Sudàfrica VI: Moraleja i au revoire!

La paraula moraleja mai m'ha agradat massa, perquè em recorda a comadreja... tampoc és que tingui res en contra d'aquest simpàtic animal xoriço de gallines... potser perquè no en tinc pas, de gallines.... no sé... però farà el fet com a títol d'aquest últim i definitiu post de les cròniques d'aquesta primera visita d'un servidor a l'hemisfèri de sota.

La primera moraleja del viatge seria, tal i com em van confirmar oficialment al museu de l'apartheid, que no sóc blanc.

I la veritat sigui dita, me'n congratulo.

A la nostra tornada a la fortalesa, a Johannesburg, només ens quedaven ja dos dies hàbils a terres sudafricanes (com passa el temps!) i un pilot de coses a fer i un molt poc temps per fer-les. Com sempre passa en aquests casos, va tocar seleccionar, i la selecció va ser el recomanat i necessari museu de l'apartheid i Gold Reef City, just al costat, un parc d'atraccions creat al voltant d'una mina d'or, i segons definició de la Lonely Planet i la meva verificació posterior, més semblant a Disneyland que a una mina d'or. Però s'han de tenir en compte les necessitats infantils, així que... :-)

Coneguda la reputació d'en Jonny en temes orientatius, em vaig assegurar el dia abans d'enterar-me com s'arribava al lloc en qüestió (molt fàcil... just agafar la M1 cap al sud, direcció Bloemfontein, i és sortida directa). Li vaig comentar al Jonny amb les meves millors paraules, però la seva reacció va ser: ufff... no agafarem pas la M1... ok doncs... no l'agafarem pas...

Empaquetats al cotxe ell, la Tiffany, en Jett, la Joey, el Troy i jo mateix (la Sevika currava), tot agafant la M5 o algo, ens vam dirigir a la nostra destinació. Després de vàries pèrdues, vàries voltes, vàries preguntes a vianants aleatoris i varis renecs de ressentiment, vam anar a parar a la M1 (que podíem haver agafat a 2 km de casa), i subseqüentment a la zona desitjada, porta per porta el museu i el parc d'atraccions.

Vam decidir anar primer al museu, acomplint la pràcticament increïble tasca de convèncer a 2 nens (el Troy no compta), de que han d'anar a aquest avorrit museu en comptes de tots els colorins i muntanyes russes i coses que veuen a l'altre cantó de carrer :-)

Al comprar l'entrada et donen una targeta, que t'etiqueta com a blanc o no-blanc, i que et dóna accés a entrada al museu per diferents portes, depenent del color, tal i com era en temps de l'apartheid.

I tal i com us deia, la targeta que em van donar a mi (i a la Tiffany, i a la Joey, i al Troy) va ser NON-BLANKE, (en afrikaans), cosa que em va fer força gràcia.

Perquè clar, el que allà s'entén i s'entenia com a blanc és el típic europeu ros amb ulls blaus, d'origen holandès sobretot i britànic, que és el que es veia per allà en temps apartheids... en Jonny, òbviament, així com el Jett, que és blanc com la llet, el pobre, encaixen perfectament en aquesta descripció, i van ser atorgats amb la corresponent BLANKE targeta.

La Marta ja em comentava, la setmana anterior, quan ens vam trobar, que la gent allà no la considerava blanca, sino una espècie de musulmana clara (!)... vaig trobar la descripció i la situació molt interessant.. i va ser fredament confirmada aquí... sens dubte això fa pensar en lo diferent que hagués sigut la nostra vida a sudàfrica en temps d'apartheid (ergo, 15 anys enrere) siguent blancs de veritat com ens considerem o blancs de pacotilla com ens considerem :-)

El museu en si és força interessant i cobreix amb escreix la cronologia de l'apartheid, des dels motius i origens, el desenvolupament i creixement, la resistència i la mort d'aquest abominable sistema, amb testimonis i videos de primeres persones de tots els bàndols i opinions. Imprescindible per entendre la història recent i el present d'aquest pais.

Suposo que tots teniu unes nocions suficients del en què consisteix l'apartheid. Per als qui no, tot i que ja ho he anat mig explicant en posts anteriors, en faré un petitíssim resum... els colonitzadors de sudàfrica en un primer moment (segles XVII i XVIII) van ser els holandesos (anomenats aquí boers o afrikaners), que eren sobretot pagesos... al segle XIX van arribar amb força els britànics, amb ganes d'enfortir el seu imperi, i a grans trets, anys i guerres pel mig, ho van aconseguir... la influència i poder boer va empetitir-se molt, i va provocar l'aparició d'un sentiment de recel i "venjança" contra els britànics rivals, i sobretot, l'amenaça negra a la seva supremacia. Amb els anys van desenvolupar un "background" suficientment fort per vendre a l'electorat (que només era blanc) les seves idees de segregació, sense amagar ni un pèl els motius i objectius. La por va marcar una victòria a les urnes que va significar el començament d'una era que va durar uns 35 anys, marcada per la total separació de races en tots els aspectes... llocs de treball, llocs de residència, transports, zones de trànsit, restaurants, etc... venguda com un intent de desenvolupar cada raça de forma independent segons els seus costums ancenstrals, però a la pràctica, siguent una dominació i privilegi total de l'home blanc (que no jo).

Per més informació: Apartheid

Bé... tot això ho vam haver de veure amb relativa rapidesa... ja que el sector infantil no parava de posar pressió per saltar a l'altre cantó del carrer el més aviat possible... així que només vam poder mig satisfer les nostres (meves, sobretot) ànsies històrico-documentals :-D

Suficient, de totes maneres, per despertar en mi un creixent interés en aquest fascinant tema.

A l'altre cantó del carrer les coses eren ben diferents, però tenen uns origens comuns. La ciutat de Johannesburg, pels qui no ho sabeu, és força nova, de finals del segle XIX, i es va formar al voltant de la descoberta d'un inmens filó d'or, el més gran del món en el seu moment, i que, en dates d'esplendor, proporcionava el 30% de tot l'or mundial... Òbviament això va crear un pilot d'inmigració -i un gran interès dels britànics, principals explotadors a la llarga-, i va fer créixer la ciutat ràpidament.

Gold Reef City neix al voltant d'una d'aquestes mines... muntant un parc temàtic rollo Port Aventura relacionat amb la febre de l'Or. Actualment, has de pagar una senyora entrada per l'accés, i un senyor ticket extra per veure les mines (i un doble ticket extra per veure tot el procés de tractament de l'or). Com que no teníem massa temps, ja que tots plegats havíem d'anar a recollir la Sevika al curro, vam obviar el doble ticket i ens vam concentrar en les mines. Finalment, recordant els problemes del Troy per descendre a les profunditats (veure Wonder Cave al capítol I d'aquestes sèries sudafricanes), i veient el preu, només vam baixar el Jett, molt interessat en el tema (això s'ha d'aprofitar!), la Joey (que s'apunta a un bombardeo), i jo (que encara més).

Per fer-ho encara més fascinant pels nens, ens van donar un casc i una llanterna i ens van baixar a uns 300 metres, al nivell 5 dels 35 en que consisteix la mina -de 3500 increïbles metres de profunditat :-O -, i ens van explicar de forma molt curta però molt interessant el funcionament de la cosa i la història de la mina en particular, la majoria de temps en pràcticament absoluta foscor. Seria baladí explicar-vos ara com funciona la mina sense poder, com a mínim, fer gestos amb les mans, així que us deixaré que aneu a veure-ho... però no sense esmentar algunes curiositats, com que la mina tenia un llenguatge propi, format per 1500 paraules, sense verbs, amb origen 80% Xhosa -la tribu predominant de la zona- i amb retalls d'altres idiomes -actualment sudàfrica en té 11 d'oficials-. La mina va estar oberta durant 70 anys, i té una història força tumultuosa, plena de vagues, enfermetats, bloquejos, carregaments policials i demés, però va apanyar-se per produir desenes de milers (no exagero) de tones d'or. En un moment del recorregut ens vam parar i el guia ens diu, mireu allà... i allà hi havia un paio assegut, enmig de les roques -del qual no recordo el nom- que ens va fer una demostració d'uns 15 segons del treball a la mina... primer picant pedra i després amb una maquinota que feia un escàndol descomunal. I vaig pensar... quina feina, aquesta... Tirar-se tot el dia assegut aquí esperant grups de turistes blancs o semi -com erem tots al grup- per fer-lis 15 segons de soroll... és molt millor que treballar de miner, igualment, és clar... :-D

M'hagués agradat veure el tractament dels pedrots d'or que n'extreien, però no hi havia temps... així que a imaginar-s'ho! :-)

De fet, només va donar temps de pujar a una atracció, i el destí ens va dir que no podia ser cap altra que la noria, ja que les dues "emocionants" a les que vam pretendre pujar estaven o massa plenes, o l'acabaven de tancar per revisió. Res més que una completa vista de la ciutat, des de la nòria.

De fet, d'atraccions aquestes que marejen, tampoc ho he sigut mai gaire, jo... així que amb una nòria vaig que xuto.

Així que, tot ràpidament, amb en Jonny ben estressat, vam engegar cap a l'atemoridor teòric super trànsit que ens havíem de trobar, arribant a buscar la Sevika uns 10 minuts abans d'hora... ja que, misteriosament, i una vegada més, el trànsit en qüestió no hi era pas...

La tarda la vam gastar degustant un sushi que els nens havien estat demanant durant les 3 setmanes que portàvem allà. Vam anar a l'SPAR a comprar els ingredients. L'SPAR, de fet, és la cadena de supermercats més extesa a Sudàfrica. Això em recorda quan, quan era petit, pensava que l'SPAR era la petita botiga del carrer del costat de casa meva, el del Different Disc.. i òbviament havia de ser la única que hi havia :-)ç

La Prenuka ens va omplir de tatuatges de Henna i, sense ni tan sols emborratxar-nos, ens vam disposar a dormir la nostra última nit a Sudàfrica. Per una banda, semblava que fos ahir mateix, quan vam arribar tres setmanes enrere; però per l'altra, estàvem ja tan acostumats a fer vida allà que es feia extrany marxar.

Però bueno :-) S'havia de fer. L'últim dia només va donar per totes aquelles coses que es deixen per l'últim dia, com omplir les reserves de vi amb 4 ampolles de bon vi sudafricà a baix preu (vi guanyador de premis al mateix preu que vi cutre a Noruega), o empaquetar les, com no, més coses de les que portàvem a l'anada. Últim bany a la piscina i tots els trastos cap al cotxe!

El dinar de despedida el vam fer en un restaurant africà de Sandton, al bell mig de la plaça Nelson Mandela (que, em sap greu dir-ho, però al final fa una mica de pudor, la sobreexplotació d'en Nelson Mandela... estic segur que a ell és al primer al que no li fa ni puta gràcia... carrers i places i estàtues a tot arreu), de força luxe i, segons deien els Stensbys, absolutament espectacular en tots els sentits.

Doncs estava prou bé, però tampoc és que fos tanta maravella. Com a punt curiós, ens van venir a pintar la cara amb pintures africanes tradicionals, cosa que tenia la seva conya, i en podeu veure els resultats més avalls. Tot i així, no sé fins a quin punt era realment tradicional, ja que tenien plats marroquins, egipcis, etíops, sengalesos, sudafricans.... vaja, que pel turista que va a "Àfrica" suposo que està bé... però és com tenir un restaurant europeu amb pizzes, paella, goulash, bacallà d'Islàndia i musclos brusel.lencs... que si, que pot estar bo, però jo no el catalogaria especialment com a tradicional...

Cap queixa, però. Tot estava molt bo i, si bé era car del copón, res a comparar amb qualsevol restaurant cutre noruec!

I així la nostra experiència sudafricana va arribar a la seva fi, després de la despedida llagrimera -tot i que en Jonny i en Troy vindran ben aviat- i el pertinent cop d'ull al car Duty Free, vam empaquetar tots els trastos a l'avió d'Air France amb intenció de no perdre'ls, i cap a Paris!

Un parell de moralejas més del viatge, mentre creuem el continent africà de tornada cap a la vella europa, serien que, si fos per mi, difícilment triaria a la Sevika i al Jonny com a amics. Som molt diferents amb moltes coses, i no crec que ens acabéssim d'entendre. No hi ha cap queixa de brutal consideració, si més no res que no esperéssim, però tampoc es va crear allò que dius una relació imborrable, considerant que vam estar 3 setmanes junts tota l'estona. De fet tampoc la Tiffany va fer-ho, de triar-los... elles dues eren de les poques extrangeres angloparlants que vivien a Hamar, amb lo qual les circumstàncies les van empènyer a fer-se amigues. Alguna cosa així com el Raul i jo, que en algun post posterior en parlaré.

Una altra moraleja, aquesta evident, és que nosaltres, orgullós home blanc occidental, tenim MOLT que aprendre d'altres cultures. Vaig sentir el mateix quan vaig anar al Marroc, i altre cop ara. La gent és molt més amigable i molt menys desconfiada, i no tenen aquest etern aire competitiu que tenim per aquí dalt. Us remiteixo als altres posts per veure exemples d'aquest punt.

En tot cas, una moraleja clara i comprovada és que finalment, si, l'aigua a l'hemisferi sud s'escorre pel forat de la pica en sentit invers que aquí. Aquesta la vaig poder verificar un cop tornats. Però ni que sigui per això, ja val la pena, fer la llarga caminata fins allà sota!

A l'avió de tornada, mentrestant, m'he d'enorgullir que, jugant a un 50x15 en francès que tenia a la meva pantalla particular, vaig aconseguir fins a 32000 €! I això perquè no em vaig plantar als 64000 com de ben segur hagués fet si hagués sigut de veritat (i ja ni t'explico en francès! No vaig entendre ni la pregunta!)

Amb aquesta satisfacció vam arribar a Paris, com sempre més ràpidament i menys emocionantment que a l'anada, on ens esperava un dia extra de viatge a la ciutat de la llum, ja que teníem una escala d'unes 8 hores. La Tiffany mai hi havia estat, però per mi era ja la tercera visita. Curiós, perquè Paris tampoc és que m'agradi gaire especialment. I ara, junt amb Florència, que si que m'agrada molt especialment, és la ciutat a la que hi he tornat més vegades (traient Madrid i Oslo i rodalies d'on he viscut). Aprofito per comentar que, 28 anys enrera, aquest que us parla va ser concebut en una escapada tortolita dels seus pares a Paris. Així que, en el meu cas, si que és cert que els nens vénen de Paris!

Com que jo ja hi havia estat i a la Tiffany li importen un rave els punts turístics més típics, ens vam llençar directament al cementiri de Pière Lachaise, que no hi havia estat, jo, i tothom comenta que és molt guapo.

La veritat és que ho és força. Inmens, desordenat, caòtic... i amb els primers brots de primavera. Aquest cementiri és conegut per albergat les tombes d'alguns famosos (ja morts), especialment la d'en Jim Morrison, punt de peregrinatge més que típic. Bé, com que a nosaltres aquests fetitxismes ens la porten fluixa, vam sudar de buscar-la, la tomba en qüestió, però ves per on, ens la vam trobar de morros de casualitat enmig dels milers d'anònims que hi ha... ja és potra!

Al sortir vam comprovar, en forma de crêpes, que desgraciadament ens trobàvem de nou a Europa i als seus preus desorbitats.... hummm...

La segona part del dia la vam passar caminant per Notre-Dame, la vora del Sena, les Tuleries i un tros de Camps Elisis, tot ple de gent als parcs, i amb totes les flors en plena ebullició. La veritat és que és de lo més guapo que el recordo, Paris...

A en Jett, que també hi havia estat aquest estiu passat mateix, com us podeu imaginar, no li feia massa gràcia, això de caminar a la babalà tota aquesta estona. I és que una altra de les moralejas del viatge és que, per viatjar amb nens, has de mantenir-los entretinguts mentre fas la teva i, sobretot, donar-lis pràcticament tot allò que vulguin que no sigui massa absurd, con tal no donguin pel cul. I allò que vulguin, generalment, s'acaba traduïnt com a gelat, ja que els trastos físics perden valor als ulls del crio a una velocitat estratosfèrica un cop que ja els tenen :-D Al primer post ja ho vaig aprendre, pel que veig :-D

Així que la nostra petita i agradablíssima visita a Paris estava tocant a la seva fi, una pena perquè el temps era realment fabulós, i la por que a Noruega fos un desastre s'anava apoderant poc a poc de nosaltres. Teníem un bus des de la plaça de l'Etoile, la de l'Arc del Triomf, que ens portaria a l'aeroport. Com que ja teníem les maletes facturades des de Johannesburg, només havíem de fer el check-in i embarcar. Per algun motiu que no vaig arribar a comprendre, estàvem convençuts que l'embarcament era a les 18.40 però, un cop ja asseguts al bus a les 18.10, vam comprovar esparverats que era en realitat a les 18.15!! Com podíem tenir temps, d'agafar-lo? Els hi vam preguntar als encarregats del bus i aquests, amb la seva proverbial amabilitat francesa, ens van contestar que no teníem res a fer i que ens n'oblidéssim. Vam inclús baixar a preguntar a un taxi quan tardaríem, a arribar a l'aeroport, i ens va dir que 25 minuts corrent molt, 5 menys que el bus, ja que el trànsit (i aquí si que era veritat) estava fet un fàstic.

Ostres tu! Vam decidir que, preu per preu, i donat que el taxi valia un ull de la cara i el bus ja l'havíem pagat, preferíem perdre'l amb bus que amb taxi, el vol. Ja assumint que ens tocaria quedar-nos el cap de setmana a Paris (que tampoc és tan mal plan), vam anar avançant a poc a poc, enmig de les caravanes, cap a l'aeroport de Charles de Gaulle, sense ni tan sols estar MOLT nerviosos.

Vam arribar allà com a les 18.45 o així, quan l'embarcament ja havia d'estar tancat, i, tot corrent com esperitats per l'aeroport, li vam demanar a una noia d'informació si podia trucar a la nostra porta i dir-lis que ara arribàvem, que era un plis. La noia va mirar a la seva pantalla i ens va dir, apuradament, que encara teníem temps.

I així vam córrer portes i portes enmig de la gent, passant ràpidament el check-in, saltant maletes i criatures, fins a arribar a la nostra porta, típicament la última de la terminal, per comprovar que el nostre avió estava retrassat fins les 20.30 xD Si ja ho diuen, que som uns tios amb sort :-D

Imagineu-vos quanta sort que, quan just anava a comprar una aigua de 33cl per la qual m'anaven a cobrar la fredolica de 4,5 euros, van anunciar que els pobres passatgers desamparats de l'avió a Oslo podien passar per la porta a recollir unes aigües fresques gratuïtes, per les molèsties. :-D

Veus que bé!

I res, vam embarcar a l'hora, aquesta vegada, i aquestes dues últimes hores de viatge van passar ben ràpid, aprofitant com déu mana la teca i beguda gratis que et dónen en aquests avions d'alt cost. Que no passa cada dia, això!!

La última moraleja del viatge és que faig els posts molt i molt llargs i hi poso moltes i moltes fotos! N'haurem d'aprendre, d'això, que porto quasi 3 setmanes escrivint :-D

I aquí teniu l'última tongada de fotos! Al museu de l'apartheid, desgraciadament, em van insistir més d'una vegada que no estava permès fer fotos (ja m'explicareu perquè?) així que només tenim aquest parell:



Aquesta última per ilustrar la sòlida base i coherència que tenia tot el tinglado xD A destacar l'últim dels punts.

Ja a Gold Reef City, un dels landmarks més típics, suposo, d'una mina d'aquest tipus. N'hi havien uns quants, repartits entre o siguent utilitzats com a atraccions.


Els intrèpids aventurers, ataviats amb tots els estris i equipament necessari, preparats pel perillós descens a les obscuritats de la mina! La foto és, per quòrum entre els protagonistes del viatge, una de les top preferides. :-p


De dins la mina en tinc molt poques i estan fosques... un munt de circumstàncies es van tirar en contra meu.. les bateries estaven a les últimes, els nens se m'agafaven als braços perquè estaven ginyats... així que per posar una foto que no és de qualitat òptima, pues sudo, què coi :-) ja sabeu que només el material multimèdia de la més màxima qualitat té cabuda en aquest, el nostre / vostre blog!

:-p

Per fora hi havia tot de tios amb les més vives ornamentes, què feia una cara tremenda de sentir-se humiliats i infeliços com ells sols per haver de carregar turistes i nens, en gran part capullos, amunt i avall. El nostre sector infantil, com no, va trobar apassionant la idea de ser carregats per una estona.


Jozi és com els Johannesburguesos anomenen afectuosament a la seva ciutat.


I si que és veritat que, de vegades, el trànsit és força dens... ni molt menys tal i com se'ns havia venut, de totes maneres...


Al restaurant africà de l'últim dia ens van pintar la cara amb motius teòricament tradicionals. Sembla ser que va quedar creïble, ja que més d'una persona ens va preguntar posteriorment si estàvem preparats per la batalla i coses d'aquestes... encara que no sé què dir-vos... en el meu cas, semblava que tornés de la batalla, més que anar-hi... els punts negres sota de l'ull no em semblen de lo més afortunat...


Creieu-me que, a pesar de la super pinta de mariposón, és la foto d'aquesta sèrie en que quedo millor! En sèrio! :-/

Perquè la veritat és que remenant les fotos dels jetos de tots pintats, l'únic que dóna una mica el pego és el Jonny... i tot i així què voleu que us digui...


I res... d'aquesta manera tan simple i poc espectacular s'acaba el nostre viatge a Sudàfrica... poques hores després ja vam partir cap a París...

En Jett demostra, a Pière Lachaise, de quina fusta està fet :-)


Un parell de fotos del cementiri, inmens, caòtic i destartalat... és a dir, fantàstic com a cementiri :-D ...obviarem com no les tombes de famosos :-D



Vam tenir la sort (com no) d'arribar amb la floreixença de la primavera, i tot plegat estava en un colorit esplendor! Inclús em sembla que aquesta foto és la primera foto primaveral que encabeixo al blog! Ue!


Notre-dame sempre m'ha agradat especialment, sobretot des del costat i darrere :-)


Ah le Seine le Seine!!


La familia amb tota la pinta de turistes, observant amb atenció el pirulí de la plaça de la Concorde.


I ja acabant la nostra visita llampec a la ciutat de la llum, esperant el bus, aliens al potencial drama que estava per ocórrer!


Però com no :-) les coses s'havien de tornar a favor nostre :-) Si és que realment, som uns tios amb sort! :-D


I això és tot amics! Aquest és l'últim paràgraf (o quasi) d'aquestes extenses cròniques. Tornem ara a relatar la monotonia, o no, diària. Però amb canvi d'estació, amb lo que tot canvia :-) No tenim temps per perdre, de totes maneres, ja que els meus pares arriben ben aviat per passar uns dies en aquestes primaverals terres, i com que no en tenim prou, a finals de maig marxem a Brescia, al nord d'Itàlia, així que hem d'estar preparats!

Ale doncs! Un plaer! Fins aviat! :-)