altre es va apoderar del meu estómac, sacsejant-lo una mica més del que m'agrada. Com vaig poder, superant el meu creixent malestar, vaig tornar en busca de l'aire reparador, arribant com a empentes i rodolons a la primera de les dues àrees del Reef on passaríem el dia.

L'estar a fora, però, em va permetre veure aquest bonic arc de Sant Martí a les aigües del mar de Corall.


La majoria d'aquests viatges porten als afortunats snorquelaires i submarinistes a l'Outer Reef, la part més exterior i més espectacular de la Barrier Reef, situada a uns 60 quilòmetres de Cairns. En el nostre cas, els llocs exactes elegits van ser el Saxons Reef i el Hastings Reef. Cada barca va a diferents punts, per no fer la cosa massa saturada.

I bé, aquesta és la imatge dels satisfets snorquelaires. Les zones que veieu d'un blau més intens són llacunes enmig del corall. I les zones més marronoses, el corall en si, molt i molt a prop de la superfície.


I nanos, la veritat és que no n'hi ha per menys! Tots els documentals de la tele de vida submarina tropical, coralls i peixos de colors es queden absolutament en res en comparació amb la real realitat! Coralls de tot tipus de mides, formes i colors, peixos dels colors més vius i encisadors, de tota mida, extremament amigables, estrelles de mar... tot extremadament increïble, un nou món a poc més d'un metre de la superfície marina.

Com que no vaig fer afotos, d'aquesta experiència submarina, ja que el lloguer d'una càmera com déu mana era astronòmic, i les d'usar-i-tirar barates diuen que ofereixen una qualitat pèssima, i sense que serveixi de costum, agafaré prestades un parell de fotos que he trobat en lo ancho y basto del internet per il.lustrar la cosa.

Primer, les formacions de corall. Ja passant dels peixos (que és tot un passar), el corall en si és absolutament espectacular, cobrant infinita varietat de colors i formes. Tantes que, sincerament, no saps on mirar, i tanta bellesa i novetat fins i tot agobia una mica. És senzillament impressionant.


I la segona gran cosa, es clar, és la vida peixívola submarina. Com dic, peixos de colorins, nemos, blaus brillants, grocs brillants, vermells brillants, peixos gegants, peixos minúsculs, peixos mitjans. Peixos i peixos només vistos en aquaris tropicals que campaven tan feliços anar mossegant el corall i sense inmutar-se massa per la presència dels maravellats humans. I entre els peixos, que ja tela de per si, aquestes fabuloses tortugues, amb cara de pocs amics però moviments de molts amics. Precioses.


Dissortadament, la invasió de centenars d'humans dia a dia, la majoria dels quals busseja o snorqueleja per primer cop a la vida, sense ni coneixement ni respecte per l'entorn en que es troben en el moment, fa que moltes zones de l'ultra delicat corall estiguin força malmeses. No sé fins a quin punt aquestes ànsies de turisme li fan gens de bé. Però vaja.

Deia abans que no hi han fotos, de la meva experiència submarina. I això no és del tot cert. De fet, un membre de la tripulació de l'Osprey V es va dedicar a, tota l'estona, anar fent fotos a tot cristo. El que passa és que 1) a mi només me'n va tirar una... suposo que hi havia moltes més noies més maques i suggerents que jo entre els més de 100 ansiosos bussejadors que aquell dia formàvem part de l'expedició. I 2) comprar la foto (una foto!) en format digital (és a dir, un JPG), costava 10 leuros. Cosa que, per una foto, em va semblar una mica exagerat. Tot i així. si almenys a la foto em pogués veure amb alguna fascinant tortuga, o envoltant d'espectaculars peixos de colors... però no... senzillament sóc jo fent el senyal submarinista de "tot OK" amb les dues mans, i tot d'aigua pel voltant. Així que vaig decidir passar de comprar-la. Però perquè no es perdi, la reprodueixo aquí el més fidelment possible, perquè em veieu disfrutar en les profunditats del mar de Corall!


I això és la part bona del viatge! Com us dic, vam passar el dia a dues zones del Reef. Mentre estàvem a la primera, al vaixell es va servir un generós dinar-buffet, amb amanides de tot tipus i una barbacoa australiana que incloïa entrecots i bistecs de cangur. Degut al meu estómac delicat, i al fet que a l'aigua s'hi estava molt bé, però el vaixell seguia movent-se una barbaritat, a la primera forquillada d'amanida una sensació extranya es va apoderar del meu sistema digestiu i em va obligar a deixar d'ingerir res més a no ser que volgués patir extranyes conseqüències. I tot i obeïr-lo, un cop el veloç Osprey V es va posar en marxa per dirigir-se al Hastings Reef, saltant de nou violentment sobre les ones, el sistema digestiu aquest que dic no va poder més, es va revoltar i va decidir expulsar violentment tot allò que contenia.

Amb d'altres paraules, vaja, que vaig fotre una trallada més que elegant per la borda del vaixell. Trallada la mar de maca, per cert, i que segurament col.locaré a l'estanteria de trallades memorables al costat de la mítica des del balcó de casa la iaia de l'Albert.

Sento que no en tingui cap foto, per cert, però en aquells moments estava ocupat amb d'altres menesters!

Com sempre passa en aquests casos, el potar em va fer sentir molt millor, i quan vam arribar a la segona zona ja em sentia com un rei i vaig disfrutar de l'snòrquel amb absoluta felicitat.

I res, un dia per recordar, aquest dia al Reef!

De tornada, el viatge es va fer més plàcid. Es veu que a les entranyes del vaixell hi havia un entretenidor per mantenir entretenits als afamats expedicionaris, però jo vaig preferir estar-me a la seguretat de la coberta posterior, a resguard de vents i tempestats, mentre uns replegaven les eines de treball del dia...


I d'altres, plàcidament, descansaven totes les emocions passades.


A l'anar-nos acostant al port de Cairns, ens vam anar trobant totes les altres barques plenes d'snorqueliaires procedents de tots els punts del Reef propers a Cairns (penseu que el el tal Reef s'estén uns 2000 quilòmetres de nord a sud, però com més al nord més proper està a la costa).


Després de l'experiència, de totes maneres, i repeteixo que va ser impressionant, potser hagués triat un vaixell que m'hagués portat a una de les zones del Reef i a algun dels bancs de sorra (cays) que també hi ha per allà al mig. Potser dic això influenciat pel desig de trepitjar terra ferma, però els dos punts que vam visitar eren relativament semblants, i hagués estat bé estar-se una mica a la platja amb corall adjacent. Vaja, ara ja ho sé per la propera vegada!

El nostre hotel, el The Serpent, està bastant enretirat a la cantonada de la ciutat. Per compensar això, cada hora hi ha un minibús llançadera gratuït entre l'hotel i el centre de Cairns. I la meva intenció era agafar-lo per tornar a l'hotel, on la familia m'esperava i on, gràcies al poder de la terra ferma, seria capaç d'engullir alguna cosa (no ho he dit, oi, que a l'hotel també ens donaven un petit refrigeri / sopar gratuït? Gran iniciativa per mantenir a la gent al bar! :-). Doncs a l'arribar al lloc on el minibús (amb capacitat per 10 persones) sol parar, em trobo això:


Fins a 35 persones esperant! El bus, evidentment, va venir fins a 4 vegades, amb lo qual l'espera va ser encara més llarga. I pobre de mi, dèbil i famèlic com estava, vaig ser incapaç de lluitar per un lloc en els primers busos amb les salvatjament competitives fèmines que ocupaven la parada!

Perquè us n'haureu adonat, que la inmensa majoria d'aquestes 35 persones que s'esperen són noies, oi?

Un cop a l'hotel, va caure a les meves mans una revista d'aquestes dirigides als backpackers, i a les últimes pàgines, tot colpejant la meva innata innocència, em trobo aquests pavorosos anuncis!


I la frase clau: "Descobreix el que moltes noies viatgeres ja tenen: la manera més ràpida i fàcil de financiar els teus viatges". Òstia! Així que aquesta és l'explicació de tanta noia? Carai...

Com a ciutat gran que és, i donant la casualitat que poc abans havíem marcat els 5000 quilòmetres del nostre viatge, vam portar la furgo a fer la seva revisió pertinent, aprofitant que hi ha una delegació de Travellers Auto-Barn (el proveïdor del nostre adorat vehicle) a Cairns. I la portaven un parell de germanes neozelandeses absolutament encantadores, que ens van arreglar la revisió en un plis i fins i tot ens van regalar un bidó d'oli (que la furgo, als seus pràcticament 500.000 quilòmetres, en traga una mica, d'oli). Aquesta és la Trisha amb en Jett. La seva germana XXX va refusar aparèixer a la foto, però sigui aquí mencionada també, home!


I he parlat de coses que hem fet a Cairns, però no he parlat massa, encara, de Cairns en si. Doncs bé, aquí uns petits comentaris: Malgrat ser una meca turística platgívola, Cairns no en té, de platja, sino que la zona de costa està ocupada per la marina, amb una quantitat considerable de vaixells, i un passeig d'un parell de quilòmetres, que aquí veiem, i que va força plè a totes hores. I el que ho uneix amb el mar, aquesta zona semi-pantanosa...


En canvi, però, i constituint una fita arquitectònica interessant, una piscina / llacuna artificial ocupa gran part de la primera línea de mar, creant una fabulosa sensació de continuitat entre la piscina i l'oceà.


Tota aquesta zona estava més que plena de cossos rostint-se durant tot el dia, i per si fos poc, sempre hi passaven coses: des de Dj's a espectacles de malabars a demés històries. Una ciutat totalment indicada i interessant, per unes vacances festives. Oh si!

I el centre de la ciutat en si, doncs no massa a dir... no exageradament gran, i amb morfologia clarament australiana i un bar cada dos portes (siguen les portes intermitges una agència de viatges i tours al reef).


A nosaltres tanta gent i tantes coses passant ens va desconcertar una mica, acostumats com estàvem a la tranquilitat i solitud de l'outback, així que d'alguna manera o altra vam acabar, una de les nits, al Bull Bar, un bar outback-style que ofereix els millors bistecs de Cairns. No tinc res a dir sobre els bistecs, ja que hi vam anar sopats, però aquest bon home, que no prometia massa, va resultar tenir un vozarrón important i unes habilitats guitarrístiques totalment apreciables, tot envoltat per un estil de rock acústic setantero triomfatore. Ni idea de com es diu, el tio.


Així que en una ciutat així tens mil i una oportunitats i temptacions per gastar els teus diners. I en la nostra condició de sense-sostre / sense-feina, això ens va portar a la més absoluta bancarrota, així que vam haver de pensar en noves formes de conseguir uns ingressos extra!


Així que quan aconseguim suficient, posarem més gasofa a la furgo i avançarem costa avall fins al proper post!

Feu bondat fins llavors!

Salut!

Ambaixadors VIII: La selva, el mar

Dèiem a l'acabar l'anterior post que ens dirigíem al Daintree, el lloc on els boscos tropicals (que aquí anomenarem selva, i la veritat és que no hi sé trobar massa bé la diferència, tampoc) es troben amb el mar. I és veritat, que ens hi dirigíem. Però una exploració de la Lonely Planet (que per cert, patrocina de la nostra aventura, i ens van proporcionar una fantàstica guia d'Austràlia, a canvi d'unes quantes enganxines per la furgo) ens va fer saber que, a Port Douglas, els dimecres, la bona gent del club marítim organitza sortides gratuïtes amb iots per visitants. I era dimecres. Així que vam decidir fer aquesta parada prèvia, que en un principi teníem previst fer de tornada.

Què vols dir, de tornada? Bé... si mirem un mapa d'Austràlia, i ens concentrem en la zona nord-est, veiem que el cap gros en forma de banya és el Cape York. Aquesta zona és pràcticament verge i força inexplorable a no ser que tinguis un 4x4 i força habilitats. Nosaltres vam arribar a la costa a través de Mareeba, i la nostra exploració es dirigeix cap a Mossman, Daintree i Cape Tribulation. A partir d'aquí, les carreteres es tornen impracticables per nosaltres, així que el que farem serà tornar enrere, passant per Port Douglas i Cairns i resseguint, finalment, la costa fins a la Gold Coast.

Però finalment, com diem, hem mogut aquesta parada a Port Douglas a l'anada, cosa que fa que el nostre contacte amb la platja sigui una mica abans d'hora, cosa que ja està bé!

Per cert que us presento aquesta sandalia, que crec que ningú de vosaltres coneix, i que porta siguent la meva amiga en aquests viatges dels últims mesos. Mai havia tingut una sandalia d'aquest pal i n'estic força content! Visca la meva sandalia!


A la guia deia que la platja de Port Douglas era espectacular. Doncs bé, què voleu que us digui. Mola, està clar, però a Austràlia ja n'he vist unes quantes que ho són força més, d'espectaculars. El paisatge del fons, però, mola força! Noti's l'aigua turbulenta i el tancat blanc. En zones tropicals, i durant els mesos d'estiu (que s'acaben ara), moltes de les aigües estan infestades de meduses. I són unes meduses força cabrones, amb tentacles de fins a 3 metres. Així que no et pots banyar a no ser que sigui dins el tancat enreixat. Ja sabeu que aquí, si no et mata una cosa et mata una altra...


Port Douglas és un destí vacacional més aviat pijo, més aviat carot, i més aviat elitista. Els restaurants, hotels i cases (la majoria per llogar, i ben poques amb algú que hi visqui) ens ho poden corroborar.


Per aquest motiu compta també amb un club marítim força apanyat, ja que ja sabem que a aquests ricatxons els hi molen els iots i el mar i tot plegat. Així que quan va ser l'hora ens vam dirigir al club marítim, per disfrutar de la nostra experiència a alta mar. El que sembla ser que fan, els dimecres, és sortir uns quants iots (dels de vela) a veure la posta de sol des del mar, i convidar-hi tanta gent com hi càpiga. El club era ben maco, s'ha de dir.


El que passa és que n'hi havia força, de gent, que s'hi va apuntar, i la cosa tenia una mica de truco: tot plegat és cert, però quan t'apuntes et demanen si et quedaràs a sopar al club després o no. I et diuen que els qui es queden a sopar ténen preferència. Òbviament, els plats, barats no ho són, així que no ens hi volíem quedar pas, a sopar. I dissortadament, i tot i els meus esforços perquè la meva elegància comptés com a fet diferencial, sembla que s'hi va apuntar molta penya, a la cosa, i uns quants desafortunats ens vam quedar a terra. Pues vaja!


De totes maneres, olé pel club marítim, ja que aquesta és una iniciativa interessant. A part, es clar, d'atraure molta gent al club, on molts hi soparan, i molts d'altres hi van fer unes cervesetes mentre s'esperaven! :-)

I de totes maneres, també, el fet de no sortir a alta mar ens va permetre explorar Port Douglas una mica més, primer per veure la que la guia diu que és candidata a església més bonica d'Austràlia, on hi ha més de dos anys de llista d'espera per casaments:


I segon, per veure una posta de sol excepcional, amb l'astre rei desapareixent rere les muntanyes que formen el Daintree que veurem tot seguit, amb uns núvols interessantíssim i un senyor canoísta valent.


I fins i tot vam tenir temps de veure com els iots en que haguéssim hagut d'estar tornaven feliços cap a casa. Hagués molat! Però vaja, que un altre dia serà!


Així que ens vam haver parat a Port Douglas sense realment necessitar-ho, però sense arrepentir-nos ni un pèl. Contents, ens vam dirigir cap a Mossman, la porta sud del Daintree. El poble en si no té massa res de diferent que la majoria de pobles de la seva mida a Austràlia (una mida ben comuna, també, uns 2000 habitants). Justament per això en posarem una foto il.lustrativa, d'un típic carrer de poble típic australià.


A més, vam aprofitar per estar-nos per segon cop a un càmping, enxufar la furgo, i posar-nos al dia laboral, relatil i higiènicament. Donava la casualitat que el càmping estava situat just al costat de la piscina municipal, i el fet de ser client d'un et donava accés a l'altra. Una piscina olímpica de 50 metres que et reventava fer de banda a banda (no he sigut mai massa hàbil, jo, en això de nadar sense cansar-me molt). L'equip local d'un aquàtic ves a saber què, per cert, els Mossman Meteors!


Uns arbres peludets i curiosos...


I Mossman en si no té massa més res, a part d'una església de disseny original i amb un concepte molt encertadament metafòric.


Però si no té massa res... què hi fèieu, aquí? Bé... Mossman city no té massa res, però la primera de les atraccions naturals que veurem del Daintree està aquí a les afores: el Mossman Gorge.

Moltes de les coses que ens trobem en aquest viatge eren absolutament desconegudes per mi, i les vaig descobrint a mesura que llegim el següent capítol de la guia (o els panfletos recollits a l'oficina d'informació de Mount Isa :-)), i la impressió que originalment m'havia donat això del Mossman Gorge era que era un gorg del rollo canyon, com n'hi ha d'altres a Austràlia. Però no ho és. És "només" un riu. Amb tot de bosc tropical al voltant. I és d'allò més espectacular, confessem-ho! Amb aigües clares i cristal.lines com a enlloc!


Vist de diferents prespectives...


Amb moltes roques...


Una passada, vamos! Visca el Mossman Gorge!


A part del riu, com diem, hi ha una generosa extensió de bosc tropical (selva) espectacular. Un cop més, no podem dir que siguem necessàriament aventurers o originals de venir fins aquí. En un dels escènics ponts penjants ho podem comprovar...


Ja n'hem visitats uns quants, de boscos tropicals i subtropicals, a aquestes alçades, però aquest és un món apart. Per començar, és el més antic del món, i el complexíssim ecosistema, vegetal i animal, creat al seu voltant, és senzillament impressionant.

Un parell dels arbres més espectaculars, pel meu gust... una strangler fig en tot el seu esplendor, escanyant el seu desafortunat hoste sense pietat. Més endavant, i creant expectació, podrem veure l'excitant resultat d'aquesta escanyada.


Un altre dels arbres que em fascina són aquests amb arrels serpentejants, i que es poden allargar els seus bons metres. Pel que he anat descobrint, hi ha diversos arbres, que desenvolupen aquest tipus d'arrels, i certament són força comuns, per aquí baix.


El caminet que et portava pel mig del bosc (selva) tenia la seva cosa, però tot plegat va quedar en no res quan vam anar a espetegar al que deu ser algo semblant al jardí de l'Eden, un petit foradet on banyar-se senzillament impressionant, verge, inexplotat, buit, cristal.lí, verd verdíssim, i amb una aigua freda que t'hi cagues, però d'això quasi ni me n'enrecordo!


Durant aquesta caminada, i enmig d'una de les seves voràgines parladores, en Jett, el pobre, es va despistar i es va fotre de lloros sobre unes mates (mates que li van estalviar menjar-se alguna pedra més sèria, per cert), fent-se unes ostentoses rascades. Passat el petit drama del moment, el nano es passejava tot orgullós tal com si hagués abatut un ós amb un sol braç.


Continuant cap al nord, deixant Mossman enrere, arribem al Daintree Village, que gaudeix d'un nom més important del que realment ofereix. Allà, en una zona de càmping gratuït d'aquelles que van força buscades, vam trobar-hi el primer espanyol del nostre viatge (i mira que hem trobat forces altres nacionalitats!), en Pablo, estudiant d'arquitectura d'Alcañiz! El nano s'està un any a Austràlia, i viatjava amb 3 francesos. La furgoneta que els portava estava tocada per un detall d'espanyolitat...


El nom de Daintree ve del Daintree River, que separa el sud (on es troba el Daintree Village, i tota la resta d'Austràlia, de fet) de l'isolada zona nord, amb el Cape Tribulation entre d'altres. Infalible la posta de sol sobre el riu, com sempre, des de més o menys el lloc on vam dormir aquella nit. Mola això de tenir el jardí més gran del món!


Per cert que just darrere dels arbres que veieu hi havia una espècie de granja de vaques que es van tirar mugint, histèricament preocupades, pràcticament tota la nit. I lo dificultós a l'hora d'adormir-se que era aquest insistent i dolorós mugit era pràcticament comparable a aquelles àrees de carretera de l'outback on els road trains et passaven a pocs metres (fent molt de soroll, creieu-me!)

Parlant d'animalons, en aquesta zona d'acampada gratuïta hi havia uns lavabos molt ben mantinguts, que a la que va caure la nit es van omplir de simpàtiques granotes, de mida força considerable. Aquí en tenim una, oferint-nos tota la seva bellesa.


I pel matí, oh, la serenor de les aigües del Daintree River (des del mateix punt que a la foto anterior), infestat per cert de cocodrils, ens va omplir d'energies per un nou i excitant dia!


Aquest dia seria el que entraríem al Daintree pròpiament dit, on l'electricitat és un luxe, la majoria del terreny està protegit contra el desenvolupament sota Parc Nacional, i on la virginitat regna sobre tot plegat.

I per arribar-hi, la única manera és aquest ferry que creua el riu, i que costa uns 6 euros per un viatge de 2 minuts. (que més tard hauràs de fer per tornar, es clar). Vam llegir en un pamfleto publicitari que algú està pensant en fer-hi un pont, però que així "perdria la màgia"... si bueno... la màgia i uns ingressos que flipes, és lo que perdria!


Aquí tenim, per fer una panoràmica de la cosa, l'estuari del Daintree River. També podem veure, al fons, la difuminada silueta d'unes muntanyes, que són les Atherton Tablelands (veure capítol anterior) al darrere de Port Douglas (veure aquest mateix capítol).


I aquí... doncs boscos tropicals i platges verges! Això és el que et trobes. I t'ho trobes amb gran profusió! Anem a veure unes quantes platges, doncs, que segur que te'n mors de ganes! Aquí van, doncs, una mica ennuvolades!


Quines ties, eh! Aquestes dues, si no vaig errat, pertanyen a la bonica Cow Bay.


Oh, l'home, quin valent animaló, aventurant-se a l'inmensitat dels oceans en una insignificant closca de nou! Que petits que som!


Les fotos, evidentment, no poden captar pròpiament l'absoluta majestuositat de l'escenari que podeu veure. Senzillament impressionant.


Platges més petites i platges més grans... al llarg d'una cinquantena de quilòmetres, des del Daintree River fins que s'acaba la carretera asfaltada a Cape Tribulation (que és el cap que veiem en aquesta foto, per cert) només hi podem trobar alguns allotjaments campestres i ni tan sols una edificació en cap de les excel.lents platges. Està clar que, siguent Austràlia, això no és tan extrany (veure posts sobre Byron Bay o la Sunshine Coast, per exemple), però és impagable estiguent acostumat al sobredesenvolupament de la Costa Brava i demés lleres mediterrànies.


Selva, i mar. I això és lo que hi ha.


Les platges ha sigut, sens dubte, el que ens ha mantingut entretinguts més estona durant aquesta visita de quatre dies al Daintree. Encara que el temps no fos majoritàriament assolellat!


En Jett va trobar el passatemps perfecte en crear boles de sorra, i intentar malabarisme infructuosos (esperem que, en unes setmanes, ja controli suficient com perquè introduïm una segona bola)


Vaja vaja, amb aquestes platges, eh... i amb una sensació totalment tropical (que desconeixia d'abans, però segur que és així).


De vegades podíem gaudir d'una mica de sol, que ho fa tot encara més preciós...


Sol que, literalment, desapareix en una hora, per convertir-se en pluja torrencial. Aquestes dues fotos estan tirades amb una hora de diferència, des d'exactament el mateix lloc.


Ostres tios! Pues amb tantes platges excepcionals, tan poca gent i la bona temperatura que feia (que no ho he dit, però encara que plogués, de caloreta en fa una mica, també!), us haureu fotut uns banys que no vegis, no? Pues mira, no. Ja sabeu que aquí, si no et mata un cocodril ho fa una aranya, i si no és una serp és un tauró. I si ho has sobreviscut tot, encara et quedaran les meduses, que les cabrones infesten aquestes aigües fins a finals de maig, fan fins a tres metres de llarg, i poden ser mortals! Pues ja veus! Les platges, per sort (ehem) estan preparades per qualsevol eventualitat, però frustra que no vegis!


La que podríem considerar la "nostra" platja, en aquesta visita al Daintree, és Thornton Beach. I dic que la podríem considerar la nostra perquè vam dormir dues nits al pàrquing que dóna accés a la platja. Aquestes dormides il.legals tan habituals en aquest viatge fan que ens haguem d'aixecar ben d'hora per dissimular, la qual cosa ens va permetre disfrutar d'una magnífica sortida del sol. Com a Catalunya, també a la costa est, el sol surt des del cantó del mar, i si no fos perquè és refumudament d'hora, ben bonic que és, enmig dels núvols!


Com que he tingut uns quants problemes per seleccionar una foto de les moltes inmortalitzant aquest moment, i com que no ve d'un pam, he decidit posar-ne dues, ves, aquesta segona centrada en el detall dels rajos obrint-se pas en la maranya ennuvolada.


A les platges, aquí, moltes vegades, hi podem veure uns arbres molt interessants anomenats mangroves (i que no sé com es diuen en català). Aquests creixen a la sorra en àrees on la marea puja i baixa ràpidament. Com que aquestes arrels ténen accés a l'aigua amb molta facilitat, no necessiten anar a gaire fondària, però en canvi, necessiten ramificar-se per abarcar el màxim d'àrea possible. No sé si m'explico, però el resultat són aquesta xarxa d'extranyes branques. I en d'altres llocs és molt més caòtic, però llavors a la foto no ho podríeu apreciar bé :-)


Si imagineu un mapa d'Austràlia, i imagineu la Great Barrier Reef (la Gran Barrera de Corall), veureu que, a la part sud, comença pràcticament a l'alçada de Brisbane, i a uns pocs centenars de quilòmetres de la costa, i que a l'arribar aquí dalt, pràcticament toca la costa. Doncs bé, moltes de les platges, com aquesta, amb l'evocatiu (i tipiquíssim) nom de Coconut Beach, ténen barrera de coral just allà mateix. Dissortadament (o no), i amb els moviments de la marea, un cop exposat a l'aire, el corall mor irremediablement. Però no massa lluny, sembla ser que la vida marina és remarcable. Per culpa de les condemnades meduses, però, no ho vam poder comprovar. De totes maneres, al pròxim post espero portar-vos experiències de primera mà sobre snorquels a la barrera de corall. Mentrestant, aquest corall mort a la platja dels cocos!


Enmig del corall i de les roques, tothom hi va fent la seva vida...


I de la platja al bosc tropical (selva), tot en un pas. Recordo que les plantes aquestes les teníem al menjador de casa, no fa pas gaire temps enrere!


Anys enrere, l'home blanc, tal i com hem anat veient en aquestes sèries, ha anat donant pel cul tot el que ha pogut sense massa miraments amb l'obsessió de fer pasta. El Daintree, i els boscos tropicals (selves) en general no se'n van pas salvar. Per una banda, molts arbres van ser tallats per les indústries de la fusta, i per altra banda, grans àrees van ser clarejades per fer lloc a pastures per les vaques. Recentment, però, aquesta barbàrie ecològica s'ha anat controlant, i a dia d'avui la consciència és força alta. La majoria de camins en aquest parc nacional són pasarel.les de fusta, que si bé pot semblar que són molt més intrusives que un caminet normal, eviten que trepitjis directament el delicat sòl d'aquests boscos (o que agafis el típic atajillo). Els forats enmig de la passarel.la diuen en favor de la conscienciació de la cosa.


Parlàvem abans de l'strangler fig, que asfixiava l'arbre hoste fins a matar-lo. Si veiem la foto d'abans, veiem que l'estrangulador és ben generós, però l'arbre original encara està ben ufanós. Doncs bé, uns anys més tard, el resultat és aquest: l'arbre mor i, poc a poc, es va desfent, fins que l'strangler fig queda al voltant creant aquesta interessant esculptura.


Aquí veiem la cosa des de dins. Interessant, la natura!


Si bé aquí també hi ha cocodrils, l'estrella animal d'aquesta zona és el cassowary, un ocellot no volador de la família dels estruços i emús, i que està en perillós perill d'extinció. Doncs aquest cop, tot i que no som necessàriament afortunats en aquestes oportunitats de veure vida salvatge, aquest cop la deesa fortuna animal ens va somriure, i aquest fantàstic cassowary es va aparèixer en el nostre camí. L'animal és d'allò més interessant: pot fer fins a 2 metres d'alt, té un plomatge bastant mamífer, un coll llarg, colorit i molt flexible i una espècie de banya al cim del cap.

A més a més, és una espècie clau pel desenvolupament dels boscos tropicals en aquesta zona tal i com els tenim entesos, ja que són l'únic animal capaç d'engullir i digerir els fruits més grossos, i defecar les llavors senceres, estenent-les així per àmplies zones. Per això diuen per aquí que la caca de cassowary és la més valuosa d'aquestes àrees.


És molt guapo, el cassowary! Per cert, que vam estar-nos-hi una bona estona, mirant-nos-el, i més que ens n'hi haguéssim estat, si no fos perquè un capullo va aparèixer corrent i cridant "howzitgoinmate" (que és com els australians diuen 'hola'), espantant a al nostre protagonista, que va desaparèixer ràpidament entre la malesa. Pues vaja.

No tan òbviament interessant, però que també mereix una mica d'atenció, és aquest altre ocellot que es passa l'estona removent terra per allà on passa. Aquest pilot de terra és el resultat de la feina incansable d'aquesta au de la qual en desconec el nom. Però el tema és que sembla fer-ho sense cap objectiu concret, sino com una espècie d'obsessió malaltissa contra la qual la pobra no pot fer-hi res. Així com d'altres ocells s'estan parats una bona estona, aquest sembla que és del gènere actiu...


I parlant d'ocellots, aquí en tenim un parell més a punt de prendre el vol...



Per acabar pràcticament amb el nostre relat daintriesc, unes boniques notícies pels nostres cada dia més propers visitants, els amics Òscar i Patricia. Per aquí dalt, hi ha algunes aranyes que fan una mica de riure de lo grosses que són. Lo bo de la cosa és que són de les que es queden al mig de la teranyina i no se'n van a veure món. Que consti que només les he vistes en aquesta zona, i més al sud, que serà on aquests visitants seran conduïts, no n'hi ha pas (que jo sàpiga).


I no només aranyes, també d'altres insectes variats, com és ara aquesta papallona nocturna (de la llum) gegant...


O aquesta mosca també de mides considerables, entestada en xurrupar tot el que trobava, incloïdes les nostres carns.


Quan ja marxàvem, del Daintree, després (com dirien els grandiloqüents pamfletos) d'una estada inoblidable, ens vam parar en un d'aquells llocs que suposo que tothom s'hi para: una fàbrica de gelats tropicals. I els tios s'ho munten bé... arribes allà i et diuen "mira: avui tenim copa variada amb aquests 4 sabors, lo tomas o lo dejas?". I com que ja has arribat fins allà, pues lo tomas, es clar. A més a més, t'estalvien un dels clàssics moments en una botiga de gelats, que és triar el que vols en aquell moment entre una possible elecció d'una trentena. Per cert, black sapote (no sapte, com diu a la foto) és una fruita que té gust de xocolata. De fet, és originària de Sudamèrica, així que tampoc és massa escaient, però vaja, és un gust interessant...


I per últim, i per no quedar-nos curts en grandiloqüència emotiva, una última mirada a la bellesa i riquesa del Daintree, ja a punt de marxar, i tornar a la corrupta civilització. Sospirs.


I aquí acabem, pràcticament batent el record de fotos per post, però sense aconseguir-ho per un parell. A partir d'ara, enganxem la costa est per no deixar-la, saltant de meca turística a meca turística, i així anar fent. A veure com ens en sortim!

Ja ho veurem en propers posts!

Fins llavors, a disfrutar del principi de l'estiuet, eh pillins!

Ale!