Ciutadans de Catalunya: Ja som aquí!

Pues si! Ha costat, i ens hem perdut una mica pel camí, però finalment, després de més de dos anys i mig, acabem tornant (vaja, jo, que la Tiffany i en Jett hi vénen nous), a les conegudes i acollidores lleres del Congost, disposats a instal.lar-nos i intentar muntar una vida més o menys rutinària a mig termini.

Suposo que aquest blog deu sentir una espècie de crisi d'identitat, aquests dies... el vaig començar precisament quan vaig marxar per explicar el que ens anava passant per aquests móns de déu. Ara els receptors originals ja ho anireu veient més o menys en directe, el que ens passa, però i els altres? I tots aquells lectors inesperats, ocasionals i espontanis? Doncs bé, com que això del blog ja està enganxat com un tumor dins les meves activitats periòdiques, el seguirem escrivint (sanament amb menys freqüència que aquests últims mesos, m'imagino), reinventant-lo una mica, i utilitzant-lo com a plataforma sacsejadora de la moltes vegades enquilosada societat catalana. I de pas, explicarem què fem.

I per cert, sabeu que tots sou potencials protagonistes de propers posts, així que més us val que sortiu de casa amb les vostres millors gales i el cabell arreglat, per si les mosques.

Situem-nos doncs una mica. Tornem per instal.lar-nos a Granollers, la meva ciutat natal i on he viscut la majoria de la meva vida. On viuen els meus pares i majoria d'amics. La gent m'ha anat dient que quin conyàs, això de tornar a la notòriament no massa excitant Granollers, després de voltar mig món. Pues jo la veritat és que no ho veig pas així. Tornar amb perspectives i punts de vista diferents me la fan probablement més excitant que moltes d'altres opcions. I què coi, que si no és excitant, haurem d'ajudar a que ho sigui.

Els meus pares s'han canviat de pis durant aquest temps que hem estat fora, i el pis on vivien abans (i on jo també havia viscut) ha quedat arreglat com la nostra residència de moment definitiva, a canvi d'un lloguer amable. Des d'aquí demano una ovació pels meus pares, que ens han deixat el piset pintat, arreglat, fantàstic i amb la nevera plena. Moltes i moltes gràcies, que se sepa!

Aquestes primeres dues setmanes de tornada han estat, la veritat, una mica extranyotes. Per començar, i us semblarà extrany, ens hem pelat de fred. Reacostumar els nostres cossos habituats a la sufocant calor tropical asiàtica ens ha costat dies de costipats i diarrees. I no ajuda que plogués dia si dia també. És clar que em dieu que ha estat plovent tot l'any, no?


Així que el que hem fet més aquests dies, perquè mentir, és tirar-nos petats al sofà, covant galipàndries i disfrutant d'unes merescudes vacances de les vacances, que bona falta que ens fèien! De fet... durant els tres primers dies de tornada em vaig caure sobat entre les 7 i les 8 de la tarda, sense ni tan sols veure a ningú. Però vaja, que tampoc hi ha pressa!

Per cert, que no sé si el cobriment de les meves parts íntimes vé motivat per algun tipus d'instint protector inconscient. Més val prevenir, en tot cas!


I entre dormida i dormida, unes quantes feines de la casa (que no moltes). Aquesta foto mola.


Quan vam marxar de Noruega, al desembre del 2007, ja sabíem que després d'Austràlia ens instalaríem aquí. Així que, tal i com us vam explicar detalladament al seu moment, vam fer la mudança amb el Corsa (pèsol, pels amics) replet fins als topes i la intenció de deixar aquí un pilot de caixes preparades per la nostra tornada. I aquí les hem trobat. I no us dic que a mi també m'ha fet gràcia, però no sabeu la Tiffany, avorrida de tenir només tres o quatre mudes durant aquests mesos de viatge, lo contenta que estava de retrobar (moltes) peces de roba estimades i oblidades. I com més feliça estigui ella, més feliços estarem tots :-)


A la foto anterior, es clar, vèiem el passadís de la casa que poc a poc us anirem presentant. Fa falta fer un zoom cap a la paret final, es clar, on el bo del Coco (Grover!) també ens espera fent amics amb qui es posi per davant.


Com que la casa té habitacions extra, una d'elles s'ha convertit en una habitació de Ioga i meditació per la Tiffany. Tot plegat encara està una mica baix a nivell decoratiu (es clar), però com a gent apanyada que som, amb dues caixes ex-contenidores de llibres i una capa de disfressa de rei d'en Jett (que ja li va, això), ha muntat una espècie d'altar presidencial per col.locar tots els knick-knacks espirituals acumulats, amb el buddha de Chiang Mai (que hem hagut de carregar pacientment força temps) al capdavant.


En Jett s'ha apropiat de l'habitació que havia sigut la meva anys enrere, donant lloc a un interessant relleu generacional. El nano, que és molt casolà i viatjar no és gaire lo seu (quin pobre, no?) està més content que ningú.


No tot és disfrute, però, es clar. De fet, i després d'haver-hi estat fora dos anys, al setembre en Jett anirà de nou al cole, en un centre encara a decidir (o a que ens decideixi, que ja es veurà!). De moment, però, a continuar amb les activitats extraescolars!


La cuina és absolutament nova i impoluta, de nou gràcies a la generositat dels meus pares. La combinació de gris i taronja li va que ni pintada a la "Paradoxa del nostra temps" del senyor Dalai Lama (que és tan savi, el tio, que hasta fa riure). Com que aquesta paradoxa és realment certa, fins i tot la traduiré i la copiaré aquí. Espera que vaig a per ella!

"Tenim cases més grans però famílies més petites;
més conveniències però menys temps;
Tenim més títols, però menys sentit;
més coneixements, però menys capacitat de judici;
més experts, però més problemes;
més medicines, però menys salut;
Hem anat fins la lluna i hem tornat,
però tenim problemes creuant el carrer per trobar un nou veï.
Construïm més ordinadors per guardar més informació per produir més còpies que mai,
però tenim menys comunicació;
Hem esdevingut llargs en quantitat però curts en qualitat.
Aquests són temps de menjar ràpid però digestió lenta;
Homes alts però caràcters baixos;
Beneficis empinats però relacions molt poc profundes.
Són temps on hi ha molt a la finestra, però res a l'habitació".

I com que el tio és un crack, es mereix aquest lloc de privilegi damunt de les patates i les cebes. Clar que si.


Les lleis de la comunitat ens prohibeixen estendre la roba al balcó, per motius teòricament estètics. Aquests són els problemes de viure en comunitat, es clar. Així que hem de conviure amb l'estenedor, què hi farem.

Menció especial faré pel tema del TDT, del qual n'era absolutament desconegut. Sorprès he arribat aquí veient que hi ha desenes de canals de tot tipus a disposició del teleespectador, des de batalles dialèctiques dretanes a totes hores fins a un Canal Barça que, 24 hores, em va posant partits de l'any de la quica i demés excitacions! Quina cosa, això del TDT! Fins i tot farà que miri més la tele del que he fet en lustres!!


Hem estat redescobrint Granollers, aquests dies. I entre d'altres, on anar a comprar. Tothom recomana entusiàsticament el Mercadona com el supermercat econòmic i de confiança del moment. Així que, com que la nostra situació econòmica no està ara mateix per dispendis orgànics i històries, ens hem convertit en uns nous clients habituals d'aquesta competitiva cadena. Estàvem davant del prestatge dels Martinis, dubtosos de si era gaire sensible gastar els 7 euros que costava en una ampolla, quan vam veure aquest tal Vermouth Pratti per 1,79. Així que per provar no es perd res. I realment, té un gust realment semblant i absolutament alegrament bebible, per una quarta part del preu.

Coneixeu doncs a uns nous consumidors fidels de Vermouth Pratti. I si el preu no us compensa la falta de glamour, potser el patriotisme ho farà: està fet a Reus. Mai se sap, el que convenç a la gent...


Ja us dic que la nostra socialització, aquests primers dies, no ha sigut tampoc l'esperada, degut al nostre sobre-cansament i precària (fot-li drama aquí) salut. El que si que va passar, per exemple, és que la meva bona tieta Maria i els meus cosins Josep i Piti van venir a dinar un dia a casa dels meus pares. En la meva creuada en presentar tota la prole, us en poso aquesta foto no massa ben escollida, d'en Josep i de la Piti.

Per cert, en aquest dinar familiar va ser el primer moment on testejar la meva nova condició de vegetarià (varietat particular) en un entorn desacostumat. A l'hora de la veritat, i gràcies a les particulars condicions de la meva varietat particular, la cosa no es va acabar de consumar, ja que la meva mare havia acabat cuinant un conill provinent de la granja del meu tiet, que compleix totes les condicions ètiques que em poso a mi mateix.

Em quedo però amb una frase del meu cosí Josep, que treballa en una fàbrica de pinsos per animals, tot parlant del tema en general. "Tot i veure el que li posen als pinsos, jo segueixo menjant carn". Que no és el mateix que "Ei! Veig el que li posen als pinsos i és més que fantàstic menjar carn". Interessant, si més no, aquesta opinió interna...


En Jett té un interès particular i molt elogiable cap a la música en totes les seves expressions, tan escoltaires, visuals, dansaires o tocables. El que passa és que li falta una mica de perseverància. Aquí però, jo, pianista de qualitat i experiència contrastades, intenta ensenyar-li els meus vasts coneixements al petit deixeble, aprofitant el piano més aviat decoratiu de casa dels meus pares.


Ja sé que hem sigut menys socials del que em pensaria, però veient les fotos d'aquest post sembla que ho haguem sigut encara molt menys. El motiu és que, com la socialitat sol ser més aviat nocturna, en aquells moments deixem la càmera a casa (que és grossa i incòmoda). Prometem pensar en com solucionar aquest tema en els propers dies i posts. Sort que de vegades algú ens vé a veure a casa, com en aquest cas l'Albert, i li podem tirar afotos.


Hem arribat, no fa falta que us ho digui, en plena etapa d'èxtasi barcelonista. El primer dels partits de la sèrie triomfadora que hem vist va ser el Madrid-Barça aquell que el Barça va guanyar. I com que la majoria de bars de la ciutat estaven replets vam acabar al Bar Princesa, que està al carrer Princesa, i al que no havia anat mai, personalment. Va ser interessant, ja que comptàvem amb una nombrosa comunitat internacional i un públic (més o menys) repartit entre els dos equips. I la Tiffany, a més, plena de pedigrí amb aquesta samarreta Meyba de finals dels 80 que jo tenia de quan era petit. Això si que és classe.


I donat el desenvolupament del partit, no fa falta dir que la claca estava força contenta! Inclús hi havia un iaio amb qui vam parlar al final del partit que deia que tenia vuitanta i pico d'anys, que havia viscut el Barça de les Cinc Copes i tota la resta, i que no recordava res com aquest 2-6. L'home, de fet, estava d'un emocionat que em va fer tota la impressió que aquella mateixa nit li donaria un atac de cor i moriria en la màxima felicitat.

No és cap d'aquests eh. Però aquests també estan contents!


No hi vam anar pas sols, a veure aquest partit. Hi vam anar amb l'Òscar, el Ferran, l'Ana, la Tània i el Marc Capel (per si els coneixeu i us interessa). Dissortadament, no tenim cap prova gràfica d'aquest companyerisme culer, però si que tenim aquest simpàtic dibuixet demostratiu que va fer l'Ana (que em temo que, increïblement, es devia avorrir amb el partit!) de l'Òscar i de mi. Un dibuixet que ara mateix ha passat a decorar la nevera. Entre això i la paradoxa del nostre temps, ja us podeu imaginar que la nostra cuina està adquirint un nivell considerable.


Canviant de tema, la Tiffany arriba disposada (volent-ho o no, de fet) a donar una mica el cante en el força homogeni Granollers (a part dels inmigrants africans, que tothom sembla ignorar una mica forçadament). De fet, la gent se la mira amb certa curiositat, em pregunto per què serà.

En tot cas, us comento que, tal i com vaig fer jo quan vaig marxar a països extranys, la noia ha començat un blog explicant les seves impressions de la vida catalana i granollerina des del punt de vista d'una visitant anglosaxona i no necessàriament convencional, amb la ni tan sols velada intenció de no deixar títere con cabesa. No és per ser parcial, però crec que el blog és bastant divertit i interessant. El trobareu a http://life-in-catalonia.blogspot.com


Al que si que s'ha adaptat a la perfecció, la noia, és a la cultura del cafè i la pasteta. I a Granollers no n'hi falten, de cafeteries de cafè i pasteta. Aquesta colorida i llaminera imatge correspon a una mica elitista pastisseria situada a la Porxada, que segur que tots (els granollerins) coneixeu. És curiós, perquè la mestressa del local es va ofendre quan vam recollir els plats de la nostra taula per col.locar-los al taulell i fer lloc pels següents assedegats clients. Aquestes mestresses de Granollers...


Pels qui no la coneixeu, aquesta bonica (ehem) ciutat de Granollers, us en posaré un parell de detalls. A veure, Granollers sempre s'ha caracteritzat per no ser necessàriament atractiu, però al venir de països tan diferents (i tan nous, en molts casos... que a Austràlia res té més de 100 anys, per exemple), l'arquitectura més o menys tradicional i Meditarrània de Granollers em sembla
fins i tot força mona. És clar que encara no ens hem passat per cap ciutat de les rodalies que li dongui mil voltes. I és que tot és circumstancial.

Aquí l'església parroquial, d'on només el campanar és original (i la resta es va reconstruir amb un gust dubtós després de la Guerra Civil). Lo bo de l'església és que algú va decidir que cobrint-la amb enredaderes quedaria molt més maca, tot dissimulant-ne la lletgesa general, i va encertar plenament.


I la icònica Fonda Europa en un dijous de mercat qualsevol. Un mercat dominat per jaquetes i cares grises, per cert.


La veritat és que el mercat de Granollers, el qual vam visitar en safari fotogràfic, té la seva gràcia, i si fos en qualsevol lloc més exòtic ens semblaria d'allò més interessant i ompliria rengles i rengles de post. Per aquest motiu no vull ser injust i també els hi ompliré, els rengles de post, què coi.

Per començar, la senyora gitana venent alls tot bramant en una cantonada és ben pintoresca. Pena que quan li vam demanar si la podíem fotografiar ens va dir que ni parlar-ne i gairebé ens llença mals de ojo. A canvi, aquí estic jo darrere unes floretes, amb una pinta intentonament espontània, però que no cola.


Em sembla a mi que encara tenim una mica el mode turista a sobre, perquè aquesta cara de curiositat descobridora enmig del no massa rialler usuari mig del mercat sembla no enganxar-hi del tot.


Per sort, enmig de la grisor sempre hi ha algun espontani més colorit, com aquesta noia anònima olorant floretes. Tres hurres per la noia anònima!


I aquí uns pans de pagès, que segur que a la majoria no us semblen res gaire curiós, però a mi, així de cop, em semblen molt grossos i rodons. I bons!

I els paios del darrere, que segur que no estan molt acostumats a que els hi tirin fotos.


Quina interessant i encoratjadora imatge de potencial convivència multicultural. Tot de races i religions representatives a la realitat d'avui en dia a Granollers, amb la meva mare simbòlicament al mig, envoltant a un home (d'una altra raça i presumiblement religió) que venia algun trasto útil per la cuina a preu de mercat. (un rallador crec que era). La moraleja òbvia però de vegades difícil de comprendre és que, siguem més iguals o més diferents, més foscos o més clars, amb permanent, mocador o gorra de bèisbol, tots busquem escencialment el mateix. Per exemple, un trasto de cuina útil a preu de mercat.


Aquí la meva mare esperançada amb la possibilitat d'una bonica camisa nova. Finalment, i amb la mesura que la caracteritza, va deixar la possibilitat per un altre dia.


La oportunitat que si que no vam deixar escapar va ser la de comprar uns mitjons per en Jett. No és una compra que produeixi massa excitació, però vaja... algo és algo.


Aquests dies són dies de gestions i papers. Que si amb el banc, que si el cotxe, que si curro, que si censos, permissos, matrícules, carnets, i un llarg i marejant etcètera. Posem aquesta espera davant de taulell com a metonímia de totes les esperes davant de taulell que portem (i les que ens queden!). Dir, a més, que això és el Departament d'Educació de l'Ajuntament de Granollers, i les noies aquí ens van ser molt útils i amables. I jo, per agraïr-los-ho, doncs deixo que em vegin una mica els calçotets.

De res.


Des del balcó de casa tenim una vista privilegiada d'uns dels rascacels més impressionants i cònics de Granollers. I amb això, els que no sabíeu on vivíem, ara ja ho sabeu.


I acabem per demostrar que, si bé pots voltar el món amunt i avall i de través, i et pots anar trobant amb postes de sol espectaculars a qualsevol racó, un dia qualsevol surts al balcó a Granollers, i mira. Algú va dir "va voltar el món per trobar el que ja tenia dins seu". Està clar que no és ben bé això, però em venia de gust deixar anar la frase.


I bueno, així acaba aquest primer post de la nostra etapa catalana. No està tot el que ha passat, però tot el que està, ha passat. Esperem ser una mica més disciplinats amb les fotos i les consegüents històries relacionades en aquests propers.

Al proper post, que apareixerà en el marc d'un parell de setmanes: la sempre exitosa Telecogresca, els títols infinits per la parròquia culé i demés històries sorpressives que ens passaran.

Cuideu-vos-em-ens fins després, i que no ens veiguem qualsevol dia!

Salut!

Nem Hàsia Casa XXXIV: Cap i cua

Tot acaba en aquesta vida, i aquest viatge que semblava que havia de ser etern acaba també. Vam començar-lo a Kuala Lumpur allà a principis de gener, i tres mesos i mig després tornem a Kuala Lumpur per acabar-lo, amb una bossa plena d'experiències, coneixements i oh noves i interessants visions del món.

Si bé no ha sigut una exploració completa del sud-est asiàtic, si que no ens podem queixar, i marxo amb la idea de que ens enduem una visió força generosa de la realitat d'aquesta zona, amb les seves relacions de poder, i les característiques culturals, religioses, socials i comportamentals d'algunes de les seves gents. Ens ha quedat de banda Laos, Vietnam i Filipines. Fins i tot diria que una exploració més ampla d'Indonèsia és necessària. I segur que el sud de la Xina és influència directa a pràcticament tothom que és aquí. Aquesta serà feina i material per un proper viatge, que de segur algun dia caurà.

Concentrem-nos ara en aquest. Fa pràcticament quatre mesos veníem a Kuala Lumpur una mica passarells. Personalment, abans de venir tenia una mica de "por" que tota aquesta zona anés a ser com la Índia: molta gent, molt insistents, molt brut, molta intensitat, i un moviment relativament difícil, física i mentalment. Però no té res a veure. Tots els països que hem visitat aquest cop són molt més "civilitzats" (si em permeteu l'ús d'aquesta molt injusta paraula). Malàisia i Tailàndia, concretament, estan a nivells pràcticament occidentals. Les infrastructures, carreteres, transports públics, fins i tot higiene en molts llocs (que no tots) no ténen res d'envejar als països europeus. Els preus, però, es mantenen asiàtics. Indonèsia i Cambodia són un altre cantar. Tots dos són germans pobres dels dos anteriors, i això es demostra a tots els nivells. Indonèsia, personalment, i concretament la illa de Sumatra, és segurament el lloc on més hem disfrutat de la gent, i el lloc del que ens queda un record més carinyós. Cambodia és molt desconcertant, amb la qual cosa és difícil quedar-se amb una opinió concreta. Tailàndia està molt explotada pel turisme, i l'actitud chauvinista tailandesa d'encarar la vida és una mica dubtosa. Malàisia és, tot i les radicalitzacions que s'estan produint últimament, un exemple únic de convivència entre races i cultures. És també elogiable el seu compromís a créixer i situar-se a nivell occidental en tot allò que importa: serveis, infrastructures, higiene i seguretat. En d'altres coses, segueixen ser refrescantment asiàtics.

A l'últim post, us deixàvem païnt les emocions i sensacions que ens oferia Phnom Penh, la capital de Cambodia. Un avió dels salvadors aeris d'Air Asia ens va dur des d'allà a Kuala Lumpur, on hi passaríem l'últim parell de nits del nostre viatge. A l'arribar a Kuala Lumpur, encara des de l'avió, vam ser benvinguts per una espectaculat posta de sol. Pena que estiguéssim al cantó equivocat del passadís.


L'altre cop que vam venir ens vam estar a un hostal anomenat Wheelers. Després d'haver estat a molts hostals després, possiblement el Wheelers sigués el pitjor i més cutre de tots, així que vam dedicar una bona estona a buscar alguna cosa diferent. I no és culpa del Wheelers, el ser cutre, sino que sembla que la majoria del hostals en aquesta zona de Kuala Lumpur (adjacent al Chinatown) ténen estàndards bastant baixos, oferint habitacions escarransides amb mobiliari minimalista i banys compartits a preus que difícilment consideraríem un saldo. És interessant veure, però, la diferent impressió que ens suposaven aquestes mateixes habitacions a aquests mateixos preus abans i ara.

Finalment vam acabar en un carrer del darrere, on vam trobar l'amigable Kameleon Travellers Lodge, inexistent a tota guia i portat per una colla d'indis simpàtics. I és més que res per això que ens hi vam quedar, que l'habitació era més o menys el mateix que als altres llocs.


Ara això si, com gràcia complementària la sala comuna / rebedor li fotia canya a músiques i pelis bollywood, cosa que va acabar de convèncer a la Tiffany (si no estava prou feliç ja per haver marxat de Cambodia i per estar a punt d'acabar el viatge sencer).


I això, l'habitació... difícilment podríem dir que és el Ritz... i segurament és de les més cutres de tot el viatge (si aneu comprovant post per post veureu que és així). Però bueno... per un parell de nits fa més que el fet.


I si bé a simple vista la decoració sembla una mica inexistent, si t'ho mires amb detall no és així: dibuixat en un coixí amb un artístic traç de boli hi havia un cor atravessat per fletxa la mar d'atmosfèric... humm...


Només hi hem estat dos dies, a Kuala Lumpur, i quan vam estar-hi l'altra vegada ja vam satisfer les nostres ànsies turístiques, així que aquesta vegada no ens vam preocupar per anar a veure gaire res. Tot i així, es clar, hi ha coses que les veus sense voler, com la torre de comunicacions i les Petronas allà al final de tot. És atractiu, Kuala Lumpur.


També aquesta Masjid Jamek, just al centre de la ciutat i que passes pel costat sense voler més d'una vegada. Molt bonica de dia i de nit. Em sembla que ja surt a aquell primer post de les sèries, però aquí tampoc hi sobra pas.


Però el temps, perquè mentir, el vam passar majoritàriament menjant i comprant. Comprant, si! Durant quatre mesos no hem comprat gaire res (perquè ho havíem de carregar!) i aquí hem tret una mica el ventre de pena. A veure, tampoc és que hagi sigut gaire... el nostre pressupost, a aquestes altures, és, per posar-hi una paraula no massa vergonyosa, limitat, així que tampoc donava per tant.

Com que als tres ens encanta el menjar indi, a Kuala Lumpur en vam abusar una mica, gràcies a la generosa comunitat tamil (del sud de la India) que es troba per aquí. En aquest restaurant, on serveixen els talis (plats combinats indis, per fer-ho fàcil) sobre fulles de plataner, eren especialment colegues.


I com que a la Tiffany li encanta la roba índia, també va aprofitar aquí per reestocar una mica. Són impressionants aquestes botigues, on tan sols tenen un vestit de cada model, i totes les botigues tenen models diferents. Suposo que és per evitar que et trobis amb algú més portant el mateix vestit que tu. En aquesta botiga semblaven colegues, però a l'hora de la veritat ens van intentar donar gat per llebre. Lo qual decepciona una mica. Ja es veu, però, que no són els mateixos que a la foto anterior.


Com que de tant en quant anem a països musulmans, i esperem fer-ho també sovint en un futur, la Tiffany, en els nostres sempre ferms propòsits d'inmersió cultural, va decidir també buscar algun mocador pel cap que li anés bé. Hi ha paradetes i botiguetes amb centenars d'aquests, i no cal dir que per les noies i dones musulmanes és una peça de moda com qualsevol altra, que es canvien cada dia per fer joc amb la resta de la roba i tal. Interessant. I curiós de veure que només posar-te-la i ja dónes el pego com a musulmà de tota la vida.

I no va ser aquest el que es va comprar, sino un altre. I a algú li semblarà una xorrada, això, però sincerament, el canvi de tracte que et guanyes quan respectes la cultura local no té preu. Per il.lustrar això perquè tothom ho entengui, no em direu que els inmigrants que vénen demostrant respecte i coneixement per la nostra cultura ens els mirem i tractem millor que no pas els que no ho fan? Pues aixòs.


I bueno, com que anàvem més aviat per feina, la veritat és que no tenim gaires fotos per ensenyar-vos. Teòricament havíem de trobar-nos amb en Jaden una hora o altra, però vam acabar no fent-ho per horaris aeris. I va arribar la hora d'empaquetar els últims trastos per última vegada i encaminar-nos cap a l'aeroport. I la cosa més curiosa va passar llavors. Per arribar a l'estació de busos (on agafaríem un bus cap a l'aeroport) havíem de creuar un carrer amb força tràfic. No hi havia passos de peatons, en aquella zona exactament, però un parell de centenars de metres més enllà hi havia un pont que passava per sobre directament fins l'estació. Jo, que solo guiar aquest tipus de moviments, i com que som a Malàisia i Àsia, vaig esperar que no passéssin cotxes (o que passéssin suficientment lluny) i vaig creuar pel dret. I quan vaig arribar pràcticament a l'altre cantó un senyor policia que se m'acosta i em diu que això no es pot fer i que em posarà una multa. Una multa per creuar un carrer pel dret a Malàisia? Deus estar de guasa. Però no ho estava, no. I sembla que els locals estaven tan sorpresos com jo, ja que se'n va acumular una bona colla, en un moment, de creuadors il.legals multats. Evidentment, tot i els meus millors arguments, vaig ser incapaç d'evitar la multa. I em va semblar tot força divertit. Al final em van caure 6 euros per la conya.

I encara sort que la Tiffany les va veure venir i va esperar-se a creuar pel pont!

Ara la conclusió: evidentment la culpa és meva per estúpid. Aquí no hi tinc res a dir. El que passa és que a veure... a Kuala Lumpur els creua tot déu per tot arreu, els carrers, hi hagi pas o no, estigui verd o vermell. El que passa és que Malàisia està en plena creuada per convertir el pais en una referència occidental, i aquestes mesures són necessàries. El pont hi era, i per allà és per on havia de creuar. Això si, el desconcert i l'estupefacció no me'ls va treure ningú.


Pues ale. Arribem a l'aeroport, i ens despedim de Kuala Lumpur, de Malàisia, i d'Àsia. Tornarem més aviat o més tard, així que no farem les despedides massa emocionals. Air Asia és en gran part responsable de l'èxit del nostre viatge. No només volen des de la Gold Coast (al costat de casa a Austràlia) a Kuala Lumpur, sino que des d'aquí volen a Londres, amb el que són segur els preus més barats entre Europa i Àsia. Nosaltres vam pagar 221 euros cadascú per aquest trajecte. Si afegeixes els 150 més o menys que vam pagar des d'Austràlia fins aquí, et queda que per menys de 400 euros voles des d'Austràlia a Londres. I anada i tornada per uns 750. Això, senyors, és meitat de preu que qualsevol altra companyia.

I no només aixòs, sino que, tot i no donar-te menjar ni poder veure pelis de gratis, el seient va resultar ser gros i tenir un pilot d'espai per les cames. No sé si això que dic és agosarat, però possiblement és l'avió més còmode al que mai he viatjat. I en un vol de 14 hores, això, oh oh, s'agraeix i molt. El vol aquest només porta funcionant des de principis de març, així que ara és el vostre moment per aprofitar i visitar el sud-est asiàtic per quatre duros. Vinga tios/es!


El viatge va ser còmode i vaig dormir més del que m'esperava. Vam arribar a Londres (Stansted) a les 12 de la nit, i el nostre vol cap a Girona no sortia fins al matí següent a les 10. Com que hi ha 7 hores de diferència entre Malàisia i Anglaterra, i com que havíem dormit generosament, vam passar una nit de maduració de jet lag en vetlla i posant-nos al dia amb les últimes escriptures necessàries per aquest blog. A en Jett tot això li sembla molt bé, però va estar sobant tota la nit en un racó. I millor per tothom.


És cert que el nostre volum de bosses, motxil.les i maletes, al final, ja és una mica ridícul. I això que, en sèrio, hem intentat anar el menys carregats possible. Pues si ens descuidem...


La penya de Ryanair, que és qui ens portaria des d'Stansted fins a Girona, sempre han sigut una mica capullos, pel meu gust. La última eren uns cartells que anunciaven que no es permetia compartir quilos entre maletes. M'explico: cadascú (previ pagament) pot facturar una peça d'equipatge de 15 quilos. I aquest és el límit per cada peça. Si tu en téns una de 20 i una de 10 no t'ho deixaran passar. Això és ridícul, i hem voltat mig món fent exactament això amb mitja dotzena de companyies de low cost que, es clar, no hi ténen cap problema. Així que quan vam anar a preguntar si això passa de veritat, ens van dir que les polítiques de la companyia són "molt estrictes" en aquest sentit, però que allà baix a la dreta hi ha la sala de reempaquetament, amb tot de balances i mesures i històries que et permetran reempaquetar tot el teu tinglado perfectament. Oh gràcies senyoreta doncs, molt amable!

I anem cap allà i, per la nostra sorpresa, et costava mitja lliura cada cop que volies pesar una maleta, lo qual em sembla absolutament aberrant. Així que evidentment ho vam acabar fent a ojo de buen cubero i, si bé una en pesava 16,5, ens van deixar passar igualment.

És curiós quan, viatjant per l'Àsia, nosaltres i molts altres viatgers (alguns de forma malaltissa i paranoica) estan tota l'estona vigilant que no els timin, i arribes a Europa, et prenen el pèl de forma ridícula i et foten els diners sense pietat, i tothom semblava pagar religiosament.

Aquí la màquina diabòlica.


I bueno, vam tenir fins i tot la sort de difrutar d'una bellíssima i molt europeament freda sortida del sol, que ens servirà com a inevitable metàfora del naixement d'aquesta nova i excitant etapa que comencem ara, instal.lats a Granollers per una temporada llarga i amb més incògnites que certeses al davant.


Però les incògnites, de fet, ja m'agraden, així que espero difrutar de la seva resolució. I la pregunta clara és... vas començar aquest blog, fa dos anys i mig, perquè marxaves... què faràs ara? Continuaràs escrivint-lo? Pues la veritat és que si. El ja és part integral de la meva vida i rutina, i pot ser divertit també parlar del que passarà per aquí.

A partir del proper, doncs, comencen les cròniques catalanes, i ara si que tots en podeu ser gratuïtament partíceps.

Aquest últim vol, per cert, va transcórrer sense novetats destacables, i vam posar peu, finalment, a la freda Girona (venint dels tròpics, molt freda a finals d'abril!).

Ale doncs, gràcies a tots els que heu seguit tota aquesta sèrie, gràcies als que no l'heu seguida, i gràcies a tots i tothoms que l'han fet possible a tots els nivells, des dels nostres mai suficientment agraïts benefactors, passant per tothom que hem anat coneguent en aquestes setmanes, i acabant, es clar, per la Tiffany i en Jett, i jo mateix, què coi, que hem sigut els que ens ho hem currat més!

Pues aixòs! Fins aviat!! :-)