Taronja, vermell, morat! (blau marí molt fosc)

Bé doncs, ja hem vingut. :-) I no només això, sino que també hem marxat! Veni vidi vici, que diuen!

Per ser fidels a l'estil literari que tants bons resultats li ha donat a posts passats d'aquest blog, utilitzarem el recurs de la "crònica força detallada" :-D

Pràcticament 6 mesos i mig, des del nadal, és el màxim temps que he estat a la vida sense trepitjar terres catalanes i granollerines. Tampoc tantes coses han canviat, tal i com comentava al post post-nadal, suposo que és el que marxa, el que experimenta el major nombre de novetats, i no pas el que es queda, que, si fa no fa, continua fent més o menys el mateix. Aquesta afirmació, òbviament, sé que serà fàcilment corroborada per tot emigrant temporal que llegeixi aquest blog.

Tot això ajuda, evidentment, a que el fet d'haver estat 6 mesos sense venir no es noti gaire un cop arribo aquí, on ràpidament i sense massa esforç em sento molt ben acollit, integrat, i com si mai hagués marxat. Una mica absurdament, diré que em sento com a casa, aquí :-)

Bé doncs, vam trobar un vol sorprenentment barat aprofitant que Ryanair ha obert la línea Girona - Oslo, fet que m'alegra veure que ha animat les vostres ganes i intencions de venir. Com és típic de Ryanair, però, i per estalviar-se unes quantes taxes, l'aeroport a Oslo que utilitzen no és pas el principal (a 70 km de casa), sino el de Sandefjord - Torp, al sud, a uns 150 km d'Oslo mateix, i a algo més de 3 hores de tren des de Hamar. Aprofitant les excel.lències del minipris, explicat àmpliament en anteriors posts, el viatge va ser ben barat, i ens va permetre, des de la finestreta d'un tren, descobrir zones fins ara inexplorades a les Noruegues. La línea transcorre paral.lela a la vessant esquerra de l'Oslofjord, tranquila i acompanyada de turons verds i ondulants d'aquests tan típics, i suposo que és una introducció suficientment interessant a les belleses d'aquest bell païs.

Anàvem força carregats en comparació amb els nostres habituals estàndards d'empaquetament lleuger, ja que portàvem alguns trastos per deixar-los aquí -llibres, roba-, tenint en compte que, un cop tornem a Europa d'aquí a un parell d'anys, serà aquí on ho fem :-)

Bé, el vol de Ryanair en qüestió va anar sense sobresalts, després de tenir el temps just al poble de Sandefjord per passejar una mica per un cementiri proper i la seva corresponent església (o seria al revés). Em va recordar una mica a Drammen, també tirant cap al sud, i visitada en temps més freds, allà al novembre.

I a les 12 de la nit, llindant amb el 14 de juliol, aterràvem a terres catalanes, només trepitjant terra després de baixar l'escaleta de l'avió i sentint una bafarada d'aire calentet i una humitat generosa que em va fer sentir com a casa!

Ja us dic que un 60% de companys de curro han anat o aniran a Espanya de vacances, i que Espanya és, després de Suècia -amb qui els noruecs tenen MOLTES relacions comercials- el destí més transitat en quant a nombre de passatgers aeris. Que ja és dir força, ja. Evidentment, per ells, la combinació de sol, festa i baratesa -i suposo que alguns també pensaran en els indubtables incentius culturals i socials que la península pot oferir-, és perfecta per un noruec, i de fet no m'imagino una destinació de vacances millor, tot coneixent-los :-)

A l'aeroport, i només fent uns 10 minuts tard -tradició de la família :-)- ens vam trobar amb els meus papis / progenitors, que amablement ens venien a buscar per traslladar-nos als nostres aposentos! No feia massa, es clar, que ja ens havíem vist, amb ells -principis de maig... bueno... 2 mesos i mig! carai com passa el temps!-, i com que ja tots plegats es coneixen, la trobada va ser de satisfet retrobament!

En comptes d'estar-nos en un calurós i avorrit pis granollerí, els meus pares van decidir, amb gran encert, que aquests dies ens podríem allotjar a la segona residència de la família, a Santa Eulàlia de Ronçana, que molts de vosaltres coneixeu, i on les condicions climatològiques i piscíniques serien molt més favorables al nostre propòsit vacancero. Així que cap allà vam anar, arribant a quarts de dues de la nit, i amb poc temps més que per fer una copa de benvinguda i enviar-nos a tots a sobar.

Una pena, per cert, ja que aquell vespre a Granollers hi tocaven els Barón Rojo, que tampoc és que siguin allò que dius el meu grup preferit, però que mai he vist, i m'hagués fet gràcia veure'ls. Però vaja, que si he pogut aguantar 28 anys sense fer-ho, també en podré aguantar 28 més (si encara toquen d'aquí a 28 anys, per cert, prometo que faré el possible per anar-los a veure llavors! Sou tots testimoni dels meus vots! :-))

Al dia següent tota la família de la part noruega va poder descobrir les excel.lències de la casa dels Lledoners, personificades en sol i piscina, dinar fresc i encantador, i hospitalitat mediterrània.

Perquè estic obligat a fer clavapeu (!) una vegada més en com es valora això de la temperatura i el bon temps des del punt de vista de resident noruec habitual. En Jett, per exemple, no para de comentar... però com es pot estar tan bé, aquí? com si fos algo totalment especial. I és que als Lledoners s'ho està especialment, de bé, això és ben cert.

De totes maneres, que faci bona temperatura està ben bé i també a mi m'agrada, però just quan vam arribar va arribar també la ona de calor a Catalunya, i vaja, que no fa falta, eh. Que sense suar tota l'estona també estic bé!

Al vespre, després d'un dia tot complet de perro a la piscina, vam aconseguir convèncer en Jett de que era una bona idea quedar-se amb els meus pares, que a la vegada van acomplir amb nota alta la seva primera tasca com a avis adoptats, i d'aquesta manera ens vam dirigir al Mirallet, lliberats de lligams infantils, per trobar-nos a la plana major de les meves amistats.

Que com no podia ser d'altra manera, allà estaven, en reunió semi clandestina. Junt amb una pancarta de "Benvingut". Com que aquest és un blog de fets i opinions, i no d'emocions i sentimentalismes, obviaré les descripcions de la joia provocada pel retrobament amb aquells amb qui tants memorables moments he compartit! (i compartiré!)

Per cert, que el compte de 4 cardhus, 2 quintos, un carajillo i un cafè sol, pujava a 16 euros. O el que és molt millor! 130 krons! La òstia! El que molaria, eh, tenir un sou noruec i un espai de residència català! Humm... em sembla que ho pensarem, això, en un futur!

Que per cert, no ve al cas, però ara he recordat que l'ordre de les coses és important, perquè no és mateix tenir un sou americà, menjar xinès, un cotxe alemany i una dona índia, que un sou indi, menjar alemany, un cotxe xinès i una dona americana!

I la veritat és que no :-)

Quan el Mirallet va tancar les seves portes vam anar al Parc Firal, a l'última vetllada de la Musik'n'viu, on hi tocaven els Vífidus i d'altres grups (entre ells un dels d'en Joan Gerard). Amb el meu màxim respecte cap als esforços i qualitats artístiques de tots ells, per sort la barra estava molt lluny de l'escenari, i allà és on vam fer nit, tot trobant-me a tot de personatges granollerins retrobats amb alegria!

Al dia següent, i sense ressaca ni res, ens vam disposar, aquest cop amb lligam infantil, a disfrutar d'un dinar a can Camil, amb en Camil, la Gemma i l'Hug d'amfitrions, i els habituals d'assistents. Vam excusar l'assistència, aquesta vegada, d'en Toni i l'Alba, amb raons temporals i permanents de no presència al país. Tot i així el dinar va ser un èxit, com ho sol ser. En Jett va estar a punt de morir de calor en els moments més durs del dia, i tots ens vam actualitzar de les nostres respectives aventures durant aquest temps.

El morro i les esbergínies, i el st halvard (lícor noruec) van ser especialment celebrats, i els partits posteriors de bàsquet i futbol van demostrar que, tot i ser cada any un any més grans, ens mantenim en un estat de forma envejable ;-)

Acabant a quarts de 12, com sempre, allargant la cosa :-)

He d'afegir que la Tiffany ha insistit amb molta insistència que comenti que em va fotre una tremenda pallissa 21-7 jugant un 21. Pues ja està dit :-D

De dilluns a divendres vam decidir anar a passar-los a Canyelles, al petit apartament entre Lloret i Tossa, tot tastant platja com a bons guiris nòrdics (encara que no portàvem mitjons i sandàlies).

Que recordi, pràcticament cada any de la meva vida he passat alguns dies estiuencs en aquest apartament (la Tiffany mateixa ja va venir l'any passat, per exemple) i la veritat és que m'agrada força. Té aquella sensació de completes vacances que fa que mai et plantegéssis fer absolutament res productiu.

De la mateixa manera, cada any he acabat passant algun dia també (un cada estiu, màxim perquè mentir) a la meca turística de Lloret de Mar, que mai m'ha acabat de fer el pes, la veritat. Recordo anant-hi anys enrere al Village i Dynamo i d'altres bars metallers... i aquest any, lo que és de festa, ni això. Però algunes coses van canviant, des de la nova estació d'autobusos (que bona falta que li feia!) fins a, sobretot, la demolició de la plaça de toros, la segona en actiu de Catalunya, i que no sé si és per fer-ne una de més gran i ufanosa, però ara per ara no hi era, almenys :-)

Però la diferència bàsica aquest any és que teníem l'input infantil extra, la qual cosa fa que sempre hagis de pensar noves coses a fer. I la veritat és que també té la seva gràcia, ja que d'altra manera ni se t'acudiria, començant pel lloguer d'un patí d'aigua (per mantenir els quilòmetres ciclistes -ni que siguin aquociclistes :-D-), continuant per anar a sopar al Disaster Cafe de Lloret (el tema del terratrèmol és cert... tot es sacseja una bona estona i has d'aguantar els gots i ampolles si no vols que surti tot disparat. Ara, a part d'això, una mica xorra, tot plegat).

Per cert, anècdota queixica aleatòria... des de l'apartament podem veure clarament la dutxa comunitària que hi ha al pati, oferta per la comunitat per refrescar-se i dessalar-se abans de pujar als pisos. Doncs bé, estava jo tranquilament fent el vermouth com un chico martini qualsevol (com molen les vacances) que van aparèixer 3 paios, típics joves una mica catxetes i amb pinta d'estúpids. Doncs el que van fer va ser anar a obrir la dutxa, i pirar-se tot fent broma de lo xungos que eren. Sembla ser que tanta tonteria no em devia entrar al cap al seu moment, perquè quan me'n vaig adonar bé, ja estaven lluny del meu abast. El tema és que la dutxa s'obre i tanca manualment, així que els paios l'únic que van fer va ser obrir-la sense tancar-la per algun motiu extrany, o per tocar els collons. Em resulta difícil de concebre aquesta actitud de faig estupideses perquè és que sóc gilipolles, i no puc fer-hi més. Però no és que no me n'adoni, sino que fins i tot me'n ric, de lo tonto que sóc.

Ja veus al menda al cap de poc, bastant cabrejat, anant a tancar la p**a dutxa!

Sincerament, és d'aquelles coses que em toca més la moral, aquesta actitud!!

Una altra són els nens corrent per la platja i esquitxant-te de sorra sense ni tan sols adonar-se que hi ha algú més al seu voltant! :-p

Una altra cosa redescoberta, en aquests dies de platja, és l'snorkeling, pràctica oblidada des de temps adolescents, i que és prou divertida, la observació de les profunditats marines. Pels que coneixeu la platja de Canyelles, les roques del fons a l'esquerra són bastant actives en quant a fauna. Vaig estar molt sorprès de veure fins i tot un senyor pop relativament gros. Quines coses! Això confirma que breument tindré ganes de treure'm el carnet de submarinista per poder interactivitzar amb les profunditats aquestes amb tots els medis!

No va faltar tampoc la inevitable visita a Tossa, molt propera, sempre favorita del públic i inmensament més atractiva que Lloret. Després de la típica passejada per la zona amurallada vam anar a sopar a un dels restaurants de davant de la platja, on el menú va consistir en gazpacho, sangría i paella (vegetal). Que no se diga que no són unes vacances hispàniques com déu mana! xD

El cambrer, per cert, al presentar-li la meva targeta noruega per pagar, em va venir a felicitar per lo bé que parlo català i castellà... gràcies, home!! :-)

I com que sóc un turista, vaig insistir amb vehemència que havíem de fer alguna excursió per terres gironines, imposant-me així a la família que estava més que encantada de restar tirada a la platja sense fer gaire res més. Així que de bon matí (allà a quarts de dues), vam agafar el cotxe cap a amunt, tot travessant Tossa i seguint la costa cap a Sant Feliu de Guíxols. De fet, no havia passat per aquesta carretera (infestada de curves) en molts anys, i la tia és escènica com ella sola. Vaja, que res a envejar a Haut Bay i històries del voltant de Ciutat del Cap! Ara això si... una mica sobreexplotat en el tema construcció si que està, la cosa! (quina sorpresa, oi?).

Vam decidir anar a la platja en algun lloc de la costa, i el lloc va ser, sorprenentment i ves per on, Tamariu, un petit port entre Llafranc i Begur on mai havia estat, i és força cuco. Però de hordes de turistes omplint fins l'últim racó de platja no ens en vam pas salvar enlloc (obviem que nosaltres també ho som, uns turistes, i noruecs! De la pitjor calanya, vamos...)

Com que anàvem lents i retrassats (com no) ens vam haver de saltar etapes vilment, i vam anar a parar directament a Banyoles, on la Tiffany anava atreta per la presència del llac (ja us he comentat que a la noia li agrada l'aigua més que als ànecs). Està molt bé, i sempre m'ha agradat, això de venir a Catalunya amb ulls de turista, ja que d'aquesta manera t'hi fixes més i tens una impressió de les coses bastant diferent. El llac li va encantar, a la Tiffany... i nosaltres tot emocionats vam començar a caminar tot vorejant-lo... acabant patejant tot el llac pel caminet que construït a tal efecte (rollo Mjostrakk, doncs Banyolestrakk)... que vaja, tampoc és TAN gran (espera que ho miro... 11 km de circumferència...), però que déu n'hi dó... especialment pel Jett, que ho va caminar tot sense queixar-se massa, i també perquè vam començar la patejada a les 20.30, amb lo que la vam acabar a les 22.30 i pico, òbviament fosc i inil.luminat. Encara sort que no vam acabar devorats per mosquits!

I clarament, per motius flagrants de temps, vam haver d'obviar Besalú i Girona (mira que ambiciós que era, jo! :-D), i vam tornar cap a casa, per aixecar-nos el divendres, últim dia de platja, amb un cel lleig i encapotat! Com que som uns tios amb sort, però, vam anar cap allà igualment i just llavors el sol va començar a brillar amb força, suficientment tard per tenir la platja buida :-)

Perquè el divendres baixàvem de nou a terres vallesanes, degut a que aquell vespre, els Miyahi, grup punter de la comarca, anava deleitar les oïdes de qui volgués escoltar-los a Montmeló.

Feia com quasi un parell d'anys que no gaudia d'un concert de Miyahi, i sempre fa gràcia, si bé ni les cançons ni l'actitud han canviat massa (lo que no és res dolent, al contrari :-D). El que sorprèn són les noves lletres, íntegrament en català, i que parlen dels temes més disparatats, com no pot ser d'altra manera coneixent els components :-) Per cert, que d'una d'aquestes lletres, i tal i com va ser promès, en surt el títol d'aquest post!

Un parell de detalls... tot d'amics i amigues estaven allà, donant suport als Miyahis per una banda, i venint-me a veure a mi i familia per l'altra... i va ser curiós que la Tiffany, que no és que sigui massa alta, els hi treia mig cap a totes les altres representants femenines, Eli, Patry i Sandra. És cert però que no són els pivots de l'equip :-D

Per altra banda, ma germana també ens va acompanyar a aquest event, en lo que, si no recordo malament, podria fàcilment ser la primera vegada que sortim de festa junts! El que fa la distància, eh! :-D

La nit havia d'acabar amb una sessió dels creixentment exitosos Rastrillo Djs, alter ego punxadiscos de l'Oscar i en Toni. La cosa va començar bé però exigències humano-tècniques van fer que la cosa hagués d'acabar, relativament bruscament, a les 3 del matí, deixant-nos als presents amb més ganes de rastrillar!

Per fer passar aquestes ganes, alguns van continuar la sessió en espais més humits, però nosaltres, madurs i responsables, després això si de passar una bona estona de post, vam marxar a dormir. I és que l'endemà també teníem compromisos matiners!

Els meus pares, mesos enrere, van anar a aquell monestir budista (no sé si en coneixeu l'existència) perdut al massís del Garraf, i van pensar que seria un bon lloc per portar-hi a la Tiffany, degut als seus interessos en la matèria, i, de rebot, a tota la resta. Així que cap allà vam anar.

S'ha de dir que, almenys per la ruta que vam fer nosaltres, fàcil fàcil de trobar no és que ho sigui massa, havent-nos de menjar curves i curves que van matar a algun component de l'expedició. Però no va ser en bald (!!) la cosa, ja que d'aquesta manera vam poder tenir una experiència en primera persona de la bellesa pelada del massís del Garraf, invisitat com tants altres, i ben elegant!

El monestir en qüestió estava al cim d'un turó, en un palacete modernista anomenat Porta Novella, reformat i adaptat a tals necessitats. El palacete la veritat és que és bastant maco, i l'entorn també. De totes maneres, després del bufet vegetarià i la visita pertinent, vam arribar a la conclusió, una mica, que sonava un pèl contraproduent instal.lar un monestir budista en un palau construit com a residència abarrotada de luxes excèntrics, per un indià megalòman que es va fer ric a Cuba, segons sembla, gràcies al tràfic d'esclaus. Ens van dir, però, que els monjos, durant els 10 anys que fa que s'hi estan, han fet un bon treball de recuperació d'energia positiva al lloc.

Com a detall curiós i folclòric, hi ha una petita capella integrada al complexe, amb les seves imatges cristianes, que segueixen allà. Els budistes, respectuosos com són, les consideren tan sagrades com ho poden ser els seus budes, i l'únic que han fet ha sigut penjar-lis una bufanda a totes. Fan patxoca i tot! :-)

Pels que em van comentar els seus recels respecte l'explotació comercial extrema del monestir... he de dir que a mi no m'ho va semblar. Evidentment que cobren per la visita a dintre, i que hi ha botiga de souvenirs, però vaja... què no ho té avui en dia, això? :-)

La proximitat va fer que, des d'allà, una visita a Sitges, segons la Rough Guide de Barcelona, segona excursió escencial des de Barcelona (després de Montserrat, on la Tiffany ja va estar-hi el primer cop que va venir), fos imprescindible.

No fa falta dir que, en una tarda de dissabte de juliol, Sitges estava plè com un ou, i era una mica agobiant. Però bueno, pots apreciar aquest encant que sempre ha tingut suficientment.

Vam anar a sopar en un restaurant, per cert, on hi havia un cranc inmens dissecat a la paret que va portar pel camí de l'amargura al Jett, no especialment valent de per si, i que va patir algun atac de pànic temerós que li saltés al damunt amb aquelles grans pinces. El raonament de que un cranc dalt del sostre segur que no viu massa feliçment el va convèncer suficient, sembla ser :-)

Tothom estava petat, quan vam plegar, però després de deixar la familia a casa em vaig dirigir tot sol cap al mirallet, ja tancat i en mode privat, on estaven enfrascats amb els seus inevitables parxisos. Amb el senyor Manils, per cert, vam concretar sobre la seva (i de la Montse) ja definitiva visita a Noruega, del 8 al 15 d'agost. El que farem ja ho comentarem en nous posts. Entre aquesta visita, la de l'Oscar i la Patry 3 o 4 dies més tard, i la presència de la Sarah durant pràcticament tot el mes, ens queda un agost més que apanyat! :-)

De totes maneres, i a pesar de ofertes salseres, em vaig retirar relativament d'hora altra vegada, que teníem, diumenge també, un nou compromís!!

I és que vam tenir sort, ja que la diada castellera més gran que es fa a prop de Granollers, la de les Santes de Mataró, es feia justament aquell diumenge. A mi personalment els castellers em semblen molt atractius, i em feia especialment gràcia ensenyar-lis una actuació a la família forània.

I els Capgrossos, els Castellers de Vilafranca i els Xiquets de Reus ens la van oferir, una més que digna actuació. No és que sigui tampoc un gran expert en castells, i fora d'alguna coseta a la uni, no havia assistit a una diada com déu mana en lustres, però la impressió és que la cosa va anar bé, sobretot els de Vilafranca, amb molta gent molt preparada, que van alçar uns quants castells de 9 (incloït 2 de 9), i un elegantíssim pilar de 7.

Dóna la macabra casualitat que, just un any enrere, en aquella mateixa plaça de Santa Anna de Mataró, es va matar la Mariona, l'enxaneta dels Capgrossos de Mataró. I per aquest motiu, el final de la diada va deparar-nos un petit homenatge força emotiu pels presents.

Justament per això, per cert, els enxanetes duien casc, com han fet des d'aquest desgraciat incident.

A la Tiffany i, especialment, al Jett, això dels castells els hi va semblar molt interessant i curiós, suficient com (el Jett) tenir una petita obsessió passatgera que se li ha passat al cap d'un parell de dies.

A Mataró feia molta calor, a aquelles hores, però, i què millor per combatre-la que un bany en una de les paradisíaques platges del Maresme. Previ pacte amb l'Oscar i la Patry, vam quedar a Caldetes per dinar, com no massa tard com per trobar un restaurant obert o buit, amb lo qual ens vam haver de conformar amb uns plats combinats cutres de xiringuito de segona fila. Lo que ja està bé.

Acompanyats per en Dani, que va aparèixer al cap d'una estona, vam disfrutar d'una magnífica tarda de platja fins que es va fer fosc, amb tots els alicients que se li poden demanar, des de futbol americà a pales i castells amateurs i gelats (en Jett, 5 dracules, per cert, i el tio anava d'un espitós que no podia amb ell mateix), i birretes i ración de chipirones.

Per cert que la Patry (hola Patry) estava molt frustrada perquè li feia molta gràcia el Jett, i aquest no li feia gaire cas. Ja vaig comentar en un post anterior (i també en directe a qui estava per allà) que en Jett està descobrint darrerament la femeïnitat i els seus atractius, i el posa una mica violent el contacte proper amb el reguitzell de fèmines exhuberants que es troba per aquí. Així que no és res personal! Al paio li queda fins als 14 de canvi i descobriment!

Per cert, que l'altre dia ens va preguntar (com no) com es feien els nens. I li vam contestar totalment obertament. El nano estava absolutament esfereït de lo fastigosa que li semblava la cosa, i es preguntava com pot ser que algú pogués fer algo tan repugnant. Mira, no em vaig jugar res sobre qui voldria fer algo així ens uns ben pocs anys perquè sóc realment bon noi! :-D

I ja sense pràcticament adonar-nos, entràvem a la última setmana d'estança per terres catalanes, amb inevitablement un pilot de coses per fer i un molt poc temps per fer-les.

Entre gestions de renovacions de carnets, rentats de dents i apanyos informàtics, va quedar poc temps per activitats turístiques o fins i tot socials.

Aprofitaré per fer publicitat de la reunió que els mestres metallers Oscar i Camil i jo vam mantenir a casa del del mig, per reeditar l'exitosa vetllada metallera de festa major de Granollers. Aquest cop no hi seré de cuerpo presente, però l'esperit i les expertes mans, orelles i criteri dels anomenats faran el necessari perquè sigui inoblidable. Per la meva banda, col.laboraré amb algun petit petit canvi a la web. Pels qui no ho sabeu, la festa serà el dimecres 29 d'agost, a les 00h, a la plaça Maluquer i Salvador de Granollers (la de la biblioteca, vaja). Tota la informació, o si més no l'essencial, la podreu trobar a http://www.blancs.org/metall

Dimarts lo vespre vam fer un sopar al mirallet, com ha de ser, amb assistència massiva.

Aquest sopar, a més a més, va ser el moment i indret escollit per fer entrega del merescut premi del concurs animàl.lic a la nostra afortunada guanyadora Anna, com veureu més endavant a l'apartat fotogràfic!

I ja poca cosa més, abans de que envii aquest post a redacció. El dimecres ens vam trobar amb els ex-companys ubuntus, primer per fer un patridet de futbol, que em va demostrar que la bici serveix de ben poc per donar la talla en aquests esports explosiu, i en el que vam acabar tots reventats. He de dir que l'equip on jugava va guanyar semirrotundament per 15 o 16 a 11 o 12 o algo.

Després vam anar a sopar, amb l'excusa que la Silvia, el Carlos i l'Alba idiomes (hola a tots si em llegiu) agafen les de Viladídac i se'n van a d'altres llocs de treball. El sopar en si va ser tot un sopar de feina, amb les típiques bromes internes de feina i tal. La Tiffany es va avorrir una mica, cosa que em tenia una mica preocupat fins que, quan vaig estudiar les cares de les altres nòvies, vaig veure que estaven igual d'avorrides, tot i entendre tot el que es deia xD Suposo que deu ser algo inherent, dels sopars de feina (o ex-feina) que si no ets de la feina (o ex-feina) no té la mateixa gràcia :-D

Els ubuntus, però, no ho són pas d'avorrits, que són ben macos!! :-D

I això és tot! Potser dijous, últim dia d'estança a aquestes acollidores terres, va passar algo més, però espero que no fos massa espectacular perquè ja queda fora de plaç!

Com no, moltes coses que volíem fer es van quedar al tinter, des de sortir en excursió cicloturista amb l'Àngel, anar de caminata pel Montseny, anar al Water World, veure a aquells que no he vist i, especialment i per sobre de tot, menjar delicioses patates del xurrero, que el jodío estava tancat per vacances!! Ai xurrero xurrero!!

Així que, com vam poder, vam empaquetar el cotxe/pèsol i ens vam llençar a la carretera en busca d'aventures alpines i demés, però això, amici, ja ho veurem en un posterior post!

Només comentar-vos a tots i a totes que moltes gràcies per, un cop més, fer-me sentir com a casa i, sobretot, per fer sentir còmodes a la Tiffany i al Jett, que no les tenien totes. Tots dos han tingut una fantàstica impressió de vosaltres i estan més convençuts de venir per aquí després de l'experiència australiana!

Moleu, tios! :-D

Fins aviat!

Les fotos, doncs!

Comencem per Sandefjord, la seva església típicament sud-noruega i les nostres maletes com a metàfora de nosaltres mateixos. De vegades sóc tan artístic que m'autofirmaria autògrafs i tot xD


Com mola aparèixer des del plujós i inamigable clima noruec al sol piscinero del vallès! Mola tant que em fa sentir com un super-heroi!


(al tanto tots que estic xistós avui!)

En Jett i el meu pare compartint espai i realoitzant activitats típiques de Jett i pare, ergo Nintendo i diari.


Al dinar de can Camil cada cop hi ha més presència infantil. El rei de la casa, l'Hug, és el mestre del bricolatge. El pare Camil, de totes maneres, fa bé de no treure-li l'ull de sobre des d'una prudent distància :-)


Però vaja, que si podem destacar algo d'aquest dinar és l'emocionant biathlon basket-futbol que ens vam marcar. De fotos n'hi ha un pilot, però destacaré aquesta, on l'Oscar es flexiona i estira com mai ha fet per intentar aturar la meva poderosa penetració. I veient on està la pilota (clarament fora del cercle), ben sembla que ho aconsegueix!! L'Alex i el Jett, mentrestant, es miren l'acció amb expectació.


Després de l'agradable dinar, ens vam pirar uns dies a la platgeta, on vaig redescobrir l'snorkel. No cal dir que, amb aquestes pintes, em vaig lligar a totes les guiris!! :-D


La Costa Brava és ben maca, ella, especialment si trobes algun raconet no sobreexplotat i ultraconstruït. Una tasca no gens trivial, val a dir-ho! Això és algun punt entre Tossa i Sant Feliu, segur que algú me'l sabrà dir més concretament.


Al Disaster cafe de tant en quant hi ha algun terratrèmol, i les coses que tens sobre la taula comencen a saltar i a córrer un seriós perill de trencadissa. En una d'aquestes ocasions aquesta bona senyora de la taula del costat es va trobar desgraciadament sola fent front a la cosa, resultant en aquesta impagable foto.


A Tossa hi ha una estàtua de l'Ava Gardner, que va rodar aquí la peli "Pandora" i que és tot una heroïna local. La seva esbelta i sensual presència va fer que no pogués controlar la meva luxúria i saltés a grapejar-la, tot provocant la sincera desaprovació de la Tiffany!


Vam anar d'excursió a Banyoles i al seu llac. Aquest pavelló, un dels molts al voltant del llac, podria passar perfectament, crec, per un palacete indi. De fet, en un interessant pamfleto de la diputació de Girona on hi surt la foto, ho ben diries, que ho és!


Vam fer tota la volta al llac, a pota. No va ser massa inteligent començar-la a quarts de nou, ja que ens va portar un parell d'hores, però almenys vam gaudir d'unes boniques llums crepuscolars!


De tornada a comarques barcelonines vam saltar directament al concert dels Miyahi, que bé que m'agradaria però no hi puc posar cap foto, ja que només n'hi vaig tirar una, i no té qualitat suficient. No té res a veure, però en posarem aquesta de la Tiffany i la meva senyoreta germana, gaudint del bon criteri musical dels Rastrillo Djs. Per cert, que la Tiffany (com es pot comprovar lleugerament a la foto) estava força espantada per la quantitat d'alcohol que es posa als cubates per aquí baix. Acostumada com està a alcohol-didal va pillar una torta interessant, la noia :-D


Al matí següent ens vam dirigir, amb tota la familia, al monestir budista de la Porta Novella. L'edifici en si és un palau renaixentista del segle XIX, amb addicions corresponents a la seva funció actual.


Tota la familia, excepte ma germana que amablement va tirar la foto, posant a les àrides terres de la serra del Garraf.


Aquest crancasso estava penjat a la paret d'un restaurant de Sitges, i va horroritzar al Jett una bona estona. La veritat és que de pinta amenaçadora ja en tenia ja! Si en els meus pacífics moments d'snorkeling em trobo aquest bitxo un petit sobressalt segur que em provoca!!


A la diada castellera de les Santes, a Mataró, s'hi va veure un bon nivell, especialment dels Castellers de Vilafranca, aquí acabant d'encaramar-se a un 2 de nou amb folra (crec :-p)


Aquesta espècie de pilar de 3 tampoc va estar malament, degut a la falta d'efectius de la colla castellera improvitzada a mitja tarda.


A la Tiffany li agrada molt tirar aquestes fotos amb ella en primer plà i coses al darrere, com ja haureu vist en d'altres llocs d'aquest mateix blog. En aquesta ocasió, la cosa de l'esquerra és l'Oscar i la de la dreta, la Patry :-D


Aquells dies tornàvem a estar en entorn piscínic. Tan agradable era que la Tiffany, en un dels seus moments de mesitació matinal, va començar a levitar per damunt de la piscina. Ben extranya, la cosa!


Mola sempre, jugar amb fotos i aigua i moviment i coses!


Anar de vacances amb un nen a vegades et fa perdre la paciència i abusar físicament d'ell sense pietat. Suposo que passa a totes les famílies...


Al partit de futbol amb els ubuntus es va veure un nivell bastant elevat. No vaig ser jo per cert qui el va mostrar, excepte en moments molt molt puntuals. A falta de rebre les fotos i videos tirats altres reporters (que tampoc he demanat, val a dir), podem veure aquesta instantània plena d'acció, com, amb una velocitat endiablada, jo, de fosc, intento una fulgurant finta trencant-li la cintura al Sergi. Tan fulgurant és que el Jordi, porter, està totalment infrapreparat. Potser no està preparat perquè a saber on és la pilota, però vaja... segur que la portava enganxada al peu!


I per últim però no per això menys, l'entrega del merescut premi del concurs animàlic a l'Anna. He de dir que a la foto on ens donàvem la mà i això ni ella ni jo estem massa hermosos, i estic segur que m'apoiarà en la decisió de triar aquesta, com més casual! Felicitats Anna!


El premi, per cert, és una petita girafa de peluix dins d'una tassa. Que hagués pogut ser comprada a qualsevol tenda del món, però que la bossa demostrava que és genuïnament sudafricana. D'aquesta manera també queda comprovat que no hi ha ni trampa ni cartró, i que la girafa era, efectivament, l'animal premiat en aquesta edició!

I aixòs seria tot, ara per ara. Hagués volgut publicar aixòs abans de marxar de nou, però per vàries circumstàncies no vaig poder, així que el més aviat possible tindreu notícies en forma de post del nostre viatge de tornada cap a les Noruegues, ja completat amb èxit!

Fins llavors, disfruteu-me molt, nanos, i de nou, un autèntic plaer retrovar-vos!!