Wednesday, January 14, 2009

Nem Hàsia Casa I: Benvinguts a l'envejable convivència

Doncs ja hi som. Sense més contratemps ni preàmbuls estem satisfactòriament embarcats en un altre llarg viatge d'aquests que semblen habituals en els últims temps. De fet, aquest durarà uns 3 mesos i mig, fent-lo el viatge més llarg que mai he fet. Mira que bé.

El recorregut ja us l'he explicat en d'altres ocasions, però li farem un ràpid repàs: d'Austràlia volem a Kuala Lumpur, capital de Malàisia, i d'allà, al cap d'una setmaneta, a la illa de Sumatra a Indonèsia. Tres setmanes fins que tornem a Malàisia i posteriorment a Tailàndia. Tot resseguint un recorregut indecidit, acabarem arribant a Phnom Penh, capital de Cambodia, des d'on agafarem un avió de nou a Kuala Lumpur. Des d'allà, finalment, volarem cap a Londres i Barcelona, arribant el 24 d'abril a terres catalanes per quedar-nos-hi.

La última setmana de preparacions ha acabat, i amb més o menys coses per fer i més o menys trastos que ens hem descuidat (que ja n'hem descobert un parell), ens disposem a volar des del petita aeroport de la Gold Coast, força més a prop de casa que el de Brisbane, fins a Kuala Lumpur.

Malgrat la teòrica tristesa de la separació entre en Jett i els seus avis i demés familiars, el nano no semblava necessàriament preocupat durant el trajecte des de casa fins l'aeroport...


Va ser arribar allà i fotre'ns de morros contra la realitat asiàtica que ens espera durant aquests propers mesos: el sistema informàtic d'Air Asia s'havia espatllat, i havien de fer tota la facturació a mà, amb les subseqüents cues que això comporta. Aproximadament una hora, ens vam haver d'esperar, i l'avió va acabar sortint amb dues hores de retard. Notem però la nostra actitud positiva davant la cosa, que no falti. I notem també que, malgrat els nostres esforços per intentar no anar massa carregats, portem més trastos que un burro. Està clar que, vulguis que no, estem de mudança, però no sé com de contents n'estarem, d'haver de carregar tot això, amb el temps...


Si bé Air Asia (una companyia que, per preu, us recomano efusivament si voleu viatjar per aquestes zones) és Low Cost i no et dónen massa res, si que hi havia una curiositat equipamentica interessant... un xat! Des de la teva tele particular podies xatejar amb qualsevol passatger de l'avió, privadament o en sales comunes. Una bona manera de passar algunes de les 8 hores de vol que teníem per davant.


I també era un bon moment, veient la ràpida inminència, de començar seriosament una rutina en l'aprenentatge de la llengua catalana per part de la Tiffany i d'en Jett. El seu objectiu és parlar-lo amb certa soltura quan acabi 2009, i estic segur que, amb l'ajuda de tots, ho aconseguiran! Ànims! :-)


Sincerament et diré que, malgrat haver llegit sobre el lloc i tal, no tenia molt clar què esperar-me, de Malàisia. Per una banda, és segurament un dels països més desenvolupats de la zona (per no dir el que més), i per altra banda, és intrínsecament asiàtic. Així que estava realment encuriosit. La primera primera impressió no podia ser més simpàtica: aquest és el bus que ens portaria des de l'aeroport fins a la ciutat, demostrant un cop més que som més que un club.


Una fatal fatalitat, però, va fer que el bus deixés de funcionar a pocs metres de la nostra destinació (uns 500). No sé si això és simbòlicament positiu, pel nostre club, però el que és segur és que és, com dèiem, eminentment asiàtic :-)

Teníem un hotelet més o menys reservat, des de casa, i es diu Wheelers Guest House, al bell mig de Chinatown. Quan dic que estava més o menys reservat vull dir que, quan vam arribar, no tenien lliure l'habitació que volíem, i ens van acabar encabint en un dormitori amb dos lliteres. Això si, per canviar-nos al dia següent al que volíem.

L'hotel és clarament curiós. El porten una colla de travelos prou simpàtiques (alguna força imponent, en el mal sentit de la paraula, més aviat), i aquesta superfemenitat es veu en la sobredecoració de plantetes, floretes i animalons que ocupa l'entrada. Cute.


La primera habitació era més aviat ronyosa, però la segona estava més que bé, pels 40 Ringgits que pagàvem (5 Ringgits = 1 Euro, és a dir, en aquest cas, 8 euros). Evidentment no és que fos luxosa, però vaja, que fantàstic. Oposat al llit doble, una llitera per en Jett, i la superior d'armari :-)


Estarem a Kuala Lumpur 5 nits, així que és hora de desempaquetar la motxila... per descobrir tristament com de víctimes del segle XXI que som.


El nostre hotel està a, potser, la zona més animada de la ciutat, Chinatown. I l'artèria principal n'és Jl Petaling (Jl vol dir carrer), que quan cau el sol es converteix en un mercat on venen les més autèntiques imitacions de tot allò que t'imaginis. A en Jett, això, no sembla divertir-li gaire.


Però bé, després d'introduïts i instal.lats anem a posar-nos en situació. Malàisia, i especialment Kuala Lumpur, és una barreja de cultures excepcional. I si ens esperàvem una espècie d'India, en quant a caos, olors i brutícia, ni molt menys. És un lloc força net i civilitzat, i ni els botiguers ni els taxistes et coaccionen perquè utilitzis els seus serveis. Està clar que l'economia, aquí, és bastant més còmode, i possiblement no en ténen la mateixa necessitat. Els preus són molt barats, de totes maneres.

Les cultures que conviuen envejablement aquí són, majoritàriament, la xinesa, la índia, la malaia (que són musulmans) i la occidental (amb una comunitat força gran, i moltes tendències en tothom).

Comencem per la xinesa, potser la més colorida i la que, de bones a primeres hem notat més (tenint en compte que estem basats a Chinatown, es clar). L'any nou xinès és a finals de gener (nosaltres el passarem a Indonèsia, i no tinc clar si es viu d'alguna manera especial, allà) i els preparatius són frenètics. Des dels temples, amb les seves decoracions habituals i plens d'activitat amb gent que prepara ofrenes i demés històries.


I al carrer, les botigues s'omplen de vermellor per vendre les més brillants decoracions, totes elles fetes de paper. La veritat és que dóna un atac de color interessantíssim. Per considerar certament un arbre de nadal alternatiu l'any que vé!


On hi ha una comunitat xinesa important, es clar, hi ha menjars, com a mínim, curiosos. Encara no hem explorat la cosa pròpiament, tot i haver anat a un parell de restaurants sense ni un sol occidental i havent viscut experiències prou autèntiques. Podem veure per exemple aquesta paradeta de carns dessecades, amb tot de criatures avines penjants.


Malàisia, com tantes d'altres zones, també va ser un protectorat britànic durant uns anys, anys en els que van col.laborar, entre d'altres, amb algunes cases colorides una mica atrontinades, avui en contrast amb nous desenvolupaments.


La ciutat, també, està plena de mesquites, ja que, com hem dit, la població malaia autòctona és musulmana. Veurem això amb més detall, probablement, al proper post (si nois, he decidit que li dedicarem un parell de posts a Kuala Lumpur, si no vull que l'acumulació de fotos sigui espectacular). De moment, conformem-nos amb aquesta petita mesquita plena de fidels intentant escapar-se de la calor.


Perquè fa calor, però, de moment, no tanta com et podries esperar d'una zona absolutament tropical (merament 500 quilòmetres al nord de l'equador) en plena estació de pluges.

Si abans dic que parlarem de les mesquites amb més detall al proper post, el mateix farem amb la destacada comunitat índia. De moment, conformeu-vos amb el coneixement de que hi és, i grossa, aquesta comunitat.

L'estat de Malàisia com a tal només existeix des del 1957, quan la Malàisia peninsular, anomenada històricament Malaya, es va independitzar a tots els efectes de Gran Bretanya. L'any 1963 se li van ajuntar els estats de Sabah i Serawak, a la illa de Borneo, així com la ciutat de Singapur. En aquell moment va néixer Malàisia tal i com la coneixem ara, amb Singapur independitzant-se pocs anys més tard.

La conmemoració d'aquesta independència és a la Merdeka Sq, (plaça de la Independència), amb la clàssica bandera inmensíssima, un espai inmens amb pinta de desfilades comunistes, però on hi fan concerts i concentracions vàries, i aquest interessant edifici que n'ocupa tot un cantó. Em pensava que era l'ajuntament, però va resultar ser el palau del sultà, quan hi havia sultà. Ara s'utilitza com a edifici guvernamental.


Donem-li un cop d'ull més d'aprop, a aquest palau, ja que la veritat és que és força guapo, mostrant una extranya i interessant barreja d'arquitectura colonial amb influències aràbigues.


Al fons de la foto anterior hi veiem la punta d'una torre de comunicació. És la Menara KL (que vol dir Torre Kuala Lumpur), i és, ni més ni menys, que la quarta torre de comunicacions més alta del món (després de Toronto, Shanghai i Moscú). Està curiosament enclavada enmig d'un pedaç de selva tropical just al mig de la ciutat i és, ja us ho dic, alta de collons.


El pirulí també té certes influències aràbigues molt atractives.


Ara, això si, el volen convertir en una espècie d'atracció turística desmesurada. Per començar, pretenen que paguem 40 RM (els mateixos 8 euros que ens costa l'habitació) per pujar (cosa que va pagar Rita, es clar), i està envoltada d'extranyes trampes turístiques, com un parc invernal de nadal (!!), simuladors de formula 1, o una espècie d'exposició d'animals exòtics, que tenia aquesta absolutament encisadora Bull Frog com a reclam.


La multiculturalitat i l'excepcional convivència entre aquestes cultures, que es porten admirablement bé entre elles malgrat un passat difícil, es pot veure millor que enlloc als restaurants. En aquest restaurant malai, per exemple, hi podem veure tants indis i xinesos com malais mateixos, i sembla que no ténen cap problema. Si nosaltres tinguéssim algun restaurant amb totes aquestes inscripcions, m'agradaria veure a) quanta gent hi aniria; b) quan tardarien a haver-hi manifestacions perquè el tanquéssin.


Posem doncs com a exemple gastronòmic d'aquests primers dies aquest mateix restaurant, on en Jett es va retrobar amb la seva adorada cuina d'estil indi, i jo em vaig fotre un festí carnívor com feia temps i temps que no em feia. I si voleu que us digui la veritat, ja em sembla bé mantenir una dieta majoritàriament vegetariana. Com a nota, el menjar malai és força semblant a l'indi (basat en curris i arròs) però amb una introducció de carn i peix que no es porta gens a la Índia.


Un parell de fotos perquè no ens oblidem que estem 100% a l'Àsia (que les coses són tan netes i civilitzades que de vegades no t'ho penses).


I que no falti! Els carrers del darrere no estan tan nets, ho hem de confessar.


Com que estem en estació de pluges no ens salvem de la típica tenmpesta de mitja tarda. En Jett, com sabeu, de vegades és una mica delicat, i si hi ha una cosa que no suporta és estar brut en qualsevol sentit. El fet de tenir les sabates molles feia que sorra i d'altres demés se li enganxéssin, cosa que el treia de polleguera i el feia córrer, amb infantil innocència, cap a qualsevol bassal per rentar-se-les.


Però ja sabeu com són els nens: comencen, s'envalentonen, i després no els pots parar. Així que l'orgia aquàtica va continuar.


Amb conseqüències totalment previsibles i, evidentment, queixes de fred i incomoditat durant la següent hora. Angelets!


Parlant d'aigua i d'en Jett, un interessant servei que només havia vist en documentals! Aquesta peixera plena de petits peixets d'aquells que et remouen la ronya dels peus! Ben sorpresos vam estar quan el nano ens va demanar que si us plau volia anar-hi. Avanti doncs.


I aquí veiem als curiosos peixets en acció. Quan penses tot el que aquests peixets han menjat, dubtes una mica de la sanitat d'aquesta pràctica, i més quan, de tant en quant, en veus algun de mort flotant per allà. Però vaja, el que no mata engreixa! (em sembla a mi que la podrem aplicar força vegades, aquesta frase, durant aquest viatge!)


Però si hi ha alguna cosa que tothom coneix, de Kuala Lumpur, i que era també la única que jo coneixia abans de preparar aquest viatge, són les espectaculars torres Petronas. Aquí les tenim.


Fins que es va construir Taipei 101 a la capital de Taiwan (que per la seva banda serà també superada pel Burj Dubai tan bon punt aquesta acabi), les torres Petronas eren els rascacels més alts del món. Encara avui són les torres bessones més altes. Són la seu central de la companyia nacional de petroli Petronas i són, ja us ho dic, altes de recollons i un rato espectaculars. Que no faltin les banderetes!


Si que són altes, si. No us sabria dir quants metres fan, ara mateix, però són, segur, lo més alt que he vist mai. Ni Empire Estate ni fòsties.


I sincerament, quan les havia vist en foto anteriorment no les trobava gaire res especial (tot i que a mi m'agraden, els rascacels). Pues a la vida real són per caure's a terra. Fetes d'aquest acer intacable que es porta a les cuines, imposen lo seu. A més, al voltant hi ha un parc perfectament preparat per l'enmarcació de les torres, amb lo qual encara imposen més.


Ens hi vam quedar una bona estona veient-ne els canvis de llum.


Diuen que estan inspirades en l'arquitectura àrab. Jo no ho tinc molt clar, que m'ho recordi massa... què en penseu, vosaltres?


Ìnteressant foto bola, amb els nostres jetos, una mica de pluja tropical, i les torres a la cantonada superior dreta.


Tot el pis inferior (vaja, els quatre pisos inferior) són un centre comercial de botigues internacionals de cert luxe. Per preparar l'any nou xinès, una noia tocant el xilofòn enmig de la vermellor.


Em sabria greu fer-me pesat, però és que aquestes torres són un d'aquells "landmarks", com el Taj Mahal o la Sydney Opera House, als que no pots parar de fer-lis fotos. Decepcioantment, per la part del parc al darrere, una de les il.luminacions no semblava funcionar del tot bé.


Però la part del davant, de nit, és senzillament impressionant. Tres visions per convèncer-vos.


Clar que si.


I aquesta és probablement la meva preferida. Espectcaular.


Evidentment, davant d'aquest tipus d'edificis és quan comences amb les fotos xorres. I hauríeu de veure la quantitat de fotògrafs xorres i fotografiats xorres que s'alineaven al nostre costat. Però què coi! És divertit, no? I gratis!


Quan l'agafes així, no fa faltar apuntar la falicitat de la cosa. Segur que més d'un ja ho havíeu pensat.


I ens despedim d'aquest post en meitat de la nostra estança a Kuala Lumpur amb un pelut (per la meva part) i brillant (per part de la Tiffany) somriure. Sabreu valorar que no hi posi un centenar de fotos, en aquest post, i millor partir-ho una mica.


Al proper post, us avanço una mica el que volem veure durant els següents dies a Kuala Lumpur: coves sagrades índies, mesquites, jardins i potser algun museu. Una mica més de Chinatown i menjars i caràcters per un tubo.

Moltes gràcies doncs per la vostra atenció i fins la propera!

Ps. I no, que no me n'oblido. Moltes de moltíssimes gràcies a tots aquells que heu col.laborat amb les vostres donacions!! Que sapigueu que una part de vosaltres també està viatjant amb nosaltres!! Una abraçada sinecera i de les grosses! :-)

Saturday, January 10, 2009

El Bert se'n va d'Austràlia (una mica estressat)

Totes les etapes acaben un dia o altre, en aquesta vida, i la nostra etapa a Austràlia (o si més no, aquesta etapa a Austràlia) s'acaba ara. Com heu pogut anar veient a través dels posts d'aquest any, ha sigut una experiència certament interessant. Austràlia és inmens i té moltes i molt diverses coses per oferir. Durant aquests 12 mesos hem fet el que hem pogut per veure'n el màxim possibles, i la veritat és que no puc sino estar satisfet.

Ara és hora de mirar endavant, cap a les noves etapes que se'ns presenten. En primera instància, un viatget de 3 o 4 mesos pel sudest asiàtic, que segur que ens aportarà encara més ensenyances i experiències. Comentarem com serà aquest viatge exactament al final d'aquest post. Finalment, però, la nostra destinació final serà Catalunya, i concretament Granollers. Després d'uns dos anys i mig d'absència, serà ja hora de tornar a la ciutat que em va veure néixer i créixer (!), aquest cop amb acompanyament. No podem dir que serà una tornada definitivapersempre, que sempre és difícil de dir, però segur que ens hi estarem un quant temps... ve de gust, a nosaltres també, tenir un lloc estable on estar-nos, almenys, com dic, per un temps!

Però anem a parlar del que ens ha deparat aquesta última setmana de preparacions, estressos i despedides.

Vam tornar tot emocionats de la nostra escapada pel centre d'Austràlia i per Sydney per donar-nos de morros davant la crua realitat: no havíem pas fet els deures en segons quines coses. I la més important (i més rentable monetàriament) era vendre el cotxe. El cotxe ens havia costat uns raonables 2000 euros un any enrere, i tenint en compte la crisi i la devaluació del dòlar australià respecte l'euro, n'esperàvem treure pocs menys de 1000. Fa pena, desfer-nos del cotxe que tan feliçment ens ha servit durant tot l'any, però després de descartar la idea de conduïr-lo a través de tot el món, no ens queda altre remei que vendre'l.


I amb una setmana per davant, la cosa no ha funcionat tan bé com esperàvem. Finalment, després de que els compradors no hagin aparegut amb la passió que esperàvem, i abans que enriquir a algun compraventista de cotxes, se l'ha acabat quedant en Glen per uns 500 euros (!), amb la intenció de que l'acabi heretant el seu germà.

Aquí tenim a en Glen i a mi consumant el nostre pacte, i efectivament entregant-li el control de les claus.


Gràcies Glen, i moltes gràcies cotxe! El teu record i la teva presència en tantes i tantes fotos no serà fàcilment oblidada! Aquí els tenim allunyant-se de la nostra vista per última vegada! Quina emoció, eh!


Durant els empaquetaments clàssics previs a la nostra marxa, vam topar amb la revelació de que havíem d'enviar (encara) una altra maleta cap a Catalunya, amb robes, llibres i d'altres trastos imprescindibles per començar la nostra nova vida. Ho hem fet mitjançant correus i el seu sistema de Sea Mail, el més lent de tots, i que garantitza l'arribada a la seva destinació en un periode de 3 mesos. Em sembla força fascinant que un paquet pugui no perdre's en 3 mesos d'esperes en ports de ves a saber on. Em sembla molt més fàcilment entenible que la maleta es posi en un avió, directe, i arribi a la seva destinació demà passat... però tres mesos..! ja veus!

Seguim... aquest cop estem siguent uns tios responsables per partida doble. En primer lloc, tenim, per primera vegada, assegurança de viatge! Ajuda que els senyors de Worldnomads (http://www.worldnomads.com) ens la facilitin. En segon lloc, ens hem fins i tot vacunat!! Si, ja sé que sempre t'has de vacunar i tal, però mira escolta, som una mica deixats en aquestes coses. Però aquest cop, degut a les probables visites a selves i d'altres zones rurals de cert risc, ens hem vacunat d'Hepatits A i Typhoid. I les vacunes, redéu, valen un ull de la cara!!

Pel cantó bo, l'infermera que ens les va administrar no ens va fer gens ni mica ni góta de mal (i mira que sóc sensible, per aquestes coses!)


I enmig de tot plegat, en algun moment o altre d'aquesta setmana (o em temo, a l'avió de tornada de Sydney) he perdut el meu barret! Amb el que m'agradava, aquest barret!! :-(

Hem de dedicar un petit raconet a agraïr de tot cor i amb totes les nostres forces la generosíssima hospitalitat d'en Bill i la Virginia. Hem utilitzat casa seva com a casa i com a base durant tot aquest any, i no hem rebut ni tan sols una paraula de queixa. Per retornar-lis com un 0,002 per cent, d'aquesta generositat, els vam convidar a sopar l'altre dia. Vam anar a un indi sorprenentment exquisit, i ens vam posar les botes, ni més ni menys.

En aquesta foto, la Virginia es queixava de que no sortia massa bé, així que he decidit dissimular-la una mica. En Bill sembla molt més satisfet, i l'aparició de la pintura del darrere és completament inintencionada!


Moltes gràcies, Virginia i Bill! Ens veiem de nou a Catalunya! :-)

El nostre últim dia el vam dedicar a anar a dinar al casino amb els omnipresents Linda i Glen. Recordem que aquest dinar és un bufet lliure inmens per uns 12 euros. Confessaré que la primera vegada em va semblar un triomfasso, però ara que ja hi hem anat com a mínim quatre cops, ja em sembla una mica avorrit, ja que alguns plats estan molt bé, però d'altres no ho estan tant.

De totes maneres més val difrutar-ho!


Un dels grans atractius del bufet és l'espectacular selecció de dolços i demés. N'hi ha tants i tenen tan bona pinta, allà presentats als mostradors, que acabes omplint-te el plat de forma exagerada i incomprensible. Amb raó llavors la feina és teva per acabar-t'ho.


De totes maneres això de la sobrealimentació sembla que va bé per desenvolupar la força hercúlia de l'amic Jett.


Recordeu que us deia unes línees més amunt que havia perdut el barret? Doncs inexplicablement, el vaig trobar al cotxe del Bill, per la meva infinita felicitat. I dic inexplicablement, perquè tant ell com jo vam buscar-lo amb escreix, el barret, al seu cotxe, i no el vam veure pas. Misteris... però misteris agradables, com a mínim!

Vaig estar molt content al retrobar-lo, creieu-me! :-)


Aquí al mig, per fer bonic, una foto de la polivalent arrecada de la Linda, que canvia de color segons el que hi hagi al voltant...


Tots ens despedim de tots, i evidentment en Hett també s'ha de despedir dels amics que ha fet aquest any... en Ryan, l'Scott... ha sigut una mica extrany perquè, estant enmig de vacances escolars, n'hi ha alguns que ja no els ha vist des de fa un parell de setmanes. Aquí tenim a en Jett i a l'Scott demostrant tot el seu... ehemm... atractiu...


Una de les coses que trobaré a faltar, d'Austràlia, és la seva impressionant profusió de vida animal just a tocar. Un parell d'experiències reptils en aquests últims dies:

Primer, aquesta colla de sargantanes del tipus que més abunda per aquí, acumulant-se sobre la finestra per algun motiu misteriós.


L'altre és aquest simpatiquíssim llangardaix bluetongue que s'ha anat passejant per casa aquests últims dies. De lluny sembla una serp, perquè té unes potes molt petites que gairebé no es mouen. No hi va haver manera d'enganxar-lo, però es diu bluetongue per la brillant llengua blava que es gasta, el colega.


Trobarem a faltar més coses, segurament, però no hi ha temps per pensar-hi, ja que de seguida estem embarcats en aquesta nova aventura.

Així que volem cap a Àsia. En un principi pensàvem anar força a la babalà, però en aquesta extranya última setmana hem vist tot d'ofertes a les que no ens hem pogut resistir, així que finalment, tot i que flexible pel mig, ja està tot tancat i barrat. I el nostre recorregut serà el següent:

El dia 11 de gener, volem amb Air Asia (la companyia que ens solucionarà tot el viatge. Volen a tot arreu i a preus molt competitius) des de la Gold Coast fins a Kuala Lumpur, a Malàisia. Durant la setmana següent estarem entre Kuala Lumpur i Melacca. Ciutat asiàtica amb vocació de futur i antiga colònia holandesa amb herència xinesa.

El dia 18 de gener, volem de Kuala Lumpur a Padang, la principal ciutat de la illa indonèsia de Sumatra. Aquesta illa és molt rural i salvatge, i promet ser un dels grandíssims highlights del nostre viatge. Llocs on pararem, en principi, el propi Padang, Bukkittingi, Danau Maninjau, Danau Toba, Berastagi, Bukit Lawang i Medan. Des de selves a orangutans, llacs i volcans.

En un principi volíem creuar de nou cap a Malàisia en vaixell, però finalment, per exigències del visat indonesi i per temes de preu, hem decidit agafar un avió des de Medan a Penang, altre cop a la Malàisia peninsular. Això passarà l'11 de febrer, la qual cosa ens donarà 3 bones setmanetes per explorar Sumatra mitjanament bé.

De nou a Malàisia, doncs, ens centrarem a la illa de Penang, amb la històrica ciutat de Georgetown, i la idílica illa tropical de Langkawi, totes dues a la costa oest. No anirem a la costa est perquè durant aquests temps estaríem enmig del monsó, així que no val la pena arriscar-se.

Creuarem cap a Tailàndia per terra, i visitarem les costes i illes del sud (Krabi, Phuket, Ko Samui, Ko Pha Ngan, Ko Tao...) abans de fer la nostra ruta cap a Bangkok.

I aquí és on els plans han canviat una mica... abans de que tinguéssim tots els vols tancats teòricament aniríem tirant fins a Cambodia, per acabar tornant a Bangkok i buscar-nos la vida de tornada des d'allà. Però ara el que passa és que tenim un vol des de Phnom Penh, capital de Cambodia, de nou fins a Kuala Lumpur, el 21 d'abril. D'aquesta manera tenim, més o menys, dos mesos per explorar Tailàndia i Cambodia, i que fins i tot podríem considerar la oportunitat d'afegir-hi una petita part de Laos, està per veure. En tot cas, segur que a Cambodia rendirem l'homenatge que es mereix als magnificients Temples d'Angkor, i als recents horrors portats pels khmers vermells, que segur que encara estan força presents a tot el pais.

Un cop de tornada a Malàisia, després d'un parell de nits, vé l'estrella de la cosa, i la causa del canvi de plans. La bona gent d'Air Àsia vola des de Kuala Lumpur fins a Londres per 215€!! I com que segur que no trobaríem res millor, i pràcticament segur que no tindríem més pasta com per continuar cap a la India i demés com pensàvem en un primer moment, hem decidit que era lo que calia fer. I tenim un vol el dia 23, bonic dia de la diada, que ens portarà de nou a Europa. I amb el petit salt des de Londres a Girona, ja ho tindrem tot fet. Tornarem a trepitjar Catalunya el 24 d'abril!

Biscaaa!

En aquest petit mapa, podem fer-nos una petita idea de com anirà el nostre recorregut. És possible que l'anem canviant sobre la marxa, però per fer-vos una idea... (em suposo que ja sabeu on són Austràlia, Londres i Barcelona, així que aquests no els he pas posat...)


Així que ja ho tenim tot agafat. Això vol dir que no ens haurem de preocupar perquè ens quedi pasta per comprar els bitllets de tornada. Ara, que potser és pitjor, és que ens haurem de preocupar que tinguem pasta per sobreviure fins que els poguem utilitzar, aquests bitllets :-)

Aquí les nostres motxiles pràcticament preparades i la nostra col.lecció de reserves d'avió pels amables senyors d'Air Asia, que hauran estat molt contents amb nosaltres! (i nosaltres amb ells, oju!)


Però de tot plegat, en parlarem meticulosament a tots els posts que segueixen des d'ara i durant els propers 3 mesos i mig!

Aquí us espero!

Per últim, toca parlar del concurs que vam anunciar abans de l'arribada dels meus pares, del qual ara mateix n'anunciarem el desenllaç. Sé que no és gaire sorprenent, ja que el títol del blog ja està canviat, però vaja... farem l'argumentació igual. La decisió no ha estat fàcil, i he de dir que jo mateix ja havia pensat en alguns dels noms que suggeriu. Abans que res, agrair als participants (Marina, Anna i Òscar) el vostre inestimable interès. Endavant!

He dubtat una bona estona entre les vostres suggerències. He de confessar que "El Bert torna a Catalunya", com suggeria l'Òscar, ja l'he pensat per quan, efectivament, torni a Catalunya, és a dir que aquest el deixarem per la pròxima etapa. La currada suggerència de l'Anna "El Bert ja no sap ni on és" té totes les raons positives que comentes, però, vulguis que no, aquest blog fins ara només ha tingut dos títols i llocs, Noruega i Austràlia, així que em sembla encara una mica prematur posar-li que no sé ni on sóc. En tot cas, em sembla un nom molt a considerar per un futur.

Així que finalment, anirem a lo senzill i descriptiu, i triarem "El Bert se'n va per Àsia". És contundent i segueix la línea marcada en el passat. D'aquesta manera, Marina, moltes felicitats! El premi és teu. En un futur proper el meu secretariat es posarà en contacte amb tu per fer-te entrega del premi.

I als altres dos, moltes gràcies per participar! Us encoratjo a que ho seguiu fent!

Pel que fa al títol de les sèries, agafaré la idea de l'Òscar "me'n vaig cap a casa", i donant-li un joc de paraules barbàric, en traurem "Nem hàsia casa". I així es titolaran, començant pel proper post.

Això és tot, doncs. Farewell Australia, moltes gràcies per tot. Esperem tornar en un futur a mig termini. Mentrestant, em miraré tot el relacionat amb aquest país amb un interés personal i especial.

I a tots vosaltres, doncs moltes gràcies per haver seguit aquesta etapa del blog, i us convido a continuar-lo seguint en aquestes noves destinacions. No repetiré el que va passar quan vam anar a la Índia l'any passat, que és tenir una vintena de posts per escriure al tornar a casa. En aquesta ocasió, aniré escrivint sobre la marxa i publicant així que les circumstàncies m'ho permetin.

Ale doncs! Bon viatge i molta sort!!

I perdoneu per aquest post a la vella escola amb molt de text i poques fotos! És per compensar els anteriors! ;-)