Cosa curiosa, semblava que després del post passat seria impossible posar més fotos. Doncs bé, no sé si és per l'emoció de la nova càmera, o per la quantitat de coses trascendents que ens passen, però no me n'he sabut estar. Sincerament espero que la cosa no continuï així en un futur, bàsicament perquè m'estaré tota la vida pujant fotos i gastant-me els meus de per si limitats estalvis en cafès internet.
Whatever. :-)
Us deixàvem al post passat al nostre avió destinació Sydney, tot deixant enrere l'àrida ruralitat del centre australià per plantar-nos de cara a l'excitació urbana de la ciutat australiana més excitant.
I no només anàvem a Sydney per anar-hi, que també, sino que aprofitaríem per assistir a un dels events més populars del món mundial: el cap d'any amb els focs artificials sobre el Harbour Bridge i el Sydney Harbour.
Anirem a pams, però, i què millor que començar amb una educada salutació. Hola!
Potser alguns sabíeu, perquè ho devia haver comentat aquí o en privat, que passaríem la nostra estada a Sydney a casa d'en Simon de Worldnomads, ja que ell i la seva familia marxaven de vacances per escapar el caos que s'apodera de Sydney durant aquestes dates. Finalment, aquesta estada no es va produir, per raons que no vénen al cas, i vam haver de buscar (amb una mica d'estrés, us podeu imaginar) un hotel. Pagant 130 euros per nit per habitació doble (que aquí és força car) vam acabar en un més que superdecent Metro Central Sydney. Tenint en compte que la ciutat està supersaturada aquests dies, podríem dir que ens podem donar amb un canto a les dents :-/
Primera sorpresa: fa fred. Si nois, vam arribar un vespre i feia fred. Increïble... no anàvem en absolut preparats, per aquestes circumstàncies, però per sort, anàvem carretejant la maleta plena de trastos (entre ells roba d'hivern que no utilitzaríem més) que els meus pares transportarien de tornada ben amablement. El que passa és que estava tan ben empaquetada que lo únic que vam poder treure sense liar-la va ser la jaqueta de dalt de tot...
I va ser sortir al carrer després d'unes merescudes dutxes i comprovar que hi havia una excitació especial. Ben a la vora del nostre hotel, un Hilton que esperava l'entrada de tot de famosetes, com aquesta rossa que deuen conèixer a casa seva ametrallada per les càmeres.
Com que ja vam estar a Sydney fa no massa (a l'agost amb l'Òscar i la Patry) i allà ja ens vam tirar força de la moto amb les fotos, tot demostrant que Sydney és sexy com el rock n' roll, aquest cop intentarem obviar les que ja vam abusar llavors i centrar-nos en d'altres curiositats. No cal oblidar que estem en èpoques nadalenques, i allà on poden hi va una decoració, com aquest inmens arbre a les multinivell galeries Victoria.
Pues ja veus, em direu, quina cosa! I això m'ho direu perquè no heu vist com està entaforat l'arbre aquest entre pis i pis. Mireu mireu:
Tinc certa curiositat per saber com li han fotut, aquest arbre, aquí, ja que està totalment clavat al forat que comunica al pis de dalt... aquests enginyers decoratius d'avui en dia...
Aprofitant els miralls, una foto d'aquestes multiplà que podria ser molt ininteligible si ho hagués pensat una mica millor...
Anem cap a fora... Tot i no ser cap maravella si te la mires bé, aquesta font segueix tenint un no sé què atractiu. Al fons, la catedral catòlica de Santa Maria, que per frustració dels meus pares (del meu pare especialment) estava tancada cada cop que passàvem per davant... serà que el bisbe i allegats estaven de vacances nadalenques? Ves a saber....
Aquest és l'atractiu ajuntament des de la part del darrere, amb aquests clàssics contrastos...
I davant del Sydney Hospital, aquesta familiar figura. Aquells que hagueu estat a Florència notareu que és una còpia del "Il Porcellino", un dels típics landmarks de la fantàstica vil.la toscana. Doncs sembla que una comtessa italiana corria per aquí i va donar aquesta còpia a la ciutat de Sydney. Donant una ullada a l'amiga wikipedia, m'he endut una sorpresa en veure que hi ha fins a 15 còpies repartides per tot el món. Ves per on.
Això és curiós. Corríem per allà quan aquest bon ànec amb el seu petit aneguet van aparèixer pel mig del camí, creant un autèntic rebombori entre els turistes. Estava a la vora del barri xino, així que suposo que als pobres els hi quedaven poques hores per convertir-se en Pato Pekín. Pels políticament correctes, això era una broma.
Tornant a la font anterior, a la meva mare això de les ciutats la posa contenta. I jo que me n'alegro!!
Continuant amb danses femenines, aquí la Tiffany m'estava llançant granades en atac a "All the smelly boys". Els nois lectors comprendreu l'argumentació perfectament: va passar una noia amb una minifaldilla de vèrtig, i ella em va culpar a mi i a la resta de mascles d'aquest fet. Quin sino, el nostre.
Farem una volteta i passarem pels jardins botànics, que a Sydney són especialment escènics. Passarem el protagonisme fotogràfic a la Tiffany per una estona, que ens delectarà amb fantàstiques floretes. He aquí la primera.
I la segona. Colors vius a més no poder.
Oh quines ombres més evocadores!
Enimg de tanta floreta i planteta, està clar que no podia faltar alguna aranyeta. Aquesta venia amb cria incorporada i tot.
Quina sorpresa la nostra al descobrir, just enmig dels jardins botànics, una inmensa colònia de ratpenats de la mateixa raça dels que tenim al costat de casa! Nosaltres que ens pensàvem que érem extramadament especials, i al bell mig de Sydney n'està plè! No està de més que els hi donguem un petit cop d'ull. Realment són animals fascinants!
I enmig dels ratpenats, una cacatua ben alimentada, que fa tropical que no vegis, i les delícies dels turistes.
Caminant caminant pels jardins aquests que diem, arribem a un d'aquells punts on cal parar-nos i observar la cara dels nostres visitants. Realment, no poden amagar el cofoïsme, eh! :-)
I no és per menys, ja que ens trobem davant la primera visió de l'edifici estrella que tot visitant ve a veure a Sydney: la Sydney Opera House. Comentava jo per aquí, i no crec equivicar-me, que el si hi ha alguna cosa que tothom coneix a Espanya d'Austràlia són els cangurs i la Opera House (i més tard, la barrera de corall i etc... però bàsicament això). És un edifici realment especial, és cert.
Sydney, segons com t'ho miris, és una ciutat una mica confusa d'entendre. Per això la meva experiència era bàsica per informar puntualment als nostres convidats.
Que semblen anar aclarant els seus dubtes amb l'ajuda de la posició privilegiada en que ens trobàvem.
I algun que altre mapa (sempre ben útil, per això de la orientació).
I un cop situats i satisfets, és moment per les fotos. Es veu que la Sydney Opera House és l'edifici més fàcilment identificable del món... us ho creieu, això? Més que la Torre Eiffel o l'estàtua de la Llibertat? Està clar que és més "diferent" i potser reconeixible...
També és moment per un parell de poses flexibles...
I per captar l'excitació de nous visitants procedents de tot arreu. És curiós perquè com que és la segona vegada que hi vas et sents com un veterà, de la cosa.
Sé que he dit que no posaria fotos que ja hagués posat a l'altre post de Sydney, però és que aquesta visió de l'aglomeració constructiva de la CBD de Sydney em sembla més que atractiva.
Arribem a la opera, que ens ocuparà les següents fotografies. Interessant textura la seva.
Creada per aquestes rajoletes. Curiositat 1) les rajoletes ténen aquesta combinació de colors per reflexar fidelment l'ambient; quan fa sol, la opera brilla resplandent, mentre que quan està ennuvolat, és grisa i tristota. Curiositat 2) l'estructura de rajoletes es va prefabricar abans de col.locar-la al sostre de la opera. Doncs bé, es veu que va caldre muntar-la, refer-la i desmuntar-la un parell de vegades perquè hi capigués. Chapusses al nivell més elevat.
Gràcies a l'interès dels meus pares vam entrar a veure-la per dins, l'opera. I això ens va servir per aprendre un bon pilot de coses, que seguidament us explicaré. Per començar, suposo que molts haureu sentit la notícia de que el senyor Jorn Utzon, l'arquitecte d'aquesta gran obra, va morir durant aquest passat mes de desembre. Això porta una mica a l'actualitat la curiosa història d'aquest edifici.
Als anys 50, l'ajuntament de Sydney va obrir un concurs entre arquitectes per construir la nova sala de concerts (que per algun motiu s'anomena opera, encara que no sigui això el que s'hi faci principalment). Més de 250 candidats hi van participar, alguns d'ells més per fer-se un nom que no pas amb cap intenció real de guanyar. Això és el que li va passar al guanyador, un danès que mai havia construït res massa gran i que va presentar un disseny artístic, no els plans per una obra.
Així que, sorprès, i sense saber ben bé com construiria la major part del projecte, l'home va pressupostar 3 anys i 7 milions de dòlars per acabar el projecte. La construcció va ser faraònica, i la cosa es va convertir en 16 anys, i 102 milions de dòlars. Finalment, farts de tanta espera i despilfarro, les autoritats sidneiesques van decidir rellevar al senyor Utzon del projecte, poc abans de que es completés. L'home, tot ofès, mai més va tornar a Sydney, ni tan sols quan se li va atorgar a l'edifici estàtus de Patrimoni Mundial.
El disseny en si, a l'època, va ser força controvertit, amb l'anècdota que la gent que posseïa cases que donaven a la opera va enviar enfurismades cartes a l'ajuntament argumentant que les seves propietats es veurien devaluades. Sembla ser que ja fa anys que no n'envien, d'aquestes cartes.
Finalment doncs, la opera es va inaugurar a principis dels 70, amb un disseny dels interiors diferent de l'original i algunes xapuçes. Aquí veiem una àrea interior, que el disseny original deia que hagués hagut d'estar coberta d'una espècie de closca d'ou ben fina. Els nous responsables de l'obra van dir que nanai.
Val a dir que no vam poder tirar fotos dins les sales en si (una sala de concerts, una d'òpera i tres teatres dramàtics) per motius de copyright (!). Aquesta sala pels entreactes, amb el piano de cua i les vistes fabuloses, déu n'hi dó.
Va ser una interessant visita. Una mica carota, però interessant. Què millor que comentar la jugada davant d'unes cervesones, en un dels bars més desorganitzats del món.
Una mica de pont, així d'estranquis...
Els meus pares ja guiant-se per ells mateixos, i una espontània per allà al darrere.
Sydney, com moltes d'altres ciutats de nova planta, té manca de places i carrers peatonals, ja que tots els carrers estan fets sota el mateix patró. Un tros de Pitt St, però, l'han reconvertit en peatonal, amb la seva porció d'artistes de carrer, incloent aquest guitarrista espanyol revolucionat.
O aquest paio que retalla perfils i que em sembla que ja havia vist a algun altre lloc. El perfil del retallat del moment és ben escaient, també.
I com és habituals en aquest tipus d'exhibicions públiques, la majoria dels artistes són admirables, però sempre n'hi ha algun que què vols que et digui. De fet, el dubte era si aquesta bona dona era més aviat espontània...
Una de les coses que m'agrada de Sydney és aquest pirulí. I en aquesta foto sembla que surti del torreó d'aquesta casa, però no ho fa.
Que monos. :-)
Tot això és molt bonic, però aquí al que hem vingut és a assistir al fablat cap d'any, que és del que tothom parla i el que tothom ha vingut a veure. I no és una cosa que comenci al vespre, no, que hem d'estar preparats durant tot el dia. Bàsicament, penseu que la gent es situa als múltiples llocs des d'on pots veure els focs amb claretat des de primera hora del matí. Però l'event és l'event, i aquí comença la crònica d'aquest 31 de desembre de 2008.
I aquí nosaltres amb les nostres robes de gala pel dia. Teníem la intenció de veure els focs des del costat de la opera, on hi ha un primer plà excel.lent del pont. Un cop vam arribar allà, i veient que encara era força d'hora, vam decidir matar el temps fent un petit creuer pel Sydney Harbour. I aquí estem.
La ciutat de Sydney està una quinzena de quilòmetres a l'interior d'una espècie de llengua de mar que anomenen Sydney Harbour. A les vores d'aquesta llengua, tot tipus de veïnats. El creuer, que era força barat, ens anava explicant tot de coses força interessants. Aquesta casa, per exemple, pertanyia a un home de negocis anglès que es va traslladar a Austràlia a principis del segle XX. Doncs a l'home li agradava tant la casa on vivia a Anglaterra que se la va fer portar fins aquí pedra a pedra. I aquí està, ben ufanosa i siguent protagonista dels comentaris als creuers.
També deien que aquesta casa apareixia a Mission Impossible. Pels hollywoodiencs... és això veritat? Jo no en tinc ni idea...
Una de les badies més grans del voltant del port, Rose Bay, serveix com a pista per hidroavions, i durant el nostre breu pas per la zona en van despegar uns quants, així que sembla que la cosa encara es porta força.
Aquesta foto des de les llunyanies us pot servir per entendre com està posat Sydney en relació al Sydney Harbour i en relació als seus propis landmarks.
Si recordeu un temps enrere posàvem aquells cartells de "Speeding? No one thinks big of you", que ve a dir que si corres, tothom pensa que la tens petita. Doncs la Tiffany em recorda una mica a la model, aquí. I no sé què volia dir, no.
Anar donant voltes al voltant del port ens permetia anar veient com la gent s'anava agolpant a tot arreu amb la intenció de posicionar-se pels focs. I estàvem parlant de les 11 o 12 del matí! I estava tot gairebé plè! Humm...
Una excusa com una altra per un llaaarg dia de platja...
Fins i tot sota el pont estava plè de gent... com ho devien veure, des d'allà? Segur que amb no massa prespectiva! Encara que si ets sidneita i realment està interessat ho deus poder veure cada any des d'un lloc diferent. Encara que em temo que la majoria se'n van de vacances!
I quan vam baixar del nostre placenter creuer també ens va tocar la nostra bona mitja hora de cua. Que tot i la inicial infelicitat per la perspectiva, ho vam acabar portant prou bé i força somrients.
I finalment, després de passar pels controls de porta (només deixen estar 5000 persones -que em sembla a mi que devien ser més-) vam acabar trobant un lloc que ens convencia lo suficient com per passar-nos-hi les pròximes 10 hores d'espera. El paraigües de Frankfurt, gentilesa del dia de retràs dels meus pares al venir.
I aquest, el nostre fidel acompanyant durant la major part d'aquestes 10 hores. Això si, ara porto un moreno que és l'enveja de tothom.
La cosa s'anava omplint i tenia un ambient de festival força divertit. A més a més, en aquesta zona de locals n'hi havia pocs, i de gent amb massa aspiracions tampoc, així que teníem una reunió multicultural una mica hippiola que estava força bé.
Realment hi havia força gent.
Però hi havia espai per tots. Amb la de gent que anava a veure els focs en qüestió en un lloc o altre (número estimat en un milió i mig de persones), tot plegat semblava sorprenentment organitzat.
I per resguardar-se del sol de justícia, cadascú se n'empescava alguna.
Si bé la majoria de gent anava força preparada per l'espera i la sentada, sempre hi ha d'haver algú que dongui una mica la nota, com aquesta senyora hongkongesa que, al no poder seure amb aquest vestit, s'anava passejant tota l'estona amunt i avall.
A l'altre cantó de la Opera, lloc per les barquetes, arribades de, m'imagino, tot arreu d'Austràlia amb l'objectiu de veure l'event des d'un dels llocs més privilegiats: el mar.
Que no falti tampoc l'entrada dels vips. A la part del darrere de la opera hi havia un escenari amb la tele des d'on s'emetia el programa de cap d'any, i segur que, al ser l'event principal de tot el pais en aquell moment, devia estar plè de famosetes i autoritats. Sempre està bé veure els famosetes i autoritats de prop, perquè sense la tele tots són igual de lletjos que el populacho.
I a més a més, segur que si ets famosete o autoritat no tens la oportunitat de treure't les sabates en llocs així i fer extranyes poses.
Hi havia la promesa de que algú ens entretindria durant la nostra llarga espera, i en algun moment van aparèixer uns avions disposats a fer tot de piruetes i dibuixets. Quina emoció!
I que escènics, amb la senyora òpera com a acompanyant. Ole ole, això promet! Què faran?
Pues aquí tens, xasco! El que es van dedicar a fer va ser a anar pintant el nom dels patrocinadors. Telstra és la principal companyia de telèfons, aquí. I les van pintar totes unes quantes vegades. La meva indignació va venir quan van pintar la sorprenent frase "The creator is Jesus". Primer, que qui la va escriure no tenia massa idea de què parlava... the creator of what? I segon... amb la de gent de tot el món i totes les cultures que s'agrupava a Sydney en aquells moments... era necessari, això? Em va semblar extremadament curt de mires, i si hagués format part de la organització, no hagués deixat mai que missatges així es poguéssin mostrar.
Conformem-nos amb el de Telstra.
La caiguda del sol, després de les hores d'espera entretinguda, sempre dóna lloc a boniques flatugrafies.
Indubtablement que si.
I la llum d'aquestes hores no és cap sorpresa que és molt afavoridora. Així que aprofitem-la.
Els meus pares van venir a acompanyar-nos en el nostre punt d'espera a la que el sol va baixar una mica, ja que no tenien cap intenció de fregir-se durant les hores més caloroses del dia. La parella aquesta del costat eren uns simpàtics alemanys que ens van acompanyar tot el dia, això si, sense massa contacte. El paio queda curiós, en aquesta foto.
Arriba un punt en que l'espera i les cerveses fan que de vegades surtis una mica de polleguera.
I no et queda altra que això o posar-te a ballar al son de la infumable música que solen posar en aquest tipus de festivitats populars. Que no quedi, però.
Mentre els llatins ens divertim a la nostra càlida manera, no pot faltar un grup de freaks asiàtics que es diverteixen també a la seva, de manera.
I el vespre que segueix caient. I el moment esperat que es va acostant...
Normalment, quan viatges en ciutats tot plegat sol anar força ràpid, movent-te d'aquí a allà, així que la veritat és que també s'agraeix una mica l'estar-te tanta estona al mateix lloc, podent veure tranquilament el canvi de llums i activitats. I ho dic en sèrio eh, no només perquè sóc un tio positiu!
A les 9 hi ha el que anomenen els focs infantils, que són una mica poca cosa (vaja, són com serien qualsevols focs de festa major), però que guanyen força per l'escenari. Aquesta foto, sense anar més lluny, em sembla bastant espectacular.
I què me'n dieu d'aquesta tronada rollo patum? Els focs infantils sortien de darrere la opera i d'un altre punt no identificat a l'altre cantó del pont. A aquestes alçades, el pont en si encara no s'havia encès.
I entre focs i focs, tothom ja duie el mode festa ON, i fins i tot la musiqueta havia millorat bastant. Iele!
Una cosa que li dóna molt però molt de rollo a l'escena és que tots els barquets que van donar voltes pel port amb els seus sopars-cotillón estan plens de llumetes, i la veritat és que queden la mar de bé.
Una foto senzilla però que trobo molt guapa.
I a poc a poc s'acostava la hora tan esperada. Per sort, teníem tot de bars i xiringuitos per les rodalies, i no vam tenir cap problema d'alimentació o assegadament. I amb un compte enrere de 10 a 1 sobreimpressionat a les torres del pont, va començar l'espectacle de 10 minuts. I nanos, no n'hi ha per menys.
Està clar que amb quatre fotos no es pot apreciar la orgia pirotècnica de la que estem parlant, però segur que us podeu fer una idea de lo bèstia que és tot plegat.
I la sorpresa vé quan no només el pont i el darrere de l'opera s'encenen, sino també des dels terrats de molts edificis apareixen focs i explosions. Apoteosi senyors, i la penya cridant histèrica.
I això és tot... després de l'orgasme final la cosa acaba amb aquests focos apuntant al fum que s'ha anat acumulant. El cantó dolent és: 1) La de merda que ha caigut a l'aigua, que tela; i 2) els focs i el dispositiu relacionat diuen que costen uns 5 milions de dòlars. Que és una pasta. Però entre patrocinadors i històries segur que estan més que coberts. Una suggerència controvertida per l'ajuntament de Sydney, que els hi hem enviat: perquè un de cada 10 anys no passen dels focs i envien els diners a causes caritatives? I a més, en fan bombo. Jo crec que els hi sortiria magnífic com a promoció i la inversió per gent més necessitada seria importantíssima, en matèria i en exemple. Ahí queda.
I bueno, que això... bon any!!
Tot i tenir moltes papereres que, miraculosament, buidaven amb sorprenent regularitat, l'aftermath de la cosa va plè de ronya i deixalles. La Tiffany va comentar que sort que eren turistes, que si haguéssin sigut australians n'hi hagués hagut el triple! I no ho dubto, no!
Segona part de la nit: la festa! El centre de Sydney estava tallat als cotxes i abarrotadíssim de gent. Però la veritat és que la majoria de festes eren chunda-chunda del més vil, i no necessàriament atractiu. Nosaltres, com que som tios madurs ja a aquestes altures, ens vam dedicar a unes birretes tranquiles i ens vam retirar cap a quarts de cinc.
Canviem radicalment de tema, donant ja per acabada la nit de cap d'any. Sydney és una ciutat realment multicultural, amb gent de tot el món fent-se-la seva. Això es pot veure, entre d'altres coses, en els restaurants. Durant aquests dies vam dinar en japonesos, mexicans, xinesos, tailandesos, italians, australians and so on... per il.lustrar aquesta afirmació, aquesta birra Sapporo. El japonès al que vam anar la veritat és que estava molt molt bo.
Però sorprenentment, un dels millors restaurants als que vam anar va ser un.... alemany!! Si noi, alemany! Qui ho diria. Doncs encara que semblés una taberna de cerveses i salsitxes (que tampoc tindria res de dolent), la veritat és que estava molt bé, amb plats inventius i ben bons. Les birres, però, tampoc hi faltaven.
La Tiffany diu que aquesta foto dels meus pares (satisfets després del dinar alemany) li agrada especialment. Aquí va, doncs. :-)
Està bé començar el nou any amb energia, i sacsejant tots els mals rollos que hem anat acumulant durant l'any que deixem enrere.
En aquest dia d'any nou, últim de complet de l'estança dels meus pares a les austràlies, què millor que passar la tarda (que no el matí!) travessant el pont per donar un cop d'ull a l'altre cantó. I mentrestant passejo a en Sanchez perquè vegi món. Al canuto, la pintura aborígen que els meus pares van comprar per presidir el menjador de casa seva. I d'acompanyament, un parell de petitones per nosaltres que segur quedaran fantàsticament en el nostre futur piset!
Serà que em devia quedar amb gana que m'anava cruspint desvalits transeünts...
Una de les activitats més populars a fer, en aquest pont, és escalar-lo. Val un ull de la cara, de totes maneres, però segur que les vistes des de dalt deuen ser del copón. Aquí hi ha uns quants turistes valents i pudents.
Al llarg del pont podies veure els tubs des dels quals els focs d'artifici del dia anterior eren llençats. De fet, alguns dels tubs podrien ser fins i tot permanents. O potser no. Nusé.
I a mesura que creues el pont la perspectiva de la ciutat es desvela. Sydney, realment, està de puta mare.
I arribem a l'altre cantó (i el pont fa més d'un quilòmetre de llarg). Apa que aquests pisets no ténen vistes ni res. I són els que es queixaven que amb la òpera es devaluaria la cosa.
Sembla que és una activitat popular venir a passar el vespre en aquest parquet just sota el pont a l'"altre cantó" de Sydney. Bonics colors capvesprals a la nostra última nit a la ciutat.
I què me'n dieu d'aquesta foto de poster?
Passant per sota el pont es poden descobrir perspectives inexplorades de la ciutat. Sincerament, em sembla que la disposició de les coses, en aquesta ciutat, és escènicament perfecta, i la tia és fotogènica com ella sola.
Just al costat del pont, justament, hi ha aquest popular part d'atraccions que ha vist temps millors. El Luna Park. Hi ha un altre Luna Park també a Melbourne, amb una entrada semblantment icònica. Nosaltres no vam entrar-hi, perquè si vols que et digui, em sembla més atractiva l'entrada que tot allò que ens podríem trobar a dins.
I bueno... això vindria a ser tot... aquella seria la nostra última nit a Sydney i la última nit amb els meus pares aquí. Com que no sabia molt bé on ficar-la, aquí va, una foto de la nostra habitació. És curiós perquè semblava que tot Sydney estava plè pleníssim i la nostra habitació era triple i la dels meus pares quatriple, les dues a preu (sobrepreu) de doble. Acostumats al que estem acostumats, em va semblar d'autèntic luxe, la cosa.
Imperdonablement, no tinc una foto de despedida. Així que el que posaré serà aquesta. La maleta amb els seus 31 quilos superplena de trastos que els hi vam encolomar als meus pobres pares per tornar-nos cap a les Catalunyes. Moltes gràcies per portar-nos-la, i moltes gràcies per haver vingut. Sé que era una mica aventurer per vosaltres i ha anat tot com uns campions. Ha sigut un plaer tenir-vos per aquí, i fins la propera! (que ja serà a casa vostra :-)). Entre pitos i flautes, feia més d'un any que no veia a la meva familia, que no està mal. Ara ja queda molt menys per la propera.
He aquí la maleta!
I això és tot. A l'aeroport de Sydney, vam deixar els meus pares a la llarguíssima cua de facturació de Qantas, ja que sembla que tothom volia marxar de Sydney aquell dia. 24 hores després, quan van arribar a Granollers, em van explicar que la cosa no havia anat tan fluïdament com era d'esperar: en primer lloc, sembla que amb el canvi de vol que van haver de fer a l'anada, als de Qantas se'ls va traspapelar la seva reserva, i no constaven com que havien de volar en aquell vol. Després d'una mica de drama, es veu que es va arreglar. Després, sembla que la nostra petita maleta (ehem) pesava fins i tot més dels quilos que hauria, i van haver de treure un parell de llibres per poder-la facturar. Un cop a Frankfurt, després de les 24 hores de rigor, el que va portar problemes va ser el meu disc dur extern, que els meus pares amablement portaven amb tots els backups de tot lo backupajable. És una caixa negra i sembla que deu tenir pinta de bomba o algo, ja que els de seguretat de l'aeroport van muntar un bon drama i una bona interrogació. Finalment, amb recel, van poder continuar cap a casa.
I mentrestant, nosaltres, aliens a tot plegat, agafàvem un vol de Virgin Blue cap a Brisbane amb els nostres petits problemes, també. Aquesta foto la va tirar la Tiffany com a prova irrefutable de que vaig passar d'ella durant mig vol per llegir la revista de l'avió. Jós.
I aixòs és tot. Arribem a casa només 9 dies abans de marxar definitivament d'Austràlia, i ens queden unes quantes coses per fer. Començant per empaquetar, enviar allò que no haguem pogut encabir amb els meus pares i vendre el cotxe. Tot plegat promet ser una mica estressant, i serà detalladament explicat al proper, i últim post de la nostra aventura australiana.
Fins llavors, cuideu-vos molt i molta salut!
Sincerament espero que no m'acostumi a posar tantes fotos, o perdré tota vida social.
Ps. Ah! I al proper post també serà on es solucionarà el tema del concurs! Paciència! :-)
No comments:
Post a Comment