Loh!-foten

Havia pensat en un principi d'acumular tot el que tingués a dir abans de marxar cap a Barcelona en un sol post, però em sembla a mi que serà massa, així que, sàviament, i per fer-ho apte per tots els públics, he decidit convertir-ho en dos, tot deixant també l'emocionant desenllaç del concurs animàlic pel següent post, donant-vos així nous chanses de participació! Quin paio eh! Com manté la tensió!!

Bueno, el tema doncs, és que centrarem la temàtica d'aquest post en l'espectacular visita a les espectaculars Illes Lofoten, una visita plena de sensacions i noves experiències, i que sens dubte quedarà marcada en l'historial de "llocs impressionants on he estat" amb lletres ben grosses i colorainades.

Les Illes Lofoten es troben a la regió de Nordland, que éncara que ho sembli pel nom, no és la regió més al nord de Noruega. Tot i així, està força al nord, uns 1000 km al nord de Hamar. Com que som uns tios estalviadors, en comptes de gastar-nos els nostres estalvis en uns cars (o no tant) bitllets d'avió, vam decidir fer el trajecte en tren, aprofitant els generosos preus que ens ofereix el minipris (us remiteixo al post de la darrera visita a Bergen, cap allà al febrer, per refrescar-vos el que és el minipris). La distància del viatge és gran en quilòmetres i en temps, i arribar a les Lofoten en si ens havia de costar al voltant de 24 hores, mitjançant dos trens i un ferry.

Així que, més o menys a l'hora que devia acabar el concert d'Slayer a Barcelona, les 00.45 del dimecres 20 de juny a la nit, ens vam dirigir cap a l'estació de Hamar en busca del nostre tren, que en una primera etapa ens havia de portar fins a Trondheim, després de 6 hores, on ja havíem estat a l'octubre i on no hi passaríem més d'una hora. El trajecte va ser totalment plàcid i, bàsicament, endormiscat. La segona mànega era més llarga... 10 hores i mitja fins a Bodø, capital de Nordland, i port més proper a les Lofoten, tot travessant Noruega de baix a dalt.

A més, aquest segon tren, degut suposo a que la línia és molt menys transitada, era un trasto bastant més vell que el primer. Fa gràcia a Noruega, perquè tenen una barbaritat de tipus de trens diferents, amb lo qual mai saps quin et tocarà (això no és veritat, de fet, ja que a cada línia sempre hi ha el mateix tipus de tren, però vaja, que queda com més dramàtic). I el trajecte és SINCERAMENT llarg. Ja us dic, 10 hores i mitja. Ara! Que no té pèrdua i fàcilment el podríem classificar -així sense pensar massa- com el trajecte en tren més espectacular -a la par que llarg- que mai he fet, passant entre pins, llacs, fiords, muntanyes, valls, granjes, turons, prats, camps, rius, neu, avets, túnels, ponts, rius, riuets i cascadetes... amb paisatges canviants i amb una nova sorpresa trencadora d'alè a cada curva. Una passada, vaja!

I les hores van anar transcorreguent fins a arribar a una zona de paisatge desèrtic i "estepari", i se'ns va fer saber per megafonia que acabàvem de creuar el cercle polar àrtic! No fa falta dir que cada metre d'aquest trajecte, des de Trondheim, significava un nou "punt més al nord que mai he estat" per mi. Tota una cosa.

La gràcia que té això del cercle polar, com sabeu, i si no us ho explico, és el tema del sol. El cercle polar, que està a una latitud de 66°33', marca el punt on el sol està completament per damunt de l'horitzó al solsitici d'estiu durant almenys 24 hores, i per sota l'horitzó, al solstici d'hivern, almenys 24 hores. En el cas del cercle polar àrtic (passa de la mateixa manera però al revés a l'antàrtic, es clar), com més al nord d'aquest vas, més dies de sol ininterromput tens, i viceversa amb l'hivern i els dies de foscor.

I no sé si us haureu adonat que, quan estàvem creuant aquest cercle, era el 21 de juny, ergo, solstici d'estiu i dia més llarg de l'any. :-) Té un daixòs especial, el tema :-)

Bé, al cap d'uns 150 km després del cercle en qüestió, allà a les 6 de la tarda, i quan ja, sincerament, estava de tren fins al capdamunt, vam arribar a Bodø, final de la línia ferroviària noruega. Allà tocava passar-hi la tarda tot esperant el nostre ferry, que sortia a les 00.45 de la nit.

Bodø és una ciutat tot petita, tindrà uns 35000 habitants, però és el port principal del nord de Noruega. Va ser una base clau durant la Segona Guerra Mundial, i això va fer que pràcticament tota la ciutat fos destruïda per l'aviació alemana, amb lo que la ciutat actual, tant pel que fa a edificis com a disseny urbanístic, incloïda una sorprenent -que no atractiva- catedral, és molt nova. De totes maneres, el resultat general és força agradable, tranquil, centrat al voltant d'un port bastant enfeinat, i ocasionalment destorbat per l'eixordidor passar dels avions que s'alcen o aterren a l'aeroport, al qual està DINS la ciutat, i s'hi pot anar, a peu, des del centre mateix, en uns 15 minuts. Quina cosa més curiosa!

Només un parell d'anècdotes a destacar de la nostra curta visita. Vam anar a dinar/sopar/menjar algo en un restaurant just al costat del port, en una terrassa. Doncs bé, el restaurant en si estava en un costat del carrer, i la terrassa a l'altre, i és d'aquells que has d'entrar a demanar, així que vaig entrar i vaig demanar el que fos per menjar i dues cerveses. Quan m'anava a endur les cerveses tranquilament cap a la taula, el cambrer em va aturar tot neguitós, dient-me que ja les portava ell, que a Noruega és il.legal anar amb alcohol pel carrer (!) i que, encara que semblés absurd, havien tingut denúncies de gent veient clients creuant els 10 metres de carrer entre el restaurant i les taules de fora. Impressionant, aquests noruecs!!

L'altra és que, tot caminant aleatòriament per la ciutat, hi va haver un moment en que la Tiffany se'n va anar directa cap a una cantonada ajupint-se i recollint no sé què. Quan es va aixecar, a les seves mans hi tenia un bitllet de 500 krons i dos de 50 krons... és a dir... 600 krons... és a dir... 72 euros :-D ja ho he comentat més d'una vegada, oi, que som uns tios amb sort? :-)

I un cop més l'havíem de temptar, la nostra sort... Havíem deixat les motxiles (anàvem de motxileros, aquesta vegada) a la consigna de l'estació de tren, alliberant-nos de la seva càrrega durant la visita bodiana, de manera que pensàvem anar-les a recollir abans de dirigir-nos al ferry, el port del qual estava a pocs metres de l'estació de tren -ja us dic que la ciutat era bastant pràctica i empaquetada-. I recordareu que el ferry era a les 00.45. Doncs bé, vam anar cap allà a les 23.30 o així (no tornarà a passar això d'arribar tard a transports -veure post a Italia-), i a l'arribar a la porta vam constatar amb estupefacció i pànic que l'estació estava tancada des de les 21h!! La hòstia!! I ara què? No la obrien fins les 7 del matí (això només pot passar a Noruega), i perdríem ferrys i temps a punta pala! Clar que no ho havíem pas mirat, quan tancava!! Joooder...

Però!!! En un edifici adjunt, que va resultar ser correus, hi havia un home al que, amb la nostra millor cara de cadellets desemparats, li vam anar a explicar la nostra desafortunada història, tot comprovant que el tio tenia claus, de l'estació! Com a bon noruec, ens va costar una estona convèncer-lo, però al final ens va obrir una mica desconcertat i nosaltres vam poder recollir alegrament el nostre equipatge i ens vam dirigir, tot saltironant (xD) cap al port!

Per cert que no ho he dit, però en Jett no venia pas. De fet, està a França amb el seu pare i un pilot de familia des del dia que vam marxar, i durant 2 setmanes. Tindrà una bona dosi de mediterranisme, aquest estiu, ja que una setmana després que torni és quan venim cap a les Catalunyes! :-)

El ferry en qüestió l'operava la companyia Hurtigrute, que té la famosa línea que fa tota la costa oest de Noruega, fins a Kirkenes, passat el cap del nord, i te'l venien com a "creuer del sol de mitjanit". I es clar... diguem-ne que això és el que era... amb el mar marcant l'horitzó, les 3 hores i mitja de ferry van transcórrer veient descendre i ascendre el sol, sense arribar mai a pondre's... no tinc ben bé paraules per expressar la cosa... ni tampoc les fotos li faràn justícia... els colors, el reflexe sobre el mar... la rasca dels vents àrtics... el sentir que el moment era especial... perquè clar... no deixa de ser una posta de sol eterna que mai arriba seguida d'una alba eterna que mai comença, però amb alguna cosa més. La costa que envolta Bodø, a més a més, és espectacular, plena de petites illes, amb pics nevats escarpats i irreals... tot banyat amb la llum del sol des de l'horitzó... Sincerament, us ho recomano amb tota el fervor del que sóc capaç!

3 hores i mitja després, ja amb el sol ben alt, arribàvem a la vora de les Illes Lofoten, amb un paisatge semblant al que acabàvem de deixar a l'altre cantó, però molt més despoblat i inhòspit: una paret de pics escènics i desafiants, alguns encara amb neu, separats per petites valls omplertes per fiords. I amb la boca oberta, el ferry es va aturar al port de Moskenes, destí quasi final del nostre llarg viatge. Ara només quedaven, motxilla a l'esquena i son a les orelles, els últims 3 quilòmetres a peu fins al nostre allotjament.

La raó de ser de les Illes Lofoten, en quant a mode de vida, és la pesca. Concretament, la pesca del bacallà. Durant l'hivern, el bacallà que habitualment es troba al mar de Barents, a l'oceà Àrtic, baixa a reproduïr-se a zones més temperades, i la que ténen més a prop és el nord del Mar de Noruega, a l'oceà Atlàntic. (una altra zona és Islàndia :-)) I llavors és quan comença la temporada de pesca a les Lofoten, i quan pescadors temporals vénen aquí de gener a abril a pescar bacallà compulsivament. Aquest bacallà s'asseca i s'exporta, principalment a països mediterranis (Itàlia, Espanya, Portugal) des de fa segles. Aquest assecament es fa tot penjant els peixos en pals al voltant dels ports, amb lo qual tot plegat estava plè de peixos gairebé secs i amb una oloreta que echaba patrás. Només per realçar la importància del bacallà sec aquí produït, molts dels llargs viatges dels navegants mediterranis a l'Edat Mitjana no haguéssin sigut possibles sense el bacallà sec provinent de les Lofoten, que es conserva durant mesos. I també tenim la frase "més sec que un bacallà". Pues això.

Els islandesos els van superar clarament en publicitat, però, i tota la nostra generació ens pensem que el bacallà que mola és el d'Islàndia. :-D

Bé, feta la introducció, cal dir que clar, aquesta multitud de pescadors que diem que vénen cada hivern a les Lofoten, s'han d'allotjar en algun lloc. I per això, arranglerades al voltant de tots els petits ports, pintades de vius colors vermell o groc, i suportades just sobre de l'aigua amb llargs i poderosos pals de fusta, hi trobem els anomenats rorbus, que són les cases que aquests pescadors ocupen durant la temporada, i que fora de temporada són llogats com a allotjament a tot aquell que vulgui.

I nosaltres vam voler :-)

El nostre rorbu es trobava a Sørvågen, un port com qualsevol altre, convenientment proper al punt d'arribada dels ferrys. De totes maneres, la nostra reserva original la vam fer per estar-nos al pintoresc poble d'Å (el nom ja ho diu tot), però per negligències d'última hora ens van relocalitzar aquí, a canvi d'una amable rebaixa en el preu. La veritat és que, a posteriori, no estem pas insatisfets amb el canvi, com posteriorment anirem descobrint. En el nostre cas, estàvem just davant de l'aigua, i al costat d'un olorós magatzem de peix (què vols!). La casa de fusta estava totalment equipada, incloïda una dutxa amb una pressió brutal -per treure la peste a peix, m'imagino :-) -, si bé no era massa maca. Tenia capacitat per 10 persones (tela), si bé haurien d'estar un pèl apretades. 6 o 7 seria la quantitat ideal. Com no, nosaltres estàvem amplíssims :-D

Òbviament, en un lloc on el sol no es pon mai, t'és una mica igual el tema dels horaris. L'ambient general és a la vegada molt relaxat, i ningú sembla prendre's res amb massa presses. És per això que la nostra rutina es va convertir en totalment arrutinària, malindrejant pels costats del port durant el primer dia -després de dormir, com no, un pilot!- i preparant-nos per marxar de caminata per les muntanyes allà a quarts d'onze del vespre.

Perquè una de les activitats més promogudes de la zona, a part de sortides a pescar -cosa que la Tiffany es va negar en rodó, òbviament, i a mi me la portava bastant fluixa-, són les excursions per les muntanyes. Tenint en compte que la única zona habitada d'on estàvem (la última illa de les Lofoten, la de més al sud, Moskenesøya) és la costa est, amb ports i poblets al voltant de la única carretera que travessa el sud de les illes de dalt a baix, és fàcil deduïr que la resta ha de ser força verge. I ja us ho garantitzo que ho és!

Quan, a la oficina d'informació, vaig demanar pues això, informació, sobre rutes per les rodalies, vaig estar particularment interessat en la que va de Sørvågen al refugi de muntanya de Munkebu, que al fulletó te la pintava com de dificultat moderada, 5 hores anar i tornar. La noia d'informació em va comentar "bah... per aquesta no necessites ni mapa ni res, és la que fa tothom"... pintant-la com si fos una pista ben fàcil i còmode...

Pues encara sort!! Després d'uns primers moments de més o menys calma, la cosa es va començar a empinar, necessitant mans i atenció, fins i tot en alguns moments hi havia cadenes per suportar-te en alguna zona perillosa. Si una cosa ténen els noruecs, és que les activitats a l'aire lliure les ténen molt per mà! Ara això si... IM-PRES-SIO-NANT... la ruta en si resseguia una accidentada vall amb quatre llacs (grans, i desenes de més petits) situats a diverses altures, a mesura que pujaves, i units entre ells per cascades, tot entremig d'una gran varietat de pics i terrenys i orografies, més cascades, rius, algunes zones encara nevades, el mar i algun fiord... increïble vamos... segurament ho entedreu millor amb les fotos que podreu veure més avall, perquè és difícil de descriure :-)

Durant les, efectivament, 5 hores i quart que va durar el trajecte, no vam trobar absolutament a ningú, ni es veia ningú enlloc de la muntanya. És lo que té fer una caminata muntanyenca de 23.30 a 5 del matí, que no és la hora més comuna, vaja. De fet, vam pensar que, si aquella era la ruta més comuna, possiblement érem els únics que devíem estar fent "senderisme" (si és la traducció de "hiking" més correcte, que em sembla que si) a les Lofoten a aquelles hores... i tenint en compte que les Lofoten és el paradís del senderisme al nord de Noruega, ja que a d'altres zones no hi hauria prou llum... vam arribar a l'aventurada conclusió que potser seríem els únics senderistes a Noruega i, aventurant una mica més encara, a tot Europa, en aquell precís moment.

I potser no era veritat, però ens vam quedar ben amples! xD

Tot plegat estava força ennuvolat, inclús van caure 4 gotes -perfectament combatides i abatudes pels nostres fantàstics xubasqueros- amb la qual cosa, durant 24 hores, la llum era pràcticament la mateixa. Ja té gràcia, la cosa, ja.

He de confessar que, malgrat ser un recent ciclista, gimnasta i qigonguero, la caminata en qüestió em va reventar lo seu. Gairebé no vam parar, i sens dubte la sensació final va ser d'absoluta recompensa, però vaja... va ser arribar al llit i morir directament per moltes i moltes hores :-)

A partir d'aquí, descobriment de les rodalies en tota la profunditat possible, que, a l'anar caminant sense cap altre transport, és fàcil en termes de detall però no en termes d'extensió. Uns 3 km al sud de Sørvågen, marcant el punt final de la carretera de les Lofoten, i el que és el mateix, de la zona habitada, hi tenim el poble de Å. Molt més turístic, ja que bastant més promocionat, però també més cuco que el nostre. Ara, quan vam descobrir la casa a la que teòricament haguéssim hagut d'estar vam veure que hi havia un estol de peixos penjats just davant de la porta, a no més d'un metre i mig, i la olor a la zona era exageradament penetrant. Així que una vegada més, el destí es va posar del nostre costat, i ens va enviar a un lloc millor :-) Però té sentit l'extra de peix, ja que en aquest poble es troben els dos museus més marítimo-pescadors de la zona, el de la "vida del pescador" i el del bacallà. Estaria encantat d'explicar-vos de què anaven, però resulta que vam arribar super tard i tots dos estaven tancats. Vaja...

De totes maneres, ja dic que el poble d'Å, tal i com veureu a les fotos, era totalment fotogènic, tan fotogènic que no paraves de fer Åååå!! allà on miréssis. (juas... ho sento, ho havia de dir!)

I aquí, i donat que donava la casualitat que era Sant Joan, vam descobrir que a Noruega també fan fogueres! Però no les salten ni res... de fet, són molt grosses, i la gent, de totes les edats, s'apalanca al voltant tot tocant música i fent-la petar. Com que som uns asocials, la veritat és que no ens vam apuntar a cap. En comptes d'això, vam anar a un restaurant a degustar (bé, jo) les especialitats peixívoles de la zona. L'elegit va ser un tal "cold" o algo, en anglès, nom que no he sabut traduir. Vaja, que ni idea de què exactament, però ben bo que estava! I ens van convidar als cafès i tot, de lo simpàtics que som!

Ara això si... fogueres les que vulguis, però de festa res. De fet, tota la destinació en si és un autèntic paradís de sossec i tranquilitat!

L'altre gran poble a visitar era Reine, la "capital" del municipi de Moskenes (un municipi, tot ell, amb no més de 1000 habitants), uns 7 km cap al nord de la nostra petita casa, situat en una localització impossiblement picturesca. Ho heu de veure... a la boca d'un fiord, repartit entre diverses illetes, amb pics punxeguts a tots cantons... de fet, hi ha una muntanyeta al costat, des d'on estan tirades les fotos que es troben per internet, des d'on les vistes són la bomba. Però els fulletons i la noia d'informació van comentar que la cosa era força exigent i que no es recomanava a gent no experta en muntanya d'anar-hi. I siguent la de Munkebu "moderada" ves a saber com seria aquesta! Així que no hi vam anar, però ens vam quedar amb les ganes. Totalment.

Tot caminant pel poble de Reine, i maravellats per lo escènic de l'arquitectura i la situació, des d'un bar em va saltar un paio, directament cap a mi, cridant-me: "ei!! tu ets espanyol! a que si?" (en anglès, això). Tot sorprès (perdoneu-me sagals!) no vaig ser capaç de dir res més que "ermm... si", que sembla que va ser la resposta correcta, perquè el paio va reaccionar tot convidant-nos a birres amb ell i la gent que l'acompanyava. I ostres quina gent! Ell mateix, un director de cinema noruec de relatiu èxit, un pintor establert a les Lofoten des de fa 20 anys, un pescador borrachuzo amb un barret de pescador i fumant en pipa (segur que l'havien posat de l'oficina de turisme o algo...), la directora d'escenari del Teatre Nacional d'Oslo, i un paio que es dedica a donar assistència tècnica i mecànica a la copa del món de vela, ja que pel que sembla és un expert. Tan expert que, quan tenia 18 anys, ell i els seus colegues, en comptes de fer birres i petes, van construir-se un vaixell i se'n van anar a donar la volta al món durant 4 anys... xD ja veus quin panorama :-D Una trobada d'allò més interessant!

La pena és que això va ser la última "nit" abans de marxar, i no els vam poder acompanyar a la vetllada de grillar peix que es preparaven. Però tenim tot de contactes que ben segurament farem servir!!

Com a nota interessant, també, Reine és lo més al nord que he estat a la vida. I ben probablement tardaré a superar-ho! :-)

També des de Reine sortien unes interessants barques que recorrien el fiord i que et portaven ben a prop d'alguna platja de blanca arena que hi ha a l'altre cantó, que hagués molat un molt visitar, però els horaris eren xocants, i va fer impossible tot tipus de programació.

Així que ja veieu que si haguéssim sigut una mica menys perros, haguéssim pogut fer unes quantes coses més :-)

Ja poca cosa més quedava a fer, a part d'empaquetar, i preparar-nos per agafar el ferry a les 6 del matí (lo que suposa llevar-se a les 4, després de dormir no pas gaire). No cal dir que el sol ja estava infinitament alt, així que el trajecte va ser de matí normal, això si, amb la mateixa rasca que ens obligava a abrigar-nos amb tot lo que teníem! :-D

Vam passar el matí a Bodø (més de botigues que altra cosa) abans d'agafar el tren de tornada, les mateixes dues mànegues amb la mateixa alta duració. Però es clar, amb molta menys emoció que a l'anada, com és típic dels viatges de tornada, amb lo que es va fer infinitament més llarg. El vagó estava molt més ple i cridaner, incloït 3 nens sorollosos al nostre costat, que haguéssim alegrement degollat en més d'una ocasió. El paisatge seguia sent, evidentment, igual d'espectacular, però, vist lo vist, potser si hi torno consideraria la opció de fer el viatge de tornada Bodø-Oslo amb avió (que tampoc és gaire més car, pa qué negarlo).

I després de passar cascadetes, riuets, rius, ponts, túnels, avets, neu, rius, camps, prats, turons, granges, valls, muntanyes, fiords, llacs i pins, vam arribar de nou a Trondheim, on va ser molt d'agraïr la hora de temps que vam tenir per donar una volta per fora i escapar del PUTO tren una estona :-)

La última etapa, de Trondheim a Hamar, on vam arribar a les 5 del matí del dimarts, no va ser gaire emocionant, ja que la vam passar clapant gairebé tota. Els trens noruecs són de lo més còmode -sobretot els de les zones concorregudes!- :-)

Tot preparat doncs per, aquell mateix dimarts al matí, anar a currar amb energies renovades!! :-D

Et voilá doncs!

Però això no és tot! Molts pensareu... ostres tio! Quina enveja! A quins llocs més guapos que vas! Pues nanos!! D'enveja res, perquè us demostraré que és perfectament viable econòmicament, fins i tot des de Barcelona!

Ahí va:

- Avió des de Girona a Oslo Torp, amb Ryanair.. he vist els preus més barats al voltant de 80 euros anar i tornar. I alguns de vosaltres n'heu vist de més barats.
- Tren des de Torp fins a Bodø. Aprofitant el minipris, són 24 euros anar i 24 tornar, i s'ha de reservar amb antel.lació per internet. (són un pilot d'hores, però és preciós, el trajecte!! Fins i tot passaríeu per Hamar!)
- Ferry de Bodø a Moskenes, 14 euros anar i 14 tornar. No fa falta reservar-lo pas.
- Lloguer d'un rorbu... a nosaltres ens va costar uns 50 euros per dia la casa sencera... feu comptes... si fossiu 5, 10 euros al dia, 2... pues 25 :-)

I això és tot... podeu tranquilament menjar de super (que és el que vam fer nosaltres, excepte molt ocasionalment). Les millors èpoques per anar-hi són a l'estiu, amb la llum a tot drap i el sol de mitjanit, i m'imagino que l'hivern, on comenten que l'aurora boreal que pots veure aquí és de lo més intens. El que passa amb l'hivern són dues coses, però.. primer, que serà fosc tota l'estona, amb lo qual oblida't de veure el paisatge (i és tota una pena perdre-te'l), i segon, no sé si els rorbus estaran ocupats per pescadors... vaja, que la millor època, ara! De mitjans de juny a mitjans de juliol!

Preu total de la cosa, excloent menjar de super (que és més car que a Catalunya, però que tampoc us arruinarà), per una estança de 4 nits a les Lofoten (i un parell al tren amunt i avall), anant 2 persones: 256 euros per cap. Anant 5 persones: 200 euros.

Ja està dit!

Ara això si, porteu-vos l'alcohol de casa, o el pressupost es dispararà. :-D

Si pel que fos us hagués convençut i voleu conèixer més sobre aquesta ruta que fareu molts de vosaltres l'estiu que ve, només m'ho heu de comentar! Prometo màxima discreció! :-)

I per acabar-vos de convèncer, si encara teniu algun dubte, les fotos:

Com us dic, el viatge d'anada va ser de lo més entretingut. En algun lloc, una imatge totalment vulgar i de lo més habitual durant moltes hores, en una foto que m'agrada particularment:


Concretament, la ciutat de Mosjøen i la zona que l'envolta, gairebé a l'alçada del cercle polar, em va resultar especialment atractiva. Bé, més aviat la zona, marcada per un fiord (n'hi ha a pilots per aquí dalt!), i una cadena muntanyosa adjacent. La ciutat en si estava dominada per una inmensa foneria que no la feia especialment bella...


Bodø és una ciutat típicament noruega, i el que la fa especial és el port, molt gros i enfeinat, i la situació, en una costa extremadament atractiva i agreste. Sincerament però, no trobo cap foto suficientment interessant com per guanyar-se un lloc, així que, a no ser que me la demaneu, no hi ha foto de Bodø. Ale!

En tot cas posarem aquesta, per no deixar la ciutat sense referències gràfiques!


El sol de mitjanit, que només vam veure des del ferry, però que fa la seva impressió. Ja us dic que no la faria tanta si no sabéssis quina hora és, però vaja, que la fa! En aquest cas era al voltant de la 1.30 de la nit, i el sol en aquella zona no va més avall que això. Tota la costa a les rodalies de Bodo està plena d'illes d'allò més escèniques, lo qual li dóna un plus (inclús) a la cosa.


Ara això si, molt bonic però una rasca que t'hi cagues, al ferry... ja us hi il.lustraré a la tornada...

L'arribada a les Lofoten, de bon matí i plens de son, no pot ser més majestuosa. Una imposant cadena de muntanyes s'estenia davant nostre, amagant tot allò que anàvem a disfrutar els següents dies...


El nostre bonic poble de Sørvågen. La nostra bonica casa estava just al bonic cantó que no es veu, pocs metres a la dreta del marge dret de la foto. Però us podeu fer una idea de la pinta que tenia tot plegat. Les cases vermelles, subjectades amb pilars de fusta sobre l'aigua, són els rorbus, i el nostre era del pal d'aquests.


Per tot arreu (literalment, per tot arreu) estava ple de "penjadors" plens de bacallà penjat i assecant-se. Aquest és tan sols un exemple qualsevol, però alguns estaven als llocs més desagradables. No en teníem cap a la vora de casa, però aquesta sort es veia compensada per l'olorós magatzem de peix on, sembla ser, guardaven els bacallans un cop estaven prou secs.


No gaire lluny de casa teníem el far de Sørvågen i una zona bastant inexplorada, des d'on, si hi ha la claror suficient, pots veure les Lofoten fins a l'horitzó. Les illes en si són com una espina dorsal d'uns 100 quilòmetres de llarg i 5 o 6 d'ample, que s'ajunta amb la Noruega continental al nord. Entendreu el que vull dir si mireu el mapa. Aquesta foto està tirada mirant cap al nord, i la cadena de muntanyes que podeu veure són les illes.


I anem cap a la caminata cap a Munkebu. El que feia que el camí estigués senyalitzat no eren pintades a arbres ni a pedres, sinó aquests pilons que et trobaves de tant en quant. Val a dir que eren lo suficientment freqúents i lo suficientment visibles com per no perdre't. I té el seu alicient interactiu afegir la teva pròpia pedra cada cop que arribes a un piló relativament elevat o inaccessible. De fons de la foto, un dels quatre llacs que vam trobar a la pujada.


Una parada pel camí. Penseu que, al final de tot, hi ha el mar, i nosaltres veníem d'allà, així que és una mica de tute cap amunt. Val notar que aquestes fotos estan tirades a quarts de tres de la nit.


La nostra destinació final (haguéssim pogut continuar, però ostres... ens hi haguéssim tirat la vida) era el refugi de Munkebu, el punt més alt de la vall i des d'on podíem apreciar i disfrutar de les millors vistes dels llacs de la zona. Aquesta és més o menys oposada a la foto anterior, amb d'altres llacs i d'altres pics. Tot plegat tenia una tela important.


Aquest és el djupfjord (que vol dir "fiord fondo", segons la traducció patillera de la Tiffany, que tampoc és tan bona en noruec), vist des d'algun punt elevat de la nostra caminata muntanyenca.


I aquest és el mateix fjord des del petit pont que veieu al final de la foto anterior, i que correspon a la carretera de Reine. Hem de dir que el cony de fiord era una de les atraccions naturals més imponents de la zona (que ja és dir!). El que vol dir això també. però, és que a la foto anterior estàvem a un dels punts més elevats de la foto actual. Poca conya, vaja!! :-D


Us vull fer notar un cop més, però, que totes les fotos de la caminata senderista estan tirades entre les 12 i les 5 del matí. Només perquè veigueu quin grau de llum que es gastava, la zona.

I ja paro amb la caminata de marres, no sense ensenyar-vos les cadenes que, en moments puntuals, ens mantenien sans i estalvis durant l'ascens/descens. El desnivell que negocies en pocs metres és de consideració, així que no m'extranya que utilitzin suports com aquest.


Un cop superat el repte muntanyenc, vam procedir a l'exploració dels pobles de les rodalies, convenientment situats en un terreny relativament pla respecte el nostre bonic poble.

Començarem per Å, amb el seu nom curiós, i un primer pla d'uns quants dels molts rorbus que s'utilitzen per lloguer a l'època estival. No em direu que el poble no té un encant especial...


I si no n'esteu convençuts, segurament aquesta vista panoràmica, amb el poble arropat per les muntanyes, ho acabarà de fer. Oportunament em callo l'especial ferum de peix que feia el poble en qüestió :-D


L'altre poble de les rodalies que val la pena visitar, no tant pel poble, que la veritat és que també, sino per l'enclavament en que es troba, és Reine. Em sap greu no tenir una foto des de més amunt, però us en podeu fer una impressió suficientment bona a peu de terra. Tota l'extensió d'aigua que veieu és el Reinefjord, que continua fins a, pràcticament, l'altre cantó (l'oest) de les illes.


Tanta d'aventura no podia acabar pas bé, i en algun moment, un allau de pedres massisses em va capturar sota tota la seva severitat. Sortenyudament, la Tiffany i uns excursionistes espontanis em van ajudar a treure'm el petit pes de sobre!


Poca cosa més a dir... tinc literals centenars de fotos de les Lofoten, així que si per qualsevol motiu encara esteu dubtant, demaneu-me'n unes quantes més i els vostres dubtes es vaporitzaran ràpidament. De tornada amb el ferry, per demostrar que feia una rasca molt considerable, i que el tema del creuer àrtic no anava pas de conya :-)


I per últim, al viatge de tornada amb el tren, la Tiffany amb cara d'absoluta i frustrant desesperació mentre els nens capullos del costat, totalment aliens al nostre sofriment - i probablement al de tot el vagó - continuaven fent el seu tranquil escàndol.


Veig revisant les fotos que només apareixo en un parell... humm aquesta manca de protagonisme és intolerable! Bona nit doncs!!


I bueno i bueno, no fa falta dir que les fotos no li fan justícia pas a la realitat ( part que, en general podeu comprovar que estava una mica núvol!) i que, la impressió bona i veritable només la tindreu un cop hi aneu, cosa que, una vegada més, us aconsello fortament!

I aquí deixem la cosa per avui! En caurà un altre abans que baixem a les Catalunyes, que com sabeu, és el 13 de juliol. En aquell podreu conèixer el guanyador del concurs animàlic, que pel que veig té un èxit bastant relatiu (sobretot en comparació a l'anterior!). Per això us dono als tímids un post més de marge per participar!

Apalis, fins aviat!! :-D