Monday, January 19, 2009

Nem Hàsia Casa II: A Kuala Lumpur, com a casa

Continuem l'exploració de la interessant Kuala Lumpur allà on la deixàvem al post passat. Està bé aixo de tirar-nos uns quants dies al mateix lloc, perque realment agafes una sensació de pertinença que, que coi, està be. Recordeu que estàvem força impressionats amb la barreja de cultures i l'excel.lent respecte i convivència entre totes elles. També comentàvem que, en aquest segon i últim post dedicat a la capital de Malàisia, visitaríem zones sagrades índies i musulmanes. I a eso vamos.

Començarem pel que és una de les grans atraccions de Kuala Lumpur, i que apareixen amb més facilitat a les fotos: les Batu Caves. Són unes coves situades a una quinzena de quilòmetres al nord de la ciutat (a les quals hi vam arribar en un excel.lent i còmode bus local), on, una centcinquantena d'anys enrere, un grup d'indis hi va trobar una pedra amb la forma del trident d'un dels déus més venerats al sud de la India, Lord Murugan. I des de llavors s'ha convertit en un lloc de peregrinatge sorollós i colorit tal i com ens ténen ben acostumats els indis.

L'entrada no te la pots passar, realment, amb una estàtua gegantesca d'un daurat Lord Murugan (i el seu trident) guardant les escales per arribar a la cova.


D'escales n'hi ha 272, i són molt empinades, i amb la calor de la cosa es converteixen en una espècie de tortura. Doncs bé... els més fidels fidelíssims lectors del blog, o aquells avesats en costums sud-índies, sabreu que un dels festivals principals d'aquesta cultura és Thaipusam. És aquell moment on un bon pilot de persones en trance s'enganxen (amb ganxos i cadenes) tot de carrosses i demés coses pesants a l'esquena (anomenades kavadi) i les carreguen durant una bona estona. Quan vam estar a Sudàfrica va donar la casualitat que el vam enganxar, aquest festival, i està tot documentat en un descomunal post d'aquells llavors. Doncs bé, aquí, com que la majoria de comunitat índia a Malàisia prové del sud de la Índia (així com a Sudàfrica i, de fet, a qualsevol país amb una fortíssima comunitat índia, ja que al sud és on hi ha més pobresa), aquest festival també se celebra. I l'apoteosi final és que els kavadistes pugen aquestes 272 escales, enmig de la calor infernal d'un mes de febrer. Ja els hi regalo, que dirien. Si mai teniu oportunitat de presenciar aquest festival en directe, per cert, siusplau feu-ho, que és una experiència espectacular.

Pues això, les escales.


Pel camí, alguns amics d'allò més caracteristics, i que ja trobàvem a faltar.


Un cop pujats els esgraons de marres arribem per fi a la cova, de nou guardada per un Lord Murugan, aquest de mida i colors més raonables, i acompanyat d'un gall d'indi real.


I les coves. Geològicament, la muntanya en que estan és de naturalesa kàrstica, i m'imagino que, en un origen, les coves estarien farcides d'estalactites que es queien amb certa facilitat. Per evitar aquest problema i donar-li una patada a l'ecologisme, el sostre està força retallat i enguixat, i el terra pavimentat. Tot i així, la cova (la principal de tres), és grossa de collons i imposa força.


Donant-nos la benvinguda, tot de paradetes i olors índies a més no poder, junt amb l'habitual aguantador de serps. I en Jett demostrant la seva valentia.


Com que les escales realment provocaven una sincera acaloració, en Jett, amb la seva adicció al medi aquàtic, va decidir posar-se a sota d'alguna de les múltiples goteres que farcien el sostre de la cova.


Vam tenir la sort d'enganxar el ritu principal, que és la preparació del lloc exacte on es va trobar la pedra raó de les coves per les pregàries de més tard. Doncs bé, ho documentarem. Per començar, al lloc en qüestió, enganxat a una de les parets de la cova que veiem més amunt, hi han construït una espècie de capelleta, i al mig, el trident del senyor Murugan.


I per preparar-lo, doncs li posen un vestidet amb un collaret de marigolds i li passen una espelma en cercles per davant unes quantes vegades a l'estil indi. Tot acompanyat, es clar, del clàssic escandol musical d'aquest tipus de cerimònies. I ale, ja ho tenim llest. Són ben colorides, les celebracions religioses índies, certament.


Continuant a l'altra cantó de la cova, una obertura enmig de la muntanya, que ja de per si seria espectacular. Doncs un altre temple amb el característic sostre sud-indi (de fet, n'hi direm tamil, ja que és el que és). I per fer-ho més familiar, una mica més de brutícia i oloreta que a la resta de Kuala Lumpur.


I aquí si que hi havia micos a punta pala. Especialment perquè els turistes desalmats els donaven tot tipus de menjars amb el vil objectiu de tirar-lis unes fotos. Especialment nosaltres vam ser testimonis d'una família russa sense escrúpols que els hi va donar tota la ronya que tenien enmig de rialles. Però bueno... la foto l'aconsegueixen...


A conseqüència de la salut i felicitat dels pobres micos... perquè no em direu que no sembla tot un pobrissó, aquest. Si fins i tot està a punt de ser atacat per un colom!!


Això.. abocats a la mísera vida occidental... què hi farem!


No només hi ha aquest temple dedicat a Lord Murugan en aquest recinte, sino que, parlant de micos, també hi ha aquest altre petit temple amb gran estàtua del déu mico Haruman, en un curiós i (de nou típicament tamil) color verd xillón.


Val la pena fixar-nos en que, per motius i simbologia que desconec, el senyor Haruman s'està obrint el pit per mostrar la més famosa parella de déus hindus, els eterns enamorats Krishna i Rana. Que bé.


Però no només micos hi ha per aquí, no, sino que també hi ha altres animalons. I més val que anem al tanto, perquè a la ciutat no hi ha problema, però durant aquestes properes setmanes estarem exposats a un grau moderat de malària, i més ens val que no ens deixem picar massa... de moment anem entrenant les nostres capacitats assassines.


Parlàvem també, com sempre que vas a un país "extrany", un dels moments més excitants és el del menjar. Aquí, concretament, podem veure representades les cuines de les tres cultures predominants a la ciutat, la malaia, la xinesa i la india. Tots sabem que els xinesos es mengen tot el que es mou (i el que no es mou), i a priori no és una cuina necessàriament favorable als nostres interessos majoritàriament vegetarians. Però, ves per on, seguint indicacions dels locals vam anar a petar a aquest excepcional buffet, on hi ha tot tipus de carns subsituïdes per vegetals i similars. A destacar, primer, la impressionant variació, i segon, el no-pollastre, un pilot de tofu enrollat el voltant d'un pal de polo, que realment semblava una cuixa de pollastre si no t'hi fixaves molt. Quins paios, aquests xinesos.


La majoria de gent, però, i també nosaltres ocasionalment, menja al paradetes alineades als costats dels carrers. En el cas concret de Chinatown, cada paradeta fa la seva especialitat, i després la gent es reparteix a les taules semi-comunes amb alguna coseta d'aquí i alguna coseta d'allà. Un dels clàssics esmorzars és el porridge (que no sé com es diu en català ni castellà, però que és una típicament anglesa sopa de civada calenta amb llet tirant a horrorosa). Doncs bé, aquí la fan amb arròs (es clar) i tot tipus d'extres, i guanya molt. A més que aquestes paradetes ténen un encant certament particular.


Encara que per anar a lo segur, millor tirar cap a la infinitat de fruites tropicals en oferta...


Serà pels menjars, serà per l'aigua, serà per la calor o per l'aire condicionat de l'avió, la Tiffany ha passat un parell de dies una mica pioca. A dia d'avui ja està molt millor, però. Per intentar remediar el malestar, vam acudir a una botiga de tès xinesa on ténen tota una generosa sèrie d'infusions per curar tot lo curable, seguint principis de medicina xinesa. Doncs li van donar una espècie de suc de regalèssia absolutament vomitiu que, a més a més, no va semblar fer-li massa efecte. Això sí, la paradeta en si està la mar de currada.


He aquí una d'aquelles escenes infantils inevitables. El dia anterior, li havíem comprat a en Jett un suc de poma de veritat, per encaminar-lo cap al bon camí de les coses naturals i saludables. Evidentment, el nano prefereix tones de colorants i additius, i el suc no li va convèncer massa, així que ens va tirar mitja hora esperant-lo mentre se'l bevia amb la palleta doblegada (tal i com es mostra en aquesta foto, més o menys), mentre nosaltres li comentàvem que poca cosa beuria, així. Doncs al dia següent, amb un Nestea a les seves mans (o algun equivalent que si que li agrada), el murri marrec ens mostra com si que pot beure amb la palleta doblegada, si, i la beguda bé que baixa. I què li has de dir. Coi de nens.


Aquest anunci, ves per on, em va semblar força ben trobat. A part de lo apassionant que pot ser blat de moro en una copa, però això ja és un altre tema.


Com ja hem comentat un parell de cops, Malàisia és un païs musulmà, i aquesta és la religió de la comunitat malaia. De totes maneres, és un país musulmà força obert i tolerant, i bàsicament podríem dir que, a en molts sentits, els malais estan molt occidentalitzats, si bé les noies segueixen portant un mocador al cap. Per la nostra experiència, a més, i de nou trencant una llança en favor de les comunitats musulmanes que visitem, els malais són gent encantadora, atents i genuïnament interessats. No podríem dir el mateix, per exemple, dels xinesos, que són més aviat secs i se'ls hi porta tot una mica fluixa.

Visitarem durant les següents flatugrafies la Masjid Negara, que vol dir Mesquita Nacional de Malàisia. Es va construir l'any 1963, poc després de la proclamació de la independència del país, i aquí la tenim en els seus agradables entorns.


No fa falta dir que, siguent aquest un pais musulmà, aquests dies es parla força, i de manera força virulenta, del conflicte a Palestina. No fa falta dir quina és la seva opinió, demanant obertament des de la mesquita el boicot a productes americans.


Si ens pensàvem que la Tiffany anava perfectament vestida per ser acceptada dins la mesquita, amb el seu punjab indi, ens ho vam haver de pensar de nou. Sembla que la màniga curta per damunt del colze no està permesa, així que la van posar al mateix sac que les tres turistes rosses americanes en minifalda que anaven davant nostre i li van deixar aquesta túnica per passejar-se per la mesquita. Bo per la foto, de totes maneres. I la mesquita, molt i molt agradable.


Val la pena comentar la sensació d'espai, de claror i de llum que ténen generalment les mesquites, amb colors blancs, blaus o beijos, en comparació a l'obsuritat i tenebrisme de les esglésies cristianes. Està clar que algo tindrà a veure el fet que l'islam provés de zones molt càlides, però segueix estant bé remarcar-ho. El sostre de la sala de pregàries és d'un atractiu blau llampant, i consta de 16 puntes. Al ser aquesta la mesquita nacional, que es va construir com a exaltació a la pàtria, cada punta simbolitza un dels estats de Malàisia. Curiosament, ara mateix n'hi ha 14 d'estats. I és que l'any 1963 s'estava en negociacions perquè el sultanat de Brunei entrés a la república, cosa que al final no va fer. I Singapur, que si que estava originalment a la federació, va marxar al cap de pocs anys. Però les puntes segueixen sent, es clar, 16.


He vist aquests rellotge amb els números en àrab a diferents llocs, i que no us extranyi que acabi formant part del mobiliari de la nostra futura cuina.


Perquè realment, l'escriptura àrab m'és personalment molt atractiva. Ja vaig dir un dia que en un futur m'agradaria aprendre'l, l'àrab. A veure si és veritat.


En una cantonada de la mesquita hi ha una espècie de cobert obert amb algunes tombes. Corresponen, segons diuen, a herois de la pàtria. Està clar que no em vaig enterar d'un borrall, de qui eren, ja que les tombes estaven inscrites en àrab (la foto anterior pertant a una d'elles), i en malai, que ves per on, encara no domino massa... Terimah kasi! (això si que ho sé, vol dir gràcies!)

La sala, però, és encantadorament atmosfèrica.


I dóna per asseure-s'hi una estona i escapar de la xafogosa calor que aixafa la ciutat.


Una bona colla de columnes, també representatiu de les mesquites, i que és on s'amunteguen els fidels que no caben a la sala de pregàries.


Una sala de pregàries, en aquest cas, preciosa. No molt plena, això si, però preciosa. Recordem que els musulmans, excepte al divendres, estan obligats a pregar cinc vegades al dia, però no a anar a la mesquita. Ens comentaven que els divendres la cosa està a rebossar amb la seva capacitat màxima de 12000 persones entre aquí dins i a la zona de columnes que comentàvem. Per demostrar també la obertura de l'islamisme en aquest pais, una colla de pamfletos on explica en què consisteix l'islam des d'un punt de vista occidental, on em sembla a mi que tots en parlem molt i tenim opinions molt clares, però no tenim ni idea del que diem.

Preciosa la sala, per cert.


Tots sabeu que els musulmans preguen cap a La Meca, i que cada mesquita té un "senyalitzador", el q'rab, que indica cap a on és. També sabreu que no està permesa l'idolització o representació de figures religioses de cap tipus. Així que de vegades ens trobem amb simpàtiques imatges com aquesta, on veus a tothom pregant de cara a un ventilador. (situat dins el q'rab).


Just al costat de la mesquita, el centre d'estudis islàmics, al que no hi vam entrar, però que arquitectònicament és encantador.


Buscant els principals jardins de Kuala Lumpur (sense mapa, que ens el vam deixar a l'habitació, burros de nosaltres) vam anar a petar al (Muzeu Negara Museu Nacional), i amb la promesa d'aprendre més sobre la història i el present d'aquest interessant país, doncs hi vam anar a passar la tarda, per què no.


El museu és complet, comprensiu, senzill i extremadament explicatiu, a la par que barat (pràcticament simbòlic, a 40 cèntims per entrada). Recomanable per tots aquells que estigueu de passada i volgueu conèixer una mica més sobre Malàisia. Cobreix tota la història del territori malasi, des dels primers pobladors a l'edat de Pedra fins al present més recent. En farem un petit petitíssim resum.

La població autòctona de Malaya (que és la Malàisia peninsular), i que és del que parlarem aquí principalment, vivia al seu aire fins, pràcticament, l'arribada dels musulmans cap al segle XIII. El bressol de la història contemporània de Malàisia el trobem a Melaka, una petita població costera a uns 150 quilòmetres al sud de Kuala Lumpur, que visitarem durant els propers dies i el proper post. Pel seu port natural i per la seva situació estratègica, equidistant entre Índia i Xina, i resguardada dels oceans a l'estret de Melaka (la inmensa illa de Sumatra separa la costa oest de la Malàisia peninsular de la fieresa de l'Oceà Índic), Melaka va ser vista com a interessant per comerciants que solien passar per aquestes rutes, i que tenien algunes idees pel seu futur.


Aquí veiem l'escena on, simbòlicament, el "governador" de Melaka es converteix a l'Islam, suposo que a canvi d'unes bones pessetes (que deuen estar amagades a la caixa aquesta grisa del mig)

Aquesta conversió va fer que els comerciants àrabs comencéssin a usar Melaka habitualment durant els seus viatges entre la Xina i l'Orient Mitjà, i la el port es va anar desenvolupant poderosament. Inmigrants xinesos i indis van arribar durant aquells temps, per treballar i intentar fer fortuna en aquesta nova plaça.

Com no pot ser d'altra manera, i com a tot arreu on hi ha cert poder estratègic, les potències europees colonialistes es van fixar en el port de Melaka i terres collindants. Els primers que van venir van ser els portuguesos, a mitjans del segles XVI, que van saquejar i apoderar-se de la ciutat utilitzant tècniques vilment ibèriques, dominant-la durant els següents 150 anys. Després van venir els holandesos, que ponderant-se com a salvadors, van acabar derrotant als portuguesos i abusar la ciutat a la seva manera. Finalment, els inevitables britànics, ja amb un pais amb fortes relacions entre els abans molt independents sultanats (els estats actuals), van aconseguir obrir un protectorat a la zona, amb control de Melaka i capital a Georgetown (que també visitarem a la tornada de les nostres tres setmanes a Indonèsia). A mitjans del segle XX, doncs, el sentiment nacionalista i la crisi de les colònies en general va fer que Malaya es sentís suficientment forta per proclamar la seva independència, formant la Federació de Malàisia amb els estats de Sabah i Sarawak, a la illa de Borneo.

I això és això, així amb quatre pinzellades. Per il.lustrar-ho, tot i que no sigui en absolut representatiu, aquesta bonica fotografia d'una peça daurada que corria pel museu. Maca, eh?


Canviem radicalment de terç, i tornem a les Petronas. Ja en vam parlar amb certa extensió al post passat, però just a la part del darrere de les torres hi ha un parc més que apanyat amb, entre d'altres coses, un parc infantil de tamany monstruós. He aquí en Jett al mig del laberint.


I a l'extrem del parc, una altra mesquita construida amb els mateixos materials que les pròpies torres, i que dóna una sensació d'harmonia general interessant. Llàstima que, per culpa de l'ennuvolament general, tot plegat es vegi una mica grisot, però la juxtaposició d'edificis, en directe, està ben buscada.


Si hem tornat a les Petronas és perquè és possible pujar fins l'skybridge que uneix les dues torres al pis 41 (a menys de la meitat de la seva alçada total, però). Pujar-hi és gratis, però els tiquets es serveixen a mesura que arribes, així que has de venir pel matí. I hi ha força demanda! Perquè us feu una idea, nosaltres vam arribar allà a les 9.30, i no ens van donar torn fins a les 13.15. De totes maneres, hi ha també una exposició que t'explica la història i la ciència de la cosa amb algunes interactivitats que està la mar de bé per matar el temps.

I una colla de trencaclosques que encara més. Especialment aquest en que has de passar un cordill per una sèrie de foradets. Serà perquè tenim més moral que l'alcoiano i ens hi vam tirar una bona mitja hora, però el problema no té solució coneguda. I al final vaig fins i tot descobrir el perquè. Que no us explicaré, però.


Finalment vam pujar doncs al pont en qüestió. L'ascensor tarda al voltant d'un segon per pis, així que vam tardar uns 40 segons a fer els 41 pisos. I el pont mirador en qüestió, pues un passadís afinestrat plè de turistes.


Les vistes, però, tot i no tenir la sensació de que el lloc sigui massa alt, són bastant espectaculars. Aquí el parc del que hem anat parlant, amb la mesquita de dues fotos més amunt a l'extrem esquerre.


Un bitxo, les torres aquestes, certament.


I aquí ens teniu. Hola!


En Jett té vertigen, o això creu. Així que va refusar absolutament de creuar el pont. Aquí el veiem envoltat de segurates i treballadors que, com que només passen amb ell uns cinc minuts, tots el troben encantador.


Tornem a canviar de terci. Estem ja al nostre últim vespre a Kuala Lumpur, i aprofitarem per fer una petita caminata nocturna. Aquesta nocturnitat ens va servir per conèixer que la Masjid Jamek (Masjid vol dir mesquita, i Jamek ni idea) està celebrant el seu centenari aquest any, i per això està tota il.luminada mona.


També una última passada pel mercat de Jelan Petaling, al costat de casa, amb les seves incontables paradetes d'imitacions, tot molt estret i acollidor :-)


Sento repetir-me respecte l'últim post. És el que té això de dividir la cosa, que no ho pots organitzar com originalment voldries. Tot sigui per evitar les 100 fotos al mateix :-) El fet de que el cap d'any xinès s'estigui acostant dóna per escenes i oportunitats fotogràfiques excel.lents.


Acabarem parlant una mica miqueta del nostre hotel. Un cop vam aconseguir l'habitació triple que us vam ensenyar, tot va anar sobre rodes. La gent és simpàtica, les dutxes netes i calentones, i fins i tot ténen internet que va ràpid. Ara, això si, l'entrada no és glamourosa en absolut.


I aquí ho deixem. Deixem el post i deixem Kuala Lumpur, una ciutat amb encant i que, crec, és un punt d'entrada excel.lent per conèixer Àsia. És força més light que d'altres països, però tens indubtable autenticitat i mostres de cultures xinesa, índia i malaia, tot barrejat amb preus més que assequibles.

Nosaltres, a Kuala Lumpur, hi tornarem per un parell de dies allà a mitjans d'abril, ja que és des d'aquí que agafarem el vol que ens portarà de tornada a Europa (concretament a Londres). Ara, però, toca agafar un bus i anar a passar un parell de dies a Melaka, que com comentem més amunt, va ser la capital comercial i cultural de la península malaia durant forces anys. Anem doncs a veure què té de bo!

Fins llavors, cuideu-vos!

ps. Per cert, que aquí hem estat molt feliços amb la velocitat i la presència de la internet, però ja veurem com va la cosa a partir d'ara. Si els posts no apareixen amb l'assiduitat desitjada, no us impacienteu, que ja apareixeran un dia o altre amb més vigència o menys! :-)

Ale salut!

No comments: