Sudàfrica II: En quin cap cap el que cap en aquesta Ciutat (del Cap)

Aixi que pel matí següent, dimarts, una vegada més, i fidels a les nostres insanes costums, vam haver d'aixecar-nos extremadament d'hora per agafar l'avió de Johannesburg a Cape Town. Aquest cop l'hora de diana eren les 5 del matí, però per fer-ho encara més horrible, el despertador responsable de despertar-nos era el mòbil del Jonny, noruec ell, i configurat per canviar l'hora automàticament per estalviar energia quan així toca (i així va tocar aquell diumenge), segons cànons noruecs i europeus, però no sudafricans, amb lo qual quan ens en vam adonar estavem tots mig preparats a les 4:20 del matí :-D

Però bueno, vistos els antecedents de pèrdues accidentals a les carreteres tampoc va estar de més tenir una mica de marge. :-) Òbviament però, aquesta vegada la cosa va anar com la seda, sense tràfic i sense pèrdues, i vam arribar a l'aeroport amb un pilot d'antelació.

La Sevika currava tota la setmana, així que només la Tiffany, el Jett i jo vam fer aquesta escapada de dimarts a dijous. Ells ja hi havien estat, de totes maneres :-P I també està bé, encara que no tinguessim cap queixa de consideració, fer la nostra uns dies, fora d'influxos externs.

Així que tots tres vam pujar a l'avió taronja de la companyia Mango, una low-cost com qualsevol altra (uns 70€ anada i tornada, va costar el vol), i en menys de dues hores, després de sobrevolar algunes zones muntanyoses fantàstiques que no sé com se diuen i tot el pais en diagonal, ens vam plantar a Cape Town, la ciutat amb més cartell del pais, del qual estava molt encuriosit de visitar.

I tios, ostres, no decepciona en absolut! Quina ciutat... relaxada, càlida, amb gent eternament somrient, culturalment activa... a l'ampit de la carismàtica i magnètica Table Mountain, dominant-la serena des de tot arreu...

Després de l'inevitable trajecte des de l'aeroport, passant enmig d'inevitables townships (com a tot arreu a sudàfrica), l'arribada i primers moments a la ciutat no haguéssin pogut ser millors... sabeu quan arribeu a un lloc i tot és de cop especialment fantàstic? Passa poques vegades, i aquesta va ser una d'elles. El nostre hotel es deia Daddy Long Legs, i és un hotel peculiar, on cada habitació va ser "entregada" a un artista local, que la va decorar -baratament- al seu complet gust. El resultat és una cosa bohèmia i ortodoxa però amb molta gràcia. La nostra habitació, anomenada 'Open', es caracteritza per tenir dues de les quatre parets empaperades amb desenes de fotos del cel, tenir miralls al sostre, i tenir una porta del lavabo transparent. Tot molt original i divertit (tot i que incòmode a la hora de necessitats majors). L'hotel també tenia un fantàstic balcó que dona al Long Street, potser un dels carrers més carismàtics de la ciutat, ple de bars i llibreries velles i edificis victorians, ple també de sombra. L'hotel ens va convidar a una ampolla de vi de benvinguda a la terrassa, amb una fantàstica caloreta d'estiu etern, que va ser el colofó de la divinitat del moment, i que va fer despertar les ganes d'explorar la ciutat encara més.

Si algú mai va a Cape Town, en sèrio demaneu-me referències d'aquest hotel. Val la pena! Ben situat, ben original, ben barat, servei perfecte! I una jarta a la recepció! Què més voleu! :-P

Així que després d'uns minuts de relax i tonteries amb els miralls (la meva primera experiència amb miralls al sostre! - pena de tenir un nen dormint al mateix llit i no fer-ne utilització completa, però es va fer el que es va poder-, vaig deixar mare i fill fent una becaineta i em vaig disposar a fer una exploració prèvia de les rodalies de l'hotel, que no fan més que confirmar-me la bona impressió que al principi vam tenir. Una sensació de caloreta, que no xafogor, molt i molt agradable, un mercat just en una plaça propera, i sobretot, l'àrea majoritàriament musulmana de Bo-Kaap, a pocs metres, amb carrers en pendent i cases baixes de colorins, ocasionals mesquites llançant aquí i allà els cants a missa des dels minarets, amb aquesta monòtona i fosca extranya musicalitat... fantàstic :-)

La caminata es va extendre en radi després de despertar la familia dormilega, disfrutant de l'ambient de Long Street i comprovant ràpidament la diferència d'ambient entre aquí i el que havíem vist a Joburg... tothom sembla aqui molt més relaxat i somrient, molt menys preocupat i la barreja de races i colors sembla molt més natural... sens dubte, vist lo vist, si hagués de triar un lloc a sudàfrica per viure, per molts motius, seria clarament aquest. :-)

Pel que fa a arquitectura i urbanisme... la veritat és que poques diferències podríem trobar entre aquí i la majoria de ciutats europees -cosa gens extranya, ja que ha estat dissenyada, és clar, per ments europees-, uns quants rascacels, uns jardins al centre de la ciutat molt agradables -amb esquirols a l'estil americà-, palaus i residències d'estils neoclàssics, fins i tot un castell medieval..

Però el que cal destacar és la muntanya, Table Mountain, que li dóna a la ciutat una personalitat i un caràcter molt particular... Visible des de tot arreu, imposant, la famosa muntanya "plana", que arriba fins als 1016 metres pràcticament tocant el mar, exerceix una espècie de magnetisme, almenys en mi, que fa que te la miris (i que t'agradi) cada cop més.

És possible caminar fins a dalt, però això era una aventura fora dels nostres límits amb companyia infantil, així que vam decidir pujar-hi de la manera més habitual, amb un telefèric. L'estació en si cau força lluny del centre de la ciutat, així que, ajudats amablement per tot de gent del carrer en busca de propines, vam agafar un taxi cap allà. El tio corria com un esperitat, rebassant tot tipus de límits, línees i semàfors, i ben aviat un formit senyor policia ens va adelantar amb la seva poderosa motocicleta i va inquirir al nostre conductor. El senyor policia era un homenot alt i ros amb cara de xulo-aquí-mano-jo, mentre el nostre conductor era un homenet petit i rodanxó, més fosc, amb cara de com-es-que-no-em-deixes-fer-el-que-vull, i ambdós es van enredar en una discussió a veure qui era més xulo, mentre nosaltres tres ens ho miravem asseguts pacientment al darrere del taxi... quan la paciència es va acabar -els tios ja portaven un rato-, vam decidir agafar un altre taxi. Però el senyor policia ens va aturar gentilment, instant al senyor conductor de demanar perdó per la seva pèssima conducció, i així deixant-lo marxar. Vaia tropa...

Es va quedar sense propina, però, el senyor conductor. La veritat és que conduïa molt malament.

Un cop a dalt, després d'un curt trajecte molt empinat, les vistes i les sensacions són espectaculars, tal i com podeu veure en alguna de les fotos que adjunto. Completada una molt chachi caminata per la taula, ens van comentar que una de les coses que típicament es fan allà és veure la posta de sol -al mar- tot bevent vi blanc... ens va semblar com no una molt bona idea, així que ràpidament li vam comprar un gelat al Jett per mantenir-lo ocupat i una ampolla de vi blanc per nosaltres -cara del copón en estàndards sudafricans, baratíssima en estàndards noruecs-, i ens vam instal.lar en alguna roca lliure, entremig d'altres parelles tortolites i de nombroses families nombroses, observant el sol descendre lentament, i deixant l'alcohol atrapar-nos lentament...

Un d'aquells moments que recordarem com a parella, clarament :-)

I es va fer fosc, i va tocar agafar l'últim telefèric cap a baix -com sempre apurant-, allà a les 7 de la tarda. Petit incís.. em va sorprendre que es fes fosc tan d'hora a sudàfrica... sobre les 6/7 a tot arreu on vam estar... indubtablement esperava força més tard. Un cop a baix, vam trucar a una companyia de taxis en comptes d'agafar-ne qualsevol, vist lo vist, i ens va portar cap a l'hotel sense més incidents.

I el dia poca més història va tenir... petats com estavem després de la minsa dormida del dia anterior, només una petita estada a la terrassa de l'hotel -que agradable- i cap a la piltra, després de passar per la "humiliant" experiència de la porta del lavabo transparent xD

Al dia següent la nostra primera idea era anar a Robben Island, una illa a pocs quilòmetres de la costa que va ser una presó durant els dies d'apartheid (en Nelson Mandela, entre d'altres, va estar empresonat allà) i que avui és un, diuen, molt interessant museu. Doncs per la nostra decepció, ens van informar que totes les visites estaven plenes per les 2 següents setmanes.... :-( vaja...

Així que vam haver d'estrujar-nos el cervell per buscar una alternativa... i aquesta va ser sorprenent: un tour amb minibús per la zona del Cap de Bona Esperança i rodalies de Cape Town. Aquest tipus de coses que mai havia fet i que sempre n'he estat recel.lós, però que tenint poc temps, no gaires diners, i un nen que no para de preguntar "quan acabem això?" "i després què?", va resultar ser una bona idea i tot!

El minibús, amb espai per uns 10, ens va passar a buscar -a nosaltres i a tots, es clar- a la porta de l'hotel. Vam ser dels primers de ser recollits, cosa que ens va permetre veure com el nostre hotel era el més cutre del grup. A nosaltres plim, però, segur que els altres no ténen miralls al sostre! (per no parlar de la porta del lavabo transparent!)

És curiós sempre quan les circumstàncies et porten a compartir matí en un lloc tancat amb tot de gent aleatòria... una dona australiana que xerrava moltíssim i que va acabar donant-li a vara al conductor perquè es va marejar durant el trajecte, una parella que es queixava per tot (que si és tard, que si va ràpid, que si el que veia tampoc molava tant,... quin incordio... i estava just darrere meu!). Finalment, i típicament, vam acabar no parlant gaire amb ningú, i llestos!

El nostre recorregut va sortir de Cape Town cap al sud, bordejant la costa atlàntica fins a Haut Bay, una badia espectacular, on vam parar 5 minuts per fer fotos xD, resseguint la carretera coneguda com Chapmans Peak Drive, amb penya-segats i platges d'aigües blavíssimes, creuant després la petita península fins a la banda de l'Índic, on hi ha un dels grans hits del petit tour... una colònia de pingüins africans, als que et pots acostar fins a pams, que van ser un èxit per grans i petits! Són monos, el pingüins :-D

Al cap de Bona Esperança (Cape of Good Hope) és on comunament es considera que es troben els oceans Índic i Atlàntic, amb la curiositat que les aigües de l'Índic estan a uns 24º, i les de l'Atlàntic a uns 15º... el color del mar i la vegetació i fauna que es troba en cadascun d'ells són totalment diferents, a pesar d'estar a pocs quilòmetres de distància. Molt interessant.

L'última etapa del nostre tour, abans de tornar cap a la ciutat, va ser el cap en si, que no és el punt més al sud d'Àfrica, sino que aquest és el Cap Agulhas, uns quilòmetres a l'est, però molt menys mediàtic i conegut. El cap està englobat dins de la "Cape of Good Hope Nature Reserve", un territori escarpat i preciós on també hi pots trobar forces espècies animals (com no a sudàfrica). El més conegut potser és el baboon (crec que "bonobo" en castellà, en català ni idea), un mico força simpàtic que no té gens de por a acostar-se a tu, però que si veu que tens algo de menjar et farà mal per robar-t'ho. Uns angelets.

Van ser els portuguesos, allà al segle XVII, els qui primer van descobrir el cap i hi van plantar la seva bandera. Originalment, el van anomenar Cape of Storms (no sé com el devien anomenar en portuguès... Cabo do Tormentas?), degut a que molt comunament es produïen violentes i virulentes tempestes, que més d'una vegada enviaven a pique els vaixells que pretenien creuar-lo. Algun avispat mariner portuguès, per tal d'aplacar una mica la mala fortuna del lloc, el va reanomenar "Cabo do Boa Esperança"... com dient "a veure si passo". :-D El que no sé és si va funcionar, el canvi de nom, però com a mínim s'ha quedat així des de llavors. :-)

Al cap en si fotia un vent que s'hi cagava la burra, així que no sé si ha canviat gaire... espectacular en tot cas, rocós i penya-segat... segurament adjunto foto :-D

Com no, en un lloc com aquest no hi pot faltar la botiga de souvenirs més cara del subcontinent.. tot xafardejant per allà, un paio em va preguntar que d'on era... al contestar de Barcelona, em va començar a cantar les virtuts del Barça, del qual n'era abnegat fan. Per cert, que també un dels nostres companys de bus, el mascle d'una parella que no parlava gaire, duia una dessuadora del Barça. Com veieu, no té pas fronteres, el nostre equip :-D

I va arribar la hora de la nostra tornada cap a Cape Town, fent-la per una altra carretera, però amb un ambient semblant. Hi havia una possibilitat de combinar aquest tour amb un altre per les zones vinícoles d'Stellenbosch i el Western Cape, les zones de producció per excel.lència dels vins sudafricans, i m'hagués agradat fer-la, però finalment, per pitos o per flautes, mira, no la vam fer. La propera vegada, tu.

El minibus ens va deixar, després de demanar-li, al Victoria & Alfred Waterfront, la zona al costat del port que darrerament s'ha convertit en una amalgama de botigues i restaurants, orientats sobretot al turisme. El primer que vam notar al baixar i despedir-nos dels nostres companys i del bromista conductor, va ser un dels més comuns fenòmens de Cape Town: el Table cloth... que és una boira que es crea, en forma de cascada, al voltant del cim de Table Mountain. La veritat és que és espectacular, però evita totalment poder-hi pujar, així que vam demostrar un cop més la nostra sort el dia anterior :-D

El V&A Waterfront, com és conegut, la veritat és que no té massa res d'especial, botigues i més botigues, de marques per tots conegudes. Vam dinar a un restaurant japonès, del qual ja n'havíem vist un anunci a l'aeroport: "El millor sushi que mai he provat" (Mike McDorman) -o algo-... si s'hagués dit Takasuke Nakamura m'hagués inspirat més credibilitat, però bueno :-D El sushi no estava malament, tot i així.

Tot posant a prova la resistència del Jett, vam iniciar la caminata d'un parell de quilòmetres bons fins a l'hotel, per demostrar que el trànsit és un caos de cuidado, com es pot esperar, i que el vianant és absolutament l'última prioritat. De totes maneres, la ciutat en si està molt ordenada, cuidada, i fins i tot neta. Reconfirmo que és una ciutat increïble i que em va agradar molt, molt i molt.

Un cop a l'hotel, amb el Jett sense queixar-se massa -és molt bon nen, el nano, considerant que només té 7 anys, és tota una benedicció... dóna pel cul a vegades, però què menys :-D-, ens vam preparar per la nostra exploració nocturna de Long Street. Long Street és un carrer amb una màgia especial, també... les cases són força peculiars, i té un aire generalment bohemi molt interessant. Les guies avisen, com no, d'anar al tanto per la nit i blah blah... típicament també, ens vam sentir molt còmodes, i tothom, de totes les races, eren super amigables -dic això perquè a Joburg, en general els blancs són una mica capullos restrenyits-, i va contribuir a enamorar-me més de la ciutat.

Vam sopar al Lola's, amb decoració setantera, cambreres encantadores i menjar multicultural força bo. Per cert, que els mojitos aquí són granizats... no ho són pas allà, oi?

Un parell de copes més i un parell de gelats més per tenir al Jett content, i ens en vam anar cap a casa, he de confessar que tant la Tiffany com jo força tocadillos. :-D

I ja només ens quedava un matí a Cape Town, que si Robben Island hagués estat disponible hagués fet un complet perfecte. Vam pensar també en la visita a un township, però vam considerar -erròniament, com en posteriors posts comprovarem- que ja aniríem a Soweto i ja faria el fet, així que ens vam decidir per un parell de museus del centre de la ciutat.

El primer, molt interessant, va ser el District Six Museum. El Districte 6 era una zona de Cape Town amb molta vida, a mitjans de segle, i era majoritàriament habitada per negres. Quan van sortir les lleis de redistribució del territori per races, tota aquesta zona va ser reassignada com a blanca, amb lo que es va demolir el que hi havia, es van construir nous edificis -lletjos i avorrits-, i es van enviar als negres que hi vivien a townships de la perifèria.

El museu recull experiències personals de gent que vivia en aquest districte, i la veritat és que és molt proper i toca una mica. Tot està enfocat des del punt de vista individual.. que si el barber amb una petita reproducció de la seva barberia, explicant la seva vida... que si la perruqueria, aquest petit veïnat... també teníem gent que va viure allà, senzillament parlant amb els visitants. En el nostre cas, vam estar parlant amb una senyora que orgullosament ens va explicar com de guapa n'era, quan anava al cole -la gent és ben semblant, a tot arreu :-D-, i va encoratjar al Jett a lluitar a la vida i a no perdre's en el mar de les masses... una interessant xerrada, que no sé si va entendre massa, en Jett... però que la veritat és que deia moltes veritats. :-)

L'altre museu va ser el museu dels esclaus, situat a l'antiga Llotja dels Esclaus, i que explica com funcionava tota aquesta història, amb les migracions d'esclaus procedents de Madagascar i de l'est d'Àfrica, que van ajudar -i molt- a conformar la multitud de races que es troben a sudàfrica avui en dia. Dissortadament aquest museu el vaig haver de passar molt ràpid perquè havia de copiar les fotos de la càmera plena a un cd, però si voleu saber-ne més, pregunteu-lis a la Tiffany i al Jett!!

El que si que vam tenir temps de fer és una mica de compres de roba, que és massa barata per no fer-ho, i vaig aprofitar per comprar-me uns Crocs, la xancleta oficial de sudàfrica, que m'ha acompanyat tot el viatge des de llavors, i que per ara és tremendament còmode! Bisca!

I així vam haver d'acabar la nostra visita a Cape Town, una ciutat fantàstica i que de ben segur -no és que estigui gaire a prop, però- hi voldré tornar. El que té sudàfrica és que està canviant MOLT depressa, amb lo qual cada any que passa serà diferent, i un nou alicient per tornar-hi!

Després d'un vol sense incidents especials, vam arribar de nou a Joburg, on vam haver d'esperar una estona al Jonny i a la Sevika a que arribéssin a l'aeroport, i vam discutir una mica els plans per als següents dies... relax a les platges de Moçambic!

Però això són figues d'un altre post!

Les fotos:

Aquí la nostra habitació, amb els miralls i les fotos de cels... realment dóna molt de joc, això de tenir miralls al sostre...


Les cases de colorins de Bo-Kaap... imagineu-vos carrers i carrers del mateix tipus, empinats i empedrats, amb el mateix tipus de cases, de tots els colors possibles.

Long Street, un carrer encantador, amb una punteta de Table Mountain al darrere, dominant la ciutat des de qualsevol punt.


L'ascensió a Table Mountain està patrocinada per VISA. I ja ho poden ben dir ja, perquè el cony de telefèric no és pas especialment barat.


Calia aprofitar l'ascensió i les vistes per fer algunes fotos potencials per la web de la Tiffany (recordo, http://www.patheya.com). Aquí tenim... senzillament espectacular, les muntanyes que es veuen al darrera és la perllongació de Table Mountain fins al Cape of Good Hope.


La posta de sol :-)


Bueno bueno bueno!


Cape Town la nuit, des de Table Mountain.


Anem a la ruta del minibús... la primera parada, a Haut Bay.


Pingüino pingüino! Simpàtics animalons... la varietat africana, però, és molt més petita dels pingüins àrtics als que estem acostumats.

Canviant d'animal... bonobos al Cape of Good Hope


Una platja tremenda just al costat del Cap. Si no haguéssim anat de tour, fijo que hagués merescut un banyet :-D


Carregant al Jett els últims metres!! Hi ha una caminata, des d'on et deixa el bus fins a la punta! I el vent és important!


De tornada a la ciutat, el table cloth... s'ha de veure en moviment per tota la seva esplendor... una cascada de núvol regalimant pels cantons de la muntanya...


I ja per acabar, un detall del District Six Museum, ple de petits records personals... una mica afatxegat com a museu, però molt interessant, gens generalista. Poso aquesta foto perquè són les coses significatives, de sudàfrica en aquella època, però aquest és un museu a visitar, on cada imatge té la seva explicació i història al darrere


Vale, vale, i no podia faltar! ;-)

Ens veiem a Moçambic!


ps. Aprofito per agraïr a l'Eguren la introducció de la frase que serveix de títol d'aquest post... així mateix, li desitjo la millor de les sorts en la seva nova etapa en ruralitat! A ver si puedo venir a verte!