Nem Hàsia Casa XXXIV: Cap i cua

Tot acaba en aquesta vida, i aquest viatge que semblava que havia de ser etern acaba també. Vam començar-lo a Kuala Lumpur allà a principis de gener, i tres mesos i mig després tornem a Kuala Lumpur per acabar-lo, amb una bossa plena d'experiències, coneixements i oh noves i interessants visions del món.

Si bé no ha sigut una exploració completa del sud-est asiàtic, si que no ens podem queixar, i marxo amb la idea de que ens enduem una visió força generosa de la realitat d'aquesta zona, amb les seves relacions de poder, i les característiques culturals, religioses, socials i comportamentals d'algunes de les seves gents. Ens ha quedat de banda Laos, Vietnam i Filipines. Fins i tot diria que una exploració més ampla d'Indonèsia és necessària. I segur que el sud de la Xina és influència directa a pràcticament tothom que és aquí. Aquesta serà feina i material per un proper viatge, que de segur algun dia caurà.

Concentrem-nos ara en aquest. Fa pràcticament quatre mesos veníem a Kuala Lumpur una mica passarells. Personalment, abans de venir tenia una mica de "por" que tota aquesta zona anés a ser com la Índia: molta gent, molt insistents, molt brut, molta intensitat, i un moviment relativament difícil, física i mentalment. Però no té res a veure. Tots els països que hem visitat aquest cop són molt més "civilitzats" (si em permeteu l'ús d'aquesta molt injusta paraula). Malàisia i Tailàndia, concretament, estan a nivells pràcticament occidentals. Les infrastructures, carreteres, transports públics, fins i tot higiene en molts llocs (que no tots) no ténen res d'envejar als països europeus. Els preus, però, es mantenen asiàtics. Indonèsia i Cambodia són un altre cantar. Tots dos són germans pobres dels dos anteriors, i això es demostra a tots els nivells. Indonèsia, personalment, i concretament la illa de Sumatra, és segurament el lloc on més hem disfrutat de la gent, i el lloc del que ens queda un record més carinyós. Cambodia és molt desconcertant, amb la qual cosa és difícil quedar-se amb una opinió concreta. Tailàndia està molt explotada pel turisme, i l'actitud chauvinista tailandesa d'encarar la vida és una mica dubtosa. Malàisia és, tot i les radicalitzacions que s'estan produint últimament, un exemple únic de convivència entre races i cultures. És també elogiable el seu compromís a créixer i situar-se a nivell occidental en tot allò que importa: serveis, infrastructures, higiene i seguretat. En d'altres coses, segueixen ser refrescantment asiàtics.

A l'últim post, us deixàvem païnt les emocions i sensacions que ens oferia Phnom Penh, la capital de Cambodia. Un avió dels salvadors aeris d'Air Asia ens va dur des d'allà a Kuala Lumpur, on hi passaríem l'últim parell de nits del nostre viatge. A l'arribar a Kuala Lumpur, encara des de l'avió, vam ser benvinguts per una espectaculat posta de sol. Pena que estiguéssim al cantó equivocat del passadís.


L'altre cop que vam venir ens vam estar a un hostal anomenat Wheelers. Després d'haver estat a molts hostals després, possiblement el Wheelers sigués el pitjor i més cutre de tots, així que vam dedicar una bona estona a buscar alguna cosa diferent. I no és culpa del Wheelers, el ser cutre, sino que sembla que la majoria del hostals en aquesta zona de Kuala Lumpur (adjacent al Chinatown) ténen estàndards bastant baixos, oferint habitacions escarransides amb mobiliari minimalista i banys compartits a preus que difícilment consideraríem un saldo. És interessant veure, però, la diferent impressió que ens suposaven aquestes mateixes habitacions a aquests mateixos preus abans i ara.

Finalment vam acabar en un carrer del darrere, on vam trobar l'amigable Kameleon Travellers Lodge, inexistent a tota guia i portat per una colla d'indis simpàtics. I és més que res per això que ens hi vam quedar, que l'habitació era més o menys el mateix que als altres llocs.


Ara això si, com gràcia complementària la sala comuna / rebedor li fotia canya a músiques i pelis bollywood, cosa que va acabar de convèncer a la Tiffany (si no estava prou feliç ja per haver marxat de Cambodia i per estar a punt d'acabar el viatge sencer).


I això, l'habitació... difícilment podríem dir que és el Ritz... i segurament és de les més cutres de tot el viatge (si aneu comprovant post per post veureu que és així). Però bueno... per un parell de nits fa més que el fet.


I si bé a simple vista la decoració sembla una mica inexistent, si t'ho mires amb detall no és així: dibuixat en un coixí amb un artístic traç de boli hi havia un cor atravessat per fletxa la mar d'atmosfèric... humm...


Només hi hem estat dos dies, a Kuala Lumpur, i quan vam estar-hi l'altra vegada ja vam satisfer les nostres ànsies turístiques, així que aquesta vegada no ens vam preocupar per anar a veure gaire res. Tot i així, es clar, hi ha coses que les veus sense voler, com la torre de comunicacions i les Petronas allà al final de tot. És atractiu, Kuala Lumpur.


També aquesta Masjid Jamek, just al centre de la ciutat i que passes pel costat sense voler més d'una vegada. Molt bonica de dia i de nit. Em sembla que ja surt a aquell primer post de les sèries, però aquí tampoc hi sobra pas.


Però el temps, perquè mentir, el vam passar majoritàriament menjant i comprant. Comprant, si! Durant quatre mesos no hem comprat gaire res (perquè ho havíem de carregar!) i aquí hem tret una mica el ventre de pena. A veure, tampoc és que hagi sigut gaire... el nostre pressupost, a aquestes altures, és, per posar-hi una paraula no massa vergonyosa, limitat, així que tampoc donava per tant.

Com que als tres ens encanta el menjar indi, a Kuala Lumpur en vam abusar una mica, gràcies a la generosa comunitat tamil (del sud de la India) que es troba per aquí. En aquest restaurant, on serveixen els talis (plats combinats indis, per fer-ho fàcil) sobre fulles de plataner, eren especialment colegues.


I com que a la Tiffany li encanta la roba índia, també va aprofitar aquí per reestocar una mica. Són impressionants aquestes botigues, on tan sols tenen un vestit de cada model, i totes les botigues tenen models diferents. Suposo que és per evitar que et trobis amb algú més portant el mateix vestit que tu. En aquesta botiga semblaven colegues, però a l'hora de la veritat ens van intentar donar gat per llebre. Lo qual decepciona una mica. Ja es veu, però, que no són els mateixos que a la foto anterior.


Com que de tant en quant anem a països musulmans, i esperem fer-ho també sovint en un futur, la Tiffany, en els nostres sempre ferms propòsits d'inmersió cultural, va decidir també buscar algun mocador pel cap que li anés bé. Hi ha paradetes i botiguetes amb centenars d'aquests, i no cal dir que per les noies i dones musulmanes és una peça de moda com qualsevol altra, que es canvien cada dia per fer joc amb la resta de la roba i tal. Interessant. I curiós de veure que només posar-te-la i ja dónes el pego com a musulmà de tota la vida.

I no va ser aquest el que es va comprar, sino un altre. I a algú li semblarà una xorrada, això, però sincerament, el canvi de tracte que et guanyes quan respectes la cultura local no té preu. Per il.lustrar això perquè tothom ho entengui, no em direu que els inmigrants que vénen demostrant respecte i coneixement per la nostra cultura ens els mirem i tractem millor que no pas els que no ho fan? Pues aixòs.


I bueno, com que anàvem més aviat per feina, la veritat és que no tenim gaires fotos per ensenyar-vos. Teòricament havíem de trobar-nos amb en Jaden una hora o altra, però vam acabar no fent-ho per horaris aeris. I va arribar la hora d'empaquetar els últims trastos per última vegada i encaminar-nos cap a l'aeroport. I la cosa més curiosa va passar llavors. Per arribar a l'estació de busos (on agafaríem un bus cap a l'aeroport) havíem de creuar un carrer amb força tràfic. No hi havia passos de peatons, en aquella zona exactament, però un parell de centenars de metres més enllà hi havia un pont que passava per sobre directament fins l'estació. Jo, que solo guiar aquest tipus de moviments, i com que som a Malàisia i Àsia, vaig esperar que no passéssin cotxes (o que passéssin suficientment lluny) i vaig creuar pel dret. I quan vaig arribar pràcticament a l'altre cantó un senyor policia que se m'acosta i em diu que això no es pot fer i que em posarà una multa. Una multa per creuar un carrer pel dret a Malàisia? Deus estar de guasa. Però no ho estava, no. I sembla que els locals estaven tan sorpresos com jo, ja que se'n va acumular una bona colla, en un moment, de creuadors il.legals multats. Evidentment, tot i els meus millors arguments, vaig ser incapaç d'evitar la multa. I em va semblar tot força divertit. Al final em van caure 6 euros per la conya.

I encara sort que la Tiffany les va veure venir i va esperar-se a creuar pel pont!

Ara la conclusió: evidentment la culpa és meva per estúpid. Aquí no hi tinc res a dir. El que passa és que a veure... a Kuala Lumpur els creua tot déu per tot arreu, els carrers, hi hagi pas o no, estigui verd o vermell. El que passa és que Malàisia està en plena creuada per convertir el pais en una referència occidental, i aquestes mesures són necessàries. El pont hi era, i per allà és per on havia de creuar. Això si, el desconcert i l'estupefacció no me'ls va treure ningú.


Pues ale. Arribem a l'aeroport, i ens despedim de Kuala Lumpur, de Malàisia, i d'Àsia. Tornarem més aviat o més tard, així que no farem les despedides massa emocionals. Air Asia és en gran part responsable de l'èxit del nostre viatge. No només volen des de la Gold Coast (al costat de casa a Austràlia) a Kuala Lumpur, sino que des d'aquí volen a Londres, amb el que són segur els preus més barats entre Europa i Àsia. Nosaltres vam pagar 221 euros cadascú per aquest trajecte. Si afegeixes els 150 més o menys que vam pagar des d'Austràlia fins aquí, et queda que per menys de 400 euros voles des d'Austràlia a Londres. I anada i tornada per uns 750. Això, senyors, és meitat de preu que qualsevol altra companyia.

I no només aixòs, sino que, tot i no donar-te menjar ni poder veure pelis de gratis, el seient va resultar ser gros i tenir un pilot d'espai per les cames. No sé si això que dic és agosarat, però possiblement és l'avió més còmode al que mai he viatjat. I en un vol de 14 hores, això, oh oh, s'agraeix i molt. El vol aquest només porta funcionant des de principis de març, així que ara és el vostre moment per aprofitar i visitar el sud-est asiàtic per quatre duros. Vinga tios/es!


El viatge va ser còmode i vaig dormir més del que m'esperava. Vam arribar a Londres (Stansted) a les 12 de la nit, i el nostre vol cap a Girona no sortia fins al matí següent a les 10. Com que hi ha 7 hores de diferència entre Malàisia i Anglaterra, i com que havíem dormit generosament, vam passar una nit de maduració de jet lag en vetlla i posant-nos al dia amb les últimes escriptures necessàries per aquest blog. A en Jett tot això li sembla molt bé, però va estar sobant tota la nit en un racó. I millor per tothom.


És cert que el nostre volum de bosses, motxil.les i maletes, al final, ja és una mica ridícul. I això que, en sèrio, hem intentat anar el menys carregats possible. Pues si ens descuidem...


La penya de Ryanair, que és qui ens portaria des d'Stansted fins a Girona, sempre han sigut una mica capullos, pel meu gust. La última eren uns cartells que anunciaven que no es permetia compartir quilos entre maletes. M'explico: cadascú (previ pagament) pot facturar una peça d'equipatge de 15 quilos. I aquest és el límit per cada peça. Si tu en téns una de 20 i una de 10 no t'ho deixaran passar. Això és ridícul, i hem voltat mig món fent exactament això amb mitja dotzena de companyies de low cost que, es clar, no hi ténen cap problema. Així que quan vam anar a preguntar si això passa de veritat, ens van dir que les polítiques de la companyia són "molt estrictes" en aquest sentit, però que allà baix a la dreta hi ha la sala de reempaquetament, amb tot de balances i mesures i històries que et permetran reempaquetar tot el teu tinglado perfectament. Oh gràcies senyoreta doncs, molt amable!

I anem cap allà i, per la nostra sorpresa, et costava mitja lliura cada cop que volies pesar una maleta, lo qual em sembla absolutament aberrant. Així que evidentment ho vam acabar fent a ojo de buen cubero i, si bé una en pesava 16,5, ens van deixar passar igualment.

És curiós quan, viatjant per l'Àsia, nosaltres i molts altres viatgers (alguns de forma malaltissa i paranoica) estan tota l'estona vigilant que no els timin, i arribes a Europa, et prenen el pèl de forma ridícula i et foten els diners sense pietat, i tothom semblava pagar religiosament.

Aquí la màquina diabòlica.


I bueno, vam tenir fins i tot la sort de difrutar d'una bellíssima i molt europeament freda sortida del sol, que ens servirà com a inevitable metàfora del naixement d'aquesta nova i excitant etapa que comencem ara, instal.lats a Granollers per una temporada llarga i amb més incògnites que certeses al davant.


Però les incògnites, de fet, ja m'agraden, així que espero difrutar de la seva resolució. I la pregunta clara és... vas començar aquest blog, fa dos anys i mig, perquè marxaves... què faràs ara? Continuaràs escrivint-lo? Pues la veritat és que si. El ja és part integral de la meva vida i rutina, i pot ser divertit també parlar del que passarà per aquí.

A partir del proper, doncs, comencen les cròniques catalanes, i ara si que tots en podeu ser gratuïtament partíceps.

Aquest últim vol, per cert, va transcórrer sense novetats destacables, i vam posar peu, finalment, a la freda Girona (venint dels tròpics, molt freda a finals d'abril!).

Ale doncs, gràcies a tots els que heu seguit tota aquesta sèrie, gràcies als que no l'heu seguida, i gràcies a tots i tothoms que l'han fet possible a tots els nivells, des dels nostres mai suficientment agraïts benefactors, passant per tothom que hem anat coneguent en aquestes setmanes, i acabant, es clar, per la Tiffany i en Jett, i jo mateix, què coi, que hem sigut els que ens ho hem currat més!

Pues aixòs! Fins aviat!! :-)