Percussions, visitants, noves joguines i dos arbres menys sobre la faç de la terra

Doncs aquí seguim. I seguim amb ocupacions similars a les que ens ocupaven durant el post passat, amb la qual cosa, seguim força ocupats. Així que no insistirem amb el tema aquest.

Cada cop que escric penso que serà el moment de presentar-vos alguns dels projectes amb els que he anat treballant, però per pitos o per flautes, la cosa sempre s'allarga una mica més, així que aquest cop tampoc serà l'escollit. Segueixo esperant que ben aviat pogueu veure alguns resultats productius de la meva ocupació permanent.

Aquests dies celebràvem una efemèride remarcable: el 22 de setembre, exactament, va fer dos anys que vaig marxar de Catalunya per endinsar-me en aquestes aventures arreu del món. Derivat d'això, també fa dos anys que vaig començar aquest blog, i es clar, fa dos anys que visc amb la Tiffany. I aquest últim fet, naturalment, s'havia de celebrar, i què millor que amb un soparet acompanyat d'unes copetes d'espumós (que aquí no es pot dir ni xampany ni cava, es clar, així que és simplement "bubbly").


Per cert, que el RESERVED estava a totes les taules i no l'havíem pas reservat. I el restaurant tampoc és que fos un d'aquells de celebrar aniversaris, sino que era la pizzeria barata (però bona eh, oju!) amb ofertes entre setmana. De classe, això si, no n'hi falta, en forma d'estàtues evocadores.


En aquesta foto podeu observar més precisament el mostatxu que apuntàvem al post anterior, i que no serà pas definitiu, sino que, com ens passa de vegades a aquells que tenim la sort de gaudir d'una mata de pèl a la cara abundant, estic en procés d'experimentació.

Sembla que va ser ahir, per cert, eh, que vaig marxar de les Catalunyes! I en menys d'un any, ves per on, ja hi tornarem a ser. Així que vaja, està a la volta de la cantonada, això!

Un excitant event pels amics del metall passaria un parell de dies després. Els Testament, un dels grans grups de thrash metal, venia a tocar a Brisbane aquella setmana. I el dia abans, a Southport, just al costat de casa, el seu bateria del moment, l'excel.lentíssim Paul Bostaph, ex d'Slayer i d'uns quants d'altres, donaria un clinic per uns quants privilegiats.

I mira tu, acompanyat per en Geir, que en els seus anys mozos també li molava això del metall, vaig tenir la bona idea d'assistir-hi, amb bigoti i actitud!


No havia assistit mai, a un clinic de bateria, i sincerament no sabia jo massa bé com funcionava la cosa. I bàsicament l'home es va tocar 4 temes del nou disc dels Testament, un solo i molta xerrameca contestant a preguntes dels assistents.

Començant per lo més important, el senyor Bostaph és un bateria com la copa d'un pi, i veure'l tocar així de prop impressiona una mica. Per algú que sempre s'ha sentit atret cap als bateries, és un gustasso poder gaudir d'un derrotx (!) d'habilitat així.

Podem veure, per cert, que a l'esquerra hi ha una tele que enfoca tota l'estona als peus d'en Bostaph, ensenyant així el que fa amb el doble bombo. Penseu que la majoria d'assistents, es clar, eren també bateries amb ànsies d'aprendre.


Però com ell mateix va comentar, l'home (que està una mica entrat en anys des que el vaig començar a seguir allà a mitjans dels 90, quan va entrar a Slayer) no és necessàriament atractiu mentre toca, i sembla que tot plegat li faci molt de mal.


I si la part on tocava induïa a l'orgasme (i a considerar molt seriosament l'adquisició de l'últim disc dels Testament), escoltar-lo va ser fins i tot més interessant. Si de vegades t'esperes que una estrella del metall com així pot estar una mica penjat, en aquest cas en absolut. El paio té el cap perfectament amoblat, és absolutament professional, és humil i sap més que bé el que es diu.

A part de consells i detalls tècnics com a bateria, l'home es va extendre força amb cotilleos de la indústria, i en particular d'Slayer, i amb ensenyances per la vida de músic.

Recordo quan era un adolescent metaller entregat, que trobava una mica decepcionant el fet de descobrir que els meus herois metallers, tot satànics i agressius ells, en comptes d'arrencar-lis el cap a rates vives amb la boca, vivien una pacífica vida amb la seva dona i fills en una casa dels suburbis. Però a l'hora de la veritat, quan vas a veure un grup, et compensa força més uns paios amb el cap ben moblat, professionals i que sàpiguen el que es fan (com per exemple els Slayer mateixos), que no pas uns adolescents irresponsables drogats i borratxos i fumats que et vénen a tocar una hora i es piren (em vé al cap un decepcionant concert de Pantera, aquí).

Pues eso. Un gran paio, el senyor Bostaph.


Per cert, que no em vaig fer cap foto amb ell ni res, tot i que si que hi vaig parlar una mica personalment. No en sóc gaire, d'aquests idolismes, jo.

El dia següent els Testament tocaven a Brisbane, i vaig estar tot el dia dubtant si anar-hi o no, i finalment em vaig fer enrere, ja que la cosa barata no era. Però vaja, no hagués estat de més, anar-hi, tampoc. El que segur que va fer, aquesta trobada percussionista, és donar-li una empenteta al meu interès cap al metall. I fixeu-vos com d'empenteta que és que uns dies després vaig somiar que tenia un affair homosexual amb el cantant de Machine Head. Sorprenent somni, pardiez!

El nou disc de Machine Head (nou del 2007, però no el coneixia encara), per cert, que es diu The Blackening, és tot un discàs!

Canviant de tema, la Tiffany ja fa un temps que insisteix en que, per viure satisfactòriament aquesta vida de nòmades que sembla que estem destinats a viure, necessita un portàtil. Al viatge de la furgo la bona gent de Worldnomads ens en van proporcionar un, amb la qual cosa la noia estava entretinguda, però en aquest últim viatge només teníem el meu i tot plegat ja no era tan complet.

I la veritat és que no pensàvem comprar-lo fins poc abans de marxar, però en un d'aquests milers de pamfletos insolicitats que t'arriben a la bústia vam veure que havien obert una nova megabotiga electrònica a les rodalies, i incloïa uns quants portàtils a preus irrisoris.

Al cap de poc vam anar a donar un cop d'ull, i utilitzant tècniques comercials més velles que el cagar ajupit, un dels venedors ens va vendre la moto que només els hi quedava una unitat del portàtil que més ens molava, i que inclús ens el podia rebaixar una mica més. El preu final: una mica menys de 300 euros per un portàtil nou, Compaq, absolutament suficient per les necessitats de la nostra mestressa. Així que no ens en vam poder estar de comprar-lo, per la felicitat de la mestressa que diem, que es passa el dia descobrint divertides funcionalitats del Vista i canviant el color de les finestres i el fons d'escriptori :-)


La veritat és que n'hi havia una bona quantitat, d'aparells electrònics varis a bon preu, en aquella botiga. Un altre dels que estàvem interessats és una càmera de fotos, que de fet, necessitem fortament per enfrontar-nos a la tornada a través d'Àsia, ja que la que tenim, la pobra, ja ha tirat massa fotos com per aguantar-se massa sencera, i comença a fer llufa per vàries bandes. I quan n'estàvem mirant algunes que ens podrien anar bé, en Geir (que també corria per allà) se'ns va avançar i, fent gala de l'inherent i sorprenent consumisme dels noruecs, es va comprar un camarot del copón. S'ha de dir que la càmera, però, està realment bé, i si l'aprens a fer anar una mica, et tira les fotos que vol, amb definició perfecta.


Per cert, que no sé com s'ho va fer en Jett per aguantar el pal aquest d'aquesta manera... hi haurà truco?


I acabem amb el trio de fotos d'aquesta nova càmera amb un guitarrista concentrat. Aquesta guitarra està aquí des que el germà de la Tiffany era adolescent, i està feta una mica un trasto, però vaja, que per uns pinitos serveix perfectament.


Esperem que en breu en poguem presentar la nostra, de càmera nova, també. Però encara estic buscant la barreja perfecta entre mida (no vull que sigui massa grossa, si l'hem d'anar carregant pel món), qualitat i preu. Ja veurem!

Segur que algun dia ja us he parlat del canal de televisió SBS, que segurament és el millor canal de televisió generalista i en obert que mai he vist. El motiu, resumint, és que són uns hippies multiculturals esquerrosos, com jo mateix, i està plè de documentals interessants, notícies crítiques i sèries irreverents. A més a més, dónen 4 partits de la Champions League per setmana (que no és que sigui massa esquerrós això, però vaja) i, per colofó, cada vespre ofereixen una peli d'algun lloc diferent del món, la majoria d'elles molt interessants, excepte les espanyoles (la última, la força infumable "Más de mil camaras velan por su seguridad"). Però a part d'aquestes, pelis israelianes, iranianes, georgianes, brasileres, coreanes, sudafricanes, finlandeses, russes i demés d'aquelles que fan pensar i que t'ensenyen punts de vista artístics i socials prèviament desconeguts. No sé si ho fan això, en cap canal de les espanyes (sincerament, mai he mirat massa la tele), però ho trobo una idea particularment brillant.

Recordareu que comentava al post anterior que havíem descobert la gràcia dels Sims, i que la Tiffany m'estava intentant seduïr aprofitant la meva debilitat per la roba interior. Doncs bé, al final li va sortir bé, la cosa (com la vida mateixa, el joc aquest) i ara estem enmerdats en matrimoni, hipoteca i fins i tot xurumbels. El primer retoño és una nena que es diu Cookie. La pobra, però, sembla que no ha sortit massa maca i té un extrany bigoti (cosa que es porta, això del mostatxu, aquests dies). És tota una tasca titànica, això de guiar la petita Cookie pels dificultosos mons de la parla i el caminar!


L'any escolar, a Austràlia (i a d'altres països) està més ben pensat del que ho està a Espanya. M'explico: en comptes de fer tres mesos interminables de vacances a l'estiu, en fan un mes i mig, i la resta es reparteix en tres periodes d'un parell de setmanes, de manera que tot plegat té una composició força més saludable per tothom. Ara ens trobem en un d'aquests periodes de vacances escolars, i activitats per nens proliferen a tot arreu, entre elles un curs intensiu de la dansa a la que en Jett ja sol anar els dissabtes durant la resta del temps.

Per aquesta ocasió, les classes tenien lloc a l'estudi particular del senyor professor, al pati de casa seva i que està més que currat, amb decorat de carrer dels anys cinquanta inclòs. Aquí veiem a en Jett guiant amb mà ferma les evolucions de la seva nena del moment, sota la mirada atent de la Tiffany i en Geir, reflexats al mirall.


Però si alguna cosa especial ha passat durant el transurs d'aquest post és sens dubte la inesperada visita dels amics gresquils Alberto i Luque, acompanyats per l'Adriana, senyora de Luque. Molts dels lectors els coneixeu perfectament, a aquests tres personatges, però pels altres, l'Alberto i el Luque són companys tant de l'universitat com de la època daurada de Telecogresca (daurada perquè és quan hi era jo).

El fet és que tots dos són enginyers i doctors en telecomunicacions, i treballen als departaments de processament de veu de les universitat de Lisboa i Barcelona, respectivament. I cada any els màxims experts mundials en aquestes tasques es troben a l'Interspeech (oi?), un congrés itinerant que, aquest any, i per aquelles casualitats de la vida, tenia lloc a Brisbane. I l'Adriana, llesta com és, ha aprofitat per visitar un client de la seva empresa a Austràlia per apuntar-se a la moguda. Així que, fent un forat a l'apretada setmana dels nostres amics, vam fer lloc per trobar-nos per sopar, birres i xerrameca.

Les fotos de la trobada són certament insuficients i insatisfactòries, però un cop més serveixen per donar fè de la trobada en si. Tenim a l'Alberto a l'esquerra, al Luque mig tapat pel pal i l'Adriana al seu costat. Els dos de la punta són companys portuguesos de l'Alberto.


La vetllada, com que som tios grans i madurs, va transcórrer plàcidament i sense estridències, i no ens vam veure empesos en les nits de vici i perdició que emana la vida nocturna de Brisbane.

Va ser una trobada curta però satisfactòria després d'un parell d'anys de no haver-nos vist en absolut. Que ja és lo seu! Sort en els projectes futurs de tots tres, i ens veiem, a Barcelona o a Lisboa, en el transcurs de l'any que vé!

Tancarem el post documentant un trist event que ha tingut lloc aquests últims dies a casa nostra. I és que en Bill i la Virginia han decidit que no volen les palmeres més i estan en procés d'eliminar-les totes en cruel palmericidi. I el procés és el de lligar la palmera al cotxe, cop de serra i ale. Un procés tan interessant com dolorós per les entranyes d'un hippie com jo.


Sembla que aniran procedint a l'eliminació per etapes, i en aquesta primera en van degollar a un parell. Aquí tenim a l'omnipresent Geir preparat per capturar el moment de la rendició final de la segona palmera, mentre en Bill, buit de sentiments, li lliga la soga executora al voltant del coll.


I finalment, en un moment plè de dramatisme, l'orgullosa palmera cau derrotada amb gran estrèpit, estirada pels poderosos cavalls gasolinats. Uns moments de silenci i rèquiem per les palmeres. Un cop més, l'home imposa la seva voluntat sobre la naturalesa.


L'excusa per l'exterminació d'aquests arbres és que "no són autòctons d'aquí". La mateixa excusa per exterminar conills, porcs, guineus i gripaus. Si hi ha alguna cosa que no és d'aquí més que cap altra, és el senyor home blanc. Aquest si que no és d'aquí.

Que se sàpiga que, si bé sóc el primer a oferir-me voluntari per arreglar i ajudar en qualsevol tasca domèstica en la que calgui ajuda, vaig refusar amb orgull adolescent el participar en la talla i eliminació del cadàver. Estaríem bons!!

Acabarem ara si amb una notícia d'última hora que m'omple de satisfacció, i és que els meus senyors papes han confirmat la seva arribada per aquestes terres cap allà al desembre, poc abans de que nosaltres mateixos ja haguem de marxar. No sabem encara massa com anirà la cosa, però evidentment en sereu informats, com sempre, puntualment.

I deixarem aquí la cosa. Tot plegat evoluciona cap a un nou estiu, plè de calor enganxifosa que esperem manejar amb solvència!

Ha sortit llarguet i plè de text, aquest. Quines coses. Fins la propera doncs, que vagi molt bé!