Sudàfrica IV: Terra de contrastos

Anem doncs cap al quart volum d'aquestes interessants aventures sudafricanes! Vinga no patiu que ja portem quasi la meitat!! xD

Tinc curiositat per saber quan ocuparia, en forma de llibre, tot el totxo de blog que porto des que vaig començar. Si entre tots el promocionem suficient perquè es vengui i em mantingui sense haver de currar podré dedicar moltes més hores al dia a escriure entretinguts posts per la vostra alegria i deliri... xD

Aprofito per dir, que no ve al cas en absolut, però bueno, ja ho tinc, això, que faré unes petites modificacions en els continguts generals del blog en breu, i si teniu alguna pàgina que vulgueu que linki des d'aqui, només heu de demanar-m'ho, via email o en un comentari. Si la pàgina passa les polítiques de links acceptats en aquest blog, que ja improvitzaré en el seu moment, el link serà promptament emplaçat! De res!

Bueno, que me'n vaig per les branques!! Un cop descarregats de nou a Johannesburg, després de les petites fantàstiques escapades a la relaxació de Cape Town i a l'encantadora ruralitat de Moçambic, tocaven uns dies d'exploració de la zona, anomenada Gauteng (pronunciat Jauteng), amb aventatge la més poblada, enfeinada i industrialitzada de Sudàfrica i, diria que sense gaire por a equivocar-me, de tot Àfrica.

Unes trucades creuades apropiadament durant els dies anteriors van servir per, tal i com ja estava anunciat, concertar una trobada amb la ex-companya ubuntera i amiga Marta, que casualment estava passant uns dies (forces) a casa del seu sagal sudafricà, en Hassen. Pels habituals lectors del blog que no coneixen personalment a la Marta (ni al Hassen), recordareu que ens vam trobar fa un parell de mesos a Oslo, amb motiu d'una reunió d'aquestes que Ubuntu assisteix pel món. En Hassen havia estat operat recentment d'un genoll, amb lo qual perillava la seva assistència a la trobada, però finalment allà estava amb el vigor d'un lleó africà! (juas)

A part de trobar-los a ells, la idea era també fer una volta pel que probablement és el township més conegut (i gran, i desenvolupat, a dia d'avui) de tot Sudàfrica, Soweto. Almenys, és l'únic que jo coneixia abans de baixar cap aqui. Només en Jonny i jo hi anavem. La Sevika treballava i la Tiffany es va mostrar voluntària per quedar-se amb els nens (Jett i Joey només, recordeu que en Troy havia estat empaquetat cap als avis) i sacrificar el seu dia prenent el sol tranquilament a la piscina en comptes de llarga conduida i xerrameca política :-)

Vam passar a recollir al Hassen i a la Marta prop de casa seva, a Lenasia, un altre township, molt proper a Soweto, que en temps d'apartheid estava reservat a la població india, i que, pel que sembla ara, i exceptuant zones puntuals de pobresa manifesta, està creixent de forma bastant pròspera, amb cases ben apanyades, tot tipus de serveis, i fins i tot un abominablement occidental centre comercial, d'aquests que ens agraden als blancs, i que tant proliferen a la zona nord de Johannesburg, on els Stensbys viuen.

Perquè serà casualitat o no, però la zona "guapa" de Johannesburg està al nord, a Sandton o Randburg, mentre que Soweto i Lenasia i d'altres estan al sud (Soweto concretament està al SOuth WEst (TOwnship) :-)). Aquesta afirmació, tot i que és generalment certa, és una mica demagoga, ja que a pocs quilòmetres de Sandton, com ja he dit o diré, també hi ha els seus bons townships. Els contrastos estan a tot arreu, vaja.

Va ser, tot i aixi, en aquest centre comercial, on vam anar a fer un cafe, tot esperant a que el Jonny fes algun xanxullo al banc. Aqui els bancs i caixers solen estar als centres comercials, i tothom et recomana que els utilitzis aqui i no en d'altres zones. Si bé personalment no vaig trobar-me cap problema en absolut enlloc, en temes de seguretat, més aviat al contrari, els ratios de crim i robatoris son esfereïdorament alts, així que no està pas de més curar-se en salut. El que també tenen els bancs dels centres comercials és que estan increïblement plens, i vam haver d'esperar una molt bona estona, a que acabés les gestions, lo qual ens va treure temps del nostre petit tour. Si bé ja va estar bé, ja que ens vam posar al dia de les nostres situacions amb els Lorgat-Garrich.

En Hassen i la Marta no van venir sols, per cert, sino acompanyats de la Shannon, una nena de 5 anys molt espavilada, a la qual el Hassen li fa de pare. Corregeix-me Marta si m'equivoco, però la història és que un amic del Hassen va tenir aquesta nena amb una noia musulmana, que la va "rebutjar", deixant-la al cuidado del seu pare. I el pare va ser assassinat pocs anys després, en desconec els motius... ja us comento que la taxa de crim està força alta, per aqui... amb lo qual en Hassen la va "adoptar". Us convido a uns petits moments de reflexió, encara que no caldria, perquè penseu amb lo sortenyuts (o no) que som d'haver nascut on hem nascut, amb una infància i joventut, i probablement vida adulta, totalment plàcida.

Una pena de totes maneres no haver portat al Jett. Estic segur que tots plegats s'ho haguéssin passat millor :-)

I un cop el Jonny va haver acabat i jo em vaig haver menjat un deliciós tros de pastís, ens vam encaminar cap al cotxe i cap a Soweto. Durant la època d'apartheid, la terra i les zones habitables van ser dividides escrupulosament per races, per teòricament garantir un creixement independent, però poc sorprenentment liderant una supremacia blanca en tots els aspectes. A l'aproximadament 20% de blancs que habitaven Sudàfrica se'ls hi va reservar un 90% del terreny, deixant el restant 10% per la resta de races, en diferents zones separades igualment. Així com deia, el township de nova creació de Lenasia va ser etiquetat com a zona índia, i es va crear el South-Western Township (Soweto) per encabir-hi la gran majoria negra.

Això va suposar que en aquest township es concentrés més significantment l'activitat cultural i resistent de la majoria negra. Molts dels liders... Nelson Mandela, Oliver Tambo, Steve Biko, Desmond Tutu... van viure aqui i hi van fer la seva "carrera". La Sevika em preguntava dies abans quina era la meva motivació per visitar especialment Soweto, quan Sudàfrica està plena de townships, i ella mateixa havia viscut tota la història en primera persona (en el seu cas, a Durban, però evidentment va viure les discriminacions de l'apartheid a les seves carns). La veritat és que la resposta no era fàcil, tenint en compte els meus limitats coneixements previs de la història de sudàfrica... si algo em sonava, per exemple, eren les massacres de Sharpeville i la revolta estudiantil de Soweto, als anys setanta (76, finalment), que sempre havia tingut entès que havia suposat, d'alguna manera, un abans i un després en la "resistència" contra el sistema establert.

Val a dir que he descobert una mica dues tendencies, entre els sudafricans que he conegut... uns no volen oblidar el passat i, al contrari, el tenen present en tot moment per ser conscients del que s'ha viscut, i que no es repeteixi. D'altres, com la Sevika, miren només al futur, "renegant" una mica del passat, inclús sentint-se una mica incòmode al suscitar-se'n interes al seu voltant. Suposo que entenc les dues opcions, i des de fora suposo que lo més sa és un punt de vista que combini una mica les dues...

La ruta en si que vam fer la veritat és que no va ser massa llarga, al no tenir gaire temps, però si que va ser molt instructiva i interessant. Per començar, Soweto no és especialment pobre en absolut, avui per avui, i si m'esperava una sèrie de shacks arrenglarats ho tenia clar. Bastant semblant a Lenasia, moltes casetes petites i apanyades, entre elles, turístiques i envoltades de paradetes de souvenirs, les de Nelson Mandela i Desmond Tutu (que diuen que encara hi viu), en un ambient força relaxat i agraable, pel que vam veure, un cop més ple de gent somrient.

Vist lo vist, em va saber greu no haver visitat un township a Cape Town, quan en vam tenir la oportunitat, ja que Soweto no ho era pas, en aquest sentit, però bueno, per quan torni :-)

La parada més interessant va ser al Museu d'Hector Pieterson, sobre la història de Soweto i especialment de la revolta estudiantil de 1976, i que pren el nom d'un nen de 13 anys assassinat per la policia durant les manifestacions d'aquells dies.

La història d'aquella revolta va anar més o menys tal que així... la comunitat estudiantil a Soweto començava a tenir una consciència col.lectiva de cert "orgull" en reacció a l'abús que estaven patint, gracies a liders com especialment el carismatic Steve Biko. Hi havia algo que no entenia, abans de venir, sobre els temps d'apartheid, i és com podia ser que un estat de dominació durés TANTS anys, la comunitat negra no semblés oferir-hi cap resistència rellevant. Inspirats per Gandhi, que va viure forces anys a sudàfrica, es promovia una resistència passiva i no violenta, però la situació a la sudáfrica de l'apartheid no era la mateixa que a la India colonial. Steve Biko va formular una frase que per mi defineix molt bé la situació del moment: "L'arma més potent en mans de l'opressor és la ment de l'oprimit". I l'home estava carregat de raó! Durant anys (possiblement segles) de dominació, l'home negre es va creure que era inferior al blanc, fins a considerar "justa" o "normal" la situació de desigualtat que s'estava vivint. A partir d'aquests anys, la mentalitat general va anar canviant, gracies a aquestes noves idees. Suposo que gràcies a aquestes mateixes idees, Steve Biko va ser assassinat per la policia un parell d'anys més tard.

La política de l'aparell estatal era, absolutament, la de repressió i xuleria, i al veure que a Soweto creixia la cultura i la consciéncia col.lectiva, es va empescar mesures per, literalment, tocar-lis els collons una mica més. La que va desencadenar la "revolució" va ser la imposició de la llengua afrikaner com a llengua d'ensenyança a les escoles, la qual cosa va suposar un descens en el nivell educatiu brutal, ja que ni professors ni alumnes coneixien la llengua suficientment bé (en molts casos, no la coneixien en absolut, m'imagino). Aquesta afrenta, barrejada amb que l'afrikaner es, naturalment, considerada la llengua de l'opressor, va ser la gota que va fer vessar el got, i en massa, els estudiants van saltar al carrer per manifestar-se (pacíficament) en contra de la llei. Les reaccions policials i militars van ser, com no, totalment fora de mida, i possiblement el que va fer Soweto diferent que altres abusos, va ser que per primera vegada hi havia una cobertura mediática internacional important, i tot el món es va fer ressó dels aconteixements i la situació, donant lloc a protestes internacionals, bloquejos i general animadversió contra el sistema de l'apartheid que, a la llarga, va aïllar el pais del món i va fer enderrocar el sistema.

El museu en si explica més o menys tot això, ple de fotos i testimonis personals.

Poc després ja va tocar anar tirant cap a casa, patint pels embusos de trànsit que tendeixen a produïr-se, deixant al Hassen i a la Marta (i a la Shannon) just al centre de Johannesburg, en una zona on, segons el Jonny, "no hi voldries estar"... no m'agradaria aventurar-me per les meves percepcions després d'una visita tan curta, però una mica de paranoia em sembla que si que hi és, sobretot entre els blancs (que suposo que deuen estar sorpresos, sota el punt de vista venjatiu europeu, de com no totes les altres races els salten a sobre tot rodanxant-los el cap....) però bueno... callo.

Així que adeu siau a la Marta i al Hassen (i a la Shannon), moltes de gracies per la trobada, per la ruta i pel llibre que ja us tornaré un dia o altre! De moment me l'estic llegint :-D Suposo que ens veiem pel Juliol, almenys amb la Marta -dubto que el Hassen llegeixi això-. Per cert Marta, que estàs feta tota una marassa ;-)

De tornada a casa, i sense perdre'ns gaire (ens vam perdre una mica a l'anada, com no), vaig rebre una molt negativa noticia per part d'en Jonny: vindran aviat a Noruega -tan aviat com aquesta setmana que ve- i pretenen vendre's el cotxe. Cosa totalment normal, està clar, tenint en compte que pretenien marxar per un any i finalment es quedaran més temps... però hagués sigut tot un detall avisar-nos amb una mica més de temps que una setmana.... bé doncs... ja ens empescarem algo, suposo... com a mínim, a no ser que algú ens ofereixi algun vehicle -som tios amb sort, ja sabeu- pujaré el pèsol cap aquí, amb un any de retràs, quan baixi per l'estiu... us mantindré informats de possibles modificacions de les expectatives... si algu té un amic a Noruega que ens vol prestar el cotxe per un preu mòdic, no us estigueu de dir-m'ho! :-D

La tarda va ser d'absolut relax, amb una mica de piscina i cafetons ben amables a la fortalesa. A més, tant en Jonny com la Sevika estaven desenvolupant una mitja grip -s'ho tenia merescut, per mentidera-, i no era qüestió de marejar-los massa.

Al dia següent, dimarts, la Sevika va considerar que estava molt malalta com per anar a treballar i senzillament va arrastrar a la Tiffany a un dia de cotilleos femenins i compres vàries. Així que en Jonny i jo ens vam encarregar de tenir els nens entretinguts. Just a la vora d'on viuen, i totalment aliens a desigualtats d'altres àrees properes, hi trobem Montecasino. Montecasino és, tal i com el nom indica, principalment un casino. Però també un centre comercial inmens, sota la teulada d'un poble italià... és difícil d'explicar, em sembla... imagineu-vos, per fora, de cop, un poble amb aparença italiana -toscana, basicament (alguns recordareu el sospitosament semblant Montecatini)-, i amb la sensació que és una espècie de Roca Factory Shop a lo bèstia... doncs bé, ho és, però MOLT a lo bèstia, fins al punt que té teulada, amb el sostre pintat com a cel i que canvia segons la zona, i amb petits monuments i fontetes i palauets aqui i allà :-/ Segons la Lonely Planet, es veu que Montecasino és l'atracció més visitada de Johannesburg... ens ho hem de creure, doncs... segons el meu punt de vista, és una mica (força -molt-) "over the top", i més en un païs com aquest.

Grans contrastos...

Els nens van estar encantats en anar-hi, i a mi també em va fer una gràcia donar-hi un cop d'ull... però no gaire història més... una mica de fast-food, una estona en una sala de jocs en la que em vaig divertir força, i una pel.licula horrorosa, elegida per la Joey... "A boy girl thing", que no us recomano en absolut i que de cap manera penso resumir. Només com a detall curiós, a les crispetes hi tiren com polvos de coses per donar-lis sabor (formatge, colorant, paprika, ...), així com als granisats, que són de llimona, i després dels polvos són de coses tan aberrants com "bubblegum", d'un color blau elèctric que fa una mica de por...

Però bueno... :-D ja s'ho faran!

I ja només quedava recollir a les ladies i a les seves compres, que tampoc van ser gaires. Una especial menció pel matalàs de yoga amb bossa portable que es va comprar la Tiffany, que feia molt temps que el buscava! ;-) Bisca!

En Jonny especialment, i la Sevika una mica menys, estaven força empiocats tant aquella mateixa tarda, com al dia següent, lo qual va suposar un absolut relax tancats a la fortalesa -ja que no es pot anar enlloc sense cotxe-. Només una pizza en una pizzeria catalogada com "les millors pizzes del món" (un comentari clarament exagerat... no pots vendre algo així... encara que fossin bones -que ho eren- em van decepcionar, amb tan elevades expectacions!), l'infinitèssim dia de pluja Johannesburguesa -qui ho havia de dir, que plouria tant!- i una mica de Bolly van ser les activitats i coses a destacar del dia.

El Bolly per cert, no el podem considerar especialment com a tal. Una peli india, això si, titulada "Kabul Express", força interessant, tractant les relacions entre diferents personatges individuals durant la darrera guerra a l'Afganistan... em va recordar una mica a "En tierra de nadie", pels qui l'hagueu vista. Ambdues mereixen un cop d'ull. Ni balls ni extranyes històries romàntico-dramàtiques!

La malaltor de la Sevika va ser suficient per decidir que podíem marxar cap a Durban el dijous al matí, ja que no feia falta que anés a currar, així que això és el que vam fer, preparar-nos pel nostre viatge a Durban. :-) Però això serà al proper volum! Fins llavors, les fotos!

La Marta, en Hassen i la Shannon, els nostres amables guies i companys per aquests barris de déu! (digues algo, Marta!)


Alguns shacks de camí cap a Soweto...


En una plaça de nova construcció, la Freedom Square hi havia un monument conmemoratiu a la declaració pels drets humans que es va llançar des de Soweto l'any 1955, la Freedom Charter... no els hi van fer massa cas... i algun dels punts (per no dir la majoria -per no dir tots-) son perfectament vigents a dia d'avui.


Pels qui us imagineu Soweto com un township especialment pobre, aquí hi ha unes cases de lo més normal. En aquesta zona és on vivien en Mandela i en Tutu.


Per algun motiu, jo tenia vistes aquestes xemeneies, i em pensava que les pintades solien ser per algun motiu reivindicatiu... vaia xasco al adonar-me que anuncien el FNB... un dels bancs més grans de Sudàfrica :-/


Al museu Hector Pieterson no em van deixar tirar fotos.. vaig ser una mica trapella i en vaig tirar alguna... protestes internacionals en contra de l'apartheid en general i les accions a Soweto en particular. Noteu el paio xupa càmeres fent-li senyals a l'objectiu. És una foto que, a aquestes altures, li deu ensenyar orgullosament als seus fills :-)


De fet, segur que la heu vista, aquesta foto de l'Hector Pieterson, on acaba de ser assassinat i algú el carrega en braços mentre la seva germana plora desconsoladDa...


Montecasino xD


I ja us dic que tampoc va passar gaire res, aquests dies... així que ens vam dedicar a donar voltes per la fortalesa.


Tot aprofitant la piscina. (noti's l'extrema blancor d'en Jett i el meu incipient moreno)


I entretenint a la quitxalla.


I irremediablement, com sempre que els intentes entretenir una estona, sent abusat i insistit sense parar.


I això és tot. Espero que hagueu gaudit d'aquest post tan curt, perquè el següent promet ser de mides sense precedents! :-D

Apalis!!