Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit

I doncs! Aquella mateixa setmana, la de la marxa de l'Oscar i la Patry, era també quan la Sarah se'n tornava cap a les itàlies, després d'un mes d'estar amb nosaltres, en busca de la seva nova feina. Pels qui ho recordeu, treballava d'au-pair en una familia italiana, que la portava pel camí de l'amargura. Ara ha trobat una nova família que sembla que promet bastant més, així que se'n va anar amb forces ànims.

Està bé per cert, això de l'au-pairisme, fent un petit incís, ja que et permet bastant lliurement moure't pels llocs i trobar feina amb relativa facilitat. La pena és que sobretot està indicat per anglo-parlants, i per altra banda, és una feina molt més de noies que de nois, però vaja...

La convivència amb ella, per cert, ha sigut perfectament bona, tenint en compte però que hem tingut visites catalanes tota l'estona, i tampoc ha estat ella sola molt de temps. Ella també és una mica fanàtica de la neteja i l'ordre, així que el seu liderat ens ha vingut més que bé per posar-ne una mica, d'ordre, a la nostra moltes vegades xocantment desordenada casa. Hem de dir que ni la Tiffany ni jo som massa bons en això...

I bueno... si tothom marxa és perquè l'estiu s'acaba. I no és conya no, que aquí s'acaba de veritat. Ja comentava al post anterior que a finals d'agost estem totalment fora de temporada alta, a Noruega... doncs comença a tornar a fer fred, les hores de llum decauen precipitadament, i tot plegat té una sensació bastant forta de tardor anticipada.

En quant a temperatura, hem arribat a registrar 1 grau (ja m'explicaràs!), i un company de feina que viu una mica a les afores va comentar, esparverat, que un matí ja va haver de treure una mica de gel del cotxe. De totes maneres, fins i tot aquí això és exagerat, i sembla ser que estem (quan escric això... ves a saber quan ho publicaré) sota els efectes d'un vent del nord que ho fa tot especialment fred, i ja tornarà a pujar una mica. No ho trobo gens graciós, jo, de totes maneres.

Però vaja, que sota tots els punts de vista, l'estiu s'acaba! I no ha sigut un estiu massa bo, no, per aquí, tenint en compte que són dos mesos i mig pelats de "bon temps". I parles amb la gent, evidentment una mica contrariada per aquest fet, i et comenten, plens de beneïda resignació, que a veure si l'any que bé és millor...

Nosaltres, per si les mosques, anirem a buscar-lo a algun altre lloc, el bon temps! Perquè si ens hem de fiar de com sigui aquí...

Aquella última setmana d'agost era la de la festa major de Granollers, primera que em perdia en anys, i que espero que hagi sigut un gran èxit per tots aquells que l'hagueu disfrutada. També aquella setmana, però només de divendres a diumenge, a Hamar es celebrava el Hamar Music Fest, tradicionalment ple d'artistes reconeguts, però que aquest any s'han quedat una mica curts, amb Kool and the Gang i els Blues Brothers com a caps de cartell. Poca cosa comparats amb altres anys, on Dio o Motorhead havien amenitzat els vespres hamarins.

Seguint la nostra costum recent de girar-li l'esquena maleducadament als events que es couen per la ciutat, aquell mateix cap de setmana la Tiffany i jo, junt amb la Beate i la Heidi, companyes de la Tiffany al gimnàs (gimnàs al que hauria de pensar en començar a tornar-hi anar, per cert), ens vam escapar cap a Estocolm, per assistir (elles) a la convenció de la firma Les Mills i (jo) donar unes quantes voltes errants per la cosa.

Suposo que ja us hauré parlat en algun altre moment sobre això de Les Mills, i sino ho faré ara. És una marca australiana que ha creat tota una sèrie de programes d'entrenament que estan siguent bastant exitosos. Per exemple BodyStep, rollo aerobic, BodyPump, rollo desenvolupador musculós, BodyJam, rollo dansa, o BodyBalance, una espècie de barreja de yoga, tai-chi i pilates, que és evidentment el que fa la Tiffany. De fet, havia sigut "presentadora" a Noruega, fins fa un parell d'anys, fins que ho va deixar per una mica de desinterès, però ara ens pot ser molt útil per poder moure'ns una mica, ja que aquests programes els adopten molts gimnassos per tot arreu. Sense anar més lluny, el propi gimnàs de l'hotel Ciutat de Granollers o el de la UPC.

Així que, com qui no vol, i perquè no decaigui la cosa, ens en vam anar, de nou, a Estocolm. Recordareu els fidels que ja hi havíem anat, a Estocolm, allà al gener, i que la cosa, si bé demostrar-se atractiva, era més que freda, i les condicions d'allò més inamigables.

Com que només serien tres dies, anar a l'aeroport en cotxe i aparcar-lo allà ens resultaria més barat que no pas anar en tren, només anant nosaltres dos. I encara més que ho seria si haguéssim anat els 4. I allà estava la oferta, però les condicions per anar al nostre petit automòbil van espantar a les dues noies. I és que aquestes no eren altres que ser conscients que el cotxe era petit, i que no es passéssin de volum a l'hora de fer l'equipatge....

Ens les vam trobar ja a l'aeroport, de bon matí. després d'un trajecte espectacular amb el sol sortint per darrere del llac. Nosaltres anàvem amb una motxilla petita cadascú, mentre les noies diuen una maleta amb rodes del tamany de les que agafo jo quan marxo 2 setmanes... ¡país!

El trajecte va ser plàcid i uneventual. De fet, l'Oslo - Estocolm deu ser lo més comú, aquí, i tarda menys d'una hora, i amb un cop de bus i un cop de metro, ens vam plantar al nostre hotel, un Scandic ben apanyat i recomanat pels organitzadors de la convenció.

De fet, i com que l'altra vegada per estalviar-nos uns calerons ens vam hostatjar en un hotel no excessivament galdós, vam mirar a veure què tal el que ells recomanaven, un de la cadena Scandic, sobradament reconeguda. Els preus al catàleg promocional no eren massa barats, però tot i així, al comprovar la web de l'hotel, vaig veure que les habitacions eren molt més econòmiques que els senyors de Les Mills oferien, així que vam reservar-ho paral.lelament i els hi vam enviar un email molt enfadat :-D

L'habitació, que es trobava en un segon soterrani, òbviament sense finestres, estava més que bé, i els esmorzars de l'Scandic són la veritat és que magnífics :-D

I aquest cap de setmana a Estocolm anava a ser força "alternatiu". Com que ja havia cobert les coses principals que s'han de veure l'altra vegada, i a la Tiffany això del turisme de sightseeing se la porta una mica fluixa, vam decidir concentrar-nos en activitats paral.leles.

La convenció anava a ser només dissabte, i al divendres a la tarda, com a gran fan del mar que la Tiffany és, ens vam embarcar en un vaixell d'allò més apanyat per fer una volta per l'archipelago d'Estocolm. Estocolm, com bé sabreu molts de vosaltres, està format per tot de illes (en concret, a la ciutat són 14). Doncs durant quilòmetres i quilòmetres, la morfologia del terreny a mesura que la Suècia continental es va diluïnt dins el mar Bàltic, és aquesta mateixa. Illes i illetes, unes més grans i d'altres més petites, unes habitables i habitades i d'altres no... fins a un total de 24000, fent-lo l'únic arxipelag d'aquest estil (diuen) en tot el món. A mesura que vas mar endins, les illes estan més separades i la vegetació és més pobra. A la zona que vam estar voltant nosaltres, però, a no més de dues hores d'Estocolm, les illes estaven replenes de pins i moltes d'elles eren fins i tot accessibles per carretera.

El viatge va ser d'allò més agradable, però sense res massa concret a explicar. Sense el fred que caracteritza aquests vaixellets a les Noruegues, el trajecte ens va portar a veure un pilot de chabolas de moltíssima consideració, segones residències d'estocolmins pudents, moltes d'elles amb la seva pròpia illa. La veritat és que tenia la seva tela, la cosa.

La resta de la tarda la vam matar passejant per les infinites botigues que colapsen el centre de la ciutat, i que són pràcticament tan, o què coi, són tan cares com a Noruega!

Tot i així, la Heidi i la Beate se l'hi van tirar tota la tarda, de compres, i les vam trobar després per sopar. Concretament en un restaurant italià del Gamla Stan (la part antiga i més coneguda) que estava força bé i que es deia Paganini. I creieu-me que el tio ja li feia honor al seu nom, ja! Vale que vam demanar vi i tota la mandanga (tan prohibitiu com seria demanar-lo a Noruega, uns 25 euros per ampolla fàcil), però el compte va ser una mica d'espant. Hem de reconèixer que estava ben bo, però!

Com que les noies tenien la convenció al dia següent, i havien d'estar allà a les 8, i com que ens havíem aixecat super d'hora i estàvem petats, ens en vam anar a dormir no massa tard. De totes maneres, i per la nostra satisfacció, també vam comprovar que la zona on es trobava el nostre hotel, a la illa de Söderralm, pels que s'ho coneguin, estava infestada de bars i vida nocturna, cosa que seria més que pràctica pel dia següent.

Així que quan al matí la Tiffany va marxar, molt d'hora, em vaig quedar una estona fent el ronso i seguidament vaig baixar, ai no, que vaig pujar, a l'esmorzar, extremadament generós. Sempre he tingut un problema amb aquests buffets lliures amb moooltes coses, com suposo que molts de vosaltres (especialment mascles) també tindreu... i és que sempre t'ho manegues per menjar fins a rebentar i acabes mig frustrat amb ganes de tastar totes aquelles encara moltes coses que no has pogut. Però això és perquè sóc un agonies :-)

Davant meu tenia tot un dia d'exploració solitària, preàmbul de la solitud que m'esperaria la setmana següent. No em fa pas gaire res, a mi, això, i ràpidament vaig sortir de l'hotel preparat per patejar-me zones alternatives, i arribant a un parc, no especialment bonic, que tocava l'aigua, aquesta si, més bonica. Em va sorprendre aquí que, quan estava tranquilament assegut a unes pedres disfrutant del maravellós solet que feia, va aparèixer una senyora gran, d'entre 50 i 60 anys, tota suada d'haver estat fent footing, es va treure tota la roba, la va deixar per allà a les roques, i es va fotre un banyet en pilotes tan tranquila. Allà al mig de tothom. I és ben normal, aquí (suposo), però no deixa de sobtar una mica, per les nostres costums!!

És una gran diferència (òbviament) experimentar aquesta ciutat a l'estiu o a l'hivern. Durant aquestes èpoques, tot s'aprofita moltíssim, hi ha un pilot d'activitats a l'aire lliure, i tothom surt a que li toqui el sol (sol que, per altra banda, se li resistirà durant la majoria d'any). I quan la pots disfrutar així, la veritat és que és una ciutat de lo més interessant, molt agradablement dissenyada, molt agradablement usada, i amb una atmòsfera magnífica.

En algun moment vaig anar a parar a la petita illa de Longholmen, una de les 14 que, com comento, formen el territori d'Estocolm. I tot i que relativament cèntrica, està molt inexplotada. Tan inexplotada que hi vaig estar caminant tot vorejant-la, en zona de boscos i petites platges amb vistes perfectes de la ciutat, i no vaig trobar exactament ningú. De fet, la vaig ben tenir jo mateix, la tentació de treure'm la roba i fer el banyet... la putada però és que les platges estaven a la ombra i ai l'as! El sol és una cosa, però demanar calor a l'ombra ja al setembre, per aquestes terres, és una demanda ben exigent!

I així vaig passar el matí, patejant boscos i platges i un passeig ben plè d'estocolmins al voltant del mar. Tot relaxat i disfrutant-ho tot molt. Molt i molt bé.

I durant aquests moments va ser quan, tot mirant la guia tirat per la gespa, em va semblar que Estocolm, a mi, se'm quedava petit, i vaig decidir anar a passar la tarda a la propera ciutat d'Uppsala.

I això vaig fer. El que em va motivar especialment per anar-hi, que va ser més inspiració divina que res més, va ser l'existència d'uns turons funeraris vikings de l'any de la quica, que ves per on, em van cridar l'atenció. Així que em vaig dirigir cap a l'estació de tren i en 40 minuts de res ja hi érem.

Uppsala no només té turons vikings, que de fet hi són perquè, temps enllà, n'havia sigut la capital, de Suècia, sino que és especialment coneguda per ser la seu de la universitat més antiga d'Escandinàvia. I això es nota a tot arreu. Tot són edificis universitaris, antics edificis universitaris, estudiants i nations. Això de les nations recordo que ho explicava el Toni quan va viure a Suècia. Són com bars/casals d'estudiants ben atrafegats, i cada facultat sembla que en té una, tot repartides per la ciutat. M'imagino que això només deu passar en ciutats eminentment universitàries, com Lund és, i Uppsala és.

També té la catedral més gran de Suècia, i segona més gran d'Escandinàvia després de Trondheim. La veritat és que és força gran, amb dos torres i construcció de totxana, em va recordar una mica a la d'Ahrus. Tot em recorda una mica a tot, a mi.

Però més que les coses concretes a veure-hi, que són forces, l'ambient general de la ciutat atrapa força. Per una banda, multitud de jardins la fan fresca i oberta, i per altra, al costat del petit riu amb pinta de canal holandès que la travessa, està ple de raconets on prendre algo o veure passar la voràgine de suecs que aprofiten el dissabte tarda.

I ho podria comentar aquí o a qualsevol altre lloc, però... joder hòstia puta que jartes que estan les sueques!! Uff!

Ja està dit! :-)

Després d'haver explorat la ciutat tot lo que les poques hores de les que disposava em van permetre, i amb una mica de recança per no poder estar-hi per la nit, vaig concentrar-me a anar a veure allò que m'havia portat fins allà: els turons de marres, que es troben a uns 5 quilòmetres al nord de la ciutat, amb lo qual vaig haver d'agafar un bus.

La zona es diu Gamla Uppsala, que vol dir "Vella Uppsala", i hi ha poca cosa més que els turons, una església, un centre explicatiu ja tancat a aquella hora, i una fantàstica vista de l'infinita planície que ens rodejava, ben diferent als turonets noruecs, amb les espires de la catedral d'Uppsala nova per allà i tot plegat molt maco.

Això de Uppsala, per cert, em sona una mica com a Upp-ala!, del rollo el que li fas als nens petits quan els aixeques... i em fa tot de gràcia.

Els turons en si són bastant atractius, si bé lluny d'espectaculars. El que feien els vikings en aquells temps (estem parlant de segles del III al V) era enterrar els seus senyors sota turons d'aquest estil, amb les seves joies i possessions més preuades, en una lleugera similitud a les piràmides. I també amb una lleugera similitud, cobrien les tombes amb tones de terra, fent turons de, fàcil, 10 o 12 metres d'alt per 100 metres de perímetre. En aquest cas eren 3 un al costat de l'altre, i no tenen clar qui hi va ser enterrat, però probablement era algun rei o reina.

De fet a Noruega també n'hi ha uns quants, de turons d'aquest pal, però no havia tingut la oportunitat de visitar-los. Sense anar més lluny, els vaixells vikings del museu dels vaixells vikings d'Oslo, del qual us parlo quan els meus pares van venir per aquí, van ser excavats i recuperats d'uns turons d'aquest mateix tipus, ja que van ser utilitzats com a vaixells funeraris, algo força comú. Aquí però, al ser excavats, només van poder trobar (bé, què t'esperes), les càmeres funeràries amb els cossos i les joies dels respectius.

Però la meva estança va ser una mica atropellada, ja que ni els busos ni els trens eren freqüents, i jo al vespre tenia una cita amb la meva damisela, ja entrenada, convencionada, i fins i tot dutxada i inolorosa!

De fet, la convenció va anar molt bé, i la noia va fer uns contactes que seran, segur, molt valuosos de cara a la nostra vida nòmada futura! Ja n'anirem parlant, d'això, però! :-)

La pròpia convenció, s'ha de dir, organitzava una festa pels particpiants. Vaja, més que una festa se'ls "convidava" a anar a una de les discoteques més en boga d'Estocolm per poder lluir els seus cossos entrenats en els seus més atractius modelets, i socialitzar-se entre l'elit atlètica de les escandinàvies. A la Tiffany clarament, aquestes coses tampoc és que li agradin massa, després de la seva experiència en d'altres festes de l'estil, així que, directament, mentre la Heidi i la Beate es posaven els seus més atractius modelets, vam decidir fer la nostra.

I com que el nostre carrer ja estava plè de bars i restaurants i coses, i jo no vaig ser capaç de trobar prèviament algun concert que em fes gràcia veure, doncs ens vam quedar allà mateix, començant per un sopar en un xino! Que feia MOLT de temps que no hi anava, i va fer hasta il.lusió. Tampoc estava massa plè, el xino, i curiosament, els dos grups de gent que tenia més a la vora eren espanyols. No sabia que agradéssin tant, els xinos!! Per cert que un dels grups, fent una miqueta de cotilleo, era una parella de mitjana edat que jo ben diria que estaven en un cap de setmana d'escapada amatòria d'esquenes als seus marits i marides. I quan parlaven d'ells es pensaven que ningú els entendria! Ajá! :-p

Vam seleccionar un bar que tenia bona pinta suficient, on ens van obligar (sembla que si que és una costum sueca) a deixar les jaquetes i pagar-les cares, on ens vam disposar a passar el vespre / nit. I tot anava molt bé, la música no estava malament, l'alcohol no era tan car com a Noruega, hi havia relativament gent però no estava abarrotat, quan de cop, a la 1 de la nit... zas! els llums s'obren i s'acaba la música! Cony! I la gent desfilant tot tranquilament... ostres tu! I nosaltres tot sorpresos que anem tirant cap a fora, tot comentant-li al paio de la porta que ostres, si que plegueu d'hora, no? I el tio que diu, aquí a Suècia, uns bars tanquen a la 1, uns a les 3 i uns a les 5... i nosaltres "ah"...

Però és que va ser sortir al carrer i... tot tancava!! quina curiosa situació. Hi havia un bar cada dues portes, i tots els tancaven a la una! Això no passa ni a Hamar, tu! No sé la gent on va anar després, però escolta tu, amb un ratet de post ja en vam tenir prou per desertar de la nit estocòlmica i anar tirant cap a casa, sincerament, una mica desconcertats.

De totes maneres, aquesta circumstància aliena a nosaltres ens va permetre aixecar-nos frescos i alegres, ja que, igualment, havíem de deixar l'hotel d'hora. Per continuar el cap de setmana alternatiu, després d'esmorzar i de que les noies marxéssin cap a l'aeroport (no sé bé perquè tenien un vol abans?), aquest últim matí vam decidir passar-lo visitant la casa-museu Millesgärden, que va ser la casa on va viure el senyor esculptor Carl Milles, i que ara n'és el seu museu. I no, no és que en siguem uns especials fans, d'aquest senyor, però mira, ens va donar per aquí!

De fet, en Carl Milles té tot d'escultures conegudes, com per exemple el Poseidó de l'Avenyn de Göteborg (que sé que alguns hi heu estat), o d'altres que potser identifiqueu a les fotos. La casa en qüestió no està a Estocolm-Estocolm, sino a Lindigö (com us dic, Estocolm se'ns queda petit), així que cap allà vam anar, en metro i caminata que van tardar una bona estona.

I entre pitos i flautes, que vam arribar allà que no ens quedava massa massa rato per veure'l, el museu (bé, una hora i mitja o així), i així li vam comentar a la noia de la porta, que, després de pensar-s'ho una mica, ens va deixar entrar pagant només una entrada. Mira que bé :-)

El primer que crida l'atenció de la casa no són les escultures repartides per les múltiples terrasses, sino la casa en si, increïblement gansa i lluminosa, i la seva situació encarada cap al mar. De fet, el senyor Milles i la seva senyora, que també era pintora, van viure aquí bastant poc de temps, potser no més de 5 anys, i quan ja eren grandets. Suposo que quan ja eren massa grandets van pensar que li podien donar pel cul, a la rasca que fa a Estocolm, i se'n van anar a viure a Roma, donant la casa i totes les escultures al poble suec. I així és ara.

Entre les escultures destaquen les d'equilibris impossibles, que ja veureu a les fotos, i algunes figures humanes de proporcions enormement exagerades (però de membres virils ben petits), sobretot situat en una atmòsfera perfecta per ensenyar-ho. Tot plegat, una manera agradable de passar el matí, certament :-)

I ja era hora d'anar-nos despedint, d'Estocolm, així que vam agafar bus i metro fins a l'estació central, i des d'allà un altre bus fins l'aeroport. Al bus posava que, si volies pagar-li al mateix conductor, ho havies de fer amb targeta, ja que l'home no portava efectiu. Nosaltres vam pujar i li vam entregar la nostra targeta noruega, que com que és molt segura i porta xip, no li va funcionar. Posteriorment, ni la Electron ni la Visa de Caixa Catalunya li van molar tampoc, així que ens diu... pues res, passeu passeu...

Em jugo un duro que si això passa a Espanya, ens hem de baixar del bus :-D

I res, d'aquí a l'aeroport i de l'aeroport a Oslo i d'Oslo a casa, ja hi va haver un plis, i no recordo que passés gaire res que valgui la pena d'explicar.

Aquesta setmana següent ja és setembre, i amb ella torna l'absoluta normalitat. Aquestes últimes setmanes he de confessar que he descuidat una mica el gimnàs, i ara vaig tornar a anar-hi, per instantàniament deprimir-me al comprovar lo ràpid que em canso i lo que em costa aixecar allò que aixecava fàcilment abans... perra vida!!

Per últim, destacarem que he fet també la meva tercera visita al cinema des que estic a Noruega (ja veus tu eh, quin event! Però és que no hi vaig massa, no, al cinema...). I l'afortunat elegit no podia ser d'altre, es clar, que Shrek 3. Que està bé i fa gràcia, però no té ni punt de comparació amb la 2, per mi la millor. Si algo val la pena, però, és veure-la amb versió original i experimentar l'accent del Banderas :-) (ara acabo de recordar el paperàs que fa a Four Rooms xD). Pues es veu que a les noies els hi mola, l'accent aquest :-D

La setmana va passar a l'espera de la pel que sembla serà l'última escapada abans que marxem definitivament. I és que recordareu que un parell de vegades ja he comentat que anava a experimentar el meu primer viatge sol, a veure com ho porto, i aquesta setmana va ser el dia, anant a provar els delits del petit i encantador enclavament de Letònia. En un principi, havia pensat explicar-ho en aquest post, però òbviament, el sentit comú em diu que això no serà pas possible. Així que ho deixarem per un altre post!

Us avanço però, que és tot un desconegut interessant, Letònia! Oh si!

Anem-hi doncs cap a les fotos!

Començarem amb una d'aquelles que la Tiffany està fent últimament, amb aquesta super-super propera papallona!


Pel matí, quan marxàvem cap a Estocolm, vam tenir la ocasió de veure una alba d'aquelles maques maques. Quan millor es veia és al pont, tot creuant el llac, on també és on era inevitable que es veiéssin els raïls de la carretera :-D


L'arxipelag d'Estocolm està format per milers d'illes d'aquest estil, més petites o més grans, però pedregoses i plenes de pins.


En algunes d'elles, vaja, en bastantes, la gent més pudent s'hi ha anat construïnt les seves petites residències.


El cap de setmana, d'alguna manera, pintava escultòric. Aquesta estàtua al mig de la ciutat, tot i que simple, és simpàtica i original.


A part d'escultòric, el cap de setmana també seria reflexiu, com podeu veure. Lo del fons és el gran i avorrit palau reial.


Les nostres acompanyants Beate i Heidi, en la única foto que he aconseguit trobar en que 1) una de les dos no sortís moguda; i 2) una de les dos no sortís horrible :-D


El que dèiem, un cap de setmana reflexiu (o reflectant?). Les reflexions es veien trencades, però, per l'assolellada solitud que m'havia d'acompanyar aquell nou dia.


Quin bonic matí, tranquilament al costat de les moltes costes de la ciutat... perquè es clar... si una ciutat té moltes illes, també té moltes costes, i, en conseqüència, també molts passejos al costat del mar! Val a dir que molt molt guapo, tampoc hi surto, però bé... tampoc tinc tantes fotos de mi mateix!


El més a prop que vaig estar del banyet va ser això. Que no és gaire! -D


Vinga va, encara que la cosa sigués alternativa, tampoc us deixaré sense una foto típica d'Estocolm. Que vaja, ben bonic que és!


Ja a Uppsala, el primer que vaig veure va ser aquest impressionant estol de bicis davant de l'estació de tren. Ja sé que es porten molt, per aquestes latituds, però jo no n'havia vist pas mai tantes, i que féssin tanta patxoca!


Ara, com que en tenen tantes, i com que són estudiants, a vegades alguna que altra va a parar al riu, com podeu veure una mica a la dreta. No sé si tindrà alguna explicació tradicional, però la veritat és que n'hi havia forces, de submergides...


La catedral d'Uppsala és molt grossa. La més grossa de Suècia i segona d'Escandinàvia. Menció especial pel cel, com sempre espectacular (quan no plou, es clar :-))


I l'altre punt d'interes de la ciutat està a les afores, al Gamla Uppsala, on hi ha aquests tres monticles funeraris vikings. Les tombes estan a sota, si. I la caseta que es veu pel darrere és una església. No fa falta dir que els cristians, a l'arribar per aquí dalt, es van dedicar a cristianitzar tot lo cristianitzable, preferentment aquells llocs ja "sagrats" pels pagans vikings anteriors.


Abans d'anar cap al Millesgården, alguna estàtua doble precedent...


I ja hi som.. el senyor Carl Milles és conegut, entre d'altres coses, per les seves estàtues en equilibri. Aquí en veiem un exemple perfecte, de l'home en equilibri sobre la vaca en equilibri sobre l'home en equilibri sobre el peix :-)


Potser una de les més conegudes, d'escultures, seguint amb l'equilibri, sigui aquesta mà gegant amb l'home escanyolit observant els cels tot temerós...


Finalment, com que tot plegat estava molt bé, vaig tenir un contacte paranormal amb una de les escultures, creant una transmutació còsmica que fa que, ara mateix sigui, si això és possible, deu vegades més savi del que era abans. Que ja és dir!


I acabarem amb aquest post més que moderat fent-lo capicua d'insecte xuclant nèctar. I si abans era una papallona, ara és una vespa, tota aficionada ella!


Ens veiem ben en breu, que queden moltes coses per explicar!

Fins llavors, a cuidar-se! :-D

Per cert, pels encuriosits amb el títol, és que realment no sabia quin posar.... pobre d'idees que sóc, així que he hagut d'omplir la cosa amb una mica de text aleatori! Què hi farem!

Per plorar

L'Oscar i la Patry havien de venir tot utilitzant la línea Girona-Oslo, recentment oberta al públic per Ryanair, i que, com no, està convertint-se ràpidament en un gran èxit. De totes maneres, ja sabeu que Ryanair acostuma a utilitzar aeroports secundaris, per estalviar-se unes taxes i tal, i el que anomenen "Oslo" està concretament a Sandefjord, uns bons 120 quilòmetres lluny d'Oslo, i uns 250 de Hamar, tirant cap al sud de Noruega.

Però com que venien un diumenge, dia que el senyor ens va amablement concedir com a vacances, vam decidir anar-los a buscar amb el nostre útil cotxe i, de pas, passar el dia a la costa (originalment, la intenció era "a la platja", però per aquells motius tan típics de les noruegues, això va ser finalment impossible :-)). Una mica de recerca prèvia ens va il.luminar amb la informació de l'existència d'un bell paratge que porta el nom de Tjøme, teòricament destinació massiva d'oslins (quin deu ser, el gentilici per la gent d'Oslo?) que volen escapar-se de la voràgine (!) de la capital, i que es troba ben a prop de Sandefjord, amb lo qual es convertia en el destí perfecte pel nostre bonic dia de costa.

Perquè de platja ja es va veure ben aviat que no ho seria pas. Va ser sortir de Hamar, on el sol brillava prou satisfactòriament, tot deixant al Jett a l'amable cuidado de la Sarah, i a cada quilòmetre que passava la cosa pintava pitjor, fins a posar-se a ploure a bots i barrals tot passat Oslo, la qual cosa arruinava totalment les nostres ja de per si desconfiades expectatives.

Això si, no hi ha mal que per bé no vingui, citant el refranyer, ja que, per una banda, el mal temps ens va fer parar a la possiblement millor i més generosament provista de menjar de tots colors àrea d'autopista que mai he vist, amb un self-service de centenars de deliciosos plats i, per altra banda, quan vam arribar al Tjøme en qüestió sembla que els oslins s'havien vist retinguts pels xàfecs, perquè no hi havia pràcticament ni déu.

Abans de descriure-us el destí com déu mana, comentaré que per accedir-hi cal passar per la ciutat de Tønsberg, dins del que cap una petita ciutat grandeta pels canons noruecs. Doncs bé, no és que ens importés un pito, Tønsberg, a nosaltres, però es veu que has de pagar un peatge per utilitzar els seus carrers (cosa que per altra banda has de fer per collons si vols atravessar-la), i el sistema de pagament consisteix en que a l'entrar et fan una afoto de la matrícula, i tu pots triar entre anar a una gasofera i pagar els 15 krons corresponents o esperar que t'enviin la "factura" a casa i ja aniràs al banc a pagar-ho. Això, lo de pagar peatge per entrar a la ciutat, passa en algunes ciutats noruegues, i no és mala idea per evitar una congestió innecessària, però en el cas de Tønsberg, que no més gran tampoc que Sant Celoni, i un diumenge a la tarda, ens va semblar d'allò més pretenciosa, la demanda, així que suposo que algun dia ja arribarà la factura a casa...

Si, acabo de confessar públicament la meva estafa a les arques municipals de Tønsberg! Revolució! Caos!!

Un cop saborejat el moment de tensió produït per ser tan il.legals, ja ens vam poder dirigir plàcidament cap al nostre destí elegit. De fet, es troba dins del municipi de Tjøme, sense res massa especial a explicar, però la cosa en si està una mica més enllà, i és un tros de costa que porta el nom de Verdens Ende, i que literalment vol dir "La fi del món". El perquè d'aquest nom, donat com a evident que ni és la fi del món ni res, és la deserticitat i sensació de soledat que t'inspira la successió de roques, rodonament moldejades durant els mil.lenis per les ones, i que sens dubte és de lo més resultón. Es tracta d'un paisatge ben poc noruec, però especial, i vam estar molt contents que les circumstàncies ens haguéssin portat a visitar-lo.

Només destacarem que vam estar una bona estona fent el dropo per les roques, saltironant per aquí i per allà, enmig de les aigües infestades de meduses com mai havia vist enlloc i, en algun moment, i per culpa de la meva desmesurada ambició fotogràfica, em vaig aventurar a caminar per una roca d'aparença extranya, que va resultar tenir una capa de fang important que la feia extremament deslliçant. Amb tanta mala sort que em vaig fotre un sello d'esquenes de cuidado. Com que sóc un tio molt resistent, no em vaig fer mal ni res, però a l'intentar aixecar-me, la deslliçància de la cosa es va fer patent, i vaig anar lliscant irremediablement fins a l'aigua propera (recordem que infestada de meduses). La situació de pànic, senyors, era totalment manifesta, siguent inapaç de controlar la situació i efectivament sucant fins a mitja cama. M'hagués molat veure la cara de la Tiffany, veient com m'enfonsava irremisiblement a les aigües, però en aquell moment estava invadit per altres preocupacions! Finalment però, vaig poder acopiar una quantitat suficient de serenor i, amb penes i treballs, vaig aconseguir sortir del merder, i posar peu a terra ferma i seca sense més entrebancs.

Això si, vaig quedar fet un fàstic de fangositat. Per sort, em vaig poder canviar els guarríssims pantalons per l'il.lús banyador que m'esperava al cotxe :-D

Ja sense res més, ens vam dirigir a l'aeroport per esperar els nostres convidats, que venien amb una mica de retard. L'aeroport de Torp és molt petit i còmode, i dóna la casualitat que, pràcticament a la vegada, va arribar un vol des de Madrid i un des de Girona, siguent aclaparadora la majoria d'espanyols en el primer, i la majoria de noruecs en el segon. Perquè quedi clar quines són les destinacions turístiques preferides, aquí :-)

I pel mig dels noruecs van arribar s'Oscar i sa Patry, i està bé perquè m'ha costat els meus bons paràgrafs que arribéssin :-)

De fet els nois es van sorprendre una mica que haguéssim de tardar les 3 hores que havíem de tardar per anar cap a casa, retrassant la nostra arribada definitiva i dipositació als seus aposentos a més tard de les 12, hora en que, per aquestes terres, la majoria de gent ja fa nones. I això és el que vam fer. Però el cotxe ens va donar per posar-nos al dia ben de sobres!

En circumstàncies semblants a les de la visita del senyors Manils i Montse, entre setmana em trobava retingut entre les parets que comformen la oficina d'Innit, amb lo qual els vaig fer entrega de les claus del cotxe, un mapa, una guia i unes quantes recomanacions, i els nanos, ben crescudets, van fer una mica la seva per Oslo i per Lillehammer. De totes maneres, tant la Tiffany com en Jett ja els coneixien força bé, a l'Oscar i a Patry, amb lo que també van gaudir d'alguns moments d'interacció sense la meva companyia, cosa que em satisfà enormement. També com abans, a la tarda m'unia a la gresca per posar-hi el meu distintiu gra de sorra.

En aquestes unions tardanes vam poder, tots plegats, disfrutar d'algunes de les coses més típiques de Hamar, des de menjar internacional deliciós a casa, indi, mexicà, grec, i el que caigui... passant pel visionat d'una mica de Little Britain i d'una inevitable peli de bollywood, que he de confessar que feia temps que no en veia cap, jo. L'elegida en va ser una de força cutre, titulada "Hum-Tum", però tot i així els nostres convidats -a pesar de no reconeixer-ho específicament- ho van trobar d'allò més fascinant, i estic segur que el seu interès i ànsies evangelitzadores per aquest particular gènere creixerà sense remissió a partir d'ara!

També, ilusos de nosaltres, vam anar a participar al quizz dels dimarts al Siste Indre (recordareu que us en vaig parlar d'això, mesos enrere). Originàriament la Katrine i en Jan Ole ens havien d'acompanyar per, primer, disfrutar de la seva presència inestimable, i segon, per proveïr-nos d'una traducció simultània des del noruec amb garanties absolutes. Però per algun motiu que no recordo, finalment tenien no sé què més a fer, amb la qual cosa els nostres chanses de victòria es van reduir dramàticament.

Perquè la Tiffany el parla, el noruec, però tampoc de maravella, sobretot entendre'l, i nosaltres, jo amb el meus pauperríssims coneixements (ho reconec, sóc un perro), en Jett fent la seva, la Sarah australiana i l'Oscar i la Patry ja m'expliacaràs, no vam poder ajudar gaire. Per aquest motiu, el nom sota el qual el nostre equip va participar va ser "Handicapped Barretina Kangaroo". I per aquí anava la cosa.

I bé, serà també perquè està ple de freaks que segur que s'enduen el Trivial al lavabo, però vam quedar inevitablement últims, això si, no massa lluny dels penúltims, que considerant que un 30% de preguntes eren de cultura popular noruega, aliena als nostres coneixements, i un altre 20% no les vam arribar a entendre bé, doncs tampoc va estar tant-tant malament. :-)

Posteriorment, aquell mateix vespre, i com que anàvem amb en Jett, la Tiffany i la Sarah se'l van endur a fer nones a casa, i l'expedició catalana va fer una petita visita al bar metaller per excel.lència de Hamar, el Seb's Hotel... que sincerament va ser una mica decepcionant... no hi havia ni déu (dimarts a Hamar tampoc és que sigui un festival...), ens vam trobar un home plasta borratxo de bar que parlava castellà (i molts més idiomes, diria), i ens van entaforar un àlbum sencer de Guns n' Roses... amb lo qual l'experiència va ser una mica descolorida, però vaja, que ja és això, ja! :-D

Hem de dir que els nanos van tenir força sort amb el temps, ja que van ser beneïts amb un sol espatarrant i una temperatura més que agradable, i això és una cosa que nosaltres, noruecs ocasionals que som, hem realment après a valorar :-D

I vaja, que van acabar de lo més integrats, fins i tot anant tot sols a buscar el Jett al cole! :-)

Ja abans de que decidissin venir, setmanes / mesos enrere, la Tiffany i jo teníem pensada una escapada pels fiords, aprofitant que per aquestes dates tindríem cotxe de nou i encara no faria massa fred. Quan la Sarah se'n va enterar, va decidir allargar la seva estada per aquestes terres per poder formar-ne part. I quan l'Oscar i la Patry se'n van enterar, va ser decisiu per definir quines serien les dates de la seva visita anunciada. Així que aquesta escapada no seria com la que vam fer amb en Manils, que va ser una mica improvitzat (i tot i així tela!), sino que anàvem a cobrir, i conscientment, el bo i millor que la zona oest de Noruega pot oferir, que ja és dir!

Dissortadament, a última hora la Tiffany va veure's obligada a currar, degut a un començament de temporada atrafegat al gimnàs, amb lo que, per desilusió dels presents, va deixar l'expedició en nosaltres 4. Per veure el cantó positiu de la cosa, amb 4 vam anar molt més amples, al cotxe (tot i que ja sabem que no és un cotxe necessàriament espaiós). A més, més de 4 en una tenda no hi haguéssim pas cabut, i 4 és un número força ideal per anar a buscar allotjament. I ja hi havia estat ella, a més a més! :-)

Així que per segona vegada en un parell de setmanes, deixava la meva damisela enrere i m'enduia, a lomos del guisante, una nova tropa a explorar les inhòspites terres i bla bla bla...

I nanos, no és que vulgui adelantar aconteixements, però el viatget se les porta. Si el que vam veure amb en Manils i la Montse, sense despreciar-ho en absolut, al contrari, era guapíssim... THIS IS SOMETHING ELSE! Però ja anirem explicant-ho en el seu moment.

El matí de dijous vam partir, ben de matí, i amb un més que interessant solete, direcció nord cap a Åndalsnes, la nostra primera destinació del dia. Arribar-hi ens costaria uns 250 km i les seves hores de carretera lenta. Què millor per començar un viatget per les Noruegues que una primera parada en una església de fusta? Concretament l'elegida (bé, no és que fos l'elegida, sino més aviat la que venia de pas) va ser la de Ringebu, que els més memoriats recordareu que ja vam visitar mesos enrere quan vam anar a Trondheim. Llavors però, era ben fosc, i la sensació va ser força diferent, ja que aquest cop el sol brillava en lo más alto, i els colors i formes es podien distingir bastant millor. A destacar el campanar extranyament vermell, i una grandària considerable.

Però no eren esglésies ni edificis el que anàvem a veure, sino maravelles naturals d'aquelles que echan patrás. I a poc a poc, a mesura que superàvem quilòmetres cap al nord, el paisatge es feia més dramàtic, fins endinsar-nos a la vall del Rauma i trobar el Trollveggen ("la paret del troll"), una muntanyota vertical i punxeguda. De fet, es veu que és la paret vertical més alta d'Europa, d'uns 1100 metres. Ja sabeu que per aquí, de rècords de coses d'aquest pal, en tenim uns quants.

Arribar al poble d'Åndalsnes, situat en un més que bonic (i ventós) enclavament, va ser el primer contacte de l'expedició amb els fiords, la qual cosa ens va omplir d'orgull i satisfacció. També va ser on vam descobrir que de calor i bon temps, no en faria gaire, però que vaja, això és Noruega... què menys! Per sort aquest cop no em vaig descuidar la roba!! :-D

Åndalsnes només ens va servir per fer un cafè, ja que la destinació final del dia era l'arxiconegut i elogiat fiord de Geiranger. Per arribar-hi, havíem de conduir la que anomenen la "Golden Route", que pel que us podeu imaginar deu ser una carretera de lo més escènica. Una de les parts més conegudes és el Trollstigen ("l'escala del troll", tot va de trolls, aquí), una part realment empinada, que va ascendent poc a poc, corva a corva, per una paret pràcticament vertical. I la cosa era realment alta, tan alta que quan vam arribar a la meitat, ens vam veure submergits en la boira, i no vam veure res de res, ni tan sols vam poder fer la foto des de dalt, amb la vista de totes les corves! Ves per on!

Edito per comentar, per cert, que aquesta carretera ha sigut tancada a dia 4 de setembre, degut a l'abundància de neu... així que ens va anar de poc, la cosa. Quins pebrots però... 4 de setembre...

Un cop superada l'escala, vam estar una bona estona conduint entre la boira, i la veritat és que tot plegat tenia pinta de ser bastant guapo, però mira, no vam tenir la ocasió de comprovar-ho. Al cap d'uns bons quilòmetres la cosa va escampar una mica, deixant-nos entreveure les belleses indubtabes de la cosa, ja una mica suavitzades, però. Pel mig vam haver d'agafar el primer dels múltiples ferrys que vam haver de en tot el trajecte, i que en aquesta zona s'utilitzen per anar creuant els fiords que et trobes pel mig. Com que, suposo que per temes d'entorn i tal, no hi ha masses ponts, que creuin fiords, moltes de les carreteres que passen per aquí estan abrubtament tallades pel fiord, obligant a tothom a agafar els ferrys.

Poc després, i ja amb el cel suficientment clar, vam començar a glimpsar el fiord de Geiranger des de lo alto, allà al fons de la vall. La veritat és que la primera impressió, i totes les següents, en són bastant espectaculars. El fiord està ficat entre muntanyes, i suposo que només pel turisme que la seva indubtable bellesa ha generat des de ja fa anys, s'han obert un parell de carreteres que escalen les muntanyes collindants. El poble de Geiranger es troba al final de tot del fiord, i allà és on ens dirigíem, disposats a trobar un bonic raconet en algun càmping, tot seguint amb l'estiu campinguero que porto.

A Geiranger no hi haurà més de 300 habitants, fora de temporada, però a l'estiu es massifica i, entre d'altres coses, vam poder comptar fins a 4 càmpings (que ja sabeu que per aquí es porta molt, això d'acampar). Ara, finals d'agost ja ben bé ho és, fora de temporada, que comença a fer fresqueta, així que no vam tenir cap problema per trobar un espai al càmping que més ens va agradar, que va ser un just al costat del fiord en una localització inevitablement insuperable!

Tot parlant amb l'amo del càmping em va comentar que, a part d'això, també tenia una empresa de desenvolupament web, on currava ell, la seva nòvia dissenyadora, i una empresa subsidària a la India que els hi programava les webs per quatre duros, i que els permetia als paios tenir els seus bons beneficis en krons noruecs. No fa falta dir que aquesta és una pràctica cada dia més habitual dins del sector, com ja fa segles que passa en d'altres sectors, ara però fins i tot en el món de la petita empresa.

Només perquè ho sapigueu :-)

Vam dipositar totes les mantes dins la tenda (que no eren pas poques... penseu que la por a que fes fred era bastant evident), i ens vam disposar a passar un tranquil vespre d'intercanvi cultural i lingüístic, en dieta de knäckebrød + amanida per escampar, tot plegat remullat per unes birretes fresquetes de fiord. Com a curiositat direm que, quan a Flåm vam posar les birres a remullar a les aigües del fiord, les vam trobar més endins (ergo... la corrent havia pujat), i aquí, les vam trobar fora de l'aigua (la corrent va baixar)... sento demostrar la meva absoluta desconeixença dels motius pels quals això va ser així, però em va semblar com a mínim curiós.

La nit, tots quatre a la tenda plena de mantes, va ser suficientment càlida i comfortable, i ens vam aixecar amb un bon temps magnífic que ens va permetre gaudir de Geiranger com es mereix. Que és força!

Si alguna cosa no li falta a Geiranger, a part de miradors espectaculars, unes vistes que te cagues i turistes de totes les nacionalitats, són botigues de souvenirs i d'altres utilitats noruegues. La utilitat noruega per excel.lència, a part del definitiu llescador de formatge (que tota casa hauria de tenir, per cert), és sens dubte la roba d'abric i de pluja, ja que diguem que les condicions ens permeten testejar-la a totes hores. A Innit, on treballo, som una mica pijos, i temps enrere, abans que jo entrés, van fer tot de roba amb el logo de l'empresa, per repartir-la entre els treballadors. Així que vaig veure els companys amb tals peces, vaig córrer a pidolar-ne alguna, i se'm va atorgar una jaqueta / cassadora de lo més apanyada, amb el logo d'Innit brodat. I em direu... i a què ve això, ara? Ara us ho explico, tranquils... el fet és que vam anar a una botiga d'aquestes de roba d'abric, on tant l'Oscar i la Patry com la Sarah van decidir (encertadament) que era el moment ideal per comprar algo per passar la resta d'hiverns de les seves vides... i no van trobar res millor que la mateixa jaqueta que jo, que s'ha de dir que estava molt bé de preu! L'Oscar i la Patry se la van comprar, i la Sarah al final va rajar-se perquè no li acabava de convèncer com li quedava... però casi!

Serà que no hi ha jaquetes! :-D No vam mai anar de conjuntet, però, així que encara es perdona, la cosa :-D

Pels curiosos, per cert, l'altre invent noruec (i ja no en ténen més) que fem servir cada dia i que mai ho diries és el clip. El clip de paper de tota la vida, si :-) I ben orgullosos que n'estan, per aquí!

Un cop ja vam exprimir Geiranger com es mereixia, en vam marxar d'una de les maneres més habituals, que no és altra que en vaixell. Així que vam entaforar el cotxe al ferry i ens vam acomodar a la coberta per disfrutar de l'escènic fiord de Geiranger, insisteixo, el més reconegut de Noruega i únic, junt amb el Næroyfjord que vam visitar al post passat, que està inclòs a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Pues mira que bé.

Aquesta vegada el ferry no estava tan abarrotat, segurament degut a que és un tute, arribar fins aquí. El trajecte va durar una hora i va ser suficientment espectacular, atravessant les altíssimes parets del serpentejant fiord, abarrotades de generoses cascades, granges impossibles i una mica de vent. Com a curiositat us explicaré que es veu que, un dia o altre, en no gaire temps, part d'una de les muntanyes pràcticament verticals que vorejen el fiord s'ha de desprendre, provocant un tsunami que canviarà la morfologia del fiord i destruïrà els pobles de Geiranger i Hellesylt, un a cada punta de la vall inundada. Així que ja sabeu, correu a anar-hi abans de que sigui massa tard! Això no és un fenomen tan inhabitual per aquí, de totes maneres, que parets es desprenguin liant cristos, tal i com veureu més tard...

A Hellesylt precisament és on el nostre petit creuer desembarcava, i també on l'estret Geirangerfjord s'unia amb el més gros Storfjord (literalment, "fiord gros"). La nostra següent parada, sense comptar totes aquelles per fer fotos, era la única ciutat del trajecte, la capital de la comunitat de Møre og Romsdal i a priori interessant Ålesund.

Per arribar-hi havíem de conduir uns 100 km per paisatges evidentment espectaculars, i agafar finalment un ferry que ens creués un dels fiords. Com que som uns tios previsors, vam pensar que, com a ciutat que era, estaria millor estar-nos en un càlid alberg cèntric que no pas en un refred càmping a les afores, així que en un extra de previsió, vaig trucar uns dies abans per reservar un hostal. Com a més extra encara, quan estàvem encara a la carretera, vam trucar per confirmar, i una noia amb pinta de descolocada ens va dir que no li constava pas, la nostra reserva, però que bueno, vaja, a veure què hi podíem fer...

Ens va costar ben poc trobar l'hostal... que fos una ciutat no significa que sigui necessàriament gran, i menys el centre, així que al cap de poc ja estàvem a la cua, davant del mostrador, preparats per veure com solucionàvem la cosa... la noia no era en absolut amable, i tenia tota la pinta de que tot plegat se li estigués escapant de les mans.... vam arribar allà, curiosos de saber què passaria amb nosaltres... primer, la noia ens va fer seure a esperar que la cua s'acabés... quan la cua es va acabar, ens vam acostar tímidament, rebent com a resposta que "tranquils eh... mira, el millor que podeu fer és tornar d'aquí mitja hora, que la vostra habitació no està pas llesta...". Vaja, gràcies, doncs... ho podries haver dit fa mitja hora, i no ens haguéssim estat morint de fàstic aquí asseguts.

Així que vam tenir temps per donar-li un primer cop d'ull a la ciutat. La cosa curiosa d'Ålesund és que és una ciutat totalment atípica sota els estàndards noruecs, on les cases solen ser de fusta. Aquí també ho eren, però a principis del segle XX, un incendi va devastar pràcticament tota la ciutat, siguent reconstruïda seguint les modes de la època... modernisme i art noveau. I la cosa queda una mica extranya, està clar, plena tota ella d'edificis de pedra de colors i formes exagerades. En 40 minuts (fent patir a la borde de la recepció!) ens l'havíem patejat casi tota, ja, fins i tot un petit turonet ocupat pel museu de la ciutat, sense massa res a destacar a part de la mostra d'un petit bot salvavides cobert (amb forma d'ou, i de no més de 3 metres de llarg), on l'any 1905 un d'aquests mariners noruecs grillats (anomenat Ole Brude, per a qui li interessi) va fer el primer viatge transatlàntic en bot salvavides cobert, anant ni més ni menys que d'Ålesund a Boston, i tirant-s'hi 5 mesos. D'històries de noruecs fent coses d'aquestes, n'hi ha per escriure llibres. Ja us en parlaré més un altre dia...

Ja amb el temps passat vam retornar a l'hotel amb l'esperança que la noia estigués de més bon humor. Però quan vam arribar, estava ocupada traient-se de sobre a una parella que li esgrimia una reserva, tot ensenyant-lis com arribar a algun altre hotel, ja que aquest estava plè, i la seva reserva no constava.

Quan va arribar el nostre torn, la noia ens va dir que si, que hi havia una habitació per nosaltres, i ens va dir el preu, que era uns 20 euros més del que jo tenia entès. Finalment però, veient que ens hi tiraríem tota la tarda, vam dir que vale, i la noia ens va indicar com arribar a l'edifici, més apartat del centre, on estaria el nostre apartament. O sigui que ni era una habitació de 4, ni estava a l'edifici principal... vinga va doncs, dona'ns algo, però ja...!

Finalment vam arribar a l'apartament, cap prodigi de luxes, amb 3 lliteres, i més que suficient per les nostres necessitats. La sorpressiva presència d'una cuina, i el temps que tardaríem a dutxar-nos tots 4, va fer que ens decidíssim a cuinar el sopar nosaltres mateixos, en comptes d'anar porai. I després de 3 visites (com a mínim) al supermercat, que per sort estava molt aprop, vam conseguir apanyar-nos amb uns macarroni vegetali més que bons! I això va ser una bona idea, perquè quan vam acabar de fer-los, menjar-los, fer els xupitos i dutxar-nos i tot, ja eren casi les 12!

Ens havíem proposat sortir aquella nit, ja que la ciutat i el dissabterisme ens ho permetia, i vam decidir anar a una jam session que havíem vist anunciada en la nostra pre-exploració prèvia. Era una jam session de rocketi gens habitual, i tots plegats s'ho van currar força, resultant una divertida nit. Això si, jo diria que aquell local estava plè d'habituals, perquè tothom ens mirava amb cara una mica rara, com de "d'on surten aquests". De fet uns quants ens ho van preguntar directament, d'on sortíem, restant sorpresos de l'afirmació que jo visc a Noruega... i concretament a Hamar! Però què hi fas, a Hamar? Ja us dic que la reputació (i merescuda!) de Hamar és que són una mica de pagès... ai! però és que és tan bucòlic! Menció especial per l'amic que vam fer que ens anava convidant a tragos de la seva litrona de San Miguel de tant en tant, de venta al bar en qüestió.

Tinc la impressió però que aquesta vetllada la vam disfrutar més l'Oscar i jo que no pas les noies. Però vaja, que aquestes impressions no són sempre exactes, tampoc :-D

De tornada cap a casa, vam trobar la que probablement és la ratxa de vent més bèstia que he vist i sentit a la vida. I la veritat és que feia un vent del copón!

Els horaris dels esmorzars, i de tot en general, a Noruega, són bastant matiners. Sense anar més lluny, al nostre hotel a Hamar, l'esmorzar es serveix de 6 a 9 (lo qual em sembla una barbaritat). Aquí la cosa acabava a les 10, que tampoc està tan malament, però que no ens va permetre dormir massa, no... lo bo dels esmorzars noruecs (i en general escandinaus) és que són sincerament generosos, i et permeten començar el dia amb una d'energia brutal, energia que necessitaríem perquè els nostres cosses poguéssin lluitar contra el fred i pluja que ens esperaven a la jungla urbana d'Ålesund. I la veritat és que la ciutat té el seu curiós atractiu... eminentment pesquera, amb port per tot arreu, situada com no en un enclavament idíl.lic, i ben petita d'explorar.

El que passa és que, després de les belleses naturals espectaculars de Noruega, una ciutat és algo com molt petit...

I encara el que quedava! Vam agafar el cotxe, disposats a fer els 100 i pico quilòmetres fins la nostra última i definitiva destinació: Loen, de nou cap al sud, i al costat d'una de les branques més accessibles de la glacera de Jostedalsbreen, la principal glacera de Noruega, i no crec que m'equivoqui gens si dic que d'Europa. Però el camí fins allà encara ens anava a deparar ben agradables sorpreses. Després de creuar un fiord amb un ferry, i continuar a la carretera principal, vam tenir la brillantíssima idea d'agafar una carretera petita alternativa, que teòricament passava per un paisatge maravellosament escènic.

La carretera ens va portar a un altre fiord, el desconegut Hjørundfjord, envoltat d'altíssimes muntanyes cobertes de neu, i totalment espectacular, i on havíem d'esperar un altre ferry. El temps no era especialment agradable... plovent, ennuvolat, i una mica fred, i per aquelles coses de la vida hi havia un ferry cada mitja hora, excepte en aquell moment, on el següent havia de ser en una hora i mitja. La parada, de totes maneres, era en un dels llocs més espectaculars que pots estar, sense gairebé ningú enlloc... només 3 o 4 cotxes esperant-se per creuar en tota l'estona, i un entorn, sincerament, indescriptible i infotografiable.

Finalment vam agafar el ferry, de ben curta durada, que vaig passar en solitari, per raons fisiològiques de la resta de la tripulació, amb el vent a la cara i les sensacions a flor de pell. Increïble, que va ser.

I ja teníem gana... com que feia un temps de merda, i nosaltres anàvem de pic-nic, a la que vam agafar la carretera de nou vam decidir buscar algun raconet arrassarat per fer el nostre àpat. Al cap de no gaire, tot resseguint una petita branca del fiord, vam trobar una espècie d'embarcador amb unes tauletes, que per algun motiu, tot i que no estava arrassarat, ens van fer parar. Un cop baixats del cotxe, vam adonar-nos que hi havia una caseta amb lavabo i quarto de rentar, que ens va semblar d'allò més luxuriós. D'aquella caseta en sortia un cable que, si l'anaves resseguint, et portava a una altra petita caseta, d'aquelles amb jardí a la teulada, i tancada només amb un baldó.

Atrevits com som, vam decidir obrir el baldó i veure què hi havia, a dins. Maravellats que vam quedar quan vam veure una taula allargada, plena d'espelmes tota ella, amb una llar de foc (apagada) al final, i un banc a cada cantó, cobert amb unes pells de be d'allò més calentetes. La cosa ens va semblar un regal dels cels, enmig de tanta pluja, i com que el cartell en noruec que hi havia tampoc el vam entendre massa, pues vam encendre unes espelmes, vam treure els nostres pic-nics, i ens vam disposar a disfrutar de la divina providència.

Quan portàvem ben poca estona, la porta es va entreobrir, i van aparèixer, un darrere l'altre, tot d'homes que al veure'ns van quedar una mica desconcertats, però que en comptes de dir-nos res, ens van encendre la calefacció. Nosaltres ens vam limitar a saludar-los mentre continuàvem amb el nostre picnic, i més i més homes anaven entrant, ara encenent la llar de foc. En aquell moment ens vam pensar que es disposaven a compartir la taula i cabana amb nosaltres, cosa que evidentment ens semblava perfecte, quan finalment un d'ells, sembla que el menys tímid, es va dirigir a nosaltres preguntant-nos que d'on érem, que no li sonava gens el "CAT" que portàvem al cotxe (aparcat just al costat de la casa). Després de contestar-li extensa i patriòticament, ens va comentar que, al cap d'una hora, anaven a fer una festa allà, uns quants, arribats des de diferents punts amb iots no gens humils, però que mentrestant féssim féssim i bon profit! I així van marxar i ens van deixar, tot dinant a la caseta calenteta!

Aquests cops de sort són, atenció cursilada, els que fan la vida maravellosa :-)

Al cap d'una estona, replets de calidesa i bons esperits, ens vam entaforar de nou al cotxe, per conduir els últims quilòmetres fins al nostre destí final de dia. De fet, havíem triat aquesta ruta alternativa precisament per passar per aquesta vall que anàvem a passar, i que es diu Norangsdalen. De bonus ens havíem endut el fiord ja creuat i tota la història, però la veritat és que la vall jo crec que va superar-ho tot... suficientment estreta perquè només hi capiguéssin els múltiples llacs encadenats i la carretera, amb muntanyes altíssimes de pendents verticals perdent-se entremig dels núvols, amb vegetació verda i baixa... crec que és un dels records més vívids que tinc d'aquest viatge. I no crec que sigui l'únic. Aquesta vall és, senzillament, impressionant. Pels que vulgueu fer scroll cap avall i veure'n alguna foto... sento decepcionar-vos, però no n'hi ha cap. I és que les que tinc, que no són poques, per cert, semblen ridícules al costat de la inmensitat que la cosa és. Així que ja, sabeu, a apuntar-vos-ho a la llista de llocs on anar! :-)

Ben aviat vam arribar a Hellesylt (on érem el dia anterior després del ferry), i a partir de llavors, la cosa es va suavitzar lleugerament, deixant-nos digerir una mica l'espectacularitat de la cosa. D'això en vam parlar moltes vegades, durant el trajecte. L'emoció que et fa sentir la visió o experiència d'algo espectacular, com era el cas cada dos per tres, amb la intensitat amb que ho vius, et fa gastar una d'energia del copón, i sense haver fet gaire res, acabes cansadíssim. :-)

Amb lo qual s'agraeix una mica de descans pels sentits!!

Però no va ser per gaire estona. Ben aviat vam arribar a la vora del Nordfiord, un altre dels grans, d'un color extranyament turquesa, que ens preguntàvem d'on venia. El vam agafar casi a la punta, però, i després de bordejar els petits pobles d'Stryn i Loen, el vam deixar enrere, tot dirigint-nos al càmping que ja teníem mirat, i que feia una bona pinta increïble. Per arribar-hi vam haver de resseguir un escènic riuet, del mateix color extranyament turquesa (en aquest sentit, em recordava a l'Aare, el riu que passa per Berna). De cop, se'ns va obrir davant dels nostres ulls el sobrenaturalment espectacular Lovatnet, el llac de Loen, ficat enmig de muntanyes esfereïdores amb pics ennuvolats, i d'un intensíssim color turquesa. Per cagar-se, sincerament.

El càmping estava al bell mig del llac... en un enclau senzillament fora de diccionari. Com que feia un mal temps considerable, vam decidir preguntar-li a la gent del càmping si tenien algun bungalow o algo, i així ens estalviàvem muntar la tenda i passar-hi la nit. I l'home ens va comentar que els hi quedava un apartament, per quatre, que costava uns mísers 45 euros, i que aquí teníem les claus a veure si ens convencia.

I ja veus tu si ens va convèncer! Un apartament petit, pràctic, nou, amb de tot, i unes vistes per plorar directament al llac. Òbviament ens el vam quedar volant. I la següent pregunta, seguint una sàvia suggerència telefònica de la Tiffany, va ser que si l'home coneixia algun restaurant així apanyat, que se suposa que el peix en aquestes latituds ha de ser bo. I ens va comentar que no sabia, però que la seva senyora cuina força bé, i que aquest matí havia pescat unes truites al llac que podrien ser bones. I va dir-ho de tal bon rollo, i ens va semblar tan pràctic, que mira, ens vam quedar allà mateix, a sopar!

I les truites la veritat és que si que estaven bones! I generoses! L'Oscar i la Patry van elegir un salmó que també era per xarrupar-se'ls. El que em va saber una mica de greu per la Sarah, també vegetariana, que es va haver de resignar amb una amanida verda i quatre patates fregides, mentre nosaltres ens posàvem les botes. Val a dir que no és precisament un paradís, pels vegetarians, Noruega, no.

Com que estàvem petats de tantes sensacions, amb un parell de birres ja ens en vam anar a dormir, preparats per aixecar-nos d'hora i aprofitar l'últim dia del nostre més que completet viatge. La nostra intenció, i aquest era el perquè del nostre viatge a aquest racó, era visitar alguna branca de la glacera de Jostedalsbreen, perfectament accessible des de la nostra localització. De fet, al vespre havíem preguntat per la possibilitat de fer una caminata guiada, i se n'organitzaven des del mateix càmping (ja veus que els nanos són perfectament autosuficients), però per desgràcia duraven massa estona, cosa que en d'altres circumstàncies hagués estat bé, però tenint en compte que havíem de tornar aquell mateix dia, es tornava força incompatible.

Així que de bon matí, després d'haver passat una nit ocasionalment molt calurosa (sembla que la calefacció es va quedar engegada?), ens vam aixecar amb possiblement les vistes més guapes des del llit que recordo a la vida, i totes les ganes de glacera. Per arribar-hi, havíem de continuar per tota la vora del fantàstic llac, conduïnt per una petita i molt escènica carretera. Direm que aquest llac està una mica maleït, i és que fins a tres vegades durant el segle XX, una part de la muntanya s'ha trencat i s'ha desplomat a les aigües, creant aquells tsunamis que comentàvem abans que no són tan inhabituals. A resultes d'això, pràcticament totes les granges de la vora del llac van ser destruïdes un moment o altre, exterminant més de dos terços de la població de la zona i canviant la vida dels que van quedar de forma radical. Al tros de muntanya que va caure es pot veure perfectament la cicatriu del trencament. Curiosament sempre va ser la mateixa, el Ramfjellet, i com a mínim, ara ja no pot tornar a passar: ja no hi ha llac, al peu de la muntanya, sino que ha quedat ple de runes i pedres procedents de les esllavissades.

Els últims quilòmetres abans d'arribar a la llengua de glacera que havíem triat, el Kjenndalsbreen, els podíem fer o bé a peu, o bé pagant un peatge, ja que la carretera que hi arriba és privada. Com que no teníem molt de molt de temps, i el temps no acompanyava, vam decidir pagar-lo, el peatge. És curiós perquè el mètode de pagament és que arribaves a un punt amb una bústia, i tu ficaves la pasta dins d'un sobre i a la bústia, a la vegada que posaves el comprovant al cotxe. No fa falta dir que ningú se n'adonaria, de que no pagues, però amb la bona fe i legalitat dels noruecs mai se'ls acudiria no fer-ho. Nosaltres, com a bons noruecs, vam pagar també religiosament.

I finalment vam arribar a la glacera, en un escenari tot plegat bastant irreal. Una vall altíssima, de pedra trencada, cascades per tot arreu, un riu furiós, molt de soroll d'aigua, i la llengua de gel blava, originària de totes les aigues turqueses de llacs i rius de les rodalies. Humm... la veritat és que tot plegat impressiona lo seu. No és el Perito Moreno (!) però tela. Es pot veure que la llengua ha retret segur en els últims anys (en general, en tota la terra, s'està produint una reducció bastant ràpida de les glaceres), però vaja, quan et diuen que això no és més que una llengua que regalima per una muntanya i que prové d'una glacera de 480 quilòmetres quadrats, ja no t'espantes tant :-)

Em vaig destreure però de la frustració de l'escalada a la glacera suissa! I aquí no era més que una passajadeta agradable! Això està bé, home!

A partir d'aquí, els nostres esforços es van concentrar en tornar cap a casa, agafant pel camí una altra carretera escènica d'aquestes que abunden per aquí. La meitat va transcórrer entre la boira, però la resta, una vegada més, successió de cascades, llacs glaciars, neus perpètues, neus no tan perpètues, vegetació baixa, aire pur, i caca per la pota. A més a més, a partir d'aquest punt vaig deixar-li la responsabilitat de conducció a l'Oscar, amb lo que em vaig poder concentrar com déu mana en la bàsica tasca de tirar fotos a tot plegat com un malalt. I jo crec que vaig tenir èxit :-)

Al cap d'una estona, la carretera, que havia transcorregut per zones bastant elevades, va començar a descendre, i finalment vam sortir de l'espectacularitat, anant a parar a un avorrit paisatge noruec de llacs i muntanyes i boscos de pins.

Ens quedava encara una última parada abans d'arribar finalment a casa, i va ser, per fer un capicua, l'església de fusta de Lom, una de les més reconegudes de Noruega. L'església mola... però tal i com vam comentar i ratifico... després de tot plegat ens va pillar una mica de ressaca, i no impressiona gaire... és bastant gran per com solen ser, i home, està bastant currada.

El viatge final de tornada es va fer una mica llarg... recordem que les autopistes noruegues són lentes lentes, i quan hi ets, com que només tens un carril per banda, allà et quedes. El cotxe tampoc està necessàriament preparat per oferir-te una màxima comoditat en trajectes llargs, així que bueno... de totes maneres, ens en vam sortir tal i com vam poder :-D

Arribant triomfants al pati de casa vam trobar-hi la Tiffany, que estava preparant un sopar majestuós a l'alçada de la nostra victòria, consistent en un cous-cous picantó magnífic i una moussaka divina d'aquelles que fa ella. Tot plegat ho vam regar amb un Priorat triomfador que va anar la mar de bé, i una mica de Patxaran gentilesa dels nostres visitants. Un gran sopar, aquest nostre!

I va ser ja el nostre sopar de despedida, perquè el dia següent, dia de tornada al curro com no, l'Oscar i la Patry ens van deixar de nou, agafant el llarg tren fins a Sandefjord, i volant cap a terres més càlides, per disfrutar de festes majors i coses, que aquí no tenim.

Crec que els nanos se'n van anar ben satisfets, plens de visions imborrables, fotos, i l'estómac ben plè (i una nounascuda passió pel Bollywood xD). Gràcies per la vostra visita! Fa il.lusió que vingui gent a veure'ns, i aquest estiu no ens podem pas queixar!!

Plegarem aquí, que la cosa ha quedat (no sé de què m'extranyo) ben llarga. Em sembla que demanaré esponsorització al govern de Noruega, perquè apa que no els hi faig publicitat!!

Bueno... unes fotos... sincerament, amb tanta exhuberància ha resultat sincerament difícil decidir què triar... no estan todas las que son, pero son todas las que estan (que diuen!)

El dia que vam anar a buscar als nostres visitants vam aprofitar per visitar el pintoresc emplaçament de Tjøme, i concretament el que ells mateixos anomenen "Verdens Ende", ergo "La fi del món". Us deixo jutjar a vosaltres si en té pinta o no, de fi del món...


Com podeu comprovar, consisteix en un considerable nombre de roques, amb una forma tot extranya i definida, i un aspecte ben àrid i inhòspit. Sincerament el lloc és d'allò més agradable!


Va costar uns quants intents pillar aquest salt de forma més o menys decent! I tot i així podria haver sigut bastant millor! :-D


Com tot visitant hamarí, el millor del poble sempre és el llac, i si s'escau que fa un bon dia, cosa no tan habitual, l'experiència és ben encisadora!


Mira que he avisat vegades que al Jett, quan li dónes una mica la mà, t'agafa el braç i part del tronc, però res, ni cas... :-D Demostrant de totes maneres una "certa" tendència castellera...


Per últim, des d'un dels miradors d'ocells que hi ha al voltant del llac, i envoltats d'una quantitat increïble de ferotges mosquits, vam poder atrapar aquesta magnífica posta de sol.


I ja va tocar posar-se en marxa! Què millor que començar amb una característica església de fusta, en aquest cas la de Ringebu, amb el seu distintiu campanar vermell, i un bon temps i cel clar que tardaríem uns dies a tornar a veure...


Perquè a la que ens vam endinsar a zones més muntanyoses, que és el que va venir a ser tot el trajecte a partir de llavors, res de res. Aquesta cascada, punt d'una de les múltiples parades fotogràfiques, es troba al mig del Trollstigen, la carretera aquella empinada, i ja veieu que sembla ben bé que provingui directament del no res, amb els núvols pel mig.

Per altra banda, el detall de l'Oscar i la seva cara en petit a la pantalla de la càmera. Tot plegat ben fotogènic!


Al capdemunt de tot de la carretera, on no es veia un torrat, hi havia tot de botigues de souvenirs, i aquest curiós plafó ple d'enganxines. Ja és ben cert, això de que tot a la vida passa per un motiu, i aquest plafó va ser el motiu pel qual des de fa un any ben bo porto enganxines de Gresca a la motxilla, que no fa falta dir que no havia enganxat ni tocat en cap moment fins llavors :-)


A veure si algun gresquero s'anima a passar-se per allà i la troba, home!

Per altra banda, estic segur que aquesta carretera hauria de ser la hòstia, per això n`hi diuen la "Golden Route". Les vistes que teníem nosaltres, però, eren ben poc daurades!


A Geiranger hi vam arribar pel vespre, tenint el temps perfecte per apreciar aquesta llum crepuscolar, tot mimetitzant una foto del post anterior.


Però Geiranger, des d'on es pot apreciar tot el seu encant, és des de diversos miradors repartits per les muntanyes que l'envolten (que no són poques, ni estan gens baixes). Aquesta foto de postal comença a il.lustrar les cagades per la pota que ens invadien cada dos per tres...


El que jo no sabia és l'aversió que la Patry té per les abelles. Pràcticament comparable a la de l'Oscar amb les aranyes. Ho sento Patry, però aquesta afoto tan sincera observant amb extrema infelicitat l'abella que, després d'una bona estona intentant-ho, finalment va aconseguir posar-se al teu plat i pillar una mica de crepe, no té cap mena de desperdici xD


La nostra dieta va consistir, més que menys habitualment, en knäckebrod (un típic pa sec, rollo torrada) amb coses, on generalment les coses eren amanides pastoses ben resultones. Això si, els entorns la veritat és que cada dia tenien la seva tela!!


Per cert que als espanyols, allà on van la fama els precedeix (i succeeix!)


La nostra següent parada de consideració, i única ciutat en un trajecte d'allò més campestre, va ser Ålesund. Continuant amb la sèrie de les postals, aquesta n'és la més comuna, des d'una muntanyeta adjacent, una panoràmica fantàsticament fotogènica!


A tota ciutat que es precii, i a molts pobles també, de fet, hi ha d'haver algun canó esparcit porai. I com no, on hi ha canons esparcits porai hi ha d'haver turistes disposats a fer-se fotos! :-)


A part dels seus atractius, si una cosa no se li pot negar, a Alesund, és que hi fotia un vent que t'hi cagues! Que no et pensis que no era divertit, però! :-)


Una de les situacions més absolutament típiques... parar el cotxe en algun indret senzillament impressionant, mentre l'Oscar i jo sortíem a fer fotos malaltíssament (per cada una que tirava ell jo en tirava quatre, és cert), i les noies es quedaven a dintre tot pelades de fred :-D


No em direu que no és un valent, el pèsol, però, d'arribar fins aquí!! És el més al nord que ha estat mai! :-)

Tot buscant buscant algun lloc arrassarat per menjar els nostres knäckebrods, per providència divina se'na va aparèixer aquesta casa, a l'atractiu assentament de Øye, cosa que ens va posar molt contents!


I no n'hi havia per menys, ja que els luxes que ens oferia estaven fora de mida, realment! Fixeu-vos amb la calidíssima pell de be que cobria els quasi sofàs!


Tot plegat ens va fer reposar forces per arribar a la nostra última etapa, el Lovatnet i la glacera de Kjenndalsbreen. La pinta que tenia el llac aquest, de blau turquesa glacial, i núvols tenebrosos, la veritat és que no té paraules... el que diem... per plorar...


I la glacera, si bé té tota la pinta d'estar molt pitjor que fa uns pocs anys, es trobava en una situació magnífica, i tots vam flipar també una estona. Està clar que amb aquest gel blau han de sortir els rius i llacs blavosos com surten!


Ja de tornada cap a casa, i amb un llarg camí pel davant, vam decidir, molt encertadament, agafar una altra d'aquelles carreteres panoràmiques de muntanya que tan abunden per Noruega. A més, l'Oscar es va posar a conduir, amb lo qual vaig poder satisfer molt més lliurement les meves ànsies fotogràfiques. Aquesta bé a resumir el que per allà es trobava: muntanyes, neu, llacs blaus i glacials, vegetació baixa, pedres, boira i un què general que te cagax.


La carretera és la 258, per cert, i per qui vulgui saber-ho. I mereixia parar més d'una vegada per respirar l'aire puríssim que hi havia per allà. I per tirar unes fotos, es clar!!


I per últim, acabem com comencem, amb una església de fusta, en aquest cas la de Lom, una de les més conegudes de Noruega. No està gens malament, però potser després de tanta espectacularitat, sabe a poco una mica!


Són uns bons quilòmetres, fins a casa, però ajudar trobar-te al final una encantadora damisela amb una moussaka preparada d'aquelles de llepar-s'hi els dits, les mans i el braç!


El que no sé jo és què hi feia la gerra de l'aigua just al mig... però bé...

Vinga doncs, bon profit!

Els dos últims apunts... les fotos no li fan ni la més mínima justícia a lo increïble que era tot plegat que hi havia per allà, i convido als presents a que ho corroborin. Per altra, de nou, agraïr als presents aquests la seva visita, ha sigut tot un gustasso acollir-vos!

A ells i a vosaltres, fins aviat! :-)

Ves qui ho havia de dir, però aquest post es converteix en el segon més llarg. Quin paio!