Parlo una mica frívolament, però la Tiffany tampoc hi havia tingut mai massa relació, amb aquesta iaia, i fins i tot en paraules de la seva filla Virginia, la dona era una bruixa. Però! Això forma part del passat, i al passat ho deixarem.
Tothom va baixar a Melbourne pel dia de l'enterrament, però la Tiffany, en Jett i jo ens vam quedar cinc dies més a casa d'en Jaden, el germà de la Tiffany, i tot un personatge hip-hopero, ja que encara no s'havien vist, i ja que jo mai havia estat a Melbourne abans, i tothom me l'havia venuda com la millor ciutat d'Austràlia, plena de cultura i bon gust. Ja ho veurem doncs! L'ull inquisidor del Bert destriparà totes les vergonyes d'aquesta multirracial ciutat!
Vam arribar a Melbourne tots junts, un grup d'11 amb tietes i cosins, per passar la nit a casa d'en Jaden i assistir al funeral pertinent el dia següent. En Jaden viu en un pis d'estudiants (que ja no estudien, però el pis és del pal). De fet no és un pis, sino una casa. A Melbourne, i a Austràlia en general, la inmensa majoria de gent viu en cases... hi ha molt d'espai i els suburbis s'expandeixen per quilòmetres i quilòmetres. En una ciutat com aquesta, de pràcticament 4 milions de persones, són molts, els quilòmetres que s'expandeix, i per anar des del nostre suburbi a Northcote fins al centre de la ciutat ens tocàven uns 45 minuts de ràpid i eficient tranvia. I Northcote no està en absolut a la punta.
Aquí teniu a en Jaden i a la Tiffany, al piscolabis posterior a l'enterrament. La senyora que treu al cap a la butxaca del pit d'en Jaden és la venerable i difunta iaia, observant a tothom amb mirada inquisidora.
De fet, i per sort, feia temps que no anava a cap enterrament, i no sé com són aquests dies per lleres mediterrànies, però aquí la cosa anava por todo lo alto, amb una cerimònia irreligiosa ploranera plena de músiques i fotos i amb un senyor emocional professional explicant les virtuts de la bona dona (virtuts que la pròpia família se'n feia creus) sense, amb tots els respectes, tenir-ne ni idea. I per si fos poc, un cop la cerimònia acaba tots els presents es van reunir en una espècie de piscolabis retrobatiu, amb la teòrica excusa de recordar aquell ésser estimat que acaba de passar, però que realment serveix per acabar tots abusant de la barra lliure.
Vaig tenir la ocasió de conèixer a la pràctica totalitat de la família de la Tiffany, família no massa propera, val a dir-ho. No en tinc cap queixa i tots ells éren ben acollidors.
Tots? Bé, no tots. En aquesta foto de tots els cosins (on veiem que en Jett és el més petit) hi podem veure un pamplines amb camisa il.luminada (camisa de de Ford Competition, per cert), a dalt de tot, i que és el que podríem anomenar un pallasso australià, que va estar tota l'estona donant pel cul i dient com odiava als negres i als indis i als aborígens i rallant a tothom a que li comprés birres un cop la barra lliure va acabar. Com si en necessités!
A part, els dos nois de l'esquerra a la segona fila són en Brett i en Shane, i els dos a l'esquerra d'en Jett són la Kim i en Chris. Aquests quatre són els fills de les germanes grans de la Tiffany, ergo cosins directes d'en Jett.
Finalment, la foto:
I no té més sentit posar més afotos, d'aquesta reunió familiar, així que deixarem que quasi tothom se'n torni cap a Queensland i nosaltres ens quedarem a disfrutar de les atractivitats de la ciutat de Melbourne. Melbourne és la capital de l'estat de Victoria, el més petit d'Austràlia (que vol dir que té més o menys el tamany del Regne unit). Com a tot pais que es preciï, dues ciutats de similars dimensions i potencial econòmic i social es tiren a matar, clamant ser la més millor i interessant i, sobretot, posant l'altra a parir. En aquest cas, les ciutats són Sydney i Melbourne, i tothom no ha deixat de comentar-me com d'horrible és Sydney. Un cop més, el meu ull perspectiu donarà el veredicte final un cop arribi el moment de visitar Sydney (que tot apunta que no serà fins d'aquí uns mesos).
Però sincerament, ha de ser força per superar a Melbourne, tot una ciutat!
La major part de la ciutat són carrers de cases baixes, d'una sola planta, que s'estenen per quilòmetres. Alguns d'aquests carrers estan plens de vida, botigues extravagants, restaurants, bars i cafeteries. Melbourne està infestat de cafeteries, i la passió pel cafè entre els seus habitants estic segur que no té parangó a l'hemisferi sud. A la foto, el renombrat Brunswick St.
I, seguint la morfologia d'aquestes ciutats anglosaxones, els edificis alts majorment rascacèl.lics es concentren al centre, a l'anomenat CBD (Central Business District). Aquí un bonic centelleig del sol de mitja tarda, tot plegat reflexat al riu Yarra que creua meandrament la ciutat.
No gaire lluny d'allà, i també a l'altre cantó del Yarra, hi ha aquest característic pirulí, segurament la única imatge que havia vist prèviament de Melbourne. Per algun motiu, pensava jo que tenia alguna cosa a veure amb els jocs olímpics que es van celebrar aquí l'any 1956, però no. Es tracta d'un teatre com un altre, i van aprofitar per donar-li el seu toc distinctiu. Doncs molt bé.
Aquestes ciutats tan modernes ténen els atractius del contrast entre rascacels i edificis pretentment antics. Es una imatge típica a Amèrica, però també aquí, on cap ciutat té més de 150 anys. De totes maneres, aquesta catedral neogòtica, per exemple, queda perfectament enmig de les altures de la CBD.
El sistema de transport per excel.lència, aquí, és el tranvia. I fins i tot hi ha una línea, amb esperit força turístic, que va girant al voltant del centre de forma gratuïta, tot xerrant sobre les virtuts de tot allò que vas veient. Ara, amb seients col.locats així, tampoc és que la predisposició a mirar per la finestra fos massa bona.... però vaja, que gràcies per l'intent!
Dins d'una de les catedrals (en tenim una de catòlica i una de protestant) vaig poder capturar aquesta excepcional fotografia. Vaja, no sé si és excepcional, potser no, però quan la vaig veure a l'ordinador els colors em van agradar molt, així que ahí va.
Això dels catòlics i els protestants és, com no, herència de l'imperi britànic. En aquest últim any, per cert, entre Sudàfrica, Índia i Austràlia, li hem donat un bon repàs, a l'imperi en qüestió. I com no, trobem una bona sèrie d'edificis colonials victorians, com aquesta Royal Exhibition Building. De fet, Austràlia encara avui té com a cap d'estat oficial a la Reina d'Anglaterra, que surt tota bufona a totes les monedes. I vaja, ja veieu la bandera com és! De totes maneres, hi ha un lògic moviment generalitzat per desenglesificar la cosa una mica, que ja tocaria. Sembla que ara que han canviat el govern de conservadors a lliberals hi pot haver-hi més opcions...
Com no, me'n vaig per les branques... aquí va l'edifici que dèiem.
I l'altre gran edifici colonial segurament seria la Flinders Station, la terminal principal de trens, just al centre de la ciutat. Els britànics n'han anat deixant unes quantes, d'estacions de tren victorianes, pel món, també!
Als últims anys, però, gran quantitat de noves promocions han canviat la cara de la ciutat completament. Per exemple, la nova Federation Square, tot un símbol del Melbourne del segle XXI, consisteix en un conjunt d'edificis irregulars i aparentment torts, que li dónen una sensació d'espai força interessant. Es veu que, com ja sol passar amb projectes d'aquestes característiques, hi ha qui l'adora i hi ha qui l'odia. Jo, que no sóc necessàriament reconegut per ser un amant de projectes arquitectònics massa arriscats o desentonants, em classificaré, mira què et dic, entre els primers!
A més, i per satisfer les ànsies de protagonisme dels vianants, una televisió gegant pot projectar el teu careto per disfrute de tothom que passi.
No em pregunteu què va provocar exactament que en Jett reaccionés sobtadament així.... serà la sandalia perduda?
Un dels edificis que formen part d'aquesta Federation Square és el Museum of the Moving Image, que estava preparant una exposició sobre la història dels videojocs que faria babejar al més freak lector. Dissortadament, encara no estava funcionant quan vam passar per allà, així que en Jett es va endur tota una decepció. Però almenys no vam desaprofitar la oportunitat de posar amb la més masculina de les poses.
Melbourne és famós per la seva cultura, la seva música, el seu cafè i els seus events esportius. De la cultura i del cafè ja n'hem parlat una mica. Després trobaré algun moment per parlar de la música, i ara és moment de parlar dels esports. D'entre els recintes esportius que hi trobem la joia de la corona és el MCG, el Melbourne Cricket Ground. Malgrat que es digui camp de cricket, l'estadi s'utilutza per tot tipus d'esports en el que es requereixi un estadi amb gespa al mig, i sobretot sobretot, s'utilitza com a estadi de futbol australià, l'esport nacional que la gent segueix amb passió. Ja podeu comptar que un dels events que presenciaré aquest any sens dubte serà un partit de futbol australià, del qual n'estareu puntualment informats. L'MCG va ser, ara si, l'estadi olímpic l'any 1956, i aquí el tenim, tot reformat ell.
A destacar també és que d'aquí un parell de setmanes, al circuit urbà d'Albert Park, començarà la temporada de fórmula 1. Però segurament l'event esportiu més conegut que es practica aquí sigui l'Open d'Austràlia de tennis. Una sèrie de pistes i estadis ben al centre de la ciutat acullen aquest campionat, un dels quatre Grand Slams. Val a dir, per cert, i com a detall particular, que amb aquest ja he estat a les quatre ciutats del món on es celebren Grand Slams (si bé només he vist aquestes pistes). Les ciutats no són massa remotes, que diguem: Melbourne, Paris, Londres i New York.
L'estadi principal és el Rod Laver Arena, i aquí el tenim envoltat de petites pistes per les primeres rondes.
Parlarem de la música, doncs, tot i que desgraciadament no tinc cap foto il.lustrativa. Melbourne és indubtablement la capital musical d'Austràlia, i no m'extranyaria gens dir que una de les ciutats més actives musicalment arreu del món. En Jaden mateix és músic, i comenta que hi ha tants concerts cada dia que pràcticament no hi ha ningú veient cap d'ells, ja que tothom que li agrada els concerts ja estan tocant en algun altre lloc. Mirar l'agenda de concerts de la ciutat és bastant excitant, certament, i tot mirant només aquella setmana, el mateix dia tocaven Thursday, Incubus i Helloween, tots en diferents llocs. I tots ells han de recórrer un bon tros, per venir fins aquí!
Finalment, vam assistir a un parell de concerts. Un d'ells força rockero al Ding Dong Lounge, bar rockero per excelència. De les 4 bandes que van tocar destacaré els First Time Hookers, molt agressius però que, això si, els hi agraden molt els Queens of the Stone Age. L'altre concert va tenir lloc a l'Open Bar, un bar amb molt d'encant, dos pisos i pati del darrere. El grup, del qual en desconec el nom, feia una espècie de dance pop amb metalls que va provocar (també en mi) una autèntica disbauxa generalitzada.
Però com que no tinc fotos, passaré ràpidament al següent tema. I tal.
Un dels barris de les afores amb més personalitat pròpia és St Kilda. És un dels pocs llocs on el mar s'utilitza per raons ocioses, ja que a la major part de Melbourne (que està al mar, si) hi ha un gran port. Entre d'altres coses, hi ha un carrer plè de pastisseries que va fer que el personal es tornés boig.
Fins i tot una de les mil botigues de dolços era una xurreria! Anomenada San Churro, un extrany nom, i que feia una xurros madrilenys amb xocolata ben bons (i si, és una cadena, i una altra de les franquícies la trobareu rebuscant algunes fotos més amunt). Els xurros en sèrio que triomfaven!
Un dels landmarks de St Kilda, que també em sembla que havia vist abans a algun lloc, és l'entrada d'aquest una mica passat de moda parc d'atraccions, anomenat Luna Park. I si, la foto intenta furgar-li el nas una mica infrutuosament al jeto de pallasso que, si voleu que us digui, fa més por que altra cosa i, sens dubte, no convida pas gens a anar-hi...
Però com us dic el principal què d'aquest St Kilda és el seu contacte amb el mar. Feia sens dubte massa fred i vent per banyar-se, però no per unes caminates amunt i avall de l'espigó. Aquell dia un amic del Jaden, en Cam, ens va acompanyar, tot sofrint el vent i el fred com tots els altres, com es pot veure en aquesta foto on tothom suda de la càmera.
I al final de l'espigó hi ha una espècie de xiringuito. No és que el xiringuito em digui res, però aquesta foto, amb el mar enfurismat i la Tiffany sobreexposada, doncs m'agrada, ves.
Al final del final de tot, fins i tot després del xiringuito, hi havia una molt petita platja força recloïda, i un cartell que anunciava sorpressivament la presència de mini-pingüins. De totes maneres, tot i les excitants perspectives, sembla que els petits animalons només es citen a la platja a trenc d'alba i al capvespre, així que després d'observar el sol espatarrant que hi havia just al mig del cel, vam veure que no era pas el nostre dia per veure'ls. Tot i així, teníem unes boniques vistes de l'skyline de Melbourne allà al fons, amb les barquetes melindroses esparcides per allà al mig.
I això és la ciutat més o menys. Potser no sembla tanta cosa amb només les fotos, però seriosament val la pena. Enmig de tot, múltiples parcs omplen els buits entre els edificis, fent-ho tot plegat molt agradable.
De tornada a casa, vam poder disfrutar (sobretot en Jaden) de les ànsies escombradores i netejadores d'en Jett. Val a dir que la casa d'en Jaden, com a bon pis d'estudiants, no estava necessàriament ordenada, i a en Jett li va agafar una d'aquells arrebatos ordenadors. val a dir que en Jett, literalment, és d'aquells que escombren el bosc perquè està ple de fulles...
Per la recuperació després de tanta activitat caminant i netejadora, què menys que una mica de tele absorbent. Per una banda, per fi vam veure Borat, peli que feia segles que volia veure, i de la que ara ja en puc parlar amb tothom. I després, la sensació va ser "Monkey Magic", una sèrie més o menys infantil japonesa sobre una monja budista que recorre Xina amb tot d'animals-persones. No sé si aquí la heu vista massa, es veu que a Austràlia era molt popular als 80, però estic segur que molts freaks n'estarien d'allò més satisfets, de descobrir-la!!
De vegades he posat fotos nostres atonyinant a en Jett de les més diferents maneres. Però és que ja us dic que passar uns dies amb la criatura requereix les seves dosis de paciència. I per demostrar-ho, aquí tenim a en Jaden perdent també els estreps i llençant-se en una persecussió recriminadora!
Però vaja, que tampoc és en Jett l'únic que rep, aquí! :-)
I ale, això és tot! El que haureu notat és que, a diferència de les fotos de la Gold Coast... sempre fa sol! I és força més fred, que allà dalt, però cony, almenys no plou cada dia!
Ale fins la propera, altre cop des de terres plujoses!!
No comments:
Post a Comment