Pepins a Austràlia I: Retràs i goldcostisme nadalenc

Doncs ja tenim aquí als meus senyors papes. I no ha sigut una tasca fàcil! Us explico: el seu vol els portaria de Barcelona a Frankfurt, i allà n'haurien d'agafar un altre per fer el terrorífic i llargíssim trajecte Europa -> Austràlia. Però sembla ser que aquest primer vol fins a Frankfurt va sortir amb retràs, i no van arribar a temps d'enganxar l'enllaç. Així que, ves per on, es van quedar atrancats a la ciutat alemanya durant 24 hores, fins que van ser col.locats al següent vol. Una visita gratuïta a la ciutat de Frankfurt, que tampoc està malament, però un dia menys a les austràlies, que farà que tot quedi, encara, una mica més apretadet.

Però finalment, sense més contratemps (si no n'hi va haver prous) van acabar arribant, donant lloc a totes aquelles retrobades emotives paterno-filials en aquells casos de separació durant un bon temps (en aquest cas més d'un any, no està mal).

Sé que em repeteixo, i molt, però tornarem a fer un petit recordatori del que passarà durant aquests propers dies, que seran relatats al llarg de tres posts. El primer (aquest) transcorrerà a la Gold Coast, instal.lats a casa i amb petites visitetes a les rodalies. El senyalat i calurós dia de Nadal també tindrà lloc aquí, més familiars que mai.

El dia després de Nadal volarem cap al centre vermell d'Austràlia, per visitar Alice Springs (la ciutat més gran del centre) i el fablat i sagrat Uluru. D'això en parlarem al proper post.

I finalment, arribarem a Sydney i al tercer post el dia 29 de desembre, disposats a passar-hi el cap d'any. Tots sabem de la fama del cap d'any a Sydney, amb els seus focs artificials espectaculars i demés. Pues allà estarem per relatar-vos-ho en primera persona. De res.

Els meus pares marxaran el dia 2 de tornada cap als freds de les catalunyes, i nosaltres farem el mateix de nou cap als nostres últims dies a la Gold Coast i a Austràlia. Serà l'11 de gener quan, amb tot empaquetat i preparat, tornarem a enganxar la carretera amb destinació Malàisia i más allá.

Pues aixòs. Som-hi.

Dèiem que els meus papes van arribar sense especials contratemps de bon matí. Demostrant la tradicional fortalesa que caracteritza la nostra família (a part d'un privilegiat intel.lecte i una bellesa sense igual), no van no tan sols notar el tan temut jet lag, i després d'un bany reparador ja ens estaven fotent pressa per anar a veure coses. Aquí els tenim rebossant activitat pels voltants de casa.


El primer que vam fer va ser procedir a ensenyar-los el gran atractiu de la zona inmediata on vivim, atractiu que, imperdonablement, ens vam oblidar d'ensenyar-lis als nostres il.lustres visitants Òscar i Patry uns pocs mesos enrere. Estem parlant, com no, de la colònia de rat-penats veïna. Aquí els tenim descansant com es mereixen.


I aprofitant els nous zooms dels que disposem, pues aquí un dels amics rat-penats en detall.


Com que finalment vam gaudir d'un dia menys a la Gold Coast del que teníem inicialment previst, vam haver de comprimir les visites una mica. Coolangata, Burleigh Heads i Surfers Paradise van servir d'exemples del que pot oferir aquesta costa que tan amablement ens ha acollit durant aquest últim any. Aquí, l'skyline de Surfers Paradise des de la platja de Burleigh Heads. Ja he dit més d'un cop que Burleigh Heads és possiblement el meu enclavament preferit, de la Gold Coast.


Aquí la Tiffany tota feliça i en Jett practicant danses amb un pal. Mai se sap el que et depararà, la vida, així que més val anar preparat i aprendre el màxim d'habilitats possible.


I els meus senyors pares exercint d'avis adoptats amb saber estar. Clar que si.


Aquest senyor ibis, un dels ocells urbans més comuns aquí a Austràlia, té un porte bastant elegant. És per això que es mereix un raconet en aquest post.


Tot i que ja m'hi he anat acostumant durant aquestes últimes setmanes, segueix semblant curiós el tema del nadal i l'estiu. Veure un avet de nadal tot decorat amb motius hivernals enmig de la calor i la gent amb roba de platja és si més no interessant. Es veu que no fa gaires anys que van decidir eliminar el típic rostit anglès del menú de nadal, i espero que no tardin gaire a trobar una versió estiuenca més adient de tot el tema decoratiu.


Per la nit, quan es va fer fosc, els pares de la Tiffany van insistir a portar-nos a un tour per les cases il.luminades de les rodalies. Un tour interessant per gent poc avesada a aquestes coses com nosaltres. A part de les cases que ja vam destacar al post passat, en vam descobrir també aquesta, que tela.


I aquí una foto de germanor colorida australo-catalana. No fa falta dir que uns amb altres no s'entenien massa. Es clar que això, de vegades, no és necessàriament negatiu :-)


El nostre segon i últim dia de turisme per la zona va estar dedicat a Brisbane. Degut a la sobtada manca d'un dia, vam haver de descartar visites a les muntanyes o a algun parc amb animalons autòctons. Brisbane ens va donar la benvinguda amb el seu atractiu skyline, i un riu una mica enmarronat.


I com a la Gold Coast, es clar, anem sobrats de decoracions nadalenques. No repetiré les meves refelexions d'abans, però podria. Aquest edifici del darrere era originalment la seu del Tresor de l'estat de Queensland. I actualment és un casino. Així que no ha canviat massa de funció, tampoc. No sé si n'hem parlat massa abans, d'això, però l'estat de Queensland es caracteritza negativament per ser exageradament aficionat al joc, ja sigui en casinos, en curses de cavalls, o en tragaperras. Malament.


Continuant amb edificis històrics, aquest és l'ajuntament. Fins que es va construir l'Opera de Sydney, als anys 70, aquest havia sigut l'edifici més car de la història d'Austràlia. Ni més ni menys.


Els motius d'aquest preu els podem veure en la grandiositat d'algunes de les sales, com aquesta sala de ball que en Jett i la Tiffany aprofiten per moure's en ritmes imaginaris (efecte captat subtilment en la borrositat de la foto). Així sempre podran dir que han ballat a la sala de ball de l'ajuntament de Brisbane.


Un dels quès d'aquest ajuntament és que pots pujar gratuïtament a la torre, per gaudir d'unes teòricament notables vistes de la ciutat. El problema és que el bo d'en Jett té pànic a les altures (i una mica de comèdia), així que el nano, tot i estar protegit per un vidre de mig pam i columnes de la hòstia, s'anava aguantant a la part interior.


I aquesta església, des d'aquí dalt, sembla extreta del SimCity.


Li vam anar a donar un cop d'ull, a l'església, ja que el meu pare n'és especialment aficionat. De dins tampoc era massa res de l'altre món. Per això tant en Jett com la Tiffany, per saciar les seves inquietuds espirituals, es van dedicar a llegir la biblia, amb un interès que posaria remolón a qualsevol capellà. Clar que si.


Brisbane té un carrer peatonal que travessa tota la CBD (recordem, el Central Business District en aquestes ciutats anglosaxones de nova planta, i que no és gaire gran, en aquest cas) de punta a punta. I el carrer és plè d'atractius típicament peatonals. En Jett va quedar fascinat amb el senyor de Chaplin, que la veritat és que tenia el seu encant.


Brisbane, com a capital de Queensland, amb els seus pràcticament 2 milions d'habitants, té la seva bona quota de rascacels.


Barrejats ocasionalment amb alguna obra neogòtica, formant aquests contrastos inevitablement atractius.


Al ser una ciutat travessada per un riu meandrós, és inevitable que estigui plena de ponts. El més representatiu, l'Story Bridge, que si bé no ho és tant com d'altres ponts australians, pues també té el seu què.


Porto més de 10 fotos de Brisbane i els meus pares encara no han sortit. Confirmo que van venir, i ho demostro amb aquesta sèrie. Després d'una caminada d'aquestes generoses enmig de les moles de formigó de la ciutat, què millor que una paradeta als jardins botànics, on hi ha bancs que inciten al festeig, això si, sense tocar-se gaire.


El meu pare i en Jett la veritat és que es porten força bé, i a tots dos els hi agrada força fer el pallasso quan s'hi posen.


Tal i com podrem veure en aquesta petita competició de divisme. Per començar, aquí tenim a en Jett amb el seu primer intent des d'un segon plà.


El meu pare reacciona sense tregua.


Però en Jett contraataca amb un atac insuperable.


I en Jett guanya per KO tècnic i retirada del meu pare, incapaç de superar aquesta última exhibició. Aquí veiem a en Jett aixecant un premi poc convencional: un extrany fruit fustós i pesat, que mai no vam arribar a esbrinar què era.


I no n'hi va haver prou amb aquesta humiliant derrota moral, que també es va produir una pallissa física als parterres dels jardins, amb llançament de croc inclòs. Si és que s'ha de veure, n'hi ha alguns que no queden mai satisfets.


Feta la ruta turística clàssica, vam anar a sopar a la zona més de festa, a Fortitude Valley. Us dic això perquè, tot buscant aparcament (amb alguns problemes) el vam acabar trobant just davant d'aquest interessant "The Miro 41", un edifici d'apartaments amb temàtica mironiana.


Fortitude Valley és adjacent a l'inevitable Chinatown, amb les seves llumetes vermellenques.


Tot i que no va ser en un xino, on vam acabar sopant, sino en una espècie de pizzeria decidida per en Jett (per aquestes coses de la condescendència d'avis que els meus pares disfruten com qualsevol altre), amb una decoració de terror infantilment efectista. Aquest paio pintat a la paret, però, no estava gens malament. I les pizzes, ves, tampoc no ho estaven.


I acabem el brisbanisme allà mateix on l'havíem començat, en aquell mirador des d'on tiràvem la foto matinera de mes amunt. Boniques llumetes de civilització. No tinc problema, al contrari, amb aquestes masses de rascacels... crec que dónen força el pego, sempre que estiguin concentrades en zones concretes... el problema vé quan estan repartits aquí i allà destrossant l'harmonia de les coses. Total, que molt boniques, les llumetes.


De tornada, i ja al costat de casa, una sorpresa d'aquelles descomunals pels nostres visitants. Satisfent tot tipus de mites de les austràlies, una colla de cangurs s'anaven passejant pels jardins veïns, arrencant crits de delit i satisfacció entre els foranis. La veritat és que jo no n'havia vist mai tan a la vora de casa, de cangurs, i podem realment afirmar que va ser un cop de sort. Visca. La foto, inexplicablement, no ensenya gaire res, però vaja. Ja fa el fet.


I el dia següent, doncs, qui ho diria, era Nadal. És curiós això del Nadal, perquè cada subcultura el celebra un moment o altre. Per posar dos exemples, a Noruega, lo important és el sopar del 24, mentre el 25 no fan res de res. A Austràlia, en canvi, el 24 al vespre no significa res, i tot el tinglado familiar té lloc al 25. A Espanya, com ja se sap, i també per satisfer els mites, aprofitem qualsevol ocasió per fer festa i comilona, així que els celebrem tots dos.

La mare de la Tiffany es va llevar amb tot l'esperit nadalenc possible.


De bon matí, quan ens estàvem tots preparant per agrupar-nos al costat de l'arbre i procedir a tot el ritual d'obertura de regals, una veïna va trucar a la porta. Nosaltres, evidentment, ens vam pensar que venia a felicitar-nos el nadal com a bona veïna que és, però, al contrari, la dona estava més aviat nerviosa i escamada. Finalment va resultar que, mentre estava regant el seu molt cuidat jardí, es va topar amb una serp que la va espantar espantosament, i venia a la busca d'algun home valent (la dona es vídua i viu sola) per ajudar-la. I ostres tu, la serp era un tros de serp. Una pitó com una casa.


De totes maneres, és una serp absolutament inofensiva i crec que és una mica innecessari matar-la, però vaja, que per molt que les diguis les meves idees florejades de vegades cauen en sac trencat.

Després d'aquesta petita excitació matinera, doncs, tornem a les rutines nadalenques. Les dues germanes de la Tiffany, la Linda i la Wendy, amb gran part de les seves proles, havien de venir a passar el dia a casa, i entre tots plegats érem una bona colla. En conseqüència, doncs, el sota de l'arbre anava farcit.


Faré un petit incís per comentar fins a quin punt em desagrada la cultura dels regals tal i com està entesa en aquests moments, ergo: el 50% dels regals que "es" compren acaben en l'absolut oblit, ja que el comprador els ha comprat amb tota la bona intenció però un elevat grau d'aleatorietat. Així que el tema aquest dels regals siguent una sorpresa em semblen un despilfarro inútil del més alt nivell. Com a tal, proposo que de cara al nadal que vé (i als corresponents aniversaris al llarg de l'any) tots fem ús d'una wishlist, perquè tothom ens pugui regalar les coses que realment volem i/o necessitem. En breu posaré la meva en algun punt de la columna dreta d'aquest blog.

Acabem amb l'incís, i continuem amb els fets gràfics. Intentant no ser inútils en els nostres regals li vam regalar al Jett uns escacs de viatge, perquè el nano pugui desenvolupar les seves habilitats estratègiques en un joc que el noi ja li agrada i demostra certes habilitats. Després de mirar unes quantes botigues, en vam trobar uns en una espècie de magatzems barats. Aquí veiem a la Tiffany pregant que el joc fos magnètic, cosa que no teníem del tot clara. I al final... ho és però no gaire... menys dóna una pedra. En Jett, però, acostumat aquest any a tot d'indulgències i jocs per la Nintendo, no sembla trobar-ho especialment espectacular.


Com sabeu, deixem definitivament les Austràlies en un parell de setmanes, així que estava terminantment prohibit que ningú ens vingués amb la brillant idea de regalar-nos res gaire gros, com de vegades passa. Però tothom es va portar bé i la Tiffany, especialment, va estar molt contenta.


Entre els convidats estava el bo d'en Jack, que després d'un parell de pràctiques una mica dubitatives ja és el rei de la piscina, el tio. Tinguent-ne especial cura, la Kimmy, i pel darrere en Jarred.


El dinar de Nadal al mig de l'estiu consistia en una barbacoa d'allò més informal. Com dic més amunt, els rostits britànics ja han passat a millor vida, i ara els australians poden gaudir un dia més de les seves més ancestrals tradicions barbecúiques. Com que erem una quinzena, vam haver de repartir entre nens i adults, frustrantment siguent assignat a la taula d'aquests últims, mentre els nens s'ho passaven bé a fora. Pues vaja.


Acabo aquest post amb un parell d'escenes de remullada nadalenca. Primer, en Jett, amb tot el seu elegant posat, es treu l'aigua de la cara, mentre m'ho miro sospitosament.


I ben fet que faria en no confiar-se, perquè en un moment apareixia per agafar al pobre nano desprevingut i llançar-lo sense pietat. El tio, però, sembla no perdre la compostura.


I acabarem així, tant de sopetón, perquè el dia següent al matí molt de matí agafàvem un avió amb destinació Ayers Rock, al bell mig del centre d'Austràlia. Així que aquests primers dies havien sigut més aviat de preparació i superació de jet-lags. Lo de veritat comença ara, i els quatre protagonistes tindran el protagonisme que es mereixen.

Us espero allà, doncs.

Ps. El tema del concurs el solucionarem a la tornada d'aquest viatget. No us impacienteu els que heu participat i animeu-vos els que no ho heu fet!

Fins aviat! :-)