Un dia a les muntanyes i d'altres demés. Concurs nadalenc al final!

Hola nens i nenes!

Per quan llegiu això, els meus papes ja estaran aquí en procés de començar la seva excitant estada en aquestes terres australs tan caloroses.

Aquests propers dies, recordem, transcorreran de la següent forma: quatre dies aquí a la Gold Coast, incloïnt nadal i tota la seva parafernalia festiva i gastronòmica; tres dies més al centre d'Austràlia, on visitarem el llargament esperat Uluru i d'altres atraccions que prometen ser increïbles; i quatre dies més, per acabar, a la sexi Sydney, que casualment cauran en Cap d'Any. Així que serem presents en totes aquelles imatges de focs artificials que es veuen a les notícies d'arreu del món, per ser Austràlia el primer gran pais desenvolupat que entra al nou any (qui compta amb Nova Zelanda?).

Després d'aquests 10 o 12 dies de presència papal, enfrontarem els nostres últims últimissims dies com a residents de les austràlies, ja que el 12 de gener mateix marxarem cap a Kuala Lumpur, a començar una altra etapa de la nostra vida, que augurem, com les altres, absolutament exitosa.

De tot això ja en parlarem extensa i puntualment quan toqui, però està bé posar-nos en situació.

Durant aquests dies, com és habitual en aquestes últimes setmanes, tampoc han passat masses coses (o almenys aquesta és la sensació que tinc), però almenys, tenim uns pocs events que ens proporcionen uns quants documents gràfics per omplir post.

Deia a l'entrada anterior que una de les coses que teníem pensades fer era escapar-nos en excursió diària al proper Lamington National Park, a una horeta de cotxe, i àmpliament alabat per tothom. Però si bé nosaltres pensàvem que agafaríem un dia entre setmana qualsevol per aprofitar la nostra extranya rutina, finalment els pares de la Tiffany van proposar animadament que ells també voldrien venir, així que la cosa es va convertir en una excursió dominguera com una casa. Quines coses, eh?

Lamington té uns entorns semblants al que podrien ser Springbrook o Mt Tambourine, les altres zones de muntanya de les afores de Brisbane i la Gold Coast, i en resum té una retirada a totes aquestes àrees al voltant de les grans ciutats, utilitzades principalment per escapades diàries o de cap de setmana, plenes de restaurants i cafès amb encant i botigues d'artesania. En aquesta en concret, una diferència: una granja d'alpaques! Les alpaques, aquesta espècie de petites llames, sembla que són un animal de companyia relativament popular, aquí a Austràlia.

De fet, només en demanàven uns 150 euros, per adquirir-ne una, i estic segur que seria la sensació del poble! Us imagineu a un paio passejant a una alpaca pel carrer, al vostre poble? I si el paio fos jo? La bomba, vaja!


El Lamington National Park, com molts d'altres parcs nacionals per aquí, té vàries seccions. Nosaltres vam anar a l'anomenada O'Reillys. Només arribar als quarters generals vam poder comprovar perfectament com de diumenge que era, amb multitud de nens i gent en general a tot arreu. Una de les atraccions pels marrecs: l'alimentació de lloros de colorins.


Que ben simpàtics que són!


Aquest parc nacional consta bàsicament de bosc subtropical típic de la zona, amb totes les seves característiques habituals. Feia temps que no en trepitjàvem cap, i mira que hi havia una època que semblava que no en sortíem, pràcticament. Una de les coses que mola de la nostra nova càmera és el generós angle de lents que té, permetent-te agafar plans que mai se t'hagués acudit, amb l'anterior.


Aquest arbre d'arrels ramificades anterior és un dels clàssics, d'aquests boscos, així com les strangler figs, aquests arbres que creixen al voltant d'un arbre víctima i que l'acaben estrangulant i exterminant. Sona com cruel no? Pues ho són. I fan molta por.


Us ho heu cregut, eh, que l'arbre tenia mans? Va, us tranquilitzaré confessant-vos que les mans no pertanyen a l'arbre sino al bo d'en Glen. I és que aquest és un exemple de figuera estrangulador quan ja ha exterminat totalment el seu hoste. Aquest, al morir, es va desfent fins deixar només la figuera al voltant. Un foradot, vaja.


Si serà per plantes curioses, en aquests boscos subtropicals!


Si alguna cosa té de cert relumbró, aquest parc nacional, i que el diferencia d'altres semblants, és una passarel.la per damunt dels arbres, que et deixa veure tant el sòl com el sostre del bosc amb certa prespectiva. La cosa es sacseja una mica i així els no massa aventurers poden tenir una mica de sensació d'aventura, que ja està bé.


Hi ha un arbre en una de les puntes al que pots pujar per accedir a visions panoràmiques. Ara això si, com tinguis el cul massa gros, no passes.


Al mig hi ha una plataforma intermitja (d'aquelles que estan al mig), i una nova secció d'escales et porta fins a la plataforma superior, petita i estreta i, la veritat, des d'on tampoc es veu gran cosa. Aquí en Glen fent els seus últims esforços.


Aquestes plantes que creixen en espiral (com un vil espanta-sogres) són d'allò més atractives.


Un altre dels amics vegetatius habituals de la zona són els black boys, anomenats col.loquailment així pel seu tronc fosc i la seva copa esparrufada. Sembla que és políticament incorrecte, aquests dies, dir-lis black boys, tot i que a mi no em sembla pas ofensiu. En tot cas, no n'hi direu pas, de black boys, doncs.

Aquests, en concret, sembla que han anat creixent esparrufera fins a obstruir el camí, així que s'han merescut un petit restyling.


Són interessants de mirar així de prop aquests black boys. Estic pràcticament segur que si t'hi fixes bé hi has de veure alguna figura en 3D.


Al final d'un dels caminets del parell que vam fer (no sigui qüestió de cansar a la familia) arribem a una plataforma miradora. Aquí tenim a tota l'expedició, excepte en Jett, que es va quedar esperant-se durant 10 minuts fàcil uns 20 metres amunt del camí, argumentant que no fent aquest trosset reservava forces per la tornada. Són curiosos (i una mica irritants) aquests crios.


Lamington forma part del Great Dividing Range del que ja hem parlat alguna altra vegada, i que és la serralada que s'estén paral.lelament a la costa durant pràcticament tota la llargària de la costa est. Des d'aquest petit mirador, anomenat Python Rock, hi podem veure algunes de les muntanyes adjacents.


I també alguna cascadeta per allà amagada. Amb les pluges que s'han gastat aquests últims dies, ja hagués pogut anar fins i tot més plena.


I aquesta va ser la nostra experiència (de mig dia llarg) a Lamington. I mira, ja va estar bé :-)

A partir d'ara, els altres demés de relleno.

En aquesta casa ja sabeu que la Tiffany i el Jett són vegetarians, i els pares de la Tiffany no mengen carn, però si peix. (I jo la veritat és que n'he menjat ben poca, de carn, aquest any, i no em sap gens de greu). Normalment els menús són vegetarians, però de tant en quant (especialment si en Jett no hi és) cau algun plat de peix. I és clar, com que la Tiffany no en menja doncs hi hem de trobar un menú substitutiu, com per exemple un parell de xocolatines. I ella tan feliça.


Fa uns quants dies que teníem la nostra família sim virtual força abandonada. Els que ho recordeu recordareu que els nostres esforços es centraven en que la petita Cookie creixés amb garanties i amb el valor i les habilitats d'afrontar el món competitiu d'avui. Doncs bé, la petita Cookie ja no és tan petita i s'ha convertit en una adolescent de vestit curt i aspiracions matrimonials. I com no, sempre hi ha moscons disposats a aprofita-se'n, de la seva innocència. En aquest cas, un tal Gunter Fachs (quins pebrots de nom, i quina pinta d'abusanenes que té), que la Cookie va portar a casa mentre no hi érem. Amenaçadorament cap als ulls d'un pare preocupat com jo sóc, una de les aspiracions de la pobra Cookie... tenir un primer petó! Quins nervis! Sort que vam arribar a casa a temps per evitar-ho!


Vàries vegades he parlat d'aquella família noruega que viu per aquí i que ha estat visquent a Fuengirola durant uns anys. Doncs bé, si bé pensaven instal.lar-se aquí de forma més o menys definitiva, sembla que al final, per motius laborals, es traslladaran de nou a Dubai (on vivien just abans de venir cap aquí) Complicat, oi? Un dia d'aquests vam anar a veure'ls a la casa on s'estan ara mateix, que dóna el casual que és exactament a la mateixa àrea on els pares de la Tiffany vivien abans. Una àrea prou interessant.


De fet, vivien just aquí perquè, anys enrere, tenien una barca, els pares de la Tiffany, i per això vivien just davant de l'"embarcadero". La seva barca era relativament humil, però aquí sembla que comparteixen pàrquing amb algunes bestioles més que considerables.


I a la foto anterior veieu, a la dreta, tot un descampat sense desenvolupar. Doncs bé, amb aquests contrastos australians que tant ens agraden, i gràcies a que només hi ha un parell d'arbres en tota la zona, vam poder veure un bon pilot de cangurs amuntegat per escapar de la calor. Molt em temo que s'hi deuen passar tot el dia, aquí, així que és un lloc assegurat per mostrar cangurs en naturalesa a tot visitant poc avesat a aquestes faunes australianes.


Aquests dies es centren, i força, en preparar-nos per la nostra marxa. Això significa que, tot i que tampoc tenim massa coses, cal empaquetar i classificar tot ens els quatre clàssics pilots: 1) ho carreguem per mig món; 2) ho enmaletem amb els meus pares; 3) ho deixem aquí i quan algú vingui a visitar-nos ja ens ho portarà i 4) ho venem, regalem, enxufem a qui sigui.

Per dur a terme la última d'aquestes opcions hem optat per la d'assistir a un mercat i muntar-hi una paradeta. Aquesta cultura dels mercats està molt estesa, per aquí, i la única cosa que cal fer és pagar 15 dòlars perquè et deixin un espai i llestos. Aquesta operació va ser liderada pels afeccionats mercatistes Glen i Linda, que també van posar a la venta bona part dels seus trastos.

El que passa amb aquestes activitats és que ténen lloc a hores ridícules del dematí, i per demostrar-ho, aquesta foto meva just acabat d'aixecar després de dormir com una hora i mitja. No cal que ho recalqui, suposo, però fixeu-vos en el rellotge del forn.


I aquí ens teniu a la paradeta en qüestió. En teníem un bon pilot de trastos per vendre, des de joguines a la bici d'en Jett, fins a roba de quan era petit, passant per la segadora, cadireta infantil, cadires i mobles de la Linda i en Glen. La cosa va durar des de les 6 del matí fins les 12, i és força divertit, especialment abans de que caiguis adormit del reventament i et cremis pel solaco que fa. El veredicte econòmic final, uns 250 dòlars de benefici. Que no ens solucionaran tampoc res, però escolta, benvinguts que són!!


A notar que en Jett era el gran insistent per fer lo del mercat i descobrir la seva vocació de botiguer (especialment derivada per una mòrbida atracció per tot allò que soni a diner i riquesa). A l'hora de la veritat, però, a tres quarts de set (tres quarts d'hora després de començar), el nano ja estava rallat i avorrit i abogava per regalar-ho pràcticament tot i marxar cap a casa. Així que no sé jo com va anar lo de la vocació...

Per acabar, i com tots sabeu, és nadal. Aquí també. Seguint aquestes costums americanes (però no els hi digueu, als australians, eh, que són americanes) de farcir la façada de les cases de llumetes nadalenques per disfrute i despiste de tot transeúnt. N'hi ha alguns, sincerament, que sembla que es passen una mica, però.


Però ai! Els seguidors habituals recordareu que la germana de la Tiffany treballa en una botiga on venen estris nadalencs, i, en un sorprenent moviment, un dia va apareixer per casa amb una d'aquestes mateixes llums. I aquí la tenim, un resplandecent Santa Claus amb els seus encantadors rens. Ostres tu, com ens hem de veure.


Però no fa falta recordar-vos que aquí, el Nadal transcorre en èpoques de màxima calor. I per contrastar-lo, portant les costums més típicament ibèriques, he anat practicant la meva habilitat culinària amb el castís gazpacho. I ben bé que va, per combatir aquestes calors australs. Us en posaria una foto, però ens l'hem cruspit / begut tot abans que hi pensés. Així que un altre dia serà.

I atenció, atenció, ganduls lectors! És el moment, com en tantes altres vegades, en proposar un nou concurs des d'aquest el vostre blog, per celebrar el derrotx consumista i regalista d'aquestes dates. Els nivells de participació en aquests últims concursos han sigut lamentables i això no pot continuar així, perquè llegir sembla que seguiu llegint, si hem de fer cas als números. En aquest cas, no serà una endevinalla, el concurs, sino una crida a la participació interactiva. Sabeu que en poques setmanes deixarem Austràlia per començar la nostra lenta tornada. El que demano és que em dongueu possibles noms per

a) el títol del blog durant aquells mesos (no pot ser ni "El Bert se'n va a Noruega" ni "El Bert se'n va a Austràlia", així que què? "El Bert se'n va pels puestos"? Idees?,

i b) el nom de les sèries que il.lustraran aquells posts. Tal i com "Ambaixadors" va ser el nom de les sèries furgonetils, "L'èxode particular" va ser el nom del viatge fins a Austràlia l'any passat o "Ozcaripatri" va ser la ruta que vam fer amb tals il.lustres visitants. Què en penseu?

El procediment del concurs diferirà una mica de l'habitual. Si hi ha algun títol que em convenci plenament, aquest títol serà el que il.lustrarà el blog i les sèries, i el seu proposador en serà el guanyador. Pot ser que cap títol em convenci... en aquest cas, posaré el que jo vulgui, i tots els participants entraran en un concurs absolutament equitatiu.

En el cas que només participi una persona, com ha passat en alguns moments passats, pues aquest serà el guanyador.

I si no participa ningú, pues em quedaré jo el premi i tan panxos.

Aixòs! Que us animo molt animadament a participar! Vinga valents!

I aquí ho deixarem. Bones festes a tothom i tot això que toca dir aquests dies. Al proper post, ja tindrem aquí als senyors meus papes, que seran coprotagonistes de les nostres futures aventures.

Ale pues! Chin-chin!

Ja és nadal a la vila del lloriquet

Bona tarda a tothom!

Una vegada més, ens trobem davant d'un d'aquells posts sense massa suc, i que bàsicament consistirà en una sèrie de fotos irrellevants una rere l'altra. Així que si sou d'aquells que només us llegiu alguns posts i els altres salteu de foto en foto sense ni tan sols posar els ulls sobre els textes, avui és el vostre dia.

I pels altres, fidels i àvids lectors, aquí va. Hem insistit un post rere l'altre que el denominador comú de l'estiu subtropical no és altre que la pluja. I no és com al tròpic real, que pot caure un xàfec tremendo durant una hora cada dia i la resta de temps fer sol. Aquí està ennuvolat i plovent durant tres o quatre dies, després fa bon temps durant dos o tres, i torna la pluja per una setmaneta. Un mal negoci, l'estiu aquí, vaja (i la piscina ben plena!)


Però la pluja, de vegades, va ben bé per portar-nos moments especials. En un d'aquests dies, un lloriquito (lorikeet en anglès) de vius colors va venir a refugiar-se sota una palmera just al jardí de casa, satisfent una d'aquelles coses per les quals mola, això d'estar a Austràlia.


Visió habitual: quatre nens fent el malandrí a la piscina. So habitual: quatre nens cridant i muntant escàndol a la piscina. I se senten, creieu-me, des de qualsevol racó de la casa. Angelets.


La Wendy, germana de la Tiffany, i la seva filla Kimmy, han decidit últimament adquirir un gos. Un gos d'aquests amb un passat dolorós i que ara per fi està en bones mans. El gos s'anomena, originalment, Jack, i un dia d'aquests van passar per casa a presentar-lo. Un simpàtic animaló.


No sabíem com reaccionaria, l'home (gos) quan la família histèricament va decidir que havia d'anar a parar a la piscina, però el nano ben feliç que s'hi estava, als protectors braços de la Kimmy.


Així que la pluja ens ha mantingut dins de casa. Una casa plena de calidesa (com si fes falta) i la protecció inestimable del Buddha, que mai està de mes.


Ja diuen que a l'estiu, tota cuca viu. Estic segur que l'Òscar sabrà valorar aquesta imatge, tirada just a la cantonada del nostre llit. I el que sobretot sabrà valorar és que va decidir venir a l'hivern, i no just al mig de l'estiu. Com que som tios que no fem mal a les criatures del món gratuïtament, vam anar a dormir sabent que hi havia aquest aranyot a pocs pams del llit. Quins valents! Sort que, de nou, el Buddha estava a l'aguait. No?


Però és cert que hi ha més proliferació de petits animalons en aquests mesos calorosos. A dins a casa no és gens extrany trobar-te freqüents cucaratxes (atenció! Sabeu com es diuen en català, les cucaratxes? Blatodeus! La hòstia! No l'havia sentit pas mai, aquest nom! I que en som, de curiosos, els catalans!). Aquesta, tota feliç, a la paret del lavabo. Són simpàtiques, les cucaratxes. (Ara m'ha vingut a la ment el bo d'en Tato (con moto y sin contrato), que de vegades és ben amic, d'aquests petits insectes).


També, evidentment, d'altres animalons més exòtics. Aquest mola força.


Pensareu que som uns avorrits que no fem gaire res, si només posem fotos de casa. Doncs és veritat que moltes coses no fem, en aquesta etapa de la nostra vida, però tenim els nostres motius: el primer, que plou; el segon, que ens queda poc més d'un mes per marxar definitivament d'Austràlia, i toca acabar coses i organitzar logístiques; el tercer, que els diners no abunden, i més si hem de viure dels estalvis actuals durant els propers mesos nòmades; la última raó és que, sabeu què? Tampoc hi ha tant a fer, a no ser que et vulguis gastar un ull de la cara en parcs temàtics i històries. I sortir de festa per Surfers em sembla a mi que ja ho tenim força superat...

Si que és veritat que m'agradaria encara fer una excursió diària al Lamington National Park, que no cau massa lluny d'aquí i diuen que està força bé, ni que sigui per fer sortida de camp amb la càmera...

La única cosa destacable que hem fet aquests dies, tenint en compte que no menciono el sortir a fer una birra, és l'assistir a una fira de viatges a Brisbane, on tot d'expositors, operadors i oficines de turisme d'alguns països mostraven orgullosament els seus productes. Hi va haver un parell de xerrades interessants sobre zones asiàtiques que visitarem, però el nivell general era força amateur. No és que em vulgui considerar un súper expert, però en una xerrada "Europe on a budget" deien, com descobrint-ho, que llogar un cotxe et donava més llibertat que anar en bus, i que si dormies en un càmping, et sortiria més barat. Pues vaja.

He aquí la fira que diem.


I bueno, tampoc no va estar del tot malament. I va ser una excusa per anar a passar el dia a Brisbane, concretament a la zona més popular, tant per nosaltres com pels brisbanites, el South Bank, el multiparc al costat del riu al que sempre anem a parar. El riu, per cert, després de les últimes pluges, anava una mica enmarronat...


A Brisbane és on es va fer l'Expo de l'any 88, l'anterior a la de Sevilla, i sembla ser que tota aquesta zona n'era el continent. Qui ho diria, perquè no en queda gairebé res. El que si que queda és el pavelló del Nepal, un petit temple de fusta molt atractiu que ens havíem saltat incomprensiblement en totes les anteriors passades per la zona.


Amb els seus déus multi-extremitals...


I alguna que altra figura de marcades tendències metalleres... ja saben el que es fan ja, aquests nepalís...


La Gold Coast és un lloc molt habitual per tenir una barqueta i utilitzar-la per excursions ocioses o pesqueres. De fet, en Bill i la Virginia mateix en tenien una abans, i fins i tot hi van viure un temps. I a conseqüència d'això, hi ha molts canals artificials i moltes petites marines, que sempre ténen un toc fotogènic, per què negar-ho.


No sé si passarà el mateix a Espanya i a Europa, però aquí, en les últimes setmanes, el preu dels carburants ha baixat una barbaritat. Si a mitjans de setembre la cosa estava a 1,5 dòlars el litre , ara està a menys d'1 dòlar. I també és veritat que el dòlar australià, el pobre, està bastant per l'arrastre, baixant, des de la famosa crisi, de 0'6 euros a pràcticament 0,5. La qual cosa vol dir, entre d'altres coses, que em menjaré els mocs arreu del món amb els meus durament guanyats dòlars australians... serà qüestió de gastar-los abans de marxar :-)

La imatge de la gasofera, però, és per recordar...


Però la gasofa barata no em va salvar de quedar-me tirat per primer cop amb el cotxe (si es clar... i per què hauria de salvar-t'hi?). Durant la meva aventura diària de comprar el pa, el cotxe va decidir no voler engegar-se, i amb la inestimable ajuda d'en Bill i el seu carnet de soci del RACQ (que vindrà a voler dir Reial Automòbil Club de Queensland) vam identificar el problema (la bobina d'encesa... o com coi es digui). Els bons senyors del RACQ depositant el cotxe sà i estalvi a la porta de casa. Ja sé que la foto està força borrosa, però és que el condemnat no parava de moure's. I no em vaig atrevir a dir-li al senyor gruero que s'estigués quiet una estona perquè pogués tirar una foto en condicions...


I, amb l'adquisició d'una nova bobina, i el mentoratge d'en Bill, vam dur a terme el canvi de peça nosaltres mateixos, convertint-se en el primer periple mecànic de certa consideració en la meva dilatada experiència. És curiós que un cotxe passi de no funcionar en absolut a funcionar perfectament amb el canvi d'una senzilla peça. I tot plegat per uns 31 euros al canvi, tu! Quin luju!

Al post anterior vèiem que ja havia arribat el nadal als centres comercials, a la que el calendari va veure novembre. Doncs a la que el calendari ha vist desembre, la casa també s'ha movilitzat, omplint-ho tot de decoracions. Em temo que la mare de la Tiffany és una d'aquelles persones que, si s'ho pogués permetre, ompliria la casa de llums al més pur estil americà (cosa que passa, per aquí, per cert, i espero documentar-vos-ho en un futur). O encara pitjor, que si tingués un gos li posaria un vestit rosa i llacets a les orelles....


I amb el nadal aquí, arriben les vacances escolars. El curs, aquí, per tal de donar vacances a l'estiu, segueix l'any, començant al febrer i acabant al novembre. Amb el curs escolar acabat, també s'acaben les activitats extraescolars, en aquest cas la ballaruca d'en Jett. I com a traca final, què millor, oi, que una trobada de tots i una menjada generalitzada de pastissos?

Aquesta ocasió va ser l'excusa de la meva primera (moltes primeres coses faig, últimament) incursió al regne de les madalenes. Madalenes que van quedar la mar de fantàstiques, encara que, això si, no vaig poder ni tan sols provar, ja que els golafres co-assistents a la trobada ballaruca en qüestió sembla que van ser força més ràpids que jo. Haurem de tornar a provar.

No em direu, però, que canvi de bobina i madalenes en un mateix cap de setmana no demostren una polivalència sense parangó?


Aquí la sala de ball rebossant activitat.


Aquí tots els nens i nenes, petits i grans, jugant a una espècie de joc de les cadires, però on les cadires són persones humanes del sexe oposat. En Jett, que li agrada molt guanyar i no suporta perdre, va intentar fer totes les trampes possibles. Però, per la meva satisfacció interior, va acabar vilment eliminat.


S'ha de dir que aquest "festival" es va allargar MOLT. Molt vol dir al voltant de quatre hores on no feies molt més que mirar els nens com ballen i fer viatgets en busca de nous pastissos (que no madalenes). I de tant en quant, es clar, algun ball d'intercanvi per participació adulta i per fer comunitat. A destacar el vestidet de la nena aquesta del davant, que té força delicte.


I per últim, en Geir, quan va estar aquí, i com que és un home amb exigències, va comprar un bodyboard per valor de 300 dòlars. Evidentment, quan va marxar, dos mesos després de comprar-lo, no se'l va pas endur, així que la va deixar per aquí perquè en féssim el que volguéssim, i el que hem volgut és posar-la en venda a eBay. Us posaria l'adreça de l'article però quan ho he anat a mirar no està llistat. Pues vaja gràcia. Posada la queixa corresponent, haurem d'esperar una mica. De totes maneres, no us ho enviaríem pas, encara que la vulguéssiu. Em sembla una mica ronyes, això d'eBay, ara que ho he utilitzat per primer cop...

Conformeu-vos amb la foto!


I bé doncs, això és tot. Com diem, no ha passat gran cosa. Ja queden només un parell de setmanes per l'arribada dels meus pares i perquè fem algo una mica més excitant. Mentrestant, no espereu gaire res més, a part d'empaquetaments varis!

Ale senyors, bon hivern i fins la propera!!

No sé si havia passat mai, en un post de 20+ fotos, però en aquest jo no en surto en cap! Però vaja, ja sabeu quina cara faig, i si no, uns scrolls us ho arreglaran!

Ho veureu tot amb uns altres ulls

Bones de nou!

Em temo que, a poc a poc, estem tornant en aquelles èpoques en que, per un motiu o altre, no passa gaire res i l'espai entre posts s'allarga una mica. Serveixi per compensar per aquelles altres èpoques de sobresaturació passades i futures.

Per començar, ja sabeu que a la que el calendari arriba a novembre, ja està aquí el Nadal. O com a mínim això és el que ens volen fer creure la multitud de centres comercials que poblen la zona. Recordo anys enrere que les decoracions de Nadal esren inaugurades pel pont de la Constitució i ja semblava exagerat. Pues mira.


Serà curiós, per cert, això de viure unes festes nadalenques ben al mig de l'estiu. I espero amb interès veure si els Papa Noels de torn van abrigats o amb banyador...

Aquí podem veure una representació del sector més repugnant de les austràlies, el que oneja la bandera amb la Union Jack a la cantonada i diu "We eat meat, we drink beer and we speak f#ckin' english". Només els hi falta dir "and we are white". I n'hi ha uns quants, d'aquests, per desgràcia...


Deiem un parell de posts enrere que el no haver assistit al concert de Machine Head a Brisbane em va fer decidir per assistir a The Haunted, portat una mica pel despit (anava a escriure despetx i quedar-me tan panxo). Doncs aquest concert va tenir lloc un dia d'aquests, a l'Arena de Brisbane, una sala força apanyada. Els teloners, uns tals Double Dragon, australians i ben canyeros. I els The Haunted, molt sorollosos i cridaners, com ha de ser.


Menció especial l'elevat número de fèmines que hi havia al concert, cosa gens habitual en aquests events metallers. Ja sabem que les noies australianes són força brutotes.


Com que fer fotos a l'escenari sembla que no surt massa bé degut als maleïts focos, sembla que és millor aprofitar-los per il.luminar d'altres coses, com jo i el meu distinguit company.


A aquestes alçades, si no us n'heu oblidat, us estareu preguntant a què vé això dels nous ulls. Doncs bé, finalment ens hem decidit a retirar amb tots els honors la nostra vella càmera, que tan bon ús ens ha fet, i adquirir alguna cosa una mica millor. Com que una DSR em sembla massa grossa i cara pels nostres propòsits (que són viatjar i tirar moltes-moltes fotos), ens hem decidit per un nivell intermig. I concretament, el model elegit ha sigut la FujiFilm Finepix S2000HD, que ha semblat la millor opció després d'unes bones rondes comparatives. Aquí us la presento!!


I aquí, com a homenatge, la nostra antiga càmera, que ha provist la pràctica totalitat de les fotos fins ara publicades en aquest blog. Sinceres gràcies pels serveis prestats!


I bueno, això de tenir una nova càmera ens obre les portes a tot un món de noves possibilitats artístiques.


Com veieu som molt multiculturals, en aquesta casa.


I en quant a events events, em sembla que ja hem acabat. Així que anem a acabar d'omplir la cosa amb petits fets domèstics. I comencem per l'èxit dels meus pinitos elaborats a la cuina. Jo que sempre he sigut persona de menús senzills i més aviat improvitzats, he descobert fa poc com d'interessent que és seguir una recepta. I aquí tenim uns espàrrecs a l'andalusa que nano, estaven per llepar-se'ls.


I aquí un extrany pastís somrient. S'assembla una mica a la planta carnívora de la Pequeña Tienda de los Horrores. Dono fe, però, que vam ser nosaltres qui ens el vam menjar, i no al revés.


Durant aquests dies ha sigut també quan hem dit adéu a en Geir, que s'està estat per aquí durant pràcticament tres mesos, i que ja està de tornada a Noruega, on arriba directament al principi de l'hivern, cosa que deu ser encantadora. Aquí ens tenim tot depositant-lo a l'aeroport. A molts els hi semblarà extrany, donada la nostra relació sobre el paper i tenint en compte COM de diferents som, però m'hi porto força bé, amb el Geir, i no m'importa pas tenir-lo al voltant.


Pel que fa a la resta del temps, el denominador comú ha estat aquest:


Pluja, pluja, i més pluja. Es clar que ja és això el que se suposa que passa aquí, a la que s'acosta l'estiu. I les tempestes no és que siguin poca cosa, no, que es pot tirar llampegant tota la nit i la casa es sacseja a cada trò.


Encara que es clar, sense la pluja no tindríem la oportunitat de les fotografies posteriors. Així que benvinguda sigui.


Aquests dies, pels arbres del voltant de casa hi sol habitar aquest simpàtic kingfisher (que acabo de mirar com es diu en català, el pobre, i és un alcedínid... li direm kingfisher). Els kingfishers són ben bonics, amb la seva esquena blava.


Després de la pluja vé el sol... i aquí tenim a la Tiffany amb una versió casolana del "ser o no ser?".


I sembla ser que al Jett li ha afectat tant de contacte amb el bo d'en Grover (Coco)... ja diuen que tot s'enganxa...


Un dia d'aquests també vam fer una petita escapada al cinema per veure la força graciosa "Burn After Reading" dels germans Cohen, amb argument hilarant i brillants interpretacions dels quasi sempre brillants John Malkovich, George Clooney i Brad Pitt, que interpretava a un instructor de gimnàs força prototípic.


També aquests dies hi ha hagut pelis especialment brillants a la tele, destacant especialment el senyor Kaurismaki i el seu home sense passat. Tot un paio curiós, aquest en Kaurismaki.

Canviant de tema, suposo que tot aficionado a la música com déu mana ha passat alguns dies de la seva vida organitzant malaltíssament la seva biblioteca d'mp3's, reomplint tots els camps, àlbums, anys, estils i històries. A mi m'ha tocat aquests dies, ja que per algun motiu ho altre no ho havia fet mai abans. Finalment, la meva biblioteca fa una fantàstica patxoca, amb les seves (espera...) 12367 cançons totes ordenades i coherents. Per satisfer la vostra curiositat (i la meva), el gènere que més cançons ha rebut després del meu multietiquetatge és, sorprenentment, "hard rock", amb més de 1200 temes. Ja veus tu, qui ho diria.

Durant la meva exploració he hagut de fer bastantes consultes a la internet, i una d'elles ha suposat el que és la meva primera edició de la wikipedia!! Oooh aaah! I sorprenentment, la pàgina elegida és l'entrada anglesa de... Loquillo!!! No ho hagués pensat mai! Però és que, realment, feia mal als ulls!


Podeu veure el resultat final (xD) a http://en.wikipedia.com/Loquillo_(singer)... però vaja, que només he canviat l'abominable discografy...

Coses rares que passen, últimament hi ha un revival domèstic de la macarena, al ser una de les peces estrella de les danses d'en Jett. I evidentment, sempre que la brillant melodia sona, no ens podem estar de saltar de la cadira! (:-/)


Fa poc, per aquí a la vora, han obert un superstore d'electrònica de preus molt reduïts. Aquí hi vam comprar l'ordinador i l'iPod de la Tiffany. No hi hem comprat la càmera, per diversos motius, però si la bossa per portar-la, i de rebot, un excepcional disc dur extern d'1 Tb (1000 Gb) que no sé si mai omplirem, per col.locar backups a punta pala i enviar-ho de tornada a les catalunyes amb els meus papis.

Però la foto només és per mostrar l'excepcional grogor de la cosa. Si mira...


Quan dic que en Jett té un excel.lent futur com a membre d'alguna boyband crec que no vaig gens errat.


I acabem, com de tant en quant passa, recordant la meva inigualable bellesa. Així que com que de tant en quant en alguna foto surto especialment bé, doncs més val aprofitar-ho!!


Recordem un cop més que ens queda poc més d'un mes i mig per la nostra partida, i un mes fins que arribin els meus pares. Que vol dir que en un mes ja estarem liats. A veure quantes coses es poden fer, en aquests mes, siguent molt molt productius i gastant molt pocs molt pocs diners!! Ja us informaré!

No sé si ho havia confirmat, això, però ja és segur que quan els meus pares vinguin aquí visitarem tant Uluru al centre d'Austràlia com Sydney per cap d'any. Tots els bitllets ja estan adquirits, i sense assegurança de cancelació, així que no hi ha volta enrere!!!

Ale senyors! Fins la propera!