Saturday, January 03, 2009

Pepins a Austràlia I: Retràs i goldcostisme nadalenc

Doncs ja tenim aquí als meus senyors papes. I no ha sigut una tasca fàcil! Us explico: el seu vol els portaria de Barcelona a Frankfurt, i allà n'haurien d'agafar un altre per fer el terrorífic i llargíssim trajecte Europa -> Austràlia. Però sembla ser que aquest primer vol fins a Frankfurt va sortir amb retràs, i no van arribar a temps d'enganxar l'enllaç. Així que, ves per on, es van quedar atrancats a la ciutat alemanya durant 24 hores, fins que van ser col.locats al següent vol. Una visita gratuïta a la ciutat de Frankfurt, que tampoc està malament, però un dia menys a les austràlies, que farà que tot quedi, encara, una mica més apretadet.

Però finalment, sense més contratemps (si no n'hi va haver prous) van acabar arribant, donant lloc a totes aquelles retrobades emotives paterno-filials en aquells casos de separació durant un bon temps (en aquest cas més d'un any, no està mal).

Sé que em repeteixo, i molt, però tornarem a fer un petit recordatori del que passarà durant aquests propers dies, que seran relatats al llarg de tres posts. El primer (aquest) transcorrerà a la Gold Coast, instal.lats a casa i amb petites visitetes a les rodalies. El senyalat i calurós dia de Nadal també tindrà lloc aquí, més familiars que mai.

El dia després de Nadal volarem cap al centre vermell d'Austràlia, per visitar Alice Springs (la ciutat més gran del centre) i el fablat i sagrat Uluru. D'això en parlarem al proper post.

I finalment, arribarem a Sydney i al tercer post el dia 29 de desembre, disposats a passar-hi el cap d'any. Tots sabem de la fama del cap d'any a Sydney, amb els seus focs artificials espectaculars i demés. Pues allà estarem per relatar-vos-ho en primera persona. De res.

Els meus pares marxaran el dia 2 de tornada cap als freds de les catalunyes, i nosaltres farem el mateix de nou cap als nostres últims dies a la Gold Coast i a Austràlia. Serà l'11 de gener quan, amb tot empaquetat i preparat, tornarem a enganxar la carretera amb destinació Malàisia i más allá.

Pues aixòs. Som-hi.

Dèiem que els meus papes van arribar sense especials contratemps de bon matí. Demostrant la tradicional fortalesa que caracteritza la nostra família (a part d'un privilegiat intel.lecte i una bellesa sense igual), no van no tan sols notar el tan temut jet lag, i després d'un bany reparador ja ens estaven fotent pressa per anar a veure coses. Aquí els tenim rebossant activitat pels voltants de casa.


El primer que vam fer va ser procedir a ensenyar-los el gran atractiu de la zona inmediata on vivim, atractiu que, imperdonablement, ens vam oblidar d'ensenyar-lis als nostres il.lustres visitants Òscar i Patry uns pocs mesos enrere. Estem parlant, com no, de la colònia de rat-penats veïna. Aquí els tenim descansant com es mereixen.


I aprofitant els nous zooms dels que disposem, pues aquí un dels amics rat-penats en detall.


Com que finalment vam gaudir d'un dia menys a la Gold Coast del que teníem inicialment previst, vam haver de comprimir les visites una mica. Coolangata, Burleigh Heads i Surfers Paradise van servir d'exemples del que pot oferir aquesta costa que tan amablement ens ha acollit durant aquest últim any. Aquí, l'skyline de Surfers Paradise des de la platja de Burleigh Heads. Ja he dit més d'un cop que Burleigh Heads és possiblement el meu enclavament preferit, de la Gold Coast.


Aquí la Tiffany tota feliça i en Jett practicant danses amb un pal. Mai se sap el que et depararà, la vida, així que més val anar preparat i aprendre el màxim d'habilitats possible.


I els meus senyors pares exercint d'avis adoptats amb saber estar. Clar que si.


Aquest senyor ibis, un dels ocells urbans més comuns aquí a Austràlia, té un porte bastant elegant. És per això que es mereix un raconet en aquest post.


Tot i que ja m'hi he anat acostumant durant aquestes últimes setmanes, segueix semblant curiós el tema del nadal i l'estiu. Veure un avet de nadal tot decorat amb motius hivernals enmig de la calor i la gent amb roba de platja és si més no interessant. Es veu que no fa gaires anys que van decidir eliminar el típic rostit anglès del menú de nadal, i espero que no tardin gaire a trobar una versió estiuenca més adient de tot el tema decoratiu.


Per la nit, quan es va fer fosc, els pares de la Tiffany van insistir a portar-nos a un tour per les cases il.luminades de les rodalies. Un tour interessant per gent poc avesada a aquestes coses com nosaltres. A part de les cases que ja vam destacar al post passat, en vam descobrir també aquesta, que tela.


I aquí una foto de germanor colorida australo-catalana. No fa falta dir que uns amb altres no s'entenien massa. Es clar que això, de vegades, no és necessàriament negatiu :-)


El nostre segon i últim dia de turisme per la zona va estar dedicat a Brisbane. Degut a la sobtada manca d'un dia, vam haver de descartar visites a les muntanyes o a algun parc amb animalons autòctons. Brisbane ens va donar la benvinguda amb el seu atractiu skyline, i un riu una mica enmarronat.


I com a la Gold Coast, es clar, anem sobrats de decoracions nadalenques. No repetiré les meves refelexions d'abans, però podria. Aquest edifici del darrere era originalment la seu del Tresor de l'estat de Queensland. I actualment és un casino. Així que no ha canviat massa de funció, tampoc. No sé si n'hem parlat massa abans, d'això, però l'estat de Queensland es caracteritza negativament per ser exageradament aficionat al joc, ja sigui en casinos, en curses de cavalls, o en tragaperras. Malament.


Continuant amb edificis històrics, aquest és l'ajuntament. Fins que es va construir l'Opera de Sydney, als anys 70, aquest havia sigut l'edifici més car de la història d'Austràlia. Ni més ni menys.


Els motius d'aquest preu els podem veure en la grandiositat d'algunes de les sales, com aquesta sala de ball que en Jett i la Tiffany aprofiten per moure's en ritmes imaginaris (efecte captat subtilment en la borrositat de la foto). Així sempre podran dir que han ballat a la sala de ball de l'ajuntament de Brisbane.


Un dels quès d'aquest ajuntament és que pots pujar gratuïtament a la torre, per gaudir d'unes teòricament notables vistes de la ciutat. El problema és que el bo d'en Jett té pànic a les altures (i una mica de comèdia), així que el nano, tot i estar protegit per un vidre de mig pam i columnes de la hòstia, s'anava aguantant a la part interior.


I aquesta església, des d'aquí dalt, sembla extreta del SimCity.


Li vam anar a donar un cop d'ull, a l'església, ja que el meu pare n'és especialment aficionat. De dins tampoc era massa res de l'altre món. Per això tant en Jett com la Tiffany, per saciar les seves inquietuds espirituals, es van dedicar a llegir la biblia, amb un interès que posaria remolón a qualsevol capellà. Clar que si.


Brisbane té un carrer peatonal que travessa tota la CBD (recordem, el Central Business District en aquestes ciutats anglosaxones de nova planta, i que no és gaire gran, en aquest cas) de punta a punta. I el carrer és plè d'atractius típicament peatonals. En Jett va quedar fascinat amb el senyor de Chaplin, que la veritat és que tenia el seu encant.


Brisbane, com a capital de Queensland, amb els seus pràcticament 2 milions d'habitants, té la seva bona quota de rascacels.


Barrejats ocasionalment amb alguna obra neogòtica, formant aquests contrastos inevitablement atractius.


Al ser una ciutat travessada per un riu meandrós, és inevitable que estigui plena de ponts. El més representatiu, l'Story Bridge, que si bé no ho és tant com d'altres ponts australians, pues també té el seu què.


Porto més de 10 fotos de Brisbane i els meus pares encara no han sortit. Confirmo que van venir, i ho demostro amb aquesta sèrie. Després d'una caminada d'aquestes generoses enmig de les moles de formigó de la ciutat, què millor que una paradeta als jardins botànics, on hi ha bancs que inciten al festeig, això si, sense tocar-se gaire.


El meu pare i en Jett la veritat és que es porten força bé, i a tots dos els hi agrada força fer el pallasso quan s'hi posen.


Tal i com podrem veure en aquesta petita competició de divisme. Per començar, aquí tenim a en Jett amb el seu primer intent des d'un segon plà.


El meu pare reacciona sense tregua.


Però en Jett contraataca amb un atac insuperable.


I en Jett guanya per KO tècnic i retirada del meu pare, incapaç de superar aquesta última exhibició. Aquí veiem a en Jett aixecant un premi poc convencional: un extrany fruit fustós i pesat, que mai no vam arribar a esbrinar què era.


I no n'hi va haver prou amb aquesta humiliant derrota moral, que també es va produir una pallissa física als parterres dels jardins, amb llançament de croc inclòs. Si és que s'ha de veure, n'hi ha alguns que no queden mai satisfets.


Feta la ruta turística clàssica, vam anar a sopar a la zona més de festa, a Fortitude Valley. Us dic això perquè, tot buscant aparcament (amb alguns problemes) el vam acabar trobant just davant d'aquest interessant "The Miro 41", un edifici d'apartaments amb temàtica mironiana.


Fortitude Valley és adjacent a l'inevitable Chinatown, amb les seves llumetes vermellenques.


Tot i que no va ser en un xino, on vam acabar sopant, sino en una espècie de pizzeria decidida per en Jett (per aquestes coses de la condescendència d'avis que els meus pares disfruten com qualsevol altre), amb una decoració de terror infantilment efectista. Aquest paio pintat a la paret, però, no estava gens malament. I les pizzes, ves, tampoc no ho estaven.


I acabem el brisbanisme allà mateix on l'havíem començat, en aquell mirador des d'on tiràvem la foto matinera de mes amunt. Boniques llumetes de civilització. No tinc problema, al contrari, amb aquestes masses de rascacels... crec que dónen força el pego, sempre que estiguin concentrades en zones concretes... el problema vé quan estan repartits aquí i allà destrossant l'harmonia de les coses. Total, que molt boniques, les llumetes.


De tornada, i ja al costat de casa, una sorpresa d'aquelles descomunals pels nostres visitants. Satisfent tot tipus de mites de les austràlies, una colla de cangurs s'anaven passejant pels jardins veïns, arrencant crits de delit i satisfacció entre els foranis. La veritat és que jo no n'havia vist mai tan a la vora de casa, de cangurs, i podem realment afirmar que va ser un cop de sort. Visca. La foto, inexplicablement, no ensenya gaire res, però vaja. Ja fa el fet.


I el dia següent, doncs, qui ho diria, era Nadal. És curiós això del Nadal, perquè cada subcultura el celebra un moment o altre. Per posar dos exemples, a Noruega, lo important és el sopar del 24, mentre el 25 no fan res de res. A Austràlia, en canvi, el 24 al vespre no significa res, i tot el tinglado familiar té lloc al 25. A Espanya, com ja se sap, i també per satisfer els mites, aprofitem qualsevol ocasió per fer festa i comilona, així que els celebrem tots dos.

La mare de la Tiffany es va llevar amb tot l'esperit nadalenc possible.


De bon matí, quan ens estàvem tots preparant per agrupar-nos al costat de l'arbre i procedir a tot el ritual d'obertura de regals, una veïna va trucar a la porta. Nosaltres, evidentment, ens vam pensar que venia a felicitar-nos el nadal com a bona veïna que és, però, al contrari, la dona estava més aviat nerviosa i escamada. Finalment va resultar que, mentre estava regant el seu molt cuidat jardí, es va topar amb una serp que la va espantar espantosament, i venia a la busca d'algun home valent (la dona es vídua i viu sola) per ajudar-la. I ostres tu, la serp era un tros de serp. Una pitó com una casa.


De totes maneres, és una serp absolutament inofensiva i crec que és una mica innecessari matar-la, però vaja, que per molt que les diguis les meves idees florejades de vegades cauen en sac trencat.

Després d'aquesta petita excitació matinera, doncs, tornem a les rutines nadalenques. Les dues germanes de la Tiffany, la Linda i la Wendy, amb gran part de les seves proles, havien de venir a passar el dia a casa, i entre tots plegats érem una bona colla. En conseqüència, doncs, el sota de l'arbre anava farcit.


Faré un petit incís per comentar fins a quin punt em desagrada la cultura dels regals tal i com està entesa en aquests moments, ergo: el 50% dels regals que "es" compren acaben en l'absolut oblit, ja que el comprador els ha comprat amb tota la bona intenció però un elevat grau d'aleatorietat. Així que el tema aquest dels regals siguent una sorpresa em semblen un despilfarro inútil del més alt nivell. Com a tal, proposo que de cara al nadal que vé (i als corresponents aniversaris al llarg de l'any) tots fem ús d'una wishlist, perquè tothom ens pugui regalar les coses que realment volem i/o necessitem. En breu posaré la meva en algun punt de la columna dreta d'aquest blog.

Acabem amb l'incís, i continuem amb els fets gràfics. Intentant no ser inútils en els nostres regals li vam regalar al Jett uns escacs de viatge, perquè el nano pugui desenvolupar les seves habilitats estratègiques en un joc que el noi ja li agrada i demostra certes habilitats. Després de mirar unes quantes botigues, en vam trobar uns en una espècie de magatzems barats. Aquí veiem a la Tiffany pregant que el joc fos magnètic, cosa que no teníem del tot clara. I al final... ho és però no gaire... menys dóna una pedra. En Jett, però, acostumat aquest any a tot d'indulgències i jocs per la Nintendo, no sembla trobar-ho especialment espectacular.


Com sabeu, deixem definitivament les Austràlies en un parell de setmanes, així que estava terminantment prohibit que ningú ens vingués amb la brillant idea de regalar-nos res gaire gros, com de vegades passa. Però tothom es va portar bé i la Tiffany, especialment, va estar molt contenta.


Entre els convidats estava el bo d'en Jack, que després d'un parell de pràctiques una mica dubitatives ja és el rei de la piscina, el tio. Tinguent-ne especial cura, la Kimmy, i pel darrere en Jarred.


El dinar de Nadal al mig de l'estiu consistia en una barbacoa d'allò més informal. Com dic més amunt, els rostits britànics ja han passat a millor vida, i ara els australians poden gaudir un dia més de les seves més ancestrals tradicions barbecúiques. Com que erem una quinzena, vam haver de repartir entre nens i adults, frustrantment siguent assignat a la taula d'aquests últims, mentre els nens s'ho passaven bé a fora. Pues vaja.


Acabo aquest post amb un parell d'escenes de remullada nadalenca. Primer, en Jett, amb tot el seu elegant posat, es treu l'aigua de la cara, mentre m'ho miro sospitosament.


I ben fet que faria en no confiar-se, perquè en un moment apareixia per agafar al pobre nano desprevingut i llançar-lo sense pietat. El tio, però, sembla no perdre la compostura.


I acabarem així, tant de sopetón, perquè el dia següent al matí molt de matí agafàvem un avió amb destinació Ayers Rock, al bell mig del centre d'Austràlia. Així que aquests primers dies havien sigut més aviat de preparació i superació de jet-lags. Lo de veritat comença ara, i els quatre protagonistes tindran el protagonisme que es mereixen.

Us espero allà, doncs.

Ps. El tema del concurs el solucionarem a la tornada d'aquest viatget. No us impacienteu els que heu participat i animeu-vos els que no ho heu fet!

Fins aviat! :-)

Monday, December 22, 2008

Un dia a les muntanyes i d'altres demés. Concurs nadalenc al final!

Hola nens i nenes!

Per quan llegiu això, els meus papes ja estaran aquí en procés de començar la seva excitant estada en aquestes terres australs tan caloroses.

Aquests propers dies, recordem, transcorreran de la següent forma: quatre dies aquí a la Gold Coast, incloïnt nadal i tota la seva parafernalia festiva i gastronòmica; tres dies més al centre d'Austràlia, on visitarem el llargament esperat Uluru i d'altres atraccions que prometen ser increïbles; i quatre dies més, per acabar, a la sexi Sydney, que casualment cauran en Cap d'Any. Així que serem presents en totes aquelles imatges de focs artificials que es veuen a les notícies d'arreu del món, per ser Austràlia el primer gran pais desenvolupat que entra al nou any (qui compta amb Nova Zelanda?).

Després d'aquests 10 o 12 dies de presència papal, enfrontarem els nostres últims últimissims dies com a residents de les austràlies, ja que el 12 de gener mateix marxarem cap a Kuala Lumpur, a començar una altra etapa de la nostra vida, que augurem, com les altres, absolutament exitosa.

De tot això ja en parlarem extensa i puntualment quan toqui, però està bé posar-nos en situació.

Durant aquests dies, com és habitual en aquestes últimes setmanes, tampoc han passat masses coses (o almenys aquesta és la sensació que tinc), però almenys, tenim uns pocs events que ens proporcionen uns quants documents gràfics per omplir post.

Deia a l'entrada anterior que una de les coses que teníem pensades fer era escapar-nos en excursió diària al proper Lamington National Park, a una horeta de cotxe, i àmpliament alabat per tothom. Però si bé nosaltres pensàvem que agafaríem un dia entre setmana qualsevol per aprofitar la nostra extranya rutina, finalment els pares de la Tiffany van proposar animadament que ells també voldrien venir, així que la cosa es va convertir en una excursió dominguera com una casa. Quines coses, eh?

Lamington té uns entorns semblants al que podrien ser Springbrook o Mt Tambourine, les altres zones de muntanya de les afores de Brisbane i la Gold Coast, i en resum té una retirada a totes aquestes àrees al voltant de les grans ciutats, utilitzades principalment per escapades diàries o de cap de setmana, plenes de restaurants i cafès amb encant i botigues d'artesania. En aquesta en concret, una diferència: una granja d'alpaques! Les alpaques, aquesta espècie de petites llames, sembla que són un animal de companyia relativament popular, aquí a Austràlia.

De fet, només en demanàven uns 150 euros, per adquirir-ne una, i estic segur que seria la sensació del poble! Us imagineu a un paio passejant a una alpaca pel carrer, al vostre poble? I si el paio fos jo? La bomba, vaja!


El Lamington National Park, com molts d'altres parcs nacionals per aquí, té vàries seccions. Nosaltres vam anar a l'anomenada O'Reillys. Només arribar als quarters generals vam poder comprovar perfectament com de diumenge que era, amb multitud de nens i gent en general a tot arreu. Una de les atraccions pels marrecs: l'alimentació de lloros de colorins.


Que ben simpàtics que són!


Aquest parc nacional consta bàsicament de bosc subtropical típic de la zona, amb totes les seves característiques habituals. Feia temps que no en trepitjàvem cap, i mira que hi havia una època que semblava que no en sortíem, pràcticament. Una de les coses que mola de la nostra nova càmera és el generós angle de lents que té, permetent-te agafar plans que mai se t'hagués acudit, amb l'anterior.


Aquest arbre d'arrels ramificades anterior és un dels clàssics, d'aquests boscos, així com les strangler figs, aquests arbres que creixen al voltant d'un arbre víctima i que l'acaben estrangulant i exterminant. Sona com cruel no? Pues ho són. I fan molta por.


Us ho heu cregut, eh, que l'arbre tenia mans? Va, us tranquilitzaré confessant-vos que les mans no pertanyen a l'arbre sino al bo d'en Glen. I és que aquest és un exemple de figuera estrangulador quan ja ha exterminat totalment el seu hoste. Aquest, al morir, es va desfent fins deixar només la figuera al voltant. Un foradot, vaja.


Si serà per plantes curioses, en aquests boscos subtropicals!


Si alguna cosa té de cert relumbró, aquest parc nacional, i que el diferencia d'altres semblants, és una passarel.la per damunt dels arbres, que et deixa veure tant el sòl com el sostre del bosc amb certa prespectiva. La cosa es sacseja una mica i així els no massa aventurers poden tenir una mica de sensació d'aventura, que ja està bé.


Hi ha un arbre en una de les puntes al que pots pujar per accedir a visions panoràmiques. Ara això si, com tinguis el cul massa gros, no passes.


Al mig hi ha una plataforma intermitja (d'aquelles que estan al mig), i una nova secció d'escales et porta fins a la plataforma superior, petita i estreta i, la veritat, des d'on tampoc es veu gran cosa. Aquí en Glen fent els seus últims esforços.


Aquestes plantes que creixen en espiral (com un vil espanta-sogres) són d'allò més atractives.


Un altre dels amics vegetatius habituals de la zona són els black boys, anomenats col.loquailment així pel seu tronc fosc i la seva copa esparrufada. Sembla que és políticament incorrecte, aquests dies, dir-lis black boys, tot i que a mi no em sembla pas ofensiu. En tot cas, no n'hi direu pas, de black boys, doncs.

Aquests, en concret, sembla que han anat creixent esparrufera fins a obstruir el camí, així que s'han merescut un petit restyling.


Són interessants de mirar així de prop aquests black boys. Estic pràcticament segur que si t'hi fixes bé hi has de veure alguna figura en 3D.


Al final d'un dels caminets del parell que vam fer (no sigui qüestió de cansar a la familia) arribem a una plataforma miradora. Aquí tenim a tota l'expedició, excepte en Jett, que es va quedar esperant-se durant 10 minuts fàcil uns 20 metres amunt del camí, argumentant que no fent aquest trosset reservava forces per la tornada. Són curiosos (i una mica irritants) aquests crios.


Lamington forma part del Great Dividing Range del que ja hem parlat alguna altra vegada, i que és la serralada que s'estén paral.lelament a la costa durant pràcticament tota la llargària de la costa est. Des d'aquest petit mirador, anomenat Python Rock, hi podem veure algunes de les muntanyes adjacents.


I també alguna cascadeta per allà amagada. Amb les pluges que s'han gastat aquests últims dies, ja hagués pogut anar fins i tot més plena.


I aquesta va ser la nostra experiència (de mig dia llarg) a Lamington. I mira, ja va estar bé :-)

A partir d'ara, els altres demés de relleno.

En aquesta casa ja sabeu que la Tiffany i el Jett són vegetarians, i els pares de la Tiffany no mengen carn, però si peix. (I jo la veritat és que n'he menjat ben poca, de carn, aquest any, i no em sap gens de greu). Normalment els menús són vegetarians, però de tant en quant (especialment si en Jett no hi és) cau algun plat de peix. I és clar, com que la Tiffany no en menja doncs hi hem de trobar un menú substitutiu, com per exemple un parell de xocolatines. I ella tan feliça.


Fa uns quants dies que teníem la nostra família sim virtual força abandonada. Els que ho recordeu recordareu que els nostres esforços es centraven en que la petita Cookie creixés amb garanties i amb el valor i les habilitats d'afrontar el món competitiu d'avui. Doncs bé, la petita Cookie ja no és tan petita i s'ha convertit en una adolescent de vestit curt i aspiracions matrimonials. I com no, sempre hi ha moscons disposats a aprofita-se'n, de la seva innocència. En aquest cas, un tal Gunter Fachs (quins pebrots de nom, i quina pinta d'abusanenes que té), que la Cookie va portar a casa mentre no hi érem. Amenaçadorament cap als ulls d'un pare preocupat com jo sóc, una de les aspiracions de la pobra Cookie... tenir un primer petó! Quins nervis! Sort que vam arribar a casa a temps per evitar-ho!


Vàries vegades he parlat d'aquella família noruega que viu per aquí i que ha estat visquent a Fuengirola durant uns anys. Doncs bé, si bé pensaven instal.lar-se aquí de forma més o menys definitiva, sembla que al final, per motius laborals, es traslladaran de nou a Dubai (on vivien just abans de venir cap aquí) Complicat, oi? Un dia d'aquests vam anar a veure'ls a la casa on s'estan ara mateix, que dóna el casual que és exactament a la mateixa àrea on els pares de la Tiffany vivien abans. Una àrea prou interessant.


De fet, vivien just aquí perquè, anys enrere, tenien una barca, els pares de la Tiffany, i per això vivien just davant de l'"embarcadero". La seva barca era relativament humil, però aquí sembla que comparteixen pàrquing amb algunes bestioles més que considerables.


I a la foto anterior veieu, a la dreta, tot un descampat sense desenvolupar. Doncs bé, amb aquests contrastos australians que tant ens agraden, i gràcies a que només hi ha un parell d'arbres en tota la zona, vam poder veure un bon pilot de cangurs amuntegat per escapar de la calor. Molt em temo que s'hi deuen passar tot el dia, aquí, així que és un lloc assegurat per mostrar cangurs en naturalesa a tot visitant poc avesat a aquestes faunes australianes.


Aquests dies es centren, i força, en preparar-nos per la nostra marxa. Això significa que, tot i que tampoc tenim massa coses, cal empaquetar i classificar tot ens els quatre clàssics pilots: 1) ho carreguem per mig món; 2) ho enmaletem amb els meus pares; 3) ho deixem aquí i quan algú vingui a visitar-nos ja ens ho portarà i 4) ho venem, regalem, enxufem a qui sigui.

Per dur a terme la última d'aquestes opcions hem optat per la d'assistir a un mercat i muntar-hi una paradeta. Aquesta cultura dels mercats està molt estesa, per aquí, i la única cosa que cal fer és pagar 15 dòlars perquè et deixin un espai i llestos. Aquesta operació va ser liderada pels afeccionats mercatistes Glen i Linda, que també van posar a la venta bona part dels seus trastos.

El que passa amb aquestes activitats és que ténen lloc a hores ridícules del dematí, i per demostrar-ho, aquesta foto meva just acabat d'aixecar després de dormir com una hora i mitja. No cal que ho recalqui, suposo, però fixeu-vos en el rellotge del forn.


I aquí ens teniu a la paradeta en qüestió. En teníem un bon pilot de trastos per vendre, des de joguines a la bici d'en Jett, fins a roba de quan era petit, passant per la segadora, cadireta infantil, cadires i mobles de la Linda i en Glen. La cosa va durar des de les 6 del matí fins les 12, i és força divertit, especialment abans de que caiguis adormit del reventament i et cremis pel solaco que fa. El veredicte econòmic final, uns 250 dòlars de benefici. Que no ens solucionaran tampoc res, però escolta, benvinguts que són!!


A notar que en Jett era el gran insistent per fer lo del mercat i descobrir la seva vocació de botiguer (especialment derivada per una mòrbida atracció per tot allò que soni a diner i riquesa). A l'hora de la veritat, però, a tres quarts de set (tres quarts d'hora després de començar), el nano ja estava rallat i avorrit i abogava per regalar-ho pràcticament tot i marxar cap a casa. Així que no sé jo com va anar lo de la vocació...

Per acabar, i com tots sabeu, és nadal. Aquí també. Seguint aquestes costums americanes (però no els hi digueu, als australians, eh, que són americanes) de farcir la façada de les cases de llumetes nadalenques per disfrute i despiste de tot transeúnt. N'hi ha alguns, sincerament, que sembla que es passen una mica, però.


Però ai! Els seguidors habituals recordareu que la germana de la Tiffany treballa en una botiga on venen estris nadalencs, i, en un sorprenent moviment, un dia va apareixer per casa amb una d'aquestes mateixes llums. I aquí la tenim, un resplandecent Santa Claus amb els seus encantadors rens. Ostres tu, com ens hem de veure.


Però no fa falta recordar-vos que aquí, el Nadal transcorre en èpoques de màxima calor. I per contrastar-lo, portant les costums més típicament ibèriques, he anat practicant la meva habilitat culinària amb el castís gazpacho. I ben bé que va, per combatir aquestes calors australs. Us en posaria una foto, però ens l'hem cruspit / begut tot abans que hi pensés. Així que un altre dia serà.

I atenció, atenció, ganduls lectors! És el moment, com en tantes altres vegades, en proposar un nou concurs des d'aquest el vostre blog, per celebrar el derrotx consumista i regalista d'aquestes dates. Els nivells de participació en aquests últims concursos han sigut lamentables i això no pot continuar així, perquè llegir sembla que seguiu llegint, si hem de fer cas als números. En aquest cas, no serà una endevinalla, el concurs, sino una crida a la participació interactiva. Sabeu que en poques setmanes deixarem Austràlia per començar la nostra lenta tornada. El que demano és que em dongueu possibles noms per

a) el títol del blog durant aquells mesos (no pot ser ni "El Bert se'n va a Noruega" ni "El Bert se'n va a Austràlia", així que què? "El Bert se'n va pels puestos"? Idees?,

i b) el nom de les sèries que il.lustraran aquells posts. Tal i com "Ambaixadors" va ser el nom de les sèries furgonetils, "L'èxode particular" va ser el nom del viatge fins a Austràlia l'any passat o "Ozcaripatri" va ser la ruta que vam fer amb tals il.lustres visitants. Què en penseu?

El procediment del concurs diferirà una mica de l'habitual. Si hi ha algun títol que em convenci plenament, aquest títol serà el que il.lustrarà el blog i les sèries, i el seu proposador en serà el guanyador. Pot ser que cap títol em convenci... en aquest cas, posaré el que jo vulgui, i tots els participants entraran en un concurs absolutament equitatiu.

En el cas que només participi una persona, com ha passat en alguns moments passats, pues aquest serà el guanyador.

I si no participa ningú, pues em quedaré jo el premi i tan panxos.

Aixòs! Que us animo molt animadament a participar! Vinga valents!

I aquí ho deixarem. Bones festes a tothom i tot això que toca dir aquests dies. Al proper post, ja tindrem aquí als senyors meus papes, que seran coprotagonistes de les nostres futures aventures.

Ale pues! Chin-chin!

Monday, December 08, 2008

Ja és nadal a la vila del lloriquet

Bona tarda a tothom!

Una vegada més, ens trobem davant d'un d'aquells posts sense massa suc, i que bàsicament consistirà en una sèrie de fotos irrellevants una rere l'altra. Així que si sou d'aquells que només us llegiu alguns posts i els altres salteu de foto en foto sense ni tan sols posar els ulls sobre els textes, avui és el vostre dia.

I pels altres, fidels i àvids lectors, aquí va. Hem insistit un post rere l'altre que el denominador comú de l'estiu subtropical no és altre que la pluja. I no és com al tròpic real, que pot caure un xàfec tremendo durant una hora cada dia i la resta de temps fer sol. Aquí està ennuvolat i plovent durant tres o quatre dies, després fa bon temps durant dos o tres, i torna la pluja per una setmaneta. Un mal negoci, l'estiu aquí, vaja (i la piscina ben plena!)


Però la pluja, de vegades, va ben bé per portar-nos moments especials. En un d'aquests dies, un lloriquito (lorikeet en anglès) de vius colors va venir a refugiar-se sota una palmera just al jardí de casa, satisfent una d'aquelles coses per les quals mola, això d'estar a Austràlia.


Visió habitual: quatre nens fent el malandrí a la piscina. So habitual: quatre nens cridant i muntant escàndol a la piscina. I se senten, creieu-me, des de qualsevol racó de la casa. Angelets.


La Wendy, germana de la Tiffany, i la seva filla Kimmy, han decidit últimament adquirir un gos. Un gos d'aquests amb un passat dolorós i que ara per fi està en bones mans. El gos s'anomena, originalment, Jack, i un dia d'aquests van passar per casa a presentar-lo. Un simpàtic animaló.


No sabíem com reaccionaria, l'home (gos) quan la família histèricament va decidir que havia d'anar a parar a la piscina, però el nano ben feliç que s'hi estava, als protectors braços de la Kimmy.


Així que la pluja ens ha mantingut dins de casa. Una casa plena de calidesa (com si fes falta) i la protecció inestimable del Buddha, que mai està de mes.


Ja diuen que a l'estiu, tota cuca viu. Estic segur que l'Òscar sabrà valorar aquesta imatge, tirada just a la cantonada del nostre llit. I el que sobretot sabrà valorar és que va decidir venir a l'hivern, i no just al mig de l'estiu. Com que som tios que no fem mal a les criatures del món gratuïtament, vam anar a dormir sabent que hi havia aquest aranyot a pocs pams del llit. Quins valents! Sort que, de nou, el Buddha estava a l'aguait. No?


Però és cert que hi ha més proliferació de petits animalons en aquests mesos calorosos. A dins a casa no és gens extrany trobar-te freqüents cucaratxes (atenció! Sabeu com es diuen en català, les cucaratxes? Blatodeus! La hòstia! No l'havia sentit pas mai, aquest nom! I que en som, de curiosos, els catalans!). Aquesta, tota feliç, a la paret del lavabo. Són simpàtiques, les cucaratxes. (Ara m'ha vingut a la ment el bo d'en Tato (con moto y sin contrato), que de vegades és ben amic, d'aquests petits insectes).


També, evidentment, d'altres animalons més exòtics. Aquest mola força.


Pensareu que som uns avorrits que no fem gaire res, si només posem fotos de casa. Doncs és veritat que moltes coses no fem, en aquesta etapa de la nostra vida, però tenim els nostres motius: el primer, que plou; el segon, que ens queda poc més d'un mes per marxar definitivament d'Austràlia, i toca acabar coses i organitzar logístiques; el tercer, que els diners no abunden, i més si hem de viure dels estalvis actuals durant els propers mesos nòmades; la última raó és que, sabeu què? Tampoc hi ha tant a fer, a no ser que et vulguis gastar un ull de la cara en parcs temàtics i històries. I sortir de festa per Surfers em sembla a mi que ja ho tenim força superat...

Si que és veritat que m'agradaria encara fer una excursió diària al Lamington National Park, que no cau massa lluny d'aquí i diuen que està força bé, ni que sigui per fer sortida de camp amb la càmera...

La única cosa destacable que hem fet aquests dies, tenint en compte que no menciono el sortir a fer una birra, és l'assistir a una fira de viatges a Brisbane, on tot d'expositors, operadors i oficines de turisme d'alguns països mostraven orgullosament els seus productes. Hi va haver un parell de xerrades interessants sobre zones asiàtiques que visitarem, però el nivell general era força amateur. No és que em vulgui considerar un súper expert, però en una xerrada "Europe on a budget" deien, com descobrint-ho, que llogar un cotxe et donava més llibertat que anar en bus, i que si dormies en un càmping, et sortiria més barat. Pues vaja.

He aquí la fira que diem.


I bueno, tampoc no va estar del tot malament. I va ser una excusa per anar a passar el dia a Brisbane, concretament a la zona més popular, tant per nosaltres com pels brisbanites, el South Bank, el multiparc al costat del riu al que sempre anem a parar. El riu, per cert, després de les últimes pluges, anava una mica enmarronat...


A Brisbane és on es va fer l'Expo de l'any 88, l'anterior a la de Sevilla, i sembla ser que tota aquesta zona n'era el continent. Qui ho diria, perquè no en queda gairebé res. El que si que queda és el pavelló del Nepal, un petit temple de fusta molt atractiu que ens havíem saltat incomprensiblement en totes les anteriors passades per la zona.


Amb els seus déus multi-extremitals...


I alguna que altra figura de marcades tendències metalleres... ja saben el que es fan ja, aquests nepalís...


La Gold Coast és un lloc molt habitual per tenir una barqueta i utilitzar-la per excursions ocioses o pesqueres. De fet, en Bill i la Virginia mateix en tenien una abans, i fins i tot hi van viure un temps. I a conseqüència d'això, hi ha molts canals artificials i moltes petites marines, que sempre ténen un toc fotogènic, per què negar-ho.


No sé si passarà el mateix a Espanya i a Europa, però aquí, en les últimes setmanes, el preu dels carburants ha baixat una barbaritat. Si a mitjans de setembre la cosa estava a 1,5 dòlars el litre , ara està a menys d'1 dòlar. I també és veritat que el dòlar australià, el pobre, està bastant per l'arrastre, baixant, des de la famosa crisi, de 0'6 euros a pràcticament 0,5. La qual cosa vol dir, entre d'altres coses, que em menjaré els mocs arreu del món amb els meus durament guanyats dòlars australians... serà qüestió de gastar-los abans de marxar :-)

La imatge de la gasofera, però, és per recordar...


Però la gasofa barata no em va salvar de quedar-me tirat per primer cop amb el cotxe (si es clar... i per què hauria de salvar-t'hi?). Durant la meva aventura diària de comprar el pa, el cotxe va decidir no voler engegar-se, i amb la inestimable ajuda d'en Bill i el seu carnet de soci del RACQ (que vindrà a voler dir Reial Automòbil Club de Queensland) vam identificar el problema (la bobina d'encesa... o com coi es digui). Els bons senyors del RACQ depositant el cotxe sà i estalvi a la porta de casa. Ja sé que la foto està força borrosa, però és que el condemnat no parava de moure's. I no em vaig atrevir a dir-li al senyor gruero que s'estigués quiet una estona perquè pogués tirar una foto en condicions...


I, amb l'adquisició d'una nova bobina, i el mentoratge d'en Bill, vam dur a terme el canvi de peça nosaltres mateixos, convertint-se en el primer periple mecànic de certa consideració en la meva dilatada experiència. És curiós que un cotxe passi de no funcionar en absolut a funcionar perfectament amb el canvi d'una senzilla peça. I tot plegat per uns 31 euros al canvi, tu! Quin luju!

Al post anterior vèiem que ja havia arribat el nadal als centres comercials, a la que el calendari va veure novembre. Doncs a la que el calendari ha vist desembre, la casa també s'ha movilitzat, omplint-ho tot de decoracions. Em temo que la mare de la Tiffany és una d'aquelles persones que, si s'ho pogués permetre, ompliria la casa de llums al més pur estil americà (cosa que passa, per aquí, per cert, i espero documentar-vos-ho en un futur). O encara pitjor, que si tingués un gos li posaria un vestit rosa i llacets a les orelles....


I amb el nadal aquí, arriben les vacances escolars. El curs, aquí, per tal de donar vacances a l'estiu, segueix l'any, començant al febrer i acabant al novembre. Amb el curs escolar acabat, també s'acaben les activitats extraescolars, en aquest cas la ballaruca d'en Jett. I com a traca final, què millor, oi, que una trobada de tots i una menjada generalitzada de pastissos?

Aquesta ocasió va ser l'excusa de la meva primera (moltes primeres coses faig, últimament) incursió al regne de les madalenes. Madalenes que van quedar la mar de fantàstiques, encara que, això si, no vaig poder ni tan sols provar, ja que els golafres co-assistents a la trobada ballaruca en qüestió sembla que van ser força més ràpids que jo. Haurem de tornar a provar.

No em direu, però, que canvi de bobina i madalenes en un mateix cap de setmana no demostren una polivalència sense parangó?


Aquí la sala de ball rebossant activitat.


Aquí tots els nens i nenes, petits i grans, jugant a una espècie de joc de les cadires, però on les cadires són persones humanes del sexe oposat. En Jett, que li agrada molt guanyar i no suporta perdre, va intentar fer totes les trampes possibles. Però, per la meva satisfacció interior, va acabar vilment eliminat.


S'ha de dir que aquest "festival" es va allargar MOLT. Molt vol dir al voltant de quatre hores on no feies molt més que mirar els nens com ballen i fer viatgets en busca de nous pastissos (que no madalenes). I de tant en quant, es clar, algun ball d'intercanvi per participació adulta i per fer comunitat. A destacar el vestidet de la nena aquesta del davant, que té força delicte.


I per últim, en Geir, quan va estar aquí, i com que és un home amb exigències, va comprar un bodyboard per valor de 300 dòlars. Evidentment, quan va marxar, dos mesos després de comprar-lo, no se'l va pas endur, així que la va deixar per aquí perquè en féssim el que volguéssim, i el que hem volgut és posar-la en venda a eBay. Us posaria l'adreça de l'article però quan ho he anat a mirar no està llistat. Pues vaja gràcia. Posada la queixa corresponent, haurem d'esperar una mica. De totes maneres, no us ho enviaríem pas, encara que la vulguéssiu. Em sembla una mica ronyes, això d'eBay, ara que ho he utilitzat per primer cop...

Conformeu-vos amb la foto!


I bé doncs, això és tot. Com diem, no ha passat gran cosa. Ja queden només un parell de setmanes per l'arribada dels meus pares i perquè fem algo una mica més excitant. Mentrestant, no espereu gaire res més, a part d'empaquetaments varis!

Ale senyors, bon hivern i fins la propera!!

No sé si havia passat mai, en un post de 20+ fotos, però en aquest jo no en surto en cap! Però vaja, ja sabeu quina cara faig, i si no, uns scrolls us ho arreglaran!