Ciutadans de Catalunya: Ja som aquí!

Pues si! Ha costat, i ens hem perdut una mica pel camí, però finalment, després de més de dos anys i mig, acabem tornant (vaja, jo, que la Tiffany i en Jett hi vénen nous), a les conegudes i acollidores lleres del Congost, disposats a instal.lar-nos i intentar muntar una vida més o menys rutinària a mig termini.

Suposo que aquest blog deu sentir una espècie de crisi d'identitat, aquests dies... el vaig començar precisament quan vaig marxar per explicar el que ens anava passant per aquests móns de déu. Ara els receptors originals ja ho anireu veient més o menys en directe, el que ens passa, però i els altres? I tots aquells lectors inesperats, ocasionals i espontanis? Doncs bé, com que això del blog ja està enganxat com un tumor dins les meves activitats periòdiques, el seguirem escrivint (sanament amb menys freqüència que aquests últims mesos, m'imagino), reinventant-lo una mica, i utilitzant-lo com a plataforma sacsejadora de la moltes vegades enquilosada societat catalana. I de pas, explicarem què fem.

I per cert, sabeu que tots sou potencials protagonistes de propers posts, així que més us val que sortiu de casa amb les vostres millors gales i el cabell arreglat, per si les mosques.

Situem-nos doncs una mica. Tornem per instal.lar-nos a Granollers, la meva ciutat natal i on he viscut la majoria de la meva vida. On viuen els meus pares i majoria d'amics. La gent m'ha anat dient que quin conyàs, això de tornar a la notòriament no massa excitant Granollers, després de voltar mig món. Pues jo la veritat és que no ho veig pas així. Tornar amb perspectives i punts de vista diferents me la fan probablement més excitant que moltes d'altres opcions. I què coi, que si no és excitant, haurem d'ajudar a que ho sigui.

Els meus pares s'han canviat de pis durant aquest temps que hem estat fora, i el pis on vivien abans (i on jo també havia viscut) ha quedat arreglat com la nostra residència de moment definitiva, a canvi d'un lloguer amable. Des d'aquí demano una ovació pels meus pares, que ens han deixat el piset pintat, arreglat, fantàstic i amb la nevera plena. Moltes i moltes gràcies, que se sepa!

Aquestes primeres dues setmanes de tornada han estat, la veritat, una mica extranyotes. Per començar, i us semblarà extrany, ens hem pelat de fred. Reacostumar els nostres cossos habituats a la sufocant calor tropical asiàtica ens ha costat dies de costipats i diarrees. I no ajuda que plogués dia si dia també. És clar que em dieu que ha estat plovent tot l'any, no?


Així que el que hem fet més aquests dies, perquè mentir, és tirar-nos petats al sofà, covant galipàndries i disfrutant d'unes merescudes vacances de les vacances, que bona falta que ens fèien! De fet... durant els tres primers dies de tornada em vaig caure sobat entre les 7 i les 8 de la tarda, sense ni tan sols veure a ningú. Però vaja, que tampoc hi ha pressa!

Per cert, que no sé si el cobriment de les meves parts íntimes vé motivat per algun tipus d'instint protector inconscient. Més val prevenir, en tot cas!


I entre dormida i dormida, unes quantes feines de la casa (que no moltes). Aquesta foto mola.


Quan vam marxar de Noruega, al desembre del 2007, ja sabíem que després d'Austràlia ens instalaríem aquí. Així que, tal i com us vam explicar detalladament al seu moment, vam fer la mudança amb el Corsa (pèsol, pels amics) replet fins als topes i la intenció de deixar aquí un pilot de caixes preparades per la nostra tornada. I aquí les hem trobat. I no us dic que a mi també m'ha fet gràcia, però no sabeu la Tiffany, avorrida de tenir només tres o quatre mudes durant aquests mesos de viatge, lo contenta que estava de retrobar (moltes) peces de roba estimades i oblidades. I com més feliça estigui ella, més feliços estarem tots :-)


A la foto anterior, es clar, vèiem el passadís de la casa que poc a poc us anirem presentant. Fa falta fer un zoom cap a la paret final, es clar, on el bo del Coco (Grover!) també ens espera fent amics amb qui es posi per davant.


Com que la casa té habitacions extra, una d'elles s'ha convertit en una habitació de Ioga i meditació per la Tiffany. Tot plegat encara està una mica baix a nivell decoratiu (es clar), però com a gent apanyada que som, amb dues caixes ex-contenidores de llibres i una capa de disfressa de rei d'en Jett (que ja li va, això), ha muntat una espècie d'altar presidencial per col.locar tots els knick-knacks espirituals acumulats, amb el buddha de Chiang Mai (que hem hagut de carregar pacientment força temps) al capdavant.


En Jett s'ha apropiat de l'habitació que havia sigut la meva anys enrere, donant lloc a un interessant relleu generacional. El nano, que és molt casolà i viatjar no és gaire lo seu (quin pobre, no?) està més content que ningú.


No tot és disfrute, però, es clar. De fet, i després d'haver-hi estat fora dos anys, al setembre en Jett anirà de nou al cole, en un centre encara a decidir (o a que ens decideixi, que ja es veurà!). De moment, però, a continuar amb les activitats extraescolars!


La cuina és absolutament nova i impoluta, de nou gràcies a la generositat dels meus pares. La combinació de gris i taronja li va que ni pintada a la "Paradoxa del nostra temps" del senyor Dalai Lama (que és tan savi, el tio, que hasta fa riure). Com que aquesta paradoxa és realment certa, fins i tot la traduiré i la copiaré aquí. Espera que vaig a per ella!

"Tenim cases més grans però famílies més petites;
més conveniències però menys temps;
Tenim més títols, però menys sentit;
més coneixements, però menys capacitat de judici;
més experts, però més problemes;
més medicines, però menys salut;
Hem anat fins la lluna i hem tornat,
però tenim problemes creuant el carrer per trobar un nou veï.
Construïm més ordinadors per guardar més informació per produir més còpies que mai,
però tenim menys comunicació;
Hem esdevingut llargs en quantitat però curts en qualitat.
Aquests són temps de menjar ràpid però digestió lenta;
Homes alts però caràcters baixos;
Beneficis empinats però relacions molt poc profundes.
Són temps on hi ha molt a la finestra, però res a l'habitació".

I com que el tio és un crack, es mereix aquest lloc de privilegi damunt de les patates i les cebes. Clar que si.


Les lleis de la comunitat ens prohibeixen estendre la roba al balcó, per motius teòricament estètics. Aquests són els problemes de viure en comunitat, es clar. Així que hem de conviure amb l'estenedor, què hi farem.

Menció especial faré pel tema del TDT, del qual n'era absolutament desconegut. Sorprès he arribat aquí veient que hi ha desenes de canals de tot tipus a disposició del teleespectador, des de batalles dialèctiques dretanes a totes hores fins a un Canal Barça que, 24 hores, em va posant partits de l'any de la quica i demés excitacions! Quina cosa, això del TDT! Fins i tot farà que miri més la tele del que he fet en lustres!!


Hem estat redescobrint Granollers, aquests dies. I entre d'altres, on anar a comprar. Tothom recomana entusiàsticament el Mercadona com el supermercat econòmic i de confiança del moment. Així que, com que la nostra situació econòmica no està ara mateix per dispendis orgànics i històries, ens hem convertit en uns nous clients habituals d'aquesta competitiva cadena. Estàvem davant del prestatge dels Martinis, dubtosos de si era gaire sensible gastar els 7 euros que costava en una ampolla, quan vam veure aquest tal Vermouth Pratti per 1,79. Així que per provar no es perd res. I realment, té un gust realment semblant i absolutament alegrament bebible, per una quarta part del preu.

Coneixeu doncs a uns nous consumidors fidels de Vermouth Pratti. I si el preu no us compensa la falta de glamour, potser el patriotisme ho farà: està fet a Reus. Mai se sap, el que convenç a la gent...


Ja us dic que la nostra socialització, aquests primers dies, no ha sigut tampoc l'esperada, degut al nostre sobre-cansament i precària (fot-li drama aquí) salut. El que si que va passar, per exemple, és que la meva bona tieta Maria i els meus cosins Josep i Piti van venir a dinar un dia a casa dels meus pares. En la meva creuada en presentar tota la prole, us en poso aquesta foto no massa ben escollida, d'en Josep i de la Piti.

Per cert, en aquest dinar familiar va ser el primer moment on testejar la meva nova condició de vegetarià (varietat particular) en un entorn desacostumat. A l'hora de la veritat, i gràcies a les particulars condicions de la meva varietat particular, la cosa no es va acabar de consumar, ja que la meva mare havia acabat cuinant un conill provinent de la granja del meu tiet, que compleix totes les condicions ètiques que em poso a mi mateix.

Em quedo però amb una frase del meu cosí Josep, que treballa en una fàbrica de pinsos per animals, tot parlant del tema en general. "Tot i veure el que li posen als pinsos, jo segueixo menjant carn". Que no és el mateix que "Ei! Veig el que li posen als pinsos i és més que fantàstic menjar carn". Interessant, si més no, aquesta opinió interna...


En Jett té un interès particular i molt elogiable cap a la música en totes les seves expressions, tan escoltaires, visuals, dansaires o tocables. El que passa és que li falta una mica de perseverància. Aquí però, jo, pianista de qualitat i experiència contrastades, intenta ensenyar-li els meus vasts coneixements al petit deixeble, aprofitant el piano més aviat decoratiu de casa dels meus pares.


Ja sé que hem sigut menys socials del que em pensaria, però veient les fotos d'aquest post sembla que ho haguem sigut encara molt menys. El motiu és que, com la socialitat sol ser més aviat nocturna, en aquells moments deixem la càmera a casa (que és grossa i incòmoda). Prometem pensar en com solucionar aquest tema en els propers dies i posts. Sort que de vegades algú ens vé a veure a casa, com en aquest cas l'Albert, i li podem tirar afotos.


Hem arribat, no fa falta que us ho digui, en plena etapa d'èxtasi barcelonista. El primer dels partits de la sèrie triomfadora que hem vist va ser el Madrid-Barça aquell que el Barça va guanyar. I com que la majoria de bars de la ciutat estaven replets vam acabar al Bar Princesa, que està al carrer Princesa, i al que no havia anat mai, personalment. Va ser interessant, ja que comptàvem amb una nombrosa comunitat internacional i un públic (més o menys) repartit entre els dos equips. I la Tiffany, a més, plena de pedigrí amb aquesta samarreta Meyba de finals dels 80 que jo tenia de quan era petit. Això si que és classe.


I donat el desenvolupament del partit, no fa falta dir que la claca estava força contenta! Inclús hi havia un iaio amb qui vam parlar al final del partit que deia que tenia vuitanta i pico d'anys, que havia viscut el Barça de les Cinc Copes i tota la resta, i que no recordava res com aquest 2-6. L'home, de fet, estava d'un emocionat que em va fer tota la impressió que aquella mateixa nit li donaria un atac de cor i moriria en la màxima felicitat.

No és cap d'aquests eh. Però aquests també estan contents!


No hi vam anar pas sols, a veure aquest partit. Hi vam anar amb l'Òscar, el Ferran, l'Ana, la Tània i el Marc Capel (per si els coneixeu i us interessa). Dissortadament, no tenim cap prova gràfica d'aquest companyerisme culer, però si que tenim aquest simpàtic dibuixet demostratiu que va fer l'Ana (que em temo que, increïblement, es devia avorrir amb el partit!) de l'Òscar i de mi. Un dibuixet que ara mateix ha passat a decorar la nevera. Entre això i la paradoxa del nostre temps, ja us podeu imaginar que la nostra cuina està adquirint un nivell considerable.


Canviant de tema, la Tiffany arriba disposada (volent-ho o no, de fet) a donar una mica el cante en el força homogeni Granollers (a part dels inmigrants africans, que tothom sembla ignorar una mica forçadament). De fet, la gent se la mira amb certa curiositat, em pregunto per què serà.

En tot cas, us comento que, tal i com vaig fer jo quan vaig marxar a països extranys, la noia ha començat un blog explicant les seves impressions de la vida catalana i granollerina des del punt de vista d'una visitant anglosaxona i no necessàriament convencional, amb la ni tan sols velada intenció de no deixar títere con cabesa. No és per ser parcial, però crec que el blog és bastant divertit i interessant. El trobareu a http://life-in-catalonia.blogspot.com


Al que si que s'ha adaptat a la perfecció, la noia, és a la cultura del cafè i la pasteta. I a Granollers no n'hi falten, de cafeteries de cafè i pasteta. Aquesta colorida i llaminera imatge correspon a una mica elitista pastisseria situada a la Porxada, que segur que tots (els granollerins) coneixeu. És curiós, perquè la mestressa del local es va ofendre quan vam recollir els plats de la nostra taula per col.locar-los al taulell i fer lloc pels següents assedegats clients. Aquestes mestresses de Granollers...


Pels qui no la coneixeu, aquesta bonica (ehem) ciutat de Granollers, us en posaré un parell de detalls. A veure, Granollers sempre s'ha caracteritzat per no ser necessàriament atractiu, però al venir de països tan diferents (i tan nous, en molts casos... que a Austràlia res té més de 100 anys, per exemple), l'arquitectura més o menys tradicional i Meditarrània de Granollers em sembla
fins i tot força mona. És clar que encara no ens hem passat per cap ciutat de les rodalies que li dongui mil voltes. I és que tot és circumstancial.

Aquí l'església parroquial, d'on només el campanar és original (i la resta es va reconstruir amb un gust dubtós després de la Guerra Civil). Lo bo de l'església és que algú va decidir que cobrint-la amb enredaderes quedaria molt més maca, tot dissimulant-ne la lletgesa general, i va encertar plenament.


I la icònica Fonda Europa en un dijous de mercat qualsevol. Un mercat dominat per jaquetes i cares grises, per cert.


La veritat és que el mercat de Granollers, el qual vam visitar en safari fotogràfic, té la seva gràcia, i si fos en qualsevol lloc més exòtic ens semblaria d'allò més interessant i ompliria rengles i rengles de post. Per aquest motiu no vull ser injust i també els hi ompliré, els rengles de post, què coi.

Per començar, la senyora gitana venent alls tot bramant en una cantonada és ben pintoresca. Pena que quan li vam demanar si la podíem fotografiar ens va dir que ni parlar-ne i gairebé ens llença mals de ojo. A canvi, aquí estic jo darrere unes floretes, amb una pinta intentonament espontània, però que no cola.


Em sembla a mi que encara tenim una mica el mode turista a sobre, perquè aquesta cara de curiositat descobridora enmig del no massa rialler usuari mig del mercat sembla no enganxar-hi del tot.


Per sort, enmig de la grisor sempre hi ha algun espontani més colorit, com aquesta noia anònima olorant floretes. Tres hurres per la noia anònima!


I aquí uns pans de pagès, que segur que a la majoria no us semblen res gaire curiós, però a mi, així de cop, em semblen molt grossos i rodons. I bons!

I els paios del darrere, que segur que no estan molt acostumats a que els hi tirin fotos.


Quina interessant i encoratjadora imatge de potencial convivència multicultural. Tot de races i religions representatives a la realitat d'avui en dia a Granollers, amb la meva mare simbòlicament al mig, envoltant a un home (d'una altra raça i presumiblement religió) que venia algun trasto útil per la cuina a preu de mercat. (un rallador crec que era). La moraleja òbvia però de vegades difícil de comprendre és que, siguem més iguals o més diferents, més foscos o més clars, amb permanent, mocador o gorra de bèisbol, tots busquem escencialment el mateix. Per exemple, un trasto de cuina útil a preu de mercat.


Aquí la meva mare esperançada amb la possibilitat d'una bonica camisa nova. Finalment, i amb la mesura que la caracteritza, va deixar la possibilitat per un altre dia.


La oportunitat que si que no vam deixar escapar va ser la de comprar uns mitjons per en Jett. No és una compra que produeixi massa excitació, però vaja... algo és algo.


Aquests dies són dies de gestions i papers. Que si amb el banc, que si el cotxe, que si curro, que si censos, permissos, matrícules, carnets, i un llarg i marejant etcètera. Posem aquesta espera davant de taulell com a metonímia de totes les esperes davant de taulell que portem (i les que ens queden!). Dir, a més, que això és el Departament d'Educació de l'Ajuntament de Granollers, i les noies aquí ens van ser molt útils i amables. I jo, per agraïr-los-ho, doncs deixo que em vegin una mica els calçotets.

De res.


Des del balcó de casa tenim una vista privilegiada d'uns dels rascacels més impressionants i cònics de Granollers. I amb això, els que no sabíeu on vivíem, ara ja ho sabeu.


I acabem per demostrar que, si bé pots voltar el món amunt i avall i de través, i et pots anar trobant amb postes de sol espectaculars a qualsevol racó, un dia qualsevol surts al balcó a Granollers, i mira. Algú va dir "va voltar el món per trobar el que ja tenia dins seu". Està clar que no és ben bé això, però em venia de gust deixar anar la frase.


I bueno, així acaba aquest primer post de la nostra etapa catalana. No està tot el que ha passat, però tot el que està, ha passat. Esperem ser una mica més disciplinats amb les fotos i les consegüents històries relacionades en aquests propers.

Al proper post, que apareixerà en el marc d'un parell de setmanes: la sempre exitosa Telecogresca, els títols infinits per la parròquia culé i demés històries sorpressives que ens passaran.

Cuideu-vos-em-ens fins després, i que no ens veiguem qualsevol dia!

Salut!