Pepins a Austràlia II: Pluja, suor i mosques a l'espectacular Austràlia vermella

Bueno bueno... abans que res, cal que us digui que aquest post batrà el rècord de fotos per un marge bastant ample. Amb una mica de sort no escriuré massa entre foto i foto i així no us avorriu gaire :-) De res.

Però és que tot plegat és molt especial i val la pena, així que us demano que tingueu paciència. A més a més, és el primer cop que ens enduem la càmera nova d'excursió, així que ens vam tirar, encara, una mica més de la moto del normal.

Som-hi doncs! Dèiem al final del post passat que ens tocava agafar un avió molt de d'hora, amb destinació Ayers Rock (que és el nom anglès d'Uluru). Això no és del tot acurat, ja que el que anàvem a agafar era un avió amb destinació Cairns, a la costa nord de Queensland, i des d'allà un altre amb destinació Uluru. El perquè d'aquesta llarga ruta és que, inexplicablement, no hi ha vol directe de Brisbane (tercera ciutat més gran d'AUstràlia) a Uluru o a Alice Springs. Què hi farem.

Per aquest viatge de 7 nits (3 al centre i 4 a Sydney) vam a en Jett a casa amb els avis, que com que marxem aviat ja estan una mica nerviosos. Així que som els meus pares, la Tiffany i jo els qui emprenem aquesta aventura.

La Tiffany sempre fa una mica de broma sobre el fet que, a Espanya, esmorzem donuts de xocolata o galetes (i aquí esmorzen pancakes, però vaja). Doncs si volies sopa, aquí dues tasses, esmorzant unes galetes allà a les 6 del matí tot esperant-nos a l'aeroport de Sydney. I la Tiffany tot esborrant-se del tema.


El fet de fer aquesta escala a Cairns ens va permetre veure l'espectacular costa tropical de Queensland des de les altures. Aquesta, per exemple, és Double Island, just davant de Palm Cove, on hi vam passar un parell de nits amb la furgoneta.


Era el nostre primer vol amb la principal companyia australiana, Qantas. Algú em va preguntar què volia dir, Qantas. Doncs bé: Queensland and Northern Territory Aerial Services, ja que va començar com a companyia regional entre aquests dos estats. Doncs justament ara volariem des de Cairns, a Queensland, fins a Uluru, al Northern Territory. L'aeroport de Cairns, per cert, té un cert ambient tropical interessant.


Però el paisatge canviaria radicalment en breus moments (considerant que tres hores de vol són breus moments), per convertir la densa selva tropical en àrida vermellositat. Ens acostem al Red Centre, els centenars de quilòmetres quadrats que cobreixen el centre d'Austràlia amb aquesta terra argilosa.


I si venim fins aquí és, bàsicament, per admirar una de les icones d'aquest pais. A centenars de quilòmetres de tot arreu, Uluru és particular i espectacular, i si bé el Red Centre compta amb una bona quantitat d'atractius, cap supera el massiu monolit que s'aixeca a l'horitzó, enmig de l'eterna planície.


Això si, per veure'l de més a prop haurem de passar per caixa, ja que uns quants quilòmetres a la rodona formen part de l'Uluru-Kata Tjuta National Park. L'únic accés és a través d'una sola carretera. Recordem que, literalment. no hi ha res en uns 400 quilòmetres (pel cantó més proper), així que indubtablement no es necessiten més carreteres. 25 dòlars per cap no és moc de pav, però un cop arribats aquí, suposo que ben pocs es fan enrere pel preu...

I senyores i senyors, aquí el tenim: Uluru.


Uluru és una roca argilosa massissa d'uns 10 quilòmetres de diàmetre i uns 300 metres d'alçada, i s'alça realment enmig de la plana desèrtica. Està tot plè de matolls perquè aquest desert no és del tot desèrtic, ja que es veu que hi ha força aigua per sota.

Uluru és el nom aborígen de la roca, i té una significància excepcional per ells. Els colonitzadors anglesos van espetegar-hi a finals del segle XIX, donant-li el nom d'Ayers Rock. I potser encara és coneguda majorment per aquest nom, però en aquests últims vint anys, coincidint amb la concienciació aborígen general, s'està promovent el retorn al seu nom original. Així sigui, i així l'anomenarem aquí.

La pedra és, sincerament i quedant-nos curts, molt espectacular.


Com que vam tirar moltes fotos posarem moltes fotos. Com que val més una imatge (o una quinzena d'imatges) que mil paraules, m'intentaré estalviar explicacions a no ser que sigui necessari i us deixaré admirant la natura, que de veritat que és capritxosa, de vegades.


Un parell de raconets.



I en algunes "valls", petits llacs extraodinàriament idíl.lics. Aquest, el Mutitjulu waterhole, per mi que s'emporta la palma. Impressionant.


Uns viatgers satisfets.


Els meus pares aprofitant l'idil.lisme de la cosa per llançar-se a uns arumacos. Tot i que sembla que el meu pare li va més el tema escanyada poposa que no pas la carícia delicada, però que vaja, tot va bé. Noteu que, tot i el que pugui semblar, la zona no va pas curta de vegetació. I els bancs queden prou bé en l'entorn, també.


Resseguint tot el voltant d'Uluru, ara més a prop ara més lluny, hi ha un camí perfectament conservat que et permet donar-hi la volta, cosa que vam gustosament fer, portant-nos unes 3 o 4 hores.


Realment especial.


La textura de la roca, típica del centre d'Austràlia, és espectacular.


He aquí uns contrallums, amb el meu pare i la Tiffany en reflexió personal.


Potser ja ho heu endevinat a la foto anterior, però si, s'hi pot pujar i es fa tot anant-te agafant a una cadena per un dels cantons menys empinats.


El que passa és que el pujar és herència dels temps més britànico-australians, i els tradicionals aborígens et demanen no fer-ho. Primer, perquè més d'un i de dos s'hi ha matat, i que la gent es mati a la seva roca és algo que els hi dóna força mal rollo. Segon, per motius de respecte. Com a comparació, seria de l'estil que algú entrés a les esglésies europees i es dediquen a pujar-se dalt dels altars. Segur que a molta gent no li faria massa gràcia.

I tot i així, la cosa està oberta, per pujar-hi (no el dia que hi vam ser nosaltres, precisament, perquè s'esperava pluja, i llavors la cosa si que es pot tornar complicada complicada), i l'únic que et posen és aquest cartell demanant-te no fer-ho. Però la decisió final segueix sent teva. Que si vols que t'ho digui, ja em sembla bé.


Continuarem la nostra volteta.


Com que havia plogut aquests últims dies (seguim estant a l'estació plujosa subtropical, aquí), hi havia tot de petits regalims per allà on s'anava escorrent l'aigua, que amb el temps, es clar, és per on es formen les moltíssimes incisions que marquen la paret de la muntanya.


Com no, a l'haver sigut zona on els aborígens hi havien fet molta vida, hi podem trobar pintades amb força profusió, especialment, es clar, en zones més cobertes. Recordem també que per molt que ho semblin, no ténen per què ser necessàriament antigues.


Algunes d'aquestes cobertures amb forma d'onada són certament espectaculars i amenaçadores. El meu pare (que a la vegada sembla inclús photoshopat) està realment en perill.


Al voltant d'Uluru hi ha certes zones d'especial significància per la població aborígen. En aquestes zones ni s'hi pot entrar ni es pot fer fotografies. Això està tot molt bé. La conya és el nom que em porten algunes d'elles... aquesta, per exemple, "mala puta".


Continuem la volteta amb algunes parets empinadotes.


Certament, i altes.


A sota, una petita acumulació d'aigua, d'aquí la frondosa vegetació adjacent.


Una de les imatges més conegudes d'Uluru es dóna a la posta i a la sortida del sol, quan els raigs horitzontals li dónen un espectacular i brillant vermell. El que passa és que nosaltres no vam tenir sort. Però si que la vam poder veure sota la pluja, que també és lo seu. I el vermell del terra també té tela.


Tot i haver estat plovent durant una estona, amb la qual cosa la possibilitat de la posta vermellosa era bastant remota, el pàrquing del mirador estava ben abarrotat.


Em dono compte que he arribat fins aquí i encara no he explicat moltes de les practicalitats. Aquí les teniu doncs si heu arribat fins aquí. Vam volar a un aeroport que està ben a la vora del Parc Nacional i construït especialment per Uluru. Temps enrere, una bona quantitat de motels independents s'estenia per totes les rodalies, causant pel que sembla un merder devastador en el fràgil ecosistema de la zona. Per això, ara només hi ha allotjament en un resort anomenat Yulara, o Ayers Rock resort. Allà hi podem trobar tots els graus de comoditat i preu (encara que tot bastant carot).

Nosaltres, gent de pressupost limitat i conciència estalviadora, ens vam conformar amb unes més que còmodes cabines al càmping del resort, que disposaven de dues habitacions i que permetien dormir-hi fins a 6 persones. Com que els meus pares venien per un temps força limitat (les vacances de Nadal ja és el que ténen), només teníem temps per passar 3 nits en tota l'Austràlia Central, i tan sols una a Uluru. Si voleu que us digui, a mi això se'm va fer una mica curt, però les circumstàncies no donaven per més. De fet, ni tan sols pensava que arribés a venir-hi, aquí, aquest any, així que ja és lo seu.

Per moure'ns d'un lloc a l'altre, no tens pas massa més opcions que la de llogar un cotxe. I això vam fer. El vam agafar a l'aeroport aquest que diem i el vam deixar al d'Alice Springs, on hi passarem les dues properes nits i del que en parlarem en unes quantes fotos. Com passa de vegades, el cotxe que teníem demanat no estava disponible, i ens en van donar un de millor, en aquest cas aquest Toyota Camry (aparcat davant la cabina).


I la única opció d'avituallament era també al resort. Enmig de la pluja de l'únic vespre que vam passar aquí, vam decidir anar a una espècie de menjador comunal i menjar un molt australià fish and chips, però redéu, la logística de la cosa no estava molt allà i vam haver d'esperar ben bé una hora. Sort que som tios positius que no perdem el somriure!


Tornem doncs a Uluru, després d'aquest petit parèntesi. Com que pel matí també plovia no ens vam molestar a veure la sortida del sol que igualment no veuríem, però aquí tenim la roca amb, de nou, unes noves tonalitats.


El que hi sol haver molt, per aquestes zones, són mosques. I aquí encara mira, però més endavant serà la hòstia. La Tiffany, dona de recursos, utulitzava el seu xal com a barrera bucal anti animalets voladors. I tot plegat li donava un aire a hip-hopera musulmana interessant.


En aquesta següent sèrie profunditzarem en les cares nord i est d'Uluru. El camí passa a certa distància, ja que la zona adjacent a la roca està plena de zones sagrades pels aborígens, a les quals no hi pots entrar.


Fixeu-vos amb la figura del mig, semblant a una calavera.


Canvis de llum...


I zones més ondulades...


La foto de portada de l'àlbum "Els meus papes han anat a Austràlia".


És realment interessant aquest lloc, perquè a cada cantonada t'hi trobes formacions diferents. Com us dic, se'm va fer força curt, el temps, i el lloc mereix força més.


Oooh!


Feta doncs aquesta exploració força detallada de la roca, passarem a un repàs ràpid dels animalets que hi campen. I el primer de tots aquesta balena vermella gegant famèlica.


Creuant el camí hi ha moltes erugues (però moltes), així que és ben just que els hi dediquem aquesta petita menció. Hola!


Al perímetre de la roca també hi ha un centre d'atenció al visitant amb tot d'informació de la zona, de la fauna, de la flora i de les cultures que hi han viscut. Per cert que també hi està prohibit tirar-hi fotos. En parlo perquè, just a la porta, s'hi pot veure aquesta desoladora estesa d'insectes morts que no vaig acabar d'entendre. Un rèquiem per ells, en tot cas.


Quin bonic ocellet!


I quina serpeta molona, també!


I això és el que hi ha. Els que esperaven cangurs i coses, sento decepcionar-los, perquè no en vam veure pas ni un.

Deixarem doncs enrere Uluru, no sense fer-li una última ullada i admirant la seva magnificència. Senyores i senyors, Uluru se'n va directe a algun lloc o altre del top de belleses naturals! Arrivederci, senyor Uluru! Espero que ens tornem a veure un dia o altre!


No només d'Uluru viu el parc nacional d'Uluru-Kata Tjuta. A una cinquantena de quilòmetres del germà famós també hi ha el grup de muntanyes anomenat, lògicament, Kata Tjuta (The Olgas pel mercat anglosaxó). He aquí una vista lateral.


I he aquí una vista frontal. Desgraciadament, però, quan vam arribar allà va començar a ploure de manera que no ens va permetre acostar-nos amb més detall, cosa que, la veritat, em va tocar una mica la moral. He de dir que, Veient-ho a les fotos anteriorment, els Kata Tjuta m'havien semblat tant o més atractius que Uluru, però a la realitat, no m'ho han semblat en absolut. Vull dir, estan molt bé, però l'especialitat d'Uluru és tan especial que no em sembla comparable.


Ara si que deixem definitivament la zona. Tenim per davant els més o menys 450 quilòmetres que separen Uluru d'Alice Springs, la ciutat més gran del centre d'Austràlia, i campament base per les dues nits següents. Pel camí, una petita sorpresa. Aquesta muntanya amb forma de taula, anomenada Mt Conner, es veu que és fàcilment confosa amb Uluru per tot aquell que vé en direcció oposada a nosaltres. La veritat, no n'havia sentit a parlar mai, de la seva existència, i això que no és pas petita en absolut!


En aquests 450 quilòmetres la única civilització que hi ha és una gasolinera (que ja és lo seu), a la qual, evidentment, tothom es parava a estirar les cames. Per entretenir al personal tenien uns emús passejant per allà, amb la boca tota oberta perquè els pobres s'estaven fregint de calor.


I també hi tenien un echidna gegant, per allà, encara que per sort estava engabiat.


I he aquí una foto més que típica d'un llarg viatge per carretera.


Aquestes coses és normal que passin, en aquests viatges que diem, però, de dia, a mi segur que no m'havia passat mai, aquesta carassa d'insectes. I no eren pas petits. Aprofito per fer notar que cada matrícula a Austràlia té una petita frase relacionada amb l'estat corresponent. En aquest cas, "Northern Territory - Outback Australia". Podríem enumerar les altres, però ens quedaria massa llarg...


I arribem finalment a la multicultural metròpolis d'Alice Springs. Aquí la tenim, estenent majestuosament els seus aproximadament 25.000 habitants. Una cosa curiosa és que corre el mite de que un gran percentatge de la seva població treballa per la CIA, i no sé com de mític és, ja que, efectivament, i no és cap secret, hi ha una base de la CIA.


I és una ciutat on hi ha una gran representació aborígen. I es clar, sembla que aquí n'hi hagi més, que a altres zones d'Austràlia, sobretot les més poblades. Però jo diria que n'hi ha més o menys els mateixos, tot i que la proporció és força més gran. Aquí en tenim les joventuts.


El nostre allotjament durant dues nits seria al Desert Rose Inn, un Motor Inn d'aquells que hi pots aparcar el cotxe a la porta. Simplicitat econòmica més que suficient i una piscina ben fresqueta. Què més es pot demanar?


Anem a parlar una mica d'aquest Alice Springs, una ciutat peculiar, que no en té cap altre poble a més de 500 quilòmetres per banda, ni cap ciutat més gran que ella a uns 1500. Això fa que sigui absolutament autosuficient. Alice Springs es va crear allà a mitjans dels 1800 amb una estació de telègraf. A partir d'aquí, es va descobrir or i la cosa va créixer amb força. Ara, és una població la veritat és que bastant apanyada, força cuidada, i amb una interessant barreja d'arquitectures i gents.


Parlant dels aborígens, que és el que més crida l'atenció aquí, direm que, com a tot arreu on n'hem vist en certa abundància, se'ls veu extremadament fora de lloc. Recordem que durant milenis havien viscut sense tocar absolutament res de la terra, ni tant sols construïnt cases. L'home blanc va arribar i els va fer modificar a la força aquest estil de vida. Molts encara viuen en zones remotes, però els que s'han vist atrapats a les ciutats fan vida asseguts pels parcs i, molts d'ells, tirats a la beguda.

Explicaré una anècdota que no sé si he explicat abans: es veu que als anys 80 el govern, amb una sèrie de polítiques de compensació per l'abús que els aborígens havien rebut des de l'arribada dels britànics, va decidir oferir cases a famílies aborígens. Al cap de poc, aquests havien cremat totes les finestres i dormien estirats al jardí, sense entendre molt bé per què vols una casa, i argumentant que a dins hi feia una calor infernal.

El problema, crec, és que un cop més creiem que el nostre estil de vida és millor que cap altre, i considerem a tot aquest tipus de cultures com a autèntics bàrbars, sense considerar que, probablement, no eren pas més infeliços del que som nosaltres.

Un moment de reflexió.

Avui en dia, aquesta herència aborígen es reflexa també en la gran quantitat de galeries d'art que hi ha al poble. L'art aborígen em sembla molt fàcilment agradable, i per això triomfa tant, i és segurament la principal font d'ingressos de la comunitat aborígen. Als meus pares també els hi van agradar, i per aquest motiu en van acabar adquirint una (la mar de guapa) que acabarà tenint un especial protagonisme al menjador de casa seva. Curiosament, no va ser aquí sino a Sydney, on la van comprar.

Boniques pintures...


La influència de l'església també s'ha notat, com en aquesta espècie de verge / santa aborígen...


Anant ja cap a arts més mundans, hi ha un mural pel carrer (cosa relativament típica a Austràlia) amb l'explicació de l'evolució de la ciutat. Perquè ho sapigueu.


Farem una menció especial no fotogràfica, per cert, a la gastronomia de la zona. Si bé així de bones a primeres t'esperes que no passin de l'hamburguesa de cangur, els restaurants que vam veure eren tots força experimentals i interessants. Això si, el pub amb pell de cocodril al sostre si que no ens el va treure ningú.

Continuem. Les dues nits a Alice Springs no les hi vam passar perquè Alice Springs sigui necessàriament bonic, sino per fer unes exploracions per la zona. N'hi ha força, d'atractius, per aquí al centre, però els més destacats, a part d'Uluru, segur que són el Kings Canyon i els MacDonnell Ranges. El primer queda una mica massa apartat per poder abastar-lo en aquest viatge,m així que ho haurem de deixar per millors temps, però els MacDonnell Ranges si que són factibles.

Alice Springs està situat al bell mig d'aquesta petita cadena muntanyosa, i serveix de divisió entre els East MacDonnells i els West MacDonnells. Nosaltres vam triar anar a passar el dia als West MacDonnells, que s'estenen uns 150 a l'oest de la ciutat.

La primera parada amb relatiu interés, la tomba del senyor John Flynn, el fundador del mític i famós Royal Flying Doctor Service, doctors aeris per servir les comunitats més remotes d'Austràlia. Una menció de respecte cap a aquest senyor. Ara, un cop mort, allà als 50, algú va tenir la brillant idea d'agafar una pedra dels Devils Marbles, que alguns fidels recordareu del nostre viatge amb la furgo, una zona no molt llunyana on es troben tot de pedres en precaris equilibris, i que té una significància molt especial pels aborígens. Finalment, després de moltes negociacions, als anys 80 (un cop més), la pedra original va ser retornada al seu lloc i se'n va posar aquesta altra procedent d'un lloc més acceptable.


I aquí tenim els MacDonnell Ranges. No gaire alts però amb una successió de vermells d'allò més interessants. I nanos, calorosos calorosos.


Aquest que tenim aquí és (un moment d'atenció) el Finke River, que així de bones a primeres us sonarà a xino, però que diuen que és el riu més antic del món, ja que ha anat fent el mateix recorregut durant els últims 400 milions d'anys. Aquí teniu, pues.


En algun punt, aquest Finke River és el responsable d'alguns gorgs ben escènics. Aquest és al punt més llunyà del nostre recorregut, el Glen Helen Gorge, amb la distintiva pedra vermella.


He aquí. I amb un forat d'aigua permanent en el que t'encoratgen a banyar-t'hi. Jo vaig veure l'aigua força estancada però... encara que la calor descomunal (en sèrio que la feia) ja hi convidava, a banyar-se, ja...


La carretera va des d'Alice Springs a aquest Glen Helen Gorge, on es troba una petita casa d'hostes enmig del no res. Diuen que està allà des dels 1880's, i el piano que hi havia per fora devia ser de la mateixa època.


Hi ha 6 o 7 paradetes durant els 150 quilòmetres de carretera. Potser la més espectacular de totes és aquest Ormiston Gorge, que realment és d'aquells que et deixa la boca a terra. Noteu també aquests arbres blancs a les vores del riu, creant un màgic contrast.


I encara que estiguem al mig del "desert", en temporada de pluges hi plou, i nosaltres en vam ser perfectament testimonis. No sé fins a quin punt és veritat, però la gent que corria per allà ens van dir que, una hora abans, en aquest riu no hi passava aigua. Suposo que voldria dir que es podia creuar sense mullar-se...


Així que per poder veure la resta del gorg, al no poder travessar el riu (i si, fer-nos mandra treure'ns les sabates i tal al mig de la pluja) vam haver d'optar per pujar dalt d'un mirador. Pluja, calor i mosques (moltes mosques, moltes més de les que us penseu) van fer que fos una tasca difícil, però les vistes valen absolutament la pena. L'Ormiston Gorge.


I aquí el meu pare amb la satisfacció de la feina ben feta.


Precisament a partir d'aquí l'home va decidir provar la seva sort conduïnt en el cantó oposat de la carretera per primer cop a la vida, i patint totes aquelles incomoditats del principiant, bàsicament la d'encendre el limpia cada cop que volia posar l'intermitent.


Però tot i així, vam arribar a la nostra següent parada sense més contratemps. Es tractava dels Ochre Pits, unes parets de roca amb escales de colors fascinants. Com que es tracta de material argilós, d'aquí és d'on els aborígens de la zona treien les pintures que utilitzaven per pintar-se el cos i les parets. I són bastant curioses.


Una mica més.


No em direu que aquesta foto desenfocada no us recorda a alguna personeta procedent de Roswell.


La següent i última parada abans que es posés a ploure amb violència va ser al Serpentine Gorge, un altre d'aquests gorgs centreaustralians que tela. Realment us dic que la zona aquesta està plena de petites parades i que totes tenen un encant diferent.


I aquí em teniu a mi disfrutant de l'experiència i mostrant la meva incipient panxeta sedentària. Per sort, ens n'anem a Àsia en busca d'una dieta de cervells de mico, així que suposo que no tardarà massa a baixar. :-)


Feia temps que us volia comentar això, i el fet de que enmig de tanta bellesa algun gamarús hagués tirat un paquet de tabac buit em va anar de perles. Aquí el tabac, a més a més de car, porta tot aquest tipus de propagandes dissuassòries que havien dit que posarien a Espanya (i que de fet, no sé si potser ja hi han posat?). Sens dubte que és una mica fastigós i no dubto que li deu treure força glamour al fet d'encendre el piti...


A aquestes alçades la meva senyora mare, la pobra, ja n'estava fins al capdemunt, de caminar per aquí per allà.


Ja sabeu que solem ser uns tios amb sort. Doncs bé, per si en teníem algun dubte, aquí es van dissipar tots, anant-nos a donar de morros amb aquesta colònia de trèbols de quatre fulles (o algo que s'hi assembla molt). Si és que s'ha de veure, quins tios!


Entre la nova càmera i l'especial vegetació de la zona, us podreu imaginar que la Tiffany haurà xanat que no vegis amb els seus plans supersuperpropers. I la veritat és que en té unes quantes, de maques, però a aquestes alçades de post la veritat és que inclús em fa una mica de vergonya posar gaires més fotos, així que ens haurem de conformar amb només aquesta, que déu n'hi dó.


Un dels petits animalons simpàtics populars a les austràlies són aquestes petites granotetes. A simple vista semblen grills saltironant pel camí, però a la que t'acostes i t'hi fixes veus les minúscules granotes.


I com us dic, després de sortir d'aquest Serpentine Gorge, i quan encara ens faltaven un parell de parades teòriques, es va posar a ploure d'aquesta manera que es posa a ploure en aquestes proximitats tropicals. A més a més, el terra argilós de la zona no absorbeix aigua en absolut, i tot es va inundar amb sorprenent facilitat i rapidesa, incloent la carretera.


I aquesta va ser la nostra experiència als MacDonnell Ranges i també al centre d'Austràlia. El dia següent, pel matí, agafaríem un vol cap a Sydney, tot deixant el cotxe a l'aeroport d'Alice Springs. Però finalment, aquesta acció a priori fàcil es va convertir en una petita aventura. Vam sortir tan feliços d'Alice Springs esperant trobar una gasofera a les afores. Després d'uns quants quilòmetres ja vam veure que la cosa no passaria pas i en vam esperar a trobar una a l'aeroport. Això tampoc va passar, i vaig entrar a preguntar al senyor d'Hertz (que va ser la nostra empresa llogadora de cotxe) quant ens costaria pagar pel dipòsit. Si la gasofa tenia un preu a Alice Springs de 1,18 dòlars/litre, aquest bon home tenia la intenció de cobrar-nos 2,6, a la qual cosa li vaig dir que nanai, i em vaig disposar a una batalla contra el rellotge en solitari per arribar a Alice Springs, reomplir, i tornar. I aquí em teniu en pura tensió conductiva.


Com que no hi havia massa tràfic, el trajecte només eren 15 quilòmetres per banda, i l'aeroport tampoc és massa gran, vaig aconseguir la fita amb relativa comoditat, embarcant finalment sense més contratemps.

El trajecte que ens portaria fins a Sydney passa per damunt d'algunes de les zones més desèrtiques d'Austràlia, amb els llacs Eyre i Torrens, que solen estar secs la inmensa majoria del temps i és on hi solen fer els tests de vehicles experimentals supersònics, d'aquells que poden arribar a pràcticament 1000 km/h. Suposo que a pocs llocs hi haurà tant d'espai!


I això (per fi! m'hi he tirat una bona estona, pujant fotos!) és tot per aquest post!! 85 fotos! Reventant tots els records anteriors sense pietat. Realment, de vegades em faig una mica de gràcia :-)

Només queda doncs, un post d'aquestes curtes sèries de visita pepinera a Austràlia. Transcorreran íntegrament a la sexy Sydney, amb l'interés afegit de coincidir amb el que és, possiblement, un dels cap d'anys més famosos del món mundial. I allà estarem per documentar-ho per tots vostès.

Vinga doncs, esperem que hagueu disfrutat, i fins la propera!