Escapada inesperada

I no precisament per motius agradables. La iaia de la Tiffany, als seus pràcticament 90 anys, va decidir morir-se just ara, amb la qual cosa tots els allegats van haver de traslladar-se a Melbourne, on ella i gran part de la seva família resideix, per dur a terme les obligatòries exèquies.

Parlo una mica frívolament, però la Tiffany tampoc hi havia tingut mai massa relació, amb aquesta iaia, i fins i tot en paraules de la seva filla Virginia, la dona era una bruixa. Però! Això forma part del passat, i al passat ho deixarem.

Tothom va baixar a Melbourne pel dia de l'enterrament, però la Tiffany, en Jett i jo ens vam quedar cinc dies més a casa d'en Jaden, el germà de la Tiffany, i tot un personatge hip-hopero, ja que encara no s'havien vist, i ja que jo mai havia estat a Melbourne abans, i tothom me l'havia venuda com la millor ciutat d'Austràlia, plena de cultura i bon gust. Ja ho veurem doncs! L'ull inquisidor del Bert destriparà totes les vergonyes d'aquesta multirracial ciutat!

Vam arribar a Melbourne tots junts, un grup d'11 amb tietes i cosins, per passar la nit a casa d'en Jaden i assistir al funeral pertinent el dia següent. En Jaden viu en un pis d'estudiants (que ja no estudien, però el pis és del pal). De fet no és un pis, sino una casa. A Melbourne, i a Austràlia en general, la inmensa majoria de gent viu en cases... hi ha molt d'espai i els suburbis s'expandeixen per quilòmetres i quilòmetres. En una ciutat com aquesta, de pràcticament 4 milions de persones, són molts, els quilòmetres que s'expandeix, i per anar des del nostre suburbi a Northcote fins al centre de la ciutat ens tocàven uns 45 minuts de ràpid i eficient tranvia. I Northcote no està en absolut a la punta.

Aquí teniu a en Jaden i a la Tiffany, al piscolabis posterior a l'enterrament. La senyora que treu al cap a la butxaca del pit d'en Jaden és la venerable i difunta iaia, observant a tothom amb mirada inquisidora.


De fet, i per sort, feia temps que no anava a cap enterrament, i no sé com són aquests dies per lleres mediterrànies, però aquí la cosa anava por todo lo alto, amb una cerimònia irreligiosa ploranera plena de músiques i fotos i amb un senyor emocional professional explicant les virtuts de la bona dona (virtuts que la pròpia família se'n feia creus) sense, amb tots els respectes, tenir-ne ni idea. I per si fos poc, un cop la cerimònia acaba tots els presents es van reunir en una espècie de piscolabis retrobatiu, amb la teòrica excusa de recordar aquell ésser estimat que acaba de passar, però que realment serveix per acabar tots abusant de la barra lliure.

Vaig tenir la ocasió de conèixer a la pràctica totalitat de la família de la Tiffany, família no massa propera, val a dir-ho. No en tinc cap queixa i tots ells éren ben acollidors.

Tots? Bé, no tots. En aquesta foto de tots els cosins (on veiem que en Jett és el més petit) hi podem veure un pamplines amb camisa il.luminada (camisa de de Ford Competition, per cert), a dalt de tot, i que és el que podríem anomenar un pallasso australià, que va estar tota l'estona donant pel cul i dient com odiava als negres i als indis i als aborígens i rallant a tothom a que li comprés birres un cop la barra lliure va acabar. Com si en necessités!

A part, els dos nois de l'esquerra a la segona fila són en Brett i en Shane, i els dos a l'esquerra d'en Jett són la Kim i en Chris. Aquests quatre són els fills de les germanes grans de la Tiffany, ergo cosins directes d'en Jett.

Finalment, la foto:


I no té més sentit posar més afotos, d'aquesta reunió familiar, així que deixarem que quasi tothom se'n torni cap a Queensland i nosaltres ens quedarem a disfrutar de les atractivitats de la ciutat de Melbourne. Melbourne és la capital de l'estat de Victoria, el més petit d'Austràlia (que vol dir que té més o menys el tamany del Regne unit). Com a tot pais que es preciï, dues ciutats de similars dimensions i potencial econòmic i social es tiren a matar, clamant ser la més millor i interessant i, sobretot, posant l'altra a parir. En aquest cas, les ciutats són Sydney i Melbourne, i tothom no ha deixat de comentar-me com d'horrible és Sydney. Un cop més, el meu ull perspectiu donarà el veredicte final un cop arribi el moment de visitar Sydney (que tot apunta que no serà fins d'aquí uns mesos).

Però sincerament, ha de ser força per superar a Melbourne, tot una ciutat!

La major part de la ciutat són carrers de cases baixes, d'una sola planta, que s'estenen per quilòmetres. Alguns d'aquests carrers estan plens de vida, botigues extravagants, restaurants, bars i cafeteries. Melbourne està infestat de cafeteries, i la passió pel cafè entre els seus habitants estic segur que no té parangó a l'hemisferi sud. A la foto, el renombrat Brunswick St.


I, seguint la morfologia d'aquestes ciutats anglosaxones, els edificis alts majorment rascacèl.lics es concentren al centre, a l'anomenat CBD (Central Business District). Aquí un bonic centelleig del sol de mitja tarda, tot plegat reflexat al riu Yarra que creua meandrament la ciutat.


No gaire lluny d'allà, i també a l'altre cantó del Yarra, hi ha aquest característic pirulí, segurament la única imatge que havia vist prèviament de Melbourne. Per algun motiu, pensava jo que tenia alguna cosa a veure amb els jocs olímpics que es van celebrar aquí l'any 1956, però no. Es tracta d'un teatre com un altre, i van aprofitar per donar-li el seu toc distinctiu. Doncs molt bé.


Aquestes ciutats tan modernes ténen els atractius del contrast entre rascacels i edificis pretentment antics. Es una imatge típica a Amèrica, però també aquí, on cap ciutat té més de 150 anys. De totes maneres, aquesta catedral neogòtica, per exemple, queda perfectament enmig de les altures de la CBD.


El sistema de transport per excel.lència, aquí, és el tranvia. I fins i tot hi ha una línea, amb esperit força turístic, que va girant al voltant del centre de forma gratuïta, tot xerrant sobre les virtuts de tot allò que vas veient. Ara, amb seients col.locats així, tampoc és que la predisposició a mirar per la finestra fos massa bona.... però vaja, que gràcies per l'intent!


Dins d'una de les catedrals (en tenim una de catòlica i una de protestant) vaig poder capturar aquesta excepcional fotografia. Vaja, no sé si és excepcional, potser no, però quan la vaig veure a l'ordinador els colors em van agradar molt, així que ahí va.


Això dels catòlics i els protestants és, com no, herència de l'imperi britànic. En aquest últim any, per cert, entre Sudàfrica, Índia i Austràlia, li hem donat un bon repàs, a l'imperi en qüestió. I com no, trobem una bona sèrie d'edificis colonials victorians, com aquesta Royal Exhibition Building. De fet, Austràlia encara avui té com a cap d'estat oficial a la Reina d'Anglaterra, que surt tota bufona a totes les monedes. I vaja, ja veieu la bandera com és! De totes maneres, hi ha un lògic moviment generalitzat per desenglesificar la cosa una mica, que ja tocaria. Sembla que ara que han canviat el govern de conservadors a lliberals hi pot haver-hi més opcions...

Com no, me'n vaig per les branques... aquí va l'edifici que dèiem.


I l'altre gran edifici colonial segurament seria la Flinders Station, la terminal principal de trens, just al centre de la ciutat. Els britànics n'han anat deixant unes quantes, d'estacions de tren victorianes, pel món, també!


Als últims anys, però, gran quantitat de noves promocions han canviat la cara de la ciutat completament. Per exemple, la nova Federation Square, tot un símbol del Melbourne del segle XXI, consisteix en un conjunt d'edificis irregulars i aparentment torts, que li dónen una sensació d'espai força interessant. Es veu que, com ja sol passar amb projectes d'aquestes característiques, hi ha qui l'adora i hi ha qui l'odia. Jo, que no sóc necessàriament reconegut per ser un amant de projectes arquitectònics massa arriscats o desentonants, em classificaré, mira què et dic, entre els primers!


A més, i per satisfer les ànsies de protagonisme dels vianants, una televisió gegant pot projectar el teu careto per disfrute de tothom que passi.


No em pregunteu què va provocar exactament que en Jett reaccionés sobtadament així.... serà la sandalia perduda?


Un dels edificis que formen part d'aquesta Federation Square és el Museum of the Moving Image, que estava preparant una exposició sobre la història dels videojocs que faria babejar al més freak lector. Dissortadament, encara no estava funcionant quan vam passar per allà, així que en Jett es va endur tota una decepció. Però almenys no vam desaprofitar la oportunitat de posar amb la més masculina de les poses.


Melbourne és famós per la seva cultura, la seva música, el seu cafè i els seus events esportius. De la cultura i del cafè ja n'hem parlat una mica. Després trobaré algun moment per parlar de la música, i ara és moment de parlar dels esports. D'entre els recintes esportius que hi trobem la joia de la corona és el MCG, el Melbourne Cricket Ground. Malgrat que es digui camp de cricket, l'estadi s'utilutza per tot tipus d'esports en el que es requereixi un estadi amb gespa al mig, i sobretot sobretot, s'utilitza com a estadi de futbol australià, l'esport nacional que la gent segueix amb passió. Ja podeu comptar que un dels events que presenciaré aquest any sens dubte serà un partit de futbol australià, del qual n'estareu puntualment informats. L'MCG va ser, ara si, l'estadi olímpic l'any 1956, i aquí el tenim, tot reformat ell.


A destacar també és que d'aquí un parell de setmanes, al circuit urbà d'Albert Park, començarà la temporada de fórmula 1. Però segurament l'event esportiu més conegut que es practica aquí sigui l'Open d'Austràlia de tennis. Una sèrie de pistes i estadis ben al centre de la ciutat acullen aquest campionat, un dels quatre Grand Slams. Val a dir, per cert, i com a detall particular, que amb aquest ja he estat a les quatre ciutats del món on es celebren Grand Slams (si bé només he vist aquestes pistes). Les ciutats no són massa remotes, que diguem: Melbourne, Paris, Londres i New York.

L'estadi principal és el Rod Laver Arena, i aquí el tenim envoltat de petites pistes per les primeres rondes.


Parlarem de la música, doncs, tot i que desgraciadament no tinc cap foto il.lustrativa. Melbourne és indubtablement la capital musical d'Austràlia, i no m'extranyaria gens dir que una de les ciutats més actives musicalment arreu del món. En Jaden mateix és músic, i comenta que hi ha tants concerts cada dia que pràcticament no hi ha ningú veient cap d'ells, ja que tothom que li agrada els concerts ja estan tocant en algun altre lloc. Mirar l'agenda de concerts de la ciutat és bastant excitant, certament, i tot mirant només aquella setmana, el mateix dia tocaven Thursday, Incubus i Helloween, tots en diferents llocs. I tots ells han de recórrer un bon tros, per venir fins aquí!

Finalment, vam assistir a un parell de concerts. Un d'ells força rockero al Ding Dong Lounge, bar rockero per excelència. De les 4 bandes que van tocar destacaré els First Time Hookers, molt agressius però que, això si, els hi agraden molt els Queens of the Stone Age. L'altre concert va tenir lloc a l'Open Bar, un bar amb molt d'encant, dos pisos i pati del darrere. El grup, del qual en desconec el nom, feia una espècie de dance pop amb metalls que va provocar (també en mi) una autèntica disbauxa generalitzada.

Però com que no tinc fotos, passaré ràpidament al següent tema. I tal.

Un dels barris de les afores amb més personalitat pròpia és St Kilda. És un dels pocs llocs on el mar s'utilitza per raons ocioses, ja que a la major part de Melbourne (que està al mar, si) hi ha un gran port. Entre d'altres coses, hi ha un carrer plè de pastisseries que va fer que el personal es tornés boig.


Fins i tot una de les mil botigues de dolços era una xurreria! Anomenada San Churro, un extrany nom, i que feia una xurros madrilenys amb xocolata ben bons (i si, és una cadena, i una altra de les franquícies la trobareu rebuscant algunes fotos més amunt). Els xurros en sèrio que triomfaven!


Un dels landmarks de St Kilda, que també em sembla que havia vist abans a algun lloc, és l'entrada d'aquest una mica passat de moda parc d'atraccions, anomenat Luna Park. I si, la foto intenta furgar-li el nas una mica infrutuosament al jeto de pallasso que, si voleu que us digui, fa més por que altra cosa i, sens dubte, no convida pas gens a anar-hi...


Però com us dic el principal què d'aquest St Kilda és el seu contacte amb el mar. Feia sens dubte massa fred i vent per banyar-se, però no per unes caminates amunt i avall de l'espigó. Aquell dia un amic del Jaden, en Cam, ens va acompanyar, tot sofrint el vent i el fred com tots els altres, com es pot veure en aquesta foto on tothom suda de la càmera.


I al final de l'espigó hi ha una espècie de xiringuito. No és que el xiringuito em digui res, però aquesta foto, amb el mar enfurismat i la Tiffany sobreexposada, doncs m'agrada, ves.


Al final del final de tot, fins i tot després del xiringuito, hi havia una molt petita platja força recloïda, i un cartell que anunciava sorpressivament la presència de mini-pingüins. De totes maneres, tot i les excitants perspectives, sembla que els petits animalons només es citen a la platja a trenc d'alba i al capvespre, així que després d'observar el sol espatarrant que hi havia just al mig del cel, vam veure que no era pas el nostre dia per veure'ls. Tot i així, teníem unes boniques vistes de l'skyline de Melbourne allà al fons, amb les barquetes melindroses esparcides per allà al mig.


I això és la ciutat més o menys. Potser no sembla tanta cosa amb només les fotos, però seriosament val la pena. Enmig de tot, múltiples parcs omplen els buits entre els edificis, fent-ho tot plegat molt agradable.

De tornada a casa, vam poder disfrutar (sobretot en Jaden) de les ànsies escombradores i netejadores d'en Jett. Val a dir que la casa d'en Jaden, com a bon pis d'estudiants, no estava necessàriament ordenada, i a en Jett li va agafar una d'aquells arrebatos ordenadors. val a dir que en Jett, literalment, és d'aquells que escombren el bosc perquè està ple de fulles...


Per la recuperació després de tanta activitat caminant i netejadora, què menys que una mica de tele absorbent. Per una banda, per fi vam veure Borat, peli que feia segles que volia veure, i de la que ara ja en puc parlar amb tothom. I després, la sensació va ser "Monkey Magic", una sèrie més o menys infantil japonesa sobre una monja budista que recorre Xina amb tot d'animals-persones. No sé si aquí la heu vista massa, es veu que a Austràlia era molt popular als 80, però estic segur que molts freaks n'estarien d'allò més satisfets, de descobrir-la!!


De vegades he posat fotos nostres atonyinant a en Jett de les més diferents maneres. Però és que ja us dic que passar uns dies amb la criatura requereix les seves dosis de paciència. I per demostrar-ho, aquí tenim a en Jaden perdent també els estreps i llençant-se en una persecussió recriminadora!


Però vaja, que tampoc és en Jett l'únic que rep, aquí! :-)


I ale, això és tot! El que haureu notat és que, a diferència de les fotos de la Gold Coast... sempre fa sol! I és força més fred, que allà dalt, però cony, almenys no plou cada dia!

Ale fins la propera, altre cop des de terres plujoses!!

Tot va sobre rodes

A la tornada de Girraween és quan ja ens havíem de plantejar de fer alguna cosa amb les nostres vides, després de pràcticament 3 setmanes de vacances completes i perillós parasitisme. Era el moment de buscar alguna manera de guanyar diners, i també era el moment d'estudiar la nostra idea original de comprar-nos una furgoneta i donar voltes al voltant d'Austràlia.

Parlarem aviat de les maneres estudiades de guanyar diners, però finalment ens vam replantejar el tema de la furgoneta: una furgoneta, especialment si està preparada com a casa / caravana, té una versatilitat més aviat limitada, i no et permet fer gaire cosa més que viatjar i viure-hi tota l'estona. Si, com estava previst, també volem passar un temps aquí, a casa dels pares de la Tiffany, per insistència seva i encantada i convenient acceptació nostra, una caravana no és massa pràctica per anar al súper o a prendre algo. Així que finalment, i degut l'èxit d'acampada que va suposar Girraween, el nostre any hem decidit que es presentés com un touring de tenda de campanya. I per aquest motiu vam comprar una tenda de campanya ben grossa (que, degut a les pluges gairebé constants, no hem pogut provar encara... ni tan sols obrir-la al jardí a veure quina cara fa). I per carregar la tenda de campanya d'un lloc a l'altre, doncs també ens hem comprat un cotxe. Sabíem que buscàvem un cotxe gros, fiable i no massa car, i després de mirar només durant 3 dies, i provar-ne la inmensa quantitat de 2, ens vam convèncer totalment amb aquest fantàstic Ford Falcon Station Wagon del 94. Mira-te'l ell, que ufanós que està!


El cotxe és un bitxo. Molt gros, i amb espai de sobres per carregar tot el que necessitem per viatges de mesos per les carreteres australianes, incloïts ocasionals visitants. El motor és un monstruós 4.0, que ens faria inclús mal de sentir a Europa, però que aquí és el que es porta. Per aquest motiu, perquè els motors són tan grossos, els cotxes duren generalment més, i aquest nostre porta 186.000 quilòmetres però va com la seda. I que duri! A més, la gasofa està força més barata que a Europa, lo qual també ajuda, ja que el nano, com no costa imaginar, és força assadegat!

I quan ja estàvem planejant les nostres rutes al llarg de l'any, tot trotant amb el nostre flamant nou vehicle, vam rebre un sorpressiu mail.

Uns cinc mesos enrere, quan estàvem a Noruega mirant què podíem fer un cop a Austràlia, vam trobar, en una pàgina de lloguer i venta de caravanes, una espècie de concurs. Durant dos anys, Travellers Auto Barn, la casa de les caravanes, en col.laboració amb d'altres marques, posaven una furgo-caravana donant voltes per Austràlia a disposició de qui la volgués, durant periodes de 6 a 8 setmanes, a canvi de que qui l'agafi escrigui tot sovint en un blog i gravi videos documentals de l'aventura. Això evidentment ens va semblar perfecte al seu moment, i vam aplicar ràpidament. Però amb tant de temps de no rebre cap resposta, ni positiva ni negativa, la veritat és que ja ens n'havíem oblidat.

Però aquell email finalment va arribar, i va ser per dir-nos que la furgoneta era nostra, i que la tenm a la nostra disposició, si la volem, a partir de principis d'abril. I aquesta és la furgoneta: (que no és que la puguis amagar gaire enlloc, per cert)


Cada conductor decideix quin trajecte farà, així que el conductor previ a nosaltres (i que la té ara) ha decidit acabar la seva ruta a Darwin. Mira que és gran Austràlia i hem de tornar a Darwin? :-) Indubtablement, és una gran oportunitat per nosaltres... primer perquè dos mesos de lloguer d'aquest trasto està valorat en uns 4000 euros, amb lo que és un regal més que maco. I segon perquè és una oportunitat per nosaltres de començar una carrera com a viatgers pagats, cosa que li aniria molt bé al nostre ja de per si estatus de viatgers.

No tenim del tot decidit el que farem, però el que és segur és que acabarem la ruta aquí, a la Gold Coast, i hi estarem les 8 setmanes que ens dónen de màxim. De camí, uns 5000 quilòmetres de desert, tròpics, barreres de coral i platges paradisíaques :-) Ole!

Totes les novetats respectives a l'aventura de la furgoneta us aniran sent revelades en propers posts! Si voleu donar un cop d'ull al tracte, aquí va el link.

I diguem que, a nivell de planificacions, aquestes són les grans novetats... que no són pas poques!

A nivell de feina, a part de concretar coses amb contactes anteriors... estem treballant en noves webs independents que sortiran a la llum ben aviat, i que, també, com no, en sereu puntualment informats.

Vinga doncs, anem a aquelles petites foteses diàries documentades fotogràficament i que segur que us fan gràcia!

El fet de tenir cotxe, òbviament, fa que gaudim d'una llibertat molt més absoluta per moure'ns a les nostres anches (¡! !), i tot i que el clima encara no acompanya, ho fem de totes maneres. Tota la Gold Coast és una platja contínua d'unes quantes desenes de quilòmetres, i des d'aquí podem veure l'skyline d'apartaments afatxegats de Surfers Paradise.


Que el temps fos una ronya no impedeix que anem de tant en quant a la platja, en aquest cas al, aquest cop si, paradís surfero de Burleigh Heads. Alguns de nosaltres aprofiten per seguir tastant les aigües del Pacífic, més càlides del que em pogués pensar (però no tan càlides com a l'Índic).


I d'altres desenvolupen la seva vena creativa i arquitectònica, a una distància segura de les ones.


Just al costat de la platja, per cert, i gràcies a la marea baixa, hi vam trobar una mina de petxines i cargols de mar de tot tipus. Aquí tenim a la familia en plena ànsia rebuscadora.


A la foto de sobre sembla que siguin pedretes, el que hi ha al terra, però no ho són pas, sino que tot són petxines. En aquesta foto propera pot semblar que menteixo vilment, ja que bé que se'n veuen, de pedres, però siguem seriosos... a qui us creureu? A mi o a una foto que pot haver sigut perfectament retocada? Eh? Eh?


I una mica més enllà, un petit cap rocós trencava els quilòmetres de platja, formant una incursió dins el mar (bé... això és un cap, no? :-)). La vegetació de la zona la considero força particular, la veritat.


I enmig de tot plegat, i que no hi faltin pas bitxos, hi podíem trobar una bona quantitat (o el mateix moltes vegades, perquè tota l'estona els anàvem veient d'un en un) de "bush turkeys", o, traduïnt garrulament, gall d'indis silvestres... si no és una cosa és l'altra, per aquí...


De totes maneres, ja us dic que tot plegat està força condicionat per la pluja. Pràcticament cada dia plou una mica, amb lo que frustra força les nostres intencions de petites acampades per provar la tenda i el cotxe. Una mica de pluja, doncs, resguardats sota el sec sostre del nostre falcó...


I una mica més, resguardats aquest cop dins de casa, observant la piscina a punt de rebossar.


De fet, hi ha hagut forces inundacions en diverses zones de Queensland, inundacions que no havien vist en anys. Per cert que aquesta condició plujosa ha fet que sortís a la llum un debat que em sembla força curiós: el pantà que aprovisiona la ciutat de Brisbane d'aigua està només a un 40%, ja que si bé a les zones collindants hi plou que t'hi cagues, just a les muntanyes que alimenten aquest pantà no ho fa gens, cosa que no és que passi ara, sino que ha passat sempre, amb lo que es dedueix que les terres on es va construir el pantà segurament pertanyien a algun cosí del ministre de foment, o algo.

Aquestes condicions plujoses van obligar-nos en buscar alternatives en activitats casolanes, com per exemple treballar, o viciar-se a la Super Nintendo que algun cosí va deixar per aquí de quan era jove. Aquí tenim a la Tiffany, oblidant els seus propòsits d'esdevenir buddha, jugant afarrissadament a l'inmortal Double Dragon.


Una altra activitat que ens ha costat una inversió de força temps és la satisfactòria construcció d'aquest puzzle, una acció coordinada de tots els habitants de la casa!


I encara una altra activitat és, com no, perdre el temps miserablement davant la tele. Com que també parlen anglès (brillant deducció) aquí ténen força èxit els programes americans, i entre d'altres he pogut redescobrir l'infumable Jerry Springer, que vaig veure per primer cop quan vaig estar a New York, que em va semblar vomitiu, i que orgullosament s'autodenomina "votat ininterrompudament el pitjor programa de la tele". El tema consisteix en quillos de cuidado sota l'efecte de drogues dures que vénen a explicar les seves miserables i increïbles històries, per tot seguidament reventar-se la cara a hòsties. Així per sobre la cosa va així.


Per cert, que una d'aquestes nits també vam enganxar una peli catalana!!! Una d'una parella de Madrid que anava de vacances a la Costa Brava i uns catalans sense escrúpuls se'ls intentaven lligar. El prota era un que feia de dolent a Nissaga de Poder... la peli no era massa bona, però em va fer gràcia veure-la!

Per combatir tot el mal que volta pel món... què millor que una teràpia de cara-de-telenyeco de bon matí? Segur que ha de tenir alguna influència positiva...


A l'estranger et venen que la cervesa típica d'Austràlia és la Fosters, però la veritat és que jo no n'he vist enlloc. Com a tot arreu, cada regió té la seva cervesa predilecta, i aquí a Queensland és la XXXX (pronunciat Forex - ja sabeu, four-X -). De totes maneres, i després de les meves investigacions de camp, puc dir que la meva cervesa australiana preferida és la VB (Victoria Bitter), procedent de Melbourne i rodalies.


Aprofitant un dels pocs dies de sol, o millor dit tarda, vam fer la nostra primera incursió nocturna a Brisbane, tercera ciutat més gran d'Austràlia, amb el seu bon milió i mig d'habitants. Hi vam anar de tarda/vespre/nit, fotent-li canya al nostre brillant automòbil, així que tampoc vam fer massa turisme, i ens vam decantar més per l'aspecte lúdico-festiu de la cosa, però si que aquesta bonica foto de l'skyline de la ciutat des de l'altra banda del riu meandrós val la pena posar-la!


I donava la casualitat que just aquell dia estava al mig de les celebracions de l'any nou xinès, que degut a l'àmplia comunitat xinesa de la ciutat, són unes celebracions ben populars, consistents sobretot, la part que vam veure, en danses de gossos saltarins i traques eixordidores. Però hi havia força expectació! Per cert, que sapigueu que aquest nou any al que acabem d'entrar és l'any de la rata!


La família Lewis estava molt interessada en provar el menjar espanyol (després que els meus intents de pa amb tomàquet no fóssin suficients per convèncer-los que la cuina catalana era excel.lent), així que, després d'investigar una mica vam descobrir que al propi Surfers Paradise hi havia un restaurant espanyol. Es deia, com no, "La Paella", estava plè de toros i sevillanes i samarretes del Madrid i el portava un home de València que feia 35 anys que vivia a Austràlia. Com no, vam demanar les inevitables tapes i l'inevitable paella, curiosament força acceptable, tot regat amb una inevitable sangria. I que consti els meus esforços per tenir tota una pinta ben llatina i espanyola! Y olé!


I aprofitant encara un altre dia ben assolellat, que suposo que devia caure en diumenge, vam marxar tots plegats d'excursió diària a Point Danger (un nom ben poc convidant) i Tweed Heads, amb l'esperança fins i tot d'una mica d'snorkeling. Va suposar també la meva primera visió de la costa australiana amb sol, que sincerament l'afavoreix força!


Oh si, i té pinta de fer-hi força vent, habitualment, oi?


Aquí tenim a part dels expedicionaris, amb la Virginia i en Bill, i en Brett i la Linda, mare d'en Brett i germana de la Tiffany, que recordareu de Girraween. Els altres expedicionaris érem, es clar, en Jett, la Tiffany et muá. És bo de tenir una fragoneta per dur la gent amunt i avall!


Aquest ocellot, força exòtic pels nostres estàndars, és avorridament comú aquí, i te'l trobes a tot arreu a la vora del mar. Tot i així, no deixa de ser interessant, el tio.


La gran alegria del dia va ser divisar un banc de dofins força nombrós a no gaire distància de les roques, tot saltironant de tant en quant i deixant-se veure per deliri de locals i, sobretot es clar, turistes extrangers que donava la casualitat que corrien per allà. Oh boy! Això si que és exòtic! Dissortadament, la distància era massa gran i la meva càmera no massa bona, com per poder tirar cap foto espectacular. Tot i així, en aquesta podeu veure'n un sortint a respirar, i amb una mica de paciència, també algunes altres ombres sota l'aigua.


El lloc on hi havia intenció d'snorkelitzar era aquí, just al final del Tweed River (per això es diu Tweed Heads...), i on es veu que és un lloc habitualment perfecte, i amb molts peixos. Aquell dia, però, feia bastant de vent, i segons gent que ho havia intentat, deien que l'aigua estava bastant remoguda, així que deixarem les experiències snorkelitzants per un altre dia. Per cert, que considero sèriament treure'm la llicència de submarinisme aquest any, ja que aquí no és massa car i l'espectacle marí és espectacular com a pocs llocs... ara... no és precisament un esport massa barat, així que no sé com anirà la cosa...


Per cert, Tweed Heads està just a la frontera entre els estats de Queensland, al nord, i New South Wales, al sud (la capital del qual és Sydney). Els presents van insistir a que posés per la foto, i tot i que no em va semblar una gran cosa, que no diguem que no som col.laboratius!


Sota del monument en qüestió era un bon lloc per tirar-se una foto grupal d'aquest estil, que va resultar sortir força simpàtica. El lloc i la foto em recorda, per aquells que hi eren, a aquella foto que ens vam tirar a Praga, sota aquell monument alt i comunista al mont Petris (es deia així?), prop del camp de futbol de l'Slavia.


I la última excursió diària abans de que aquest post surti a la llum, i tot aprofitant un dia assolellat, ha sigut al Mount Tamborine, un petit parc nacional força proper, que es caracteritza per les seves boniques cascades i boscos subtropicals.

Com que és un mount, pues tocava anar cap a amunt. La carretera tenia pendents de fins al 18% (que són força, oi?), però per al nostre 6 cilindres 4.0 eren una absoluta broma :-D Des de dalt, unes boniques vistes de les planes properes...


El tipus de bosc em resulta ben extrany, i estic segur que mai havia vist res semblant. Degut a la humitat permanent a l'ambient, i les pluges constants durant mig any, la vegetació és molt densa i frondosa, amb arbres força exòtics. Parts del camí que vam seguir estaven fins i tot inundades per aquestes misterioses llacunes.


I el sol que fa que la foto anterior no sigui 100% fabulosa (encara que no està mal), compensa per aquesta, frent brillar els verds de les fulles (menjades, per cert) i els blancs dels múltiples eucaliptus que córren per aquí. L'eucaliptus, per cert, és d'origen australià, i mira que està estès, per tot el món.


L'animal més comú que et trobes per aquí, quan surts una miqueta de la civilització, són els llangardaixos. Llangardaixos que no són pas sargantanetes, no, sino que són bitxos molt grossos. Molen, els llangardaixos. I a més és mengen els insectes, que aquests si que toquen els collons.


Un cotxe així de gran, en sèrio, és la mar de pràctic (no per aparcar-lo a la ciutat, en tot cas, però)... Et dóna lloc per tot, des d'organització fins a pic-nic, fins a debats apassionats.


Per acabar el dia a les muntanyes com déu mana, què millor que un banyet en un gèlid gorg amb el remor i la visió de les cascades properes. No és una foto que em beneficiï especialment, però vaja, tot sigui per l'abnegada missió documental!


Ja de nou a casa, i per posar la inevitable dosi d'animalons que córren pels voltants, aquí tenim aquesta afotografia d'una llagosta ben guapa i orgullosa (i si, grossa, grossa!).


I això és tot, doncs... una mica encara estem col.locant-nos, però estic segur que a cada post haurem trobat una mica més el nostre lloc a la societat australiana... ja ho anireu veient!

Despedeixo amb aquesta foto a la que no li he trobat lloc al guió, però que resulta prou bona com a despedida col.lectiva. Considereu-vos despedits, doncs! :-)


I tios tios!! Això si que em fa il.lusió dir-ho, després de de cinc setmanes a Austràlia i més d'una vintena de posts escrits i publicats, per fi estem al dia!! :-D

Que duri!!

Fins aviat!

ps. I per cert, que tinc telèfon australià! I si voleu trucar-me o enviar-me missatges, us encoratjo a fer-ho! Helo aquí: +61450301766. Crec que així funcionarà? Hummm...