Sudàfrica II: En quin cap cap el que cap en aquesta Ciutat (del Cap)

Aixi que pel matí següent, dimarts, una vegada més, i fidels a les nostres insanes costums, vam haver d'aixecar-nos extremadament d'hora per agafar l'avió de Johannesburg a Cape Town. Aquest cop l'hora de diana eren les 5 del matí, però per fer-ho encara més horrible, el despertador responsable de despertar-nos era el mòbil del Jonny, noruec ell, i configurat per canviar l'hora automàticament per estalviar energia quan així toca (i així va tocar aquell diumenge), segons cànons noruecs i europeus, però no sudafricans, amb lo qual quan ens en vam adonar estavem tots mig preparats a les 4:20 del matí :-D

Però bueno, vistos els antecedents de pèrdues accidentals a les carreteres tampoc va estar de més tenir una mica de marge. :-) Òbviament però, aquesta vegada la cosa va anar com la seda, sense tràfic i sense pèrdues, i vam arribar a l'aeroport amb un pilot d'antelació.

La Sevika currava tota la setmana, així que només la Tiffany, el Jett i jo vam fer aquesta escapada de dimarts a dijous. Ells ja hi havien estat, de totes maneres :-P I també està bé, encara que no tinguessim cap queixa de consideració, fer la nostra uns dies, fora d'influxos externs.

Així que tots tres vam pujar a l'avió taronja de la companyia Mango, una low-cost com qualsevol altra (uns 70€ anada i tornada, va costar el vol), i en menys de dues hores, després de sobrevolar algunes zones muntanyoses fantàstiques que no sé com se diuen i tot el pais en diagonal, ens vam plantar a Cape Town, la ciutat amb més cartell del pais, del qual estava molt encuriosit de visitar.

I tios, ostres, no decepciona en absolut! Quina ciutat... relaxada, càlida, amb gent eternament somrient, culturalment activa... a l'ampit de la carismàtica i magnètica Table Mountain, dominant-la serena des de tot arreu...

Després de l'inevitable trajecte des de l'aeroport, passant enmig d'inevitables townships (com a tot arreu a sudàfrica), l'arribada i primers moments a la ciutat no haguéssin pogut ser millors... sabeu quan arribeu a un lloc i tot és de cop especialment fantàstic? Passa poques vegades, i aquesta va ser una d'elles. El nostre hotel es deia Daddy Long Legs, i és un hotel peculiar, on cada habitació va ser "entregada" a un artista local, que la va decorar -baratament- al seu complet gust. El resultat és una cosa bohèmia i ortodoxa però amb molta gràcia. La nostra habitació, anomenada 'Open', es caracteritza per tenir dues de les quatre parets empaperades amb desenes de fotos del cel, tenir miralls al sostre, i tenir una porta del lavabo transparent. Tot molt original i divertit (tot i que incòmode a la hora de necessitats majors). L'hotel també tenia un fantàstic balcó que dona al Long Street, potser un dels carrers més carismàtics de la ciutat, ple de bars i llibreries velles i edificis victorians, ple també de sombra. L'hotel ens va convidar a una ampolla de vi de benvinguda a la terrassa, amb una fantàstica caloreta d'estiu etern, que va ser el colofó de la divinitat del moment, i que va fer despertar les ganes d'explorar la ciutat encara més.

Si algú mai va a Cape Town, en sèrio demaneu-me referències d'aquest hotel. Val la pena! Ben situat, ben original, ben barat, servei perfecte! I una jarta a la recepció! Què més voleu! :-P

Així que després d'uns minuts de relax i tonteries amb els miralls (la meva primera experiència amb miralls al sostre! - pena de tenir un nen dormint al mateix llit i no fer-ne utilització completa, però es va fer el que es va poder-, vaig deixar mare i fill fent una becaineta i em vaig disposar a fer una exploració prèvia de les rodalies de l'hotel, que no fan més que confirmar-me la bona impressió que al principi vam tenir. Una sensació de caloreta, que no xafogor, molt i molt agradable, un mercat just en una plaça propera, i sobretot, l'àrea majoritàriament musulmana de Bo-Kaap, a pocs metres, amb carrers en pendent i cases baixes de colorins, ocasionals mesquites llançant aquí i allà els cants a missa des dels minarets, amb aquesta monòtona i fosca extranya musicalitat... fantàstic :-)

La caminata es va extendre en radi després de despertar la familia dormilega, disfrutant de l'ambient de Long Street i comprovant ràpidament la diferència d'ambient entre aquí i el que havíem vist a Joburg... tothom sembla aqui molt més relaxat i somrient, molt menys preocupat i la barreja de races i colors sembla molt més natural... sens dubte, vist lo vist, si hagués de triar un lloc a sudàfrica per viure, per molts motius, seria clarament aquest. :-)

Pel que fa a arquitectura i urbanisme... la veritat és que poques diferències podríem trobar entre aquí i la majoria de ciutats europees -cosa gens extranya, ja que ha estat dissenyada, és clar, per ments europees-, uns quants rascacels, uns jardins al centre de la ciutat molt agradables -amb esquirols a l'estil americà-, palaus i residències d'estils neoclàssics, fins i tot un castell medieval..

Però el que cal destacar és la muntanya, Table Mountain, que li dóna a la ciutat una personalitat i un caràcter molt particular... Visible des de tot arreu, imposant, la famosa muntanya "plana", que arriba fins als 1016 metres pràcticament tocant el mar, exerceix una espècie de magnetisme, almenys en mi, que fa que te la miris (i que t'agradi) cada cop més.

És possible caminar fins a dalt, però això era una aventura fora dels nostres límits amb companyia infantil, així que vam decidir pujar-hi de la manera més habitual, amb un telefèric. L'estació en si cau força lluny del centre de la ciutat, així que, ajudats amablement per tot de gent del carrer en busca de propines, vam agafar un taxi cap allà. El tio corria com un esperitat, rebassant tot tipus de límits, línees i semàfors, i ben aviat un formit senyor policia ens va adelantar amb la seva poderosa motocicleta i va inquirir al nostre conductor. El senyor policia era un homenot alt i ros amb cara de xulo-aquí-mano-jo, mentre el nostre conductor era un homenet petit i rodanxó, més fosc, amb cara de com-es-que-no-em-deixes-fer-el-que-vull, i ambdós es van enredar en una discussió a veure qui era més xulo, mentre nosaltres tres ens ho miravem asseguts pacientment al darrere del taxi... quan la paciència es va acabar -els tios ja portaven un rato-, vam decidir agafar un altre taxi. Però el senyor policia ens va aturar gentilment, instant al senyor conductor de demanar perdó per la seva pèssima conducció, i així deixant-lo marxar. Vaia tropa...

Es va quedar sense propina, però, el senyor conductor. La veritat és que conduïa molt malament.

Un cop a dalt, després d'un curt trajecte molt empinat, les vistes i les sensacions són espectaculars, tal i com podeu veure en alguna de les fotos que adjunto. Completada una molt chachi caminata per la taula, ens van comentar que una de les coses que típicament es fan allà és veure la posta de sol -al mar- tot bevent vi blanc... ens va semblar com no una molt bona idea, així que ràpidament li vam comprar un gelat al Jett per mantenir-lo ocupat i una ampolla de vi blanc per nosaltres -cara del copón en estàndards sudafricans, baratíssima en estàndards noruecs-, i ens vam instal.lar en alguna roca lliure, entremig d'altres parelles tortolites i de nombroses families nombroses, observant el sol descendre lentament, i deixant l'alcohol atrapar-nos lentament...

Un d'aquells moments que recordarem com a parella, clarament :-)

I es va fer fosc, i va tocar agafar l'últim telefèric cap a baix -com sempre apurant-, allà a les 7 de la tarda. Petit incís.. em va sorprendre que es fes fosc tan d'hora a sudàfrica... sobre les 6/7 a tot arreu on vam estar... indubtablement esperava força més tard. Un cop a baix, vam trucar a una companyia de taxis en comptes d'agafar-ne qualsevol, vist lo vist, i ens va portar cap a l'hotel sense més incidents.

I el dia poca més història va tenir... petats com estavem després de la minsa dormida del dia anterior, només una petita estada a la terrassa de l'hotel -que agradable- i cap a la piltra, després de passar per la "humiliant" experiència de la porta del lavabo transparent xD

Al dia següent la nostra primera idea era anar a Robben Island, una illa a pocs quilòmetres de la costa que va ser una presó durant els dies d'apartheid (en Nelson Mandela, entre d'altres, va estar empresonat allà) i que avui és un, diuen, molt interessant museu. Doncs per la nostra decepció, ens van informar que totes les visites estaven plenes per les 2 següents setmanes.... :-( vaja...

Així que vam haver d'estrujar-nos el cervell per buscar una alternativa... i aquesta va ser sorprenent: un tour amb minibús per la zona del Cap de Bona Esperança i rodalies de Cape Town. Aquest tipus de coses que mai havia fet i que sempre n'he estat recel.lós, però que tenint poc temps, no gaires diners, i un nen que no para de preguntar "quan acabem això?" "i després què?", va resultar ser una bona idea i tot!

El minibús, amb espai per uns 10, ens va passar a buscar -a nosaltres i a tots, es clar- a la porta de l'hotel. Vam ser dels primers de ser recollits, cosa que ens va permetre veure com el nostre hotel era el més cutre del grup. A nosaltres plim, però, segur que els altres no ténen miralls al sostre! (per no parlar de la porta del lavabo transparent!)

És curiós sempre quan les circumstàncies et porten a compartir matí en un lloc tancat amb tot de gent aleatòria... una dona australiana que xerrava moltíssim i que va acabar donant-li a vara al conductor perquè es va marejar durant el trajecte, una parella que es queixava per tot (que si és tard, que si va ràpid, que si el que veia tampoc molava tant,... quin incordio... i estava just darrere meu!). Finalment, i típicament, vam acabar no parlant gaire amb ningú, i llestos!

El nostre recorregut va sortir de Cape Town cap al sud, bordejant la costa atlàntica fins a Haut Bay, una badia espectacular, on vam parar 5 minuts per fer fotos xD, resseguint la carretera coneguda com Chapmans Peak Drive, amb penya-segats i platges d'aigües blavíssimes, creuant després la petita península fins a la banda de l'Índic, on hi ha un dels grans hits del petit tour... una colònia de pingüins africans, als que et pots acostar fins a pams, que van ser un èxit per grans i petits! Són monos, el pingüins :-D

Al cap de Bona Esperança (Cape of Good Hope) és on comunament es considera que es troben els oceans Índic i Atlàntic, amb la curiositat que les aigües de l'Índic estan a uns 24º, i les de l'Atlàntic a uns 15º... el color del mar i la vegetació i fauna que es troba en cadascun d'ells són totalment diferents, a pesar d'estar a pocs quilòmetres de distància. Molt interessant.

L'última etapa del nostre tour, abans de tornar cap a la ciutat, va ser el cap en si, que no és el punt més al sud d'Àfrica, sino que aquest és el Cap Agulhas, uns quilòmetres a l'est, però molt menys mediàtic i conegut. El cap està englobat dins de la "Cape of Good Hope Nature Reserve", un territori escarpat i preciós on també hi pots trobar forces espècies animals (com no a sudàfrica). El més conegut potser és el baboon (crec que "bonobo" en castellà, en català ni idea), un mico força simpàtic que no té gens de por a acostar-se a tu, però que si veu que tens algo de menjar et farà mal per robar-t'ho. Uns angelets.

Van ser els portuguesos, allà al segle XVII, els qui primer van descobrir el cap i hi van plantar la seva bandera. Originalment, el van anomenar Cape of Storms (no sé com el devien anomenar en portuguès... Cabo do Tormentas?), degut a que molt comunament es produïen violentes i virulentes tempestes, que més d'una vegada enviaven a pique els vaixells que pretenien creuar-lo. Algun avispat mariner portuguès, per tal d'aplacar una mica la mala fortuna del lloc, el va reanomenar "Cabo do Boa Esperança"... com dient "a veure si passo". :-D El que no sé és si va funcionar, el canvi de nom, però com a mínim s'ha quedat així des de llavors. :-)

Al cap en si fotia un vent que s'hi cagava la burra, així que no sé si ha canviat gaire... espectacular en tot cas, rocós i penya-segat... segurament adjunto foto :-D

Com no, en un lloc com aquest no hi pot faltar la botiga de souvenirs més cara del subcontinent.. tot xafardejant per allà, un paio em va preguntar que d'on era... al contestar de Barcelona, em va començar a cantar les virtuts del Barça, del qual n'era abnegat fan. Per cert, que també un dels nostres companys de bus, el mascle d'una parella que no parlava gaire, duia una dessuadora del Barça. Com veieu, no té pas fronteres, el nostre equip :-D

I va arribar la hora de la nostra tornada cap a Cape Town, fent-la per una altra carretera, però amb un ambient semblant. Hi havia una possibilitat de combinar aquest tour amb un altre per les zones vinícoles d'Stellenbosch i el Western Cape, les zones de producció per excel.lència dels vins sudafricans, i m'hagués agradat fer-la, però finalment, per pitos o per flautes, mira, no la vam fer. La propera vegada, tu.

El minibus ens va deixar, després de demanar-li, al Victoria & Alfred Waterfront, la zona al costat del port que darrerament s'ha convertit en una amalgama de botigues i restaurants, orientats sobretot al turisme. El primer que vam notar al baixar i despedir-nos dels nostres companys i del bromista conductor, va ser un dels més comuns fenòmens de Cape Town: el Table cloth... que és una boira que es crea, en forma de cascada, al voltant del cim de Table Mountain. La veritat és que és espectacular, però evita totalment poder-hi pujar, així que vam demostrar un cop més la nostra sort el dia anterior :-D

El V&A Waterfront, com és conegut, la veritat és que no té massa res d'especial, botigues i més botigues, de marques per tots conegudes. Vam dinar a un restaurant japonès, del qual ja n'havíem vist un anunci a l'aeroport: "El millor sushi que mai he provat" (Mike McDorman) -o algo-... si s'hagués dit Takasuke Nakamura m'hagués inspirat més credibilitat, però bueno :-D El sushi no estava malament, tot i així.

Tot posant a prova la resistència del Jett, vam iniciar la caminata d'un parell de quilòmetres bons fins a l'hotel, per demostrar que el trànsit és un caos de cuidado, com es pot esperar, i que el vianant és absolutament l'última prioritat. De totes maneres, la ciutat en si està molt ordenada, cuidada, i fins i tot neta. Reconfirmo que és una ciutat increïble i que em va agradar molt, molt i molt.

Un cop a l'hotel, amb el Jett sense queixar-se massa -és molt bon nen, el nano, considerant que només té 7 anys, és tota una benedicció... dóna pel cul a vegades, però què menys :-D-, ens vam preparar per la nostra exploració nocturna de Long Street. Long Street és un carrer amb una màgia especial, també... les cases són força peculiars, i té un aire generalment bohemi molt interessant. Les guies avisen, com no, d'anar al tanto per la nit i blah blah... típicament també, ens vam sentir molt còmodes, i tothom, de totes les races, eren super amigables -dic això perquè a Joburg, en general els blancs són una mica capullos restrenyits-, i va contribuir a enamorar-me més de la ciutat.

Vam sopar al Lola's, amb decoració setantera, cambreres encantadores i menjar multicultural força bo. Per cert, que els mojitos aquí són granizats... no ho són pas allà, oi?

Un parell de copes més i un parell de gelats més per tenir al Jett content, i ens en vam anar cap a casa, he de confessar que tant la Tiffany com jo força tocadillos. :-D

I ja només ens quedava un matí a Cape Town, que si Robben Island hagués estat disponible hagués fet un complet perfecte. Vam pensar també en la visita a un township, però vam considerar -erròniament, com en posteriors posts comprovarem- que ja aniríem a Soweto i ja faria el fet, així que ens vam decidir per un parell de museus del centre de la ciutat.

El primer, molt interessant, va ser el District Six Museum. El Districte 6 era una zona de Cape Town amb molta vida, a mitjans de segle, i era majoritàriament habitada per negres. Quan van sortir les lleis de redistribució del territori per races, tota aquesta zona va ser reassignada com a blanca, amb lo que es va demolir el que hi havia, es van construir nous edificis -lletjos i avorrits-, i es van enviar als negres que hi vivien a townships de la perifèria.

El museu recull experiències personals de gent que vivia en aquest districte, i la veritat és que és molt proper i toca una mica. Tot està enfocat des del punt de vista individual.. que si el barber amb una petita reproducció de la seva barberia, explicant la seva vida... que si la perruqueria, aquest petit veïnat... també teníem gent que va viure allà, senzillament parlant amb els visitants. En el nostre cas, vam estar parlant amb una senyora que orgullosament ens va explicar com de guapa n'era, quan anava al cole -la gent és ben semblant, a tot arreu :-D-, i va encoratjar al Jett a lluitar a la vida i a no perdre's en el mar de les masses... una interessant xerrada, que no sé si va entendre massa, en Jett... però que la veritat és que deia moltes veritats. :-)

L'altre museu va ser el museu dels esclaus, situat a l'antiga Llotja dels Esclaus, i que explica com funcionava tota aquesta història, amb les migracions d'esclaus procedents de Madagascar i de l'est d'Àfrica, que van ajudar -i molt- a conformar la multitud de races que es troben a sudàfrica avui en dia. Dissortadament aquest museu el vaig haver de passar molt ràpid perquè havia de copiar les fotos de la càmera plena a un cd, però si voleu saber-ne més, pregunteu-lis a la Tiffany i al Jett!!

El que si que vam tenir temps de fer és una mica de compres de roba, que és massa barata per no fer-ho, i vaig aprofitar per comprar-me uns Crocs, la xancleta oficial de sudàfrica, que m'ha acompanyat tot el viatge des de llavors, i que per ara és tremendament còmode! Bisca!

I així vam haver d'acabar la nostra visita a Cape Town, una ciutat fantàstica i que de ben segur -no és que estigui gaire a prop, però- hi voldré tornar. El que té sudàfrica és que està canviant MOLT depressa, amb lo qual cada any que passa serà diferent, i un nou alicient per tornar-hi!

Després d'un vol sense incidents especials, vam arribar de nou a Joburg, on vam haver d'esperar una estona al Jonny i a la Sevika a que arribéssin a l'aeroport, i vam discutir una mica els plans per als següents dies... relax a les platges de Moçambic!

Però això són figues d'un altre post!

Les fotos:

Aquí la nostra habitació, amb els miralls i les fotos de cels... realment dóna molt de joc, això de tenir miralls al sostre...


Les cases de colorins de Bo-Kaap... imagineu-vos carrers i carrers del mateix tipus, empinats i empedrats, amb el mateix tipus de cases, de tots els colors possibles.

Long Street, un carrer encantador, amb una punteta de Table Mountain al darrere, dominant la ciutat des de qualsevol punt.


L'ascensió a Table Mountain està patrocinada per VISA. I ja ho poden ben dir ja, perquè el cony de telefèric no és pas especialment barat.


Calia aprofitar l'ascensió i les vistes per fer algunes fotos potencials per la web de la Tiffany (recordo, http://www.patheya.com). Aquí tenim... senzillament espectacular, les muntanyes que es veuen al darrera és la perllongació de Table Mountain fins al Cape of Good Hope.


La posta de sol :-)


Bueno bueno bueno!


Cape Town la nuit, des de Table Mountain.


Anem a la ruta del minibús... la primera parada, a Haut Bay.


Pingüino pingüino! Simpàtics animalons... la varietat africana, però, és molt més petita dels pingüins àrtics als que estem acostumats.

Canviant d'animal... bonobos al Cape of Good Hope


Una platja tremenda just al costat del Cap. Si no haguéssim anat de tour, fijo que hagués merescut un banyet :-D


Carregant al Jett els últims metres!! Hi ha una caminata, des d'on et deixa el bus fins a la punta! I el vent és important!


De tornada a la ciutat, el table cloth... s'ha de veure en moviment per tota la seva esplendor... una cascada de núvol regalimant pels cantons de la muntanya...


I ja per acabar, un detall del District Six Museum, ple de petits records personals... una mica afatxegat com a museu, però molt interessant, gens generalista. Poso aquesta foto perquè són les coses significatives, de sudàfrica en aquella època, però aquest és un museu a visitar, on cada imatge té la seva explicació i història al darrere


Vale, vale, i no podia faltar! ;-)

Ens veiem a Moçambic!


ps. Aprofito per agraïr a l'Eguren la introducció de la frase que serveix de títol d'aquest post... així mateix, li desitjo la millor de les sorts en la seva nova etapa en ruralitat! A ver si puedo venir a verte!

Sudàfrica I: Howzit baba?

Bueno bueno... pues m'he d'organitzar una mica en com escriure totes les aventures i impressions que porto preparades d'aquest viatge a sudàfrica! Per la vostra misèria... he anat apuntant, a mode de guió, totes les idees rellevants que vull reflexar aqui... i la veritat és que no són pas poques! :-D Un pilot de pàgines de llibreta petita, per cert, gentilesa d'en Dani Segura, que la va comprar a Fes per escriure el nostre mai escrit diari de viatge al Marroc. Gràcies Dani per la teva inestimable col.laboració i esponsorització :-)

El que està clar és que si els meus posts solen ser llargs, imagineu-vos com de llarg pot ser 3 setmanes de cròniques de viatge a Sudàfrica, amb una cultura diferent, amb un pilot d'atractius naturals i amb un incomptable número de petites peripècies i curiositats que sens dubte mereixen ser inmortalitzades en aquests bits en lo ancho de la internet.

El que he decidit per tant és capitulitzar la cosa, és a dir, dividir-la en capítols... La meva ambició és que cap dels capítols sigui MASSA llarg (si bé probablement serà llarg), per muntar un post total monstruosament gran. Però així no es notarà tant. :-)

Tot plegat tindrà una mica de pinta de crònica detallada / diari de viatge... què hi farem! :-)

Vam sortir de Hamar el 23 de març, dia plujós, que sempre mola més per marxar d'un lloc que no pas un dia de puta mare. De fet, els dies previs a la nostra partida estava fent un temps magnífic, totalment primaveral (cosa que és teòricament normal, ja que és el principi de la primavera, però que a Noruega no és tan normal... de fet es coneixen casos no especialment llunyans de neu a finals de maig, aixi que finals de març amb temps primaveral és tota una benedicció que només la casual presència d'un ens càlid i mediterrani com el menda pot fer possible).

Per una vegada, no ens vam haver d'aixecar ridìculament d'hora per agafar l'aviò, ja que teniem un vol d'Oslo a Paris a les 15.45, que es una hora ben amable! Tot i així, tant la familia com allegats van suggerir que estiguéssim a l'aeroport com 2 hores i mitja abans, no fos cas, així que nosaltres 3 i les nostres orgullosament empaquetades dos maletes mitjanes ens vam estar esperant 2 hores a que el nostre avió sortís, cosa que vam aprofitar per gastar temps i diners miserablement al duty free (el d'Oslo, per cert, és increiblement barat... més que Barcelona i qualsevol altre que hagi vist -tambe Johannesburg-).

El vol va transcorrer sense incidents. Volavem amb Air France, i va suposar tambe el meu primer contacte amb el fabulos mon dels programes de milles de les companyies aèrees. :-) Gracies a aquest vol, a un cotxe que vam llogar tambe a sudafrica per 5 dies, a un hotel a Oslo per quan els meus papis vinguin, i a un altre vol que hem agafat ja per anar a Milano a finals de maig, en tenim prou per un billet d'anada a la India, per posar un exemple... aixi que us aconsello vivament que us mireu aixòs dels programes de fidelitat, sobretot si heu d'agafar un vol llarg... pel que m'he anat enterant, qualsevol vol intercontinental us pot reportar un vol a Europa gratis... :-) De res!

Vam arribar a Paris i estava plovent igual que a Hamar xD, aixi que tampoc feia massa il.lusió sortir al carrer a gastar les 4 o 5 hores d'escala que teníem, amb lo qual ens vam dedicar a comprovar que el duty free de Charles de Gaulle és tremendament més car que el de Oslo. A la tornada, tot i aixi, tenim un dia sencer a Paris que si que aprofitarem (encara que plogui, que no crec, tot i que, com diuen, "pour l'avril, eaus mille" xD).

Només una vegada abans havia pillat un d'aquests avions grandotes per fer trajectes llargs, i va ser el 2003 per anar a New York... i no sé si és que han canviat força o és que el que vaig pillar llavors era molt caca... pero ostres... el Paris-Johannesburg.... quin trasto!! Teles individuals amb desenes de pelis, documentals, programes interactius per aprendre idiomes (:-|), una cámera des de la cabina de pilotatge, jocs (en Jett estava al paradís)... em va fer fins i tot pena que el trajecte fos de nit i es suposés que haviem de sobar! Però despres de tragar-me la peli del James Bond (que es molt mes dolent i matón que mai) i mitja francesa em vaig quedar totalment sobat... El que si que no tenen aquests avions grans, per desgracia, es gaire mes espai per les cames que els cutres... aixi que la dormida tampoc va ser tan comode... Tot i aixi, aixecar-te amb la llum del sol i les arides terres africanes a sota teu es tota una cosa... perquè Africa és realment arida, pel que sembla des de dalt... nomes una carretera (amb color de pista) molt de tant en quan i gràcies! El que tambe fa graàcia és que et donguin infinit menjar i beure de gratis a l'avio!! Massa low cost m'he xupat ultimament, em sembla :-P

I res, al cap de 9 hores i mitja de vol, vam començar el descens cap a Joburg, notant lo inhumanament gran que es la conurbacio d'aquesta ciutat, i prenent una primera impressio de les grans desigualtats que ens esperaven alla baix... que si ara un township, de cop una urbanitzacio amb tot de cases amb piscina... un altre township super gran, un circuit de formula 1 (Kyalami), unes mines d'or superexplotades, els rascacels del centre de la ciutat....

Air France, segons tothom deia, té mala fama de perdre les maletes (cosa que penso que té poc a veure amb Air France i més amb el personal de cada aeroport, no?), pero nosaltres vam tenir sort i, aixo si, despres d'una espera una mica massa llarga (es el que te potser tenir 450 passatgers a l'avio, que anava ple, a mes), i un nou sello al passaport les vam poder recollir sense mes contratemps. De totes maneres, encara tenim una altra oportunitat d'extraviar-les a la tornada! No perdem les esperances!

Un petit respir, per comprovar que he necessitat 10 paragrafs només per arribar fins allá! xD! Quin tio!

Ràpidament després de creuar les portes que ens donaven accés al món real fora de la privilegiada zona restringida a aquells que tenen una targeta d'embarcament, vam poder avistar un cartell rosa i ple d'estrelles i cors que posava "WELCOME TO SOUTH AFRICA, JETT!". Així que aquest era el nostre contacte! El cartell era obra de la Joey, la filla de la Sevika, i havia arribat fins aquí junt amb en Jonny, que esperava tot moreno i somrient a oferir-nos la mà i benvingur-nos a nosaltres també. Doncs ja hi som!

Vam pujar al seu cotxe tremendament mal aparcat davant de la terminal, un Mercedes E180 blanc, ple de quilòmetres i molt còmode, per fer el teòricament curt trajecte que separava l'aeroport de la seva casa, prop de Sandton, a la zona nord de Johannesburg. Dic teòricament perquè ens vam perdre d'una manera brutal... anant a parar just enmig d'un township bastant xocant, Tembisa, amb lo que vam tenir, ben de seguida, una gran bafarada de la realitat que és sudáfrica... milers de persones visquent en les condicions més insalobres, en shacks, amb una superpoblació tremenda i uns recursos baixíssims... no era hora, ara, de profunditzar-hi, però va ser una bona posada en escena... tot intentant retrobar el camí correcte cap a casa, es va posar a ploure, com si la pluja ens hagués estat perseguint des de la llunyana noruega. El Jonny estava molt sorprès perquè sembla que no havia plogut en forces setmanes... quina gràcia... també de seguida, una altra bafarada de realitat... un accident no gaire lluny de nosaltres... i els serveis mèdics enretirant una pesada bossa allargada de la zona... quina entrada més depriment, tu!

Després d'una hora i mitja de donar voltes amb el cotxe, fent una petita visita turística improvitzada al voltant del centre de Johannesburg, amb un identificatiu skyline ple de rascacels, sembla que vam arribar a algun lloc que en Jonny coneixia, i no gaire després estàvem entrant, un cop passat el control de seguretat, a l'"Estate" on els Stensbys -cognom de la familia- viuen. Es tracta d'una àrea totalment vallada de l'exterior que suposa una petita ciutat... en aquest cas on hi viuen unes 300 famílies, en la seva major part blanques, amb tots els serveis necessaris, tres piscines a compartir, i uns jardinets i caminets molt i molt agradables, la veritat. Xocant a primera vista amb el que havíem vist poc abans a Tembisa.

La retrobada amb la Sevika va ser emotiva -sobretot per la Tiffany i el Jett, és clar-. Jo estava un pèl recelós, i també ella, després dels "conflictes" preparatius, però tot plegat va ser molt correcte. La casa estava ja bastant plena... els pares de la Sevika, Krish i Pixie, que viuen a Durban però portaven com 3 setmanes instal.lats allà, la Prenuka, cosina de la Sevika que està vivint amb ells ara, i l'Inu, germà de la Sevika, que viu no gaire lluny però que estava de visita.

Per aquell dia de la nostra arribada estava preparada la festa d'aniversari de la Joey, 10 anys, que molt amablement s'havia esperat a que vinguéssim per celebrar-la. Així que va començar a aparèixer familia i familia, tiets i cosins i tot de gent que en cap moment vaig arribar a identificar del tot. Aquestes famílies índies ja se sap que són molt nombroses i estan molt unides :-) Això si, cap amic/ga de la Joey, no hi havia, només familia.

Al cap de poc, també, i després però d'una ràpida presa de contacte amb una de les piscines, es va despertar el rei de la casa, en Troy, una monada de nen de 2 anys i mig, fill de la Sevika i en Jonny, no especialment inteligent, però que, quan no crida com un possès per les més extranyes raons, és tremendament encantador. A més, ja comença a parlar, lo que fa que et quedis embadalit amb relativa facilitat.

La festa va consistir bàsicament en una barbacoa totalment normal, esport nacional pel que sembla, on fins i tot hi havia butifarra, remullada amb unes birres, beguda per excel.lència. Humm... mola, això de viatjar milers de quilòmetres per visitar noves cultures!! Hummm... :-D Gran part dels homes de la casa es van passar gran part de la tarda-vespre (mentre anaven canviant de birra, es clar) al davant de la tele... que feien futbol, potser? ... No!! Crícket! Estem just al mig dels mundials de cricket, una passió a sudàfrica i a tots els països de la Commonwealth.. i precisament avui, ves quina casualitat, juga Sudàfrica vs Australia! Es veu que les dues seleccions més potents del món! La Tiffany, si bé el cricket se la porta fluixa, va ser objecte de tot tipus de, primer bromes, i després, malediccions, a mesura que la selecció australiana li donava pel pèl sense pietat a la sudafricana... un partit de cricket, tios, dura com 5 hores! I es veu que originàriament duraven dies! Carai!

Aquest dia no en tenia ni la més remota idea, de com es juga a cricket, però el mundial dura com un mes, així que he tingut múltiples oportunitats de veure forces trossos de partits, així que si no teniu ni idea de què va us puc explicar què és un six, un four, o un wicket :-D (no els hi digueu, als anglesos, però tot plegat és una espècie de baseball...)

La festa va anar transcorreguent sense gaire res a destacar, a part que anava apareixent gent que m'anaven presentant, i que no aconsegueixo recordar el nom de gairebé cap, que cada cop quedaven menys birres al gibrell ple de gel del jardí, i que va arribar un moment que, com no, es va demostrar que tot allò que ensenyen les pelis de bollywood és irrefutablement cert: quan una colla d'indis s'ajunten, s'engalanen amb tot de colorins i es posen a ballar en coreografia!! Home! Ja estava decepcionat jo! (i la història dels cosins enamorats també hi podria tenir cabuda... :-D). En aquest cas, la Prenuka, la Joey i una altra noia que no sé com se diu ens van deleitar amb uns balls ben indis i apanyats!

Per cert!! Que la Prenuka em va explicar que anys enrere, quan vivia a la India, va estar sortint amb un català!! I el paio es deia ni més ni menys que Bernat Masferrer! Català per tots cantons! Bernat, sagal, si pel que fos vens a parar algun dia a aquest blog tot buscant el teu nom al google, molt benvingut!! I deixa un comentari, home!

Nosaltres, a tot això, estavem previsiblement reventats -i inclús una mica alcoholitzats-, després del llarg viatge, així que la gent poc a poc va anar desfilant cap a les seves respectives residències, encara renegant per la humiliant derrota de sudàfrica, i nosaltres ens vam deixar caure al matalàs inflable que ens havia de servir de nidito per les següents setmanes -amb intervals- :-)

Al dia següent havíem quedat amb gran part de la mateixa gent que havíem vist el dia anterior per anar a dinar en comunitat a un restaurant indi vegetarià amb un especial prestigi, en honor a la Tiffany i en Jett. Per trobar-lo ens vam perdre una mica -ja veig jo que això serà el pa de cada dia-, ja que està en una barriada india a la zona oest de Johannesburg, no massa ben indicat.

Les carreteres aquí la veritat és que són fantàstiques, de totes maneres, plenes de carrils per tot arreu. Tot i així, en hores concretes, es creen uns cristos de trànsit d'agárrate, especialment als moments d'anar a currar i tornar-ne. En el cas de la familia que ens ocupa, la Sevika curra però en Jonny no -encara no té el permís, si bé a partir d'ara pot tramitar-lo, ja que porten recentment 5 anys casats- i en Jonny condueix però la Sevika no, amb lo qual l'ha d'anar a portar i a buscar cada dia, gastant, aproximadament i segons el que ells diuen, unes 4 o 5 hores al dia... que ja és lo seu...

En tot cas però, per anar al barri aquest indi -que em sap molt de greu, però no recordo el nom... prego perdoneu el meu error com a relatista- no n'hi havia pas, de trànsit, que era diumenge, i només ens vam perdre vilment sense necessitat d'influència externa.

Efectivament el menjar estava molt molt bé, i era molt molt abundant, no recordo bé els plats (era fa quasi un mes, això), però si que recordo acabar ple del copón, que em va costar una mica moure'm i engegar la caminata pel barri, un dels barris indis per excel.lència, actualment, a Johannesburg. Posteriorment, en un proper post, parlaré de Lenasia, un township originalment indi, però que ara està bastant barrejat. També en un post futur parlaré de què hi fan tants d'indis en aquest pais. Perquè la veritat és que n'hi ha molts!

El barri resulta interessant, sobretot perquè va suposar el nostre primer contacte real amb la vida a Sudàfrica... mercats a rebossar de gent... nois que et "vigilen" el cotxe a canvi d'uns rands (no hi ha parquímetres, així que ve a ser el mateix)... botigues barates sota els estandars europeus i MOLT barates segons els noruecs... grups de gent, vagarosa i relaxada, aquí i allà....

Fent un petit incís, i relacionat amb els nois que vigilen el cotxe... aquí a Sudàfrica hi ha un problema d'atur molt important... així que el que fan és utilitzar molta gent per cada feina... des de gent que et posa les coses a la bossa al supermercat, passant per gent que t'ajuda a aparcar als centres comercials, múltiples treballadors a tots els comerços... trobo que és una política adequada per lluitar contra l'atur... i la desigualtat econòmica a sudàfrica és tan gran, que a la gent que s'ho pot permetre ni tan sols li importa repartir propines a tort i a dret.

Pel mig del barri ens vam trobar un videoclub Bolly tremendament gran, i la Tiffany estava boja d'alegria, amb les parets plenes de posters dels seus herois :-) Per cert que aquí vam tenir un petit drama perquè en Jett volia una peli amb molts de morts i guerra i sang (està un pèl perillosament obsessionat amb això... el problema de que els nens tinguin amics, sospitem), i nosaltres li vam òbviament denegar.

De tornada cap a casa es va posar a ploure de nou, així que vam passar la resta de tarda al restaurant de la piscina, tot degustant un malva púding ben bo, i mirant de reüll el partit de cricket aleatori que donaven a la tele :-)

El plan de la setmana era que el dimarts, en Jett, la Tiffany i jo ens n'anàvem a Cape Town fins dijous; i a la tornada en Jonny, la Sevika, la Tiffany i jo ens n'anàvem a Moçambic, així que ens quedava per decidir què faríem demà dilluns... les dues idees que van sorgir van ser les coves d'Sterkfontein, conegudes com l'origen de la humanitat, i on s'ha trobat el que és fins ara fòssil humà més antic; o Gold Reef City, un parc temàtic creat al voltant d'una mina d'or. Els dilluns, però, sembla que són el mateix a tot arreu, i totes dues atraccions estaven tancades... així que després d'estrujar-nos el cervell una estona... vam decidir fer una mica de safari :-)

Hi ha reserves repartides per tot sudàfrica, unes més grans i d'altres més petites, unes més reals i d'altres menys, algunes de públiques i moltes de privades, ja que la varietat i quantitat animal del païs la veritat és que és força gran. Al voltant de la nostra zona podíem triar entre dos o tres, Krugersdorp, una altra que no recordo, i la que té el nom més cutre de totes: la Rhino&Lion Reserve Park. xD

Dic que està a la vora però suposa una hora de viatge, que en circumstàncies sudafricanes és a la vora... aquí tot és ample i gros, les distàncies són grans i tot està relativament lluny.

Gairebé no ens vam perdre per trobar la reserva, enclavada dins del que allà anomenen "Cradle of Humankind", és a dir, origen de la humanitat, força a prop de les Sterkfontein Caves que comentava abans, però sospito, amb la coneixença que vaig adquirir posteriorment de la zona, que vam fer una volta de bastant de cuidado... però com que era novato, tant en la circulació sudafricana com en les habilitats orientatives del Jonny, no li'n vaig donar pas gens d'importància.

La Rhino&Lion Reserve Park no és una reserva massa gran... humm.. posa-li que té uns 10 o 15 km de llarg per 10 o 15 km d'ample... considerant que el Krueger National Park, el parc per excel.lència de sudàfrica, té la mida d'Israel, això la fa comparativament petita. Però tampoc és el Rioleón Safari, i et dóna suficientment una bona sensació de realitat.

Lo bo d'aquesta zona, en quant al "game drive" (que és com n'hi diuen, a això del safari), és que la vegetació és relativament escassa, i els animals no es poden amagar massa... així que si estan per allà, generalment els veus. El paisatge en si, com veureu a les fotos, és genuïnament africà, i això també li dóna molt de què a la cosa.

Vam veure, amb certa facilitat, rinoceronts, cebres, estruços, cabres vàries, búfals, warthogs -com el Pumba del Rey León-... i lleons i gossos salvatges (wild dogs en anglès... pobre de mi, estic avergonyit de la meva poca coneixença dels animals salvatges en català)... se'ns van escapar els cheetahs, que es veu que estaven per allà.. però diuen que són principalment nocturns, així que és normal.

Al panfleto que et donaven a l'entrar al parc anunciava que podies trobar-hi, també, cocodrils, monos de tot tipus i fins i tot tigres de bengala (!). Encuriosits que estàvem en saber que significava aixòs, en una zona del parc hi havia una petita àrea de repòs amb un bar i un mini-zoo ben tradicional, on es trobaven tots aquests animals! Aaahh!

Amb 3 hores de conducció lenta amunt i avall en vam tenir prou per donar-li una repassada a tot el parc, i els ànims s'estaven impacientant -tingueu en compte que érem 3 adults i 3 nens al cotxe, i pels nens és divertit veure animals un rato, però no MOLT rato-, així que ens vam dirigir ràpidament cap a la segona atracció del parc, la Kromdraai Wonder Cave, una cova teòricament molt espectacular i ben conservada, que es troba dins els límits de la reserva.

Es veu que molta gent que va al parc no es molesta a visitar la cova, i els directors de màrketing se n'han empescat una de bona... de tant en quan pel parc, hi ha un cartell que posa "Come to the Wonder Cave... if you don't, you will always WONDER!"... xD vaia tela, els redactors del parc aquest xD

El fet és que vam anar-hi, i la cova no està malament. He vist segurament coves millors, però dóna el pego, i la visita va ser entretinguda, sobretot pels nens, tot i que el Troy va estar una estona cridant a viva veu i l'eco que generava era abominable. La nostra guia parlava majoritàriament als nens, que n'hi havia uns quants, al grup, fent-lis veure figures a les estalactites i estalagmites que recordaven a animals, vegetals o escènes quotidianes... i això estava bé per mantenir-los contents sense protestar massa, que és, com he anat comprovant, el complet i total i únic objectiu quan viatges amb nens :-)

Havíem d'anar a buscar a la Sevika al curro, així que vam marxar una mica justos de temps, ens vam passar una sortida d'autopista, i, si no fos perquè no hi havia gens del super trànsit anunciat, haguéssim arribat tard a buscar-la (amb les grans penúries i queixes que això hagués suposat).

De tornada cap a casa (4 adults i 3 nens al Mercedes, no ho oblideu), em vaig anar entretenint en notar la gran quantitat d'Estates fortificats com el nostre que hi havia a la zona, tots ells amb les seves muralles, el seu filferro punxegut a sobre de les valles, i els seus periòdics cartells avisant que "Oju! Armed Response" com la lïis. Tot això barrejat amb monstruosos centres comercials abarrotats d'un 85% de blancs, fent vida totalment europea que, com sabeu, és la vida que mola!

Ehemm...

Les fotos:

Cada dia, cada vol, m'agrada més veure el cel des de dalt, cada cop és diferent i cada cop és espectacular... una bona presentació per les moltes hores als aires que ens queden per davant.


La retrobada d'en Jett i el Troy va ser molt emotiva... aquí els veiem disfrutant de la "motobike" :-D


Tal i com les pelis de bollywood s'encarreguen sàviament d'ensenyar-nos, tota festa índia que es precií ha d'incloure una bona ballaruca. La Prenuka, la Joey, i una noia de rosa que mai vaig saber com se diu ens ho demostren. Aquesta foto ha estat retirada per motius aliens a la organització.

Aquí tenim un guaperes que estava per la festa. Una mica borratxillo, ell.


Un cop la festa va estar acabada i la mona dormida, va tocar fer una mica d'exploració per la fortalesa... he aquí una de les piscines:


Tot molt ben cuidat... segona piscina i intentant enganxar alguna de les gotes de la incipient pluja


I anem cap al Safari! Quina emoció tios! Desafiant la naturalesa cara a cara amb el dit al gatell de la càmera per portar-vos les més espectaculars instantànies!

Comencem per una familia de rinoceronts, amb el seu corresponent molt simpàtic rinoceront petit mostrant-nos el cul, convivint alegrament amb tot d'altres hervíbors.


El rei de la selva, imposantment gran i pelut, fent-se respectar tan sols jaient tranquilament sota un arbre. Un cap de consideració.


Els estruços tenen tota la pinta de ser uns animals ben babaus, sincerament, bastant aliens a tot el que passa al seu voltant...


Quina monada de nen :-)


Grandíssima foto, considero... amb un fantàstic paisatge típicament africà de postal, i un senyor springbok insignificant en la inmensitat de la savana mirant fixament els intrusos que l'espien.


La Tiffany adequada a les circumstàncies, entre safari i britànica colonial amb elegància. Sempre està preparada per tot, aquesta :-D


La Kromdraai Wonder Cave... interessant foto, molt bonica la cova, però res a comparar amb les coves del Drac, sense anar més lluny.


Als nens però, deixa't estar d'hòsties, safaris i coves, que com els tindràs feliços (i callats) és ben fàcil...


Per cert! "Howzit?" és la salutació per excel.lència a Sudàfrica, significant "How is it?" (Com va aixòs?). La resposta habitual és "lekker", que vindria a ser "de puta mare"... Baba és baby... i aquí tot déu es tracta de baby, pel que sembla.

Vinga no us impacienteu que el següent pujarà ben aviat!

L'estremidora història del Raul i la Hilde. Nos vamos pal sur!

Bueno, aprofitaré que la meva vida s'ha convertit, per culpa de temes laborals, en una espantosa rutina, i no ha passat gaire res a destacar, per centrar-me en històries paral.leles que en d'altres circumstàncies potser no tindria temps d'explicar ni vosaltres paciència de llegir.

Abans que res, però, cinc cèntims de l'actualitat personal.. el curro molt bé, la veritat és que m'agrada força i estic produint amb relativa rapidesa. Creació meva és la eina de botiga virtual que formarà en breu part del nostre content management... la veritat és que està molt apanyat i tothom n'està molt content, amb lo que mola :-)

També hem sortit de festa un parell de dies per Hamar ultimament, i em reafirmo en la idea que els que teniu pinta mediterrània, cabell llarg i moreno i arrissat, ja podeu venir corrents... He de dir que em sento una mica acosat, en aquestes circumstàncies festives... i necessito de la vostra ajuda sens falta :-)

Comentaré molt de passada el tema del Liverpool-Barça de tornada, només per dir que no, no el vam veure amb la Katrine, que es veu que estava enfeinada, sino a l'hotel, amb tot d'hostes... amb lo qual no vam tenir cap rivalitat personal... el que si que estava jo dels nervis l'ultim quart d'hora aixecant-me cada dos per tres de la cadira, compartint la gran causa culé, i siguent de bon tros el qui més vivia el partit a la sala... no va poder ser.... el que us deia... vaig marxar deixant un equip campió i ara tenim una banda de patans... si és que... no me'ls cuideu eh!

Com que em vaig allargant a cada moment que reprenc el post (és veritat que potser algun dia m'hauré de plantejar escriure més posts, més curts i més freqüents... :-p), van sorgint noves anècodtes que mereixen ser explicades, com per exemple... l'altre dia vam anar a sopar a ca la Farmor i en Geirmund, que són la mare i el pare-en-llei (xD) del Geir, l'ex-marit de la Tiffany, i subseqüentment, avis d'en Jett. Podria esxplicar històries, d'aquest parell, però ho deixarem per la intimitat de la familia :-) El tema és que el dia anterior del sopar, a la Farmor la van operar de la mà, que tenia un tendó xungo... i mentre estàvem allà, ja a la sobretaula, li va començar a fer especialment mal... com que en Geirmund i tothom havia begut durant el sopar i posterior, ningú podia conduir (xD), així que em va tocar a mi ser el qui la portés a urgències a veure què passava. Com que nosaltres teníem vakt... la Tiffany va haver d'anar a casa, així que ja em veieu a mi acompanyant a l'hospital a la mare de l'ex marit de la meva xicota... :-p tot un quadre! :-D Però mira, m'ha servit per un paràgraf de post, com a mínim :-D

S'ha de dir que si em retrasso és perquè, la veritat, i la veritat de la bona, estic força enfeinat... al curro produeixo força, i a fora estic també bastant enfrascat en la web de la Tiffany (us ho vaig dir, que estem fent una web?... per vendre les seves qualitats com a millor instructora de yoga de Noruega :-)), que volem tenir online abans de marxar a sudàfrica, encara que sigui en mode validació...

Sudàfrica!! Marxem aquesta setmana, i estem tots força excitats! :-D Volem a Johannesburg, on estem tres dies a casa del Jonny i la Sevika, després volem, només nosaltres 3, a Cape Town, on hi estem 3 dies més... després tenim un cap de setmana reservat a Moçambic (el google maps no m'ha sabut trobar el lloc exactament... un altre cop serà), que per totes les referències les platges són brutals, on hi anirem sense nens, que es quedaran a Durban amb els pares de la Sevika... i després a saber... i ens quedaran casi 2 setmanes.... el tema és que a mi m'agrada MOLT planejar viatges, i he intentat establir una mica de comunicació amb en Jonny i la Sevika per saber quatre coses i intentar organitzar una mica... especialment amb ella, ja que ell és una mica calçasses... doncs la resposta que he rebut és absolutament xocant... ignorant-me pràcticament plenament, no contestant pràcticament a res, i obligant-me a fer i decidir jo les coses si volia fer algo... amb lo qual m'ha descobert que, per contingut i per continent, per fons i forma, obertament, em cau fatal aquesta noia... :-D La veritat és que és el tema que em té més descontent, ara per ara, però estic aprenent a no cagar-m'hi sense pietat... ja us explicaré... de totes maneres, que la noia és força seva i no gaire de fàcil tractar es veu que tothom ho sap, per aquí, i m'han explicat coses totalment abominables... el que passa és que a la Tiffany això de les causes perdudes ja li va...

Tot i així, tinc moltes ganes d'anar a Sudàfrica, i estic segur que serà un èxit, a pesar dels inconvenients preparatius... :-D

Perquè!! Per exemple, ja tenim pillat el següent viatge... si noi, no parem... i és a.... Itàlia!! La Sarah, l'amiga australiana de la Tiffany que va estar a Barcelona quan va venir per primer cop, està aquest any d'au pair a Brescia, a la llombardia italiana, i li anirem a tributar una visita!! Del 25 al 29 de maig concretament. I nois!! Quina diferència!! La noia està super contenta i envia uns mails plens d'idees i interès... amb lo qual, sincerament, et fa tenir moltes més ganes de veure una persona (que òbviament, no és cap de les dues personalment amiga meva) que no pas si t'ignora i no et demana més que favors que han d'estar fets per ahir (que és el que fa la jodía sudafricana)

hummm... una mica de respiració.... aaaah... ooooh.... hummm.... em porta una mica pel camí de l'amargura, la cosa....

ok :-)

Parlant de següents viatges, així doncs... no sé si ho he dit però la nostra intenció és baixar tots 3 pel juliol a les Catalunyes! No sabem dates ni emplaçaments exactes encara, però no patiu que n'estareu puntualment informats mitjançant aquest el vostre blog preferit! :-D

Un petit incís per comentar que aquí, sembla que l'hivern ja està acabant definitivament... la neu s'està fonent... les temperatures són sempre positives (inclús hem tingut algun dia de +10º, que no recordava ni com eren...), i el dia és cada dia, valgui la redundància, més llarg... recordem que aquí, a les èpoques estivals, no es fa totalment de nit en cap moment... i si bé no és com més al nord, on és directament de dia... sempre hi ha una mica de claror, fent-se definitivament de dia cap a les 4... lo qual està molt bé!

La putada és que m'hauré perdut l'aurora boreal :-( A veure si abans que marxem l'any que bé dóna temps d'una escapadeta nortenya...

Perquè nois... segurament, visquent en latituds privilegiades com les mediterrànies, no ho noteu gaire... però aquí, realment, el canvi d'estacions es nota moltíssim... a Catalunya, passar d'hivern a primavera no és tanta cosa... aquí en canvi, és una gran revolució... el sol calenta, pots començar a fer algo al carrer... deixes de patinar... els ànims de la gent canvien generalment... és interessant :-)

L'hivern ha sigut de pacotilla, vaja, no ha fet gaire fred ni per gaire temps, però vaja, que ja dona el pego, ja...

Vale vale vale... ja sé que el que estàveu esperant és la famosa estremidora història, ja que el que voleu és vil i cruel cotilleo!!

Bé doncs, ja temps enrere, mitjançant un contacte comú, vaig conèixer a en Raul (aviso que, tot i que ho dubto, no sé si els afectats llegiran mai això, així que em marco la llicència d'utilitzar noms i procedències inventades. Gràcies. :-)). En Raul és de castelló, i va venir a viure aquí, a Hamar, un mes abans que jo, tot seguint unes faldilles (que és com tothom ve aquí). La seva història és curiosa... les faldilles en qüestió estiuejaven amb el seu marit i tres fills en una casa adquirida a la província de Castelló, i en Raul senzillament era el lampista que li anava a arreglar coses a la casa (molt d'argument de peli porno, tot plegat). Doncs bé, es veu que, com ja se sap, els lampistes tarden un ou a acabar les feines, i el tio hi va haver de tornar vàries vegades... fins que un dia, per algun motiu, pues es van liar. La noia es diu Hilde (o no). Després d'això, la noia va abandonar a l'home (un noruec avorrit, probablement, i definitivament gens bo al llit) pel fogós castelloní (un animal), tot mantenint una relació a distància durant un any i mig, amb visites puntuals (d'ell a ella). El tema és que ella no parla castellà, i ell no parla anglès o noruec... amb lo qual l'atracció havia de ser particularment física. Val a dir que en Raul, que és més de poble que les gallines, tampoc sembla tenir-ne molta, d'experiència a la vida...

Després d'aquest any i mig, segurament per insistència de la noia, en Raul va venir a viure aquí, en l'absolutament pitjor moment, ja que el seu cosí, que treballava amb ell a l'empresa familiar, va morir just una setmana abans, deixant a la familia (de poble i molt unida) devastada emocional i laboralment. Així que el paio va marxar de mal rollo amb tothom.

Jo el vaig conèixer quan portava un parell de mesos aquí, i ja em va donar la sensació que no estava especialment còmode... treballava (esllomant-se) en una granja, per cobrar quatre duros que directament li entregava a ella per fer el que volgués. Ella no currava, ja que estava cobrant alguna pensió del govern noruec per familia numerosa (aqui et cobren una pasta per tot, però si tens molts fills, també te'n paguen un pilot... és una inversió, un fill a noruega... que van escassos). El tio s'ha de dir que mai m'ha semblat un lumbrera, i estava de lo més sol del món, en un pais extrany, amb costums extranyes, amb idiomes extranys...

L'he anat veient algunes vegades des de llavors, tampoc tantes perquè segurament no seria una persona que, si no fos per les semblants circumstàncies en que estem, triés fàcilment com a amic... i el que m'anava explicant era cada cop pitjor.. que si tenien unes bronques brutals, que si no entenia això d'ella, que si ella li havia posat les maletes a la porta.... i bla bla... i cada cop més, fins al punt de no haver-me explicat absolutament mai res de bo d'ella i la seva relació..

Les últimes setmanes, la nostra relació s'havia intensificat per aquest motiu, perquè el paio estava cada moment més putejat i confós, i no sabia què fer, si quedar-se, marxar... la situació li era totalment gran, vaja... i em trucava sovint per demanar consell i parlar amb algú...

Doncs bé... algú altre va prendre la decisió per ell, ja que un dia després que haguéssim parlat de lo dubtós que estava.. em va trucar altre cop per dir-me que la seva mare havia mort.. i que necessitava buscar un avió de tornada, i que l'ajudés... així ho vaig fer... el vol li va costar un ull de la cara, val a dir... i era un vol Oslo->Copenaghen->Valencia, i algú l'aniria a buscar des d'allà... el noi estava espantat per això d'haver de fer una escala i canviar d'avió (us dic que és molt de poble, i amb una iniciativa bastant minsa), i el tema és que es veu que va arribar a Copenaghen amb retràs, i va perdre l'enllaç.. i no se li va acudir d'altra que tornar cap a Oslo... sudant de l'enterro i de tot...

Tot i així, al cap d'una setmana va pillar un altre vol (pagant el segon ull de la cara), d'anada i tornada, i finalment va marxar i arribar a la seva destinació. El tio ja em va dir que no tenia clar si tornaria, però no va tenir el valor de comentar-li a la noia (que s'ha de dir que mai he conegut, però que sembla tenir uns collons ben grossos i ben posats).

Al cap d'un parell de dies... rebo una trucada d'un numero desconegut, i és ella!! Que em truca plorant que en Raul li ha dit que no tornaria, i que és un covard i que el que ha de fer és estar aqui amb ella... i que siusplau el truqui i li insisteixi, ja que a mi m'entendrà millor, que ha de tornar cap aquí i que gràcies...

:-/

En Raul em truca al cap de poc també, des de Castelló, per dir-me que comença a currar de nou amb la familia (no us ho he dit, però va deixar la granja al cap de poc, aqui, i estava buscant feina per força temps, infructuosament), i q ale... també dient-me que estava intentant contactar amb ella però que no li contestava... i que la truqués jo si us plau (:-| per què em passen aquestes coses, a mi?)... li vaig enviar un missatge i em va contestar, sense exagerar, el missatge més llarg que mai he rebut... ya ves... i en estas estamos... tot això va passar la setmana passada, i m'he saltat molts petits detalls amb els quals potser comprendríeu millor, però ja està bé així... ara estic una mica distanciat de la cosa, perquè els hi vaig dir als dos que en absolut pensava fer d'intermediari entre ells (amb lo que en Raul es va ofendre una mica)... però bueno... el trucaré un dia d'aquests...

Lluis, no volies bolly? Pues ale té!! :-D

I canviant de terci completament, i ja per acabar aquest llarg post en unes setmanes en que no ha passat quasi res.. dir que l'altre dia va ser el cumple de la Susan, i vam anar al bowling amb tota una colla... pues tios!! Vaig fer la meva millor partida A LA VIDA... 177 punts! (que és MOLT més del que mai he fet abans) Vaig tirar TOTS els bolos sempre amb strike o spare excepte 1 (UN) de sol a la última tirada (que ja té collons). De fet, vaig imprimir el resultat i ja l'escanejaré per aquí baix perquè estigueu ben orgullosos de mi!

Ostins i també!! Vam anar al museu ferroviari nacional noruec, que està aqui a Hamar, i la veritat és que és bastant guapo, amb tot de trens de l'any de la maricastanya, i molt molt explicatiu!! I amb tot d'activitats per mantenir els nens entretinguts sense que et toquin la moral massa :-D

I res més! El pròxim post ja no serà fins durant o després de sudàfrica! Potser busco un forat i escric alguna cosa :-D

A cuidar-se senyors!!

I les fotos! Que no en tinc masses perquè no han passat masses events, últimament... però algo trobarem, ja!!

Per començar i que no me n'oblidi, que és important, la prova fehacent de la meva destresa com a bowlinguista:


El numero final és la suma de les dues partides que vam fer... amb lo que facilment podeu deduir que la primera mànega va ser un desastre de 91 punts... A tot això, la Tiffany és força regular, i té un estil bastant depurat, ja se sap que aquests australians són mig americans!

Posarem unes afotos del museu dels trens, a falta d'events a la ciutat..

He aqui uns trens:


I he aqui en Jett, en una foto que m'agrada força, fascinat amb una maqueta de tren super currada d'un tren que passeja per tot de paisatges noruecs i recorre tota una paret del museu!


Per cert, que no ve al cas, però menteixo quan dic que no hi ha hagut events a la ciutat (vaale... poble)... la setmana passada, la vikingship, hi va actuar el senyor Cliff Richard, ídol de cinquantanyeres, que van copar els entorns del pavelló (és a dir, casa nostra), plenes de deliri!

Tota una festa :-)

I com que l'hivern d'acaba el que hem fet és sortir al carrer a disfrutar del sol! Veiem com el gel que cobreix el llac (o que ÉS el llac, en alguns punts) es va trencant per passar després a fondre's... està guapi el llac, ara...


Aquesta foto m'agrada molt... té un rollo com... no sabria dir-ho... em surt "antàrtic", però òbviament no pot ser la paraula apropiada :-D Els colors xanen...


Us explico per allà dalt que estem fent una web per la Tiffany... pues bé... com que allò ho escrivia la setmana passada... ja l'hem feta, la web :-) està online i en continu creixement, i aquí teniu el link... http://www.patheya.com ... patheya és tota una curiosa paraula, oi? Vol dir "proveïdor d'avituallament per un viatge", en sànscit, i és tot perfecta pel misticisme de la Tiffany :-D Està en anglès, només... algun dia serà traduïda! S'accepta tot tipus de feedback!!

Dic això, perquè un dels dies que vam anar pel llac vam fer unes afotos de poses per la web... aquí en tenim un exemple... també està allà, però està bé que quedi per la posteritat en aquest magnífic blog!


Observeu el peu que toca al terra... òbviament mal posat i tècnicament incorrecte per la postura... però segons paraules de la model... el terra estava fred de collons xD

Aquesta foto és super cool, què coi :-) si fos cantautor, me la posaria de contraportada del disc :-D


I per acabar, una foto d'ARA mateix, seriós i concentrat, mentre estic escrivint aquest blog després d'un llarg dia, per no deixar els meus fidels lectors sense la seva dosi de bloguisme bisetmanal!


I aixòs és tot... només updatar que la Sevika sembla que al final s'està posant les piles i ja tenim una mica més d'informació de com anirà la cosa... amb lo qual el meu apreci cap a ella s'ha incrementat substancialment... i també estem concretant una trobada amb la senyoreta Marta Garrich, ubuntera ella, que casualment es trobarà per aquelles terres Johannesburgueses al mateix moment que nosaltres :-) També li volem desitjar al senyor Hassen de Garrich que es recuperi de la seva prompta operació de genoll, que el mantindrà allunyat dels terrenys de joc per uns dies!

També updatar que vaig parlar ahir amb en Raul, i sembla que es queda a Castello sense cap dubte... ja us reupdatare si sou cotilles....

I em despedeixo doncs, no sense comentar que a la cantonada superior dreta d'aquest blloc teniu una eina que us permetrà subscriure-us a aquest blog, de manera que rebreu un email a cada nou post. Si voleu estar al dia sense haver de visitar el blog compulsivament, tot apretant amb frustració la tecla "recarregar", aquesta és la vostra eina! Els que ja ho hagueu fet, pues res... però em sembla que no ho havia comentat encara :-)

Em sap greu per el suposat desordre que és aquest post... la veritat no l'he rellegit... hummm... i és un totxo també! :-D bueno.... værsågod!!

Apalis doncs! Cuideu-vos tots i fins aviat!!

Edició especial Rally Norway. I d'altres petites foteses posteriors.

Buh!

Abans que res, explicava l'altre dia que les temperatures havien tornat a baixar i feia molt de fred... doncs bé, és mentida... les temperatures pugen de nou i ara estem en positiu, el gel i la neu es desgelen i tot és una guarrada de molt de cuidado, un gran bassal brut i amb xop-xops de neu semi-desfeta... ara... no us extranyi pas gens que a mig post us digui que les temperatures tornen a ser de -20... perquè ja sembla que funciona aixi, la cosa, aquí, i ja m'hi estic acostumant :-)

Us deia també l'altre dia, per començar amb aquesta crónica exempta d'escapades, que feia un any que vaig venir a Noruega per primera vegada, ben valent jo, en terres inhòspites i hostils, a l'aventura a veure què passava. Bé, òbviament tots sabeu què ha passat. Aqui em teniu 12 mesos després pagant religiosament les meves taxes al govern noruec. Per celebrar-ho, amb un parell de dies de retard, la Tiffany i jo vam fer un bonic i romàntic sopar commemoratiu a la llum de les espelmes. En circumstancies normals no explicaria aquestes coses, però la moussaka que va cuinar -no sé si us he comentat mai que cuina molt bé, la Tiffany- mereix sens dubte unes linees en aquest humil blog. Ostres tu! Quina moussaka!! Impagable! Extremadament bona! Un dels sopars més deliciosos que la meva ment de peix recorda! I per si fos poc, la ocasió es mereixia sens dubte destapar la última ampolla de Villany que ens quedava. Quin magnífic vi, aquest en Villany! Proveu-lo tots! A més, no em digueu que no vacil.la, a l'hora de parlar de vins, dir que el vostre favorit és un villany hongarès, en comptes dels avorrits i típics burdeus, riojas o vulgaritats per l'estil.

I també, al cap d'un parell de dies, va arribar al correu un "regal" per nosaltres... l'Anne va enviar un dels quadres que em molava -que curiosament no podeu veure a la foto de l'ultim post... ja es putada... pero es que en te molts, a casa!... es un geperut amb una nena petita amb forma de coixí xD-. Entrecometo el "regal" perquè l'hem de pagar, encara que és a preu molt d'amic. Es veu que la Tiffany i l'Anne ja es vam confabular pel tema, tot sentint-me lloar els quadres insistentment... :-) Mola, el tio!

Aquesta setmana (parlo de la setmana del 12 al 17 de febrer... setmana 7. Aqui enumeren les setmanes de l'any, a l'hora d'organitzar-se, i és força pràctic, sempre que tinguis una agenda o calendari al davant), aquesta setmana com dic ha sigut la setmana del rally norway, de lluny l'event més gran, seguit, i important que ha passat aquí des que vaig venir i, probablement, d'uns quants anys més. De fet, és el primer any que aquest rally es corre formant part del campionat del món, i ha estat tremendament publicitat i se li ha donat molta importància. Tal i com us deia també fa un parell de posts, els noruecs molta iniciativa no tenen, i tots ells, grans i petits, sense preguntar-se massa si els hi agrada o tenen el més mínim interes per això dels rallyes, s'han volcat amb l'event de forma tremenda.

A mi els rallyes tampoc és que mai m'hagin super emocionat, bona prova és que mai he ni tan sols intentat anar a veure el rally de Catalunya, però potser per la influéncia noruega o perquè el service park amb tots els cotxes estava just davant de casa, al vikingship, vaig estar tota la setmana donant pel cul amb el rally hi-hem-d'anar-hi-hem-d'anar. A la Tiffany, per descomptat, això del rally i importa tres pitos, i em vaig haver de buscar les castanyes per una altra banda. :-)

També he de dir que, al tenir el service park en qüestió davant de casa, el carrer que habitualment m'hi porta estava tallat, i els rallyes me'ls vaig haver de fer jo per arribar! Però bueno... tot sigui per la projecció internacional de Hamar....

Per veure'l les ofertes eren o anar amb l'Ole Jonny i els seus amics quarentons a super emborratxar-nos tot el dia, o anar d'acampada els 3 dies al lloc mes llunyà amb en Vidar i els seus amics (a emborratxar-nos). No sé si serà perquè m'estic fent gran o algo, pero mira, finalment em van fer pal ambdues opcions i vaig decidir anar-hi sol, tot fent una passejadeta matinenca. Perquè s'ha de dir que hi havia un parell de trams que es corrien al mateix Hamar, dues superespecials curtes en un bosc al mig de la ciutat. La primera era dissabte a la tarda, i no hi vaig poder anar perquè teníem un compromís, i la segona diumenge a les 10 del matí. Els meus relatius esforços per aixecar-me a temps no van ser suficients i no vaig ser-hi a temps, així que em va tocar pillar el cotxe per fer els 30 quilòmetres que em separaven d'Eleverum, escena de la 18ena i última etapa. Pues pallà que vaig anar, sota una neu incipient, tot emocionat fent curses amb la furgo.

Després de pagar els 15 euros d'"entrada" i aparcament -que m'hagués perfectament pogut estalviar si m'hagués conegut més la zona- em vaig instal.lar en una zona força bona, amb un bon angle de visibilitat, i plena de noruecs amb banderes i fogates i molt emocionats. Té gràcia això dels rallyes, perquè tu t'estàs allà un pilot de rato i quan passa un cotxe -a 3 metres de tu, aixo si-, tens temps de veure'l durant uns 5 segons. Més o menys. De fet, per la meva curiosa i novedosa experiència vaig recopil.lar una sèrie de conclusions:

- Els cotxes dels bons (Gronholm, Loeb, Solberg, Sordo....) corren molt més i fan molt més soroll que els altres. No m'extranya que sempre guanyin ells.

- Els bons sempre passen primer, amb lo qual al cap de 7 o 8 cotxes la cosa ja perd la gràcia, perquè comencen a venir micras i clios i merdetes que a ningú li importen i ni fan soroll ni res.

- És molt dificil fer una foto com deu mana a un trasto d'aquests, perquè sincerament van molt ràpid!

- Feia gràcia veure als espectadors, families senceres convençudes que havien d'anar al rally encara que sigui la cosa que menys els hi agradi, abrigats fins les celles, amb cara de circumstàncies després de cada cotxe que passava, com preguntant-se "i aixó ès tot?"... obviament també hi havia fans de veritat... i en aquest sentit el rally en si, si el seguies complet, suposo que era força espectacular, amb la neu i tal... De fet a veure, el poc que vaig veure la veritat és que tenia la seva cosa... de 130 o 140 km/h no baixaven, en una pista nevada i estreta... que té el seu mèrit, certament.

- Els pilots mediterranis, obviament, no es van menjar un rosco.

- Altres coses que no recordo.

I això, quan ja van passar casi totes les merdetes - en van passar molts -, pues vaig decidir tornar. De tornada a Hamar, centre del rally, per la tarda, vam fer una passejada per la zona d'entrega de premis. El guanyador va ser un finlandès que no se com es diu. Va ser curiós perquè a l'entrega aquesta, els pilots anaven passant pel podium amb el cotxe en... ordre de classificació! És a dir... el guanyador primer, i darrere tots els altres, amb l'últim últim... lo qual és ridícul en termes de mantenir el públic interessat :-/ aquests noruecs.... obviament un cop havien passat una quinzena la gent es va començar a pirar i m'imagino que quan va passar l'ultim hi havia nomes el presentador... (obviament tampoc nosaltres hi erem... que tampoc es tant divertit veure cotxes passar per un podium). Lo divertit del tema es que de tant en quant, algun dels pilots es baixava del cotxe i el presentador li feia unes preguntes. Aixo em va demostrar que els pilots, com a mitja -almenys els que parlaven en anglès-, molt llestos i grans comunicadors no ho són massa... també em va fer gracia quan a en Sebstian Loeb, francès i campió del món l'any passat, que va quedar com 15è, li anaven insistint si li havia agradat el rally i si s'ho havia passat bé... li van preguntar com tres vegades... i el tio amb una cara de pomes agres que pa qué, cagant-se per dintre en la neu i el gel i els noruecs, de pas, fent-se el diplomàtic. xD Ni en Xevi Pons, representant català, ni el Dani Sordo, espanyol, van ser entrevistats, per la meva desilusió.

I després de la cerimònia, el gran circ del World Rally Car va desmuntar la parambana i va marxar de Hamar tan ràpid com havia vingut. I Hamar va tornar a ser, ràpidament també, la relaxada i avorrida localitat que està acostumada a ser :-)

El seguent event a destacar de la setmana va ser, el dimecres, el partit Barça-Liverpool, que va ser el primer partit que he vist des que vaig tornar aqui després de Nadal. Comentava llavors que encara no havia vist cap batalla victoriosa blaugrana aquesta temporada... doncs bé, pel que sembla estic cenizo i la cosa continua així... Vaig moure mar i muntanya per veure'l a casa de la iaia del Jett... per tot just quan el partit acabava, enmig de la gran catâstrofe, vaig rebre un missatge de la Katrine (la noia aquella anglesa curiosa i catòlica), la jodía, amb una foto seva somrient al costat d'una tassa amb l'escut del Liverpool. Pel que sembla, cosa que jo no sabia, la tia és de Liverpool, així que veurem la que serà la meva primera victòria del barça tots plegats, ataviats amb tots els fetiches necessaris! D'aixos... que si perdessim no em culpeu a mi eh :-D

Per cert, que el gol decisiu de la victòria del Liverpool el va marcar en Riise, un noruec... pel que sembla un pamplines a qui la gent d'aqui no li té massa apreci... vaig clarament pensar que us vau tots cagar en mi i en Noruega en aquell moment :-D ehemm...

En Ronny, per cert, el meu jefe, també és un gran fan del Liverpool... de fet té una super alfombra amb l'escut penjada al despatx.. i al dia següent hi va haver una mica de catxondeo... es curios això de jugar "fora de casa" en aquest sentit :-)

I a part d'això.... la setmana següent... pues res gaire destacable a explicar... currant... currant força, que ja en tenia ganes, la veritat... produint ja sense remissió per Innit, i cada vegada més còmodament amb les classes de castellà... seguint el qigong i evolucionant amb la Lohan form... anant al gimnàs una mica menys perquè la veritat és que estic força petat... tenint una vida social moderada sense excessos, i preparant el viatge a sudàfrica :-D que d'això ja en parlaré amb més detall el pròxim post :-)

Per cert, que durant el temps que he tardat a escriure aquest post -que ha sigut força- les temperatures han tingut temps de tornar a baixar cap al molt de fred i tornar a pujar cap al positiu... però vaja, que ja estem al març... i se suposa que molt més fred molt més fred ja no farà!

També! Avui he tingut la confirmació de la segona visita des de terres catalanes! I és que els meus benvolguts senyors progenitors vindran a veure'm, sense la meva germana preferida, però, del 27 d'abril a l'1 de maig! Bisca els meus senyors progenitors! :-D

Ale doncs! Les fotos! Monotemàticament avui del Rally Norway i l'expectació creada a la zona!

Començarem amb els previs... només un parell de fotos d'algun dia de preparació de les classes pels nens... imagineu-me just així i envoltat de nens expectants... de fet, a la ultima classe una professora va tirar algunes fotos que intentaré aconseguir i compartir amb tots vosaltres :-D

Aqui en una estel.lar interpretació de la cançó "en la granja de pepito" (que potser és mi tío, pero bueno). El paio amb caputxa d'esquimal és en Pepito -encara que podria ser en Bjørn-, i el porc és un dels animals que van rulant pels meus dits. Per sort ningu s'ha fixat en la perversió i la cara de desig amb que miro al marrà mentre li introdueixo un dit pel darrere. Vergonyós!


I a veure si endevineu què estic ensenyant aqui i què dic xD


I anant ja a les coses series de de mascles, benvinguts!


Mai havia vist a davant de casa -la nostra es la verda de l'esquerra- tants de cotxes i expectació. Pero com dic es probablement l'event mes internacional que ha passat aqui en anys...


Pero es que no n'hi ha per menys! Aqui tenim unes instantànies dels valerosos pilots jugant-se la pell a cada curva... Quina emoció, el sentir el rogir dels motors, la tensió a l'ambient! El sentir que cada petit error podia ser fatal! I allà estava jo, sense por, amb la meva cámera disposat a recollir el moment amb tot detall per compartir-lo amb tots vosaltres!!




Vale vale... ara en sèrio... les fotos aquestes les he tret del Marca... aqui van les meves:


xD Juas! No es facil tirar-li una foto a un trasto d'aquests! Que va molt rapid!!

La zona de totes maneres era molt guapa... i havies de fer una caminata entre la neu i els boscos que valia bastant la pena!


I ja no en poso cap mes! Ale! Perquè veigueu lo revolucionari que soc, aqui deixo aquest post de dimensions moderades! Pel següent post... previs de Sudàfrica, l'estremidora història d'en Raul, i altres sobrevinguts!

Apalins! Disfruteu de les temperatures, malandrins!! :-D

ps... per cert, per les ments despertes... si, el que dic a la segona foto és, óbviament... "azuuuuul" :-P