Estem fets un flåm

Sense gaire temps per res, el dia següent de la nostra arribada ja teníem el primer compromís ineludible d'aquest que promet ser un atrafegat agost. I és que la nostra amiga Anne, l'Anne d'en Julian, casados y residentes en Bergen, tenia la inauguració d'una exposició dels seus quadres a Oslo!

Recordareu que ja n'hem parlat, per aquí, dels seus quadres, de que són bastant chachis i de que nosaltres, sense anar més lluny, en tenim un de ben maco. Així que va ser una excusa perfecta per trobar-nos de nou, junt amb la Sarah i la Katrine i en Jan Ole, i menjar canapès i beure cava, que és el que es fa a les inauguracions, oi?

El tema és que els nois anaven una mica de cul, ja que van venir amb el tren, arribant de bon matí, inaugurant la cosa a les 12, i agafant el tren altra vegada a les 4 de la tarda. L'explicació és que en Julian, també artista ell, tenia una altra exposició al dia següent! Quines coses, que els nanos no han exposat en tot l'any i els hi surten dues pràcticament el mateix dia. Serà que se'ls ha girat la flor, tu!

Però això va voler dir que, allà a les 4, la Sarah, la Tiffany i jo ens vam quedar tot sols i desemparats a la ciutat, nosaltres que som de poble, ja que la Katrine i en Jan Ole també van marxar a l'Ikea a redecorar la seva casa i vida. A més a més, feia un dia de merda, mig plovent, i ens vam estar la major part del temps en una botiga de llibres. Ara, com a curiositat, mentre passejàvem pel port, ens vam trobar un ring de wrestling, on un quillaco noruec favorit del públic era vilment apallissat per un finlandès gros, fofo i madur, en un espectacle absolutament deplorable.

Com que això no podia ser, i el dia s'estava posant més de merda a cada moment, vam decidir, vilment, anar-nos'en cap a casa, home ja!

I tornàvem a Hamar i a la vida diària i al curro i a tot plegat, amb la diferència de tenir una nova habitant a la casa, però que per sort no és gaire gran i la vam poder encabir sense problemes a l'habitació d'en Jett.

Hamar, per cert, està totalment desèrtic aquests primers dies d'agost. Deu ser que la gent està de vacances i tal, cosa extranya, perquè em pensava que el mes de vacances per excel.lència era el juliol, cosa que tots els companys de feina m'han confirmat, agafant-se llavors les seves. També potser serà perquè fa un temps bastant dolentot, sincerament, i la gent potser prefereix estar-se a casa. Això de l'estiu noruec ja no és divertit, i és una completa loteria que l'astre rei decideixi beneïr-nos amb els seus benevolents rajos...

El que no està de vacances són els mosquits! N'hi ha una barbaritat! I sorprèn... no té pinta, a simple vista, però nano... n'he vist (i notat!) com a pocs llocs!

A la feina, cap novetat de consideració. Continuo amb el projecte ganso per Statoil, amb alguna coseta paral.lela petita. No sé si recordareu que en algun post anterior de fa alguns mesos, potser 3 o 4, comentava les webs que havia fet. Una de les que n'estava més orgullós era la de 3kmusikk, una botiga virtual on podies comprar instruments i històries musicals. Doncs bé, fa poc m'he enterat que han hagut de tancar, els de 3K, tota una botiga històrica de Hamar, per bancatrencada. Una gran sorpresa per cert, ja que no n'he sentit gaire de botigues que tanquéssin, per aquí... i m'ensumo que el fet que els hi haguem cobrat un ull per la cara per la web deu haver-hi posat el seu gra de sorra...

I ben ràpidament, sense gaires aconteixements previs, va arribar el dia (la tarda, millor dit), on el senyor Manils i la senyora Montse de Manils ens venien a veure. La seva estada al nostre humil reialme no és més que una altra etapa del seu interessant viatge estiuenc, i que els ha portat i portarà per Copenhagen, Oslo, Hamar, fiords noruecs, Bèlgica i festivals rockers i Amsterdam i rodalies. Lo qual no està gens malament! Mola, que els meus amics viatgeu! :-)

En la part que ens ocupa i preocupa, arribaven a Hamar el dijous a la tarda, amb la intenció de marxar dimarts a la nit. Com a sacrifici d'hoste sacrificat que sóc, de divendres a diumenge, i aprofitant el meu dia de festa setmanal, vam organitzar una mini-excursioneta als fiords -la meva primera!- d'allò més molona!

Però tot al seu temps! Els senyors de Manils sembla que van tenir una formidable i satisfactòria estada a Oslo, amb un bon temps impropi de Noruega, i després d'aprofitar-lo al màxim van venir cap a Hamar. Tan bon punt arribar, i després de posar-los en comú amb els seus nous companys de pis ocasionals, Tiffany i Sarah (ja que el Jett estava amb en Geir, per cert, just retornat d'un viatget a Sudàfrica - destí de moda, per altra banda, pel que sembla -), vam anar a fer la caminada estàndar per tot visitant hamarí, ergo resseguint el llac fins la catedral vella dins la urna de vidre i el museu dels pobles i blah blah. Allò de que us parlo en totes les visites, vaja. La passejada, naturalment, va ser suficient perquè els visitants es convencéssin ràpidament de lo idíl.lica que és la nostra localització i, sobretot, de l'addictiva bellesa serena del nostre llac Mjøsa.

El primer vespre en agradable companyia va transcórrer plàcidament, tot actualitzant-nos de les nostres respectives evolucions (vaja, al Manils l'havia vist dues setmanes enrere, jo, però bueno) i creant llaços d'amistat entre el sector anglosaxó i el catalanoparlant. El Jack Daniels que molt amablement els nostres visitants ens van portar (sota demanda en part, i seguint el savi consell i suggerència de que tothom que vingui de visita porti siusplau algo d'alcohol - que aquí ja sabeu que és impossiblement car -) va ajudar a crear una situació favorable.

Així que el matí següent, i tot deixant tristament a la meva damisela i a la seva pèl-roja assistent de càmera enrere per motius laborals inexcusables, els tres intrèpids catalans van empaquetar el pèsol destí als salvatges fiords noruecs. Concretament el nostre campament base havia d'estar a la petita localitat de Flåm, a l'altura de Hamar cap a l'oest, al fons de l'Auralandsfjord, i seu de tot d'atraccions que ens anaven a mantenir ben ocupats i que anirem detallant posteriorment.

Aquest viatge també anava a ser el primer des de que tenim cotxe de nou a Noruega. I tot apunta a que no serà pas l'últim :-) Conduïr per Noruega, com segur que ja havia dit mesos enrere, és extremadament lent, primer perquè les carreteres no són ràpides, i segon, perquè encara que ho fóssin, no t'hi deixarien pas anar, de ràpid. El límit de velocitat, a l'autopista (carril per banda, es clar) és de 90 km/h.

Flåm està aproximadament a 300 km de Hamar, i el viatge, com no, és espectacular, com pràcticament tots els trajectes noruecs, canviant de boscos a valls i llacs i rius i muntanyes escarpades i turons fèrtils i verds. A mig camí vam parar per menjar i se'm va acudir mirar el mòbil a veure si algú se m'havia intentat comunicar, i si, la Tiffany ho havia intentat moltes vegades, per informar-me que, burro de mi, m'havia deixat la bossa amb tota la roba a casa. Tots els recanvis, roba interior, pantalons llargs i, el més important, roba de pluja adient per les traïdores condicions climatològiques noruegues!

Quin paio, no m'havia passat mai, això!

Àixí que després de comprar ni que sigui uns mitjons (que no en portava, que anava amb xancletes) em vaig preparar mentalment per fer pudor, passar fred, i mullar-me vilment durant els següents tres dies. Però ai! Mai no subestimis la sort de les persones amb sort, com jo mateix sabeu que sóc!

De camí cap a Flåm hi ha mil oportunitats per parar-te, entre elles un parell d'esglésies de fusta d'aquelles que tan m'agraden. La primera, la de Lomen, en una situació privilegiada damunt d'un llac. No és de les més espectaculars, però mola clarament. La segona va ser la de Borgund, la més coneguda segurament de Noruega, però que justament per aìxò tenia un cristo turístic muntat al davant que flipes, amb un Centre de Visitants ple de souvenirs i tickets molt cars (7 euros i pico) per visitar l'església de marres, i fins i tot per acostar-t'hi per la part de fora. Això a nosaltres ens va semblar un abús, a part que no teníem temps perquè ens sortíssin a compte els euros, amb lo que ens vam conformar a veure-la des de la relativa distància. L'església, però, és magnífica, però els paios que la gestionen uns careros rates :-)

I encara ens quedava algo especial, al cap de pràcticament 7 hores d'haver sortit de casa, abans d'arribar a la nostra destinació final. I és que pocs quilòmetres abans de Flåm hi trobem el túnel de carretera més llarg del món, amb 24,5 quilòmetres. Hi ha dos túnels de tren més llargs que aquest, el del canal de la Mànega i un al Japó, però cap de carretera supera a aquest, creat al 1991 per sortejar un pilot de muntanyes sinuoses, i que no té gaire res d'especial, com a passatger, a part de proporcionar-te una anècdota per explicar si pel que sigui tens un blog. Que ja és lo seu! :-D

Tenia alguna tímida sospita que el càmping de Flåm pogués estar ple, però res més lluny, així que ràpidament vam trobar la nostra posició i vam plantar la tenda dels senyors de Manils, val a dir que més moderna i resistent al fred que no pas la nostra. El que si que estava, i no sé molt bé per què, és abarrotat d'espanyols. Me n'alegro, clarament, que viatgem cada dia més, això ens donarà, com a societat, una amplitud de mires que crec que a vegades (massa vegades!) falta una mica!

El poble en si, si és que es pot dir poble, és ben petit. I jo crec que no es pot dir ni poble. Forma part del municipi d'Aurland, i és ben conegut en tots els circuits turístics de Noruega perquè és on es troba el Flåmsbana, literalment el tren de Flåm, construït a principis de segle, i que, superant un desnivell de pràcticament 900 metres per enllaçar la línea Oslo-Bergen amb el fiord, és el la línea de tren més empinada del món que no utilitza cremallera. Com veieu, aquí no ens estem de res!

El vespre no va donar per més que per refrescar unes birres al riu i veure com es feia fosc (que ja s'hi fa completament!), tot canviant una mica el món i (es clar!) criticant una estona als noruecs! :-)

Pel dia següent, després de la dormida reparadora i càlida malgrat la tenda, teníem tot d'idees. Per una banda, volíem agafar un vaixell que ens passegés una mica pel fiord i per altra, volíem agafar el flåmsbana. Com que aquests noruecs pensen en tot i segurament, tampoc seríem els primers que vam pensar en fer tot això, ja existeix una opció combinada que consisteix en agafar un vaixell a Flåm fins al port de Gudvangen, a un parell d'hores, des d'allà agafar un bus fins a la ciutat de Voss, i des d'allà, un tren resseguint un tros de la línea Oslo-Bergen fins a Myrdal, una estació de muntanya des d'on el flåmsbana començaria el seu descens per les valls fins a portar-nos sans i estalvis de nou a Flåm.

Mirant els horaris, el combinat aquest sortia a les 9 i a les 11 del matí. Òbviament lo de les 9 estava totalment fora del nostre abast, així que vam intentar lo de les 11, arrivant a l'oficina de turisme a les 11 menys 10 per trobar-nos una cua inhumana que va fer impossible que hi fóssim a temps. Quan, a les 11 i pico ens va tocar el nostre torn, ja teníem unes quantes càbales fetes amb alternatives, però se'ns va acudir, per miraculosa providència, començar la pregunta amb "Volíem fer el recorregut aquest però em sembla a mi que arribem tard, oi?". "No no, podeu sortir a les 13.20". "Ah?". I mira, si que el vam poder fer, el recorregut en qüestió, i incluús vam tenir temps abans de fer una remulladeta a les aigües refredes del fiord! Mira tu!

Val a dir que el petit recorregut que anàvem a fer forma part, si es vol, del popular pack "Norway in a Nutshell" (Noruega en una closca de nou), que consisteix en ensenyar-te els quatre highlights de Noruega amb el mínim temps possible. Consisteix en un combinat de tren d'Oslo a Bergen, amb parada al mig per baixar amb el flåmsbana per tenir un tast dels fiords, continuant amb el vaixell i el bus fins a Voss, des d'on segueixes amb el trajecte cap a Bergen. Em sembla que el bitllet és obert en temps, així que t'ho pots prendre amb tota la calma que vulguis, però es pot arribar a fer en fins i tot 1 dia, i hi ha molta gent que ho fa.

Això vol dir que Flåm, durant el dia, està abarrotat de turistes atrafegats saltant de tren a vaixell i de vaixell a tren, per quedar-se desert quan la nit comença a caure. Bé doncs, vam agafar el petit vaixell en qüestió a l'hora, amb déu i ajuda per trobar un lloc per seure, esperant admirar la bellesa irrefutable del creuer pels fiords. I la veritat és que no tinc paraules, ja que el viatge va ser es-pec-ta-cu-lar. Altíssimes parets a banda i banda de l'estreta llengua de mar, amb desenes de cascades, alguna granja de localització impossible, tot plegat amb un punt d'irrealitat considerable. No va ser massa important que haguéssim trobat lloc per seure, perquè em vaig passar el viatge sencer, de dues hores, dret al davant del vaixell, envoltant de turistes russos afatxegats, mentre deixava els tortolitos de Manils a la popa, tot gaudint del romanticisme que l'impressionant escenari sens dubte evocava!

Espectacular, en sèrio. Tot allò que et puguin haver dit dels fiords no arriba ni a la sola de la sabata a lo que realment és. Un escenari extremament dramàtic i que, de fet, no es troba enlloc més del món en aquesta magnitud. El creuer ens va portar per tota la longitud de l'Aurlandsfjord i el Næroyfjord, el fiord més estret de la zona, i únic incloït al patrimoni mundial de la UNESCO junt amb l'arxifamós Geiranger (que visitarem amb l'Oscar i la Patry, segons plans). Tots dos són branques del més llarg i principal Sognefjord, de fet el fiord més llarg del món, amb una longitud de més de 200 quilòmetres.

Ara que hi penso, no sé si tots ho sabeu ben bé, el que és un fiord. Són entrades de mar dins la terra, o millor entès, valls d'altura inferior al nivell del mar, i inundades per aquest. Les rías d'Euskadi o Galícia vindrien a ser fiords, això si amb un dramatisme bastant inferior. Els fiords noruecs estan, generalment, envoltats d'altes muntanyes, i les valls són perfectament alpines. Suposo que no m'estic explicant massa bé, però vaja, que un cop d'ull a les fotos o a la wikipedia estic segur que us trauran de qualsevol tipus de dubte.

Després de les dues hores de fascinant viatge, repeteixo que absolutament espectacular, els centenars d'ocupants del vaixell vam saltar al port de Gudvangen, per pujar directament com borregos als autobusos que ens havien de portar cap a Voss. Pel camí, pujaríem la Stalheimskleiva, una carretera antiga i en desús després de la construcció de túnels que l'eviten, amb pendents de fins al 20% i eminent caràcter turístic avui per avui, on el bus patia que donava gust, però que ens va permetre tenir unes vistes sobre la vall inferior pa cagalse.

Com mola, Noruega.

La destinació final del bus, Voss, és més que res un centre d'activitats hivernals (i estiuenques també, en menor escala), situat en un atractiu enclavament al costat d'un llac, però que ja ni tan sols semblava res d'especial. No vam tenir més que uns 40 minuts per gaudir del bon temps que Noruega ens estava oferint, abans d'agafar el tren de línea regular fins a Myrdal, un cop més creuant un escenari majestuós. És fins i tot cansat que tot sigui tan guapo, al final, en sèrio. 50 minuts de trajecte entre desolades muntanyes van ser suficients per arribar a la nostra següent escala, la inevitablement super-escènica Myrdal, on no vam tenir ni temps de respirar que vam saltar a la via del costat, on ens esperava el flåmsbana. Tot plegat una mica atropellat, però!

El flåmsbana és una de les atraccions més conegudes i celebrades de tot Noruega. Està clar que ja no té més la seva funció original de transport entre la via principal i el fiord, sino que està explotada majorment com a atracció turística. I te l'has de mirar en perspectiva. El tren en si, i el trajecte que fa, tampoc és tan espectacular. M'explico, l'entorn ÉS espectacular, però potser no tant la pendent o la sensació que tens al baixar, i que t'esperes al ser la línea de ferrocarril més empinada del món (sense cremallera), que sigui brutal. I no. Però va ser construït a principis de segle, i es van necessitar 20 anys per completar els 20 quilòmetres de via que salven un desnivell de 900 metres. Els túnels, d'un total sumat d'uns 6 quilòmetres, es van obrir a pico i pala, a raó de metre al mes (que tela). Tot plegat, una obra faraònica que transcorreix entre la vall vertiginosa i cascades incontables, amanit amb l'escàndol de frens que ens va acompanyar en tot el descens. Vamos, que guapo ho és un rato!

I al cap dels 50 minuts que dura la baixada, doncs vam arribar a baix, a pocs metres del nostre càmping, on ens vam dirigir cansats de tenir els sentits atents tota l'estona, i disposats a passar una vetllada ben relaxada a la vora del fiord, mentre manteníem una lluita titànica amb els (molts) mosquits que per allà es trobaven.

El dia següent, ja el de la nostra partida, es va aixecar ben ennuvolat. De fet per la nit havia plogut una mica, i tenia tota la pinta de tornar a fer-ho, per la meva desolació, a l'estar totalment imfrapreparat. Com que som uns tios valents i tossuts, vam mantenir els nostres plans de fer una caminata muntanyenca aquell matí, malgrat la creixent boira i la severa amenaça de pluja. Li vam demanar consell a l'home del càmping, molt sol.lícit, i al final, després d'evaluar les moltes opcions, vam decidir pujar fins a la muntanyeta d'Hovdungo, situada sobre Flåm i el fiord, i amb unes teòriques tremendes vistes.

Vam empaquetar el cotxe amb la tenda i els trastos, i vam fer el primer tros de l'escalada amb ell, aparcant-lo a la vora d'una granja de referència al mig del camí. Els primers metres transorrien en un apacible camí de muntanya força ample, però aviat ens vam veure abocats a senders més difícils de seguir, i a una irremisible boira que de vegades no ens deixava veure tres en un burro. Fins que, al cap d'una bona estona, he de confessar que ens vam perdre completament. Això si, la vessant de la muntanya que estàvem pujant era d'allò més atractiva i llòbrega, amb la boira, la densa vegetació, els molts arbres trencats i arrencats, m'imagino que per la neu (o algun troll) i els distinctius i sorprenents "talls" a les roques, obrint escletxes fosques, tenebroses i profundes, aquests segur que si causats pel que vam batejar com "la destral del troll".

Però no es veia res a massa distància, i feia molta estona que ja no seguíem cap camí gaire galdós. No portàvem un mapa de qualitat ni res, i amb tot plegat, incomplíem tota recomanació per anar per la muntanya. La Montse, muntanyera amb experiència, ens va alertar de la nostra vulnerable situació, així que vam decidir, al cap d'un parell d'hores i una caminada fantàstica, de tornar enrere o, si més no, començar a baixar, oblidant la idea d'intentar escalar el cim (que de fet, no en tindríem igualment, de vistes fantàstiques).

I vam començar a baixar, doncs, indubtablement no pel lloc on havíem pujat, trobant un riu, i una més que amable corda que semblava indicar el camí, però sense seguir res massa definit, només baixant enmig de la densa vegetació.

I ai! Gradualment però molt ràpid, la boira es va anar escampant, vam veure que tampoc havíem estat tan lluny del cim, i vam poder admirar, en part, les tan elogiades vistes. Al cap de poc, allà baix, vam veure una casa, que no teníem ni idea d'on era, però que com a mínim ens conduiria a la civilització. I a l'arribar-hi vam veure el nostre cotxe aparcat just al costat. Així que, d'absoluta potra, i gràcies al nostre inmens sentit de la orientació inconscient, vam anar a parar just on havíem començat, per un camí absolutament diferent.

Mira que bé! :-D

I ja tocava posar-se a pensar en tornar, que el viatge havia de ser llarg. Aquest cop vam obviar el megatúnel de 24 quilòmetres i vam agafar la carretera vella, anomenada Aurlandsvegen. I això, senyores i senyors, va ser una de les millors idees que podíem haver tingut, perquè la carretera és impressionant, començant per l'ascens fins a un mirador tremendo a sobre del fiord i, sobretot, continuant pel mig d'una zona mig muntanyosa de vegetació baixa, llacs i neus perpètues que no tinc paraules per descriure. D'aquells llocs on pararies el cotxe cada 3 minuts. Espectacular. Oh si! Fins i tot pels estàndars noruecs, que mira que són alts, em vaig quedar bocabadat!

La cosa tarda 48 km en fer, per sobre, el que el túnel fa per sota en 24, i a partir d'aquí ja ens vam trobar a la mateixa carretera per la que vam venir. Ja cap al final, quan ens acostàvem de nou a Hamar, se'ns va informar que la carretera que ens disposàvem a agafar estava tancada per algun motiu en noruec que no vaig entendre, i ens vam veure desviats, enmig d'una densa boira, per allargar encara una mica més la cosa.

Tot i així, no vam arribar gaire tard, i les noies ens van rebre molt contentes i acompanyades d'una lasanya fantàstica per llepar-s'hi els dits!

Així que, pel que veieu, no va ser cap gran problema l'haver-me deixat la roba a casa... no va fer fred, no va ploure... l'únic que vaig acabar amb la part baixa de les cames acribillada a mosquits i ortigues... però bueno! Tot sigui això! :-)

A Hamar mentrestant, hi va ploure tot el cap de setmana, però a partir del dilluns, com a deferència als nostres il.lustres convidats, el sol va lluïr en lo más alto, i els va permetre gaudir de les rodalies (Lillehammer i Elverum, concretament) amb totes les de la llei, al volant del valent i infatigable pèsol, per trobar-nos als vespres i fer vida normal a Hamar, tot comprovant la de moviment que hi ha al vespre (i que hi ha Estrella també al Siste Indre, el bar al que vaig més sovint! Jodós! Quina invasió, últimament!). L'últim vespre de presència catalana vam ser convidats per sa Katrine i es Jan Ole a sopar, i val a dir que va ser especialment bo! Em va sorprendre ben gratament, sa Katrine, aquí!

Després de sopar, i per temes d'horaris, els senyors de Manils van haver de partir amb el darrer tren, disposats a passar la nit a l'aeroport, continuar el seu viatge i, com no, endur-se el sol amb ells, ja que a partir del dia següent ja ha tornat a ploure :-D

Jo crec que els nanos n'han tingut una visió completeta, de Noruega, tot i que una mica afatxegada en pocs dies, però més que suficient per descobrir els encants que aquest pais et pot deparar, que no sóc pas pocs. Així que vaja, aquí tenim uns altres clients satisfets! :-D

En paral.lel, aquests dies és el Bollywood Festival a Oslo, del que he fet campana, però les noies hi van acabar anant un dia. Sincerament m'he vist temptat, a anar-hi, però al final mira, la cosa no ha fructificat! :-)

I només un parell d'events ocorreguts a Hamar, abans de rebre el relleu de l'Oscar i la Patry com a visitants il.lustres. En Tor, el pare d'en Geir, que el coneixereu del post de quan els meus pares van venir per aquí, ha sigut fa poc nomenat responsable de la galeria d'art de Hamar, i aquest divendres passat es va inaugurar la primera exposició sota el seu mandat. La exposició en si no té res especial a destacar, però en Tor va voler entrar por la puerta grande, i va muntar el que ell mateix va anomenar prèviament "un espectacle de llums", que va resultar finalment ser tot de llums blaus a l'interior que donaven força el pego des de fora, malgrat la senzillesa del muntatge en si.

El segon event va passar ben a prop de casa. Concretament al pont de just al costat, on es va celebrar el festival anual "Under The Bridge", amb l'actuació de tot de grups locals. I no serà perquè passin massa coses, a casa, però nosaltres, entre pitos i flautes, vam acabar no anant-hi. L'assolellat dia ens va enviar cap a Gåsbu a gaudir de la natura i aixòs que tan ens agrada últimament (algo se m'ha enganxat, dels noruecs!), i tornar relativament massa tard. Al vespre havíem de trobar a la Katrine per, jo i les 3 noies, sortir de festa a la discoteca amb música més horrenda de Hamar, que uns pocs xupitos em van permetre estoicament aguantar i superar!

I al dia següent ens vam aixecar ja amb l'horitzó posat en l'arribada de s'Oscar i sa Patry, aquell mateix vespre. Però deixarem tots els detalls d'aquesta nova visita pel proper post! Fins llavors, porteu-vos bé!

Tinc la sensació per cert que aquest post és una mica més caòtic i impolit que habitualment... no sé si és cert... però he anat sincerament ràpid a l'escriure'l, en aquest agost plè de coses... les meves humils disculpes en aquest cas :-)

Unes quantes fotos, per donar color a la cosa!

Aquí amb la Sarah, Jan Ole i Katrine fer unes quantes poses. Tenim una d'aquelles sèries (no tan inhabituals) de "fer cares"... d'espantat, de trist, de content, de xulo, etc.... aquí tenim la "scary face"... que fem molta por, vamos :-D


Abans de procedir a la visita manilenca, hem de fer una petita ressenya dedicada a l'Anne i les seves brillants pintures, que ja sabeu que m'agraden molt! D'aquesta ens va comentar que n'estava especialment orgullosa, així que ahí va!


I passem ja ràpidament a l'estada dels senyors de Manils i Montse a la nostra contrada. La veritat és que la majoria de temps que van estar per aquí, jo no hi era, amb ells, per motius laborals ineludibles, amb lo qual la cosa es centrarà en la nostra escapada fiordal (per deliri de tots els que hagueu de veure les afotos, es clar).

Dit això, però, en farem l'excepció amb aquesta afoto de benvinguda, enmig de les ombres, al costat del nostre venerat llac Mjøsa, i amb un cel d'aquells tremendos que tenim a vegades per aquí.


I això... tots tres vam agafar els trastos que no ens vam descuidar i vam anar tirant direcció oest, cap a les inhòspites terres muntanyoses. De camí, vam poder disfrutar de l'etern i fascinant canviant paisatge noruec. Aquí en tindríem una mostra de lo més vulgar.


Volíem parar a la famosa església de fusta de Borgund, però tot de cartells ens impedien acostar-nos-hi amb gratuïtat. No fa falta dir que ens el vam saltar, aquest cartell, però al cap d'una estona va venir un senyor treballador i ens va convidar a escampar la boira molt amablement. Quins rates, tu!


Catxonda la foto de l'entrada del túnel de marres. No és que tingui molt més interès que la conya i l'anècdota, però, i el túnel no és necessàriament espectacular. Si bé, es clar, no? És només un túnel...


Un cop arribats a flåm estàvem a dos passos del fiord, al que li vam tributar una breu visita ja el primer vespre, ja amb llum pre-crepuscolar.


Val a dir que guapo, ja ho era un rato!

El nostre càmping estava situat just al peu de la muntanya, i ben a la vora de l'aigua, en una àrea que fàcilment podríem calificar com a idíl.lica. Per la meva sorpresa, no estava ni de bon tros plè, i mira que en tenia pinta. Per cert que aquest any déu n'hi dó la canya campinguera que li foto, i encara lo que queda! Noti's per cert la plàcida caminada d'en Manils i la Montse tot tortolitos ells.


Aquell matí va ser quan vam agafar el senyor vaixell i vam disfrutar d'un petit creuer pel fiord. Seleccionaré un parell de fotos de les desenes que van caure...


Aquesta segona correspon al Næroyfiord, que vl dir "fiord estret", i és el més estret que hi ha. Està, per cert, abarrotat de cascades que fan que l'aigua, tot i ser de mar, no estigui pràcticament salada ni res...


Saltant del vaixell al bus vam pujar fins a un turonet / mirador amb una vista que te kakas. La veritat és que era la hòstia, i de fet, és la continuació de la mateixa vall de la foto anterior, el que passa és que aquí la "base" ja està més alta i el mar no la cobreix.


No he trobat cap foto on el flåmsbana es vegi suficientment bé, i se li faci justícia, així que del trajecte amb el trenecito, ens conformarem amb aquesta super cascada que hi havia a mig camí. De fet el tren para en una petita plataforma perquè la gent baixi i la disfruti (i es mulli, per què no dir-ho). Entre la cascada de per si, la casa en runes del costat (que ja m'explicaràs què hi feia, una casa, aquí), i el petit arc de sant martí generat, no s'està de res, la cosa...


Pel matí ens vam disposar a fer una caminata per les prometedores muntanyetes de les rodalies. Sincerament no es veia un torrat, però tot plegat tenia un ambient fantasmagòric d'allò més atractiu.


Però quan el cel es va aclarir, de cop i volta com passa tot sovint a Noruega, ens vam adonar que estàvem en un lloc prou privilegiat! Una "pena" però perquè havíem estat bastant més amunt del que estem tirant aquesta afoto! Molen especialment per cert els núvols envoltant capritxosament les muntanyes.


Quan vam arribar al cotxe (amb la potra que això va comportar) ens vam trobar una inquilina aprofitant-ne la sombra. Ben feliça que estava, la tia. Fixeu-vos que n'hi ha una altra entre els dos cotxes, també. Per mi que no estan gens acostumades al sol, aquestes cabres noruegues...


Des d'un mirador proper tenim aquesta flatugrafia que de ben segur serà portada de l'àlbum familiar dels nostres visitants "Hem anat als fiords". Em queixaré una mica perquè tots dos són declarats no-lectors d'aquest blog. A veure si el fet de que en siguin una mica protagonistes els motiva una mica...


Ja de tornada, que la cosa de fet va ser força curta, vam evitar el gran túnel i vam agafar la ruta alternativa per un port de muntanya, per descobrir la que, potser, és la ruta en carretera més espectacular que mai he fet. Així com qui no vol. La foto, com no, no li fa gens de justícia.


I res, tal com van venir se'n van anar, els nostres visitants, tot contents i animats! Gràcies nanos per la vostra visita! Tot un plaer :-D Així que acabarem el post amb un parell de fotos totalment atemporals, acontextuals, i que no ténen res a veure, vaja.

A la Tiffany últimament li dóna per experimentar amb el mode super-super-close de la càmera, i li surten tot de fotos ben interessants. Aquesta n'és un bell exemple.


I per acabar, aquesta on surto sincerament molt lleig, i que no crec que la fes volent, aquesta horrible cara. Però mira, com que no surto gaire més, en tot el post.... algo hem de trobar!


I així, amb aquesta alegria, doncs ens despedim fins ben aviat!

Ale doncs! Sentiu-vos despedits! :-)