I és que aquestes vacances que diem, nosaltres no fem pas res. I és que aquí la gent es torna boja, i absolutament tot està ja reservat amb mesos d'antel.lació, ja que sembla que a tothom li agafa la necessitat d'aprofitar aquests tres dies de descans per anar a qualsevol lloc, amb les hores d'enllaunada caravana que això suposa.
Nosaltres, al ser els afortunats posseïdors d'un horari absolutament flexible, hem decidit enviar a tomar pel sac la setmana santa en qüestió i ens hem inclinat més aviat per marxar la setmana anterior i la setmana posterior. La posterior encara forma part de l'indefinit futur, però de l'anterior aquí us en puc fer ja cinc cèntims!
Perquè sembla ser que ja hem trobat la nostra rutina, sota un cicle rotatiu de 10 dies (en comptes de la setmana habitual) hem decidit tirar-nos-en 7 de seguits treballant i preparant i projectant les nostres coses, tot enclaustrats més que menys a casa, per gastar els 3 següents en escapada campinguera a algun lloc. Així va ser quan vam anar a Springbrook, així serà després de setmana santa, i així ha sigut aquesta setmana passada, que la destinació elegida va ser l'enfablada Byron Bay.
Byron Bay és un d'aquells no tants llocs que n'havia sentit a parlar, d'Austràlia, abans de que mostrés cap interès especial pel país. I suposo que també molts de vosaltres n'haureu sentit a parlar. El perquè d'aquest reconeixement el trobem en les seves mítiques onades, que el fan un punt surfero essencial, i en el seu ambient ex-hippy i ara, diguem-ne, molt relaxat i popular, tot barrejat amb una costa rocallosa i espectacular dotada de platges d'aquelles que t'hi cagues per la pota.
I això.
Byron Bay i rodalies es troba a uns 100 quilòmetres de la Gold Coast, tirant cap al sud, i ja passada la frontera amb New South Wales. Això vol dir, amics lectors, que amb aquest post (i excursió) cobrim el quart estat de l'imperi australià. Tenim Queensland, on solem viure, tenim el Northern Territory, amb Darwin, tenim Victòria, amb Melbourne, i ara tenim New South Wales. I tot apunta a que no en tindrem pas més en un bon temps. El viatge amb la fragoneta transcorrerà pel Northern Territory i Queensland (que ben grossos que són). Després de l'estiu (el nostre hivern), cap allà al setembre, tenim pensat anar també a South Australia, i els altres dos estats que queden, Western Australia, que està al quinto pino, i Tasmania, que segur que mola un pilot, em sembla que quedaran a mercè de qualsevol sorpressiva eventualitat que ens hi pugui portar.
Però anem al tema!
Estèticament, l'emblema més conegut de Byron Bay és el seu far. No és que el far tingui massa res d'especial. Que és bonic, eh, però que vaja, és un far... la costa en que es troba és certament interessant i, sobretot, marca el punt més a l'est de l'Austràlia continental. Però vaja, jutgeu-lo vosaltres mateixos, el far.
I més que el far en si, ja us dic, la gràcia radica en la costa rocallosa adjacent, com aquestes pedrotes que es troben a sota i que marquen l'efectiu emplaçament del punt més a l'est aquest que comentem.
Algun avorrit dirà que sembla la Costa Brava, però jo us diré que, si bé és veritat, a la vegada no té res a veure. El Mediterrani és un plàcid llac gros i el Pacífic li va fotent unes onades no gens pacífiques, a tot plegat.
Tot i que en el moment que ens trobàvem al far en qüestió i a les roques que l'envolten tot plegat estava força ennuvolat, així de cop i de sorpresa va aparèixer per sota dels núvols una posta de sol tremenda d'aquelles que te la quedes mirant a lo tonto. Comentarem per cert que el far en qüestió, i les muntanyes que tenim a primera línea, corresponen al Cape Byron (que és el punt més a l'est d'Austràlia i bla bla), i s'anomenen així en honor de l'avi del famós poeta romàntic Lord Byron (i no en honor del poeta mateix, com he llegit a algun lloc), que allà al segle XVIII es va dedicar a donar voltes al món com a admiral de vaixell.
I el far en qüestió afectat directament pel sol baix, tot donant-li aquest bonic to rogenc.
Dissortadament, no sabria ben bé dir perquè, no tenim fotos del poble de Byron Bay en si. Em refereixo als carrers i bars i tal. És un conglomerat de carrers i bars i tal que s'estén al darrere d'una platja inmensa i increïblement subdesenvolupada. Ja en parlarem més tard, d'aquest subdesenvolupament, però aquí tenim una afoto de la platja en nocturnitat amb, segur, centenars de parelles intentant fer coses lletges. Jo, mentrestant, i innocentment, intentava pillar (infructuosament) la llum del far quan m'apuntava a mi. Si ves.
Malgrat la poca cobertura nocturna, però, Byron Bay apunta força alt. I al tanto Oscar i Patry, que jo crec que aquesta serà parada confirmada en la vostra visita, així que ja em direu què us sembla!
Però deixant de banda la civilització de la cosa en si, el que mola de veritat són les platges. Algunes de llargues i algunes de curtes, però totes verges, lluires i totalment embadalidores. Sembla impossible que, tant a prop d'una destinació turística de primer nivell (a menys de 5 quilòmetres, estava el nostre càmping), tot plegat estigui tan inalterat.
Comencem per desplegar el nostre patriotisme!
I per celebrar la bellesa de la platja i la idilicitat de tot plegat, què millor que unes cabrioles...
Unes sacsejades marejadores...
O unes construccions defensives contra les ones insistents. Noteu que en Jett, gran aficionat als castells de sorra, i per molt que la Tiffany s'hi esforci, encara està bastant peix amb el tema de l'escriptura anglesa, ja que la major part de la seva vida ha estudiat noruec. D'aquí el simpàtic "Pless do not step on he" :-)
Com us dic, la platja estava totalment desolada. Ni construccions, ni massa persones. I si, em direu que el dia no era massa maco, però ja us dic que la platja era suficientment llarga i verge com per què no estiguéssim pas apretats. Aquí unes gaviotes residents tot tranquiles fent la seva.
I no només de gaviotes viu la platja desèrtica. De fet, sé que gaviotes no és correcte, i que n'hauria de dir gavines... però sincerament... gavina em sona a que hauria de ser un ocellet dolç i melodiós... i aquestes gaviotes em sonen més a gaviotes... no us passa, a vosaltres?
I encara estirant-ho una mica més... la insignificant figura d'en Jett a la inmensitat de la platja boscosa i rocallosa. Què?
I ja sé que la foto podria ser millor, però la borrositat l'hi dóna inclús una estètica com més tempestera... uns fornits australians carregant les seves planxes després d'una extenuant sessió de conducció de planxa sobre les ones a aquesta adient platja, que per cert es diu Tallow Beach (per si a algú li interessa)
En aquesta platja, que és la que teníem just al davant del càmping, és on hi vam passar més estona, en la nostra escapada de tres dies. En una ocasió, vaig deixar a les noies en un racó i em vaig aventurar en una petita excursió solitària tot resseguint un caminet que vorejava la costa entremig del bosc. Des d'allà tenia una excepcional visió d'aquestes roques intimidadores que, com totes les formacions rocoses amb un mínim de curiositat, ténen un significat especial per la població aborígen, que ténen alguna llegenda per explicar-ne el seu historial.
I senyors, va ser girar la cantonada del cap (el cap que veiem en algunes fotos anteriors, en aquelles que es veu un cop sortint cap a l'esquerra) i trobar-me de morros en una de les platges més espectaculars mai vistes per un servidor. Més tard vaig descobrir que es deia Kings Beach, i paios, és absolutament impressionant! Cent per cent verge, petitona, rocallosa... ja veus!
Així que, plè de joia, vaig baixar fins a la platja en si, tot maravellant-me de la meva sort. Vaig creuar la primera de les cales, tot remullant-me les cames a cada onada que parteix la platja en dos (fantàstic), i tot just arribar a l'altre cantó, un home ros en pilotes va aparèixer del mig del bosc i es va plantar al mig de la platja tot oferint-se. Catxun! Després de la sorpresa inicial, ja que no m'ho esperava pas, vaig seguir caminant tot ignorant-lo, i l'home, sense dir res, se'n va entornar al seu cau entre la malesa. Però a l'anar-me acostant, i mirant-m'ho amb més detall, n'hi havia d'altres, d'homes, tot pululant per allà. Molts d'ells sols, i alguns en parella, tot resguardats entre els arbres que veieu al final de la foto. Així que ostres. La platja era un punt d'encontre d'homes desitjosos de contacte carnal intramasculí. I de fet, sé que això també passa a Sitges, sense anar més lluny, però recoi, si voleu que us digui, em va frustrar una mica la mística experiència de contacte amb la naturalesa!
Però a canvi m'ha donat una anècdota i un títol per un post, que tampoc està malament :-D
Però per si no n'hi havia prou amb les meves desventures, a l'arribar al lloc on havia deixat a la família, vaig poder descobrir furtivament com la meva shicota li estava traient la samarreta obertament a un nano que corria per allà, tot amagats entre les roques! Quin sino, el meu!
Per recuperar-se de totes les emocions, què millor que retornar a la nostra casa mòbil. En aquesta ocasió, però, en comptes d'acampar enmig de la muntanya, en absoluta llibertat i naturalitat, com vam fer a Springrook al post passat, vam optar (vaja, tampoc teníem massa opcions) per la opció càmping de tota la vida. I és més car i menys màgic, però almenys pots dutxar-te, cosa que a Springbrook no podies fer :-) Val a dir que en origen volíem estar al mig de Byron, però el preu dels càmpings allà, sorprenentment cars, i la nostra decadent economia, ens va fer decidir per venir aquí, a Suffolk Park, a cinc quilòmetres de distància.
He aquí doncs els nostres preciosos béns!
Un equipament habitual arreu d'Austràlia (vaja, arreu d'Austràlia... almenys allà on he estat, que tampoc és que sigui massa, de moment) són barbacoes elèctriques gratuïtes a disposició del personal. En aquest cas, aquesta es trobava al càmping, però te'n trobes repartides per tot arreu: al llarg de la platja, en parcs... i com que hi són, doncs cal aprofitar-les.
I aquí em veieu desenvolupant els meus dots de cuiner, tot remenant els barbacoables. Però aquest no és el punt de la foto. Si us fixeu en el plat de tot allò que ja ha estat barbacoat, hi veureu alguna cosa que sembla bacon, però que evidentment no ho és, ja que tant la Tiffany com en Jett són vegetarians. I concretament és no-bacon, unes tires amb forma de bacon que ténen un gust semblant al bacon. Potser també hi són, per Catalunya, però jo no les havia vist pas mai. I com que aquí a Austràlia n'hi ha molts, de vegetarians, pues la cosa triomfa força.
Si més no, és curiós.
I passem a l'habitual sector de la vida animal curiosa. Aquest cop, i degut a la situació marítima, ens centrarem en petits animalons que viuen al mar i que, per aquelles coses de la vida i les corrents marítimes, han acabat els seus dies míserament a la sorra de la platja.
Aquest, per exemple, és totalment fascinant, i jo no tinc pas gens clar que es tracti d'una criatura d'aquest planeta.
I què me'n dieu d'aquesta extranya amorfitat? Curiosament, té un color semblant a l'animaló anterior, i també semblant a unes minúscules meduses que hem vist en d'altres ocasions. Però noi, ni papa de què deu ser... suposo que hi tindrà algo a veure, amb meduses, degut a la seva estructura llefiscosa i gelatinosa, però vaja...
I tota la platja estava plena d'aquestes boletes de sorra, a mode de caquetes de cabra, i obra dels treballadors crancs que anaven fent els seus forats i tirant grapats de sorra per aquí i per allà. La perfecció de les boletes li donen una estètica tot curiosa, també...
Canviant d'habitat dels animalons, sembla que aquesta espècie de cempeus pelut i simpàtic també és relativament habitual, per aquestes terres, ja que si recordeu, també en vam enganxar un al post passat. És una cucada, certament!
I com a brillant transició, aquesta gamba gegant. Ja que l'últim dia de la nostra excursió el vam passar donant una petita volta de tornada, per afegir uns quants llocs visitats a la llista de llocs visitats. La primera parada va ser, després d'un mirador vora la costa, amb un cop més, cales i roques i onades impressionants, el petit resort de platja de Ballina, més aviat orientat, diria jo, a la gent gran. L'element arquitectònic més destacat, si és que n'hi ha algun, és aquesta gamba, que ja em diràs. De fet, es veu que per aquí baix és força comú, això de tenir estàtues de coses grosses, i suposo que així ho anirem descobrint en propers posts.
A Ballina, vist lo vist, ens hi vam parar només a fer un cafè. La següent parada seria Lismore, ja abandonant la costa i endinsant-te a l'interior (si, es clar). Es veu que anys enrere (el que aprèn un, amb una guia, eh!) al cementiri de Lismore hi havia una creu que brillava dia i nit. Se'n van fer estudis de la pedra i ningú va poder dir perquè. Allà als vuitanta la creu va desaparèixer i mai més se n'ha sabut res més. La gent del poble va posar-ne una altra, de creu, feta dels mateixos materials, però, no cal dir-ho, aquesta mai ha brillat. Una pena, perquè si hagués durat fins ara, estic segur que jo mateix n'hagués pogut treure l'entrellat, però què hi farem.
A dia d'avui, tot i faltar-li la creu, Lismore és una petita ciutat molt bonica, amb alguns edificis històrics (històrics aquí vol dir 150 anys) i un parc amb una tendre estàtua d'uns tendres nens aborígens.
I tot deixant Lismore enrere, i endinsant-nos a les muntanyes, vam arribar a Nimbin, on sincerament tenia certa curiositat a arribar-hi. I és que Nimbin va ser una comunitat hippy als 70 i des de llavors ha viscut amb certa autonomia (podem pensar que com una espècie de Christiania a les muntanyes). I com una espècie de Christiania, també sembla ser bàsicament un fumadero, plè de turistes fumetes i de locals fumetes que, literalment, es barallaven al mig del carrer per uns deutes en temes de costo.
I hi havia un gat d'allò més amenaçador. De fet, si heu vist la peli Cats&Dogs, segur que a aquest li haguéssin donat un paper!
Però Nimbin té el seu encant, també, amb tot de hippis de la vella escola, i plè de botigues d'estris per fumar, i hemp museums, i pintades de colorins. A mi aquests llocs, com a radical defensor de la necessitat de sistemes socials alternatius, em semblen d'allò més respectables i interessants, però quan veig que molts cops es limiten a ser una excusa per fumar tranquilament, la veritat és que em desmoralitzo una mica...
Un bong és una catximba, per cert :-)
I si veiem que a la foto anterior la Tiffany i en Jett estan fent algo raro, ja veureu en aquesta... :-/ Per mi que des del rollo de la treta de samarreta, alguna cosa extranya es va crear entre ells, que sino no m'ho explico...
Finalment, la nostra última parada, i on va tenir lloc el picnic definitiu de la nostra excursió, va ser en aquesta riba del riu Tweed, al pintoresc poble de Tumbulgum (o algo així), que era una mica bizarrament tranquil. De fet, tenim les sospites que es tracta d'un resort ultra-cristià adventista o algo, sospites que google no ha confirmat pas.
Tot i així, l'indret era encantador i vam disfrutar sincerament del nostre picnic. Podeu veure que en Jett és un autèntic malalt de la neteja, i el nano va estar d'allò més content quan li vam comprar aquest set d'escombra i pala. Ja ens va bé, a nosaltres, que, sincerament, de malalts de la neteja no ho som pas gens...
I la última foto de la secció Byron Bay i rodalies, aquesta on podeu tots comprovar que sóc un tio sense por, i m'atreveixo a plantar cara sense dubtar-ho a les més perilloses criatures, com aquest ocell a l'asetx (juas, com em recreo amb els barbarismes! I em quedo tan panxo!) dels nostres deliciosos menjars. L'ocell en qüestió, molt comú aquí, es diu Magpie. Però un magpie sembla que és una garsa, i això no ho és pas, una garsa. Però és queden tan panxos com per dir-li garsa australiana. Pues ahi va!
I el nostre cotxe tot controlant-ho tot des del fons, que per això el vam comprar, home!! El tio va com un rei, de moment, tot s'ha de dir, ara que ja li porto més de 1000 quilòmetres. Ara si, una mica assedegat també ho és...
I tornem a casa, a la realitat, a les nostres feines destrossant-nos miserablement els ulls a l'ordinador, i a la rutina aquesta que diem.
I la tornada és just al principi de la Setmana Santa, que aquí, com comento pels principis del post, també es celebra amb il.lusió.
Un costum anglosaxó que m'és relativament infamiliar és el del conill de pasqua, amb els seus ous i tota la pesca. Es veu que per pasqua hi ha un conill (l'easter bunny) que passa per casa i amaga tot d'ous de xocolata perquè els nens els trobin pel matí. Suposo que els nens sospiten al veure els supermercats abarrotats d'ous de xocolata durant aquestes últimes setmanes.
El tema de l'ou, com passa a l'ou de la mona que tenim per les nostres regions autòctones, representa (m'imagino) la vida que simbolitza la resurrecció de Jesús. He estat pensant que un ou no és que hi tingui massa a veure, però que suposo que seria una guarrada posar petits fetus de xocolata...
En tot cas, aquesta de trobar els ous de xocolata és una diversió per petits i grans, així que aquí em teniu, plè de joia!
Hem de dir que això es sol fer el diumenge de pasqua, però nosaltres, impacients, ho vam adelantar a divendres. Així ho podem incloure en aquest post!
Per fi en Jett ha satisfet tot allò que li anem explicant a la gent quan ens proposa la pregunta que què passa amb la seva vida social amb d'altres nens. Nosaltres li solem dir que l'objectiu és que trobi nens per jugar allà on anem, i així tindrà amics per tot arreu. Doncs el veï d'un parell de cases més amunt, l'Scott, és de la seva mateixa edat, i passen llargues hores junts, aquests últims dies... de fet, el Jett se'l mira una mica sospitosament, no?
Més d'una vegada els he confós, a tots dos, a la piscina, per cert. Que sembla que s'hagi multiplicat!
I per últim, que no falti una mica de vida animal al pati de casa. Aquest cop res massa espectacular, només aquesta bonica mantis, passejant-se amb la boca oberta.
I espereu espereu!! Just abans de tancar l'edició i publicació d'aquest post, i totalment en viu, encara hi ha temps per posar l'últim event! Vaja, que tampoc és que l'event sigui espectacularment rellevant, també ho hem de dir, però vaja!
Només són un parell de fotos de la lluna contra el mar avui mateix, tirades a l'spit (veure primer post a Austràlia) i a Surfers Paradise.
Aquí la primera, amb encara una mica de claror...
I aquí la segona, excel.lent m'atreviria a dir.
I per cert, que aquest dissabte sant vam anar a Surfers a fer unes copes, com d'altres vegades, deixant a en Jett amb els avis... i realment, hem pogut descobrir com la Gold Cost és una destinació excepcionalment popular pels turistes, en aquestes èpoques de vacances massives. Mare meva!! Un caos circulatori i un pilot de gent a tot arreu, fins a punts totalment exasperants!
I ara sio, això és tot senyors! Que acabeu de passar una bona setmana santa, i fins la propera! Tot apunta que seguirem seguint aquesta rutina de 7+3, així que alguna escapada caurà pel pròxim post!
Salut!
