A lo que anem. Després de passar cinc dies a la barullosa però amigable capital de Malàisia, Kuala Lumpur, ens movem uns 150 quilòmetres al sud, per visitar la que segurament és la ciutat amb més història del país: Melaka. Melaka podria resumir perfectament els últims 500 anys d'història de la península malaia, que ha anat passant de mans a mans fins a assolir la seva independència només a mitjans del segle passat. Anirem explicant tot això al llarg del post amb l'ajuda interactiva de la pròpia ciutat. Així que paciència.
Per anar-hi, vam agafar un dels múltiples busos que sortien des de la central i pròxima estació de Puduraya. Aquí, com a d'altres països, els busos els fan funcionar companyies privades, i pot haver-n'hi fàcilment 10 que facin un trajecte popular (com el KL-Melaka) a la vegada. Una mica confós al principi, però finalment correcte.
Els busos en aquest païs són absolutament excel.lents. Ràpids, barats, espaiosos, còmodes i moderns. I els conductors no són ni tan sols massa garrulos, Que és tot un què. En les dues hores de trajecte fins a Melaka, la vista es va reduïr pràcticament només a una de les grans indústries malàisies: l'oli de palmera. Es veu que l'oli de palmera s'utilitza tant per cuinar com pel desenvolupament d'energies alternatives, així que benvingut sigui. I la vista també és més maca que una colla de centrals tèrmiques.
Encara estem als primers dies del negoci aquest de carregar motxiles amunt i avall, així que de bones a primeres, la visió que més ens va maravellar va ser la de trobar el nostre hotel. Que ja de per si està en un edifici ben atractiu.
L'hotel es diu Eastern Heritage, i efectivament és això, un edifici històric xinès de principis del segle XX com molts altres escampats per la ciutat. Els terres són tots de fusta, l'escala és força encantadora i tot plegat destil.la atmosfera per un tubo. I per 8 euros la nit!
Ara això si, confessem-ho... l'edifici destil.la atmosfera, però sembla que se'ls hi va acabar el sac quan van arribar al disseny de les habitacions, o si més no a la nostra. Però vaja, que li acabes agafant carinyo, també. A Melaka, només hi hem estat dues nits. I hi podríem haver estat alguna més.
Per rodonejar (!) el tema, què millor que aquesta petita piscina per superar els moments de calor sufocant equatorial? Ja us dic que l'aigua estava congelada, i que la calor la superes en un plis. Ara, nedar tampoc hi pots nedar gaire. S'agraiex i molt, certament.
Un cop instal.lats i refrescats, toca veure doncs què s'explica aquesta Melaka. N'explicarem la història a través de les múltiples etapes i construccions que queden per la ciutat.
Començarem la nostra història cap allà al segle X. Per aquells llavors a Malàisia es dedicaven majoritàriament a caçar, reduïr caps i fer la seva vida selvàtica. La història diu que un príncep indi va arribar des de Sumatra a veure què es coïa per aquestes terres. Mentre seia sota un arbre, va veure una curiosa escena: el seu gos de caça va començar a córrer rere un cèrvol local, però aquest, en comptes de, com faria un cèrvol estàndard, escapar-se esperitadament, li va plantar cara al gos i va ser aquest el que va acabar marxant amb la cua entre cames.
I davant aquesta sorprenent escena, el princip indi va decidir fundar un assentament en aquell precís lloc. I el va anomenar Melaka, ja que aquest és el nom com els indígens anomenaven l'arbre sota el que s'havia assegut.
I ale.
Ara tenim un petit buit en el temps. I és que un dels governadors de Melaka, eventualment, va decidir convertir-se a l'Islam cap al segle XIV, després d'algun contacte amb comerciants àrabs o indis. Lo curiós és que els museus o llibres oficials situen pràcticament aquest moment com el principi de la història de Malàisia, obviant aquests segles previs. També és curiós que et planten com si els governadors que hi havia s'haguéssin convertit pacíficament a l'Islam, cosa que sincerament dubto. Però vaja, és un païs musulmà i cadascú explica la història com li va bé.
Aquesta és una rèplica del palau del sultà, l'edifici més antic (en quant a imatge, que no a construcció) que queda a Melaka.
I el sultà i la seva prole van establir l'islam com a religió oficial de l'estat de Melaka. Aquesta mesquita és especialment interessant. L'arquitectura té una certa influència budista, possiblement heretada de la Índia. Excel.lents i acollidors els seus petits jardins.
Una vista nocturna, on es pot apreciar la semblança del minaret amb pagodes nepalís o burmeses. (i no he estat ni a Nepal ni a Burma, quin tio, eh, que enterat que sona!)
Mentre el port musulmà estava en plena florescència, els portuguesos, en busca d'un lloc intermig estratègic entre les seves colònies de Goa, a la Índia, i Macau, al sud de Xina, van pensar en Melaka com a una opció excel.lent, amb la situació i la infrastructura desitjada. I un bon dia de 1511 van arribar amb el Flor de la Mar al capdavant.
Perquè no ho veurem en cap moment, però Melaka té mar. Si més no, té mar ben a prop. El vaixell aquest és també una rèplica, que dóna força el pego.
Queden poques relíquies de la època portuguesa, que va durar fins a mitjans del segle XVII. Aquesta és la vella església de St Paul, catòlica ella. El que passa és que quan va deixar d'haver-hi catòlics, li van donar a l'església tot tipus d'usos pagans (des de polvorí a magatzem) que la van anar atrotinant. I per acabar-ho d'adobar, van aparèixer els britànics i li van plantar un far horrorós just al davant.
De l'església en queden tres parets. És curiós veure una església catòlica per aquests móns, però.
I, perquè us en feu la idea completa, aquí des de la part del darrere, ocupant el punt més alt de la zona antiga de la ciutat, que en els seus temps formava el fort de Melaka.
L'altra gran relíquia portuguesa, i es veu que la més famosa i visitada, és una de les portes de la muralla del fort. Fort que, per cert, es deia "A famosa". I la porta es diu Porta de Santiago, i si bé pírrica, té tota la pinta de porta europea, es clar.
Podeu veure que és una destinació popular, aquesta. No tant per turistes occidentals, que també, sino sobretot per propis locals i singaporenys. Hem estat aquí al cap de setmana i les hordes eren importants.
En aquesta interessant foto podeu veure algo tant senzill com les dues fotos anteriors juntes. Així sabeu on està tot, home.
Durant la nostra estada (curta, es clar) a la porta de Santiago, vam intentar obrir una bossa de Cheetos. I no ho vam aconseguir. Per sort, l'home que veieu al darrere, i que venia ves a saber què a l'ombra, tenia unes tisores, que ens van proporcionar l'accés als Cheetos i a una entretinguda conversa.
Durant els segles XVI i XVII l'est estava plè de colònies europees de potencial evangelització catòlica. Un dels més exitosos complidors d'aquesta tasca va ser Sant Francesc Xavier, espanyol ell. Aquesta església li és dedicada i, per si us sona d'algo, es veu que està basada en la catedral de Montpellier.
I per dins, amb una frescor tropical plena de blaus. No em pregunteu per què, però vaig tenir la sensació de que em recordava a l'església de l'Escola Pia de Calassanç, a Granollers. I abans que em digueu que no s'assembla en res, us diré que ja ho sé, però la sensació me la va donar igual.
Els anys anaven passant i l'imperi portuguès, com l'espanyol, començava a fer llufa. Nous imperis europeus començàven a prendre el lloc dels anteriors, i en aquest cas els que es van interessar per Melaka van ser els holandesos. Va ser relativament fàcil, amb l'ajuda dels locals i alguna enganyifa, el destronar els ja dèbils portuguesos i fer-se amb el control del port.
I amb això, noves parts de la ciutat van ser construïdes, amb especial atenció a la imatge més coneguda de Melaka, Dutch Square, amb el palau del governador holandès, l'església protestant holandesa, i la torre del rellotge holandès. Tot en un càlid color rosenc fosc.
Uns detalls de la Christ Church, de la plaça, i dels colorins de tot plegat. Molt i molt bonic, aquest raconet.
I amb el pas del dia i la posició del sol, la vermellositat va canviant de tonalitat per desvelar diferents visions de la plaça.
Segur que us heu fixat en els tricicles / bicicletes / rickshaws de les fotos anteriors. Bé doncs, es dediquen a anar donant voltes pel centre històric amb música màquina norantera a tot drap (no és conya, això), i delectats passatgers -majorment xinesos- al darrere. Són absolutament orientats als turistes, així que no els podem considerar un mode de transport com a tal. Els conductors, a més, no són plastes en absolut, senyal de que no ténen gana. Tot plegat li dóna molt de color i, ehem, sò, a la cosa. Sembla ser que als turistes xinesos / singaporenys els hi agrada, però.
Tot el centre holandès, que s'estén durant uns quants blocs, està pintat amb aquest to rogenc. Un cop més, molt atmosfèric.
També l'imperi holandès va col.lapsar en algun moment, i els següents a aprofitar-se d'aquest fet, és clar, van ser els eterns britànics, que els tios estan a tot arreu. En això hi va haver una mica de merder: primer, els britànics, a través d'alguna guerra guanyada a Europa, van guanyar-lis als holandesos el control d'algunes colònies, entre elles Melaka. Deu anys després, pels mateixos motius, i mitjançant algun tipus de tractat, els holandesos ho van tornar a recuperar. Els britànics, però, abans d'entregar-lis la ciutat, van fer volar el fort i les muralles, deixant només la porta que hem vist abans, els murris. I al cap de pocs anys, després que els holandesos s'haguéssin deixat un pastón per reconstruir el que van poder, en la ruina moral i econòmica, els britànics van tornar a aparèixer amb quatre canons i se'n van apoderar per la força. Vamos, que va acabar guanyant Anglaterra a la pròrroga, i amb polèmica.
Canons.
Melaka, però, no era la plaça britànica més important a la zona, ja que per aquells temps també controlaven Georgetown, també a Malàisia però més al nord (i ja hi anirem en unes setmanes) i Singapur, que només està a uns 250 quilòmetres al sud. Així que Melaka va anar perdent pes específic. Amb el col.lapse econòmic i polític de l'imperi britànic a mitjans de segle XX, quan van perdre bona part de les seves (moltes) colònies, també els malais van dir de les seves. Ja comentàvem al post passat que la Malàisia peninsular, junt amb Singapur i tres estats de la illa de Borneo, van declarar la independència de la Federació de Malàisia l'any 1957. I ho van fer just aquí, on hi ha erigida aquesta banderota. L'edifici del darrere, originalment un edifici colonial britànic, és avui el memorial de la independència.
I aquesta independència es va proclamar al crit, 7 vegades, de "Merdeka!", que vol dir doncs això, independència.
Perquè us feu una idea de la orientació de tot plegat, l'església de St Paul, la porta de Santiago, el palau del sultà i el memorial de la independència estan tots en un pilot. La zona holandesa està exactament oposada al turonet aquest que veiem a mà esquerra, a uns 500 metres. Tot plegat molt ajuntadet i circulatòriament amigable.
Perquè ja veieu que tot sembla perfectament cuidat, perfectament net, i perfectament organitzat. Doncs ho sembla perquè ho és.
Tota aquesta informació que us explico fins ara l'hem treta de vàries lectures, una d'elles la del Museu del Poble. A Melaka, al ser una destinació turística important, i força promoguda, n'hi ha la seva generosa quantitat, de museus. Nosaltres només vam visitar aquest, suficientment extens i variat.
La planta principal parla de la història de Melaka i les seves gents. Aquí, un quadre representant l'arribada dels portuguesos i la sangría derivada.
Els malais són absolutament obsessos dels records. Tot i que en molts casos suden dels Records Guinness i han publicat el seu propi "Llibre dels rècords de Malàisia". Aquest carretó va ser el que un bon home va carretejar durant més de 2500 quilòmetres al voltant de Malàisia (i només va tardar un més i mig!), fent-lo el més llarg carretejament de carretó de la història del pais.
No sé si deu ser veritat, perquè no ho he verificat en d'altres fonts, però segons aquest museu, els malais han fet una aportació al món més gran del que ens pensem: la baldufa! Es veu que aquesta gent han estat jugant a la baldufa des de temps inmemorials, en ténen de tot tipus i fan competicions d'allò més serioses. Felicitacions!
Una altra de les plantes del museu (que ens va portar tot un matí) està dedicada a la bellesa, o a les mutilacions que, al llarg del temps i del món, diferents cultures han dut a terme en nom d'aquesta bellesa. Des dels peus deformats dels xinesos, els colls allargats d'algunes tribus africanes o asiàtiques, els implants de silicona dels temps actuals, o l'exagerat ús dels corsets que estava de moda a Europa durant una bona colla de segles. Aquesta bona dona va aconseguir tenir la cintura més estreta d'Europa, gràcies a anar-se estrenyent i estrenyent el corset, arribant a mides i salut ridícula. Les dues dels costats són amb el corset posat, i la del mig, sense.
Una exposició realment interessant, i que ens recorda que tot això dels canons de bellesa i modes i tal, és absolutament relatiu, i ens ho hem de mirar amb una mica de perspectiva. No creieu?
L'última de les exposicions està dedicada als estels, aquesta gran tradició asiàtica. Amb origen a la Xina, es practica extensament a la majoria de països asiàtics. Els estels tradicionals malais tenen aquest tipus de forma, i colorit per un tubo.
I ja us dic que se'n veuen forces, d'estels, pel carrer, així com es veien a la Índia i segur que es veuen en d'altres llocs.
En tota la història que he explicat abans, plena d'indis, portuguesos, holandesos i britànics, ens n'hem saltat els eterns protagonistes: els xinesos. Els xinesos han estat sempre per aquí, sempre n'han sigut la comunitat més poblada, i sempre han controlat l'economia. I "l'altra banda" del riu està reservada per un impressionant Chinatown. Per exemple, l'espectacular temple de Cheng Hoon Teng, el millor temple xinès que els meus ulls han vist.
Es veu que està aquí des del segle XVI (i no ho sembla gens), i és el més antic del pais. Com a bons patriotes, tots els materials van ser portats de la Xina.
El nivell de detall d'aquest tipus de temples, i d'aquest en concret, és força impressionant. Curiosament, aquest tipus d'estatuetes colorides als sostres dels temples, també les veiem en els temples tamils del sud de la Índia. Em pregunto si hi ha alguna relació.
Però el temple aquest és més espectacular fins i tot de nit del que ho és de dia. Les formes en destaquen a la penombra. Gran foto, aquesta.
I a més, vam tenir la sort d'enganxar que estem enmig dels preparatoris per l'any nou xinès. Durant el mes previ, les comunitats xineses es reuneixen per pregar i arreglar-ho tot per la gran celebració. Aquí tenim tot de gent i un parell d'aquests gossos gegants tot entrant al recinte del temple.
I a dins, en una barreja entre budisme, confucionisme i daoisme, les pregàries i musiquetes de torn. Suposo que, a dia d'avui, aquestes coses no te les trobes, a la pròpia Xina.
I els fidels. Les pregàries i cançons són espectacularment llargues. De fet, vam estar aquí fàcilment una mitja hora i no van canviar de cançó en tota l'estona. Ara això si, atmosfèric (:-)) ho és lo seu.
Menció especial per aquest drac protector.
I a fora, els gossos grans d'abans descansant de tant d'ajetreo. Clar que si home, s'ho mereixen.
Però no només de temples viu Chinatown, al contrari. Els carrers estan alineats amb una surrealment espectacular quantitat de cases excepcionalment cuidades. Posarem aquesta com a exemple, però és només una entre desenes. Si, ho heu endevinat: atmosfèric :-)
En un dels carrers també hi munten un mercat nocturn que sembla típic de les comunitats xineses (a part que, durant el dia, fa massa calor com per estar-se a fora massa estona). Aquest semblava força més autèntic que la venta d'imitacions de Kuala Lumpur. I no sé si les llumetes vermelles hi són sempre o només durant aquests dies del voltant del nou any (estan a tots els carrers, no només al del mercat), però ajuden força a l'escenisme de la cosa.
Com és típic, la ciutat està construïda al voltant d'un riu. Els voltants, a part d'una agradable zona peatonal ideal per esmorzar, no són necessàriament espectaculars, però semblen molt populars per navegar-los amunt i avall amb barquetes turístiques. Ja us dic que tenia la pinta d'haver-hi tones de singaporesos passant el cap de setmana. Penseu que Malàisia és força més car que Singapur, així que és una destinació ben apetent per ells.
Tot caminant per Chinatown, al voltant del mercat, vam sentir música i, arribant des d'aquesta òptica, vam veure tot de gent asseguda admirant l'espectacle. Que bé, ens vam dir, una mica de musiqueta en directe sempre s'agraeix!
Però al veure l'escenari... patam! Un karaoke!! El karaoke és un dels entreteniments per excel.lència de la comunitat xinesa, i és un autèntic fenomen (i ho ha sigut per una bona colla d'anys). I els cantants no és que estiguin necessàriament dotats, molts d'ells, no. Però tant hi ha karaoke en aquest escenari, com n'hi havia en cases de clans (cases on families o dinasties s'ajunten per socialitzar-se), com fins i tot del segon pis de l'edifici de la policia se sentia a algú cantant "Still lovin' you" en xinès. El paio aquest, per cert, tot un perla. De cantar poc, però de saber estar no ni faltava gens.
I a mesura que la nit es fa nit, aquests mercats s'omplen i s'omplen de gent. I a jutjar per la noia en primer plà, ben bé que s'ho passen. No, certament, és molt entretingut.
I per si no ho és prou, d'entretingut, també hi trobem alguns entretenidors professionals. Aquest per exemple, anar trencant un tros de diari cada cop més petit amb un làtig (com es diu, làtig, en català? no és pas làtig, oi?). Es clar que mai saps com de cert és, això del làtig, ja que el nano que ho aguanta pot tranquilament trencar-ho amb les mans, però entretenia, entretenia força a un bon pilot de gent.
Canviem radicalment de zona i de temps. Aquest "gat en canyeria" era simpàtic.
A en Jett li agraden molt, els gats, i sempre que en veu algun se'l queda mirant una estona. Aquí no en van pas curts, de gats de carrer. Aquesta, tot i que no es vegi, estava embarassada. Ara em vé al cap... "embarrassed", com sabreu, vol dir "avergonyit" o "incòmode per timidesa", com qui diu... creieu que té alguna relació amb l'embaràs? Segurament no, però ves a saber.
Bueno, passem a fer un breu comentari sobre el menjar. El menjar típic de Melaka s'anomena baba nyonya, i és una espècie de barreja de menjar malai i xinès, representant fidelment del que es tracta aquesta ciutat. A diferència de la Índia, on pràcticament tots els restaurants són vegetarians, aquí en Jett i la Tiffany estan tenint força més problemes per satisfer les seves necessitats. Aquí es veiu que a en Jett no li va agradar massa, el que fos que va menjar.
Però l'àpat estrella de la nostra estada a Melaka va ser, sens dubte, al Capitol Satay. El satay és aquesta salsa basada en cacauets utilitzada en gran part de la cuina malaia.
En aquest cas, el plan era tal que aquest. Tenien un bol plè de satay al mig de la taula, amb una estufeta que l'anava calentant tota l'estona, a mode de fondue. Després, anaves a un mostrador i agafaves tot de pintxos, que anaves coent dins el bol de satay. Pinxos amb vegetals, tofu, carns, peixos, gambes i escamarlans (especial menció per aquest últim... deliciosos escamarlans ensataynats). Cada pintxo, 0,7 RM = 15 cèntims d'euro. Un menjar divertit, social i deliciós. De moment, un dels millors del viatge.
Per aquí les cerveses que es solen veure són la Tiger, de Singapur, la Guinness o Heineken que es fan aquí mateix, i la local Anchor (curiós perquè a Indonèsia hi ha la Anker, a Cambodia la Angkor, i aquí la Anchor... a confondre al personal). La birra no que no és barata, i pot valer 1,5 euros per ampolla. No és cara, tampoc, però no és un regal.
Aquella nit, curiosament, hi havia una simpàtica promoció: per cada ampolla d'una de les cerveses mencionades anteriorment que et beguéssis, gairebé tots els bars de la zona donaria 1 RM per escoles xineses. Està bé això de beure copiosament per una causa, no? S'hauria d'instaurar en d'altres llocs.
Aquí acaba la nostra estada a Melaka. Una estada curta però intensa, i rica en colors i sabors. Acabem amb una tornada fosca i ataronjada, ben maca ella.
El nostre últim dia a Melaka és també el nostre últim dia, de moment, a Malàisia. La nostre següent destinació és Padang, a la illa indonèsia de Sumatra. Per arribar-hi, utilitzarem de nou els serveis d'Air Asia. El trajecte d'una hora des de Kuala Lumpur fins a Padang ens costa només uns 15 euros, així que val la pena.
L'aeroport de Kuala Lumpur està entre la capital i Melaka, així que no valia la pena tornar fins a KL, i agafar el bus cap a l'aeroport. Inexplicablement, siguent turística com és, no hi ha transport públic directe des de Melaka fins a l'aeroport, així que, seguint les recomanacions de la Lonely Planet, vam agafar un bus fins a la ciutat intermitja de Seremban, des d'on se suposa que hi hauria un altre bus local fins l'aeroport. Aquest primer trajecte va transcórrer plàcidament, com podem observar:
Però un cop a Seremban, ens vam posar a esperar l'autobús en qüestió, i el tio que no venia. Mira que anàvem amb temps, però va arribar un punt en que o ens movíem o estaríem en problemes. Tot preguntant vam descobrir, semi horroritzats, que el bus, a part de no saber-se quan arribaria, tardaria la fredolica de dues hores per cobrir els 30 quilòmetres fins l'aeroport.
Així que, vist lo vist, vam haver d'agafar un taxi, conduït per un indi filosofal i molt xerrameca. Va ser interessant, el trajecte. Per cert, que l'aeroport de Kuala Lumpur està al municipi de Sepang. Estic segur que a molts us sonarà aquest nom: és on hi ha el circuit malasi de Formula 1 i Moto GP.
Finalment vam arribar a l'aeroport sense més problemes i amb temps de sobra, per donar fi a la nostra primera etapa a Malàisia (tornarem en tres setmanes) i començar la nostra etapa a Indonèsia. Així que selamat dinggal Malaysia, i selamat datam Indonesia!
I a vosaltres, pues també: au revoire i fins aviat!!
