L'èxode particular I: Dinamarca

Bé.

Ja veieu que porto un bon temps sense pujar res al blog. Però la majoria ja sabeu també el motiu: durant aquests tres mesos hem portat una vida força itinerant, traslladant la nostra base d'operacions des de la freda Noruega fins la càlida Austràlia. Aquí ens hi estarem per un any, si tot va bé, ja que el meu visat no em permet més, i segur que de cara a llavors ja hi hauran ganes també de tornar cap a les europes.

Òbviament, seria una animalada, i moro de claustrofòbia només de pensar-ho, l'intentar descriure i relatar tot el nostre viatge fins aquí, així que el que he decidit, de forma molt sàvia, és obviar tota la parrafada i concentrar-me només en les fotos i els seus pertinents comentaris. De totes maneres, molts de vosaltres només llegíeu això, així que ja està bé! :-D

El nostre viatge ens ha portat, des del 5 de novembre fins al 15 de gener, a través de Dinamarca, Alemanya, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, França, Catalunya, Xipre, Dubai, sobretot India, i Singapur. De fotos en tinc milers (literalment), i la tasca de seleccionar-les no serà fàcil. Però vaja, que farem el que podrem!

La organització serà ben fàcil: cada parada de consideració mereixerà un post diferenciat, així que al final en sortiran, fàcilment, una vintena de posts, o fotoposts, més ben dit. Així que ale, som-hi!

Us poso en situació recordant que, abans de marxar, havíem empaquetat el cotxe amb tots els trastos que preteníem portar fins a Granollers. Però tot i així, aquelles dues últimes setmanes bé que havíem de viure amb algo, i aquest algo també havia de ser empaquetat i carregat al tren des de Hamar fins a Lillestrom, on el cotxe ens esperava.


I el cotxe ja estava bastant ple de per si, així que finalment, hem de dir que anàvem força carregats! Com a anècdota, us diré que aquesta foto la vaig tirar a Oslo, a la cua per entrar al ferry que ens portaria fins a Copenhagen, i allà mateix, un parell de cotxes més endavant, hi havia un paio, sol, en un cotxe familiar carregat fins als topes de forma similar al nostre, fins i tot amb remolc. Així que vaja, sempre hi ha algú pitjor que tu. Ara això si, no sé quanta gent deu haver fet una mudança de 3000 km amb un Corsa...


El viatge amb el ferry va transcórrer sense excessives notícies. Només dir que feia força rasca, que hi havia força més gent (sobretot russos) de la que podria semblar tractant-se d'un dilluns a la nit del mes de novembre, i que es tractava de la meva primera (i única, ara per ara) experiència en possessió d'un camarot (no gaire gros, per cert) de vaixell. Quina cosa, eh!

Com que no hi ha gaire fotos que valguin la pena, del vaixell, amb els seus 10 pisos i múltiples restaurants i bars i discoteques, posarem aquesta alegoria, entrant al port de Copenhagen, amb la ensenya danesa onejant orgullosament, i un parell dels múltiples russos mirant-s'ho amb curiositat.


Copenhagen com a tal, si bé es respira una atmosfera activa i interessant, no és massa diferent de qualsevol altra ciutat europea. Exemples de llocs destacats, però no necessàriament originals, en poden ser, en aquest ordre, l'ajuntament, l'antiga residència dels reis al castell de Rosenborg, un edifici qualsevol reconvertit en centre comercial, o l'animada zona de bars al Nyhavn.





De totes maneres, si hi ha alguna cosa coneguda, de Copenhagen, i una mica incomprensiblement, és la raquítica estàtua de la Sireneta. Que vaja, ni té especial valor artístic, ni imposa el més mínim, ni res, però que sembla atraure magnèticament a tot turista que s'hi acosta, per ametrallar-la a fotografies.


I si, es clar, nosaltres també vam anar-hi, però va ser especialment per, sota demanda del senyor Bern, tirar-hi aquesta flatugrafia amb la promesa d'una recompensa mai rebuda encara. Com que no som rencorosos ni res, la posem orgullosament aquí.


I encara que la sireneta sigui un bluff, val la pena anar-hi ni que sigui pel magnífic parc que has d'atravessar per arribar-hi. Aquesta església anglicana gaudia d'una llum ben especial.


També hi ha algunes curiositats, i museus o botigues força originals i entretinguts. Només poso aquest cartell a l'entrada del museu d'això, de les curiositats, perquè us en feu una idea. Si voleu descobrir-les bé, les curiositats, doncs ja sabeu, a anar-hi toquen!


Si una cosa em va fer gràcia de la nostra estada a Copenhagen va ser conèixer que el meu ex-company d'universitat Miguel Àngel resulta que viu aquí, ben instalat i amb projeccions de comprar-se un pis i tot. Si bé feia segles que no el veia, va ser una excusa excel.lent per trobar-lo, posar-nos al dia de les nostres experiències emigrants, i que ens guiés una mica pels bars de la zona, que la veritat és que si que ténen molt bona pinta.


L'altra cosa de la qual tothom en parla amb passió, a Copenhagen, és naturalment Christiania. Christiania va néixer als setanta com una ciutat independent dins de Copenhagen, ocupant unes barraques militars abandonades. Trenta anys més tard, l'estatus segueix siguent el mateix, amb les seves pròpies lleis i la seva pròpia manera de fer. No hi vam estar més que un vespre, però la sensació que em va donar, principalment, com a ex-consumidor, és que és un cau de fumetes, i aquesta és la seva primera funció. Després hi ha un parell de galeries i la gent que hi viu és una barreja entre els idealistes de la vella escola, els punks que venen el costo, i els adolescents que vénen de festa. Potser és una crítica inmerescuda el que estic fent, i jo n'estava força interessat com a organització social alternativa, però mira, ja dic que amb la poca estona que vam estar-hi, aquesta és la impressió que em va donar.


Si alguna cosa ens va acompanyar en aquesta travessa europea, de dalt a baix, a les ciutats i al camp, és la tardor, amb ocasional vent, fred i pluja, però amb constant color i vida.


El nostre hotel a Copenhagen era l'Hotel Nebo, baratot i amb opció de pàrking, imprescindible per nosaltres. L'hotel no era cap maravella, però va ser més que suficient. Només comento això a nivell informatiu, però n'havíem llegit crítiques que deien que estava en una zona de merda, al barri roig de Copenhagen, i bé... primer que seria un barri roig una mica de pacotilla, i segon que la majoria d'hotels, barats i cars, individuals i de cadenes conegudes, estaven més o menys per aquí, així que tampoc és que fos una gran diferència.

Això si, tenia tele i l'elecció per aquell dimecres a la nit era la retransmissió del Barça - Glasgow Rangers, avorrit com ell sol i amb victòria blaugrana per 2 a 0. Hagués estat bé veure'l en algun pub, però mira, estàvem una mica petats per llavors i la opció fàcil ens va venir de perles.

He de dir, per cert, que a tot arreu on he estat aquests últims temps, a Europa o a Àsia, els colors blaugranes ocupen un lloc privilegiat en tota botiga d'esports, moltes vegades siguent l'equip més destacat. Barcelonistes!! Eh quin orgull? :-D

A Copenhagen vam estar-hi dos dies i dos nits, i el tercer dia a Dinamarca el vam passar saltant de palau en palau a les rodalies de la ciutat, que aquests reis sembla que mai en ténen prou, de construir palaus!

El primer d'ells va ser el de Helsingor, o Elsinore, que potser és el més conegut de tots, ja que és on el senyor Shakespeare hi va situar la seva obra Hamlet. I no sé bé perquè la hi va situar, aquí, ja que es veu que no el va pas visitar mai i només el coneixia d'oïdes, així que la descripció que en fa és bastant inacurada. Això no evita, evidentment, que la botiga de souvenirs del castell estigui plena de referències a Shakespeare i tota la tira de protagonistes d'aquesta obra. Tot i així, el castell, però, especialment la seva fantàstica situació just a primera línea de mar, i el seu imposant pati interior, val ben la pena.

He aquí el castell.


I he aquí el patí interior.


I això és just a fora. El dia, com la majoria en aquesta mànega del viatge, fins arribar al mediterrani, era força ennuvolat. El vaixell que es veu just al fons és el ferry que conecta freqüentment Helsingor, a Dinamarca, amb Helsingborg, a Suècia. Alguna espurna de curiositat em comentava de fer-hi una passadeta, ni que sigui per afegir localitats, però la coherència i el temps ens van aconsellar el contrari.


El següent palau de la nostra ruta anava a ser el de Fredrensborg. En aquest la familia reial encara hi ve a passar-hi un temps de vegades. El palau en si la veritat és que no és gran cosa, però els jardins, fins i tot (o especialment) ara a la tardor, són amples i generosos.

Aquest és el palau, amb tota la seva vulgaritat.


Els jardins, amb els seus camins infinits.


El seu llac adjacent inclòs.


I la seva exhuberant tardor, tot plegat molt guapo.


L'últim dels palaus, visitat ja al crepúscol, i potser el més espectacular dels tres, és el de Fredriksborg, a Hillerod. Aquest ja és d'una altra classe, luxuriós, amb llac artificial decoratiu iuns jardins també inmensos i retallats.

La part posterior, reflectada al llac.


I la frontal, amb una entrada d'allò més carregada.


A Hillerod per cert, vam menjar una pizza en un restaurant turc de menjar ràpid que val la pena destacar, tot i que no prometia gens ni mica!

Després d'aquest entretingut dia, i ja inmersos a la foscor, vam muntar el nostre fidel pèsol i ens vam disposar a creuar Dinamarca fins a Rodby, el port des d'on podríem agafar un ferry fins a Puttgarden, a Alemanya, on continuaríem el nostre trajecte.

Parlarem d'això al pròxim fotopost!

Ale!

El Bert se'n va de Noruega

Malgrant el tremendament flagrant retràs en publicar això, donat, com sempre, una infinita sèrie de raons que no vénen al cas, mantindré el post tal i com era quan vaig acabar d'escriure'l. Ni que sigui per motius documentals. Jo diria que per acumulació d'informació i falta de temps haurem de pensar en canviar lleugerament l'estructura d'aquest blog. Però ja en parlarem, d'això!

He aquí el post, doncs, en el seu intatxable format original!

Pues si! Quan publiqui això, si les coses van com haurien, estarem ben a punt de traspassar la porta de la nostra bonica caseta verda per última vegada en un bon temps (se la queda en Vidar, la casa!) i convertir-nos en persones sense sostre pels pròxims mesos! Com imposa no, la cosa?

Però segur que us preguntareu... què ha passat durant aquestes últimes setmanes aquí, no heu fet res? Doncs la resposta és si, alguna cosa hem fet, i procdedim a relatar-la tot seguit, només faltaria!

Degut a que el passaport australià d'en Jett va caducar fa poc, va resultar necessari renovar-lo. Aquests australians, sincerament, són una mica torrecollons en temes de burocràcia, i en el cas d'un nen de menys de 15 anys, s'ha d'aplicar de nou pel passaport, en comptes de fer una fàcil i normal renovació. Això, per suposat, implica un pilot més de paperassa i, fins i tot, una visita presencial al consulat australià a Oslo per comprovar que el nen en qüestió és un nen real i tota la pesca.

Així que vam haver d'anar a Oslo. Vaja, la Tiffany havia d'anar-hi (ni tan sols en Jett feia falta!), però com que ja ens anava bé, haver d'anar a Oslo, vaig aprofitar per anar-hi també jo.

Comentaré (mentre anem cap a Oslo) que és ben cert que aquests australians, basant-me en els meus primers contactes, són bastant dificilots. En un primer moment, el que volia fer jo és demanar un visat que em permetés treballar, allà, ni que fos de forma ocasional. Per aconseguir-ho he d'omplir un formulari d'aplicació de 42 pàgines i pagar (per l'aplicació!) l'esfereïdora xifra de 1200 euros, no refundables si pel que fos no se'm garanteix el permís. A mi això em sembla una barbaritat, amb lo qual el que he acabat fent, no sense petites dificultats, és demanar-me un visat de turista d'un any, que potser puc extendre (o sortir del pais, demanar-ne un altre, i tornar a entrar). D'aquesta manera no podré treballar, però ja hem quedat entesos amb els meus estimats companys aquí a Innit que continuaré treballant de forma ocasional per ells, la qual cosa em congratula. A la vegada, buscaré fonts d'ingressos via projectes tan a Noruega com a Espanya, així que si per algun casual teniu la necessitat de fer una web, a partir del gener m'ofereixo entusiàsticament a fer-la! :-D

Així que ja hem arribat a Oslo! La visita al consulat va ser molt curta, com no, i vam tenir temps per la resta dels nostres cometidos del dia.

Per una banda, us vaig explicar al post passat que el dia 5 de novembre tenim un ferry des d'Oslo fins a Copenhagen. Això és cert. El que també és cert, però, és que 5 de novembre ja és una data relativament perillosa per moure's per aquí en cotxe sense l'equipament hivernal adequat, entengui's rodes d'hivern. Equipament que, òbviament, ni tinc ni penso adquirir. Així que ens trobàvem en la disjuntiva de què fer exactament. I el que se'ns va acudir va ser baixar el cotxe a Oslo, tot empaquetat ell, a mitjans d'octubre, i deixar-lo allà un parell de setmanes. Com que en el moment que estic escrivint això encara no l'hem baixat, no sé què vam fer al final, però no us preocupeu perquè ho sabré d'aquí uns quants paràgrafs, i llavors amablement us ho explicaré :-)

Però la idea era comprovar on podíem deixar-lo... en un pàrking... al carrer al costat de casa d'uns amics... etc etc...

Un cop acabades les obligacions, vam passar a les devocions.

Un dels personatges noruecs més venerats és en Thor Heyerdahl, que alguns coneixereu. Aquest home, allà als anys 40, va desenvolupar la teoria que les illes de la polinèsia van ser poblades des de sud-amèrica, molts d'anys enrere. Ningú donava suport a aquesta teoria, ja que teòricament, ni els coneixements nàutics ni la infraestructura que es diposava a sud-amèrica durants aquells temps no permetien un viatge de tal envergadura. En Thor, però, tot convençut, es va entossudir en la cosa fins al punt que va construir una balsa segons els mètodes de temps passats i es va disposar a fer el viatge ell mateix, acompanyat d'una colla de noruecs valents més, per demostrar que era possible. Ja sabeu que els noruecs són tot especials, amb això de fer viatges marins...

I el fet és que ho va aconseguir. I va explicar tota la història en un llibre que em vaig acabar de llegir fa poc, la història del Kon-Tiki, que així es diu la balsa de marres. I d'aquí el meu interés repentí en aquests últims temps!

I a Oslo hi ha el museu, on explica la vida d'aquest home i les seves expedicions (que en Manils i la Montse van visitar, per cert). D'expedicions descrites aquí n'hi ha alguna més que la del Kon-Tiki, tot i ser aquesta la més famosa. El Ra I i Ra II van ser barques fetes amb papyrus que van navegar des de Marroc fins al carib, mentre que el Tigris va fer el viatge Iran -> Djibouti tot vorejant la península aràbiga. Totes elles, embarcacions construides segons els patrons i materials de la època corresponent.

Com veieu, al paio li agradava això de tirar-se a la mar :-) Estic en procés per cert de llegir-me la seva biografia, que promet ser interessant.

Una cosa curiosa que va passar durant la nostra estada al museu aquest és que em vaig trobar al meu jefe amb tota la familia, on em va dir que no hi havia estat des de feia 20 anys o així. Que petit que és Noruega! S'havia agafat el dia lliure (no com jo, que me l'havia canviat per un dels meus divendres!), ja que aquella setmana són vacances escolars, i va pillar la oportunitat d'anar a passar el dia a Oslo amb la canalla. Per cert, parlant d'això de les vacances escolars... em sorprenien una mica, ja que la única raó que els hi veia és que la gent pogués tenir un últim periode vacacional abans de que sigui efectivament hivern, però l'altre dia em van explicar el motiu. Es veu que la cosa bé de temps passats, quan en aquesta època de l'any arribava l'hora de collir les patates, i els pares, en una impressionant majoria propietaris i traballadors de granges i camps, necessitaven als fills per aquesta tasca. I sembla que la cosa, si bé poca gent té patates que recollir a dia d'avui, s'ha mantingut com a tradició, i amb la fleibilitat de vacances que hi ha per aquí, molta gent aprofita per escapar-se aquesta setmana.

Que bé, eh?

Bé... res més a dir de la nostra ràpida i pràctica estada a Oslo, a part que, al dia següent, al despertar-nos (vaja, això no és sobre l'estada a Oslo, així que aquest enllaç de frase queda una mica patillero). El que deia, al despertar-nos vam ser impactats per la crua realitat de Noruega: a 11 d'octubre, estava nevant copiosament. Això no era cap gran plan, tenint en compte la falta d'equipament que us comento per aquí dalt, i tot i així, 11 d'octubre és molt d'hora encara per nevar de forma constant. Per sort per nosaltres (que recordem que ja en tenim normalment, de sort), la neu es va començar a fondre allà a migdia, i cap al vespre ja no en quedava gens.

Al vespre per cert, tal i com us comentava al passat post, vam anar a veure el primer concert del Rockober. Era un grup de versions que es deia "Tool Fighters", però la veritat és que hagués sigut més apropiat que s'haguéssin dit "Muses of the Stone Age" o "Muse against the machine" o, millor, "Muses of the Stone Age Against The Machine". Que no és mal nom, per un grup de versions!

Ja dec haver comentat més d'un cop que a Noruega n'hi ha molts, de grups de versions. I això és perquè molts músics són uns molt bons executadors, però no són necessàriament creatius (el que segur que he comentat més d'un cop és la falta de creativitat, dels noruecs!). Ja n'he vist uns quants, i la veritat és que ho fan generalment més que bé.

Però aquestes últimes setmanes tot s'ha centrat en la nostra recollida i despedida.

Per començar, tots els trastos que hi havia a la casa havien de ser remoguts. I com que som uns tios globals, tenim fins a quatre opcions a triar, per cada trasto: 1) ve amb nosaltres a Austràlia; 2) es transporta a Granollers d'una forma o altra (recordeu un cop més que aquesta serà la nostra propera estació un cop tornem a Europa); 3) es queda a Noruega, i ja ho vindrem a recollir algun dia; i 4) ho donem al primer que passi. Perquè és que déu n'hi dó, la de trastos que s'han acabat acumulant. No gaire per culpa meva, ja que no he tingut massa temps, en només un any, però tant la Tiffany amb les seves èpoques en que, com a bona fèmina, li agrada comprar tot de vestimenta que sap que mai es posarà, com sobretot les infinites joguines que omplen l'habitació del Jett , a pesar de nosaltres no encoratjar-ho en absolut.

Aquí puc aprofitar, tenint en compte aquesta petita menció de l'acumulació brutal de joguines, per fer esmena altre vegada de la malaltissa obsessió compradora dels noruecs en general, i d'alguns noruecs en particular. L'àvia del Jett, concretament, en té un problema important. És molt generosa, ella, això si, però no pensa gaire. Fins i tot dos setmanes abans de marxar li va comprar al Jett un llibraco inmens sobre dinosaures (només perquè passava per alguna botiga i mira, va pensar que per què no...), que amablement li hem hagut de dir que pot guardar ella mateixa. De fet, les coses que deixem a Noruega les deixem a casa seva, ja que té un traster de lo més amable a la "buhardílla" (perdó Fabres!). I li hem acabat posant tranquilament una quinzena de caixes plenes de coses. Però tios! Va ser pujar allà dalt i a mi de què em dóna algo, de la infinita inmensitat de trastos i caixes i caixes que replenaven tota la zona. Tranquilament n'hi podia haver 300, sense exagerar ni un pèl i potser fent inclús curt. Que estava abarrotat!!

Ostres ostres!

Finalment, el procés de colocació de la resta és el següent: les coses que vam a Austràlia les hem empaquetat en una maleta petita i enviat per correu. La resta de coses que poguem necessitar, aniran a la nostra motxila de viatge cap allà, i si hem de comprar algo pues ja ho comprarem. Les coses que van a Granollers han acabat: 1) en un parell de maletes que els bons dels Kirkerud (Jett i pare i familia) ens portaran quan vinguin a Barcelona i 2) empaquetades al cotxe, que ha quedat d'allò més divertit, absolutament replet en tots els racons. No tan sols jo, ben conegut com a un savi empaquetador, pensava que seria capaç d'encabir tot el que havíem decidit de baixar, dins del no gaire gros pèsol. Però tios, aquest nano és incansable: llibres, ordinador, guitarra, decoracions, roba... tot i més. Que el Jett no vingués amb nosaltres la veritat és que ens ha anat de perles, permetent-nos abatre els seients del darrere i disposar d'un espai realment preciós i preciat. Crec que poca gent deu fer una mudança de 3000 km en un Opel Corsa, però nois, aquí estem per desafiar totes les lleis. I a més a més, amb turisme intermig! I amb intencions de dormir al cotxe més d'un dia! Quina penya! Ara això si... per dins, acollidor ho ha quedat lo seu :-)

Comento per aquí dalt que estàvem buscant un lloc on deixar el cotxe durant quinze dies, i que no ho teníem del tot clar. Doncs bé, finalment en Geirmund, el marit de la Farmor que és la senyora àvia d'en Jett que compra moltes coses i de la qual en parlo més amunt, es va oferir a guardar-lo a la seva feina. L'home és electricista, i treballa de dilluns a divendres en la construcció d'un nou hospital a les rodalies d'Oslo, concretament a Lillestrom, a uns 15 km de la capital. Els treballadors ténen una àrea privada de pàrking, i allà és on finalment ha anat a parar. Si, aquesta parella seran uns consumistes, però sóc ben conscient que ens estan ajudant molt i els ho agraeixo ben sincerament :-D

Òbviament, el proper post, escrit des de les catalunyes, explicarà alegrament com ha anat aquesta conduïda amb cotxe pleníssim cap avall. Estic segur que serà ben curiosa!!

El que tampoc falta aquests dies són sopars i festes de despedida a punta pala: que si el curro de la Tiffany, que si un grup dels seus estudiants (en té de realment fidels, que van a moltes classes!), que si el meu curro, que si els amics del Jett, que si alguna parella, que si una festa més gran... i la cosa s'ha anat estirant durant les últimes setmanes. La veritat és que ja us dic, ha sigut un any socialment força relaxat (sobretot si el comparem amb les meves tendències socialitzadores a Granollers!), però he conegut un bon pilot de gent ben vàlida, i que evidentment fa una mica de pena despedir. Ja sabeu que a mi les despedides no m'agrada pas. Haurem d'esperar a que algú em digui hola!

Per cert, que la Katrine i en Jan Ole ja estan mirant bitllets per venir l'estiu que ve a Austràlia! Així que ja sabeu! No perdeu pas el temps :-)

Detallant alguna de les festes... la Mitra i l'Amir es van oferir per hostatjar la festa entre els nostres amics més propers. La veritat és que al final no en van aparèixer masses, però és que es clar, tampoc en tenim tants, d'amics propers. Només destacaré un parell d'anècdotes (o tres). Per algun motiu, l'Amir estava especialment satisfet amb un nou tequila que ha descobert fa poc, i ens va fer descobrir-lo a tots plegats, buidant-ne l'ampolla amb pasmosa rapidesa. Per algun altre motiu, la música de la festa no estava prou preparada, i va haver-hi un moment en que es va decidir tirar de youtube, i tothom que vulgués podia anar i buscar la cançó desitjada. Doncs bé, se'm va passar pel cap posar algun èxit rumbero espanyol i va ser un absolut èxit, de tal manera que vam passar una bona estona entre manu chaos, dusminguets, ojos de brujos, melendis i històries per l'estil. Quina gràcia, perquè ja us dic que ho posaria a ben poques festes, això :-)

Amb els companys d'Innit, que s'ha de dir que em va fer una mica de pena deixar, tot i haver-hi estat només 10 mesos, com que som tot tios pràcticament, vam decidir fer una cosa ben d'homes, com és anar als karts. I la veritat és que va ser tot un èxit. Un èxit no per mi, per cert, ja que vaig quedar penúltim dels 8 que érem (una decepció, tenint en compte que l'últim cop que vaig anar-hi a Barcelona ho vaig fer prou bé), però bueno, èxit a fi de comptes. :-D

Una altra de les coses que, mira ves per on, hem fet aquests últims dies, és anar a un partit de hockey gel. I és tot una cosa a fer, que me n'alegro d'haver complert abans de marxar. Els Storhamar Dragons, l'equip local, és un conjunt força exitós a la lliga noruega (n'han guanyat 3 o 4 als últims 10 anys o així), i els rivals d'aquell dia eren els Holden Comets. Com no, els locals van gunayar 4-1 amb relativa comoditat, i jo vaig poder comprovar lo ràpid i agobiant que és aquest esport. Agobiant en el sentit de que, amb lo follats que van, a la que reben una bola, no passa més d'un segon fins que tens dos tios de l'altre equip a sobre. Ho odiaria jo, això, em sembla a mi.

Val a confessar que el desordre que impregna aquest post és senzillament imperdonable. Primer que va de tard. Segon que l'he escrit en un periode de 3 setmanes. Tercer que és pedaç rere pedaç. Però tots els que algun cop us hagueu canviat de casa (i especialment si la nova casa està a uns 12.000 quilòmetres de distància), sabreu que aquestes dates són una mica caòtiques. I més si pel mig, just una setmana abans de marxar, entremig de despedides i empaquetades, no decideixes altre cosa que posar-te a fer una pàgina web des de 0. Molts de vosaltres segur que ja heu rebut algun correu publicitant-la, però ho puc tornar a fer tranquilament. A http://trip.weburger.com hi hem posat el que serà tot el nostre itinerari des de Hamar fins a Austràlia, i que ens portarà dos mesos i mig recórrer. Com que allà ho expliquem tot més que bé (o vaja, potser no més que bé, que en sèrio que ha sigut una setmana de rellotge...), no escriuré aquí gran cosa més i us remiteixo allà.

I ostres, no sé què més... no em puc allargar massa més que he de publicar aquest post ja... imagineu-vos que estic escrivint aquestes línees des del vaixell que ens està portant des d'Oslo a Copenhagen! A veure si trobo algun lloc amb wireless allà i puc publicar-lo!

Per cert, que hem anat a buscar el cotxe després de quinze dies i no ha nevat ni res, i el tio estava com un roure. Ara! En sèrio que fa riure de lo empaquetat que està. Fins dalt de tot. Però és un valent. En quant a temperatura aquestes últimes setmanes... no es pot dir que fes bon temps... però ha nevat només molt ocasionalment, fonent-se de seguida. Hem arribat, ja a principis a de novembre, als -5 graus, així que per allà a Noruega ja s'estan preparant per un altre dels seus hiverns.

No és que em desagradi tant, tampoc, però aquest ja se'l poden ben quedar!

No marxaré sense formular-vos la pregunta del tercer concurs del blog d'en Bert. Vam tenir un concurs vegetàl.lic, guanyat per l'Oski. Després un concurs animàlic, guanyat per l'Anna. Com que ja no queden més coses vives, i a partir d'ara ens toca viatjar però molt, anomenarem aquest concurs el concurs transpòrtic! Així que seguint les regles de sempre, us toca endevinar un medi de transport. Si algú l'encerta, serà l'afortunat/da guanyador/a d'un valuós present adquirit al bonic pais de Luxemburg (cosa que vol dir que encara no l'he adquirit, justa la fusta), que no té per què tenir res a veure amb Luxemburg. O si. Ja ho veurem.

Si més d'una persona l'endevina, es farà algun tipus de sorteig entre els candidats, i si pel que fos ningú l'endevinés, el sorteig serà entre tots els participants.

Com sempre, molts d'ànims i molta de sort!!

Ens veiem per Granollers (i rodalies, ja sabeu que només m'heu de contactar i mirarem de fer un forat) del 14 al 27 de novembre! Cuideu-me-se-me'ms!!

Estic segur que em deixo unes quantes coses, però vaja, de perdidos al río, tu...

A veure si en podem treure algunes fotos, per aquí...

Aquest nano és en René i mai he parlat d'ell. És el fill de l'Ole Jonny (el germà d'en Geir i tiet del Jett), i la veritat és que m'adora. A mi també em cau força bé :-D, així que al veure'l ara tot repassant les fotos d'aquests últims dies, he decidit fer-li un forat!


Al principi del post (o per la meitat del post, o algo), parlo de que vam anar al museu del Kon-tiki. El kon-tiki, doncs, és una balsa, concretament aquesta balsa, i amb això uns paios noruecs amb un parell de pilotes ben posades, van navegar des de l'equador fins la polinèsia. Us recomano ferventment la lectura del llibre, que en sèrio és molt interessant, si us van aquest tipus d'epopeies una mica girades...


De la festa de despedida a casa la Mitra, en podem destacar aquesta foto pavorosa de la Tiffany:


I aquesta altra amb una colla d'expressions de cara tot expressives. La noia desconeguda és una amiga de la Mitra, que sol estar per totes les festes a casa seva...


Si li deixes al Jett la càmera et pot muntar una història imponent amb tots els seus petits homenets per flipar. Aquesta és només una de la vintena de vinyetes d'una història força complexa!


El dia de l'empaquetament... aquí veiem el nostre petit cotxe a mig empaquetar. Ara mateix està plè fins a dalt, i va ser tota una aventura empaquetar-lo. Sincerament... no sé quanta gent s'atreveix a fer una mudança de 3000 quilòmetres amb un Opel Corsa, però vaja, que algú hi ha :-)


Gràcies als companys d'Innit, que posseeixen un palc al pavelló (com a bons patrocinadors que són, entre centenars d'altres), vam poder assistir a un emocionant partit de hockey gel, on els tios van molt depressa i es foten unes llets uns als altres importants. Vamos, que has de ser un matxote, per jugar a això.


Durant aquests dies hem tingut molts dinars, sopars, festes i trobades de despedida. En Vidar és l'altre noi que fa el vakt a l'hotel (si és que no sabeu què és això del vakt, aquí a la dreta hi ha una caixa de google on buscar-ho, dins aquest mateix blog :-) ). Bona sort per nosaltres, doncs!! :-D


La casa ha tingut moments d'autèntic caos, aquestes últimes setmanes, amb tot de trastos per aquí i per allà, maletes obertes, caixes mig plenes i piles per ordenar. Això és el que passava al bell mig de la cosa:


En un altre moment, tots els amics amb crios que coneixem van ser convidats a pillar les joguines del Jett que més volguéssin. I com no els tios estaven d'allò més excitats. El caos que en va quedar al final va ser de dimensions considerables, deixant-ho tot miserablement esparramat per l'habitació, i provocant inclús un petit atac d'histèria en la meva persona. No són encantadors, els angelets?


I ostres i ostres... em sembla a mi que això és tot! No gaires fotos, avui!

I tios... m'haureu de perdonar que no tingui cap foto decent de la magnífica tardor aquí a les noruegues. Sincerament hem anat massa de cul com per poder fixar-nos-hi massa. De totes maneres, i com totes les estacions, exhuberant! Visca Noruega!! :-D

Un cop més, perdons pel semi-ilegible post! Sé que la vostra magnificència sabrà estar a l'alçada!

Fins aviat!

A partir d'ara, sincerament, donat que la nostra vida entra en la més gran de les irregularitats, no sóc capaç de preveure quina serà la regularitat d'aquest blog. Faré el que podré, però la rutina no tornarà pròpiament fins que ens establim a Austràlia, a mitjans de gener, amb nou nom i noves aventures!

Us convido un cop més a visitar http://trip.weburger.com, i a participar al concurs transpòrtic!

Moltes de mercès! Ara si, fins aviat!!

ps. No em direu que l'animació cutre de dalt a la dreta no té tela! xD Hilarant!

Per cert que finalment, i veient quin va ser el regal triat, jo crec que encara el podem fer en la distància i tot, el concurs! Ànims i sort!

Al voltant d'una efemèride tardonina

Doncs si nois, tal dia com avui (bé, avui, tal dia com un dia d'aquests) ja fa un any que vaig traslladar la meva presència a Noruega. I el que és més important! Fa ja un any que vaig inagurar oficialment aquest blog, i mira-te'l el tio, com li va fotent!

I com passa el temps eh! Durant aquest any han passat moltes coses, totes elles (bé, quasi totes!) relatades aquí. Segurament molts de vosaltres sabreu més de la meva vida ara que no en sabíeu quan vivia a Granollers :-)

Deixarem la valoració de l'any cap a més endavant i ens disposarem a relatar una mica el que ha passat aquests dies, que tot sigui dit no és pas massa, ja que la tardor s'aferra fermament a Hamar i a les nostres vides diàries amb els seus poderosos tentacles, portant-nos fred i foscor que fan que la nostra energia vital, tan alegre ella durant els escassos mesos d'estiu, estigui de capa caiguda, i ens retingui reclosos a casa mentre observem decaure, un cop més, l'any.

Faré èmfasi una vegada més, incansablament, en com es nota el canvi d'estacions aquí, amb totes elles totalment definides ambientalment i en quant a estat d'ànim dels soferts i resignats hamaroids. Si el ja de per si depriment ambient l'ajuntem a la nostra inminent marxa (senyors, que només queda un mes!!) i les mostres de condol i desesperació de tothom que ens envolta, apenats i contrariats al veure'ns partir, tot plegat forma un panorama una mica grisot.

Abans de començar-lo, el relat, però, m'he de disculpar per la tardança a publicar aquest nou post... anem una mica de cul aquests dies, ja preparant la nostra marxa, i la veritat és que el que relato aquí va amb una mica de retràs... segur que amb la vostra sempre admirable magnificència m'ho sabreu perdonar. A més a més què coi... així heu tingut més temps per llegir-vos aquells trossets que encara no havíeu llegit (que segur que tots en teniu uns quants :-))

Anem-hi doncs!

El primer cap de setmana del qual ens ocupem en aquest post, que va ser el de després d'anar a Letònia, i de forma més o menys sorpressiva, vam ser convidats a la casa que en Tor i la Olaug (avis del Jett) ténen a Mora, Suècia. Dic de forma més o menys sorpressiva perquè sabíem que algun dia hi seríem convidats, però no exactament quan, així que, semi-sorpressivament, va ser aquest.

Com que ja no em quedaven divendres a les rodalies per agafar-me, vam haver de marxar de divendres tarda i diumenge, i pitjor encara, a última hora va resultar que en Jett tenia una festa d'aniversari de 6 a 9 o porai (tenint en compte que les festes d'aniversari infantils, aquí, són de 4 a 6 i gràcies, ja és mala sort que just el dia que ens importa hagi de ser més tard...), vam marxar a les mil del vespre quan, òbviament, ja era ben fosc :-)

Per arribar a Mora havíem de creuar unes muntanyes que, a l'hivern, són la principal zona d'esquí alpí de les rodalies, i la gent, i per què no dir-ho, també nosaltres, tenia una mica de por de que nevés o estigués gelat o algo (a 15 de setembre, quins collons!).

De totes maneres, no només no va nevar ni fer fred suficient (no vam baixar dels 7 graus o així en tot el trajecte, una temperatura ben tropical!), sino que, així com qui no vol la cosa, es va convertir en un viatge inesperadament eventual, ja que, al cap de poc de sortir, ens vam trobar una guineu al mig de la carretera, tota feliç ella sense ni inmutar-se pel pas dels cotxes. Això per si sol no és gran cosa, però va ser el preludi de, unes desenes de quilòmetres més tard, trobar-nos (per fi!!) un senyor alce com una casa creuant la carretera. Ole ole! Tothom que conec n'havia vist algun ja, però per mi era el primer (en un any, ja tocava.. si es veu que n'està infestat, per aquí!). I tios, vaia bitxo. De la mida d'un cavall petit, i amb unes banyotes considerables. El vam veure només un moment, i a la que els llums el van enfocar massa directament, va desaparèixer entre la malesa, però almenys ja puc marcar la casella "avistament d'alce" en la meva estada a Noruega! Home!

Només em falta la de l'aurora boreal, ara! Però vaja, em sembla que això ho haurem de deixar per un altre any!

Mora està a uns 250 quilòmetres de Hamar, a la zona de Suècia coneguda com Dalarna, potser la més sueca de totes les zones de Suècia. Un inmens bosc motejat de llacs, i reserva d'óssos (ja hagués sigut la bomba, veure'n algun, millor que el safari per Sudàfrica! Però no hi va haver tanta sort...). La casa que en Tor i la Olaug ténen aquí és una granja del segle XVII, formada típicament per 5 o 6 casetes de fusta, i remodelada per convertir-la amb una residència impressionant.

Ja n'havia vist fotos, i és el que em cridava per anar-hi, però però! Res a veure amb la realitat!

Tot i així, vam arribar a les 12 passades, i no es veia gaire un torrat! Com és ben comú en ells, els nostres amfitrions ens van donar la benvinguda amb els millors menjars i beures, sigués l'hora que sigués!

Per l'experiència de la Tiffany, em va comentar que aquestes visites la la "hytta" (que és com n'hi diuen aquí, d'aquestes segones residències al mig de la muntanya que ténen molts noruecs) d'en Tor i la Olaug, consisteixen bàsicament en menjar i beure i beure i menjar.

Bé. Benvingut sigui, doncs!!

Aquesta granja, però, la ténen des de fa relativament poc, menys de dos anys, diria, i la Tiffany encara no hi havia estat mai. Al ser un conjunt de petites cases (com podreu veure millor a les fotos, com no), la cosa està distribuïda tal que ells ocupaven la casa principal, amb el menjador i la sala, i la nostra habitació era una altra casa, tota petita i encantadora ella. Oh si.

Al dia següent vam poder apreciar la cosa com déu mana. La casa principal, la nostra, una altra que servia de garatge i traster, una altra totalment autosuficient, amb cuina i menjador i llits i sauna (molt típica aquí, es clar, la sauna), i una altra que en Tor ens va definir com "El petit museu d'en Tor". Perquè com alguns sabreu, l'home es dedica a l'art, és director d'una galeria a Hamar, té molts contactes i compra i ven amb bastanta assiduitat. A la vegada, és un gran fan de les antiguitats, i el petit museu n'és el repositori. Des d'una carrossa del segle passat fins a tot d'estris de granja de l'any de la quica, armaris, un llit... trastos tot plegat, però que li dónen un encant tot curiós, al petit museu d'en Tor.

No era luxosa pas, la cosa, sino més aviat acollidora i rural, amb un aire ben real!

No fa falta dir que aquest en Tor és tota una personalitat, i quan estem amb ells, la Olaug passa normalment una mica desapercebuda. Val a dir que no són una parella necessàriament apreciada a Hamar, on són considerats per molts una mica massa bohemis. Ja sabem que a Noruega, i sobretot a Hamar, això de fer les coses diferents que tothom no està pas gens ben vist.

A mi sincerament, em semblen un personatges d'allò més fascinants. A part de que són pràcticament els únics que ens han encoratjat en la nostra decisió de marxar i donar unes quantes voltes pel món, en comptes de quasi tots els altres, que es posen les mans al cap de com podem deixar la infinita seguretat de Hamar (i en Jett, pobre, què farà per aquests móns de déu!!), per atrevir-nos a provar alguna cosa més.

I no fa falta dir, evidentment, que sobretot sobretot em cauen especialment bé perquè sempre ténen els millors menjars i alcohols! I això si que és ben veritat! :-)

La zona de Mora està al voltant del llac Siljan, un dels més grans de Suècia, probablement. I la zona, cosa que tampoc m'ho esperava gaire, acostumat com ja estic a bosc per tot arreu, és molt i molt maca. Té com una llum especial que la fa diferent a Noruega, però a la vegada gaudeix de tots els encants que ja coneixem: verdor, exhuberància, obertura, llacs i boscos.

Vam fer unes voltes per la zona, primer a peu i després en cotxe, només per comprovar tot això que dic i, ràpidament, recloïr-nos de nou a casa per poder menjar i beure com déu mana! De totes maneres potser hagués estat bé, dedicar-li més estona a l'exterior (que ho vam fer, una mica, eh!) perquè realment la zona és guapa guapa. Ara això si, rural rural també.

De fet, tampoc van passar tantes coses (diferents), durant el cap de setmana, així que suposo que serà més descriptiu remitir-vos directament a les fotos, que segur que ho expliquen tot molt bé!

Només destacarem un parell de coses... la primera, que a la nit es podien veure estrelles com mai, absolutament mai havia vist. Milers d'estrelles, moltes i moltes estrelles! Sincerament espectacular.

L'altra cosa a destacar és que, ja pel matí del diumenge 16 de setembre, quan estàvem tot calentets jugant a un joc de daus del qual no en recordo el nom, amb les últimes copes de majestuós conyac del cap de setmana, vam veure, incrèdulament, com començava a nevar, més aviat del que cap dels locals recorda. Tot i que no va quallar pas, la visió dels flocs de neu caient tot alegres ens feia esperar el pitjor, així que Vam marxar amb una vmica de por que les carreteres ho estiguéssin, de nevades i patinoses, però per sort no ho estaven. Hi havia una mica de neu per les vores, però poca cosa més. Val a dir que aquesta àrea és més freda del que pugui ser Hamar, i quan vam arribar a la nostra càlida morada, no hi havia neu ni res. Ni n'hi ha hagut a partir de llavors, val a dir. I que duri!!

El que si que, insisteixo, l'hivern es nota a les portes... ja ens movem amb temperatures de 0 a 10 graus, els arbres que un dia vam ser verds són MOLT grocs, i es fa fosc, ja, al voltant de les 7. Recordem que en els pitjors moments de l'hivern a quarts de 3 ja és foc, per aqui.

Però per aquest temps ja no hi serem a veure-ho :-D

Un dia o altre us els he d'explicar, els plans inmediats de futur, així que, per què no, ho faré ara. El dia 5 de novembre tenim un ferry que ens portarà a nosaltres dos, Tiffany og me ("i el Jett?" direu... espereu un moment!) i al nostre empaquetat cotxe en destinació a Copenhagen, on cap dels dos hem estat i on hi passarem un parell de dies. A partir d'aquí iniciarem la nostra conducció cap avall, atravessant Europa de nou, aquest cop amb aturades probablement als Països Baixos variats, amb especial èmfasi en Luxemburg (si noi, per què no?). Arribarem a la nostra acollidora Granollers cap al 13 o 14 o 15 de novembre, encara no ho sabem, on ens hi estarem fins el 28 de novembre. Pel mig, en Jett arribarà per via aèrea acompanyat del seu pare Geir i els seus avis Tor i Olaug, anomenats més amunt, que vindran tots plegats a passar quatre o cinc a la tan ben publicitada Barcelona. Això també serà la oportunitat perquè els meus pares els hi tornin el mega sopar que es va produir aquí durant la seva visita :-)

El que passi més durant aquests 15 dies, però, ja depèn també de vosaltres, i a part d'històries burocràtiques, no tinc pas res preparat :-)

El dia 28 de novembre començarà la nostra semi volta al món, amb un vol de Barcelona a Londres i des d'allà a Larnaca, Xipre, on hi passarem 4 dies tot conduint la illa amunt i avall (i, tenint en compte els càlculs pressupostaris, també dormint al cotxe :-)). Des d'allà volarem a Kuwait, on finalment hi hem descartat passar-hi més de les 5 o 6 hores de transbord que tenim, ja que és caríssim i tampoc hi ha tant a veure, així que anirem directament a Dubai, on hi estarem 3 dies, tot esperant trobar un hotel suficientment barat (que n'hi ha) i flipar amb la voràgine constructiva i de luxes que s'ha disparat en aquesta ciutat en els últims anys. Després volarem a Delhi, on començarem la nostra estança de 5 setmanes a la India en una ruta no del tot determinada i basada sobretot en el nord, més concretament en el tristament actual Rajastan. En algun lloc o altre hi haurem de passar el nadal i el cap d'any i tota la història. No fa falta dir que amb això demostrem que ens la pela una mica, tot això del nadal i el cap d'any.... El que si sabem és que el dia 9 de gener tenim un avió des de Chennai (ex-Madras) fins a Singapur, on hi estarem 3 dies més, per arribar finalment a Austràlia a mitjans de gener, al mig de l'estiu super calurós, i preparats per saltar sense compassió a la piscina de la mare de la Tiffany, a les rodalies de Brisbane, la capital de l'estat de Queensland :-)

El que passi allà, després d'aquests dos mesos i mig de viatge, ja ho veurem, i serà degudament explicat en un futur, així que no se me us impacienteu.

Sé que esteu tots bocabadats amb els nostres plans... ja ho sé ja... us he de dir que la suma de tots els bitllets d'avió des de Barcelona fins a Brisbane, Austràlia, és d'uns 520 euros per cap (trajecte només d'anada, és clar), i que és més barat que un vol directe. El que fem és utilitzar a tot arreu companyies de baix cost, així que no ens donaran menjar ni podrem veure la tele, però vaja, que no està malament :-)

Deia al principi que durant l'escriptura d'aquest post s'ha complert un any des de la meva arribada a Noruega, Pues si, així és. Si ens hem de posar a fer valoració, la veritat és que no sé bé per on començar. Han passat moltes coses, i suposo que dec haver canviat una mica, sobretot en costums més que en escència. Tinc algunes queixes de Hamar i dels noruecs, però en lo general, no puc sino agraïr a aquesta ciutat tan "tancada" que m'hagi acollit ben bé. No és un lloc on m'hi estaria molt de temps més (encara que m'hi podria estar fàcilment un altre any, potser), però pel temps que hi he estat m'ha semblat fantàstica. Maca, relaxada, molt i molt segura :-) Hamar. Qui ho hagués de dir un parell d'anys enrere que aniria a passar un any a Hamar... quines coses que té, la vida :-D

Com no sóc gens sentimental, em guardo els sentimentalismes per mi mateix. O, si voleu, em podeu convidar a unes copes i sentimentalitzem cara a cara :-)

És una pena per la pasta, que marxem, això si que ho hem de dir... i la nostra vida aquí és extremadament fàcil... tenim sous generosos, casa gratis, familia a qui li podem deixar el Jett quan volem... però és una mica avorrit, i fa molta rasca. La Tiffany ja n'està una mica farta (penseu que ja hi porta uns 5 anys seguits, aquí, pràcticament), i a mi la idea d'Austràlia, per un altre any, abans de la tornada al Mediterrani, em sembla molt i molt correcta :-D

Una altra cosa que em sap una mica de greu, per cert, de la meva estada aquí, és el meu ínfim domini del noruec. Altrament podem dir que sóc capac de dir quatre frases i gràcies, i m'autoflagelo una mica pel meu perrerisme en aquest sentit, ja que ho considero una falta de respecte para con els meus conciutadans bastant important. En la meva descàrrega diré que pràcticament tothom parla anglès, excepte els més antics de la contrada, i que el noruec és una llengua una mica punyetera que, sens dubte, no m'ha entrat GENS naturalment.

Amb això de que ja porti més d'un any aquí tenim que es repeteixen els events que ja passaven l'any passat, des del dia de portes obertes al bombers que hi ha just davant de casa, fins al festival Rocktober que, com el seu nom indica molt explícitament, i tal com vaig explicar ara fa un any, són tot de concerts rockeros que es fan durant el mes d'octubre aquí a Hamar. Avui quan escric això (que és 11 d'octubre, diré) aniré a veure què es cou al festival aquest per primera i no última vegada.

Quin caos de post! Això de deixar-ho a mitges i al cap d'un temps continuar no em portarà pas a enlloc de bo!!

Només destacarem un altre event que hagi passat durant aquests dies, ja que, sincerament, porta preparació això de moure't... entre empaquetar la casa i comprar bitllets, mirar recorreguts i coses... anem ben de cul!

L'event en qüestió va ser organitzat per la nostra amiga Katrine i el seu benvolgut marit Jan Ole, i va ser una festa vuitantera, en ocasió de que els nostres exiliats amics Julian i Anne (que coneixeu de molts altres posts) venien aquell cap de setmana de visita. A la noia se li va acudir que podríem anar tots vestits vuitanteros i tota la història, la qual cosa a nosaltres ens va semblar una idea excel.lent, ja que ens agrada poc això de disfressar-nos i fer el pallasso. Ens va costar les nostres petites hores de comprar xorrades i preparació, però a l'acabar la Tiffany era una perfecte Cindy Lauper, i jo era un heroi rocker brut que ni sortit de Mötley Crue, amb els meus leotardos, el meu cabell crepat i tota la parafernàlia que fes falta. Ja veureu les fotos, no us impacienteu!!

A l'arribar a casa seva, evidentment, érem els més difressats amb una sonora diferència (si fem algo, fem-ho bé!), amb lo qual vam ser els reis de la festa (òbviament). De fet, tampoc hi havia tanta gent, a la festa, però no va estar malament. Jo vaig gravar el meu cd amb estrelles del rock brut dels 80, Kiss, Whitesnake, Judas, Alice Cooper, Bon Jovi i tal.. però un cop més es va demostrar que els amants del rock som uns incompresos, ja que no va durar ni dos cançons enmig de les protestes del personal, desitjosos d'avorrides Madonnes i Spandau Ballets. Pues vaia.

Per cert, que em va semblar molt divertit, vestir-me de vuitantero, i la veritat és que em vaig gastar els meus humils dinerons en alguns accessoris que, desgraciadament, no crec que usi massa sovint. Així que he tingut una idea... L'Alex em va comentar fa poc en conversa telefònica que vol emplaçar la famosa anual festa d'aniversari seva i de l'Oscar per quan nosaltres estem aquí, cosa que em va semblar ben amable, val a dir. Doncs bé, si aquesta festa es realitza tal i com està previst, suggeriria una temàtica vuitantera, tan en música com en vestimenta, així puc reusar la història!! Ja em direu! (I com que no me'n fio un pèl que cap dels implicats directament es llegeixi això, ja us ho comentaré de nou directament :-))

I això és tot el que us explico ara per ara... concentrarem les explicacions de tots els esforços als que ens veiem sotmesos aquests dies en un post de despedida noruega que serà publicat abans de marxar, i que també contindrà (no me n'oblido, no), alguna pregunta que significarà la 3a edició de l'emocionant concurs del blog d'en Bert, amb excitants petites modificacions al format. Mantingueu-vos a l'aparato!

Fins llavors, ja em podeu anar disfrutant!

Fotos! En seran moltes en proporció a la mida del post, tampoc tan llarg! I, diferentment de com és habitual en aquest blog, seran sobretot de persones! Serà potser per compensar la solitud dels dos posts anteriors? Qui lo sá!

Aquesta primera sèrie girarà entorn la nostra curta visita a la segona residència d'en Tor i la Olaug, a la bonica àrea de Mora, tota sueca ella. La casa dels nostres hostes estava envoltada de llacs i pins. Aquí veiem en Jett exposant tota la seva femenitat (que no és poca, creieu-me) en tan idíl.lic entorn.


En Tor té una barca que utilitza normalment per endinsar-se al llac i passar agradables tardes de pesca. Veient la climatologia venidera, i aprofitant que podia comptar amb la meva força herculiana, va decidir posar fi a la temporada tot donant la volta a la barca. Suposo que a partir d'ara formarà part d'un bloc informe de gel i neu...


Un altre dels passatemps noruecs per excel.lència (i per extensió suecs, m'imagino) és el de collir "baies" (quin terme més poc usat, en català, no?), "berries" en anglès... per posteriorment fer-ne alguna crema o pastís, de la qual cosa es va encarregar la Olaug sàbiament unes hores després.


El que també hi havia per aquella zona, a part dels óssos fonedissos, eren senyors petits. Aquí en Jett n'ha descobert un!


Després de tan d'esforç els mascles de la casa bé que es mereixien un petit refresc. Noti's el barret d'explorador d'en Tor. Ja us dic que el paio és un pèl excèntric :-)


En un entorn tan naturalment exhuberant i privilegiat no hi podria faltar una bona foto super super propera d'aquestes que fa últimament la Tiffany i que acostumen a aparèixer en els últims posts. La veritat és que en va tirar moltes i va ser difícil escollir, així que ens quedarem finalment amb aquesta simple fotografia d'aquests simples bris de gespa. Oh, la naturalesa, que simple, però que complexa que és!


La casa en si està formada per tot de petites cases. Hum. Vaia frase... tornem-hi... la granja està formada per tot de petites cases. M'haureu de perdonar per lo poc que vaig pensar en vosaltres, ja que no tinc cap foto en que es vegi tot plegat una mica bé... aquestes són dues de les 5 cases del pal en que consisteix la cosa... totes al voltant d'una petita glorieta central i tot plegat molt boscós i extremadament verd i fresc.


En algun lloc de la propietat podem trobar-hi aquest interessant bolet, tot un paio ell. El malandrí del Jett, quan se li va explicar que tenia pinta de ser extremadament verinós, no va dubtar en aixafar-lo sense pietat ignorant la seva peculiar bellesa, per la meva desesperació... bé, almenys en tenim alguna foto!!


El senyor Tor explicant-me algun dels trastos que té a dins i fora del "Petit museu d'en Tor", tot de coses d'aquest pal. Això en concret és un trineu del segle XVIII o així, utilitzat per transportar les bestioles que haguéssis caçat. Òbviament aquí caces més aviat rens i óssos que no pas conills...


Sortint ja de l'àmbit caminable de la casa, vam poder veure una mica les rodalies, l'àrea de Solleron, i tot plegat basat en la proximitat del gran llac Siljan, amb una forma molt diferent però jo diria que fàcilment més o menys igual de gran que el nostre benvolgut Mjosa.


Val a dir, per cert, que era un dia amb bastant de vent! :-D

Durant el cop de cotxe, per cert, vaig poder capturar aquesta entendridora instantània con las manos en la masa!


Fixeu-vos si passa desapercebuda la Olaug que ni tan sols apareix en aquesta foto, tapada per la meva voluminosa testa!!

Haurem de forçar-la una mica doncs!! Ja de matí recollit, amb neu inapreciable a les fotografies, ens vam dedicar a jugar a algun joc de daus del qual (no, no encara) no en recordo el nom. Aquí la Olaug, aquest cop si, frustrada per una tirada poc satisfactòria...


Un gran contrast amb en Jett, amb cara de sincera esperança. Hem de dir que la guanyadora final va ser la Tiffany, a més a més força sobrada, la tia.


En Jett és un nano ben expressiu, per cert, això si que ho té...


Al poble de Mora, per altra banda res de l'altre món, però amb un entorn excepcional, hi ha aquesta estàtua del senyor Gustav Vasa, que sembla que deu ser un paio important perquè tot Suècia n'és plè. Mira, em sembla una foto interessant...


Ja de tornada, que per sort no va fer tan de fred com ens temíem, vam poder comprovar les belleses de la tardor (a 16 de setembre, no us n'oblideu), com aquest camí groguenc plè de fulles. Era molt guapo!


El pèsol per cert, és tot un valent, i amb Suècia ja ha estat a 10 països! Quin paio, eh! Amb lo poca cosa que sembla! :-)


I aquí s'acaba la nostra escapada a Suècia, ara si de segur segur la última abans de marxar. La veritat és que les fotos, en general, han sortit ben guapes, i en podria haver posat unes quantes més!

De tornada, al cap de poc, la galeria d'en Tor va inaugurar una nova exposició, on evidentment no hi podíem faltar per apurar tot el vi i els canapès!!


I anem al que tots esteu esperant, que és la festa vuitantera! Aquí tenim a la Tiffany com ja li agradaria a qualsevol diva pop dels vuitanta d'aparèixer en la contraportada d'algun infumable single!


I aquí tenim al verdader rock brut i desenfocat, amb actitud autèntica i fatxenda. El que us dic, talment sortit de Mötley Crue!


Rock meets pop!


Una parella de convidats va portar la seva última adquisició, en forma de nen. El paio era de lo més encantador i ni s'inmutava per la fosca i sanguinària presència d'un déu del rock and roll com jo. I no tan sols això, sino que fins i tot s'anava movent al ritme de la música, tot fent decaure les babes del personal en general i del déu del rock and roll en particular.


A part, les fotos de la festa tampoc són tanta cosa... destacarem aquesta de l'amfitriona Katrine i la Tiffany en plan operación triunfo.


Per últim, certifiquem la presència dels nostres amics Julian i Anne a Hamar, als quals no veurem, probablement, en un bon temps. També certifiquem que en Julian té unes ulleres noves. Per cert que el paio va dur també un cinturó amb leds al qual hi podies escriure coses, i que donava molt de joc, però, òbviament, em vaig oblidar de fotografiar-lo! :-)


Apa doncs, familia, tornaré a aparèixer abans de que marxem. Fins llavors, bona tardor i a cuidar-se!! :-)