Fons vermell, creu blanca i cotxe verd

Així que, després d'una despedida no massa galdosa acabant de fer tot allò que hauria hagut de fer abans, vam empaquetar tots els nostres trastos (que no eren gaires... vaja, tampoc hi haguéssin cabut) al valent pèsol i ens vam disposar a tirar-nos una setmana a la carretera, conduïnt fermament cap a la fi de les nostres vacances.

De Granollers a Hamar hi ha més o menys 3000 km, i conec més d'un i més de dos que s'ha fet el trajecte del tirón. Aquest no va pas ser el nostre cas, primer perquè seria un conyàs de cuidado, segon perquè només condueixo jo (la Tiffany no té pas carnet), i tercer perquè les nostres ànsies turístiques es veurien d'allò més frustrades veient passar quilòmetres i quilòmetres sense oportunitat d'aturar-nos.

Així que, tot i que amb presses (una setmana és clarament molt poc, per fer aquest trajecte i parar-te amb garanties de no anar de cul), ens ho vam manegar per passar uns dies a Suïssa i uns altres a Dinamarca. En comú tenen que jo mai hi havia estat, i que deuen ser els dos únics països del món els quals la seva bandera és un fons vermell amb una creu blanca. D'aquí, pels ràpids, el títol del post, continuant amb la sèrie de títols plens de joia i color!

Un viatge en cotxe sempre és especial, crec. Et dóna un rollo molt diferent que cap altre transport, i et fa estar molt més en contacte i conscient de l'entorn on et trobes en cada moment. Especialment si condueixes, suposo, però vaja... quasi sempre els he conduït jo, els viatges en cotxe que he fet, així que a mi és la sensació que sempre em queda.

El motiu per endur-nos el cotxe a Noruega, com recordareu, és que els nostres amics sudafricans es van vendre el seu, que nosaltres utilitzàvem, i ens van deixar sense vehicle motoritzat. Des d'aquell moment (que devia ser finals d'abril o així...) vam considerar que n'havíem de tenir un, per anar bé, de cotxe, ni que sigui per aprofitar les rodalies i no tan rodalies als adorables mesos d'estiu, així que ja des de llavors vam tenir clar que pujaríem el pèsol, avorrit com una ostra en un garatge de Granollers. La veritat és que vista la nostra vida sense cotxe aquí els dos últims mesos, tampoc és que sigui estrictament necessari que el tinguéssim, però de ben segur ens permetrà fer més coses de les que fèiem fins ara. I els nostres inmediats visitants segur que ho agrairan, també :-)

A part, el tema és que tampoc ens hi estarem gaire més temps aquí, ja que la nostra intenció és marxar de Noruega pel novembre, és a dir, d'aquí menys de 3 mesos (d'això n'he sigut realment conscient fa poc, i espanta una mica, perquè no hem preparat gaire res...), i llavors si que empaquetarem el cotxe de veritat i el tornarem a baixar cap a Granollers, carretera i manta i per alguna altra ruta encara no pensada del tot.

Bueno, deixant-nos de consideracions paral.leles, doncs, vam sortir de terres vallesanes el divendres 27 de juliol pel matí, amb la intenció de fer el viatge del tirón fins a Ginebra, on teòricament hi arribaríem a mitja tarda. Com és normal, la nostra intenció era marxar ben d'hora, però òbviament ens vam retrassar i no vam sortir fins les 12 o així, amb lo que l'ambició de mitja tarda es tornava un pèl dubtosa.

La putada de viure a Barcelona és que, si bé estàs bastant a prop de la resta d'Europa, sempre t'has de fer tota França per anar a qualsevol lloc. Tampoc és que tingui gaire res més en contra dels francesos que la resta de gent normal (em pregunto perquè a tot el món odien els francesos...), però França és grossa i llarga i està plena de peatges. Aquests 700 quilòmetres fins la frontera suïssa no van deparar cap anècdota massa especial, a part de caravanes inhumanes al voltant de Lyon que ens van retrassar encara més. El paisatge canviant francès en tot aquest trajecte la veritat és que no és gens despreciable, per cert, des de les planes ardents del sud, passant per la pintoresca vall de l'Ardèche, i finalment arribant a la creixent intimidació que provoquen els Alps, ja acostant-nos de la frontera suïssa.

He de dir que mai havia estat realment als alps. El més a prop, al llac de Como, considerat un llac alpí al nord d'Itàlia. Però vaja, que a mi no em va fer pinta de ser 100% alpí, allò.

La carretera que sorteja les valls i muntanyes abans d'arribar a Suïssa és sincerament espectacular, amb alguns viaductes impressionants, desnivells considerables i vistes sobre poblets d'allò més pintorescs.

Finalment, allà a les 9 (mitja tarda i pico) vam arribar a la frontera suïssa, on tan bon punt entrar les autoritats ens van coaccionar per adquirir la llicència per conduïr per les autopistes (una enganxina, vàlida per un any, i valorada en uns 25 euros). Jo, com que sóc un rata, li vaig dir a la noia que no la volíem pas, que ja conduiríem per carreteres normals (a Hongria, de fet, utilitzen aquest mateix sistema, i no la vam pas adquirir mai, la llicència, quan vam anar-hi. El que passa és que Hongria és una mica més pla, que Suïssa, certament :-D). La resposta de la noia va ser "pues si vols anar per carreteres, torna a França i entra per no sé quina altra sortida". El principi de la frase "torna a França" em va resultar molt imposant i al final vam adquirir el cony de llicència, per utilitzar-la tres dies. Ara, he de dir que ben bé que ens va anar, tenir-la, ja que els cops que vam anar per carretera la cosa era lenta de cuidado!

Ginebra està a pocs quilòmetres de la frontera, i el primer que vam fer va ser dirigir-nos directament al càmping que teníem prèviament mirat (que no reservat). Ens va costar relativament poc trobar-lo, bàsicament perquè estava al costat del llac, i això et dóna una referència més que bona a l'hora de trobar les coses. Un cop allà, ja quasi fosc, em vaig dirigir cap a la recepció amb totes les meves bones intencions, per trobar-me-la tancada, i amb un telèfon de guàrdia que no contestava ni déu. Una bona estona que vam estar allà com esperant que passés alguna cosa i no va passar res, així que, com que la barrera, de fet, estava oberta, vam decidir entrar i buscar un lloc per plantar-nos, i ja pagaríem el dia següent. I això vam fer, vam entrar el cotxe i tal, vam descarregar el que havíem de, vam trobar un lloc relativament correcte, amb vistes al llac i això, i ens vam plantar allà meteix. Quan em vaig disposar a retirar el cotxe i aparcar-lo a fora (estava força plè, el càmping), em vaig trobar la barrera abaixada. Com que sóc un tio de recursos, i la cosa anava a motor totalment manual, vaig fer una petita intentona per obrir-la, i mentre ho feia em va aparèixer una dona esparverada, cubata en mà, tot cridant que què feia. Bé... volia aparcar a fora perquè a dins està plè... no veus que està tancat? aparca el cotxe a on puguis de dins... abans he vingut i he trucat al telèfon aquell però ningú ha contestat... clar perquè està tancat i plè... hummm....

Al final vaig aparcar el cotxe a la parcel.la d'una amable parella anglesa i ens vam disposar a anar a sopar, al mateix càmping, ja que no podíem treure el cotxe d'allà, amb lo que la nostra inicial intenció de donar un vol nocturn per Ginebra es va veure frustrada. El restaurant del càmping també estava quasi tancat, i només en vam poder aconseguir unes patates i unes birres. Ja és algo!

Al cap de poc, doncs, ja estàvem dins la tenda, disposats a dormir i a aixecar-nos d'hora. Però ai! Serà que m'he tornat princesa o algo, amb l'edat (feia un parell d'anys que no utilitzava la tenda), o que estàvem massa a la vora del llac, o que anàvem poc preparats... però el fet és que el terra estava duríssim, feia una rasca del copón, i la nit en si va ser una mica miserable...

Desitjant que es fes de dia i aixecar-nos (almenys jo) va passar la cosa. Així que ben d'hora ja estàvem de peu, amb els trastos empaquetats. I mira, la barrera estava oberta i vam passar i marxar tan alegrament. Així que els senyors del càmping de Ginebra ens van convidar a passar la nit. Moltes gràcies! :-D

I la ciutat de Ginebra va ser el meu primer contacte amb l'expectada terra suïssa. Diuen que a Ginebra, seu de centenars d'organitzacions internacionals, hi viuen un 50% d'estrangers. Això si, com que la major part dels estrangers són de la mateixa raça que els autòctons, tampoc és que es notés massa. La ciutat en si és força atractiva, no espectacular, però si molt agradable, i es nota que és un centre bastant ocupat.

També diuen que Ginebra ostenta 3 records Guinness. Vaja, ho diuen i és cert, suposo. El primer, el banc més llarg del món, d'uns 150 metres, i que no deixa de ser un banc adosat a una valla, i que m'imagino que seria senzill de batre per qualsevol que s'ho proposés. El segon és el rellotge de flors més gran del món (!!), una de les atraccions més fotografiades, i que no deixa de ser un parterre-rellotge adornat amb un pilot de flors. Té una mica de gràcia. I el tercer i més espectacular i interessant, a la vegada que segurament lo més conegut de Ginebra, és la font anomenada Jet d'Eau, el gèiser artificial que domina tot el paisatge i que segur que tots heu vist, hagueu estat a Ginebra o no, que és la font més alta del món. I certament ho és força, d'alta, i malgrat que em pensava que anava a ser una xorrada, té el seu atractiu. Pots passar-hi just per sota i esquitxa ben generosament. De fet, aquests ginebrins s'ho van currar força, ja que amb la intenció de crear algun "edifici" significatiu per la ciutat, se'ls va acudir que fer una font seria més barat de construir i mantenir, i a la llarga és tan coneguda i representativa, com podria ser un edifici.

Com a extra anècdota, a Ginebra, i a quasi totes les ciutats suïsses, de fet, hi solen haver taulers d'escacs a mida humana, on la gent hi passa l'estona jugant-hi. La Tiffany em va comentar que a d'altres llocs també n'hi ha, però jo no recordo haver-ne vist mai. Dic això perquè el Jett i jo ens vam posar a fer una partida, i el tio és sorprenentment hàbil. Desconeixent això, li vaig donar una mica de peixet al principi, i sense temps per reaccionar em va donar un sopapo important, havent de firmar unes taules al final i gràcies. Uns dies més tard, però, el vaig reptar de nou i vaig conseguir destreure'm amb una inapelable victòria! (el que fa l'orgull eh, que hagi de dir tot cofoi que li vaig guanyar als escacs a un nano de 8 anys... :-D)

Com que només teníem 3 dies complets, a Suïssa, a Ginebra no li va tocar més d'un matí. La següent parada, tot recorrent tota la vessant nord del llac Leman (o llac de Ginebra), va ser Montreux, coneguda pel seu festival de jazz i pel mil vegades fotografiat Chateau de Chillon. Com que no teníem gaire temps, bàsicament el que vam fer va ser baixar i fotografiar-lo, el castell, no sense fer unes caminates amunt i avall de la vora del llac. A les fotos que havia vist prèviament, però, el castell en qüestió sembla que estigui en un enclavament força idíl.lic, i a l'hora de la veritat, si bé indubtablement l'entorn de llac i pics alpins és fantàstic, està envoltat per carretera, via de tren, el viaducte d'una autopista a no molts metres cap a dalt, caos circulatori i turistes a punta pala. El castell en si, de totes maneres, és preciós, harmoniós, i molt fotogènic, com veureu inevitablement a les fotos més avall.

Al marxar de Montreux, la nostra intenció era passar la tarda a Berna i acabar acampant les dues següents nits a Grindelwald, al bell mig dels alps. Per no trobar-nos amb sorpreses, vam trucar al càmping que teníem pensat (que no reservat) i vam comprovar que estava plè. Com que de totes maneres anàvem un pèl de cul, al final vam decidir que la nit la podríem passar a la mateixa Berna, i així va ser.

I com és típic en aquests casos, al càmping que vam anar a parar, l'únic no preparat prèviament, va ser el millor de totes les vacances, amb un servei excel.lent i situat privilegiadament al costat d'un riu de corrent ràpida i intensa, l'Aare, que meandra profusament per crear la particular situació en la que es troba Berna.

La caminata, resseguint el riu, des del càmping fins al centre de Berna, d'uns pocs quilòmetres, és realment encisadora, i la ciutat en si, tot i no ser especialment publicitada, és molt i molt maca, i d'aparença molt més suïssa que Ginebra o Montreux. Però és que Berna ja es troba a la zona germànica de Suïssa, la més típica i exportada probablement, mentre que les anteriors són a la francesa. Com sabreu, hi ha tres zones lingüístiques d'influència a Suïssa, marcades pels seus veïns més propers, l'alemanya, la més gran, la francesa i la italiana. No sé què passarà amb les altres, però pel que fa a l'alemanya, es veu que l'alemany suís sona força diferent que l'alemany alemany. Normal, per altra banda.

Bé, parlàvem de Berna. A destacar l'harmònica arquitectura de tot el centre de la ciutat, llargament anunciada a tot arreu com a patrimoni mundial de la UNESCO, amb les seves característiques cases de mitja teulada, que la fa molt agradable, així com tot d'estàtues repartides per la zona, representant diferents elements propis de contes i llegendes, des d'una espècie d'ós amb botes fins a un ogre menjant-se nens sencers i vius.

No m'extranya que se'ls mengi, per cert, que els nens són uns autèntics torrecollons xD Dic això perquè quan estàvem per aquí vam tenir una petita crisi infantil, al nucli familiar... però vaja, que va passar ràpid. :-D

Algo particular de les estàtues aquestes, així com de moltes altres de tot Suïssa, és que estaven pintades de colorins, cosa que, òbvia i redundantment, li dóna un colorido especial a la cosa.

L'animal propi d'aquesta ciutat, com té tota la pinta (sospito que Bern en alemany vol dir ós, com bjorn ho vol dir en noruec), és l'ós. I per això tenen un tancat al mig de la ciutat amb uns quants óssos passant l'estona. Quan nosaltres vam passar per allà els óssos ja no hi eren, que era tard, però vaja... una mica macarrònica em sembla la tradició...

Aquella nit la vam dormir molt millor que l'anterior, primer perquè devíem estar petats i segon perquè estàvem molt més arrassarats i salvaguardats d'aires lacustres i tal, així que ens vam aixecar amb les energies ben renovades. Tant ens va agradar el càmping i l'entorn, per cert, que vam decidir passar-hi una segona nit, ja que la zona dels alps on anàvem a passar el dia no estava massa lluny de Berna, així que ens podíem permetre el viatge de tornada.

La zona en qüestió és Grindelwald, coneguda estació i base d'operacions alpina, al peu de l'Eiger i d'altres dues muntanyes bessones, el Mönch i la Jungfrau. Per arribar fins allà vam haver de passar per Interlaken, abarrotat de turistes fora de mida. Diuen per cert que Suïssa va ser la primera destinació turística del món, i Interlaken n'era indubtablement el centre neuràlgic. No sé qui ho diu, i no sé si és veritat. El que si que em crec més és que va ser el primer lloc on la gent va anar a esquiar-hi per plaer. És a dir, evidentment, a molts llocs del món, la gent ha esquiat per necessitat durant segles (pregunta'ls-hi als noruecs, això), però algú va decidir algun dia anar a Suïssa a esquiar per passar-s'ho bé.

Ja té sentit, ja.

Suposo que aquesta zona de Grindelwald, envoltada de muntanyes i glaceres, deu ser relativament apropiada, per esquiar (de fons, sobretot), en èpoques hivernals, però aquests dies estava verda i florida i magnífica. Carretera empinada amb curves per arribar-hi, paisatge inigualable i vertiginós, i tot de casetes de fusta amb flors a la finestra, totes tallades del mateix patró, i típicament de postal, van fer que l'entrada a la cosa fos com a mínim prometedora.

La nostra intenció en aquesta àrea no era altra que passar el dia de caminata senderista, cosa per la qual està perfectament preparada. Un cop vam decidir la ruta que s'ajustés millor a les necessitats de tots tres, vam pujar a un telefèric que ens va portar al bell mig del Mönch, una de les tres muntanyes bessones, des d'on, entre vistes tremendes i un bosc alpí ben de veritat, vam començar el nostre lleuger descens cap a la vall.

La caminada va durar les seves 3 o 4 hores d'èxtasi alpí, que en Jett va aguantar més que bé, per la nostra alegria, i va tenir el seu punt àlgid en l'ascens a l'Ober Gletscher. Hi ha dues glaceres just damunt de Grindelwald, sàviament anomenades Glacera Alta i Glacera Baixa. Nosaltres vam triar anar a l'alta, a la qual s'arriba després de pujar 890 esgraons (no els vaig contar, no, és que ho diuen) d'una escala bastant empinada, de nyigui-nyogui, i d'aspecte aventurer, suportada en la roca. L'experiència de pujar va ser divertida, però un cop a dalt, la decepció es va apoderar de nosaltres al comprovar que la glacera s'havia reduït un pilot, i que amb prou feines en podíem apreciar una punta, allà a lo lejos, si estiràvem una mica el cap. Tot i així, vam gaudir d'una birrota local no gaire sobrepreuada a la terrassa d'allà dalt, amb unes vistes q'echan patrás i amb tot de fotos de la glacera en anys anteriors, on el camí que estàvem trepitjant en aquells moments estava foradat en el gel. Pues vaja amb el canvi climàtic!

Més frustrant va ser encara veure com la Glacera Baixa, al quinto pinto a l'altra banda de la vall, lluïa orgullosa i frondosa! Però bueno, va valer la pena, de totes maneres, tota la caminata, sens dubte!

Edito... i més i més frustrant va ser rebre les fotos del Toni i la seva visita a l'espectacular Perito Moreno a l'Argentina! :-D

I entre pitos i flautes es va fer vespre i hora de sopar, que vam decidir fer-lo a Thun, a mig camí entre Interlaken i Berna, on recordeu aniríem a dormir de nou. I no pensava jo en cap moment parar-nos a Thun, però ostres, quina fantàstica petita ciutat! Potser m'atreviré inclús a dir que és la ciutat que més m'ha agradat, de Suïssa (que ja és dir, perquè m'ha agradat molt, tot plegat!). Amb un castell de conte de fades, un ambient centreeuropeu inexplotat, un riu blau blavós amb uns dics i ponts i ràpids medievals, un llac encara més blau (el llac Thun), i els pics alpins al fons, me'n vaig enamorar totalment a primera vista. Que no en sentim a parlar, d'aquest Thun!

Com a curiositat, hi ha un carrer amb dos nivells, un pels cotxes i un pels peatons, que aprofita per tenir dos nivells de botigues, també, totes elles petites botigues especialitzades. A alguns us sonarà el nom de Thun perquè no fa gaire, potser 3 o 4 anys, el FC Thun, totalment desconegut, va fer un paper més que digne a la Champions League. Pues tot això que tenim! :-D

Per cert, que com a circumstància del destí, quan estàvem a Thun va ser l'únic moment en tot el viatge que em vaig quedar sense bateries a la càmera, amb lo que no vaig poder fer-li les fotos pertinents. Una fantàstica excusa per tornar-hi un dia o altre! Sincerament, crec que per atractiu, tamany, atmòsfera i situació, aquest Thun s'enduu la palma! Bisca!

Just a la que vam agafar el cotxe de tornada es va posar a ploure a bots i barrals (però a saco), tot el trajecte fins a Berna, i a l'arribar al càmping la tempesta era descomunal. Per sufragi universal i cobardia de la familia al córrer fins la tenda vam acabar dormint al cotxe, on vam estar més que còmodes (i calentets!) :-D

Ara això si, al dia següent, ja amb cels clars, la tenda estava en condicions més que acceptables, només amb una petita gotera insignificant :-D

El plan d'aquell dia, últim ja a Suïssa, era visitar Lucerna -que em donava molt bones vibracions- i passar el vespre/nit a Zürich, on hauríem de trobar a la Sarah, que ens acompanyaria la resta del nostre trajecte.

Fa un any pràcticament, quan estava preparant-me per venir a Noruega, la meva intenció era fer-ho en cotxe, i seguint més o menys el trajecte que vam fer ara. Doncs bé, durant aquells dies de planificació, Lucerna (o Luzern) era el lloc que més m'atreia de tota la ruta, així que tenia un especial interès per veure si compliria les expectacions o no.

I la veritat és que si que les acompleix si! Una espècie de Thun, però més gros i plè de turistes, amb dos ponts medievals senzillament fantàstics, un centre de lo més apanyat, i unes muralles des de les quals la vista, amb el seu llac corresponent al fons (el llac de Luzern), no té desperdici. Vaia vaia amb la Suïssa aquesta!

I ja l'última parada de la ruta Suïssa anava a ser a la capital de les finances, Zürich, on diuen que sota els carrers hi ha bunkers i bunkers plens d'or, cosmopolita com ella sola i plena d'economistes per aquí i per allà. Tot això deu fer que no sigui una gran destinació turística, i per això només té un càmping, en un bonic emplaçament, just al costat del llac Zürich (ja veieu que els noms dels llacs se'ls curren que no vegis), però de preus i tracte totalment abusius. Com a mostra, per una dutxa de 3 minuts els paios cobraven 2,5 euros. Que no està malament! Ni que faltés gaire aigua, a Suïssa!

Després d'instal.lar-nos vam anar a trobar a la Sarah i al seu germà Rich, que viu a Zürich des de fa uns anys (és economista, es clar), i que és el motiu pel qual ella estava allà. Ens havien dit que no agaféssim el cotxe per anar al centre, que seria un caos i que no es podria aparcar i bla bla bla. Nosaltres, com que som uns tios amb iniciativa, doncs el vam agafar igual, i la nostra sorpresa va ser majúscula quan vam comprovar que a la ciutat no hi havia ni déu. Ni cotxes circulant, ni cotxes aparcats. Vam haver de preguntar un parell de cops a vianants a veure si passava algo, si podíem aparcar aquí, o allà, o més enllà, i si si, cap problema. Així que, sorpresos, vam aparcar just al costat de la catedral, al bell mig de la ciutat. Però ai l'as! S'havia de pagar, l'aparcament, i nosaltres, malauradament, no teníem francs suïssos en monedes en aquell moment! Li vam preguntar a un home de per allà si tenia canvi, i el tio va dir que no, però ens va pagar directament el pàrking! Ja veus! Com mola, aquesta hospitalitat suïssa! Moltes gràcies, senyor!

Al cap de ben poc vam veure baixar d'un dels múltiples tranvies als germans Sanajko (que així es diuen), que ens van portar a fer una petita volta per la ciutat, acabant, com no, fent unes birres acompanyades d'un ben suïs kebab.

Zürich no té potser l'interés visitant que ténen d'altres ciutats suïsses, però tot i així està força bé, especialment el contrast de la il.luminació dels edificis amb la llum blava del capvespre... humm... potser no m'explico massa bé, però ja sé el que em vull dir, ja :-)

Com que al dia següent ens esperava un trajecte sobrehumanament llarg, i en Rich (un nano molt maco, val a dir-ho) havia de treballar, vam anar cap als nostres aposentos relativament d'hora amb la intenció de descansar com ens mereixíem, no sense abans quedar-nos embadalits una estona amb les llumetes de la ciutat que es veien des de la mateixa tenda, ja us dic que en una situació envejable!

I la veritat és que no vam dormir massa bé, no. Tot lo bonica que tenia la situació en quant a vistes al llac i tal, ho tenia també en quant a vents gèlids i terra dur com ell sol. No hi ha mal que per bé no vingui, diuen, i això ens va permetre estar ben feliços d'aixecar-nos d'hora per començar la llarga conduïda que ens esperava.

Tot i així, vam quedar amb la Sarah cap allà a les 10, al centre de Zürich, donada la poca densitat de cotxes, però ella es va confondre d'estació i perdre algun tranvia, així que vam marxar de tard igualment :-) Això si, amb ànims pels núvols!

I deixàvem enrere Suïssa, un país magnífic i que em va encantar, en aquesta primera i atropellada visita, que dedueixo que no serà la última. En una situació i entorn privilegiats, els suïssos l'han sabut explotar i aprofitar perfectament, traient benefici econòmic i social de tot sense que es noti massa. A part, tothom deia que Suïssa és un dels paisos més cars del món... humm.. venint de Noruega... no em facis riure! :-D

1200 quilòmetres en un dia és, diria que de llarg, el màxim que mai he conduït d'una tongada. Per sort, anaven a transcórrer en les envejables carreteres alemanyes, ràpides i perfectament mantingudes. Ambiciós de mi, abans del viatge m'havia plantejat alguna aturada, com per exemple al poble de Rothenburg Ob Der Tauber, que pel que sembla és una maravella, i és entre d'altres coses conegut per ser on vivia el paio aquell que es va menjar a un altre, després de trobar-lo voluntari per ser menjat a internet. (edito això: no va ser aquí, sino a un altre Rothenburg, però deixo la referència pels qui no conegueu la xocant història).

Però a la vista de les circumstàncies i la llargada, es va revelar impossible, i només ens vam anar parant a àrees d'autopista, i gràcies. En una d'elles, vaig aparcar el cotxe, mentre les noies i en Jett ja estaven a dins, i quan em vaig girar després de tancar la porta, hi havia un paio de paisà tot ensenyant-me una placa, "Polizei". El nano estava tot entestat que, o bé anava posadíssim, o tenia el cotxe ple d'alguna substància incriminadora, perquè va necessitar una bona estona de mirar-me a mi, a les bosses, a les noies i al Jett que ja estaven al voltant del cotxe, i a tots els curiosos que s'aglomeren en aquestes ocasions, a convèncer-se que, pobre de mi, era més innocent que la Heidi i en Pedro sols a la muntanya.

I això que vaig utilitzar la meva tàctica millor-somriure en el tractament amb les autoritats, però el tio que ni con ésas. Aquests alemanys...!

Poques anècdotes més... de les 11h a les 00h a la carretera, travessant Alemanya de baix a dalt, superats tot sovint per molt veloços bòlids (recordem que no hi ha límit de velocitat, a les gratuïtes i magnífiques autopistes d'aquest pais), anant nosaltres mateixos força ràpid, amb un paisatge sorprenentment poc canviant en tot el trajecte, travessant sol i pluja i vent, alguna esporàdica cervesa molt i molt barata, i trobant-nos pel camí, a diferents alçades, a un considerable número de cotxes metallers, ataviats amb tot tipus de complements i banderes, dirigint-se a l'inminent Wacken Open Air, el festival del gènere més gran del món, que va resultar que es celebrava a partir del dia següent al nord d'Alemanya.

A tot això, el pèsol, amb els seus 10 anys i pràcticament 150.000 quilòmetres, va respondre com un campió, tant en fiabilitat com en comfort, i us he de dir a tots que n'estic molt orgullós, d'ell! Quin paio!

L'horitzó de l'etapa estava a Billund, ja un centenar de quilòmetres dins de Dinamarca, i que és on es troba el fascinant parc temàtic de Legoland, on al Jett, com a devot fan de Lego, havia insistit en anar, pel que sembla, des de feia uns anys. Aquesta vegada si que teníem reservat un hotel (vam considerar, probablement encertadament, que estaríem petats després del trajecte, i que una nit d'hotel tampoc ens arruinaria). Com que sóc un tio avispat, el vam reservar a uns pocs quilòmetres de Billund i Legoland, i no allà mateix, tot i que n'està plè, amb lo que vam estalviar les nostres boniques vintenes d'euros. La casa estava molt bé, amb pinta de danesa clàssica (parlo com si sabés com és una casa danesa clàssica...), però a l'habitació ens vam trobar tota una sorpresa... terra enmoquetat, quatre llits encabits com es podia i... una dutxa! Just al mig de l'habitació, afegida cutrement allà. Mai ho havia vist, i resulta bastant curiós...

La dormida va ser llarga i reparadora, però la dutxa ens va donar una nova sorpresa, de bon matí, al comprovar que només funcionava l'aigua calenta (bullint), siguent un autèntic infern (literal) el tema dutxar-se. Després de la queixa i la insistència de la senyora propietària a que signés el llibre de visites, al ser el primer espanyol que s'allotjava a l'hotel, ens vam entaforar de nou al cotxe i ens vam disposar, allà a les 10 del matí, a fer els 5 km que ens separaven del nostre destí del dia.

I si pensàvem que la cosa seria bufar i fer ampolles, pues ni de conya, perquè la caravana que hi havia a la carretera d'un carril que portava fins a Legoland (i fins a l'aeroport de Billund, que està just al costat del parc, i que va ser construït específicament per aquest -perquè us feu una idea de les dimensions de la cosa- ). I si la carretera estava plena, no us vulgueu imaginar l'entrada del parc i el parc en si. Això si que són cues i aglomeracions!

Farem una mica d'història d'aquella d'abuelo cebolleta que m'agrada fer a vegades: un fuster de Billund va inventar les petites peces de Lego, originalment de fusta, l'any 1924, i el nom prové de "Leg godt", que en danès vol dir "juga bé". La companyia va crèixer relativament ràpidament, sobretot a partir de passar-se al plàstic, i l'any 1968 van obrir aquest parc de Legoland - Billund, el primer i més gran d'una sèrie de 4 repartits pel món, amb la idea de, més que altra cosa, ser una exposició de muntatges Lego a gran escala. Des de llavors, Lego s'ha convertit en joguina de referència per nens i adults, amb centenars de sèries diferents i infinits clubs de fans.

Avui en dia, l'hereu de la família és, segons la revista Forbes, que d'això teòricament en sap força, l'home més ric de Dinamarca, així que el negoci funciona bastant bé.

El parc en si segueix sent majoritàriament una exposició de multitud de muntatges en Lego increïbles, des d'una curradíssima ciutat d'Amsterdam en absolut moviment fins a moltes referències escandinaves i americanes i d'altres miniatures de grans construccions arreu del món, entremig d'un bon número d'atraccions orientades als més petits -ergo, no massa adrenal.líniques-, i amb un temps d'espera considerable cadascuna d'elles. Tot plegat salpimentat amb unes dosis de comercialisme impressionants, on et feien pagar una pasta per absolutament tot, que no m'extranya que el paio de Lego sigui tan ric.

En Jett s'ho va passar pipa, realment, i a nosaltres ens va fer força gràcia, anar-hi. Sens dubte és un lloc interessant, sobretot si de petit -o de més gran- t'has barallat amb aquestes peces lo suficient per apreciar el curro brutal que hi ha darrere la construcció de tot el tinglado. I lo que devia disfrutar qui ho va fer!

Ens vam tirar allà tot el dia, un pèl agobiant per la quantitat de gent que hi havia, i al sortir ens vam dirigir directament a la següent etapa del nostre viatge, que no era altre que Åhrus, ciutat universitària i pulmó cultural situada al bell mig de Dinamarca, a uns ínfims 100 km de Billund.

Com que el dia va ser llarg, i el viatge no va estar especialment ple de sortides nocturnes (degudes òbviament al nostre atatxament infantil), ens vam dirigir directament al nostre càmping, en extranya situació a uns quants quilòmetres de la ciutat, prop de l'autopista, i a l'ombra d'una fàbrica bastant imponent amb una xemeneia molt alta. Feia patxoca, la cosa, però no el podríem classificar especialment com a idíl.lic. Només destacar, durant la nit, la baralla a crit pelat de dues noies adolescents en una tenda veïna, que ens van despertar a tots violentament quan per fi havíem aconseguit sobar-nos una mica en mig de la lluita per un tros de manta.

N'havia sentit també forces elogis, cap a la ciutat d'Åhrus, i potser per això no em va semblar tanta cosa, a mi. O potser també perquè veníem de la magnífica suïssa, i la comparació la desfavoria una mica, però el cas és que, a part de tot de bars arrenglerats al costat d'un canal, i d'una inmensa catedral bastant guapa, en una plaça igualment atractiva, però per necessitats pràctiques (que d'això els danesos en saben força, també), reconvertida en un aparcament.

Així que només en destacarem la pastisseria (deliciosa, la pastisseria danesa, qui ho havia de dir!), i el retorn a la moda escandinava, que omplia els carrers i que ja trobava a faltar, i que pel meu gust és lamentable :-D

Però gaire res més ens va mantenir en aquesta ciutat, que suposo que faltaria veure-la de nit per disfrutar-la en el seu esplendor, així que ràpidament vam marxar cap a la que hauria de ser última aturada del nostre viatge: Skagen, a la punta de dalt de tot de Dinamarca!

Dinamarca és un pais bastant petit, i d'Åhrus, al mig-mig, fins a Skagen, al super-nord, no hi ha més de 200 km. Vam arribar entre amenaces de tempesta (la veritat és que el temps, en tot el viatge, es va comportar mínimament però no va ser mai per tirar cohets), i la promesa de la llum tan especial que es veu que hi ha en aquesta zona es va veure una mica diluïda. Tot i així, després d'instal.lar-nos al càmping de rigor, últim ja de la nostra estada, el temps va millorar una mica, si bé va deixar els cels foscos i desafiants.

El càmping estava a Grenen, just a sobre d'Skagen, i a pocs centenars de metres del que és realment la punta de dalt de tot, anomenada així, Grenen. Tota aquesta zona és força curiosa, plena de dunes, i d'aspecte desèrtic i desolat. A la punta en si, una platja allargada amb mar per tot arreu, és on els mars d'Skagerrak, que banya la costa nord de Dinamarca, i el Kattegat, que banya la est i fins a Copenhagen, es troben. I ho pots veure perfectament, que és just aquí, ja que els dos ténen corrents oposades, i xoquen l'un amb l'altre.

Aquest any, quan estàvem a Sudàfrica, ja havíem estat teòricament al lloc de trobada de dos mars, en aquest cas els molt més imponents oceans Índic i Atlàntic, al cap de Bona Esperança. Ara, allà no podies pas veure res, i et creies lo dels mars perquè t'ho deien. Aquí els mars eren molt més d'estar per casa, i ho pots apreciar realment. Però més que la trobada en si, que està bé (però està ple de penya, posant un peu a cada mar), el que mola és la zona i el seu paisatge espectacular, com veureu a les fotos. I la llum! La llum és especial, d'una forma o altra, és cert!

I per si fos poc, tota la zona està plena de vells búnkers alemanys de la segona guerra mundial, que formaven part de la gran barrera atlàntica que els paios es van muntar per prevenir-se d'invasions britàniques per mar. No n'hi ha cap exactament a la punta (cosa que s'agraeix) però si a les platges del voltant. I la veritat és que són una visió ben interessant, freds, sòlids i tenebrosos.

Una zona ben atractiva, aquesta de Grenen!

Finalment va tocar la visita al poble d'Skagen, de reputació bohèmia i atraient d'artistes, per la seva llum especial. El que el caracteritza són les cases majoritàriament pintades de groc, però vaja, que del poble n'esperava també una mica més que això. Però ja us dic que venint de Suïssa... de totes maneres, les rodalies són fantàstiques i tot plegat fa per un més que apanyat cap de setmana!

Ja poca cosa més queda... una mica de torta tot escoltant el mar (el mar... la de quilòmetres que hem hagut de fer, per tornar a trobar-lo!), per celebrar l'èxit, una vegada més, del nostre viatge. Coses d'aquelles que passen, com no, aquella nit va ser la que vam dormir millor, a la tenda, tot i que els nostres veïns més inmediats van passar la major part en un èxtasi sexual força sorollós. I que en són, d'insilenciosos, aquests danesos!!

Al dia següent al matí, ben d'hora, ens vam dirigir cap a Fredrikshavn, només a 40 quilòmetres d'Skagen, des d'on sortiria el ferry que ens anava a transportar a nosaltres i al nostre valent pèsol fins a Oslo. Aquest viatge (l'Oslo -> Dinamarca + Dinamarca -> Oslo) és conegut pels noruecs com "el vaixell danès" (danske båt), i és tota una activitat típicament noruega, que normalment funciona així: els noruecs pugen a Oslo al vespre, passen la nit al ferry bebent fins les celles, baixen a Dinamarca pel matí durant un parell d'hores, i tornen a pujar a dormir la mona i comprar malaltíssament al Duty Free (on els preus, si bé lluny de ser regalats, són força més barats que a Noruega). Cada una de les mànegues són 8 hores, així que hi ha temps per una mica de tot. Amb això no vull dir, òbviament, que aquest vaixell només s'utilitzi per això, i que no hi hagi multitud de persones que hi pugin per altres coses, com per exemple, com uns servidors, per anar de Dinamarca a Noruega.

Però com que els festius estaven sobant-la, el viatge va ser molt plàcid, amb un gran i poderós sol, sense passar fred a coberta -veure el ferry a les Lofoten-, amb un lleuger balanceig puntual, que em va fer pensar que la cosa aniria a majors. El vaixell en si, de 10 pisos, té també la seva tela, ple de discoteques i cinemes i botigues i restaurants i casino i tot el que faci falta per que et gastis la pasta sense cap reticència ni control.

La part més atractiva del viatge en si, naturalment, és el final, on l'inmens vaixell ha de sortejar les petites illes i estrets de l'Oslofjord, la llarga badia al final de la qual es troba la ciutat d'Oslo, a on vam arribar, sans i estalvis, cap a les 6 de la tarda, tot baixant victoriosos del vaixell a lloms del nostre infatigable pèsol, que, ple d'emoció, i després de 3072 quilòmetres exactament, ens va portar per les conegudes (i leeentes) carreteres noruegues durant aquest ultimíssim tram, fins a la nostra bonica llar a lleres del Mjøsa.

I aixòs és tot! Ha sortit llarga, la cosa! Però és que han sigut moltes experiències i inputs empaquetats en un curt periode de temps. Així que la cosa s'ho valia! Tot i així, diria que aquest és el segon post més llarg que he escrit aquí, encara molt lluny, evidentment, del monstruós "Sudàfrica V" :-D

Ara tornem a una relativa normalitat, tornant a currar inmediatament, però amb la Sarah per aquí tot el mes, en Manils i la Montse a punt a punt de desembarcar, i l'Oscar i la Patry preparats per agafar-lis el relleu. Però de tot això, oh amic lector, ja en parlarem en propers posts!!

Ale pues, com es mereix un post tan llarg com aquest, unes quantes fotos!

Anirem directament fins a Ginebra, on en Jett i jo som remullats just a sota del Jet d'Eau famós.


A Ginebra mateix vam descobrir-hi aquests múltiples taulers d'escacs per gos i disfrut del personal. Mentre juguem una interessant i disputada partida, un senyor expert ens mira tot donant consells. No és gens infreqüent trobar-te partides d'aquestes al mig del carrer, amb un corro d'aminadors al voltant dient-hi la seva.


El fotgènic i mil vegades fotografiat Chateau de Chillon. Suposo que aquesta foto, exactament des d'aquesta posició, la podeu trobar a centenars de pàgines, però ho és un rato, de fotogènic, el tio!


La següent parada, ràpidament, va ser Berna, on ens vam quedar un parell de dies en un càmping sincerament amable, situat just al costat del riu Aare, que aquí veiem.


I com que sóc així, i tot i que mola molt, no en poso cap, de foto de Berna. Hi haureu d'anar, cosa totalment recomanable, per altra banda!

La nostra excursió pels alps va ser d'allò més escènica i encisadora. Comencem per aquesta foto típicament alpina, amb una caseta plàcida i serena, i una imposant vall resguardant-la.


Tan alpina era la cosa que, tot pastant per allà, et trobaves aquest grup de bambis d'allò més bucòlics, amb el mític Eiger al fons! Oh Heidi, on ets!


Però no tot eren flors i violes, que també vam haver de suar la cansalada! Aquí pujant les exigents i empinadíssimes escales cap a la glacera. Tots notareu que la cara d'en Jett no té cap mena de pèrdua!


I he aquí la glacera, un gran pou de frustració. La muntanya en si mola, però fins fa poc estava plena de gel fins i tot des d'on està tirada la foto. Ara només podem entreveure una petita punta de la llengua al final, entre les roques. Pues ja veus.


Està clar que, després de dies de companyia infantil, pues perds els nervis, i llavors passa el que passa...


Dissortadament per tots vosaltres, no tinc cap foto de la sorprenent i magnífica ciutat de Thun. Ens haurem de conformar amb aquesta vista panoràmica de la no gens desmereixedora Luzern. En aquesta ciutat hi ha una bona colla d'atractius arquitectònics, que us deixaré que descobriu per vosaltres mateixos.


A Zürich, el nostre càmping tenia unes vistes tremendes, tot just obríem la porta de la tenda i podiem gaudir del llac de Zürich en tot el seu esplendor, amb panoràmica de la ciutat incloïda just al final de la foto.


Ara, tot té un preu en aquesta vida, i en aquest cas van ser els símptomes de pre-congelació que vam estar obligats a patir dins la tenda estiuenca. Aquí en Jett, pràcticament moribund, i sense sang a la cara ni res, mantenint-se en vida com pot.


Està clar, pels que s'hagin espantat (hi ha de tot en aquesta vida), que si que feia fred, però que la foto anterior té aquesta tonalitat perquè les teles de la tenda són blaves! A veure si ens saltaran a sobre organitzacions de defensa infantil! I a la foto aquella d'abans, si que l'atonyina de valent, la Tiffany, però en sèrio que s'ho mereixia! (:-P)

Ja deixant enrere els múltiples encants de la petita suïssa, ens trobem amb un inesperat contratemps en forma de policia secreta. La màxima documentació gràfica que vam poder aconseguir, per no posar el jeto del poli, que fijo que està penat i encara em ficaria en merders si pel que fos mai anés a parar aquí, és aquesta instantània amb el Mercedes policial bloquejant la nostra sortida, i jo obrint el maleter, sol.lícit, perquè el senyor policia escorcollés el que vulgués.


La nostra següent parada va ser Legoland, i clarament no vam ser els únics que vam tenir aquesta idea...


Però Legoland en general mola força, i algunes reconstruccions són realment meritòries. Aquí una petita part d'un Amsterdam virtual.


O un carrer que no em direu que no sembla totalment real. Pues no no, tot Lego, tu!


Fins i tot aquesta banda de músics mòbils amb tot de complements. Tot plegat, certament, fascinant, especialment quan ets conscient de com està fet!


Aquí tots plegats preparats per disfrutar d'una activitat en família plens d'ànims. L'activitat consistia en moure un cotxe de bombers fins a una finestra i apagar un foc, a base de força muscular, i intentant anar més ràpids que d'altres contendents. Per algun motiu extrany, i tot i els ànims i la bona fe, vam quedar com quarts sobre 10. Un autèntic fracàs, vamos!


De la nostra visita a Legoland en vam obtenir un nou company, un perruno amic que ens va seguir fins al cotxe, ens va acompanyar fins al final del nostre viatge, i ara el tenim a casa tot guardant les nostres propietats.


El nostre hàbitat natural d'aquests dies, amb cotxe verd i tenda grisa, fons vermell i creu blanca. Això és al càmping d'Åhrus, un bonic càmping, perquè no dir-ho, malgrat la dubtosa situació.


D'Ahrus en tenim poc a dir. Només destacaré, en termes multimèdics, aquest extrany cavaller pintat en una de les parets de la catedral. Si existeix la elefantiasis... per què no la girafiasis?


La última parada va ser al nord de tot de Dinamarca, a Skagen i la península de Grenen, alineada amb imposants búnkers que recorden temps menys tranquils. La imatge de la platja plàcida i el búnker impietós mola catxo, pel meu gust, però :-) Al fons, el far.


La punta de Grenen és un oasi tranquil i desèrtic, passat el far de la foto anterior. És un espai amb una atmòsfera especial que una foto mai podrà captar. Això per fer-vos-en una idea, però.


En aquella zona el que no hi faltava són mosquits. Per sort, els nostres reflexes són suficientment bons per, de vegades, fer-ne una bona escabetxina. Per desgràcia, la Sarah no va arribar a temps per evitar que aquest fes el seu particular festí a costa de la seva cama.


El poble d'Skagen no és tan magnífic com la gent m'havia dit, I crec que és perquè veníem de Suïssa, on tot és de foto. Lo típic d'Skagen són les cases grogues, en un bonic contrast amb el cel blau intens amenaçador.


I l'última etapa abans d'arribar definitivament a Noruega va ser el vaixell, on la Tiffany va aprofitar per prendre el sol amb una vestimenta francament extravagant. D'aquesta moda se'n diu "posa't coses a sobre sense criteri, que tinc fred". Es porta molt, de vegades, per Noruega!


I per últim, per mimitzar les fotos de núvols a les tornades amb avió, què millor que l'infinit mar blau, amb les múltiples tonalitats que el reflex del càlid (per fi!) sol li provoca!


I això és tot! També com a nombre de fotos, el segon més promiscu! Qui ho havia de dir, eh! Pues ale! Aquí teniu!

Fins aviat nanos!