Taronja, vermell, morat! (blau marí molt fosc)

Bé doncs, ja hem vingut. :-) I no només això, sino que també hem marxat! Veni vidi vici, que diuen!

Per ser fidels a l'estil literari que tants bons resultats li ha donat a posts passats d'aquest blog, utilitzarem el recurs de la "crònica força detallada" :-D

Pràcticament 6 mesos i mig, des del nadal, és el màxim temps que he estat a la vida sense trepitjar terres catalanes i granollerines. Tampoc tantes coses han canviat, tal i com comentava al post post-nadal, suposo que és el que marxa, el que experimenta el major nombre de novetats, i no pas el que es queda, que, si fa no fa, continua fent més o menys el mateix. Aquesta afirmació, òbviament, sé que serà fàcilment corroborada per tot emigrant temporal que llegeixi aquest blog.

Tot això ajuda, evidentment, a que el fet d'haver estat 6 mesos sense venir no es noti gaire un cop arribo aquí, on ràpidament i sense massa esforç em sento molt ben acollit, integrat, i com si mai hagués marxat. Una mica absurdament, diré que em sento com a casa, aquí :-)

Bé doncs, vam trobar un vol sorprenentment barat aprofitant que Ryanair ha obert la línea Girona - Oslo, fet que m'alegra veure que ha animat les vostres ganes i intencions de venir. Com és típic de Ryanair, però, i per estalviar-se unes quantes taxes, l'aeroport a Oslo que utilitzen no és pas el principal (a 70 km de casa), sino el de Sandefjord - Torp, al sud, a uns 150 km d'Oslo mateix, i a algo més de 3 hores de tren des de Hamar. Aprofitant les excel.lències del minipris, explicat àmpliament en anteriors posts, el viatge va ser ben barat, i ens va permetre, des de la finestreta d'un tren, descobrir zones fins ara inexplorades a les Noruegues. La línea transcorre paral.lela a la vessant esquerra de l'Oslofjord, tranquila i acompanyada de turons verds i ondulants d'aquests tan típics, i suposo que és una introducció suficientment interessant a les belleses d'aquest bell païs.

Anàvem força carregats en comparació amb els nostres habituals estàndards d'empaquetament lleuger, ja que portàvem alguns trastos per deixar-los aquí -llibres, roba-, tenint en compte que, un cop tornem a Europa d'aquí a un parell d'anys, serà aquí on ho fem :-)

Bé, el vol de Ryanair en qüestió va anar sense sobresalts, després de tenir el temps just al poble de Sandefjord per passejar una mica per un cementiri proper i la seva corresponent església (o seria al revés). Em va recordar una mica a Drammen, també tirant cap al sud, i visitada en temps més freds, allà al novembre.

I a les 12 de la nit, llindant amb el 14 de juliol, aterràvem a terres catalanes, només trepitjant terra després de baixar l'escaleta de l'avió i sentint una bafarada d'aire calentet i una humitat generosa que em va fer sentir com a casa!

Ja us dic que un 60% de companys de curro han anat o aniran a Espanya de vacances, i que Espanya és, després de Suècia -amb qui els noruecs tenen MOLTES relacions comercials- el destí més transitat en quant a nombre de passatgers aeris. Que ja és dir força, ja. Evidentment, per ells, la combinació de sol, festa i baratesa -i suposo que alguns també pensaran en els indubtables incentius culturals i socials que la península pot oferir-, és perfecta per un noruec, i de fet no m'imagino una destinació de vacances millor, tot coneixent-los :-)

A l'aeroport, i només fent uns 10 minuts tard -tradició de la família :-)- ens vam trobar amb els meus papis / progenitors, que amablement ens venien a buscar per traslladar-nos als nostres aposentos! No feia massa, es clar, que ja ens havíem vist, amb ells -principis de maig... bueno... 2 mesos i mig! carai com passa el temps!-, i com que ja tots plegats es coneixen, la trobada va ser de satisfet retrobament!

En comptes d'estar-nos en un calurós i avorrit pis granollerí, els meus pares van decidir, amb gran encert, que aquests dies ens podríem allotjar a la segona residència de la família, a Santa Eulàlia de Ronçana, que molts de vosaltres coneixeu, i on les condicions climatològiques i piscíniques serien molt més favorables al nostre propòsit vacancero. Així que cap allà vam anar, arribant a quarts de dues de la nit, i amb poc temps més que per fer una copa de benvinguda i enviar-nos a tots a sobar.

Una pena, per cert, ja que aquell vespre a Granollers hi tocaven els Barón Rojo, que tampoc és que siguin allò que dius el meu grup preferit, però que mai he vist, i m'hagués fet gràcia veure'ls. Però vaja, que si he pogut aguantar 28 anys sense fer-ho, també en podré aguantar 28 més (si encara toquen d'aquí a 28 anys, per cert, prometo que faré el possible per anar-los a veure llavors! Sou tots testimoni dels meus vots! :-))

Al dia següent tota la família de la part noruega va poder descobrir les excel.lències de la casa dels Lledoners, personificades en sol i piscina, dinar fresc i encantador, i hospitalitat mediterrània.

Perquè estic obligat a fer clavapeu (!) una vegada més en com es valora això de la temperatura i el bon temps des del punt de vista de resident noruec habitual. En Jett, per exemple, no para de comentar... però com es pot estar tan bé, aquí? com si fos algo totalment especial. I és que als Lledoners s'ho està especialment, de bé, això és ben cert.

De totes maneres, que faci bona temperatura està ben bé i també a mi m'agrada, però just quan vam arribar va arribar també la ona de calor a Catalunya, i vaja, que no fa falta, eh. Que sense suar tota l'estona també estic bé!

Al vespre, després d'un dia tot complet de perro a la piscina, vam aconseguir convèncer en Jett de que era una bona idea quedar-se amb els meus pares, que a la vegada van acomplir amb nota alta la seva primera tasca com a avis adoptats, i d'aquesta manera ens vam dirigir al Mirallet, lliberats de lligams infantils, per trobar-nos a la plana major de les meves amistats.

Que com no podia ser d'altra manera, allà estaven, en reunió semi clandestina. Junt amb una pancarta de "Benvingut". Com que aquest és un blog de fets i opinions, i no d'emocions i sentimentalismes, obviaré les descripcions de la joia provocada pel retrobament amb aquells amb qui tants memorables moments he compartit! (i compartiré!)

Per cert, que el compte de 4 cardhus, 2 quintos, un carajillo i un cafè sol, pujava a 16 euros. O el que és molt millor! 130 krons! La òstia! El que molaria, eh, tenir un sou noruec i un espai de residència català! Humm... em sembla que ho pensarem, això, en un futur!

Que per cert, no ve al cas, però ara he recordat que l'ordre de les coses és important, perquè no és mateix tenir un sou americà, menjar xinès, un cotxe alemany i una dona índia, que un sou indi, menjar alemany, un cotxe xinès i una dona americana!

I la veritat és que no :-)

Quan el Mirallet va tancar les seves portes vam anar al Parc Firal, a l'última vetllada de la Musik'n'viu, on hi tocaven els Vífidus i d'altres grups (entre ells un dels d'en Joan Gerard). Amb el meu màxim respecte cap als esforços i qualitats artístiques de tots ells, per sort la barra estava molt lluny de l'escenari, i allà és on vam fer nit, tot trobant-me a tot de personatges granollerins retrobats amb alegria!

Al dia següent, i sense ressaca ni res, ens vam disposar, aquest cop amb lligam infantil, a disfrutar d'un dinar a can Camil, amb en Camil, la Gemma i l'Hug d'amfitrions, i els habituals d'assistents. Vam excusar l'assistència, aquesta vegada, d'en Toni i l'Alba, amb raons temporals i permanents de no presència al país. Tot i així el dinar va ser un èxit, com ho sol ser. En Jett va estar a punt de morir de calor en els moments més durs del dia, i tots ens vam actualitzar de les nostres respectives aventures durant aquest temps.

El morro i les esbergínies, i el st halvard (lícor noruec) van ser especialment celebrats, i els partits posteriors de bàsquet i futbol van demostrar que, tot i ser cada any un any més grans, ens mantenim en un estat de forma envejable ;-)

Acabant a quarts de 12, com sempre, allargant la cosa :-)

He d'afegir que la Tiffany ha insistit amb molta insistència que comenti que em va fotre una tremenda pallissa 21-7 jugant un 21. Pues ja està dit :-D

De dilluns a divendres vam decidir anar a passar-los a Canyelles, al petit apartament entre Lloret i Tossa, tot tastant platja com a bons guiris nòrdics (encara que no portàvem mitjons i sandàlies).

Que recordi, pràcticament cada any de la meva vida he passat alguns dies estiuencs en aquest apartament (la Tiffany mateixa ja va venir l'any passat, per exemple) i la veritat és que m'agrada força. Té aquella sensació de completes vacances que fa que mai et plantegéssis fer absolutament res productiu.

De la mateixa manera, cada any he acabat passant algun dia també (un cada estiu, màxim perquè mentir) a la meca turística de Lloret de Mar, que mai m'ha acabat de fer el pes, la veritat. Recordo anant-hi anys enrere al Village i Dynamo i d'altres bars metallers... i aquest any, lo que és de festa, ni això. Però algunes coses van canviant, des de la nova estació d'autobusos (que bona falta que li feia!) fins a, sobretot, la demolició de la plaça de toros, la segona en actiu de Catalunya, i que no sé si és per fer-ne una de més gran i ufanosa, però ara per ara no hi era, almenys :-)

Però la diferència bàsica aquest any és que teníem l'input infantil extra, la qual cosa fa que sempre hagis de pensar noves coses a fer. I la veritat és que també té la seva gràcia, ja que d'altra manera ni se t'acudiria, començant pel lloguer d'un patí d'aigua (per mantenir els quilòmetres ciclistes -ni que siguin aquociclistes :-D-), continuant per anar a sopar al Disaster Cafe de Lloret (el tema del terratrèmol és cert... tot es sacseja una bona estona i has d'aguantar els gots i ampolles si no vols que surti tot disparat. Ara, a part d'això, una mica xorra, tot plegat).

Per cert, anècdota queixica aleatòria... des de l'apartament podem veure clarament la dutxa comunitària que hi ha al pati, oferta per la comunitat per refrescar-se i dessalar-se abans de pujar als pisos. Doncs bé, estava jo tranquilament fent el vermouth com un chico martini qualsevol (com molen les vacances) que van aparèixer 3 paios, típics joves una mica catxetes i amb pinta d'estúpids. Doncs el que van fer va ser anar a obrir la dutxa, i pirar-se tot fent broma de lo xungos que eren. Sembla ser que tanta tonteria no em devia entrar al cap al seu moment, perquè quan me'n vaig adonar bé, ja estaven lluny del meu abast. El tema és que la dutxa s'obre i tanca manualment, així que els paios l'únic que van fer va ser obrir-la sense tancar-la per algun motiu extrany, o per tocar els collons. Em resulta difícil de concebre aquesta actitud de faig estupideses perquè és que sóc gilipolles, i no puc fer-hi més. Però no és que no me n'adoni, sino que fins i tot me'n ric, de lo tonto que sóc.

Ja veus al menda al cap de poc, bastant cabrejat, anant a tancar la p**a dutxa!

Sincerament, és d'aquelles coses que em toca més la moral, aquesta actitud!!

Una altra són els nens corrent per la platja i esquitxant-te de sorra sense ni tan sols adonar-se que hi ha algú més al seu voltant! :-p

Una altra cosa redescoberta, en aquests dies de platja, és l'snorkeling, pràctica oblidada des de temps adolescents, i que és prou divertida, la observació de les profunditats marines. Pels que coneixeu la platja de Canyelles, les roques del fons a l'esquerra són bastant actives en quant a fauna. Vaig estar molt sorprès de veure fins i tot un senyor pop relativament gros. Quines coses! Això confirma que breument tindré ganes de treure'm el carnet de submarinista per poder interactivitzar amb les profunditats aquestes amb tots els medis!

No va faltar tampoc la inevitable visita a Tossa, molt propera, sempre favorita del públic i inmensament més atractiva que Lloret. Després de la típica passejada per la zona amurallada vam anar a sopar a un dels restaurants de davant de la platja, on el menú va consistir en gazpacho, sangría i paella (vegetal). Que no se diga que no són unes vacances hispàniques com déu mana! xD

El cambrer, per cert, al presentar-li la meva targeta noruega per pagar, em va venir a felicitar per lo bé que parlo català i castellà... gràcies, home!! :-)

I com que sóc un turista, vaig insistir amb vehemència que havíem de fer alguna excursió per terres gironines, imposant-me així a la família que estava més que encantada de restar tirada a la platja sense fer gaire res més. Així que de bon matí (allà a quarts de dues), vam agafar el cotxe cap a amunt, tot travessant Tossa i seguint la costa cap a Sant Feliu de Guíxols. De fet, no havia passat per aquesta carretera (infestada de curves) en molts anys, i la tia és escènica com ella sola. Vaja, que res a envejar a Haut Bay i històries del voltant de Ciutat del Cap! Ara això si... una mica sobreexplotat en el tema construcció si que està, la cosa! (quina sorpresa, oi?).

Vam decidir anar a la platja en algun lloc de la costa, i el lloc va ser, sorprenentment i ves per on, Tamariu, un petit port entre Llafranc i Begur on mai havia estat, i és força cuco. Però de hordes de turistes omplint fins l'últim racó de platja no ens en vam pas salvar enlloc (obviem que nosaltres també ho som, uns turistes, i noruecs! De la pitjor calanya, vamos...)

Com que anàvem lents i retrassats (com no) ens vam haver de saltar etapes vilment, i vam anar a parar directament a Banyoles, on la Tiffany anava atreta per la presència del llac (ja us he comentat que a la noia li agrada l'aigua més que als ànecs). Està molt bé, i sempre m'ha agradat, això de venir a Catalunya amb ulls de turista, ja que d'aquesta manera t'hi fixes més i tens una impressió de les coses bastant diferent. El llac li va encantar, a la Tiffany... i nosaltres tot emocionats vam començar a caminar tot vorejant-lo... acabant patejant tot el llac pel caminet que construït a tal efecte (rollo Mjostrakk, doncs Banyolestrakk)... que vaja, tampoc és TAN gran (espera que ho miro... 11 km de circumferència...), però que déu n'hi dó... especialment pel Jett, que ho va caminar tot sense queixar-se massa, i també perquè vam començar la patejada a les 20.30, amb lo que la vam acabar a les 22.30 i pico, òbviament fosc i inil.luminat. Encara sort que no vam acabar devorats per mosquits!

I clarament, per motius flagrants de temps, vam haver d'obviar Besalú i Girona (mira que ambiciós que era, jo! :-D), i vam tornar cap a casa, per aixecar-nos el divendres, últim dia de platja, amb un cel lleig i encapotat! Com que som uns tios amb sort, però, vam anar cap allà igualment i just llavors el sol va començar a brillar amb força, suficientment tard per tenir la platja buida :-)

Perquè el divendres baixàvem de nou a terres vallesanes, degut a que aquell vespre, els Miyahi, grup punter de la comarca, anava deleitar les oïdes de qui volgués escoltar-los a Montmeló.

Feia com quasi un parell d'anys que no gaudia d'un concert de Miyahi, i sempre fa gràcia, si bé ni les cançons ni l'actitud han canviat massa (lo que no és res dolent, al contrari :-D). El que sorprèn són les noves lletres, íntegrament en català, i que parlen dels temes més disparatats, com no pot ser d'altra manera coneixent els components :-) Per cert, que d'una d'aquestes lletres, i tal i com va ser promès, en surt el títol d'aquest post!

Un parell de detalls... tot d'amics i amigues estaven allà, donant suport als Miyahis per una banda, i venint-me a veure a mi i familia per l'altra... i va ser curiós que la Tiffany, que no és que sigui massa alta, els hi treia mig cap a totes les altres representants femenines, Eli, Patry i Sandra. És cert però que no són els pivots de l'equip :-D

Per altra banda, ma germana també ens va acompanyar a aquest event, en lo que, si no recordo malament, podria fàcilment ser la primera vegada que sortim de festa junts! El que fa la distància, eh! :-D

La nit havia d'acabar amb una sessió dels creixentment exitosos Rastrillo Djs, alter ego punxadiscos de l'Oscar i en Toni. La cosa va començar bé però exigències humano-tècniques van fer que la cosa hagués d'acabar, relativament bruscament, a les 3 del matí, deixant-nos als presents amb més ganes de rastrillar!

Per fer passar aquestes ganes, alguns van continuar la sessió en espais més humits, però nosaltres, madurs i responsables, després això si de passar una bona estona de post, vam marxar a dormir. I és que l'endemà també teníem compromisos matiners!

Els meus pares, mesos enrere, van anar a aquell monestir budista (no sé si en coneixeu l'existència) perdut al massís del Garraf, i van pensar que seria un bon lloc per portar-hi a la Tiffany, degut als seus interessos en la matèria, i, de rebot, a tota la resta. Així que cap allà vam anar.

S'ha de dir que, almenys per la ruta que vam fer nosaltres, fàcil fàcil de trobar no és que ho sigui massa, havent-nos de menjar curves i curves que van matar a algun component de l'expedició. Però no va ser en bald (!!) la cosa, ja que d'aquesta manera vam poder tenir una experiència en primera persona de la bellesa pelada del massís del Garraf, invisitat com tants altres, i ben elegant!

El monestir en qüestió estava al cim d'un turó, en un palacete modernista anomenat Porta Novella, reformat i adaptat a tals necessitats. El palacete la veritat és que és bastant maco, i l'entorn també. De totes maneres, després del bufet vegetarià i la visita pertinent, vam arribar a la conclusió, una mica, que sonava un pèl contraproduent instal.lar un monestir budista en un palau construit com a residència abarrotada de luxes excèntrics, per un indià megalòman que es va fer ric a Cuba, segons sembla, gràcies al tràfic d'esclaus. Ens van dir, però, que els monjos, durant els 10 anys que fa que s'hi estan, han fet un bon treball de recuperació d'energia positiva al lloc.

Com a detall curiós i folclòric, hi ha una petita capella integrada al complexe, amb les seves imatges cristianes, que segueixen allà. Els budistes, respectuosos com són, les consideren tan sagrades com ho poden ser els seus budes, i l'únic que han fet ha sigut penjar-lis una bufanda a totes. Fan patxoca i tot! :-)

Pels que em van comentar els seus recels respecte l'explotació comercial extrema del monestir... he de dir que a mi no m'ho va semblar. Evidentment que cobren per la visita a dintre, i que hi ha botiga de souvenirs, però vaja... què no ho té avui en dia, això? :-)

La proximitat va fer que, des d'allà, una visita a Sitges, segons la Rough Guide de Barcelona, segona excursió escencial des de Barcelona (després de Montserrat, on la Tiffany ja va estar-hi el primer cop que va venir), fos imprescindible.

No fa falta dir que, en una tarda de dissabte de juliol, Sitges estava plè com un ou, i era una mica agobiant. Però bueno, pots apreciar aquest encant que sempre ha tingut suficientment.

Vam anar a sopar en un restaurant, per cert, on hi havia un cranc inmens dissecat a la paret que va portar pel camí de l'amargura al Jett, no especialment valent de per si, i que va patir algun atac de pànic temerós que li saltés al damunt amb aquelles grans pinces. El raonament de que un cranc dalt del sostre segur que no viu massa feliçment el va convèncer suficient, sembla ser :-)

Tothom estava petat, quan vam plegar, però després de deixar la familia a casa em vaig dirigir tot sol cap al mirallet, ja tancat i en mode privat, on estaven enfrascats amb els seus inevitables parxisos. Amb el senyor Manils, per cert, vam concretar sobre la seva (i de la Montse) ja definitiva visita a Noruega, del 8 al 15 d'agost. El que farem ja ho comentarem en nous posts. Entre aquesta visita, la de l'Oscar i la Patry 3 o 4 dies més tard, i la presència de la Sarah durant pràcticament tot el mes, ens queda un agost més que apanyat! :-)

De totes maneres, i a pesar de ofertes salseres, em vaig retirar relativament d'hora altra vegada, que teníem, diumenge també, un nou compromís!!

I és que vam tenir sort, ja que la diada castellera més gran que es fa a prop de Granollers, la de les Santes de Mataró, es feia justament aquell diumenge. A mi personalment els castellers em semblen molt atractius, i em feia especialment gràcia ensenyar-lis una actuació a la família forània.

I els Capgrossos, els Castellers de Vilafranca i els Xiquets de Reus ens la van oferir, una més que digna actuació. No és que sigui tampoc un gran expert en castells, i fora d'alguna coseta a la uni, no havia assistit a una diada com déu mana en lustres, però la impressió és que la cosa va anar bé, sobretot els de Vilafranca, amb molta gent molt preparada, que van alçar uns quants castells de 9 (incloït 2 de 9), i un elegantíssim pilar de 7.

Dóna la macabra casualitat que, just un any enrere, en aquella mateixa plaça de Santa Anna de Mataró, es va matar la Mariona, l'enxaneta dels Capgrossos de Mataró. I per aquest motiu, el final de la diada va deparar-nos un petit homenatge força emotiu pels presents.

Justament per això, per cert, els enxanetes duien casc, com han fet des d'aquest desgraciat incident.

A la Tiffany i, especialment, al Jett, això dels castells els hi va semblar molt interessant i curiós, suficient com (el Jett) tenir una petita obsessió passatgera que se li ha passat al cap d'un parell de dies.

A Mataró feia molta calor, a aquelles hores, però, i què millor per combatre-la que un bany en una de les paradisíaques platges del Maresme. Previ pacte amb l'Oscar i la Patry, vam quedar a Caldetes per dinar, com no massa tard com per trobar un restaurant obert o buit, amb lo qual ens vam haver de conformar amb uns plats combinats cutres de xiringuito de segona fila. Lo que ja està bé.

Acompanyats per en Dani, que va aparèixer al cap d'una estona, vam disfrutar d'una magnífica tarda de platja fins que es va fer fosc, amb tots els alicients que se li poden demanar, des de futbol americà a pales i castells amateurs i gelats (en Jett, 5 dracules, per cert, i el tio anava d'un espitós que no podia amb ell mateix), i birretes i ración de chipirones.

Per cert que la Patry (hola Patry) estava molt frustrada perquè li feia molta gràcia el Jett, i aquest no li feia gaire cas. Ja vaig comentar en un post anterior (i també en directe a qui estava per allà) que en Jett està descobrint darrerament la femeïnitat i els seus atractius, i el posa una mica violent el contacte proper amb el reguitzell de fèmines exhuberants que es troba per aquí. Així que no és res personal! Al paio li queda fins als 14 de canvi i descobriment!

Per cert, que l'altre dia ens va preguntar (com no) com es feien els nens. I li vam contestar totalment obertament. El nano estava absolutament esfereït de lo fastigosa que li semblava la cosa, i es preguntava com pot ser que algú pogués fer algo tan repugnant. Mira, no em vaig jugar res sobre qui voldria fer algo així ens uns ben pocs anys perquè sóc realment bon noi! :-D

I ja sense pràcticament adonar-nos, entràvem a la última setmana d'estança per terres catalanes, amb inevitablement un pilot de coses per fer i un molt poc temps per fer-les.

Entre gestions de renovacions de carnets, rentats de dents i apanyos informàtics, va quedar poc temps per activitats turístiques o fins i tot socials.

Aprofitaré per fer publicitat de la reunió que els mestres metallers Oscar i Camil i jo vam mantenir a casa del del mig, per reeditar l'exitosa vetllada metallera de festa major de Granollers. Aquest cop no hi seré de cuerpo presente, però l'esperit i les expertes mans, orelles i criteri dels anomenats faran el necessari perquè sigui inoblidable. Per la meva banda, col.laboraré amb algun petit petit canvi a la web. Pels qui no ho sabeu, la festa serà el dimecres 29 d'agost, a les 00h, a la plaça Maluquer i Salvador de Granollers (la de la biblioteca, vaja). Tota la informació, o si més no l'essencial, la podreu trobar a http://www.blancs.org/metall

Dimarts lo vespre vam fer un sopar al mirallet, com ha de ser, amb assistència massiva.

Aquest sopar, a més a més, va ser el moment i indret escollit per fer entrega del merescut premi del concurs animàl.lic a la nostra afortunada guanyadora Anna, com veureu més endavant a l'apartat fotogràfic!

I ja poca cosa més, abans de que envii aquest post a redacció. El dimecres ens vam trobar amb els ex-companys ubuntus, primer per fer un patridet de futbol, que em va demostrar que la bici serveix de ben poc per donar la talla en aquests esports explosiu, i en el que vam acabar tots reventats. He de dir que l'equip on jugava va guanyar semirrotundament per 15 o 16 a 11 o 12 o algo.

Després vam anar a sopar, amb l'excusa que la Silvia, el Carlos i l'Alba idiomes (hola a tots si em llegiu) agafen les de Viladídac i se'n van a d'altres llocs de treball. El sopar en si va ser tot un sopar de feina, amb les típiques bromes internes de feina i tal. La Tiffany es va avorrir una mica, cosa que em tenia una mica preocupat fins que, quan vaig estudiar les cares de les altres nòvies, vaig veure que estaven igual d'avorrides, tot i entendre tot el que es deia xD Suposo que deu ser algo inherent, dels sopars de feina (o ex-feina) que si no ets de la feina (o ex-feina) no té la mateixa gràcia :-D

Els ubuntus, però, no ho són pas d'avorrits, que són ben macos!! :-D

I això és tot! Potser dijous, últim dia d'estança a aquestes acollidores terres, va passar algo més, però espero que no fos massa espectacular perquè ja queda fora de plaç!

Com no, moltes coses que volíem fer es van quedar al tinter, des de sortir en excursió cicloturista amb l'Àngel, anar de caminata pel Montseny, anar al Water World, veure a aquells que no he vist i, especialment i per sobre de tot, menjar delicioses patates del xurrero, que el jodío estava tancat per vacances!! Ai xurrero xurrero!!

Així que, com vam poder, vam empaquetar el cotxe/pèsol i ens vam llençar a la carretera en busca d'aventures alpines i demés, però això, amici, ja ho veurem en un posterior post!

Només comentar-vos a tots i a totes que moltes gràcies per, un cop més, fer-me sentir com a casa i, sobretot, per fer sentir còmodes a la Tiffany i al Jett, que no les tenien totes. Tots dos han tingut una fantàstica impressió de vosaltres i estan més convençuts de venir per aquí després de l'experiència australiana!

Moleu, tios! :-D

Fins aviat!

Les fotos, doncs!

Comencem per Sandefjord, la seva església típicament sud-noruega i les nostres maletes com a metàfora de nosaltres mateixos. De vegades sóc tan artístic que m'autofirmaria autògrafs i tot xD


Com mola aparèixer des del plujós i inamigable clima noruec al sol piscinero del vallès! Mola tant que em fa sentir com un super-heroi!


(al tanto tots que estic xistós avui!)

En Jett i el meu pare compartint espai i realoitzant activitats típiques de Jett i pare, ergo Nintendo i diari.


Al dinar de can Camil cada cop hi ha més presència infantil. El rei de la casa, l'Hug, és el mestre del bricolatge. El pare Camil, de totes maneres, fa bé de no treure-li l'ull de sobre des d'una prudent distància :-)


Però vaja, que si podem destacar algo d'aquest dinar és l'emocionant biathlon basket-futbol que ens vam marcar. De fotos n'hi ha un pilot, però destacaré aquesta, on l'Oscar es flexiona i estira com mai ha fet per intentar aturar la meva poderosa penetració. I veient on està la pilota (clarament fora del cercle), ben sembla que ho aconsegueix!! L'Alex i el Jett, mentrestant, es miren l'acció amb expectació.


Després de l'agradable dinar, ens vam pirar uns dies a la platgeta, on vaig redescobrir l'snorkel. No cal dir que, amb aquestes pintes, em vaig lligar a totes les guiris!! :-D


La Costa Brava és ben maca, ella, especialment si trobes algun raconet no sobreexplotat i ultraconstruït. Una tasca no gens trivial, val a dir-ho! Això és algun punt entre Tossa i Sant Feliu, segur que algú me'l sabrà dir més concretament.


Al Disaster cafe de tant en quant hi ha algun terratrèmol, i les coses que tens sobre la taula comencen a saltar i a córrer un seriós perill de trencadissa. En una d'aquestes ocasions aquesta bona senyora de la taula del costat es va trobar desgraciadament sola fent front a la cosa, resultant en aquesta impagable foto.


A Tossa hi ha una estàtua de l'Ava Gardner, que va rodar aquí la peli "Pandora" i que és tot una heroïna local. La seva esbelta i sensual presència va fer que no pogués controlar la meva luxúria i saltés a grapejar-la, tot provocant la sincera desaprovació de la Tiffany!


Vam anar d'excursió a Banyoles i al seu llac. Aquest pavelló, un dels molts al voltant del llac, podria passar perfectament, crec, per un palacete indi. De fet, en un interessant pamfleto de la diputació de Girona on hi surt la foto, ho ben diries, que ho és!


Vam fer tota la volta al llac, a pota. No va ser massa inteligent començar-la a quarts de nou, ja que ens va portar un parell d'hores, però almenys vam gaudir d'unes boniques llums crepuscolars!


De tornada a comarques barcelonines vam saltar directament al concert dels Miyahi, que bé que m'agradaria però no hi puc posar cap foto, ja que només n'hi vaig tirar una, i no té qualitat suficient. No té res a veure, però en posarem aquesta de la Tiffany i la meva senyoreta germana, gaudint del bon criteri musical dels Rastrillo Djs. Per cert, que la Tiffany (com es pot comprovar lleugerament a la foto) estava força espantada per la quantitat d'alcohol que es posa als cubates per aquí baix. Acostumada com està a alcohol-didal va pillar una torta interessant, la noia :-D


Al matí següent ens vam dirigir, amb tota la familia, al monestir budista de la Porta Novella. L'edifici en si és un palau renaixentista del segle XIX, amb addicions corresponents a la seva funció actual.


Tota la familia, excepte ma germana que amablement va tirar la foto, posant a les àrides terres de la serra del Garraf.


Aquest crancasso estava penjat a la paret d'un restaurant de Sitges, i va horroritzar al Jett una bona estona. La veritat és que de pinta amenaçadora ja en tenia ja! Si en els meus pacífics moments d'snorkeling em trobo aquest bitxo un petit sobressalt segur que em provoca!!


A la diada castellera de les Santes, a Mataró, s'hi va veure un bon nivell, especialment dels Castellers de Vilafranca, aquí acabant d'encaramar-se a un 2 de nou amb folra (crec :-p)


Aquesta espècie de pilar de 3 tampoc va estar malament, degut a la falta d'efectius de la colla castellera improvitzada a mitja tarda.


A la Tiffany li agrada molt tirar aquestes fotos amb ella en primer plà i coses al darrere, com ja haureu vist en d'altres llocs d'aquest mateix blog. En aquesta ocasió, la cosa de l'esquerra és l'Oscar i la de la dreta, la Patry :-D


Aquells dies tornàvem a estar en entorn piscínic. Tan agradable era que la Tiffany, en un dels seus moments de mesitació matinal, va començar a levitar per damunt de la piscina. Ben extranya, la cosa!


Mola sempre, jugar amb fotos i aigua i moviment i coses!


Anar de vacances amb un nen a vegades et fa perdre la paciència i abusar físicament d'ell sense pietat. Suposo que passa a totes les famílies...


Al partit de futbol amb els ubuntus es va veure un nivell bastant elevat. No vaig ser jo per cert qui el va mostrar, excepte en moments molt molt puntuals. A falta de rebre les fotos i videos tirats altres reporters (que tampoc he demanat, val a dir), podem veure aquesta instantània plena d'acció, com, amb una velocitat endiablada, jo, de fosc, intento una fulgurant finta trencant-li la cintura al Sergi. Tan fulgurant és que el Jordi, porter, està totalment infrapreparat. Potser no està preparat perquè a saber on és la pilota, però vaja... segur que la portava enganxada al peu!


I per últim però no per això menys, l'entrega del merescut premi del concurs animàlic a l'Anna. He de dir que a la foto on ens donàvem la mà i això ni ella ni jo estem massa hermosos, i estic segur que m'apoiarà en la decisió de triar aquesta, com més casual! Felicitats Anna!


El premi, per cert, és una petita girafa de peluix dins d'una tassa. Que hagués pogut ser comprada a qualsevol tenda del món, però que la bossa demostrava que és genuïnament sudafricana. D'aquesta manera també queda comprovat que no hi ha ni trampa ni cartró, i que la girafa era, efectivament, l'animal premiat en aquesta edició!

I aixòs seria tot, ara per ara. Hagués volgut publicar aixòs abans de marxar de nou, però per vàries circumstàncies no vaig poder, així que el més aviat possible tindreu notícies en forma de post del nostre viatge de tornada cap a les Noruegues, ja completat amb èxit!

Fins llavors, disfruteu-me molt, nanos, i de nou, un autèntic plaer retrovar-vos!!

El ciclista obsessiu i altres històries

Bones de nou!

Bé, recordareu que, quan parlava del principi de juny i de l'estiu, deia que feia molta calor i sol i que estàvem tots molt impressionants i contents i bla bla bla, oi?

Doncs això ja no passa, ara. Des que vam tornar de les Lofoten (i per què no dir-ho, abans també, majorment) els dies han sigut més aviat plujosos i encapotats, i això de l'estiu a Noruega ja no té tanta gràcia com prometia.

De fet, estudis estadístics i memorials dels habitants de la zona ja temien alguna cosa per l'estil, perquè, segons diuen, sempre que l'hivern ha sigut poc sever, com és el cas, l'estiu és plujós i encapotat i, generalment, de merda :-D

Dit això, però, amb la tristesa i desolació que suposa als abnegats habitants de la nostra zona, també hi ha hagut (alguns, pocs) dies relativament assolellats, o si més no no-plujosos, i que ens han, i, particularment, m'han, permès portar a terme, a part d'altres coses, la meva obsessió d'aquests dies, que no és altre que el turisme ciclista de les rodalies!

De fet, i editant, ni tan sols la pluja insistent ha acabat evitant la pràctica obsessiva, i les sortides ciclistes sota diluvis i cels grisos tampoc han sigut infreqüents! Quin tio dur, el paio!

Els que em coneixeu sabreu que, de vegades, sóc de naturalesa un pèl obsessiva, i que, quan m'encaparro amb alguna cosa, m'hi dedico amb tota la devoció de què disposo. I al cap d'un temps, a vegades més, a vegades menys, la cosa se'm passa tal i com ha vingut. Hi podria posar molts exemples, d'aquest fenomen personal, però potser seria massa íntim, i ves a saber qui ho llegeix, això, així que, per evitar que sigui utilitzat en contra meva, m'estalviaré els detalls :-D

Posem per davant que l'objectiu principal del ciclisme en qúestió no és altre que el turístic. Turístic en el sentit de descobriment de les rodalies a un ritme molt més lent i proper del que un cotxe et pot donar. Ja explicava dos posts enrere que el sol d'aquells dies (que ara sembla ben llunyà!) ens va fer obrir la temporada ciclista amunt i avall del llac i fins a Brumunddal. Bé, des de llavors, gairebé tots els dies que el temps ho ha permès -i edito, també els que no, ara cap al final-, m'he escapat a fer alguna nova ruta per aquí al voltant, alguns cops acompanyat de la Tiffany i d'altres, la majoria, tot sol. Cada una de les rutes, sense estar preparat així, ronda al voltant dels 20 quilòmetres, més o menys, amb lo qual m'ha donat per, ja, haver visitat pràcticament tots els pobles i atraccions del voltant.

Les rodalies de Hamar són relativament poc variades, però d'una bellesa innegable. Per una banda tenim el llac, serè i majestuós, i per l'altra les altituds de la Hedmarkvidda, un altiplà que ocupa la majoria de la regió de Hedmark (la comunitat de la qual Hamar n'és la capital). Pel mig, tot unint un amb l'altre, turons verds i escènics, amb pujades i baixades moderades, i una abundant xarxa de petites carreteres perfectes pels meus propòsits, amb petits poblets, rius, esglesietes, granges ara aquí, ara allà.

No us posaré tampoc una llista de localitats descobertes perquè vaja, m'imagino que us quedaríeu igual i us semblaria un plasta, així que, si poso alguna foto d'algun lloc en especial, com estic segur que faré amb més d'un i més de dos, pues ja diré d'on és i llestos!

Fins a quin punt haurà arribat la meva afició que fins i tot m'he comprat algun accessori, el més celebrat dels quals és, sens dubte, una petita computadora comptaquilòmetres per la bici, la qual satisfà amb escreix la meva ànsia de dades i números. Us en puc comentar algun :-D Des que la vaig comprar, el dia 15 de juny (quan ja n'havia fet uns quants, de quilòmetres, inclòs Brumunddal, per exemple), he fet exactament (a avui, 12 de juliol), 411 km, lo qual dóna una mitjana més que acceptable de 18,68 quilòmetres al dia. El dia que n'he fet més va ser una mega excursió de 42 km, i la meva velocitat màxima, en baixada pronunciada, i tenint en compte que no apreto, ja que la bici, com tots sabeu, és un trasto de l'any de la quica, ha estat de 49,4 km/h.

Tot això, ajuntat és clar amb que aquest és un país on la bici com a transport és un costum molt arrelat, i els conductors són en general prudents i respectuosos, fa que estigui molt content :-D

De totes maneres, l'excursió que teníem prevista des de Lillehammer fins a Hamar, resseguint el llac, va haver de ser suspesa en un parell d'ocasions degut a la climatologia adversa. Una pena. Tot i així, encara queda força estiu!

Però no només de bici vive el hombre, i també altres coses han passat en aquestes plujoses setmanes!

Per exemple, explicava que el Jett i un bon pilot de familia havien estat a França (Cannes, concretament) de vacances. La Farmor, àvia del Jett, que també hi era, i de la qual ja us n'he parlat alguna vegada, és una gran aficionada a la jardineria, i estava molt preocupada de deixar totes les seves plantes abandonades durant quinze dies. Així que ens vam oferir voluntaris per tenir-ne cura. I és curiós, perquè vam pujar a casa seva un vespre, vam regar les plantes i tal, i, sorprenentment, ens vam posar a mirar una mica la tele... com sabeu no tenim tele, a casa, així que no podem fer allò que el 85% del món occidental fa cada vespre abans d'anar a dormir... però quina cosa! Per un dia, va ser ben divertit i es va convertir en un vespre totalment diferent i excitant!

Que relatives que són, les coses, eh :-)

Per cert que el Jett va tornar amb una pelada de cabell d'inmensa consideració! És que no se'ls pot deixar a ningú, aquests nens d'avui en dia, que te'ls desgracien en un pis-pas!

També durant aquests dies es va produir la festa estiuenca de la meva empresa, que com no, com tota festa a les noruegues, va ser una barbacoa. I com totes les festes a les noruegues, va ser a casa d'algú i no a un restaurant, cosa pràcticament obligada per temes de preu. I com totes les festes a les noruegues, la gent beu com esponges i l'ambient general és bastant alegre. Gaire res a destacar... coneixent els companys i parelles en ambient distès. Nosaltres teníem vakt, i vam haver de marxar cap a les 12 (la festa havia començat a les 7 o així)... però em van explicar que després, quan ja anaven prou tajats, alguns dels més noruecs van acabar banyant-se al llac -i no és que fes massa calor-. S'ha de dir que la casa de la Eli, la única fèmina a la meva empresa i hoste de l'event, està situada JUST al costat del llac, bastant privilegiadament, amb embarcador propi i tot.

Parlant de vakt. El que hem de fer quan tenim vakt -ja ho he explicat molts cops però tampoc està de més recordar-ho- és tenir un mòbil a on, d'11 de la nit a 7 del matí, aproximadament, els clients o potencials clients de l'hotel et poden trucar, ja que la recepció està tancada. La veritat és que no truquen gaire, generalment, un cop a la setmana i gràcies. Doncs bé.. pensant en això, vam anar a sopar a ca la Katrine i Jan Ole tot enduent-nos el mòbil (casa seva està a no més de 5 minuts de la nostra en bici poderosa i veloç), però esperant evidentment que no trucaria ningú. Doncs bé, estàvem tot enfarrissats mirant el Milagro de P.Tinto (un èxit, per cert, entre la legió forània), clarament més tard de les 12, quan el telèfon va sonar, i un home irlandès trucava per veure si encara podia trobar alguna habitació. I ja ens veus corrent cap a casa per servir-li a l'home, l'habitació que, efectivament, quedava.

La història no té res d'emocionant, ho sé, si no fos perquè ens hem endut el telèfon fora de casa, fent el trapella, exactament dues (2) vegades, i les dues ha trucat algú, quan ja us dic que el ràtio de trucades és una cada 10 dies o així. Vaja, que està vist que no te'l pots endur! O això o la direcció de l'hotel, al veure que no hi som, envia a algú a tocar la moral i fer-nos tornar! :-D Ves a saber!!

I no només el Milagro de P.Tinto ha ocupat la nostra atenció cinematogràfica aquests dies, ja que també hem fet la nostra segona visita al cinema, després de la ja documentada "Babel", allà al desembre. La Susan, tota una experta en literatura anglesa, ens va convidar a anar-hi sense ni tan sols dir-nos quina peli, que al final va resultar ser Die Hard 4, o sigui, "La jungla de Cristal", on el Bruce Willis té una semblança increïble amb en Mickey Rourke (lo que no és un piropo), i els efectes especials i les tirades de la moto estan a l'ordre del dia. Un peliculón digne d'oscar, vaja :-D

Transformers ha de caure, però, ben aviat, per conmemorar moments pre-púbers d'adicció irrefrenable! (que m'axecava abans d'hora per veure-la i tot, la sèrie!)

Bé, tocaria parlar una mica del nostre futur inmediat, ara, començant perquè demà mateix baixem a Barcelona! Així a grosso modo, els nostres plans són els següents: el primer cap de setmana estarem a Sta. Eulàlia, i el diumenge teòricament hi ha dinar a Can Camil. De dilluns a divendres de la setmana següent ens estarem a l'apartament que els meus pares ténen a Canyelles, tot fent de bons noruecs i passant el dia a la platja mediterrània. No cal dir que qui vulgui està convidat! Baixarem divendres de nou a Granollers -però insta.lats a Sta. Eulàlia tota la setmana-, pel concert dels Miyahi a Montmeló.

El diumenge 22 és diada castellera a les santes de Mataró, i si la son ho permet, com així ho espero, vull portar a la Tiffany i al Jett a veure-la i orgullosament mostrar-lis aquesta bonica i original tradició catalana. Clarament la meva preferida, per cert, i que sempre m'ha extranyat que internacionalment no sigui més coneguda i renombrada!

L'últim event preparat, ara per ara, és, el dia 25, un dinar / sopar amb els ubuntus, a lloc indeterminat de Barcelona, i del qual (eh, ubuntus!) n'espero tenir més notícies ben aviat!

I no hi ha més plans ara per ara, la qual cosa vol dir que espero atentament tot tipus d'ofertes, i, en packs de un, de dos o de tres, podem ser reservats amb antel.lació a un preu ben temptador!!

Bé! Si que hi ha un altre plan! I és trobar-nos amb el guanyador del concurs animàlic per fer-li entrega del valuós premi merescudament aconseguit. No vull avançar encara el nom, però ja dic que es tracta d'una guanyadora! I també us diré que no ha fet falta recórrer al sorteig, ja que la individua en qüestió va encertar l'animal sense vacil.lar!!

Si voleu coneixer el nom ràpidament, feu una mica d'scroll cap avall. Si us agrada sentir el sabor de la tensió i els nervis, oh fèmina lectora participant, segueix llegint atentament!! :-D

El 27 de juliol, en algun moment del matí més aviat d'hora que tard, empaquetarem el pèsol i tirarem cap a amunt. La nostra intenció és arribar a casa el dia 3 d'agost, i així serà perquè 1) tenim vakt; 2) tenim un ferry reservat des de Fredrikshavn, al nord de Dinamarca, fins a Oslo, per aquell dia. Així que ens estarem una setmana per pujar, centrant-nos especialment en la per mi invisitada, cara, i indubtablement prometedora Suïssa; i en la també invisitada Dinamarca. Passarem de llarg, tot conduint incansablement, tant França com Alemanya, ja visitades i avorrides, i què cony, que no hi ha pas temps per tot!

Dos particularitats del viatge... una de les parades, per deliri d'en Jett, serà Legoland, a Billund, Dinamarca, on no em sap pas gens de greu anar, a mi, tampoc. La segona és que a Zurich recollirem a la Sarah, que ja coneixeu d'un parell de posts enrere, i ens l'emportarem a Noruega per, pel que sembla, dues o tres setmanes.

El dia 19 d'agost, i fins al 27, tindrem l'honor d'acollir al nostre petit i humil (però honest) reialme a l'Oscar i la Patry, que finalment, i després d'un parell d'intents fallits, vindran a rendir-nos tribut. Esperem trobar-lis un racó per dormir, a casa! En Dani, que va ser el primer a preguntar-me availabilitat, finalment ha caigut irrefrenablement degut a noves ofertes coffeeshòpiques (lo quan ja està bé, també!). Sembla però que tenim uns nous contendents, que responen al nom de Manils i Montse, i que des d'aquí animo públicament a fer el pas decisiu!

Un cop els nostres visitants estiguin aquí, i per celebrar que, de nou, tindrem cotxe a la nostra disposició, tenim ben pensat escapar-nos 4 o 5 dies als fiords, relativament propers i visita obligada per tot visitant ocasional a les noruegues que es preciï!

No tindrem gairebé temps de dir adéu a tots els nostres visitants que, el cap de setmana següent (que si no vaig herrat, serà el de la festa major de Granollers), la Tiffany té una nova convenció a Estocolm, a la qual, evidentment, m'emplastaré impietosament per experimentar aquesta interessant ciutat sense la crueltat de la metereologia que ens vam trobar pel gener.

I, per si no fos poc, el cap de setmana encara següent (el 8 de setembre, per si us esteu perdent) tinc aquell viatge solitari a Letònia, reservat des de fa mesos i primera experiència com a viatger independent!

Ja veus tu! Sona fins i tot estressant, la cosa!!

Després d'aquí ens tranquilitzarem una mica, i ens centrarem en la nostra partida definitiva de Noruega, abans que les neus caiguin altre vegada i el cotxe patini de nou. El dia 1 de novembre acaba el meu contracte a INNIT, i durant la setmana següent és quan, agafant de nou el pèsol, aquest cop empaquetat fins als topes, iniciarem el nostre descens atravessant Europa de nou per una ruta encara no decidida (tot i que espero incloure, al final, una visita a ca l'Eguren a les Cantàbries) per arribar a Granollers de nou, deixar molts de trastos, i estar-nos-hi uns dies. Mitjans novembre serà això.

Perquè us diré que, en un marge d'un any a dos a partir de llavors, si tot evoluciona correctament i segons els plans, tenim ben previst tornar a les Catalunyes per viure-hi, almenys, una temporada llarga! :-D Triomfant aquí!

Però per això encara quedarà d'un any a dos! Aquest novembre agafarem tot lo puesto (i alguna cosa que haurem enviat abans) i partirem cap a Austràlia! Si senyor! El que farem allà encara no ho sabem, però si sabem que tenim previst arribar-hi cap a finals d'any, per ser els primers en rebre l'any nou, i estar-nos-hi un anyet, després d'haver passat un mes o així (està per veure i encabir al pressupost) a la India, que ve de pas, amb motxila a l'esquena (experiència que serà interessant de veure com va amb en Jett!)

Com veieu, estem bastant bastant ocupats, i segurament ara per ara tanta dada i tants de llocs us maregen una mica. A mi també, la veritat, ara que ho veig aquí tot junt i escrit. De totes maneres, us podeu imaginar que tot plegat és tremendament excitant per mi. I pels que estigueu flipant amb tants de plans, tants de viatges, i us estigueu preguntant com ens podem permetre tot això i d'on traiem la pasta, us diré que no en tenim pas gaire, de pasta... però que no comprem gens de trastos, i la nostra vida és relativament ascètica, ara per ara. No sortim massa de festa, les festes les fem a casa dels altres (o la nostra), i sobretot sobretot, no paguem ni lloguer ni hipoteca. Però tenim vakt!! :-) No es pot tenir tot!!

Ja us ho aniré refrescant però, tot plegat i a poc a poc, en futurs posts!

I si heu llegit fins aquí, malandrins i malandrines, és per conèixer el flamant campió del celebrat concurs animàlic! Així que us ho diré! L'animal premiat no era el nyu, ni l'oryx, ni el guepard, ni l'hipopòtam, ni en coco, ni el lleó. Amb lo qual, Anna, ets la incontestable guanyadora, i des d'aquí se't felicita efusivament! La teva por a les bèsties ferotges t'ha servit d'aliada aquesta vegada fent-te escollir la inofensiva, amable i correcte girafa, animal campió d'aquest concurs sense igual!!

He de dir que considero que ets una ben merescuda guanyadora, i la teva constància i saber estar llegint i comentant regularment els posts s'ha vist premiada com ha de ser! Estic segur que ens veurem de totes maneres, està clar, només que hauré de recordar de portar el premi i una càmera de fotos per al moment :-) A tots els altres participants, vosaltres també haguéssiu sigut uns merescuts guanyadors, però haureu d'esperar a la pròxima vegada i al pròxim concurs, cosa que no dubto que fareu! Moltes gràcies pels vostres valuosos intents! :-)

I res més a dir, que no us pugui dir en persona a partir de demà mateix! Espero veure-us a tots i totes i fer bona xerinola!! I us encoratjo a tots i a totes, també, a practicar el vostre anglès, ara que tindreu visitants foranis!!

Curiós que aquest post me l'he passat quasi més parlant de les coses que farem que de les que hem fet :-) No crec que passi gaires vegades!

Algunes fotos del que hem fet! Òbviament centrat en el tema central del post, que no és altre que la bici!

La zona del voltant de Hamar és generalment de lleugers turons ondulats i verds, copats per granges, com aquí en tenim un exemple.


Pel mig dels turons, ocasionalment hi trobem algun petit poble o més aviat, quatre cases juntes, alguna vegada amb església i tot. Aquesta, la d'Ovre Vang, tota vermella i cuca, em va agradar inesperada i especialment al trobar-me-la de semi-sorpresa.


Seguint amb les esglésies, que he de reconeixer que m'agraden. Aquesta és la d'Stange, una de les més grans de la zona, de planta i estampa típicament noruega, i que, segons cartells anunciant-ho per tot arreu, sembla que s'està caient a trossos! Toquen reformes!


Com que hi ha molts turons verds i, en consonància, moltes fotos de turons verds, doncs n'hauran de caure també unes quantes. Però és que aquest és l'ambient generalitzat a la bici, amb cels i llum cambiant però amb la verda constància ondulant sempre comuna.


El meu company inseparable i subministrador de dades per satisfer la meva avidesa, la petita computadora chachi que em diu tot el que passa! Només portàvem 6 quilòmetres i mig, aquell dia!


Quan als turons ondulants hi ajuntes la riba del llac, ja tens el súmum del que Hedmark et pot oferir (que ei, és veritat, tampoc és tantíssim :-D).


En dies plujosos l'excursió ciclista es converteix en força remullada, així que ja no ve d'aquí de remullar-se una mica més. La Tiffany, en la seva única aparició en el contingut multimèdia d'aquest post, escoltant atentament les gotes de pluja impactant violentament amb el llac.


Per acabar amb la sèrie d'esglésies, prcedirem amb la d'Ottestad. La hijaputa està dalt de tot d'una pujada que tela, i recordo arribar aquí dalt clarament esbufegant i cagant-me en moltes coses. Té un ai no sé què, però.


Ara, Ottestad és, dins de lo pagesa que és tota la zona, de lo més pagès. Comprovem-ho en l'encontre del net i polit cementiri de l'església i les vaques pastant just allà mateix. Podríem titular la foto "Encontre de bovins amb el més enllà". O alguna altra cosa.


Per cert, que com a molts altres llocs, els cementiris a Noruega estan al voltant de les esglésies, i les tombes estan al terra, cosa que els fa molt més atractius, evocadors i passejables que no pas la massa de nínxols desagradables que ens trobem arreu de Catalunya. I jo em pregunto per què passa això? No tenim prou espai? Ens morim més? Hi ha alguna espècie d'especulació inmobiliària postmortem? (voto per això). Hi ha d'altres llocs on els cementiris són nínxol-style? Jo sincerament no ho he vist, a part de les espanyes.... queremos saber!

Tot esperant la resposta, però, què millor que uns turons verds i ondulants (això si, cada foto té una tonalitat de verd diferent!) vistos des de dalt d'algun altre dels turons, orgullosament trepat pedalada a pedalada!


I com que sóc un freak, en una foto d'un mapa de les rodalies vaig marcant les rutes fetes, amb el nucli central a casa i Hamar. De punta superior (Brumunddal) a punta inferior (l'església d'Stange, en una foto d'aquí dalt) hi deuen haver uns 35 o 40 quilòmetres. Com no, hi ha molts carrers interns de Hamar que no estan marcats, però vaja, que aquests tampoc conten massa com a excursió!

Frikades :-)


A vegades, a l'hora de planejar la destinació diària, es clar, em faig una mica un lio. Per sort, però, compto amb una valuosa ajuda d'assistent planificador!


Es clar que, amb tanta ruta, al final del dia he d'acabar petat! Vaja que si! Fregit que ni que m'haguéssin disparat, tu :-D


I ni que sigui una per variar de tema, a la festa de l'empresa intentat acosar al meu jefe, en Ronny (l'ex-futbolista del HamKam), que s'aparta discretament intentant evitar que li salti a la jugular amb tots els meus encants llatins! Tot sigui per mantenir el mite del mediterrani de sang calenta (i pèl al pit!) ;-)


I ja n'hi ha prou per avui! Ja em perdonareu la obsessió, coses que passen, què hi farem! Però ja se'm passarà! Les fotos del futur, ja les posarem en el futur!! :-D

Apalis doncs, fins ben aviat, aquesta vegada de veritat!

Loh!-foten

Havia pensat en un principi d'acumular tot el que tingués a dir abans de marxar cap a Barcelona en un sol post, però em sembla a mi que serà massa, així que, sàviament, i per fer-ho apte per tots els públics, he decidit convertir-ho en dos, tot deixant també l'emocionant desenllaç del concurs animàlic pel següent post, donant-vos així nous chanses de participació! Quin paio eh! Com manté la tensió!!

Bueno, el tema doncs, és que centrarem la temàtica d'aquest post en l'espectacular visita a les espectaculars Illes Lofoten, una visita plena de sensacions i noves experiències, i que sens dubte quedarà marcada en l'historial de "llocs impressionants on he estat" amb lletres ben grosses i colorainades.

Les Illes Lofoten es troben a la regió de Nordland, que éncara que ho sembli pel nom, no és la regió més al nord de Noruega. Tot i així, està força al nord, uns 1000 km al nord de Hamar. Com que som uns tios estalviadors, en comptes de gastar-nos els nostres estalvis en uns cars (o no tant) bitllets d'avió, vam decidir fer el trajecte en tren, aprofitant els generosos preus que ens ofereix el minipris (us remiteixo al post de la darrera visita a Bergen, cap allà al febrer, per refrescar-vos el que és el minipris). La distància del viatge és gran en quilòmetres i en temps, i arribar a les Lofoten en si ens havia de costar al voltant de 24 hores, mitjançant dos trens i un ferry.

Així que, més o menys a l'hora que devia acabar el concert d'Slayer a Barcelona, les 00.45 del dimecres 20 de juny a la nit, ens vam dirigir cap a l'estació de Hamar en busca del nostre tren, que en una primera etapa ens havia de portar fins a Trondheim, després de 6 hores, on ja havíem estat a l'octubre i on no hi passaríem més d'una hora. El trajecte va ser totalment plàcid i, bàsicament, endormiscat. La segona mànega era més llarga... 10 hores i mitja fins a Bodø, capital de Nordland, i port més proper a les Lofoten, tot travessant Noruega de baix a dalt.

A més, aquest segon tren, degut suposo a que la línia és molt menys transitada, era un trasto bastant més vell que el primer. Fa gràcia a Noruega, perquè tenen una barbaritat de tipus de trens diferents, amb lo qual mai saps quin et tocarà (això no és veritat, de fet, ja que a cada línia sempre hi ha el mateix tipus de tren, però vaja, que queda com més dramàtic). I el trajecte és SINCERAMENT llarg. Ja us dic, 10 hores i mitja. Ara! Que no té pèrdua i fàcilment el podríem classificar -així sense pensar massa- com el trajecte en tren més espectacular -a la par que llarg- que mai he fet, passant entre pins, llacs, fiords, muntanyes, valls, granjes, turons, prats, camps, rius, neu, avets, túnels, ponts, rius, riuets i cascadetes... amb paisatges canviants i amb una nova sorpresa trencadora d'alè a cada curva. Una passada, vaja!

I les hores van anar transcorreguent fins a arribar a una zona de paisatge desèrtic i "estepari", i se'ns va fer saber per megafonia que acabàvem de creuar el cercle polar àrtic! No fa falta dir que cada metre d'aquest trajecte, des de Trondheim, significava un nou "punt més al nord que mai he estat" per mi. Tota una cosa.

La gràcia que té això del cercle polar, com sabeu, i si no us ho explico, és el tema del sol. El cercle polar, que està a una latitud de 66°33', marca el punt on el sol està completament per damunt de l'horitzó al solsitici d'estiu durant almenys 24 hores, i per sota l'horitzó, al solstici d'hivern, almenys 24 hores. En el cas del cercle polar àrtic (passa de la mateixa manera però al revés a l'antàrtic, es clar), com més al nord d'aquest vas, més dies de sol ininterromput tens, i viceversa amb l'hivern i els dies de foscor.

I no sé si us haureu adonat que, quan estàvem creuant aquest cercle, era el 21 de juny, ergo, solstici d'estiu i dia més llarg de l'any. :-) Té un daixòs especial, el tema :-)

Bé, al cap d'uns 150 km després del cercle en qüestió, allà a les 6 de la tarda, i quan ja, sincerament, estava de tren fins al capdamunt, vam arribar a Bodø, final de la línia ferroviària noruega. Allà tocava passar-hi la tarda tot esperant el nostre ferry, que sortia a les 00.45 de la nit.

Bodø és una ciutat tot petita, tindrà uns 35000 habitants, però és el port principal del nord de Noruega. Va ser una base clau durant la Segona Guerra Mundial, i això va fer que pràcticament tota la ciutat fos destruïda per l'aviació alemana, amb lo que la ciutat actual, tant pel que fa a edificis com a disseny urbanístic, incloïda una sorprenent -que no atractiva- catedral, és molt nova. De totes maneres, el resultat general és força agradable, tranquil, centrat al voltant d'un port bastant enfeinat, i ocasionalment destorbat per l'eixordidor passar dels avions que s'alcen o aterren a l'aeroport, al qual està DINS la ciutat, i s'hi pot anar, a peu, des del centre mateix, en uns 15 minuts. Quina cosa més curiosa!

Només un parell d'anècdotes a destacar de la nostra curta visita. Vam anar a dinar/sopar/menjar algo en un restaurant just al costat del port, en una terrassa. Doncs bé, el restaurant en si estava en un costat del carrer, i la terrassa a l'altre, i és d'aquells que has d'entrar a demanar, així que vaig entrar i vaig demanar el que fos per menjar i dues cerveses. Quan m'anava a endur les cerveses tranquilament cap a la taula, el cambrer em va aturar tot neguitós, dient-me que ja les portava ell, que a Noruega és il.legal anar amb alcohol pel carrer (!) i que, encara que semblés absurd, havien tingut denúncies de gent veient clients creuant els 10 metres de carrer entre el restaurant i les taules de fora. Impressionant, aquests noruecs!!

L'altra és que, tot caminant aleatòriament per la ciutat, hi va haver un moment en que la Tiffany se'n va anar directa cap a una cantonada ajupint-se i recollint no sé què. Quan es va aixecar, a les seves mans hi tenia un bitllet de 500 krons i dos de 50 krons... és a dir... 600 krons... és a dir... 72 euros :-D ja ho he comentat més d'una vegada, oi, que som uns tios amb sort? :-)

I un cop més l'havíem de temptar, la nostra sort... Havíem deixat les motxiles (anàvem de motxileros, aquesta vegada) a la consigna de l'estació de tren, alliberant-nos de la seva càrrega durant la visita bodiana, de manera que pensàvem anar-les a recollir abans de dirigir-nos al ferry, el port del qual estava a pocs metres de l'estació de tren -ja us dic que la ciutat era bastant pràctica i empaquetada-. I recordareu que el ferry era a les 00.45. Doncs bé, vam anar cap allà a les 23.30 o així (no tornarà a passar això d'arribar tard a transports -veure post a Italia-), i a l'arribar a la porta vam constatar amb estupefacció i pànic que l'estació estava tancada des de les 21h!! La hòstia!! I ara què? No la obrien fins les 7 del matí (això només pot passar a Noruega), i perdríem ferrys i temps a punta pala! Clar que no ho havíem pas mirat, quan tancava!! Joooder...

Però!!! En un edifici adjunt, que va resultar ser correus, hi havia un home al que, amb la nostra millor cara de cadellets desemparats, li vam anar a explicar la nostra desafortunada història, tot comprovant que el tio tenia claus, de l'estació! Com a bon noruec, ens va costar una estona convèncer-lo, però al final ens va obrir una mica desconcertat i nosaltres vam poder recollir alegrament el nostre equipatge i ens vam dirigir, tot saltironant (xD) cap al port!

Per cert que no ho he dit, però en Jett no venia pas. De fet, està a França amb el seu pare i un pilot de familia des del dia que vam marxar, i durant 2 setmanes. Tindrà una bona dosi de mediterranisme, aquest estiu, ja que una setmana després que torni és quan venim cap a les Catalunyes! :-)

El ferry en qüestió l'operava la companyia Hurtigrute, que té la famosa línea que fa tota la costa oest de Noruega, fins a Kirkenes, passat el cap del nord, i te'l venien com a "creuer del sol de mitjanit". I es clar... diguem-ne que això és el que era... amb el mar marcant l'horitzó, les 3 hores i mitja de ferry van transcórrer veient descendre i ascendre el sol, sense arribar mai a pondre's... no tinc ben bé paraules per expressar la cosa... ni tampoc les fotos li faràn justícia... els colors, el reflexe sobre el mar... la rasca dels vents àrtics... el sentir que el moment era especial... perquè clar... no deixa de ser una posta de sol eterna que mai arriba seguida d'una alba eterna que mai comença, però amb alguna cosa més. La costa que envolta Bodø, a més a més, és espectacular, plena de petites illes, amb pics nevats escarpats i irreals... tot banyat amb la llum del sol des de l'horitzó... Sincerament, us ho recomano amb tota el fervor del que sóc capaç!

3 hores i mitja després, ja amb el sol ben alt, arribàvem a la vora de les Illes Lofoten, amb un paisatge semblant al que acabàvem de deixar a l'altre cantó, però molt més despoblat i inhòspit: una paret de pics escènics i desafiants, alguns encara amb neu, separats per petites valls omplertes per fiords. I amb la boca oberta, el ferry es va aturar al port de Moskenes, destí quasi final del nostre llarg viatge. Ara només quedaven, motxilla a l'esquena i son a les orelles, els últims 3 quilòmetres a peu fins al nostre allotjament.

La raó de ser de les Illes Lofoten, en quant a mode de vida, és la pesca. Concretament, la pesca del bacallà. Durant l'hivern, el bacallà que habitualment es troba al mar de Barents, a l'oceà Àrtic, baixa a reproduïr-se a zones més temperades, i la que ténen més a prop és el nord del Mar de Noruega, a l'oceà Atlàntic. (una altra zona és Islàndia :-)) I llavors és quan comença la temporada de pesca a les Lofoten, i quan pescadors temporals vénen aquí de gener a abril a pescar bacallà compulsivament. Aquest bacallà s'asseca i s'exporta, principalment a països mediterranis (Itàlia, Espanya, Portugal) des de fa segles. Aquest assecament es fa tot penjant els peixos en pals al voltant dels ports, amb lo qual tot plegat estava plè de peixos gairebé secs i amb una oloreta que echaba patrás. Només per realçar la importància del bacallà sec aquí produït, molts dels llargs viatges dels navegants mediterranis a l'Edat Mitjana no haguéssin sigut possibles sense el bacallà sec provinent de les Lofoten, que es conserva durant mesos. I també tenim la frase "més sec que un bacallà". Pues això.

Els islandesos els van superar clarament en publicitat, però, i tota la nostra generació ens pensem que el bacallà que mola és el d'Islàndia. :-D

Bé, feta la introducció, cal dir que clar, aquesta multitud de pescadors que diem que vénen cada hivern a les Lofoten, s'han d'allotjar en algun lloc. I per això, arranglerades al voltant de tots els petits ports, pintades de vius colors vermell o groc, i suportades just sobre de l'aigua amb llargs i poderosos pals de fusta, hi trobem els anomenats rorbus, que són les cases que aquests pescadors ocupen durant la temporada, i que fora de temporada són llogats com a allotjament a tot aquell que vulgui.

I nosaltres vam voler :-)

El nostre rorbu es trobava a Sørvågen, un port com qualsevol altre, convenientment proper al punt d'arribada dels ferrys. De totes maneres, la nostra reserva original la vam fer per estar-nos al pintoresc poble d'Å (el nom ja ho diu tot), però per negligències d'última hora ens van relocalitzar aquí, a canvi d'una amable rebaixa en el preu. La veritat és que, a posteriori, no estem pas insatisfets amb el canvi, com posteriorment anirem descobrint. En el nostre cas, estàvem just davant de l'aigua, i al costat d'un olorós magatzem de peix (què vols!). La casa de fusta estava totalment equipada, incloïda una dutxa amb una pressió brutal -per treure la peste a peix, m'imagino :-) -, si bé no era massa maca. Tenia capacitat per 10 persones (tela), si bé haurien d'estar un pèl apretades. 6 o 7 seria la quantitat ideal. Com no, nosaltres estàvem amplíssims :-D

Òbviament, en un lloc on el sol no es pon mai, t'és una mica igual el tema dels horaris. L'ambient general és a la vegada molt relaxat, i ningú sembla prendre's res amb massa presses. És per això que la nostra rutina es va convertir en totalment arrutinària, malindrejant pels costats del port durant el primer dia -després de dormir, com no, un pilot!- i preparant-nos per marxar de caminata per les muntanyes allà a quarts d'onze del vespre.

Perquè una de les activitats més promogudes de la zona, a part de sortides a pescar -cosa que la Tiffany es va negar en rodó, òbviament, i a mi me la portava bastant fluixa-, són les excursions per les muntanyes. Tenint en compte que la única zona habitada d'on estàvem (la última illa de les Lofoten, la de més al sud, Moskenesøya) és la costa est, amb ports i poblets al voltant de la única carretera que travessa el sud de les illes de dalt a baix, és fàcil deduïr que la resta ha de ser força verge. I ja us ho garantitzo que ho és!

Quan, a la oficina d'informació, vaig demanar pues això, informació, sobre rutes per les rodalies, vaig estar particularment interessat en la que va de Sørvågen al refugi de muntanya de Munkebu, que al fulletó te la pintava com de dificultat moderada, 5 hores anar i tornar. La noia d'informació em va comentar "bah... per aquesta no necessites ni mapa ni res, és la que fa tothom"... pintant-la com si fos una pista ben fàcil i còmode...

Pues encara sort!! Després d'uns primers moments de més o menys calma, la cosa es va començar a empinar, necessitant mans i atenció, fins i tot en alguns moments hi havia cadenes per suportar-te en alguna zona perillosa. Si una cosa ténen els noruecs, és que les activitats a l'aire lliure les ténen molt per mà! Ara això si... IM-PRES-SIO-NANT... la ruta en si resseguia una accidentada vall amb quatre llacs (grans, i desenes de més petits) situats a diverses altures, a mesura que pujaves, i units entre ells per cascades, tot entremig d'una gran varietat de pics i terrenys i orografies, més cascades, rius, algunes zones encara nevades, el mar i algun fiord... increïble vamos... segurament ho entedreu millor amb les fotos que podreu veure més avall, perquè és difícil de descriure :-)

Durant les, efectivament, 5 hores i quart que va durar el trajecte, no vam trobar absolutament a ningú, ni es veia ningú enlloc de la muntanya. És lo que té fer una caminata muntanyenca de 23.30 a 5 del matí, que no és la hora més comuna, vaja. De fet, vam pensar que, si aquella era la ruta més comuna, possiblement érem els únics que devíem estar fent "senderisme" (si és la traducció de "hiking" més correcte, que em sembla que si) a les Lofoten a aquelles hores... i tenint en compte que les Lofoten és el paradís del senderisme al nord de Noruega, ja que a d'altres zones no hi hauria prou llum... vam arribar a l'aventurada conclusió que potser seríem els únics senderistes a Noruega i, aventurant una mica més encara, a tot Europa, en aquell precís moment.

I potser no era veritat, però ens vam quedar ben amples! xD

Tot plegat estava força ennuvolat, inclús van caure 4 gotes -perfectament combatides i abatudes pels nostres fantàstics xubasqueros- amb la qual cosa, durant 24 hores, la llum era pràcticament la mateixa. Ja té gràcia, la cosa, ja.

He de confessar que, malgrat ser un recent ciclista, gimnasta i qigonguero, la caminata en qüestió em va reventar lo seu. Gairebé no vam parar, i sens dubte la sensació final va ser d'absoluta recompensa, però vaja... va ser arribar al llit i morir directament per moltes i moltes hores :-)

A partir d'aquí, descobriment de les rodalies en tota la profunditat possible, que, a l'anar caminant sense cap altre transport, és fàcil en termes de detall però no en termes d'extensió. Uns 3 km al sud de Sørvågen, marcant el punt final de la carretera de les Lofoten, i el que és el mateix, de la zona habitada, hi tenim el poble de Å. Molt més turístic, ja que bastant més promocionat, però també més cuco que el nostre. Ara, quan vam descobrir la casa a la que teòricament haguéssim hagut d'estar vam veure que hi havia un estol de peixos penjats just davant de la porta, a no més d'un metre i mig, i la olor a la zona era exageradament penetrant. Així que una vegada més, el destí es va posar del nostre costat, i ens va enviar a un lloc millor :-) Però té sentit l'extra de peix, ja que en aquest poble es troben els dos museus més marítimo-pescadors de la zona, el de la "vida del pescador" i el del bacallà. Estaria encantat d'explicar-vos de què anaven, però resulta que vam arribar super tard i tots dos estaven tancats. Vaja...

De totes maneres, ja dic que el poble d'Å, tal i com veureu a les fotos, era totalment fotogènic, tan fotogènic que no paraves de fer Åååå!! allà on miréssis. (juas... ho sento, ho havia de dir!)

I aquí, i donat que donava la casualitat que era Sant Joan, vam descobrir que a Noruega també fan fogueres! Però no les salten ni res... de fet, són molt grosses, i la gent, de totes les edats, s'apalanca al voltant tot tocant música i fent-la petar. Com que som uns asocials, la veritat és que no ens vam apuntar a cap. En comptes d'això, vam anar a un restaurant a degustar (bé, jo) les especialitats peixívoles de la zona. L'elegit va ser un tal "cold" o algo, en anglès, nom que no he sabut traduir. Vaja, que ni idea de què exactament, però ben bo que estava! I ens van convidar als cafès i tot, de lo simpàtics que som!

Ara això si... fogueres les que vulguis, però de festa res. De fet, tota la destinació en si és un autèntic paradís de sossec i tranquilitat!

L'altre gran poble a visitar era Reine, la "capital" del municipi de Moskenes (un municipi, tot ell, amb no més de 1000 habitants), uns 7 km cap al nord de la nostra petita casa, situat en una localització impossiblement picturesca. Ho heu de veure... a la boca d'un fiord, repartit entre diverses illetes, amb pics punxeguts a tots cantons... de fet, hi ha una muntanyeta al costat, des d'on estan tirades les fotos que es troben per internet, des d'on les vistes són la bomba. Però els fulletons i la noia d'informació van comentar que la cosa era força exigent i que no es recomanava a gent no experta en muntanya d'anar-hi. I siguent la de Munkebu "moderada" ves a saber com seria aquesta! Així que no hi vam anar, però ens vam quedar amb les ganes. Totalment.

Tot caminant pel poble de Reine, i maravellats per lo escènic de l'arquitectura i la situació, des d'un bar em va saltar un paio, directament cap a mi, cridant-me: "ei!! tu ets espanyol! a que si?" (en anglès, això). Tot sorprès (perdoneu-me sagals!) no vaig ser capaç de dir res més que "ermm... si", que sembla que va ser la resposta correcta, perquè el paio va reaccionar tot convidant-nos a birres amb ell i la gent que l'acompanyava. I ostres quina gent! Ell mateix, un director de cinema noruec de relatiu èxit, un pintor establert a les Lofoten des de fa 20 anys, un pescador borrachuzo amb un barret de pescador i fumant en pipa (segur que l'havien posat de l'oficina de turisme o algo...), la directora d'escenari del Teatre Nacional d'Oslo, i un paio que es dedica a donar assistència tècnica i mecànica a la copa del món de vela, ja que pel que sembla és un expert. Tan expert que, quan tenia 18 anys, ell i els seus colegues, en comptes de fer birres i petes, van construir-se un vaixell i se'n van anar a donar la volta al món durant 4 anys... xD ja veus quin panorama :-D Una trobada d'allò més interessant!

La pena és que això va ser la última "nit" abans de marxar, i no els vam poder acompanyar a la vetllada de grillar peix que es preparaven. Però tenim tot de contactes que ben segurament farem servir!!

Com a nota interessant, també, Reine és lo més al nord que he estat a la vida. I ben probablement tardaré a superar-ho! :-)

També des de Reine sortien unes interessants barques que recorrien el fiord i que et portaven ben a prop d'alguna platja de blanca arena que hi ha a l'altre cantó, que hagués molat un molt visitar, però els horaris eren xocants, i va fer impossible tot tipus de programació.

Així que ja veieu que si haguéssim sigut una mica menys perros, haguéssim pogut fer unes quantes coses més :-)

Ja poca cosa més quedava a fer, a part d'empaquetar, i preparar-nos per agafar el ferry a les 6 del matí (lo que suposa llevar-se a les 4, després de dormir no pas gaire). No cal dir que el sol ja estava infinitament alt, així que el trajecte va ser de matí normal, això si, amb la mateixa rasca que ens obligava a abrigar-nos amb tot lo que teníem! :-D

Vam passar el matí a Bodø (més de botigues que altra cosa) abans d'agafar el tren de tornada, les mateixes dues mànegues amb la mateixa alta duració. Però es clar, amb molta menys emoció que a l'anada, com és típic dels viatges de tornada, amb lo que es va fer infinitament més llarg. El vagó estava molt més ple i cridaner, incloït 3 nens sorollosos al nostre costat, que haguéssim alegrement degollat en més d'una ocasió. El paisatge seguia sent, evidentment, igual d'espectacular, però, vist lo vist, potser si hi torno consideraria la opció de fer el viatge de tornada Bodø-Oslo amb avió (que tampoc és gaire més car, pa qué negarlo).

I després de passar cascadetes, riuets, rius, ponts, túnels, avets, neu, rius, camps, prats, turons, granges, valls, muntanyes, fiords, llacs i pins, vam arribar de nou a Trondheim, on va ser molt d'agraïr la hora de temps que vam tenir per donar una volta per fora i escapar del PUTO tren una estona :-)

La última etapa, de Trondheim a Hamar, on vam arribar a les 5 del matí del dimarts, no va ser gaire emocionant, ja que la vam passar clapant gairebé tota. Els trens noruecs són de lo més còmode -sobretot els de les zones concorregudes!- :-)

Tot preparat doncs per, aquell mateix dimarts al matí, anar a currar amb energies renovades!! :-D

Et voilá doncs!

Però això no és tot! Molts pensareu... ostres tio! Quina enveja! A quins llocs més guapos que vas! Pues nanos!! D'enveja res, perquè us demostraré que és perfectament viable econòmicament, fins i tot des de Barcelona!

Ahí va:

- Avió des de Girona a Oslo Torp, amb Ryanair.. he vist els preus més barats al voltant de 80 euros anar i tornar. I alguns de vosaltres n'heu vist de més barats.
- Tren des de Torp fins a Bodø. Aprofitant el minipris, són 24 euros anar i 24 tornar, i s'ha de reservar amb antel.lació per internet. (són un pilot d'hores, però és preciós, el trajecte!! Fins i tot passaríeu per Hamar!)
- Ferry de Bodø a Moskenes, 14 euros anar i 14 tornar. No fa falta reservar-lo pas.
- Lloguer d'un rorbu... a nosaltres ens va costar uns 50 euros per dia la casa sencera... feu comptes... si fossiu 5, 10 euros al dia, 2... pues 25 :-)

I això és tot... podeu tranquilament menjar de super (que és el que vam fer nosaltres, excepte molt ocasionalment). Les millors èpoques per anar-hi són a l'estiu, amb la llum a tot drap i el sol de mitjanit, i m'imagino que l'hivern, on comenten que l'aurora boreal que pots veure aquí és de lo més intens. El que passa amb l'hivern són dues coses, però.. primer, que serà fosc tota l'estona, amb lo qual oblida't de veure el paisatge (i és tota una pena perdre-te'l), i segon, no sé si els rorbus estaran ocupats per pescadors... vaja, que la millor època, ara! De mitjans de juny a mitjans de juliol!

Preu total de la cosa, excloent menjar de super (que és més car que a Catalunya, però que tampoc us arruinarà), per una estança de 4 nits a les Lofoten (i un parell al tren amunt i avall), anant 2 persones: 256 euros per cap. Anant 5 persones: 200 euros.

Ja està dit!

Ara això si, porteu-vos l'alcohol de casa, o el pressupost es dispararà. :-D

Si pel que fos us hagués convençut i voleu conèixer més sobre aquesta ruta que fareu molts de vosaltres l'estiu que ve, només m'ho heu de comentar! Prometo màxima discreció! :-)

I per acabar-vos de convèncer, si encara teniu algun dubte, les fotos:

Com us dic, el viatge d'anada va ser de lo més entretingut. En algun lloc, una imatge totalment vulgar i de lo més habitual durant moltes hores, en una foto que m'agrada particularment:


Concretament, la ciutat de Mosjøen i la zona que l'envolta, gairebé a l'alçada del cercle polar, em va resultar especialment atractiva. Bé, més aviat la zona, marcada per un fiord (n'hi ha a pilots per aquí dalt!), i una cadena muntanyosa adjacent. La ciutat en si estava dominada per una inmensa foneria que no la feia especialment bella...


Bodø és una ciutat típicament noruega, i el que la fa especial és el port, molt gros i enfeinat, i la situació, en una costa extremadament atractiva i agreste. Sincerament però, no trobo cap foto suficientment interessant com per guanyar-se un lloc, així que, a no ser que me la demaneu, no hi ha foto de Bodø. Ale!

En tot cas posarem aquesta, per no deixar la ciutat sense referències gràfiques!


El sol de mitjanit, que només vam veure des del ferry, però que fa la seva impressió. Ja us dic que no la faria tanta si no sabéssis quina hora és, però vaja, que la fa! En aquest cas era al voltant de la 1.30 de la nit, i el sol en aquella zona no va més avall que això. Tota la costa a les rodalies de Bodo està plena d'illes d'allò més escèniques, lo qual li dóna un plus (inclús) a la cosa.


Ara això si, molt bonic però una rasca que t'hi cagues, al ferry... ja us hi il.lustraré a la tornada...

L'arribada a les Lofoten, de bon matí i plens de son, no pot ser més majestuosa. Una imposant cadena de muntanyes s'estenia davant nostre, amagant tot allò que anàvem a disfrutar els següents dies...


El nostre bonic poble de Sørvågen. La nostra bonica casa estava just al bonic cantó que no es veu, pocs metres a la dreta del marge dret de la foto. Però us podeu fer una idea de la pinta que tenia tot plegat. Les cases vermelles, subjectades amb pilars de fusta sobre l'aigua, són els rorbus, i el nostre era del pal d'aquests.


Per tot arreu (literalment, per tot arreu) estava ple de "penjadors" plens de bacallà penjat i assecant-se. Aquest és tan sols un exemple qualsevol, però alguns estaven als llocs més desagradables. No en teníem cap a la vora de casa, però aquesta sort es veia compensada per l'olorós magatzem de peix on, sembla ser, guardaven els bacallans un cop estaven prou secs.


No gaire lluny de casa teníem el far de Sørvågen i una zona bastant inexplorada, des d'on, si hi ha la claror suficient, pots veure les Lofoten fins a l'horitzó. Les illes en si són com una espina dorsal d'uns 100 quilòmetres de llarg i 5 o 6 d'ample, que s'ajunta amb la Noruega continental al nord. Entendreu el que vull dir si mireu el mapa. Aquesta foto està tirada mirant cap al nord, i la cadena de muntanyes que podeu veure són les illes.


I anem cap a la caminata cap a Munkebu. El que feia que el camí estigués senyalitzat no eren pintades a arbres ni a pedres, sinó aquests pilons que et trobaves de tant en quant. Val a dir que eren lo suficientment freqúents i lo suficientment visibles com per no perdre't. I té el seu alicient interactiu afegir la teva pròpia pedra cada cop que arribes a un piló relativament elevat o inaccessible. De fons de la foto, un dels quatre llacs que vam trobar a la pujada.


Una parada pel camí. Penseu que, al final de tot, hi ha el mar, i nosaltres veníem d'allà, així que és una mica de tute cap amunt. Val notar que aquestes fotos estan tirades a quarts de tres de la nit.


La nostra destinació final (haguéssim pogut continuar, però ostres... ens hi haguéssim tirat la vida) era el refugi de Munkebu, el punt més alt de la vall i des d'on podíem apreciar i disfrutar de les millors vistes dels llacs de la zona. Aquesta és més o menys oposada a la foto anterior, amb d'altres llacs i d'altres pics. Tot plegat tenia una tela important.


Aquest és el djupfjord (que vol dir "fiord fondo", segons la traducció patillera de la Tiffany, que tampoc és tan bona en noruec), vist des d'algun punt elevat de la nostra caminata muntanyenca.


I aquest és el mateix fjord des del petit pont que veieu al final de la foto anterior, i que correspon a la carretera de Reine. Hem de dir que el cony de fiord era una de les atraccions naturals més imponents de la zona (que ja és dir!). El que vol dir això també. però, és que a la foto anterior estàvem a un dels punts més elevats de la foto actual. Poca conya, vaja!! :-D


Us vull fer notar un cop més, però, que totes les fotos de la caminata senderista estan tirades entre les 12 i les 5 del matí. Només perquè veigueu quin grau de llum que es gastava, la zona.

I ja paro amb la caminata de marres, no sense ensenyar-vos les cadenes que, en moments puntuals, ens mantenien sans i estalvis durant l'ascens/descens. El desnivell que negocies en pocs metres és de consideració, així que no m'extranya que utilitzin suports com aquest.


Un cop superat el repte muntanyenc, vam procedir a l'exploració dels pobles de les rodalies, convenientment situats en un terreny relativament pla respecte el nostre bonic poble.

Començarem per Å, amb el seu nom curiós, i un primer pla d'uns quants dels molts rorbus que s'utilitzen per lloguer a l'època estival. No em direu que el poble no té un encant especial...


I si no n'esteu convençuts, segurament aquesta vista panoràmica, amb el poble arropat per les muntanyes, ho acabarà de fer. Oportunament em callo l'especial ferum de peix que feia el poble en qüestió :-D


L'altre poble de les rodalies que val la pena visitar, no tant pel poble, que la veritat és que també, sino per l'enclavament en que es troba, és Reine. Em sap greu no tenir una foto des de més amunt, però us en podeu fer una impressió suficientment bona a peu de terra. Tota l'extensió d'aigua que veieu és el Reinefjord, que continua fins a, pràcticament, l'altre cantó (l'oest) de les illes.


Tanta d'aventura no podia acabar pas bé, i en algun moment, un allau de pedres massisses em va capturar sota tota la seva severitat. Sortenyudament, la Tiffany i uns excursionistes espontanis em van ajudar a treure'm el petit pes de sobre!


Poca cosa més a dir... tinc literals centenars de fotos de les Lofoten, així que si per qualsevol motiu encara esteu dubtant, demaneu-me'n unes quantes més i els vostres dubtes es vaporitzaran ràpidament. De tornada amb el ferry, per demostrar que feia una rasca molt considerable, i que el tema del creuer àrtic no anava pas de conya :-)


I per últim, al viatge de tornada amb el tren, la Tiffany amb cara d'absoluta i frustrant desesperació mentre els nens capullos del costat, totalment aliens al nostre sofriment - i probablement al de tot el vagó - continuaven fent el seu tranquil escàndol.


Veig revisant les fotos que només apareixo en un parell... humm aquesta manca de protagonisme és intolerable! Bona nit doncs!!


I bueno i bueno, no fa falta dir que les fotos no li fan justícia pas a la realitat ( part que, en general podeu comprovar que estava una mica núvol!) i que, la impressió bona i veritable només la tindreu un cop hi aneu, cosa que, una vegada més, us aconsello fortament!

I aquí deixem la cosa per avui! En caurà un altre abans que baixem a les Catalunyes, que com sabeu, és el 13 de juliol. En aquell podreu conèixer el guanyador del concurs animàlic, que pel que veig té un èxit bastant relatiu (sobretot en comparació a l'anterior!). Per això us dono als tímids un post més de marge per participar!

Apalis, fins aviat!! :-D